Distingides autoritats, amigues i amics:
Quan l’estiu del 1964, amb 17 anys, vaig entrar a treballar a El Noticiero Universal –per cert, sense cap mena de contracte— la meva primera ocupació va ser baixar les quartilles que escrivien els redactors al taller per tal que els linotipistes les convertissin en ratlles de plom. D’aquesta tasca en deien fer de “cuartillero”. En aquell moment, resultava totalment inimaginable, per a mi, un acte com el d’avui. Per començar, doncs, el meu emocionat agraïment a les persones que han decidit atorgar-me aquest guardó.
El món, i el món del periodisme, ha canviat molt des d’aquell 1964. La tecnologia ha deixat sense efecte alguns dels principis de la professió que semblaven més incommovibles. Ara, el ciutadà ja no pateix les conseqüències d’una manca d’informació –controlada per cinc grans agències—sinó d’un excés d’informació que propicia l’aparició i consolidació de les “fake news” i altres novetats tant o més escandaloses des de la mirada del periodisme clàssic. De vegades penso que la societat en general, i els periodistes en particular, ens trobem en el mateix punt en què la humanitat es va trobar en el moment de l’invent de la roda: entusiasmats per l’invent però alhora sense saber ben bé què hi podem transportar; o què hi hem de transportar. Al metro, a l’autobús o a casa passem hores extasiats mirant de trobar totes les aplicacions possibles a l’invent com si l’important no fos allò que la roda ens permet transportar sinó els enginys que fan possible que la roda doni voltes.
Fa uns anys, un amic meu, més o menys de la meva edat, va entrar en crisi quan en una reunió de col·legues algú el va presentar com “especialista en continguts”. És que pot existir alguna mena de periodisme que no sigui de continguts? Obrim la tele, la ràdio i fins i tot alguns diaris i comprovarem que sí. Que per a l’exercici de la professió ara sovint et demanen, més enllà o més ençà dels continguts, bona presència física, certa capacitat histriònica, unes quantes gotes de frivolitat i, sobretot, que siguis expert en l’art de fer funcionar els invents –les noves rodes– que possibiliten la transmissió instantània de la informació.
Seria, però, injust pensar que el món del periodisme d’ahir era un món millor que el d’avui. No. Ni Catalunya, ni Espanya estaven en una situació millor que la d’ara. Espanya vivia sota una dictadura que, com molt bé explica Paul Preston, basava l’exercici del poder en la crueltat i la corrupció, que són les dues estratègies de victòria que Franco havia aprés al Marroc. De crueltat, per fortuna, als diaris no n’hi havia gaire –o jo no en vaig patir— però la corrupció constituïa, en efecte, un dels puntals bàsics del règim i a les redaccions dels diaris de Barcelona hi va muntar campament sense gaires manies. Per això vull aprofitar aquest acte per retre homenatge als periodistes que, a finals dels anys seixanta, es van decidir a constituir el Grup Democràtic de Periodistes que més enllà de les actuacions concretes, va ser expressió de la voluntat de tornar al nostre ofici la seva dignitat. Ells van ser el mirall, i en molts casos els protectors, dels periodistes que en aquell moment ens vam incorporar a la professió. El Grup Democràtic de Periodistes ha estat estudiat per Joaquim Roglan, professor d’aquesta Facultat, primer periodista honorat amb el títol de Mestre de la Comunicació i, per a mi, sobretot, un bon amic.
Més enllà de les seves conviccions ètiques i democràtiques, quin era el punt comú entre tots aquests periodistes? Molt senzill: eren, entre la seva generació, els millors; els més bon professionals; i, per tant, els més útils i necessaris per fer sortir cada dia els mitjans de comunicació en els quals treballaven. Si no hagués estat així, si no haguessin estat necessaris, els haurien acomiadat a la primera mostra de disconformitat que haguessin gosat expressar. Nosaltres, els periodistes, circulem pel món, i per les empreses que ens paguen, sense xassís, és a dir, sense protecció de cap mena. Hem d’intentar explicar la veritat del que passa però ho hem de fer procurant mantenir la feina un mes rere un altre mes. Per això, és tan important la nostra formació. La formació que rebem a les Facultats i la formació continuada que nosaltres mateixos ens proporcionem al llarg de la nostra vida professional. Un periodista format no només serà un periodista més ben preparat sinó que aquesta formació li farà d’escut davant possibles ingerències
En els nostres debats professionals està molt de moda, ho ha estat sempre, parlar de la llibertat d’expressió, i queixar-nos de les traves que se’ns posen a l’hora d’exercir-la. D’acord. Hem de lluitar a favor de la llibertat d’expressió però no podem esperar que aquesta ens sigui donada d’entrada. És com si el davanter es queixés que els defenses li impedeixen dur a terme la seva funció. Té raó, és clar. Sense defenses els gols serien més fàcils de marcar però els defenses formen part del joc i l’obligació del davanter consisteix en ser prou hàbil per superar-los sense queixar-se si no ho pot aconseguir. I com podem aconseguir, nosaltres, marcar gols? Formant-nos. Fent-nos necessaris, fins allà on puguem, per a la bona marxa de les empreses en les quals treballem. No hi ha és clar, una fórmula màgica per assegurar la nostra formació. Però potser podem partir d’una de les reflexions que Josep Pla fa en l’homenot que dedica a Salvador Espriu: “La xafarderia és la sal de la vida (…) perquè la cultura no és més que xafarderia”. On diu xafarderia poseu-hi curiositat i potser la frase quedarà millor. La curiositat com a motor de la nostra activitat periodística. I com l’exercirem aquesta curiositat? Llegir, viatjar, mirar, preguntar i escoltar. Activitats que, cap d’elles, demana gaires diners.
Llegir, viatjar, mirar, preguntar i escoltar ens servirà per poder exercir la nostra professió. I en què consisteix la nostra professió? A mi m’agrada pensar que la nostra professió consisteix en intentar entendre el món cada matí i explicar-lo de la forma més clara possible. Entendre el món. No jutjar-lo, ni fiscalitzar-lo, ni molts menys posar-lo sota sospita. Explicar-lo en la seva complexitat. I això val tant per a la petita notícia local com per als grans esdeveniments que trasbalsen el món. Aquesta capacitat d’explicar el món és el que fa gran el periodisme. Penso, per exemple, en les cròniques d’Eugeni Xammar sobre l’ocupació del Ruhr per part de les tropes franceses –i allà entenem com va créixer la popularitat de Hitler entre una part de la població alemanya–; o en el llibre que Arthur Koestler va escriure després d’haver viatjat per Rússia en els primers anys de triomf soviètic –un dels més dolorosos trajectes de la utopia a la realitat–; o en els textos de Jorge Semprún sobre el seu pas per la Resistència francesa, el camp de Buchenwald i el Partit Comunista Espanyol. Per entendre el que ha estat el segle XX europeu ens serveixen molt més les vivències escrites sovint en forma de periodisme que les elucubracions intel·lectuals de tants i tants teòrics que no es van moure de casa seva o de la seva aula universitària.
De vegades podem tenir la temptació de pensar que allò que passa a casa nostra no està connectat amb el que passa a la resta del món. I això no és així. Si volem entendre realment el que passa a casa nostra hem d’entendre el que passa al món, i a l’inrevés. En aquest punt, no podem oblidar que el periodisme comença allà on acaba la història. Nosaltres hem d’informar de la tempesta mentre la pluja va caient, i nosaltres ens trobem al mig. Quan la tempesta ha escampat, l’historiador, des de dalt del turó, ens explica i analitza, a posteriori el que ha passat. Per això, el periodisme quan l’encerta, o l’endevina, té tant mèrit. Perquè ha d’informar de coses que encara estan passant, de les quals molt sovint se’n desconeix, en aquell moment, el seu abast exacte. I la història també ens serveix per entendre més bé el present. És evident, per exemple, que per bé o per mal, l’actual procés polític que està vivint Catalunya té un punt de connexió amb els Fets d’Octubre de 1934. O cal saber el preu que la II República va pagar pel fet que una part de la dreta espanyola no acceptés el nou règim –i el preu va ser, en certa manera, la guerra civil– per entendre millor perquè ara la ultradreta forma part del sistema polític espanyol, amb les conseqüències que tots coneixem.
Jo vaig començar a exercir aquesta professió des de l’esglaó més baix. A mesura que he anat pujant per l’escala de pintor del periodisme he pogut tenir una visió més panoràmica, més flexible, més complexa de la realitat. Vinc del periodisme del carrer, de quan havia de sortir cada dia a omplir dues quartilles, i n’estic orgullós. El periodisme m’ha donat grans disgustos però també grans alegries. L’acte d’avui, no me n’amago, forma part d’aquestes grans alegries. Moltes gràcies, de nou, a tots els que l’heu fet possible i a tots els que heu tingut la gentilesa d’escoltar-me.
Premi Mestres de la Comunicació. Universitat Ramon Llull, 18 desembre 2017.
El 15 de juny de 1933 salpava del port de Barcelona el vaixell Ciudad de Cádiz. A bord hi viatjaven prop de dos-cents universitaris, entre estudiants i professors, provinents, de forma majoritària, de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Complutense. El degà d’aquesta Facultat, el catedràtic Manuel García Morente, havia estat l’organitzador directe del viatge i ara en seria, durant els quaranta cinc dies que va durar, el seu responsable màxim. Els creueristes catalans foren dinou, també la majoria estudiants de Filosofia i Lletres. Es tractava d’un viatge d’estudi per la Mediterrània durant el qual els universitaris van visitar les mostres més importants de les civilitzacions que hi han nascut, en un programa molt dens que incloïa ciutats i ports d’Itàlia, Grècia, Turquia, Palestina, Egipte i el nord d’Àfrica. Durant l’estada a bord, els estudiants tenien l’obligació d’assistir a les classes magistrals que sobre els llocs que anaven a visitar impartien alguns dels professors més il·lustres de cada matèria, també embarcats en el vaixell; i la Facultat de Filosofia i Lletres de Madrid va organitzar un concurs per premiar el millor dietari escrit durant el viatge.
Aquest any 2017 el fill d’un dels estudiants que van participar en aquell creuer ha publicat el dietari, fins ara inèdit, del seu pare. Es tracta de Jordi Maluquer de Motes, catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques de la UAB. El llibre porta per títol L’arqueòleg Maluquer de Motes i el creuer per la Mediterrània de 1933. (Eumo Editorial, gener 2017). El text està organitzat en tres parts. La primera consisteix en una biografia (100 pàgines) de Joan Maluquer de Motes (Barcelona, 1915 – 1987), un dels arqueòlegs més eminents del país, membre de l’anomenada Generació del 36 que ve a ser l’equivalent català de la Generación del 27. Finalment catedràtic a Barcelona, Joan Maluquer va posar en marxa, a finals dels anys seixanta, el pla d’estudis que porta el seu nom. El Pla Maluquer va significar una renovació en profunditat de la universitat catalana en consonància amb els principis que havien inspirat la Universitat Autònoma d’abans de la guerra civil en la qual ell havia estudiat. La segona part del llibre està dedicada a la informació i anàlisi del que va significar el creuer dins la política educativa de la República i als problemes que van sorgir durant la seva organització. També s’explica en què va consistir exactament el periple i s’informa sobre els tres textos –de fet, esborranys— que Joan Maluquer va escriure i sobre els quals es basa la versió ara editada pel seu fill Jordi. I, finalment, a la tercera part es publica el text definitiu del dietari del viatge escrit per l’ aleshores estudiant Joan Maluquer de Motes. El llibre es clou amb uns apèndixs que contenen diversos textos sobre el creuer i fragments de dietaris, i amb un capítol de fonts i bibliografia.
El creuer és important per moltes raons. N’esmentaré tres. En primer lloc, posa en relleu l’altíssima exigència intel·lectual de les elits universitàries d’aquell moment; el moment fundacional de la II República espanyola. Aquesta és una de les sorpreses que em vaig endur mentre elaborava la biografia de Salvador Espriu. Quan va entrar a la universitat ell i Rosselló-Pòrcel –que participarien en el creuer— enlluernaven les seves companyes d’estudi recitant la Divina Comèdia directament en italià. Però no eren els únics que demostraven un coneixement insòlit, des dels ulls d’ara, en relació a la seva edat. El mateix Joan Maluquer, sembla haver conegut, per fotografies o dibuixos, la majoria de peces arqueològiques que pot contemplar directament en els museus que l’expedició visita. No s’enduu gaires sorpreses talment com si enlloc d’un estudiant de 18 anys fos un postgraduat a punt d’enllestir la tesi doctoral. També acabaran per destacar en el món cultural peninsular dos dels joves professors de la Facultat barcelonina que participen en el viatge: Jaume Vicens Vives, que farà mans i mànigues perquè en el creuer s’hi embarqui Roser Rahola, amb qui comença a sortir, i amb qui s’acabarà casant; i Guillem Diaz Plaja, que al creuer coneixerà Concepció Taboada, amb qui també s’acabarà casant. La delegació diguem-ne espanyola, la més nombrosa, també inclou alguns dels noms més destacats de la cultura castellana dels anys posteriors a la guerra civil. Per exemple, Gregorio Marañon Moya, Luís Díez del Corral, Enrique Lafuente Ferrari, Antoni Tovar, Julian Marías, Fernando Chueca Goitia, Luís Rodríguez de Viguri; o bé Isabel García Lorca, Soledad Ortega Spottorno i Juan Pérez de Ayala.
La segona consideració rau en el caràcter de miratge que, dissortadament, acaba tenint l’episodi. A nivell individual la influència que aquests estudiants arribaran a exercir sobre la societat catalana i espanyola, a través dels seus diferents àmbits acadèmics d’actuació, serà innegable; i, en general, serà una influència positiva, com hem vist, per exemple, en el cas de Joan Maluquer. Però a nivell col·lectiu aquesta és una generació que havia de menjar-se el món i que acabarà dividida, i en bona part frustrada, per la guerra civil. Els millors anys de la II República són, sense dubte, els primers. Els nous dirigents polítics assumeixen l’esperit regeneracionista del krausisme i de la Institución Libre de Enseñanza. No és cap casualitat el paper destacat –inclòs el seu pas pel ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts— que en els governs d’Azaña juga Fernando de los Ríos, nebot i deixeble de Fernando Giner de los Ríos. Una de les filles d’aquest polític participarà en el creuer. Però quan el Ciudad de Cádiz salpa del port de Barcelona pocs poden endevinar que el miratge està a punt d’esmicolar-se. Els fets de Casas Viejas que havien passat uns mesos abans –la mort a mans de la guàrdia civil d’un d’un grup d’anarquistes que havien proclamat el comunisme llibertari— signifiquen el principi de la fi del bienni progressista d’Azaña. La II República, ofegada entre una dreta que Gil Robles no pot, o no vol, portar per la via de l’oposició pacífica, i una part del PSOE i de la CNT que no han deixat de somiar en la Revolució, desembocarà en una guerra civil que començarà tot just tres anys després d’aquell entusiàstic viatge per la Mediterrània.
La tercera i última consideració té a veure amb la figura del filòsof alemany Oswald Spengler (1880-1936). Es tracta d’un filòsof mal vist perquè bona part de les seves teories van servir de coartada ideològica als dirigents nazis. Per a Spengler, les cultures són realitats geològiques vives que experimenten la seva pròpia transformació a tenor d’uns cicles històrics que passen del naixement a la plenitud i a la decadència. En aquest cicle només les nacions fortes sobreviuran. Això fa imprescindible un alt grau de cohesió. I aquí apareix el seu antisemitisme adreçat als jueus que seguien considerant-se com a tals i que formaven una col·lectivitat diferenciada. No tenia res en contra dels jueus que havien quedat assimilats del tot a la cultura alemanya com seria el cas, per exemple, d’Stefan Zweig. Spengler era un antisemita però la proposta de Hitler de perseguir els jueus per la seva sang, i no per la seva actitud social, li va semblar una ximpleria i un crim. Els assassinats comesos pels nazis durant l’anomenada Nit dels Ganivets Llargs va acabar per distanciar-lo de Goebels i els seus amics, sobre els quals no va estalviar crítiques. Va morir el 1936 i mai no s’ha aclarit si va ser per problemes reals de salut o assassinat per ordre dels seus teòrics deixebles.
Oswald Spengler va publicar La decadencia de Occidente, en dos volums, en els anys 1918 i 1922. L’èxit va ser immediat. Ho prova el fet que la primera traducció espanyola data del 1923. Potser ens sorprendrà veure, en els títols de crèdit del llibre, que la traducció és obra de Manuel Garcia Morente; sí, l’impulsor i ei degà de la Facultat de Filosofia i Lletres republicana i el director, in situ, del creuer. Morente és el traductor d’Spengler en la seva condició de deixeble de José Ortega y Gasset, que és qui signa el proemi a l’edició espanyola. Què hi trobaven Ortega i Morente en la filosofia de Spengler? Tots dos pertanyen a la Generació del 27, una generació optimista en contrast amb el desolat pessimisme dels escriptors del 98. Ells no ploren per un imperi perdut sinó que lluiten i somnien en una Espanya republicana. ¿No és Ortega el qui signa, el novembre de 1930, Delenda est monarchia un article rebut com el cop de gràcia intel·lectual al règim d’ Alfons XIII? Si Espanya vol sobreviure cal crear un país fort, consistent, dur. És exactament el que propugna Spengler en uns textos escrits i publicats entre 1918 i 1922 quan els nazis encara no han aparegut en l’horitzó polític i social d’Alemanya.
No és cap disbarat afirmar que l’ombra d’Spengler acompanya aquells professors i aquells estudiants en el seu creuer per la Mediterrània. Serà una ombra molt més estesa d’allò que la correcció política demanaria perquè la trobem, amb major o menor grau, en l’obra d’Ortega –per exemple, a La rebelión de las masas–; en el pensament de José Antonio Primo de Rivera; i en el rerefons de l’ interès d’Espriu per Israel (títol de la seva primera obra). La pervivència d’Israel com a poble i com a cultura trenca totes les teories d’Spengler. Envoltat, al llarg de la seva història, dels imperis més poderosos –Mesopotàmia, Egipte, Roma, Aràbia— Israel aconsegueix no només sobreviure sinó aportar a la civilització occidental el seu tret segurament més característic: el cristianisme. I això és així perquè té allò que, als ulls d’un escriptor, constitueix l’arma més poderosa: el Llibre, o sigui, la Bíblia. Espriu, en adonar-se’n, queda fascinat.
Revista de Catalunya, 298. Abril, maig, juny 2017.
Com que en aquest país no hem tingut un debat seriós sobre la fallida de la Modernitat i l’adveniment, ni que sigui per contrast, de la Postmodernitat es fa difícil parlar de determinades qüestions –com ara les que planteja L’amic de la finca roja, el llibre que acaba de publicar Mercè Ibarz— sense haver de fer un seguit de consideracions prèvies. Jo, aquestes consideracions, ara i aquí, no les faré. Però si em demanessin un resum d’aquest llibre diria que es tracta d’una crònica, amb tesi i reflexió, de la Modernitat escrita des dels paràmetres de la Postmodernitat. No tots els artistes que hi surten ho són, de moderns. Dalí, per exemple, no ho és, i per això mateix s’enfronta amb Breton i, també, ben mirat, amb Buñuel (que seguirà sent un revolucionari polític tota la vida). En tot cas, els anys i els artistes que desperten la fascinació d’Ibarz són els anys de la Modernitat, és a dir, els del convenciment, per part dels intel·lectuals, dels artistes i dels segments més inquiets de la població, que la Història és una línia recta que va de les coves d’Altamira a l’Emancipació Universal; un camí ineluctable que exigeix un compromís individual del qual no ens podem escapar. Aquest és el fil roig que uneix els diversos artistes que apareixen en el llibre: Buñuel, ja ho he dit; Acín –que Ibarz ens va descobrir a molts, ja fa uns anys–; Salvat Papasseit i Torres Garcia; l’equip Crònica; els cineastes espanyols, i catalans, que als anys trenta van anar a Hollywood; els cineastes catalans dels anys seixanta que van haver de triar entre Victor Hugo i Mallarmé; o l’insaciable Blasco Ibáñez. Però tot i que aquests artistes comparteixen, de fons, una visió optimista de la història –i per això la majoria d’ells es revolten contra la que els ha tocat viure– no hi ha res de rectilini en la seva vida i en la seva obra. Ni tots els podem encaixar en el mateix patró. He deixat expressament fora de la relació Joan Sales, Angeles Santos i Mercè Rodoreda perquè, per raons diverses, no em semblen uns artistes “moderns”. Sales perquè, a partir del conflicte col·lectiu que significa qualsevol guerra, es mou entre l’angoixa existencial i la metafísica, prop de Dostoievski i Camus, és a dir, dins dels laberints més inquietants de l‘ànima humana; Angeles Santos perquè s’apropa l’abisme d’aquesta ànima però, després, espantada, retrocedeix; i Mercè Rodoreda perquè els seus personatges no volen saber res de la història; i és lògic, perquè n’han estat les víctimes. Tot això, ho sé, és notablement matisable i jo mateix podria explicar com la Rodoreda es resistia a acceptar qualsevol interpretació de la seva obra que comportés una reducció de significats.
Mercè Ibarz hi simpatitza amb els personatges que ens presenta i que estudia. Ho dic perquè ens entenguem: ella és una dona d’esquerres, que creu que el treball artístic ha d’ajudar “a matisar, desvelar i somoure l’alienació del món” i que es malfia, potser amb raó, de la Postmodernitat. Però, en canvi, allò que fa suggestius els seus textos és la insòlita llibertat amb què examina autors, períodes i tendències; una llibertat fruit de la Postmodernitat que si alguna virtut presenta és la de no accepta apriorismes ideològics o estètics. Mercè Ibarz té, naturalment, una idea de la vida i de l’art però l’anàlisi dels “seus” personatges la fa sense cap esquema preestablert. I d’aquí en surt una riquesa de propostes i matisos que converteixen la lectura en un exercici fascinant. Per exemple, relacionar Salvat Papasseit amb Torres Garcia és relativament previsible; colar-hi Marcel Duchamp, i que aquesta presència resulti coherent, ja és més difícil. I així a cada capítol: en el de Mercè Rodoreda hi apareixen Rossellini, Michaud, i Samuel Beckett i entenem el paper que la pintura juga en l’itinerari creatiu de l’escriptora; el retrat de Joan Sales comença amb una definició que val per tot el capítol: “Oceànic Sales”; la reivindicació de l’Equip Crònica comporta una revisió –ja era hora!—de les segones avantguardes –Tàpies, en primer lloc— en el context de la Guerra Freda; i el text sobre l’Escola de Barcelona defuig el victimisme i destaca, amb raó, la seva contribució positiva al cinema del nostre país i al cinema “tout court”. Ah, i tens tota la raó, Mercè: l’únic pintor entre els seus contemporanis a qui Picasso mirava de reüll és Henry Matisse; l’únic, en efecte, que li podia disputar la glòria (I la gran exposició Picasso-Matisse organitzada al Grand Palais de París a finals del 2002 així ho certificava).
Però si el llibre de Mercè Ibarz m’ha agradat tant és perquè està molt ben escrit. I, encara que això pugui semblar una qüestió massa personal, diré també que m’ha reconfortant. Mercè Ibarz, ara assagista, es va fer escriptora practicant l’ofici de periodista, i jo ho vull reivindicar. Escriu de cara a barraca, és a dir, amb el propòsit explícit que el lector l’entengui des de la primera ratlla. Res a veure, doncs, amb aquells textos assagístics, tan sovintejats a casa nostra, que semblen més pensats per complaure l’Acadèmia o el company de càtedra que no pas per comunicar. I, a més, Ibarz escriu amb una gran llibertat. No es tracta, només, de la llibertat conceptual, postmoderna, a la qual ja m’he referit sinó també a la construcció del relat, del pensament que vol expressar. Hi ha dades, dates, interpretació, meandres narratius que ens porten de Saidí al món, i tot això al servei d’un punt de vista valent, que arrisca, que prefereix caminar pels marges, i descobrir el què hi troba, més que no pas per la calçada central de la tradició.
L’al·lusió als marges no és gratuïta. Ella ho escriu així: ·”La creació específica del moment és en els marges, fora de la Institució Art, o en els seus intersticis”. Sí. És veritat. Joan Ponç va viure al marge; i Tàpies a la calçada central i veurem, finalment, com queda la classificació. Però un dels problemes del segle XX és la seva inesperada facilitat per fagocitar també tot allò que creix als marges. L’experiència de les avantguardes és, en aquest sentit, irrebatible. Van començar essent repudiades per les institucions i han acabat a les parets dels museus, convertides en objecte de culte dins les noves catedrals laiques. Seria injust, però, pensar que Mercè Ibarz no n’és conscient, d’aquest fenomen. L’explica amb una gran claredat: “L’art després de la política d’emancipació tal com havia estat formulada, desenvolupada i liquidada en les seves formes convencionals al llarg del segle XX, no té respostes, el seu collage ni tan sols té fons. És en tot cas un buit que pot, en alguns casos, permetre el pensament, la percepció. Mentre espera quines són les noves relacions amb l’espectador que l’omplirà”. Ibarz, atenta i sàvia, aixeca acta del final d’aquell període d’optimisme, que desemboca en el segle més violent de tota la història d’Europa, i que n’hem vingut a dir Modernitat.
Guardo un mal record del desenllaç de la meva amistat amb Carles Fontserè, i amb Terry Broch, la seva esposa. Per això fins ara no m’havia decidit a escriure res sobre el presumpte filonazisme del personatge, tot i que algunes persones –i sobretot, Assumpció Maresma— m’ho havien demanat. La història que explicaré és una història trista on quasi ningú no queda bé –probablement, jo tampoc— però ara que la polèmica ha tornat a revifar potser és el moment d’explicar-la.
Vaig conèixer en Fontserè i la Terry l’any 1977 arran de la publicació del llibre Carteles de la República y la guerra civil del qual n’eren autors Jaume Miravtilles, Josep Termes i ell mateix. Crec recordar que per primera vegada el tema del cartellisme republicà era objecte d’un llibre. Ell, en Carles, hi devia posar alguns dels seus cartells i, probablement, també algun text. El va publicar l’editorial La Gaya Ciència que havia creat i dirigia Rosa Regàs. Vaig entrevistar en Fontserè un dia que va baixar, des de Porqueres, a Barcelona. Em va impressionar la seva barba, la seva vehemència i la manera directa com tractava els problemes. Em va explicar que com que l’editora li donava allargues a l’hora de pagar-li ell havia anat al seu despatx i havia tirat una cadira o una taula enlaire. Després, vaig pujar un dia a Porqueres, em va ensenyar les dues masies que havia comprat i que estava acabant de reformar –amb els milers de fotografies que hi guardava– i vaig quedar extasiat. En Carles era un personatge d’una peça, i la Terry cuinava, al meu criteri, de meravella. De seguida vaig saber que havien invertit tots els seus estalvis en la compra i l’arranjament de les dues cases i que se sentien decebuts perquè ell no trobava feina i quan la trobava no li pagaven o li pagaven tard i malament.
La situació econòmica d’en Fontserè i la Terry era cada vegada més precària i em constava que s’havien venut una premsa d’un notable valor. M’imagino que estaven disposats a vendre el que fos necessari per sobreviure. I no cal oblidar que ni ell ni ella havien perdut els seus contactes als Estats Units. No era gens desenraonat imaginar que l’extraordinària col·lecció de fotografies d’en Carles podia trobar, en alguna de les universitats o centres museístics d’aquell país, un comprador generós. En el primer govern Pujol vaig treballar de cap de gabinet del conseller Max Cahner. En un moment donat, vaig parlar amb Cahner de la necessitat d’assegurar la permanència del patrimoni cultural dels Fontserè a casa nostra. El conseller va pujar un dia a Porqueres i va quedar-ne convençut. En Joan Saqués, en aquell moment Cap dels Serveis Territorials del Departament de Cultura a Girona, es va ocupar de tirar endavant els tràmits corresponents. El resultat final va ser que el Departament va quedar propietari de totes les obres a canvi d’un vitalici per a en Carles, que la Terry continuaria cobrant si ell desapareixia primer.
Assegurada la tranquil·litat econòmica de la parella, en Carles es va poder dedicar de ple a un vell projecte fins aleshores irrealitzable: la redacció d’un llibre que expliqués el fenomen del cartellisme a la Catalunya de la II República i de la guerra civil. El llibre es va titular Memòries d’un cartellista català (1931-1939) i ho són, unes memòries, però també una crònica exhaustiva de l’evolució del cartellisme durant aquells anys i del paper que hi van jugar els seus protagonistes més destacats. En Fontserè era un home que sabia escriure i que tenia una obsessió per l’exactitud de les dades, dates i activitats dels personatges que formaven part de la història que explicava. Per això, durant els anys en què va durar la redacció del llibre sovint consultava arxius i biblioteques, inclosa la Nacional de París. A França hi vivia el seu amic Antoni Clavé a qui sovint trucava o visitava potser per ratificar o rectificar una simple dada. El resultat d’aquesta recerca obsessiva és el llibre esmentat, de consulta indispensable per a tots aquells ciutadans que vulguin conèixer en què va consistir el cartellisme català d’aquella època. Tal com passaria amb el segon volum –l’objecte de la polèmica actual— aquest primer llibre també va aixecar recels. No era per les dades que incloïa sinó per algunes de les opinions que Fontserè hi manifestava. I, en concret, per la seva reacció davant la crema d’esglésies a Barcelona els primers dies de la guerra civil. “Amb aquell acte de fe revolucionari –escriu a la pàgina 193— es revivia l’ancestral cerimònia del ritu precristià a Moloc, tan esplèndidament evocat en el Salammbô de Gustave Flaubert. Un ritual insurgent que un profund teòleg jesuïta alemany podria qualificar d’ autènticament religiós. Vaig sentir-me solidari amb aquells desconeguts iconoclastes”.
L’èxit d’aquest primer volum va ser indiscutible i Carles Fontserè va esdevenir un personatge més o menys públic sempre dins els límits de la popularitat propis de la literatura catalana. El llibre es va publicar el 1995 i no devia passar gaire temps abans que els responsables de l’Editorial Proa –crec que el director literari era, en aquell moment, l’Oriol Izquierdo— i en Fontserè arribessin a un acord per a la publicació d’un segon volum de memòries. Aquest cop en Carles escriuria les seves vivències a França durant la II Guerra Mundial com a refugiat espanyol. Ell s’hi va posar amb la seva habitual energia. La tesi del llibre era simple: els francesos l’havien tractat molt malament; els alemanys, l’havien tractat bé. Els alemanys havien entrat a París sense disparar ni un sol tret i, passat el caos de l’èxode inicial, la majoria de la població parisenca s’havia adaptat sense gaires problemes a la nova situació. Per la seva banda, els ocupants havien procurat no irritar gaire els parisencs i per això els teatres i els cinemes van tornar a funcionar de seguida. Sartre estrenava les seves obres i Simone de Beauvoir col·laborava amb Radio Vichy –això darrer no ho diu Fontserè sinó Michel Winock a les pàgines 615 i 616 del seu monumental llibre El siglo de los intelectuales–. La situació va canviar després que Alemanya comencés la invasió de Rússia, de la batalla d’Stalingrad i, sobretot, després que Alemanya instituís, per als homes francesos, el Servei del Treball Obligatori, l’any 1943. Tot això ara és una realitat reconeguda però, en aquells moments, finals del segle passat, no ho era tant. Tot just el 1974, el cineasta Louis Malle, en la seva pel·lícula Lacombe Lucien, havia qüestionat la versió oficial de la Resistència francesa enfront del nazisme.
Per tombar la versió diguem-ne oficial del que havia passat a França, i especialment a París, durant l’ocupació alemanya n’hi hauria hagut prou en què en Carles expliqués la seva experiència, i el que ell havia vist. En general, la població francesa –i els polítics francesos— no havien tractat gens bé els refugiats espanyols, milers dels quals havien anat a parar a improvisades instal·lacions a les platges del Rosselló. (Entre ells, per cert, el meu pare). Fontserè era un ciutadà amb ofici, capaç de guanyar-se la vida però això no li servia de res cada vegada que era detingut quan aconseguia escapar-se del camp. Per a ell, l’entrada de l’exèrcit alemany a París va suposar una autèntica alliberació. És políticament incorrecte haver d’admetre-ho però ell ho va viure així. I sí, ell i el seu amic Clavé van col·laborar a la revista La Gerbe, promoguda i dirigida pels ocupants alemanys. El director efectiu d’aquesta revista, Eitel Moellhausen, va impedir que la mare d’en Fontserè anés a parar a un camp de concentració –quan ella havia aconseguit arribar a París fugint d’Espanya— i va ajudar el seu germà en una situació semblant. És lògic que en Carles Fontserè li estigués agraït.
Els problemes comencen quan en Fontserè converteix la seva experiència personal en una reflexió general sobre la II Guerra i les seves causes. És aquí on les seves opinions grinyolen. Grinyolaven i espantaven la Terry, una persona molt més analítica que obsessiva. La Terry estava molt preocupada pel caient que anava adquirint el llibre. I no recordo si em va fer arribar les pàgines que ella considerava més polèmiques o bé una còpia de l’original sencer. Em va dir m’ho llegís i que, si us plau, li digués a en Carles a través d’ella què em semblava tot plegat. Més que la col·laboració a La Gerbe –que potser no acabava de calibrar en tota la seva importància— jo estava sorprès, i contrariat, pel que en Fontserè deia de Roosevelt i pel que no deia de la persecució als jueus. Fontserè denigrava Roosevelt i l’arribava a fer responsable de l’esclat de la II Guerra amb l’argument que el seu objectiu era dinamitar l’imparable progrés, que podia derivar en hegemonia, d’Alemanya. També venia a dir que ni Roosevelt ni els britànics havien fet res per socórrer la població jueva tot i que sabien –des de molts abans de 1940– el destí que Hitler li reservava. Naturalment, jo no estava gens d’acord amb aquests punts de vista –que amagaven una exculpació de la política alemanya— i així li vaig fer veure a la Terry. I així ho vaig dir en l’acte de presentació del llibre a la premsa, a finals del 1999. El llibre es titula Un exiliat de tercera. A París durant la segona Guerra Mundial i l’acte de presentació es va celebrar crec que al restaurant de l’aleshores Hotel Calderón, a la Rambla de Catalunya, molt a prop de la Casa Garriga i Nogués, aleshores seu del grup editorial Enciclopèdia Catalana.
Vaig parlar abans de començar a dinar i em va semblar que feia un elogi general de l’obra amb unes crítiques concretes centrades en els punts que ja he esmentat. En Fontserè, però, no ho va entendre així. Va encaixar molt malament les meves paraules i, de fet, a mig dinar va dir que no es trobava bé. A la sortida, l’Isidor Cònsul, que feia poc que havia estat nomenat director literari de Proa, em va dir: “Si tu et dius amic d’en Fontserè, com deuen ser els seus enemics!” i al cap de poques setmanes va organitzar una segona presentació –a la Pedrera, em sembla— en la qual van prendre-hi part Daniel Giralt Miracle i suposo que el mateix Cònsul. Jo no hi vaig ser convidat. En Carles i la Terry van trencar tota relació amb mi. Sé que, després de la seva mort, en Carles Fontserè va rebre un homenatge oficial i públic. Ho sé pel que en van dir els mitjans de comunicació. També sé que hi va haver una mena d’Any Fontserè amb un comissari i tot. Ningú, però, me’n va parlar mai tot i que la meva implicació en la vida i obra de Carles Fontserè era fàcilment rastrejable. Ell és un dels personatges que formen part del meu llibre Dau daus, un conjunt de retrats literaris que van tenir la sort de guanyar el Premi Joan Fuster l’any 1991 i posteriorment el Premi Nacional d’Assaig. I per bé o per mal el meu nom figura també a l’última pàgina del segon volum de les seves Memòries. L’esment diu: “He escrit aquest volum gràcies a l’encoratjament que en el seu moment van donar-me Josep Benet i Agustí Pons”.
Per acabar, vull manifestar que al meu entendre en Carles Fontserè no va ser ni un resistent ni un filo-nazi. La seva col·laboració amb les autoritats d’ocupació alemanyes és directament conseqüència del mal tracte que va rebre dels francesos –o de les autoritats franceses–. I per això aquesta col·laboració no té res a veure amb la de determinats escriptors –Drieu la Rochelle, Celine, Brasillach— que van acabar en el feixisme després d’una elaborada evolució intel·lectual. Aquest no és el cas de Fontserè. Carles Fontserè és el mateix personatge quan dibuixa el cartell FAI—Llibertat; quan és a punt de ser afusellat pels dirigents de les Brigades Internacionals; quan col·labora amb “La Gerbe”; i, després, als Estats Units, quan treballa al costat de Cantinflas –que no tenia res de feixista— i de Dalí. A Carles Fontserè jo el veig, sobretot, com un supervivent; un supervivent que, a la França ocupada, es va rebel·lar contra el paper de perdedor que li reservava la història encara que fos a costa d’anar més enllà del que molts poden considerar moralment admissible.
Aquests dies, per tal de preparar la meva intervenció en l’acte d’homenatge que li va organitzar la càtedra Josep Termes, m’he tornat a llegir els dos volums de memòries de Víctor Alba que duen per títol Sísif i el seu temps. Entres les reflexions que hi he trobat vull destacar aquesta: “La política ha estat el centre de la meva vida a partir dels meus setze anys. No he deixat de banda res, tot ha estat important, però tot ha estat catalitzat per la política: dones, cultura, ofici, família. No he mirat mai res que no fos amb ulls polítics. En això crec que sóc característic de la meva generació”. És veritat. Molts dels esperits més selectes de la seva generació van estar submergits en la política, fins i tot encara que no es tractés de seva ocupació professional. Penso, per exemple, en els filòsofs –i no només en Sartre– en aquells temps maîtres à penser amb una clara vocació d’intervenció política.
Quan deixava de llegir aquests textos d’en Víctor Alba obria la tele i era rar el dia que no mostraven imatges d’algun nou episodi dramàtic protagonitzat per refugiats que volien arribar a Europa o que, com els de Calais, no en volien sortir. Sovint els reportatges venien acompanyats d’opinions d’experts, tertulians, i moralistes en general, sobre la manca de solidaritat d’Europa i el paper d’estrassa que estaven fent els nostres governants a l’hora d’abordar aquest tema. I jo em preguntava, potser per influència de Víctor Alba, on havia quedat la política. Em preguntava si la crisi dels refugiats la solucionarem els europeus amb mesures humanitàries o la solucionaran Rússia i/o els Estats Units amb mesures polítiques. És cert que les mesures polítiques estan trigant a arribar i que, passi el que passi, el drama dels refugiats no té una solució fàcil. Sí, doncs, que cal que Europa sigui capaç d’articular unes normes d’acollida coherents i consensuades. Però l’existència de mesures humanitàries no pot fer oblidar l’absència d’iniciatives polítiques, que són les úniques que poden atacar de debò la rel del problema. Ara bé, entrar en el terreny de la política implica assumir un major grau de compromís en el conflicte i ser capaços de dur a la pràctica una sèrie d’iniciatives concretes. Manifestar-se davant les ambaixades de Sírias i Rússia? Participar, amb veu pròpia, en les reunions diplomàtiques on s’intenta acabar amb la guerra de Síria i decidir el futur d’aquest país? Però, ¿com fer-ho si Alemanya té uns interessos (no irritar gaire Rússia, per exemple) i França, uns altres? I ¿quin exèrcit podríem enviar-hi cas que calgués una actuació dissuasiva com la que fa posar fi a l’agressió sèrbia a Kosovo (gràcies a la iniciativa i a la decisiva participació dels Estats Units)? Una Europa sense una política exterior pròpia –“a qui truco, quan truco a Europa?” segueix preguntant-se el Kissinger de torn— i sense un exèrcit propi està condemnada a exercir d’infermera humanitària i no de metge cirurgià. Beneïdes les infermeres que ens alleugen el dolor diari! Però el mal el curen els operadors al quiròfan.
L’humanitarisme acaba essent una bona coartada per a tothom. Ens permet indignar-nos sense arriscar gaire; ens permet seguir maleint el govern –el nostre, o el més proper–; a,b total impunitat i bona consciència; permet a les televisions divulgar imatges dramàtiques; i dona arguments i presència mediàtica a les oenagés. I consti que les oenagés i els grups de particulars que operen sobre el terreny salvant vides humanes mereixen el suport i l’admiració. Però l’al·lèrgia a la política ens condemna, en aquest i en altres conflictes, a exercir papers secundaris en la gran pel·lícula del món. És aquesta l’Europa que volem?
Les reflexions sobre el pas de la Modernitat a la Postmodernitat no han estat, ni són, gaire usuals en l’àmbit de la literatura catalana. Tenim magnífics especialistes en tots, o la majoria, dels autors més destacats de la nostra literatura moderna i contemporània. Però no abunden les connexions interdisciplinàries que potser ens donarien una imatge més global del treball dels nostres escriptors; una imatge més lligada als grans corrents ideològics i estètics de la contemporaneïtat. Podria dir-se, per exemple, que Montserrat Roig és un dels darrers autors de la Modernitat, en el sentit que necessita una visió global del món i les coses que hi passen, a l’hora de posar-se a escriure; i que Quim Monzó és un dels primers escriptors de la Postmodernitat perquè ja no aspira a entendre-ho tot sinó només el fragment de realitat que està descrivint en aquell moment. Ningú no pot negar que hi ha un abans i un després de la caiguda de les ideologies globalitzadores; i ningú no pot negar tampoc que, amb o menys profunditat, la literatura catalana no ha quedat al marge d’aquesta diguem-ne revolució.
És per això que els llibres que ve publicant Enric Balaguer em resulten tan suggestius. Balaguer és catedràtic de literatura catalana a la universitat d’Alacant i l’impulsor d’un grup permanent de recerca de literatura contemporània especialitzat en el gènere biogràfic i la literatura del jo. Vaig començar a llegir-lo quan va guanyar, el 2009, el premi Rovira i Virgili de biografies i de memòries. Jo formava part del jurat i en aquella convocatòria de seguida va destacar La casa que vull, títol manllevat d’un dels grans poemes de Salvat-Papasseit. Llegir les reflexions d’un professor de català a Alacant que es declara atret pel budisme i que no converteix el seu text, com legítimament podria haver fet, en una inacabable lamentació sobre la situació lingüística i cultural del seu entorn més immediat em va semblar una singularitat admirable. Abans, Balaguer havia publicat Contra la modernitat i altres quimeres (2002) i La totalitat impossible (2006); i, amb posterioritat, Constel·lacions postmodernes (2015).
Ara, Enric Balaguer acaba d’editar El desert i altres palpitacions del nou segle (Editorial Gregal). El títol vol ser un homenatge explícit a Eugeni d’Ors el qual afirmava que ell, en el Glossari, es limitava a prendre nota de les “palpitacions dels temps”. El llibre consta de 16 assajos no gaire llargs i un postfaci d’Alex Broch. La manera com Balaguer planteja els temes em recorda la que practica Rosa Delor en el seu monumental estudi La càbala i Espriu. Una poètica de la llum: una crítica literària que parteix de l’obra estudiada, sense cap esquema teòric previ, com si tractés –i, de fet, es tracta– d’una peça única. I a partir d’aquest estudi, el crític acaba escrivint un text d’una qualitat literària autònoma, l’última finalitat del qual és obrir als lectors els camins més amplis possibles d’interpretació. És per això que en els dos llibres –en el de Rosa Delor i en el de Enric Balaguer– circulen noms molt diversos i aparentment poc relacionats amb l’obra analitzada. Per les palpitacions que ens ocupem desfilen, per exemple, W.H.Auden i Vattimo; Horaci i Jean Paul Sartre; Mc. Luhan i Ferran de Pol; Georges Steiner, Bertolucci i David Lean, entre d’altres. O sigui filòsofs, novel·listes, poetes, cineastes…
La situació del català; la relació entre el llenguatge i les noves maneres d’entendre la sexualitat; el magnetisme del desert com a paràbola de la situació de l’home contemporani; les conseqüències socials de la desaparició de les humanitats en els plans d’estudi; la progressiva pèrdua de la capacitat d’assumir responsabilitats individuals; l’escriptor, la depressió i el suïcidi; la possibilitat o impossibilitat de ser feliç i el paper que hi pot jugar la poesia; Eichmann i el problema del mal; la nostre relació, indiferent o no, amb els altres… Aquests són alguns dels temes sobre els quals reflexiona Enric Balaguer. L’assagista no s’enganya sobre els límits de la naturalesa humana. “El que la història del segle XX ha mostrat en molts moments –escriu—(…) és com la gent davant de la por renuncia a la llibertat. O si hom vol, entre la llibertat i la por (a no tenir faena, a passar necessitats, a viure agressions…) o, simplement, la incertesa de la vida, aposta per la seguretat, mal que supose perdre possibilitats d’elecció”. Tot i que en el mateix text, Balaguer reivindica: “Un ésser capaç de ser ell mateix manté una autonomia pròpia i no es deixa arrossegar per líders amb interessos espuris, ni accepta la ideologia deshumanitzadora del consum com una manera de satisfer altres camps de realització personal. I finalment diríem que pot bandejar l’aculturació televisiva que s’administra diàriament en els països occidentals”. Balaguer, com subratlla Àlex Broch en el postfaci, escriu des de la fragmentació. No podria ser d’altra manera. La fragmentació és la manera més honesta amb què un assagista es pot afrontar als grans temes de reflexió del nostre present.
Feia anys que uns quants, no sé si pocs o molts, pensàvem que Bob Dylan es mereixia el Nobel de Literatura. Per múltiples raons. En primer lloc, perquè ell, més que cap altre cantant contemporani, expressa les noves vies de comunicació que ha trobat la poesia. Sí. Ja ho sabem. Des dels trobadors de l’Edat Mitjana –per no anar més lluny— la poesia s’ha valgut de la cançó. Però Dylan és un cantant del segle XX que és quan esclata la revolució audiovisual, i després digital, que sembla que s’ha d’endur riu avall el vell costum de llegir i escoltar la poesia. Bob Dylan demostra que no és així i que una part important de la poesia ha trobat en els ja no tan nous mitjans de comunicació un espai ideal per connectar amb el públic: els recitals multitudinaris, els sistemes digitals, etcètera. Però, a la vegada, les cançons de Dylan són validables –per dir-ho en termes econòmics— amb la poesia més valorada del segle XX. Naturalment, no és un trobar “clus” sinó un trobar “lleu”, és a dir, que té com a premissa indispensable ser fàcilment comprensible per a una majoria de lectors o oients.
Però potser el més significatiu de les cançons de Dylan és que expressen una voluntat explícita de transgressió sense abandonar, però, la tradició poètica que els correspon. Durant els anys seixanta, setanta i vuitanta, Dylan es va convertir en una de les icones més representatives del trencament social al qual aspirava, i que en bona mesura va aconseguir, la generació nascuda a principis dels anys 40. Són canvis que, naturalment, afecten la política –les grans protestes contra la guerra de Vietnam, per exemple—però que allà on triomfen és en el camp social. Primer als Estats Units i, després a Europa, durant els anys seixanta esclaten els moviments que comportaran una transformació radical no ja del segle XX sinó de pautes de comportament fins aleshores incrustades en el dia a dia de milions d’homes i dones. És el triomf del principi de la llibertat individual que es concreta en les lluites a favor dels drets de la dona, de la pluralitat de comportaments sexuals, etcètera. Aquests canvis són possibles per una multitud de causes: el declivi del pes de la religió, la bonança econòmica, invents com el de la píndola anticonceptiva, entre d’altres. Dylan és un dels apòstols d’aquest canvi. Ho canta en un dels seus poemes més cèlebres: “Els temps estan canviant”. I per sempre, podríem afegir.
Però allò que realment dona importància als poemes de Dylan és que aquest trencament amb el passat, el cantant el fa des de la tradició. En primer lloc, des de la tradició més immediata, la que representen els poetes de la “beat generation” que són els seus predecessors més propers. Dylan és del 1941; Kerouac, del 1922. Són ells, els “beats” els qui obren camí durant els anys 50 tant pel que fa a la revolució social que prediquen, i practiquen, com a la revolució literària, que n’és una mostra o una conseqüència. Agafeu alguna de les cançons més emblemàtiques de Dylan i alguns dels poemes més coneguts de Ginsberg o de Ferlinghetti. Hi trobareu els mateixos versos llargs, la mateixa cadència repetitiva, el poema entès com una narració, la voluntat de denúncia, l’explícita moralitat si s’escau.
Prenem ara una Bíblia i centrem-nos en l’Antic Testament. Buscava l’Eclesiastès però em surten els Proverbis. També em serveix: “Un home ric que oprimeix els pobres://pluja de xàfec que no porta pa”. A l’Eclesiastès hi trobem versos més coneguts: “Un temps per a néixer//i un temps per a morir.//Un temps per a plantar//i un temps per a arrencar”. Etcètera. Bob Dylan no es diu ni Bob ni Dylan sinó Robert Allen Zimmerman, nascut en el sí d’una família jueva. Topem, doncs, de ple amb la tradició literària jueva dins la qual la Bíblia, i especialment l’Antic Testament, ocupa un paper central. És una tradició incorporada, ja des d’abans de la fundació de la nació, al nucli de la cultura dels Estats Units. I podem anar encara una mica més enllà. En el món de l’Antic Testament, i per tant del judaisme, l’escatologia juga un paper important. Els primers cristians havien de convertir-se perquè el Messies estava a punt de tornar i els havia de trobar ja convertits. Aquesta arribada es va anar posposant –de fet, s’ha posposat fins al dia del Judici Final— però la idea d’un final subsisteix. “Hi haurà un cel nou, i una terra nova” diu l’Apocalipsi. “Els temps estan canviant” canta Dylan. “Hem de construir l’home nou” proclamava Lenin, empeltat també de judaisme.
Gràcies a Gerard Quintana i Jordi Batiste podem escoltar Bob Dylan en català. “Els miralls de Dylan” són dos recopilatoris excepcionals. Ens fan avinent, entre d’altres coses, que Bob Dylan ja va ser traduït pels cantants del Grup de Folk, amb Albert Batiste al capdavant. És de justícia que ho recordem i que els ho agraïm.
El dia del funeral de la Maria Aurèlia Capmany –el 5 d’octubre farà 25 anys— plovia. He dit funeral i no enterrament: la Maria Aurèlia havia donat el cos a la ciència i, per tant, no n’hi havia cap, de taüt, aquell dia, al Saló del Tinell. El gest de donar el cos a la ciència indica una visió positivista de la vida; una visió moderna: la ciència i la tècnica serveixen perquè els humans avancem en benestar material. Aquests avenços van de bracet amb els d’índole moral i política: cal lluitar per la modificació substancial, o la substitució revolucionària, del “laissez faire, laissez passer” propi del capitalisme del segle XIX. En això consisteix la Modernitat, en pensar que anem de la caverna a la perfecció. Així doncs, la Maria Aurèlia era una escriptora, una intel·lectual, moderna que creia en l’evolució positiva de la història, potser perquè sabia molta filosofia i havia estudiat Hegel. Estava previst que Pere Calders fos una de les persones que parlessin durant la cerimònia, però l’escriptor va arribar tard i mullat. A ningú de l’ajuntament se li havia acudit noliejar un taxi per tal d’assegurar-se que l’escriptor arribés a l’hora. Pere Calders, doncs, no va parlar. Ell no era un escriptor modern, com la Maria Aurèlia, sinó més aviat postmodern. Creia més en l’atzar que en el progrés i el fascinava la manera com s’havia produït un dels més grans desastres del segle XX: l’esfondrament del Titànic; un iceberg afilat com una fulla d’afaitar va partir pel mig la maquinària tècnica més avançada que mai no hagués construït la humanitat.
L’any 1939, quan Catalunya i Espanya van quedar aïllades sota un particular taló d’acer, la Maria Aurèlia ja era una dona formada; no del tot, és clar. L’existencialisme, per exemple, encara no existia. La Maria Aurèlia hi quedaria enganxada durant la seva estada a París, becada per l’ Institut Francès de Barcelona, l’any 1952. En un dels viatges en què jo, amb el meu 600, li feia de xofer, la recordo perfectament a la plaça del Capítol de Tolosa de Llenguadoc bevent Pelforth brune i fumant gauloises, que eren la cervesa i el tabac de Sartre. Però la formació intel·lectual de la Maria Aurèlia és republicana, tot i que no acabi la carrera fins el juny del 1942. I allò que, a partir d’aquest moment, la Maria Aurèlia intentarà és que el país recuperi els valors republicans, que són els valors de la Modernitat, enfront del feixisme, del nacional-catolicisme i del sistema casernari que caracteritza el règim franquista. La Maria Aurèlia, nascuda el 1918, mai no tindrà cap dubte sobre quin és l’objectiu que cal escometre: tornar al país, així que es pugui, l’esperit positiu, tolerant, democràtic que ella havia viscut fins al 1936. En aquesta absència de dubte es diferencia d’altres intel·lectuals que podrien ser considerats de la seva generació perquè només els separen pocs anys. Però són anys decisius: pel mig hi passa aquella ratlla del teló d’acer. És el cas, per exemple, de Manuel Sacristán, nascut del 1925, o de Josep Maria Castellet, un any més jove. Ells van ser educats en una universitat ja plenament franquista. Després, protagonitzaran sonats girs ideològics. Quan arribin al lloc del qual no s’ha mogut la Maria Aurèlia, i d’alguna manera intentin donar-li alguna lliçó, ella es revoltarà amb la seva vehemència habitual.
La Maria Aurèlia Capmany és una de les figures importants de la segona meitat del segle XX català per allò que ha deixat escrit, i per allò que ha ajudat a dibuixar. Volia ser novel·lista però probablement, en aquest camp, no va complir les expectatives que ella mateixa s’havia posat. La censura; les dificultats per guanyar-se la vida; el seu caràcter de “dona finestrera”; la dedicació a altres gèneres literaris; i la passió per la política no van resultar bons acompanyants. De tota manera, ens ha deixat una novel·la magnífica com és Un lloc entre els morts on hi ha personatge –Jeroni de Campdepedrós—i hi ha tesi: la crítica a la classe dirigent del país per abandonista, que serà un dels punts constants en la seva obra. També ens ha deixat algunes peces de teatre suggestives però que el Teatre Nacional de Catalunya no s’ha dignat mai estrenar –per exemple, en Vent de garbí i una mica de por, un retrat en tres temps de la Catalunya moderna– . I la Maria Aurèlia ha estat també –i alguns poden opinar que sobretot— una gran escriptora de no-ficció. Penso en els seus dos llibres de memòries; en la sèrie de Pedra de toc, en els assajos sobre la situació de la dona, en els seus articles periodístics. No sé perquè un escriptor no pot entrar en lletres grosses al cànon literari del país si no escriu una novel·la de cinc-centes pàgines.
I al costat d’allò que va escriure, allò que va metafòricament va dibuixar. Tres aspectes crucials de la Catalunya d’avui porten la seva petja: la constatació del catalanisme com un sentiment popular; la igualtat entre home i dona aconseguida a través d’organitzacions generalistes i no específicament femenines; i la defensa de la llengua catalana d’una manera radical i, alhora, integradora i oberta. En els tres camps va haver de lluita contracorrent, però, bel·ligerant en la defensa de les seves posicions, la història li ha donat la raó. I sí, la Maria Aurèlia era una dona d’esquerres; però d’una esquerra no marxista que mirava de reüll, i amb una mica de por, els intel·lectuals comunistes que van dominar l’escena durant els anys seixanta, setanta i vuitanta.
En els últims mesos de la seva vida, la Maria Aurèlia es va trobar molt sola. I m’imagino que molt trista. La mort d’en Jaume Vidal Alcover va ser un cop molt dur, des de tots els punts de vista. Sort va tenir d’amics lleials que li van donar un cop de mà: Pasqual Maragall, aleshores alcalde de Barcelona; o la seva amiga, i mentora, Carmina Virgili. Potser per això, en aquell funeral sense cos, va resultar especialment emocionant el lament de Dido, la reina de Cartago, de l’òpera Dido i Enees, de Purcell, una de les més estimades per la Maria Aurèlia: “Les teves tenebres emmascaren la llum.// Deixa’m reposar a la teva falda.//Et diria més coses, però la mort s’empara de mi.//Ara, la mort és benvinguda”. En els seus mesos finals, també jo li hauria pogut oferir unes estones de companyia. Però no ho vaig fer. Vint-i-cinc anys després, encara em reca.
Desacreditats bona part dels intel·lectuals que el van voler interpretar mentre encara era vigent, per entendre el tràgic segle XX europeu hem de recórrer al testimoni d’aquells que el van viure intensament, a primera línia de l’acció; i que, després, si és que van aconseguir sobreviure, van ser capaços d’explicar-lo. És el cas de Jorge Semprún, d’Arthur Koestler, d’Arthur London o de les germanes Margarete Buber-Neumann i Babette Gross. Margarete va ser la companya d’Heinz Neumann, destacat dirigent comunista alemany, assassinat per Stalin. Els seus llibres, i especialment el que explica el seu doble pas pels camps de presoners de Stalin i de Hitler, resulten fonamentals per entendre l’Europa del segle XX. La seva germana, Babette, va viure al costat de Willi Munzenberg, amic de Lenin, expert en manipulació de l’opinió pública europea al servei dels interessos de la Unió Soviètica. Babette ens ha deixat un llibre també imprescindible: Willi Munzenberg. Una biografia política.
De tots aquests noms, el de Jorge Semprún és, sense dubte, per al lector català, el més proper. Nét d’Antonio Maura, educat sense sortir de casa per la mare i per una institutriu alemanya, ben aviat la seva vida es va tòrcer. La família, catòlica i republicana, va haver de marxar a l’exili, els primers dies de la guerra civil, i prou sort va tenir el pare de salvar la vida. El senyor José Maria Semprún era un personatge distingit però que sempre va anar curt d’armilla i per aquest motiu l’exili no va resultar gens fàcil per a cap dels membres de la família. Jorge, el quart dels set fills que va tenir el matrimoni, va començar a estudiar Filosofia al Liceu Henri IV de París gràcies a la protecció d’un dels professors. A partir d’aquest moment, la vida de Semprún ens és més coneguda perquè ell l’ha utilitzada per construir la seva biografia i, de passada, la del segle XX europeu.
Semprún, com la resta de noms que he esmentat, ha participat de manera intensa i voluntària en el xoc entre les dues grans ideologies del segle XX: el feixisme i el comunisme. Primer, com a militant comunista de la resistència antinazi a França; després, com a màxim delegat del Partit Comunista Espanyol a l’interior de l’Espanya franquista; i, finalment, com a crític documentat de la ideologia comunista que ell mateix havia assumit durant una part important de la seva vida. Ida y vuelta és el títol de la biografia de Jorge Semprún escrita per Soledad Fox Maura i que acaba de publicar Debate. Es tracta d’una biografia excel·lent, que per força haurà d’interessar a tots aquells lectors que s’han sentit fascinats per la vida i l’escriptura de Jorge Semprún.
Soledad Fox Maura escriu des del respecte però sense amagar cap dels aspectes més conflictius de la vida de Jorge Semprún. Per exemple, el de com va poder sobreviure al camp de concentració i extermini de Buchenwald, on va ser internat. Semprún va treballar a les oficines del camp i la seva feina consistia, entre d’altres, a elaborar les llistes de presoners que eren enviats a les tasques més dures de les quals, habitualment, no en sortien amb vida. El seu germà Carlos Semprún-Maura l’arribaria a acusar d’haver actuat com un kapo alemany i l’escriptor hongarès, i premi Nobel, Imre Kertész, internat per jueu en aquest mateix camp, l’acusarà d’haver banalitzat aquesta experiència. En diverses obres seves Semprún ha defensat que si va sobreviure a Buchenwald va ser per la seva militància, que li donava una força moral que altres interns no tenien; i perquè sabia alemany i francès i això el feia necessari a les autoritats del camp. Les dues explicacions són plausibles. Semprún ha remarcat que ell no era un ciutadà innocent, com sí que ho eren Primo Levi o Kertész, deportats només pel fet de ser jueus, sinó un ciutadà francès que s’havia alçat en armes contra l’exèrcit alemany. Ell, a Buchenwald, era un militant antifeixista en captivitat i la primera obligació d’un antifeixista és no donar a l’enemic la victòria de la pròpia mort. El fet que Semprún pogués parlar de forma indistinta en castellà, en francès i en alemany també el predisposava a poder ser destinat a les oficines del camp. Soledad Fox Maura no rebat cap d’aquestes explicacions però a totes elles hi afegeix una informació fins ara no coneguda: l’ambaixador franquista a París, José Félix de Lequerica, va moure cel i terra –i, també, part de l’infern– per tal que Semprún no fos afusellat i per tal que tampoc no fos destinat a uns treballs dins del camp que signifiquessin la seva mort a curt termini. L’ interès de Lequerica no era ideològic sinó familiar. Havia començat la seva carrera com a passant d’Antonio Maura i ara estava essent pressionat per José Maria Semprún i dirigents del catolicisme mounerista internacional per tal que salvés la vida de Jorge Semprún. .Lequerica no era un jove fanatitzat pel feixisme, com en aquell moment ho eren Serrano Suñer o Dionisio Ridruejo, sinó un cínic a qui no importava fer carrera diplomàtica sota el franquisme. I amb els cínics sempre resulta més fàcil pactar-hi.
Una bona biografia és aquella que transforma un personatge en una persona de carn i ossos. L’operació pot comportar que alguns lectors quedin desencisats del personatge. Estic segur, però, que per a la majoria de lectors d’aquesta biografia, la figura de Jorge Semprún no patirà cap deteriorament. Queda més clar que mai que Semprún no va tenir una vida gens fàcil. La va arriscar en més d’una ocasió i seria injust recriminar-li que no l’hagués perduda. Va viure amb intensament, a primera línia de foc, els grans terrabastalls del segle XX europeu. I després va tenir prou habilitat, prou intel·ligència i prou coneixements per convertir el conjunt dels seus llibres en una de les cròniques més versemblants d’aquell període. ¿Què en sabríem de l’Europa que acabem de deixar enrere sense els llibres de Semprún, de Koestler, London i d’altres supervivents? Potser encara estaríem analitzant el nostre segle XX sota la mirada de Sartre –és un exemple– i només de pensar-ho m’agafa una esgarrifança.
El professor Calsamigilia explicava que hi ha dues menes d’intel·lectuals: els que intenten en tot moment no abandonar la cresta de les successives modes ideològiques i aquells altres que, situats enfront d’aquestes modes, proven d’ analitzar-les, a contracorrent. Els primers poden arribar a aconseguir un notable ressò mediàtic; els segons estan destinats a actuar com a corcons més o menys enginyosos. Ferran Sáez pertany a aquesta segona mena d’intel·lectuals com ho prova el breviari que acaba de publicar titulat Una estranya forma de vida. Aquest breviari comença amb una entrada dedicada al Carl Friedrich Abel (1723-1787), el darrer gran intèrpret i compositor de la viola de gamba; i acaba amb la que té per protagonista Stefan Zweig. La forma de diccionari que adopta al llibre podria fer pensar al lector que el pensament que s’hi exposa és, també, un pensament fragmentat. Però no és ben bé així. Sáez mostra una indiscutible coherència ideològica a l’hora de presentar els seus punts de vista. Per exemple, en la crítica radical que fa al Romanticisme o a la desmitificació dels beneficis de la Il·lustració. “Els il·lustrats –escriu–, i més tard els seus néts positivistes, van arribar a creure que les persones abandonarien les catedrals per assistir en massa als ateneus. Però resulta que no va ser així: les catedrals i els ateneus estan avui preocupantment poc concorreguts. On ha anat a parar tota aquest gent, doncs? On són? Els trobarem consultant nigromants per telèfon, encenent espelmes de colors per neutralitzar les “energies negatives”, comprant llibre d’autoajuda, esperant el missatge dels ovnis, fent meditació transcendental, llegint l’horòscop o guarint-se gràcies als poders de les Flors de Bach. Res de tot això no estava previst”. Més endavant, a l’entrada dedicada a les “Modernitats” insisteix en el tema: “La realitat de la cultura de masses té poc o res a veure amb els ideals il·lustrats i secularitzadors que, en principi, havien de constituir la clau de volta de les societats occidentals”. Això no vol dir, però, que aquests principis no continuïn essent vàlids. Ho explica en l’entrada titulada “Errades”: “Certament, totes les cultures cometen enormes errades. Els occidentals hem perpetrat algunes de les pitjors monstruositats de la història. La diferència amb altres cultures és que n’hem pres nota acuradament, d’aquelles barbaritats, i hem provat de no repetir-les (…) Si fa no fa, Occident és aquesta insòlita aposta per la dificultat, per la tensió, per la fatiga que suposa anotar les coses que passen”.
Resulta, doncs, coherent que Ferran Sáez es mostri molt crític amb la cultura de masses. “Els arguments en favor de la cultura de masses –escriu—són, per norma general, una mostra insuperable d’elitisme. El seu to sempre recorda el de les societats protectores d’animals”. I és que la cultura de masses comporta l’afalac constant, per part del poder, als ciutadans i la infantilització general de la societat. Així s’explica que, davant de determinades conflictes, com per exemple l’agressió de Sèrbia a Bòsnia, estigui més ben vist enviar-hi Pallassos sense fronteres que fusells d’assalt. Tot això ens porta a la decadència i és per aquí per on es cola Spengler. L’autor de La decadencia de Occidente és un escriptor a hores d’ara mal vist pel seu antisemitisme i per l’apropiació que, des les seves idees, en va fer el règim nazi (Spengler defensava l’assimilació dels jueus; no, els camps d’extermini). Va ser, en els anys vint i trenta, un autor d’una enorme influència i no només entre els cercles de dreta o d’extrema dreta. A Espanya, per exemple, va ser introduït per Ortega i Gasset i traduït per Manuel Garcia Morente, que seria el degà de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Madrid i organitzador del famós creuer cultural pel Mediterrani en el qual va participar Salvador Espriu. (El punt de vista d’Espriu sobre la relació entre nacions o sobre el caràcter de les persones està molt influït per Spengler). Els reformistes de la Generació del 27 veien en la doctrina d’Spengler un estímul per construir homes forts i pobles forts. Això els allunyava de la decadència del 98 i els apropava als ideals polítics de la II República. El somni, com sabem, va durar ben poc. I el que ha quedat d’Spengler és la seva idea sobre els cicles històrics i la decadència d’Europa; una idea que Sáez recull. “Els nous bàrbars que abans comandava el difunt Bin Laden, o potser uns altres, ens deuen d’observar amb un rictus de fruïció. Ens cas contrari no s’entendria la seva gosadia. Els acusem de viure mentalment en les tenebres de l’Edat Mitjana sense tenir en compte que ells potser ens ubiquen a nosaltres molt abans, a la Roma crepuscular”. La comparació entre l’Europa d’avui i la Roma crepuscular és un dels temes recurrents en l’articulisme de Nèstor Luján i, no cal dir-ho, d’un altre gran corcó com va ser Oriana Fallaci.
En un primer moment, havia pensat titular aquest article “Riure per no plorar”. Però, després, em va semblar massa matusser. De tota manera, no era del tot desencertat. Llegiu, si no, què s’hi diu a l’entrada “Parèntesi”: “La vida humana és un parèntesi entre un no-res que no ens preocupava gens, el d’abans de néixer, i un altre no-res que ens preocupa molt, el posterior a la mort. És probable que la saviesa consisteixi a visualitzar un gran no-res –un de sol, homogeni i anodí– i a aprofitar el parèntesi justament per negar-lo”. Uf!
"Amo les faules del filòsofs;