El Blog d'Agustí Pons

Raimon i el seu recital al Palau d’Esports (octubre 1975)

La meva primera trobada amb Raimon no va resultar gaire estimulant. Jo treballava al Noticiero Universal i el vaig voler entrevistar. Quan venia a Barcelona, s’hostatjava en una mena de residència crec que al carrer Diputació, vora la plaça Tetuan. Ell em va rebre amb una distanciada educació potser perquè no es devia refiar gaire ni del Noticiero ni de mi –no em coneixia de res–. A la recerca d’una comunicació fluida, que diluís possibles suspicàcies, a la segona o tercera pregunta li vaig demanar pels seus cantants preferits: “Atahualpa Yupanqui” em va contestar amb la seriositat d’un professor de filosofia. Jo no havia sentit parlar mai d’aquest cantant i ni tan sols sabia com escriure el seu nom. Començàvem malament. Després, durant el meu pas pel Departament de Cultura, en el primer govern de Jordi Pujol, Raimon va refusar, i així es va fer públic, la Creu de Sant Jordi –érem massa de dretes– i al cap d’uns anys va acceptar –de les mans del mateix president– la Medalla d’Or. Potser Jordi Pujol s’havia fet d’esquerres i molts no ens n’havíem adonat.

Però cap d’aquests episodis no va trencar la meva admiració pel seu gest desafiador des d’una nit, ja aleshores llunyana, quan l’havia anat a escoltar a la festa major de Gràcia. Mai no m’havia sentit tan directament interpel·lat sobre la meva actitud –sí, la meva– davant la Dictadura. La interpel·lació era clara, rotunda i no et deixava marge per a l’escapatòria. És cert: els diguem-ne “periodistes democràtics” fèiem el que podíem. Potser arribàvem a sacsejar l’arbre però l’arbre no va caure fins a la mort del Dictador de la mateixa manera que la premsa alemanya, per més infiltrats demòcrates que hi haguessin trobat aixopluc durant el nazisme, no va recuperar l’honorabilitat fins després de la mort de Hitler. Aquesta és una reflexió que manllevo de l’Emili Teixidor, un dels escriptors més lúcids i més corrosius que he conegut. Quan ens referim al periodisme sota el franquisme, ¿podem parlar de complicitat forçada? En tot cas, ¿era compatible exercir d’una forma coherent la professió de periodista dins d’una estructura de poder essencialment antidemocràtica? Les cançons de Raimon exigien una actitud de compromís social superior a aquell que jo –i m’imagino que molts– estàvem disposats a assumir per més que, en la nostra feina laboral, intentéssim tranquil·litzar la consciència sense arribar a fer, però, cap trencadissa radical. El Règim no ho hauria permès.

Justament perquè el seu crit afectava el moll de l’os de la Dictadura sense cap mena de dissimulació Raimon va ser reiteradament prohibit durant llargues temporades. Aquesta prohibició no només constituïa un atac a la llibertat d’expressió. Era, també, en deixar-lo sense feina, el pacte de la fam. L’abril del 1975, Raimon va poder tornar a cantar al Palau de la Música. La revista Destino, on jo treballava, li va dedicar la portada i tres articles. Amb el títol “Raimon, el gusto por la libertad”, la foto de la portada –un primer pla d’ell, tocant la guitarra– és obra d’en Josep Moya Angeler. I a l’interior, els tres articles: un de Nèstor Luján, el director, que justifica el títol del monogràfic; un altre de Francesc de Carreras –“El seu poble i ell”– i, finalment, un de meu “Quince años de presencia”. Rellegits ara tot tres, els dos primers son excel·lents –com no podria ser d’altra manera– i el meu, en canvi, constitueix un autèntic farrigo-farrago; és essencialment confús perquè insinua coses que no diu i no diu coses que semblaven obligades de dir quan es parlava, en aquell context, de Raimon. Potser tot venia del fet que jo, sense deixar d’admirar en Raimon, estava totalment de la banda d’en Sisa. Les seves cançons m’havien fascinat, m’hi havia fet amic i junts havíem arribat a projectar un llibre de poemes “beats” que havia de comptar amb la col·laboració d’altres col·legues i que no va arribar a bon port. L’any 1976 Sisa publicaria l’àlbum “Galeta galàctica” que està dedicat a l’Albert Batiste i a mi, potser perquè l’havíem animat en hores difícils abans del seu esclat a Zeleste. No és casualitat que Sisa i Pere Calders no triomfessin fins després de la mort de Franco. Com va escriure Jordi Maluquer eren autors per a un país normal, i el país no va començar a ser normal fins el 21 de novembre del 1975.

Aquests dies es pot veure al Museu d’Història de Catalunya l’exposició “50 anys dels concerts de la Transició” que en bona part van ser possibles gràcies a l’empenta i la sagacitat de Xavier Regàs. Raimon va cantar al Palau d’Esports el 30 d’octubre del 1975; Lluís Llach els dies 15, 16 i 17 de gener del 1976 i Quicu Pi de la Serra el 27 de febrer. Fermí Puig ha estat el comissari d’aquesta exposició; Joaquim Vilarnau és l’autor dels textos i tots dos han treballat sota l’aixopluc de la revista Enderrock. El recital de Raimon és el que té més mèrit, el més arriscat, perquè Franco encara estava viu i Franco va perseguir, represaliar i matar fins al darrer moment. Jo, a aquest primer i únic recital, no hi vaig anar. Sí, en canvi, al primer dels tres de Lluís Llach –quasi a primera fila perquè feia d’acompanyant (i xofer) de Maria Aurèlia Capmany– i al de Quicu Pí de la Serra. Però en la meva biografia sobre Salvador Espriu –publicada el gener del 2013– dedico, a l’episodi, una pàgina sencera. I ho faig després d’una llarga conversa que, sobre aquest i altres temes relacionats amb el poeta, vaig mantenir amb en Raimon. Jo em pensava que Raimon hauria comptat, per organitzar aquell recital, amb la complicitat del PSUC –encara prohibit però amb una gran capacitat d’influència social– i amb determinats polítics. Però no va ser així. El recital el van muntar ell i l’Analisa i en condició d’organitzadors van ser cridats al despatx del governador civil Martín Villa que els va fer responsables del que pogués passar. El recital va omplir tot el Palau d’Esports i els crits antifranquistes i a favor de la democràcia van créixer tant que a la mitja part la policia, esverada, va voler suspendre’l. Raimon s’hi va negar. I en mig d’aquella tensió, va cantar “Indesinenter” i “Inici de càntic en el temple”. Salvador Espriu –tan reticent a sortir de casa seva– l’escoltava atentament assegut a primera fila. Raimon —permeteu-me l’expressió— havia tornat a demostrar que els tenia molt ben posats. Franco va morir vint dies després.

Un discurs excel·lent; una realitat depressiva

L’11 de setembre Xavier Antich, president d’Òmnium, va pronunciar un discurs excel·lent, al Passeig Lluís Companys, vora l’Arc de Triomf. En les seves paraules no es va apartar de la doctrina del catalanisme clàssic que proclama que som –o volem ser– un sol poble, integrador, democràtic i sense exclusions. No tenia cap raó per no fer-ho així perquè aquest catalanisme –el de Josep Termes, Paco Candel, Jordi Pujol, Maria Aurèlia Capmany i Josep Benet per no anar gaire lluny– és el que ha aconseguit majories socials, culturals i polítiques. Antich ho va explicar amb un rigor que va incloure una cita de Popper –“o s’està favor d’una societat oberta o s’està a favor dels seus enemics”– i l’èmfasi propi de l’orador que intenta convèncer de la bondat de les tesis que sustenta. “La reivindicació de l’independentisme s’ha de fer amb tots els seus accents, amb tots els seus orígens” perquè “si Catalunya perd la seva capacitat d’integració perdrà la seva raó de ser”. I després de l’anàlisi, les propostes: cal organitzar un front cívic ampli i radicalment democràtic entre el catalanisme, el sobiranisme i l’independentisme que és, o hauria de ser, capaç de recuperar els grans consensos i esdevenir el carril central del país. Catalunya és una nació i té dret a decidir democràticament el seu futur i, per això, només l’autodeterminació possibilitarà resoldre democràticament el conflicte entre Catalunya i Espanya.

A l’acabar em vaig afegir al cant d’Els Segadors amb ganes: ni que fos per uns minuts, el discurs m’havia encomanat un cert optimisme, una certa capacitat de no caure en el desànim . Em va semblar que aquest equilibri entre realisme i crida a la perseverança era el que calia esperar del president d’una entitat que no podia caure ni en una amarga lucidesa ni en un triomfalisme de campanar.

En arribar a casa vaig fer la meva habitual lectura de premsa i em vaig topar amb l’article que publica regularment Miquel Puig a les pàgines de La Vanguardia. Miquel Puig -no és la primera vegada que ho dic– és un dels meus economistes de capçalera. L’article es titula “La Catalunya desemparada”. Puig hi explica que –com ja es deia en l’Informe Fènix del qual ell en va ser un dels redactors– “la trajectòria [pel que fa al PIB per càpita] no sols ens allunya d’Europa occidental sinó que és fins i tot inferior al d’Aragó”. I afegeix: “El més important no són, però, aquests senyals sinó la reacció de les elits, que es pot resumir en dues posicions: que no estem tan malament i que les causes de la divergència, en la mesura que hi sigui, son complexes. Es tan com dir que o bé l’estat de coses ja els va bé, o bé que no saben com començar a posar-hi remei”. I posa l’exemple de la consellera Niubó quan va dir que seria política-ficció especular sobre quins haurien estat els resultats catalans a l’informe PISA si els centres educatius haguessin seguit les normes. “Política-ficció?” es pregunta Puig. I ell mateix contesta: sinó s’hagués produït l’exclusió de tants alumnes els resultats en comptes de molt dolents haurien estat catastròfics. Per la seva banda, Ramon Espadaler, conseller de Justícia i Qualitat Democràtica aquests dies ha intentat minimitzar les acusacions del principal sindicat dels funcionaris de presons que havia denunciat la saturació d’interns als centres penitenciaris —en menys de tres anys, la població de les presons ha augmentat un 18%— i la conversió del tercer grau en la via més ràpida per alleujar la massificació dels interns.

Des de la perspectiva de la Prepolítica –nom que Jordi Maluquer donava als articles que publicava a l’Avui– fa la impressió que la majoria de polítics que ens governen no entenen, o no volen entendre, la situació de col·lapse, o declivi segons els casos, en què de fa temps es troba Catalunya. En el camp de la llengua, de l’ensenyament, en el de l’assistència sanitària però també en el de l’energia amb algunes paradoxes realment coents: la nostra negativa a les centrals nuclears i el rebuig a les eòliques fa que hàgim d’importar electricitat que en bona part prové…. de les centrals nuclears de França. Sembla que l’important no és reconèixer la complicada realitat sinó guardar la puresa diguem-ne ideològica.

Potser una de les frases que més em va agradar del discurs de Xavier Antich és quan va dir que davant de problemes complexos no hi valen solucions simples que son les que propugnen els partits d’extrema dreta. Potser sí que aquests partits l’encerten en algunes de les denúncies que fan. Però, en tot cas, –la Història ja ho ha demostrat– les solucions que proposen no només poden ser ideològicament inadmissibles sinó que socialment resulten força més ineficaces que les situacions que pretenen solucionar.

Un discurs excel·lent, una realitat depressiva.

Godard i els influencers

En el primer pis que vaig llogar després d’haver vist La chinoise vaig pintar els marcs de les portes i les finestres de color blau elèctric; exactament com a la pel·lícula de Godard. No recordava l’any del film i ho he buscat al google: 1967, el mateix any que vaig començar a viure en parella. Godard era, en aquells moments, un dels nostres influencers, tot i que, naturalment, aquesta paraula encara no existia. Me n’he convençut no només pel detall del color blau sinó per les primeres quatre ratlles amb què google explica La chinoise: “Quatre joves passen les seves vacances d’estiu en un pis que els han prestat. Volen canviar el mon (…). En aquest relat premonitori del Maig de 1968, Jean Luc Godard descriu una banda d’estudiants que discuteix sobre el pensament de Mao Tse Tung i la millor manera de fer triomfar les seves idees”. Jo mai no he estat maoista, ni aleshores quan tenia 20 anys, però sí que, no sé si abans o després d’haver vist la pel·lícula, vaig anar a l’ambaixada de la Xina a París i en vaig sortir amb un Libro Rojo (edició castellana) de Mao sota el braç.

Durant molts anys, i potser podríem dir que durant molts segles, els principals influencers van ser els capellans a través del sagrament de la confessió i, els més convençuts, a través de la figura del director espiritual. Si volgués fer un acudit fàcil diria que els capellans sabien llatí, és a dir, eren persones culturalment preparades però això no garantia un bon consell. Ara be, la religió catòlica havia constituït un marc de regles que, aplicades amb seny, donaven unes pautes molt concretes d’actuació: estimar al proïsme, no matar, admetre l’autoritat dels pares, treballar “amb la suor del teu front”, etc. He dit aplicades amb seny. La meva generació no va tenir aquesta sort. La religió de la nostra infantesa era plena de pors, càstigs, prohibicions. No la desitjo a ningú. No té res d’estrany, doncs, que així que les circumstàncies ho van permetre esbotzéssim, provéssim d’esbotzar, aquest marc mental i quedéssim enlluernats per les propostes de llibertat, o així ens ho semblava, que entraven en comptagotes a casa nostra o que podíem experimentar amb una plenitud inesperada quan, finalment, aconseguíem fer un primer viatge a París. Godard va ser un dels nostres influencers; també, Truffaut, a través sobretot de Jules et Jim i La nuit americaine. Gràcies als Beatles ens vam deixar els cabells llargs i amb Marcuse ens va semblar que una certa revolta era possible. Estic segur que altres persones de la meva edat podrien aportar altres noms o que podrien considerar poc representatius els que jo he esmentat. Però el que és important, em sembla, és reconèixer la pèrdua d’influència que va experimentar l’Església.

Després podríem dir que van arribar els psicòlegs, que venen a ser –i no vull ofendre ningú– una mena de capellans laics. Els expliques un problema personal i ells t’ajuden a trobar les pautes per poder-ne sortir. Quan jo era jove només s’anava al psicòleg en casos extraordinaris, quan l’afectat, o els seus familiars, no eren capaços de trobar una solució factible a la situació que semblava impossible de resoldre. Anar al gimnàs, per a la salut del cos; i anar al psicòleg, per a la salut de l’esperit, ni estava de moda, ni era freqüent i, segons com, ni era ben vist.

Ara, la gent més jove, els adolescents, han quedat encaterinats amb els influencers que no crec que sàpiguen llatí com els capellans ni que tinguin un mínim de formació professional com els psicòlegs però son molt populars i guanyen molts diners. Seria fàcil dir que del Godard d’abans als influencers d’ara hem baixat per un tobogan des de la supèrbia del qui vol canviar el món a la inanitat del qui és pura aparença. No ho diré perquè no ho penso ni em dedicaré a pensar-ho perquè hi ha persones més preparades que jo per parlar-ne. Només he volgut explicar com d’una exposició on he entrat amb la pretesa maduresa d’una persona d’edat n’he sortit amb el record d’uns anys joves en què volíem canviar el món però, això sí, després d’haver pintat les portes de color blau.

L’exposició La fraternitat de les metàfores, dedicada a Jean-Luc Godard, es pot veure a la Virreina fins al proper 4 d’octubre.