Gaza: Acabar amb la matança
Aquests dies d’agost, de calor insuportable i vacances més o menys generalitzades, pensava escriure sobre algun tema no gaire complicat, d’aquells que, si surten bé, ajuden al lector a refrescar la ment i l’esperit. Però cada migdia i cada vespre, quan obro el televisor per informar-me del que passa pel món, quedo escruixit per les imatges que ens ensenyen de Gaza. Durant la meva feina com a periodista en actiu era capaç de parlar d’una guerra, per més cruel que fos, des d’una certa distància. Segueixo pensant que el treball d’un periodista, ja sigui des dels llocs on passen els fets o des de la taula de redacció on s’analitzen, no ha de ser deixar-se endur per l’emoció o per les ganes de dictar sentència sobre qui son els bons i qui son els dolents. La feina d’un periodista ha de ser la d’explicar al lector, de la manera més freda possible, les causes ideològiques, polítiques, religioses, ètniques, econòmiques, etc. que ajuden a entendre les motivacions del conflicte. Les relacions internacionals, incloses les guerres, son com una inacabable partida d’escacs on l’analista més brillant hauria de ser aquell que és capaç d’explicar el que està passant al tauler des de totes les òptiques possibles.
Però les imatges de bombardejos indiscriminats, de mort i destrucció, de nens ferits i afamats em resulten molt difícils de presenciar. No sé si jurídicament es pot aplicar a l’actuació d’Israel la qualificació de genocida. ¿Hi ha algun acord explícit del govern de Netanyahu per procedir a l’eliminació dels habitants de Gaza com sí que va passar a l’Alemanya nazi en relació als jueus? La discussió no té gaire sentit perquè allò que resulta irrefutable és el caràcter inadmissible del que està succeint. 61.000 morts per la part palestina; més de 1.000 per part israeliana sense comptar els ostatges. Hamas i els seus aliats van llançar l’atac del 7 d’octubre del 2023 amb l’objectiu d’impedir que Israel i els països àrabs arribessin a uns acords polítics que consagrés la seva marginació. Era també una demostració que Israel no és un Estat invulnerable. Però el govern d’Israel ha aprofitat la comprensible indignació dels seus conciutadans per dur a la pràctica els punts de vista de l’extrema dreta de la qual depèn la seva subsistència parlamentària i que ja estava instal·lada al govern.
El món, per desgràcia, ha viscut i està vivint altres conflictes amb un nivell de mort i destrucció potser no tan gran però d’una gravetat semblant. Per exemple, les guerres al Sudan i a la República Democràtica del Congo; la repressió conta els uigurs a la Xina; i, no cal dir-ho, la invasió de Rússia a Ucraïna. En la majoria dels casos es tracta de països que no es regeixen pels principis democràtics que emanen de la Declaració de Drets Humans. Aquest, però, no és el cas que ens ocupa. Israel ha estat, des de la seva creació, l’únic Estat democràtic de l’Orient Mitjà amb igualtat de sexes, llibertat de premsa i majories i minories al Parlament. Però ara es fa difícil no condemnar el govern d’Israel per més complicitat que ens mereixi la causa jueva. I, en aquest sentit, no comparteixo el silenci d’alguns d’aquells que es presenten com els seus amics a Catalunya.
El més urgent és acabar amb l’actual matança. Les diferències ideològiques, polítiques i religioses no poden provocar tanta destrucció. El Mal Absolut? Ho va dir Hannah Arendt. M’hauria agradat sentir la seva veu.
"Amo les faules del filòsofs;