Diuen que als Estats Units allò que compta no és triomfar a la primera sinó a la segona. O sigui, saber recuperar-se d’una caiguda, d’un fracàs. Des de fa un temps, l’estrella de Bill Clinton torna a estar en òrbita perquè, després d’haver quedat arruïnat arran de l’afer Lewinski, ha aconseguit refer la seva fortuna gràcies als llibres que ha publicat i a les tournées de conferències que ha protagonitzat. Triomfar, a la primera o a la segona, no vol dir forçosament arribar a dalt de tot de la piràmide –on només hi cap una persona i, encara, en equilibri— sinó saber sortir-se’n; tenir la capacitat i el coratge de remuntar un fracàs. No sempre, és clar, és possible, però en el cas que ens ocupa, sí. I el cas és el del Barça; més ben dit, el dels dos penúltims presidents del Barça: Joan Laporta i Sandro Rossell.
Laporta va aixecar el Barça de la postració en què l’havia deixat Joan Gaspar, amb Ronaldinho com a màxima estrella; després, les nits de Castelldefels van tapar l’estrella i l’equip va entrar en crisi. Però, en el pitjor moment, Laporta va arriscar en la tria del nou entrenador i Guardiola i Messi van tornar a portar el Barça fins al capdamunt.
Sandro Rossell va agafar el Barça a dalt del tot. Li va semblar que n’hi havia prou en comptar amb la complicitat del diari més influent del país i en envoltar-se d’alguns dels personatges més destacats del món econòmic barceloní. Però de seguida va omplir el Barça de revenges privades i incompetència i el carro va a anar pel pedregar. En un acte d’insòlita covardia, va abandonar el vaixell de nit i en plena tempesta.
És la catalana una societat més conservadora del que convindria? Molt probablement, sí. Des de la Transició fins l’esclat de l’actual crisi econòmica, l’ascensor social ha funcionat força bé. Però, a la vegada, durant aquest període de temps s’ha fossilitzat de tal manera el funcionament de determinades institucions que resulta molt difícil, sinó impossible, trencar el seu statu-quo. Penso en els partits polítics, en els sindicats, en determinades organitzacions empresarials. Els out-sider com Laporta ho tenen malament a casa nostra. En canvi, els qui provenen de nissagues més o menys llustroses encara sembla que tinguin les de guanyar, amb independència del balanç de la seva gestió. Bill Clinton va arribar a la presidència dels Estats Units després d’haver estat governador d’Arkansas, un dels territoris més pobres, i menys influents, de tota la nació. Això explica que les societats que tenen menys por al futur siguin aquelles que demostren un major grau de dinamisme
Des de la seva constitució com a esport reglat, la boxa ha exercit una fascinació irresistible entre el gremi d’escriptors. La fascinació cap a una persona o una cosa no pressuposa cap mena de judici moral. Per això, és molt probable que allò que comença essent una fascinació viscuda amb alegre apassionament acabi essent la fascinació més inquietant de totes; és a dir, la fascinació —ara sí, definitivament irresistible– que provoquen les coses prohibides o moralment situades a la banda d’allò que no és permisible defensar. Ningú no pot defensar un esport que consisteix en la lluita física de dues persones fins a l’extenuació; i, en els casos extrems, fins a la mort. Ara bé, ningú tampoc no pot negar que la metàfora d’aquesta lluita és la metàfora de la lluita per la vida; o, més ben dit, per la superviència. Això explica que nombrosos termes boxístics –el K.O, el fora de combat, estar grogy…– hagin passat a formar part del llenguatge comú. Hi ha textos esplèndids –com ara el de Joyce Carol Oates titulat, en la seva versió castellana Del boxeo– que s’endinsen en les causes, i els efectes, d’aquesta inquietant fascinació. I també hi ha textos esplèndids sobre les grans figures de la boxa i, penso, per exemple, en la biografia de Muhammad Alí —Rey del mundo– escrita per David Remick, un dels grans periodistes nord-americans actuals. O en el diguem-ne reportatge de Norman Mailer sobre el combat Alí-Foreman, celebrat a Kinshasa l’octubre del 1974.
Totes aquestes reflexions m’han vingut al cap després d’haver llegit Jamás me verá nadie en un ring, de Julià Guillamon, que és la biografia del boxador Pere Roca. Aquest boxador presenta dues singularitats que el fan un cas especial: va perdre pràcticament tots els combats per K.O.–de manera que ben aviat va quedar sonat– i, un cop obligat a deixar el ring, va publicar dos llibres que es va dedicar a vendre de mà en mà: De boxeador a literato i Amor que oyó amor. El surrealisme va ser un invent intel.lectual d’aquella mena de gauche divine dels anys vint i trenta que va dominar l’escena literària de París. Aragon deia: deixeu-vos emportar per la literatura automàtica –que era una manera teòricament revolucionària de posar la creació literària a l’abast de tothom– però si allò que us surt és una merda, continuarà essent una merda per més que es tracti literatura automàtica. Doncs bé, Pedro Roca és un autèntic escriptor surrealista, i el lector ho pot comprovar perquè el text d’en Guillamon va acompanyat de la reedició de la primera de les seves novel.les. És possible que Roca ja tingués les facultats mentals perturbades abans d’iniciar-se en la boxa però, en tot cas, la seva literatura –perquè de literatura es tracta– se situa al marge de tota convenció pautada, com si tractés d’un quadre de Rousseau, el douanier, aquell pintor que prenia les mides de les models abans de dibuixar-les i que els sofisticats cappares del surrealisme mai no es van prendre seriosament.
Però en aquest llibre d’en Guillamon hi ha moltes coses. Hi ha una història familiar que és, també, una història social. En el principi, la boxa va formar part del moviment higienista que, entre altres finalitats, es proposava una mena de redempció de la classe obrera; i d’aquí el paper rellevant que l’Ateneu Enciclopèdic Popular juga en la implantació de la boxa al nostre país. El llibre és, també, una reflexió sobre la boxa en general; i sobre alguns boxadors, en particular. Assistim al procés que va de l’ingenu convenciment que la boxa no fa mal –o és un mal menor– a la consolidació d’un negoci que mou milions de pessetes i de dòlars i dins del qual els boxadors acaben essent joguines trencades en mans de desaprensius. Guillamon coneix bé la literatura boxistica però també s’endinsa, quan cal, en el terreny de la ciència i de la medecina; i ho fa amb la seva ja coneguda –pels seus lectors– capacitat quasi infinita per lligar caps.
Guillamon, entre moltes altres coses, explica que l’escriptor Ramon de la Serna, fill de Concha Espina i autor d’un biografia de gran èxit sobre el boxador Antonio Ruiz, va anar a raure a Valparaíso després de la guerra civil. A Valparaíso també hi va anar a parar el dirigent anarquista Manuel Escorza, esforçat dirigent d’una d’aquelles txeques on diuen que havia treballat el gran Gironés. I aquest –que consti– és un tema que no està tancat. Algun dia, Julià, m’agradaria que en parléssim.
La llei Wert és el pitjor atemptat jurídic contra l’autonomia de Catalunya d’ençà l’aprovació de la LOAPPA. Jo no sé si el conjunt de la societat catalana és conscient de les gravíssimes conseqüències que comportaria la seva posada en marxa. L’aprenentatge de la llengua i la història pròpies, que són dos dels pilars fonamentals del sentiment de pertinença dels catalans, quedaria diluït o esborrat del tot en benefici d’una visió absolutament centralista i espanyolista. Això sí que és, que vol ser, pur nacionalisme espanyol. I, en l’horitzó, la possibilitat de separar els alumnes en funció de la seva llengua familiar, que és el somni secret -o no tan secret- dels ideòlegs de la FAES. D’ençà la recuperació democràtica, un dels grans èxits de l’autogovern català, més enllà, fins i tot, de la normalització lingüística, ha estat que quallés la idea que a Catalunya només n’hi ha una, de societat, la catalana. Som -o érem- sis milions. Sis milions de procedència diversa, d’ideologies no compartides, d’ambicions contradictòries però que formem part d’una mateixa comunitat.
No ha d’estranyar que les competències en matèria d’educació quedessin molt ben perfilades en l’Estatut d’Autonomia del 1977. L’experiència de l’Estatut republicà havia estat fructífera però perillosa perquè, en realitat, consagrava dues xarxes escolars: l’estatal i la de la Generalitat. Aquesta dualitat hauria pogut comportar una divisió social que l’atzarosa vida d’aquell règim va impedir. L’Institut Escola va ser, sí, un centre modèlic però absolutament minoritari. També es va tenir en compte, a l’hora de negociar els traspassos, la necessitat que el contingut dels llibres de text, especialment en l’àrea de socials, quedés en mans de la part catalana. Ara, des del PP es lamenten de les conseqüències d’aquesta negociació i no tenen cap escrúpol en saltar-se, a través de la llei Wert, el text i l’esperit d’allò que, en aquest camp, diuen l’Estatut i la Constitució. En aquest sentit, el constitucionalisme del PP és un constitucionalisme reversible: me n’apropio quan em convé i me’l passo pel folre quan el crec perjudicial per als meus interessos.
L’aprovació, i l‘intent de dur a la pràctica, la llei Wert en plena escalada sobiranista és una de les raons que fa que el senyor Mariano Rajoy sigui un polític sense credibilitat a l’hora de proclamar la seva voluntat de diàleg. El govern que ell presideix ha actuat, en aquest cas, de piròman del moviment sobiranista i tant li fa que hagi actuat així per ignorància o per cinisme. Tots aquests interlocutors catalans, que amb tanta constància estan buscant una tercera via, ¿li han dit alguna vegada al senyor Rajoy, o a algun dels seus ministres, que la Llei Wert constitueix, en aquests moments, una autèntica provocació? Si el senyor Rajoy vol començar a guanyar credibilitat, que la retiri de forma immediata. Que faci un gest clar i contundent que demostri que, més enllà del bla, bla, bla, vol realment pacificar la situació.
De cap de les maneres la llei Wert ha de ser aplicada, a Catalunya, si més no en aquells aspectes que afecten la presència de la llengua i l’ensenyament de la història. Les elits econòmiques i empresarials del país haurien d’entendre que aquests són temes tant o més importants que els econòmics a l’hora de trobar una sortida a la situació actual. Però, si us plau, que no facin tard. Que no afirmin d’aquí a cinc anys que no van saber calibrar el que suposava, per a la societat catalana, la Llei Wert. Ho dic perquè alguns d’aquests membres de
l’elit econòmica del país han reconegut l’error de no haver apostat, en el seu moment, per una defensa més contundent del pacte fiscal. Pel que fa a llei Wert, encara hi son a temps. Si us plau, no deixem sola a la consellera.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 29 de gener del 2014.
La meva visió sobre el que pot passar al 2014 no pot deixar de ser optimista. M’agradaria poder afegir “no il·lusòriament” però un repàs al que ha estat el segle XX ens fa veure que les anàlisis polítiques que només se centraven en els aspectes materials de la realitat, no ens han servit de gaire. Les il·lusions compten, en la transformació dels pobles i de la història, i, en aquests moments, hi ha una part important de la societat catalana il·lusionada per un camí que ha de trencar la situació actual i desembocar una nova relació amb Espanya -o amb la resta d’Espanya, com es vulgui–. No ens podem fer gaires il·lusions sobre l’evolució de la crisi econòmica; sobretot, perquè no està en les nostres mans -ni en les del govern català–, resoldre-la; tampoc, probablement, no està en mans del govern espanyol, que només ha fet una part dels deures que calia. Ha fet aquella part més quantificable -la rebaixa del dèficit públic, la liberalització del mercat de treball- però ha deixat de fer les parts més dures, menys visibles, però tant o més decisives per poder encarar el futur amb un mínim de garanties. No ha reformat l’administració pública; no ha posat les bases a un nou model productiu; i -com és públic i notori-tampoc no ha dut a terme cap reforma del finançament autonòmic. I algunes reformes que sí que s’han intentat, com la de l’ensenyament, més valia que no s’haguessin iniciat i el millor que podem esperar-ne és que no siguin dutes a la pràctica. D’altra banda, el futur d’Europa està en mans de l’opinió pública alemanya i, sense alarmismes, cal recordar que cada vegada que això ha passat els resultats han arribat a ser catastròfics per al conjunt del Continent. En la vida dels pobles, com en la vida de cadascú de nosaltres, no n’hi ha prou en tenir raó. Cal, sobretot, saber aplicar-la.
El procés sobiranista català té molt a veure amb tota aquesta situació. Però té molt a veure, sobretot, amb la convenciment que l’Estat espanyol no està, actualment, en condicions de satisfer unes demandes havien d’haver quedat canalitzades a través de la reforma de l’Estatut d’Autonomia però que van quedar trinxades pel Tribunal Constitucional. La manifestació de l’11 de setembre del 2012 és una conseqüència directa d’aquella sentència; i la Via Catalana de l’11 de setembre del 2013 la constatació més clamorosa de la capacitat del govern de Mariano Rajoy per generar independentistes. El seu immobilisme total, la seva actitud menyspreadora de l’abast real de les reivindicacions catalanes ha originat un allau d’adhesions a la causa independentista. Algunes d’aquestes adhesions no són gens entusiastes perquè neixen no de la passió per la independència sinó de la constatació que, en aquests moments, no existeix cap tercera via possible, perquè el govern espanyol no la vol, per les raons que sigui. Res no ha canviat des de fa mesos: la lluita estar entre mantenir la situació actual -que ha
convertit l’autonomia catalana en una paròdia- o fer saltar l’statu-quo (un statu-quo beneficiós per al conjunt d’Espanya, menys per Catalunya). El PP no té cap intenció de dialogar sobre una tercera via. Vol que l’intent sobiranista fracassi i que, des del fracàs, demani àrnica. Per això, el seu màxim objectiu, en aquests moments, és dividir la societat catalana; a través de tots els mitjans, inclosos els mitjans de comunicació aparentment més seriosos i arrelats a aquest país.
Però malgrat totes aquestes circumstàncies ens podem mirar el 2014 amb optimisme. Probablement, serà l’any en què, d’una manera o altra, es començarà a trencar l’statu-quo. I
això és una bona noticia; sobretot, és clar, per a tots aquells que pensem l’ordenació jurídica i política sorgida de la reforma del 1977 ha arribat a un carreró sense sortida.
El Punt – Avui, 3 de gener del 2014
L’any 1864, l’advocat i escriptor Maurice Joly va publicar a, Brussel·les, Diálogo en el infierno entre Maquiavelo y Montesquieu, del qual n’existeix una versió en castellà publicada per Muchnik Editores l’any 1974 i que porta un pròleg de Jean-Fraçois Revel. Aquests diàlegs constitueixen una sàtira sanguinària a Napoleó III i a la Constitució imperial. Maquiavel destapa davant dels ulls horroritzats de Montesquieu les trampes que el règim de Napoleó III fa en relació al sistema de llibertats que oficialment regula la vida política de França. “En nuestros tiempos -explica per exemple Maquiavel– se trata no tanto de violentar a los hombres como de desarmarlos, menos de combatir sus pasiones políticas que de borrarlas, menos de combatir sus instintos que de burlarlos, no simplemente de proscribir sus ideas sino de trastocarlas, apropiándose de ellas”.
El PP s’ha apropiat de la Constitució i s’ha apropiat de la idea de l’austeritat administrativa. En teoria, ho ha fet per preservar l’esperit fundacional de la primera i l’objectiu d’eficiència de la segona. A la pràctica -qui sap si seguint els consells del pamfletista Joly- s’ha apropiat de la Constitució i de la bandera de l’austeritat administrativa per trastocar-ne la naturalesa i posar-les al servei dels seus interessos partidistes.
És el PP i no el catalanisme polític el qui ha tergiversat l’esperit de la Constitució. Molts ciutadans la vam votar, el 1977, perquè crèiem que significava un reconeixement específic sinó individualment de Catalunya sí de les anomenades “nacionalitats històriques” encara que, finalment, el nom d’aquestes nacionalitats no constés en el text aprovat. La idea d’una Espanya formada per 17 autonomies és una idea que tergiversa l’esperit -i, en certa manera, la lletra- de la Constitució.
El mateix ha passat pel que fa a l’austeritat administrativa. És cert que, a escala catalana i a escala estatal, resulta urgent una simplificació de l’administració tant pel que fa al nombre de finestretes com a l’eficàcia de cadascuna d’elles. Aquest és un país on, per norma general, el ciutadà sembla estar al servei de l’Administració, i no al revés. I això ho dic no des del punt de vista filosòfic o conceptual sinó des de l’experiència del ciutadà que ha de tenir tractes més o menys freqüents amb diferents estrats de l’Administració. Però en mans del PP, la idea de l’austeritat administrativa ha deixat de ser creïble perquè, en el fons, tal com ha passat amb la Constitució, el que es pretén és apropiar-se’n per tal de justificar una recentralització més o menys encoberta.
Si ens hem de cenyir als fets, i no a les paraules, en aquests últims dotze mesos, no s’ha produït cap gest per part del govern espanyol, del govern del PP, que pogués ser interpretat, des de Catalunya, com un gest de distensió. Rajoy esgrimeix la liquiditat que el govern espanyol ha donat a Catalunya, la connexió del TGV amb França o l’aprovació de l’Eix Mediterrani. Però aquestes mesures, totes elles de caràcter econòmic, no tenen res d’extraordinari i el que sorprèn és que puguin ser exhibides com a mostra de l’ interès del govern espanyol cap a Catalunya quan, en realitat, i com afirmen tots els experts, haurien d’haver arribat molt abans.
El govern espanyol hauria pogut desactivar la llei Wert i fer dimitir el ministre. La llei Wert és el pitjor atemptat contra l’autonomia de Catalunya des de l’aprovació de la LOAPA i el seu esperit és plenament anticonstitucional. Però per al PP resultaria humiliant reconèixer que la situació de Catalunya li ha fet variar ni que fos un mil·límetre el seu projecte polític. Aquí és on s’intueixen els reflexos antidemocràtics del PP. Sostenella i no enmendalla no sigui cas que els nostres seguidors ens puguin acusar de tebis o febles. Ara bé, quan un grup polític determinat s’apropia de l’esperit de la llei, aquesta llei, tard o d’hora, acaba essent
inservible per al conjunt dels ciutadans. I allò que havia funcionat com un marc comú de convivència deixa de tenir sentit.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 11 de desembre del 2013
He llegit amb molt deteniment el llibre de Martí Anglada Quatre vies per a la independència: Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia. La conclusió més important d’aquesta lectura és que la independència té un preu; que ningú no la regala. Aquesta conclusió pot semblar òbvia per a qualsevol persona amb una mínima afició a la història però no sembla sobrer recordar-la en aquests moments, quan en determinats ambients es dona a entendre que això de la independència serà bufar i fer ampolles. Fins i tot la independència dels països bàltics, que jugaven amb l’enorme avantatge de comptar amb la complicitat dels Estats Units i dels Països Nòrdics, va ser la conseqüència d’un procés ple de joc brut, trampes i dificultats. A nosaltres, els catalans, la geopolítica no ens afavoreix, com va afavorir els Països Bàltics. Tampoc no tenim darrera cap de les grans nacions europees com va passar amb Sèrbia i Croàcia durant la darrera guerra balcànica. Per als catalans, aquesta situació no és nova. Recordem que el 1918, en el moment en què començava a discutir-se el Tractat de Versalles, Romanones va enviar un delegat a París perquè s’entrevistés amb Clemenceau, el totpoderós poderós cap del govern de França. Romanones estava preocupat per l’efervescència que l’arribada a Europa del president Wilson, amb el principi de l’autodeterminació dels pobles sota el braç, havia creat a Catalunya. Però Clemenceau va assegurar a l’enviat de Romanones que això de l’autodeterminació era una bona excusa per desmuntar l’imperi austrohongarès i poca cosa més. Ara Europa, en el cas d’una hipotètica independència de Catalunya, ja no enviaria els 100.000 fills de Sant Lluís a restablir l’Antic Règim -la qual cosa ja constitueix una radical novetat històrica– però tampoc no n’hem d’esperar excessives simpaties. L’actual generació de polítics europeus es caracteritza per la seva aversió a qualsevol idea o iniciativa que suposi un trencament de l’actual l’statu-quo tant pel que fa a l’economia com a la situació social, militar i diplomàtica; no cal dir, doncs, amb quina angunia contemplen qualsevol intent de modificació de les fronteres internes.
Comptem, doncs, només amb la nostra força -amb la nostra força democràtica- que pot arribar a ser molta, si no biaxem, és a dir, si no ens posem de biaix com deia Gaziel -no sense raons- que fèiem els catalans a l’hora de la veritat. Però fixem-nos en les dues paraules: “força” i “democràcia”. Si abandonem dels camins de la democràcia, no aconseguirem trencar l’statu-quo, i sobre aquest punt els catalans podem exhibir alguns episodis històrics realment rellevants. Ara bé, sense força, tampoc; força sense violència, però força, és a dir, exhibició inequívoca i pública de la voluntat de no retrocedir; de donar suport a aquelles decisions polítiques que ens condueixin cap a la plena sobirania -cap a la independència–. És possible que ara no sigui el moment d’anar més enllà. Hem de creure que la consulta democràtica sobre el nostre futur serà possible, i aquesta és una via radicalment democràtica. L’hem de voler amb totes les nostres forces, aquesta consulta, i hem de batallar per fer-la possible fins al darrer minut. Però passi el que passi, sigui o no sigui possible la consulta, només els més il·lusos poden pensar que la independència ens sortirà gratis i que, a sobre, ens pagaran una nit al Ritz. El president Tarradellas deia que els catalans no ens podíem queixar perquè l’autonomia no ens havia costat ni un home ni una pesseta. La violència ni la volem ni la necessitem però ara cadascun de nosaltres ha d’estar disposat a pagar un cert preu -de moment, inquantificable- si de veritat volem arribar a la independència. Ja sé que la reflexió que em ve al cap es un tòpic però si determinats pensaments es repeteixen generació rere generació és perquè resulten útils al llarg del temps. “No pensis -va dir el president Kennedy en el discurs de presa de possessió- que poden fer els Estats Untis per a tu. Més aviat pensa que pots fer tu per als Estats Units”. ¿Què estem disposats a fer, cadascú de nosaltres, per la independència de Catalunya? No és una pregunta retòrica. És una pregunta inevitable per saber si juguem o no de farol.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 20 de novembre del 2013.
El president del Parlament europeu, el senyor Martin Schulz, ha passat per Barcelona i ens ha alliçonat. Els catalans no podem caure en l’error de votar en les properes eleccions al Parlament que ell presideix,
i que se celebraran el maig del 2014, en clau local, és a dir, en clau catalana. El senyor Martin Schulz ens ha vingut a dir que no podem confondre els problemes locals, que són els nostres, els dels ciutadans de Catalunya, amb els problemes generals, de primer ordre, que són els que mereixen l’atenció del Parlament europeu.
Aquestes eleccions del maig del 2014 són mirades amb força angúnia pels europeistes veterans. Es temen, amb raó, que els electors castiguin uns polítics que, en la llarga crisi econòmica encara no acabada, han demostrat no tenir poder -o no tenir poder suficient- per trobar solucions més o menys creïbles i més o menys definitives. Així, doncs, els partits polítics que aglutinin els desenganyats i els escèptics poden donar la campanada i formar un Parlament europeu ingovernable. I és que raons per a la irritació dels electors no en falten. En primer lloc, es donarà la paradoxa que votarem un Parlament europeu que, de fet, no tindrà un pes rellevant en la presa de les decisions que d’una manera més directa afecten la vida dels europeus. Dit d’una manera més directa, a Europa mana la senyora Merkel, però la senyora Merkel no presidirà la Comissió que governarà Europa després d’aquestes eleccions ni ho farà cap polític alemany en nom seu. Qualsevol ciutadà europeu mínimament informat sap que el senyor Durao Barroso, l’actual president de la Comissió, no ha pogut donar ni un sol pas que no comptés amb el vist-i-plau de les autoritats alemanyes i això l’ha convertit en un president sense prestigi. Ara, en consonància amb els acords presos a Lisboa, el Consell Europeu, format pels caps d’Estat i de govern dels països membres de la Unió, podria estar disposat -però no en té l’obligació– a proposar per a president de la Comissió Europea, que ve a ser el govern executiu de la Unió, aquell polític que hagi liderat la força guanyadora en les eleccions al Parlament; un sistema d’elecció no gens directe, com es veu, i de credibilitat democràtica més que dubtosa.
La Comissió Europea ha tingut, fins ara, una Comissaria d’Afers Exteriors -oficialment. Alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors- caracteritzada per la seva inanitat. En efecte, un dels mèrits de la senyora Catherine Ashton a l’hora de ser nomenada per aquest càrrec va ser la seva manca de gruix polític. En el millor dels casos, la Gran Bretanya només contempla la Unió Europea com una unió de mercats i el seu govern va aconseguir imposar aquesta candidatura com a contrapès més o menys implícit a la seva continuïtat dins la Unió. Al cap i a la fi, Alemanya segueix demostrant ben poca predisposició a exercir el lideratge global que Europa necessita i s’acontenta en fer de gendarme econòmic.
Una altra qüestió és que, sigui quina sigui l’eficàcia demostrada pel Parlament europeu, els nostres polítics tenen l’obligació de fer arribar a Estrasburg la veu de tants i tants catalans que volem canviar de dalt a baix l’actual statu-quo. El procés sobiranista català no està basat en entelèquies decimonòniques sinó en problemes vivíssims del nostre dia a dia.; amb problemes d’indole econòmica, cultural i social. I quina falta en fa el Parlament europeu si nio hi podem parlar dels problemes que més ens preocupen? Al senyor Schultz li aniria bé no mirar-se els problemes dels catalans amb uns aires tan paternalistes. Al cap i a la fi, com a president d’un Parlament poc rellevant ell, més que ningú, té la cua de palla.
El Punt – Avui, 19 de novembre del 2013
A la sortida del franquisme els grans dos grups ideològics espanyols -és a dir, dretes i esquerres- van haver de fer revisió de la seva història per tal de no tornar a caure en els errors que havien ajudat a desencadenar la guerra civil. Durant la II República, en efecte, ni l’esquerra ni la dreta política majoritàries van fer una aposta clara, radical i sense ambigüitats en favor del règim que havia quedat instaurat després del 14 d’abril del 1931. El PSOE va dubtar massa entre ser un partit institucional -de govern- i ser un partit insurreccional, emmirallat en la Revolució d’octubre de 1917. Aquesta va ser, simplificant-la, la pugna entre Indalecio Prieto i Largo Caballero. A la dreta, però, va passar exactament igual. Desprestigiat Lerroux pels successius escàndols de corrupció que havia protagonitzat el seu partit, Gil Robles, el líder de la CEDA, participava en la vida parlamentaria però es deixava dir “Jefe” en uns mítings de clara ressonàncies feixistes; uns mítings magníficament explicats per aquella gran periodista que va ser Irene Polo. En els seus
articles, Gaziel analitzava amb lucidesa els efectes devastadors que podia tenir aquests dubtes de la dreta a l’hora d’acceptar la legalitat republicana. I no podem oblidar els grups, encara més a la dreta, encapçalats per Calvo Sotelo i José Antonio Primo de Rivera, aquest darrer declarat partidari de “la dialéctica de los puños y las pistolas”.
Són aquests precedents els que fan que Felipe González adopti una solució dràstica quan el vint-i-vuitè Congrés del PSOE, celebrat el maig del 1979, rebutja la seva proposta de retirar la paraula marxista de la definició del partit. González dimiteix del seu càrrec de secretari general i es nomena una gestora provisional que governa el partit fins al Congrés extraordinari que se celebra el mes de setembre. En aquest Congrés, la proposta és aprovada, els dirigents partidaris del marxisme són apartats de la direcció i González torna a la secretaria general. Des d’aleshores, el PSOE és un partit inequívocament democràtic.
El gruix de la dreta espanyola, però, no fa el mateix. És cert que durant el franquisme, i especialment en els seus últims anys, havia existit una dreta no-franquista. Però el gruix de la dreta econòmica i sociològica d’Espanya no havia fet gaires escarafalls a l’hora de col·laborar amb el règim franquista; i d’obtenir-ne, en segons quins casos, amplis beneficis. A la sortida del franquisme, però, aquesta dreta es va amagar. No estava escrit enlloc que l’opinió pública no acabés demanant un Nuremberg; o encara que només fos un succedani de Nuremberg, a la manera com s’ha fet, per exemple, a Sud-àfrica molts anys després:
un judici públic i condemnatori encara que sense penes en la major dels casos. En tot cas, la dreta va aconseguir que el règim franquista no fos mai condemnat ni desautoritzat i aquest és el preu més equivocat que es va pagar en el moment de la Transició
La UCD no era representativa de la dreta tradicional i, entre d’altres raons, per això es va enfonsar. La UCD era necessària per aprovar una sèrie de lleis -el divorci, la reforma fiscal, les relacions amb el Vaticà–
indispensables per al bon funcionament de la democràcia i davant de les quals la dreta tradicional va tancar els ulls. Progressivament, però, la dreta tradicional va anar recuperant posicions fins arribar al moment actual. El PP ha bandejat la majoria dels polítics del seu partit que assumien una visió dialogant i radicalment antifeixista i ara mana el nucli dur que no és un grup que ve de la democràcia. És un grup, el de les FAES, encapçalat per l’expresident Aznar que no va votar la Constitució per considerar-la massa rupturista respecte al règim de Franco.
La dreta dura ha necessitat Mariano Rajoy per guanyar les eleccions. Però és la dreta dura la qui pren les grans decisions ideològiques. La dreta dura ha aconseguit imposar el seu discurs sobre Espanya no només al seu partit sinó també al PSOE i a bona part de l’opinió pública espanyola. Pasqual Maragall va fracassar en el seu intent d’acostar el PSOE al catalanisme d’esquerres que ell propugnava en la seva darrera etapa política. Des d’aleshores, el PSOE només sap fer un discurs a la defensiva respecte a l’organització territorial d’Espanya. La UCD ja va temps que ha passat al terreny de les relíquies més o menys ignorades. I totes les veus dialogants del PP -d’Herrero de Miñón a Josep Piqué- han estat excloses del partit. El futur d’Espanya es troba, en part, en mans de la dreta més dura i més tradicional; més reticent, en definitiva, als autèntics valors de la democràcia. No és, en absolut, un bon senyal.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 16 d’octubre del 2013
Als ciutadans d’aquesta part d’Europa nascuts a la segona meitat del segle XX ens ha tocat viure sota dues hegemonies: la dels Estats Units, fins a la caiguda del Mur i la d’Alemanya, des de molts pocs anys després. Aquesta constatació no tindria altre valor que el merament històric sinó fos perquè, encara que no ho sembli, les dues hegemonies han afectat i estan afectant de forma decisiva les nostres vides. Les dues hegemonies venen marcades, com no podria ser d’altra manera, per la geografia i per la història. En el moment de l’esclat de la Guerra Freda, Espanya -com a la resta de l’Europa dita Occidental- va caure del cantó americà. En això va tenir molta més sort que els països que van caure del costat rus. Només cal recordar en quina situació econòmica va sortir Espanya de la dictadura franquista i comparar-la amb la situació dels països on s’havia implantat el comunisme real. Com ha explicat l’ historiador Paul Preston en la seva imprescindible biografia, la modernització de l’economia espanyola no es va fer sota l’impuls del general Franco sinó sota la seva incrèdula aquiescència. Hi van jugar un paper fonamental, en aquest procés, determinats ministres econòmics lligats a l’Opus Dei i una figura tan singular com la del professor Sardà Dexeus, un catalanista republicà que va creure, en aquells anys, finals del 50 i principis del seixanta, que el més important era acabar amb l’autarquia i apostar per l’obertura i la competitivitat. I fer-ho -que quedi ben clar- seguint les estela i les indicacions del Banc Mundial.
L’hegemonia nord-americana va ser una hegemonia explicita que, si d’una banda, obeïa la lògica de la Guerra Freda -i d’aquí, el suport al general Franco- d’una altra apostava pels valors de la llibertat i la
democràcia que són els que han acabat triomfant. Els americans no es van limitar a treure profit militar i econòmic d’Espanya sinó que van procurar que els probables futurs líders del país coneguessin l’escala de valors de la seva societat. Si repassem la biografia de molts dels líders polítics, econòmics o empresarials de la Catalunya i l’Espanya dels anys de la Transició -i dels següents-hi trobarem sovint una estada als
Estats Units pagada per algun organisme públic o privat.
L’hegemonia alemanya és molt diferent de la nord-americana. Per començar no és explícita ni afecta tots els camps. Com ha dit recentment Josep Piqué en una entrevista, els alemanys manen però no lideren. Manen sobre l’economia però, per exemple, no lideren la vigilància militar marítima al Mediterrani per tal d’impedir -o fer menys dramàtica-l’arribada d’immigrants amb pastera. Els americans ja hi haurien enviat la VI Flota, per entendre’ns. Els alemanys tenen raó en queixar-se de les disbauxes financeres dels països del sud d’Europa. Però la crisi econòmica no s’arreglarà només des de l’ortodòxia. Calen mesures preses des d’una perspectiva política de manera similar a les mesures que els americans van prendre sobre l’Alemanya vençuda, i la seva economia, a la sortida de la II Guerra Mundial.
La meva generació va viure un antiamericanisme induït; induït per l’altre país protagonista de la Guerra Freda i que va comptar amb la participació entusiasta de molts dels intel·lectuals del país. Ara ningú conrea l’antigermanisme sistemàtic però no crec fer cap afirmació massa agosarada si dic que, de moment, l’hegemonia alemanya ens està resultant, als ciutadans del nostre país, molt més perjudicial que l’hegemonia nord-americana. La història, a més, no fa sinó donar arguments als pitjors presagis. Per primer cop en la història moderna d’Europa,. Alemanya mana sense que cap país veí pugui fer-li de contrapès. Aviat enyorarem els temps passats.
El Punt – Avui. 15 d’octubre del 2013
En els seus millors anys, Max Cahner va conduir una locomotora elèctrica en un país que encara funcionava amb màquines de vapor. Ell ha estat l’impulsor d’algunes de les empreses culturals més perdurables d’aquest país: l’Enciclopèdia Catalana, Edicions 62, el Departament de Cultura de la Generalitat. Gràcies a la seva tenacitat, el savi Coromines va acabar i publicar dues obres monumentals, d’aquelles que defineixen una gran cultura: el Diccionari Etimològic i l’Onomàsticon. També gràcies a Max Cahner, Joan Fuster va escriure i publicar Nosaltres, els valencians, llibre cabdal per a la recuperació cultural del País Valencià. Sense
l’impuls editorial de Max Cahner li hauria estat més difícil a Pierre Vilar publicar la seva Història de Catalunya; i la complicitat i l’amistat que va trobar en Max Cahner va resultar fonamental per a Eliseu Climent a l’hora de muntar totes les seves empreses culturals. Amic i confident de grans personatges de la cultura catalana, Cahner mai no va gaudir de bona premsa entre la intel·lectualitat esquerranosa del país, durant molts anys dominadora del paisatge cultural. Cahner anava per feina mentre els altres es queixaven o dormien a la palla de Bocaccio. Després, quan va ser conseller de Cultura -primer conseller de Cultura, l’organitzador del Departament- alguns li van voler fer pagar la gosadia d’anar per lliure, d’estimar realment la llibertat, i li van muntar un auto sacramental en nom del materialisme històric. Pierre Vilar, que sabia de què anava, li va enviar una carta de solidaritat on es referia, amb el nom i cognom del parlamentari que havia engegat l’operació, al “cretinisme dels parlamentaris”, una expressió de Lenin.
En alguna d’aquestes operacions, Cahner s’hi va deixar la seva pell i la fortuna dels pares. A principis dels seixanta el van desterrar a França, i va ser un desterrament fructífer perquè en va tornar -gràcies a unes gestions dels germans Valls Taberner que tenien en nòmina el ministre de la Governació-amb la idea de l’Enciclopèdia Catalana sota el braç. És a l’Enciclopèdia on Cahner va perdre bous i esquelles fins al punt que va haver d’abandonar tant la direcció de l’empresa com la d’Edicions 62. Quan anys després, una nit boirosa, vaig anar amb cotxe fins a la casa de Romanyà on vivia Mercè Rodoreda, a demanar-li una signatura de
suport al conseller Cahner, l’escriptora em va mig obrir la porta i em va preguntar: “Aquest és el conseller que va arruïnar la seva família fent l’Enciclopèdia?”. Li vaig dir que sí, i va signar.
Si Max Cahner ha fet tot això, es poden preguntar els mes joves, ¿com és que en aquests darrers anys el seu nom no ha estat present en els grans moments o en els grans debats culturals d’aquest país? Cahner tenia la capacitat seductora dels grans polítics, però una irrefrenable habilitat per destruir els equips humans que ell mateix havia creat. No sabia mantenir l’equilibri emocional que els experts consideren imprescindible en totes les persones que duen a terme una funció directiva. I això ho explico no pas amb ànim xafarder sinó perquè aquesta va ser la causa directa del seu declivi com a personatge públic.
Jo vaig treballar amb ell d’una manera molt intensa durant el seu mandat com a conseller de Cultura. Érem un equip excel·lent i vam fer una bona feina. Estic orgullós d’haver-ne format part. I a ell he d’agrair que em donés l’oportunitat de servir el meu país no des de la barrera sinó des de la difícil realitat de cada dia. Max Cahner va ser, des d’aquest punt de vista, un patriota exemplar.
La Vanguardia, 15 d’octubre del 2013
"Amo les faules del filòsofs;