El Blog d'Agustí Pons

Janet Sanz i l’estat de Barcelona

No sé si, en general, els regidors i les regidores que componen l’actual cartipàs de l’ajuntament de Barcelona son conscients de l’estat en què es troba la ciutat. La recent compareixença pública de Janet Sanz, una de les màximes impulsores, sinó la màxima, de les modificacions urbanístiques que ha experimentat Barcelona en aquests darrers anys, m’ha mogut a aquesta reflexió. Per comunicar la seva decisió d’abandonar l’ajuntament ha convocat els periodistes a la cruïlla dels carrers Borrell i Consell de Cent, dins del perímetre de la super-illa més representativa que ha promogut. Aquesta intervenció municipal a l’Eixample barceloní ha estat objecte de reprovació per part dels tribunals de justícia però no sembla que la condemna, ni els arguments que la justifiquen, hagi afectat gaire –si més no, públicament– la percepció de Janet Sanz sobre la idoneïtat de les obres. Tampoc no sé si som molts, o pocs, els ciutadans que tenim la impressió que Barcelona necessitava una sacsejada enèrgica que, deixat definitivament enrere l’èxit urbanístic dels Jocs Olímpics, encarés de forma sòlida els problemes més aguts que ara té plantejats: l’habitatge, la mobilitat, l’excés de turisme, la pressió migratòria, l’ofec burocràtic del ciutadà en les seves relacions amb l’Administració municipal.

Però durant els mandats d’Ada Colau ha fet la impressió que els barcelonins estàvem en mans d’uns polítics poc preparats per a la profunditat i extensió dels canvis que calien. I que la seva inexperiència i, perquè no dir-ho?, la seva incompetència tècnica, la tapaven amb arguments ideològics que servien per menysprear les crítiques i no haver de discutir-les. Vaig tenir ocasió de conèixer en un dinar i una llarga sobretaula l’arquitecte Josep Acebillo, màxim responsable de l’urbanisme a l’ajuntament de Barcelona, al costat d’Oriol Bohigas, durant tota l’etapa olímpica i no em va semblar un personatge d’idees precisament conservadores. I és ell un dels qui s’ha manifestat amb més radicalitat en contra de les super-illes i altres iniciatives urbanístiques d’Ada Colau i el seu equip. Només des d’una audàcia ideològica tan sòlida com la que ha demostrat Janet Sanz és possible menystenir les opinions i l’assessorament d’un dels urbanistes de més prestigi internacional.

Ada Colau i Jaume Collboni han pogut governar amb una relativa tranquil·litat perquè cap dels regidors dels partits en l’oposició ha sabut transmetre als ciutadans de Barcelona la crítica contundent i les propostes alternatives que se suposa que haurien de vehicular. Tots dos han perdut votacions importants, però aquestes derrotes no han fet trontollar la governabilitat de l’ajuntament. Entre altres raons, perquè, mani qui mani, l’ajuntament de Barcelona disposa d’una potent màquina de propaganda i complicitats que acaben per ser decisives a l’hora de l’avaluació per part del ciutadà del comportament de l’equip gestor. És per això que, pel que ha fet i pel que ha promès, l’actual alcalde és qui està en millors condicions per tornar-se a presentar i renovar el càrrec aquesta vegada de forma legítima.

Puc entendre que els regidors d’ERC estiguin lligats de mans i peus a l’ajuntament de Barcelona pel pacte que el seu partit va establir, en el seu moment, amb el PSC de cara a la formació de l’actual govern català. Tampoc però no veig que cap dels seus regidors hagi marcat perfil propi, i reconeixible, de cara a les properes eleccions municipals. Però el que resulta més incomprensible és l’actitud de Junts per Catalunya. Què espera per decidir qui serà el seu candidat a alcalde? No és que jo sigui partidari dels polítics carismàtics però Junts hauria d’haver buscat fora del consistori una persona amb prou atractiu com per encarar les properes eleccions amb un mínim de possibilitats.

La percepció que a Barcelona es viu pitjor que fa uns quants anys no crec que sigui una hipòtesi inventada; pitjor, pels problemes que s’han acumulat –alguns dels quals ja he esmentat– i pels nous que s’han creat a conseqüència d’unes actuacions contraproduents –com en el cas de les mesures sobre habitatge–; tècnicament poc preparades i socialment no consensuades. Janet Sanz se’n va; però ella només és l’exemple d’una situació estancada on els qui haurien d’intentar solucionar-la continuen asseguts tranquil·lament a les seves cadires, en una mena d’autisme incurable, mentre cada dia es fa més difícil viure a la ciutat.