Una visita a Gombrèn
Aquest passat cap de setmana he estat a Gombrèn. Potser feia més d’un any que no hi anava. Gombrèn és un poble petit travessat per la carretera que uneix Campdevànol amb la Pobla de Lillet o sigui la vall del Ter amb la del Llobregat. Està situat als peus de les terres de Montgrony –el santuari, el castell de Mataplana– allà on diuen que va començar la Reconquesta; la nostra Covadonga segons els més romàntics. I que compta amb un modest museu dedicat al comte Arnau, el personatge llegendari que va conèixer el càstig diví per no pagar la soldada als pagesos que treballaven per a ell i per les seves malifetes amb els monges de Sant Joan de les Abadesses amb les quals es comunicava a través del misteriós forat de Sant Ou. A mi m’havien dit que en una de les fugides del comte el seu cavall havia deixat una petjada a l’escala que va de l’hostatgeria de Montgrony al Pla de Sant Pere però jo, que l’he pujada moltes vegades, no he aconseguit veure-la mai.
Ara, Gombrèn és un poble net i endreçat que tot i la seva reduïda població compta amb un sant –Francesc Coll (1812-1875)– fundador de les Dominiques de l’Anunciata i amb la Fonda Xesc que manté una estrella Michelin des de fa uns quants anys. A casa meva d’aquesta fonda en diem encara Cal Xesc que era el seu nom tradicional. I ens costa adaptar-nos a la relativament nova denominació perquè Cal Xesc va estar relacionat amb la meva família des que Matilde Casanova Artigal, filla de la meva tia àvia, es va casar amb Pere Puig Busquets que havia esdevingut l’amo de Cal Xesc. Això passava el 1925 i des d’aquest any i fins al 1975, quan la família Rovira se’n va fer càrrec, la fonda va ser una mena de segona residència per part de la família de la meva mare: allà hi anaven a estiuejar en temps de la República i en temps del franquisme; allà van trobar refugi durant la guerra civil; allà hi feien estada els malalts de la família per recuperar la salut –el clima sec de Gombrèn era un bon antídot contra la tuberculosi– i allà va passar els seus últims dies la meva mare.
De nen, la primera vegada que vaig arribar a Gombrèn –devia a ser a meitat dels anys cinquanta– no em va agradar gens. A Barcelona, jo vivia en una torre del barri de Vallcarca. En determinades celebracions, portava sabates de xarol i em fixava els cabells amb Luky Strake. En canvi, Gombrèn era, en aquell temps, i com molts altres pobles de Catalunya, un poble lleig i brut. Tinc una borrosa visió de les restes d’excrements que els matxos deixaven entre llamborda i llamborda en els estrets carrers del poble i l’ambient general de pobresa que s’hi respirava. ¿Qui recorda, en l’actualitat, com es vivia a molts –potser la majoria de pobles de Catalunya– en aquells anys? Els qui podien, emigraven: Gombrèn tenia quasi 750 habitants el 1920 però al 1970 en quedaven menys de 350.
Avui observo el tragí de la Fonda Xesc, les motos i els cotxes que s’aturen o passen de llarg camí de Montgrony convertit en un centre d’escalada –d’excursionisme ja ho era–; i m’agrada pensar que Gombrèn no és un cas aïllat i que la Catalunya d’avui no té res a veure, per fortuna, amb la dels anys 50 per més problemes polítics, socials i culturals que tinguem entre mans. I també m’agrada pensar que aquest canvi no ha caigut del cel sinó que ha estat obra –ho vull creure, sí– d’homes i dones inconformistes. Com la Meritxell i en Francesc que van agafar una fonda de poble i l’han transformat en un restaurant de prestigi.
A Gombrèn sento el pes de la història; de la minúscula història d’una part de la meva família i aquest sentiment de pertinença –descregut com sóc de tota mena de pulsió metafísica– em reconforta. Em fa sentir d’on vinc i això justament és el que alimenta la meva insaciable curiositat per intentar entendre els infinits replecs del món.
"Amo les faules del filòsofs;