El Blog d'Agustí Pons

Lluís Permanyer, un periodista del segle XX

Vaig començar a llegir en Lluís Permanyer a la revista Destino –“el Destino” que en dèiem a casa– que el meu pare comprava cada setmana. Mai no em perdia el “Qüestionari Proust”. Moltes vegades hi sortien personatges amb nom estranger dels quals no en sabia res o ben poca cosa. En altres ocasions els entrevistats eren gent del país més o menys coneguda. Jo em fixava no només en el significat de les respostes sinó també en el seu compromís ideològic. “Quin fet militar admira més?” era una de les preguntes. Els més agosarats responien “Cap” i a nosaltres, encara adolescents, el cor ens feia un salt perquè això de llegir entre ratlles era una habilitat que estàvem aprenent a marxes forçades.

Molts anys més tard la figura d’en Nèstor Luján ens va tornar a connectar. Tot i la diferència d’edat –es portaven més de quinze anys– ells dos van ser amics i confidents. Per això, quan vaig decidir-me a escriure la biografia d’en Nèstor, en Permanyer va ser una de les primeres persones a entrevistar. Fins aleshores l’havia seguit de lluny, llegint-lo, però no hi havia tingut un tracte personal. El veia com allò que abans en deien un senyor de Barcelona, una mica ampul·lós i estirat, amb uns bigotis entre lleonins i dalinians, i un cert aire majestuós potser perquè els homes alts semblen passejar-se pel món amb una inapel·lable sensació de seguretat. A la pràctica va resultar que era un home savi, sí, però apassionat per les coses que veia i descrivia, tal com semblava ser norma de l’ofici de periodista, sinó que ell posava, sobre la passió, una capa d’elegància que feia menys feridores les afirmacions més rotundes. I, a la vegada, vaig poder constatar que algunes de les millors entrevistes a Nèstor Luján, van ser les que en Permanyer va publicar a La Vanguardia, i que recullo en l’esmentada biografia. Quan el 2022 l’ajuntament de Mataró va organitzar una exposició sobre Nèstor Luján amb motiu del centenari del seu naixement —i jo en vaig ser el comissari— en Permanyer va ser un dels convidats a parlar del seu amic. No puc estar-me de consignar, encara que sigui apartar-me de l’àmbit estrictament necrològic de l’article, que la bona sintonia entre Permanyer i Luján va engendrar una de les frases més definitòries sobre com entenien la vida Pla i Sagarra; una frase que expressa uns estils de vida, i una visió del món, totalment oposats. “La veritat és que Sagarra –diu Nèstor en una conversa que Permanyer reprodueix en el llibre Sagarra, vist pels seus íntims-– era massa intel·ligent per a perdre el temps odiant, odiant Riba o Pla; li interessava més explicar com era una becada i, si podia ser, menjar-se-la”.

Els llibres i els articles d’en Lluís Permanyer han permès als seus lectors trobar ple sentit a moltes de les peculiaritats urbanístiques de la ciutat de Barcelona amb les quals havíem conviscut anys i panys sense acabar-hi de trobar el seu sentit més autèntic. Posaré un exemple que em va tocar molt de prop. La família de la meva mare vivia al carrer Ferran-Avinyó. Fins que no vaig llegir un article de Permanyer no em vaig adonar d’una de les singularitats d’aquesta via. “L’arquitecte Mas i Vila, el creador, –escriu Permanyer en el llibre Barcelona, àlbum de fotos— malgrat que l’amplada del carrer fos tan generosa per a l’època, va resoldre no plantar-hi arbres ni fanals: res no havia de distreure ni obstaculitzar la contemplació dels aparadors, pensats per fer picar els passants irremeiablement”. Entre aquests aparadors, hi havia el de la loteria situada a tocar del carrer Avinyó, que va ser també estanc fins al 1939 i que després de la guerra civil la família de la meva mare va poder mantenir amb penes i treballs encara que les meves ties no figuressin com a vídues de “caídos por Dios y por España”.

Aquests dies he llegit que Lluís Permanyer ha deixat escrits uns vuitanta llibres; cronista de Barcelona amb un coneixement minuciós, positivament obsessiu, de la ciutat. Però també treballs i biografies sobre els seus amics pintors: Joan Miró, Antoni Clavé, Antoni Tàpies… Tots aquests volums els ha escrit a la manera dels grans periodistes del segle XX; amb l’agilitat estilística dels autors que saben fer-se llegir i el rigor dels historiadors que no es deixen ni una coma per explicar. He escrit periodisme del segle XX. No voldria pensar que la mort de Lluís Permanyer és un símbol de la mort d’una manera d’entendre el periodisme.