Fa uns anys, l’alcalde Hereu va venir al meu barri a inaugurar la remodelació d’una plaça. Poca estona abans de la seva arribada, els treballadors de la neteja encara no havien acabat la seva feina. Els dos indigents que, habitualment, seien al banc principal van ser discretament comminats a abandonar la seva plaça. Però el més sorprenent no van ser aquests preparatius (més aviat propis d’una pel·lícula de Berlanga). El més sorprenent va ser que, estratègicament repartides per la plaça, diverses hostesses anaven repartint regals: globus per als nens i nenes; i un xup-xups per als grans. A mi em va tocar un d’aquests caramels. No vaig dir que no per respecte a les noies que, al cap i la fi, estaven treballant. Em vaig posar el caramel a la butxaca i el vaig tirar a la primera paperera que vaig trobar.
Amb l’anunci que Barcelona aspira a organitzar uns Jocs Olímpics d’Hivern, el successor del senyor Clos, Jordi Hereu, acaba de treure’s un altre caramel de la butxaca. Aquest cop no l’ha repartit entre els veïns del meu barri sinó entre els habitants de tota la ciutat. Abans de final d’any hi haurà eleccions municipals i ell s’hi juga la reelecció. I sap, i ho sap el seu partit, que governar a base de repartir caramels acostuma a donar bons resultats. La llista de “regals” amb els quals l’ajuntament de Barcelona ha obsequiat els seus votants és molt llarga. Hi ha “regals” que han comportat un gran benefici per a la ciutat -com ara els Jocs Olímpics-i n’hi ha d’altres que han provocat uns perjudicis encara avui poc coneguts per la majoria de ciutadans -com és el cas del Fòrum–. Hi ha hagut regals per a tothom. Per als ciclistes, encara que fos al preu -inconcebible en cap altra ciutat civilitzada-de convertir les voravies en pistes per a bicicletes; per als joves que es volien emancipar -recorden la rifa de pisos?–; per als ecologistes en general -avets i pessebres ecològics—; per als avis, els adolescents i les famílies amb festes majors on es tira la casa (i els diners) per la finestra; etcètera…
No tot ho ha fet malament, l’ajuntament de Barcelona. La política urbanística de la ciutat, mentre la va dirigir Oriol Bohigas, va ser, en línies generals, molt bona i va possibilitar redreçar alguns, o molts, dels nyaps provocats per l’administració de Porcioles. I el mateix es pot dir de la política de biblioteques duta a terme per Ferran Mascarell. Semblava un somni noucentista impossible de fer realitat això que cada barri disposés d’una biblioteca acollidora, ben assortida i dirigida per professionals eficients. Però de tot això fa molts temps. I la realitat és que mentre els alcaldes de Barcelona -l’anterior, i l’actual-van repartint caramels alguns serveis bàsics de la ciutat continuen estan sota mínims, molt lluny dels estàndards que correspondrien a una ciutat europea de primer ordre. Del transport públic val més no parlar-ne. L’ajuntament, els successius ajuntaments, han tingut l’habilitat de convertir les víctimes en culpables. Si els barcelonins no usem més el transport públic és perquè aquest resulta clarament insuficient i només cal comparar els quilòmetres de Metro de què disposa Barcelona en comparació amb els de ciutats com París, Londres o Berlín. ¿I hem de recordar que dos serveis tan bàsics, com les guarderies i els centres geriàtrics, són clarament insuficients per a les necessitats de la població de Barcelona?
Amb l’anunci que Barcelona presentarà la seva candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern -una intenció coneguda a través d’E-Notícies-l’alcalde Hereu guanya uns quants titulars. Però nosaltres, els barcelonins, hi tornem a perdre perquè continuem essent tractats com a nens petits. Ens volen enlluernar. Per això penso que, de cara a les properes eleccions municipals, allò que està en joc és, sobretot, una qüestió moral. El socialisme en el poder ha malcriat tota una generació. I hauríem d’exigir que se’ns tornés a tractar com a adults.
Estem en condicions de fer un balanç dels primers nou anys del segon mil.leni? El món sembla avançar lentament des de que el 1989 van caure les comportes del comunisme i molts països van tornar a la història. Des d’aleshores, per exemple, les xifres de creixement de la Xina, la Índia, el Brasil i Sudàfrica són espectaculars. En diuen els països emergents i, tal com hem vist en la recent conferència sobre el canvi climàtic celebrada a Copenhaguen, ells condicionen i condicionaran l’hegemonia dels Estats Units. Des del nostre racó d’Europa això de vegades costa d’entendre. Fa la impressió que molts periodistes encara analitzen el món amb ulls de la guerra freda, obsessionats per la relació d’Espanya, i Europa, amb els Estats Units sense adonar-se que la influència d’Europa cada cop és menor, en el trencaclosques de la política internacional, potser perquè Europa és el millor lloc per viure de tot el Planeta però no el territori ni més dinàmic, ni més valent ni el més disposat a assumir riscos personals o col·lectius.
El món és, naturalment, ple de problemes, com ha estat sempre. El que sabem, després de l’experiència del segle XX, és que el marc on resoldre aquests problemes només pot ser un: el de les societats obertes i plurals. Que el món sempre hagi estat ple de problemes no significa que cada generació no tingui l’obligació d’intentar resoldre’s. És difícil establir un cànon de la importància dels problemes però potser el més greu és el de les societats que, de fa anys, no avancen en el camí de la llibertat i el benestar sinó que es troben enquistades, quan no en franc retrocés, en situacions de gana, misèria i guerra. En un món tan tecnològicament avançat com el nostre, resulta inacceptable que encara hi hagi milers de persones que cada any morin de gana o de malalties fàcilment subsanables en un context social mínimament racional. L’Àfrica és, en aquest sentit, el gran forat negre de la Humanitat. Ara ja podem dir que el procés de descolonització ha estat tant o més perjudicial, per a molts països africans, que el procés de colonització. Tot això fa que els països benestants d’Europa, Catalunya inclosa, projectin sobre l’Àfrica l’antic esperit caritatiu cristià ara reconvertit en forma d’onegés. No és segur que aquesta sigui la solució per molt que algunes d’aquestes institucions duguin a terme una tasca eficaç i benemèrita. Els africans necessiten fer-se amos dels seus propis destins, i això és més que una frase feta. És la constatació que la solució dels problemes africans només pot sortir de la pròpia Àfrica.
Tenim guerres a l’Àfrica, i el conflicte eternitzat de l’Orient Mitjà -que condiciona tota la política mundial-i la presència de l’islamisme radical que fa estralls a l’Iraq, a l’Iran, a Afganistan i també, d’una manera més amagada però igualment perversa, a casa nostra per més que alguns il·lusos prefereixin no veure-ho. Contra tot això hem de lluitar. També hem de lluitar, però, contra altres conflictes menys tangibles, menys quantificables però igualment presents i desassossegants. El canvi climàtic, per exemple. El canvi climàtic és un problema objectiu i, també, la darrera expressió de les pors ancestrals que al llarg de la història han tenallat l’esperit dels humans. Molt sovint, l’home es pensa que es reinventa però les seves pors són les mateixes de sempre. Les podem llegir en les tragèdies gregues, en els diversos mil·lenarismes de l’Edat Mitjana o davant d’alguns dels grans avenços -el ferrocarril, per exemple- del segle XIX.
Els europeus hem sortit del segle XX escarmentats de les teories que pretenien haver trobat una solució global als problemes socials i espirituals dels humans. S’imposa la humilitat. Per això, en aquest començament d’any em sembla més oportuna que mai una reflexió escrita al segle I i que forma part de la Doctrina dels dotze apòstols. Diu així: “El profeta que ensenya la veritat si no practica allò que ensenya és un fals profeta”. On hi diu profeta posem-hi periodista o polític i potser haurem trobat una manera digne d’anar pel món.
El Punt. 2 de gener del 2008
"Amo les faules del filòsofs;