Enric Canals i els qui trenquen les reixes
Em vaig fer amic de l’Enric Canals quan ell havia deixat TV3 i jo el diari Avui. Vam congeniar de seguida a través, sobretot, de les nostres converses sobre personatges i situacions de la guerra civil i la postguerra espanyola sobre els quals ell n’estava fent documentals i llibres. Aquesta amistat no era simètrica: jo l’admirava profundament perquè fa anys que em sento especialment proper a les persones que no dubten en assumir responsabilitats públiques en contrast amb aquelles que, des de la perifèria, o des de la comoditat d’una càtedra o d’un determinat estatus polític, econòmic i social es dediquen a exaltar els valors de la puresa.
Tatxo Benet, en l’acte d’acomiadament al Tanatori de Sant Gervasi, va recordar uns versos de Salvat-Papasseit que va dir que agradaven especialment a l’Enric: “Fem l’escamot dels qui mai no reculen/i sols un bes els pot fer presoners,/fem l’escamot dels qui trenquen les reixes/i no els fa caure sinó un altre bes”. Trencar les reixes: transformar la realitat d’una manera palpable, quasi física; Malraux convertint la cultura en un dret tan generalitzat com l’educació o la sanitat mentre Sartre s’esgargamellava intentant trobar una idea salvífica per al conjunt de la humanitat. TV3 s’ha convertit, malgrat la situació en què ara es troba, en una de les mostres més inqüestionables d’allò que n’hem vingut a dir estructures d’Estat. I això ha estat possible gràcies a la voluntat política de Jordi Pujol, de Lluís Prenafeta i a la visió que van tenir i posar a la pràctica Joan Granados, Enric Canals i la resta de professionals que la van posar en marxa. TV3 va ser possible gràcies a la determinació i a l’audàcia d’unes quantes persones que van voler jugar a primera divisió. Com en el camp literari –de Ramon Llull a Quim Monzó– o en el del Barça: plenament competitius a nivell internacional. D’aquí, l’obsessió per uns informatius que aconseguissin enganxar el telespectador –no sé si s’han explicat amb prou detall les traves que hi anava posant el govern central– i Dallas. Els catalans ens sentíem orgullosos d’aquesta televisió que ens feia pujar l’autoestima i aprofundia el nostre sentiment de pertinença a una comunitat diferenciada.
La meva admiració cap a l’Enric Canals també estava motivada per la seva negativa a no defensar res, en el pla de les idees i del comportament, que ell no fos capaç de dur a la pràctica. Això el situava lluny del pensament progressista dominant; aquell, per exemple, que predicava amb vehemència l’escola pública però portava els fills a la privada; o que defensava per als països del Tercer Mon solucions polítiques que a Catalunya, i a la resta de l’Estat, ells mateixos havien deixat definitivament enrere. Però l’Enric Canals era valent, decidit i estava avesat a nedar contra-corrent.
Estic orgullós de poder dir que el meu llibre Catòlics, comunistes i cia, publicat l’any passat, li va agradar molt. L’havia llegit amb fruïció i quan ens vèiem afegia nous exemples a la impostura ideològica que jo hi denunciava. Fa relativament pocs mesos ens vam trobar pel carrer. Acabava de morir-se l’Àlex Susanna i ell em va dir que patia del mateix mal però que, afortunadament, els metges l’havien diagnosticat a temps. Vam quedar que un dia dinaríem junts. Aquest dinar no ha arribat. Com passa amb els amics i mestres que et deixen petjada de veritat –en el meu cas, Nèstor Luján, Maria Aurèlia Capmany, Josep Termes, Alexis Eudald Solà…– han marxat quan jo estava convençut que teníem un dinar pendent on ens explicaríem moltes de les coses que ens quedaven per parlar.
“Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:/el primer bes que se’ns doni als primers”. Gràcies, Enric. Has ajudat decisivament a fer un país que valgués la pena.
"Amo les faules del filòsofs;