Totes les batalles de Magda Oranich
No sé com s’hauria de fer per tal que les memòries que Magda Oranich acaba de publicar —Totes les batalles— arribessin a les mans i fossin llegides per tots aquells que, per desconeixement o sectarisme, defensen públicament que la reforma democràtica que va seguir a la dictadura de Franco va ser, en realitat, una estafa perquè no va canviar res d’essencial. Aquest punt de vista no resisteix una anàlisi mínimament seriosa i només cal llegir alguns dels llibres, per exemple, de Paul Preston –penso en les seves biografies sobre Franco i sobre el rei Joan Carles– per comprovar-ho. El canvi d’una dictadura a un sistema democràtic va ser real però això no invalida reconèixer que a l’Estat espanyol continua existint un Deep State — o Estat profund– de funcionament opac que, d’alguna manera, segueix marcant els límits de la reforma política tal com els catalans hem pogut comprovar, i patir, en més d’una ocasió.
Tot allò que els historiadors expliquen en visió panoràmica Magda Oranich en el seu llibre ens ho fa veure des de ras de terra, és a dir, des de la seva experiència personal. Però el canvis hi son. I la Magda Oranich en vol deixar constància perquè la ignorància del nostre passat més immediat és una de les portes per on es cola l’extrema dreta entre les persones que no van viure el franquisme, que ja son majoria i que no n’han tingut un coneixement mínimament correcte durant el seu pas pel sistema escolar. Magda Oranich explica detalladament els canvis legislatius que han permès la igualtat dels drets de les dones respecte als dels homes i el paper, destacadíssim, que ella hi ha jugat. Aquests canvis no es van aconseguir en un dia sinó que van ser la conseqüència d’un dilatat procés legislatiu empès per una creixent exigència de la societat i per les oportunitats polítiques de cada moment. El 1977, l’amnistia per als presos polítics; el 1978, la despenalització de l’adulteri i la Constitució espanyola; el 1979, l’Estat d’Autonomia de Catalunya; el 1981, el divorci; el 1985, el dret a la interrupció de l’embaràs i la fi de les funcions del Patronato de Protección de la Mujer… Cadascuna d’aquestes reformes va haver de ser presentada, discutida i aprovada pels corresponents òrgans del poder legislatiu i no va constituir precisament un camí de roses; sota l’empara, això sí, de la Constitució de 1978, de la reforma del Codi Civil català i en l’esperit de les demandes de les Jornades Catalanes de la Dona celebrades el maig del 1976.
Franco va matar fins a l’últim dia i aquesta és una informació que els ciutadans que han nascut ja en temps de democràcia no haurien d’oblidar mai. En aquest punt, el llibre de Magda Oranich deixa les maneres d’un relat diguem-ne informatiu per endinsar-se en un terreny molt més personal. Magda Oranich va ser advocada de Salvador Puig Antich executat al garrot vil el 2 de març del 1974, a la Presó Model de Barcelona i de Jon Paredes Manot, àlies Txiqui, membre d’ETA, afusellat al costat del cementiri de Cerdanyola el 27 de setembre del 1975. Magda Oranich ens explica les últimes hores d’aquests dos militants revolucionaris amb contenció però emoció. Aquestes dues morts a molts ens van sacsejar profundament: llegíem Kerouac i somiaven un Maig del 68 propi però a les casernes de la policia se seguia torturant i als anti-franquistes més radicals, com Puig Antich i el Txiqui, se’ls matava després d’una paròdia de legalitat. Si miràvem al nostre voltant, la realitat del nostre dia a dia a més de sòrdid resultava terriblement humiliant.
Les batalles de Magda Oranich eren també les nostres; ella, però, les lliurava des de primera línia de front. I se’n va sortir; ens en vam sortir. Ara és públic i notori que a l’horitzó hi ha alarmants signes de reculada. Només cal veure què està passant a la política espanyola. Per això aquest llibre de Magda Oranich resulta tan oportú i necessari.
"Amo les faules del filòsofs;