El Blog d'Agustí Pons

“Ni Juan Carlos ni Sofía: Oriol Tramvia”

L’Oriol Tramvia és el meu germà –un dels meus germans; el més petit–. Durant uns quants anys molts no s’ho creien perquè ell –diguem-ho així– jugava la carta de l’apocalíptic; i jo, diguem-ho també així, la d’integrat. La realitat era molt més matisada però ja sabem que els matisos –i les contradiccions– mereixen un esforç suplementari que molt sovint no volem, no podem o no sabem fer. El cas és que jo m’he passat un any i mig redactant la biografia de l’Oriol i el resultat és el llibre Ni Juan Carlos ni Sofía: Oriol Tramvia que el dimecres 2 de juliol va ser presentat a la llibreria Documenta de Barcelona. El llibre pot interessar a aquelles persones que, més enllà de l’interès que puguin sentir per l’obra de l’Oriol, es preguntin com un adolescent nascut i educat en una família catòlica, apostòlica, romana i catalanista com era la nostra, aconsegueix fer una entrada de cavall sicilià al mon de la música en català amb la cançó Bèstia, escrita sota la influència de l’LSD. Això passava als Canet Rock del 1975 i 1976. Des d’aleshores, ha plogut molt i l’Oriol no ha parat ni un moment. En el llibre no només hi trobareu les seves cançons sinó també les seves amistats: des de Pau Riba, Jaume Sisa i Rafael Moll fins a Christa Leem, la Fura dels Baus i els grans directors de teatre i cinema que l’han dirigit: Ricard Salvat, Ventura Pons, Mario Gas, Jérôme Savary…

El presentador de l’acte, Joan Ramon Guzmán, amic des dels primers temps de Zeleste i que ara li fa de productor, em pregunta com és que em vaig decidir a escriure la biografia de l’Oriol. Li explico que arran del llibre que vaig publicar sobre la vida de Bàrbara, la minyona de casa, l’Assumpció Maresma em va fer una entrevista per Vilaweb i jo vaig dir: “La Catalunya d’avui l’han fet les Bàrbares i els Esprius”. Aquest titular resumia la meva passió per les històries personals i expressava el meu convenciment que en el nostre país –com diu Quico Pi de la Serra a la cançó “Inventari”– tenim de tot. En Joan Ramon també em pregunta amb quina dificultat principal m’he topat a l’hora de posar-me a escriure. “Amb la falta de distància entre el meu germà, biografiat, i el biògraf, que sóc jo”. ¿Com ho havia de fer per narrar la duresa d’algunes situacions i esdeveniments familiars que involucraven no només l’Oriol sinó el meu pare, la meva mare i altres membres de la meva família? L’Oriol va formar part d’una comuna lisèrgica, va ser detingut quatre vegades, va tenir moltes dificultats per guanyar-se la vida –per dir-ho d’una manera elegant– i les relacions amb els meus pares, i especialment amb la meva mare, van ser extraordinàriament tibants durant llargs períodes. Però si jo no explicava tot això, ¿com podia fer entendre la càrrega corrosiva de “Bèstia” i altres cançons i pronunciaments de l’Oriol? El biògraf no es deu a la família del biografiat –encara que, en aquest cas, sigui el seu germà– ni a l’Acadèmia o a l’editorial que el publica. Es deu al lector que paga 20 euros per tenir la màxima informació fidedigna possible sobre el personatge biografiat. La solució ha estat parlar de l’Oriol, i de la seva família, que és la meva, en tercera persona, de la forma més allunyada possible. Un breu text, a l’inici i al final del llibre, escrit en cursiva i en segona persona, explica als lectors aquesta relació.

En les nostres desmemòries, el senyor Freud hi sucaria pa. L’Oriol, en una de les respostes a les preguntes del moderador, se’n vanta. També es vanta d’haver votat a favor de la permanència d’Espanya a la OTAN. El lector trobarà en el llibre una justificació –molt enraonada, al meu entendre— d’aquest gest perquè una de les millors virtuts de l’Oriol és la seva capacitat per pensar i actuar al marge dels discursos dominants. I no deixa de ser un sentimental. En el llibre recorda amb gran afecte el seu pas pels llobatons i la seva akela Eulàlia Costa. No s’havien tornat a veure des d’aleshores. Ho van fer minuts abans de començar aquest acte de presentació, d’una forma discreta però emocionada. Moltes gràcies a tots als que vau venir a fer-nos companyia. L’Oriol i jo vam retrobar velles coneixences i amistats i es van exhaurir tots els exemplars que la llibreria tenia disponibles. Bon auguri.