El Blog d'Agustí Pons

François Gilot: viure amb Picasso; sobreviure a Picasso

Picasso demostra que Déu no és indispensable perquè és la prova que els humans també podem tenir la potestat de la creació infinita. Li vaig sentir aquest raonament a un jove professor de Metafísica a la redacció d’El Noticiero Universal –devia ser a finals dels seixanta o principis del setanta– que després ha estat catedràtic de filosofia a una universitat andalusa durant molts anys. Ell era catòlic practicant i preocupat. S’oposava a la violència exercida per catòlics ultra-dretans contra determinats establiments barcelonins relacionats amb Picasso però tampoc compartia l’admiració que se li professava des dels àmbits de la progressia religiosa. Després, quan al llarg dels anys he anat coneixent millor la vida i l’obra de Picasso m’he adonat que, des del seu punt de vista, aquell jove professor que anava per a filòsof tenia raons de pes per dir el que deia. Picasso és el geni absolut, el creador omnipotent. Palau Fabre explica que a Notre Dame de Vie –l’última residència de Picasso, on va morir– la paraula “mort” estava prohibida. Picasso va morir el 8 d’abril de 1973. Els darrers quadres que havia pintat estaven exposats al Palau dels Papes d’Avinyó. Jo hi vaig viatjar, en el meu sis-cents, aquell estiu. En aquell temps no tenia diners –ni targetes de crèdit– per comprar els catàlegs de les exposicions que visitava però aquesta mostra la tinc gravada a la memòria: rostres pintats sobre un fons negre amb uns ulls esparverats per la presència pressentida de la Mort. L’artista expressava la seva ràbia, la seva impotència, la seva desesperació per l’únic fet de la seva vida que sabia que no podia controlar ni vèncer. La mort com a autobiografia; un recurs coherent amb bona part de l’obra picassiana que no deixa de ser el resultat d’una apropiació de tot el que ha tingut al voltant; i, per tant, en primer lloc de les seves successives parelles.

François Gilot va viure amb Picasso a partir del 1943. Ella anava per a pintora i tenia 21 anys; ell, 60. De la relació van néixer dos fills –Claude i Paloma– i al cap de deu anys va ser ella, i no ell com havia succeït fins aleshores amb les seves altres dones, que el va abandonar. Picasso no s’ho va prendre gens bé i va intentar fer-li va vida impossible. Però ella va marxar als Estats Units on va aconseguir consolidar la seva carrera artística i el seu reconeixement social. Va morir el 2023 als 101 anys. Ara, el Museu Picasso presenta l’exposició “Créixer entre dos artistes” promoguda per Paloma Picasso que n’és també la comissària juntament amb Emmanuel Guigon, el director del Museu. És una ocasió única per apropar-nos al Picasso més familiar a través de l’obra de l’artista –quadres, escultura, ceràmica– i de fotografies de Picasso, François Gilot i els seus fills. Queda clar que Picasso ho fagocita tot; també, les joguines amb què son obsequiats els fills. Un petit cotxe de Claude queda convertit en la cara d’un ximpanzé i una nina de Paloma en la sèrie “Paloma amb la seva nina” formada per dibuixos, gravats i pintura. François Gilot, la mare, no es va voler quedar enrere. I pel Nadal del 1952 escriu un llibre amb els seus fills com a protagonistes amb textos poètics “meravellosament il·lustrats” segons dirà, anys més tard, la mateixa Paloma. El resultat és Paloma Sphynx. Aquesta és una exposició molt apta per ser visitada en família. Els més petits podran començar a entendre en què consisteix ser artista. Entre altres coses en la capacitat de convertir un objecte quotidià en una obra que supera i transforma la seva estricta funcionalitat i que ens apropa a allò que en diem bellesa.