Pensava començar aquest article amb l’afirmació que en Paco Candel ha estat, al meu entendre, un dels personatges catalans més importants del segle XX. Però en arribar a la pàgina 192 del llibre que sobre aquest personatge ha escrit en Genís Sinca m’he adonat que feia tard. “Pujol –escriu Sinca– que pensa que Candel ha estat una de les personalitats més importants de la cultura del segle XX, va creure en l’escriptor i el que deia”. Recapitulem. Després de la mort de Franco no tot estava escrit. Les característiques bàsiques del terreny del post-franquisme venien donades, a l’interior, per la conjura de no repetir els errors que havien portat a la guerra civil i, en el pla internacional, per la convicció que calia ajudar Espanya a instaurar un sistema homologable al de les democràcies occidentals. Però no gaire cosa més.
Com articular políticament i socialment el catalanisme; com fer realitat els drets de les dones; o com assumir la immigració, eren temes decisius a l’hora de marcar el terreny de joc de la vida del país i sobre els quals no hi havia un consens clar. El catalanisme, era de dretes o d’esquerres?; la consecució dels drets de les dones, ¿havia de seguir un camí singular o formava part de les reivindicacions –llibertat d’associació, de sindicació, de premsa– que constituïen el nucli d’una societat democràtica? I els immigrants –si és que és apropiat usar aquest terme tan genèric–, quina relació havien de tenir amb la societat on havien anat a parar? Personatges com Josep Benet, Maria Aurèlia Capmany, Jordi Pujol van ajudar a marcar el terreny de joc. Francesc Candel, a través dels seus llibres i especialment a través d’Els altres catalans, ho va fer en el camp de la cohesió social. Els altres catalans és un encert començant pel títol i ha constituït el llibre de capçalera de la nostra societat per entendre com calia articular i actuar en el camp de la migració. Candel es va inspirar, com en la resta dels seus llibres, en allò que estava veient al barri del Port on vivia, i es va inspirar també en la seva pròpia biografia. La tesi que defensava –que Catalunya és una sola societat– li va ser recollida pels futurs polítics professionals –Pujol, Reventós, López Raimundo– que exercirien una influència decisiva en la configuració de la Catalunya novament democràtica. A l’èxit de la tesi hi van contribuir factors diferents, entre els quals, no és el menor la tradició de matrimonis diguem-ne mixtos i també el fet que durant molts anys l’ascensor social ha funcionat a Catalunya. Però l’èxit no estava escrit enlloc. Només hem de mirar què ha passat en els països on s’han consolidat dues comunitats.
Paco Candel va morir la matinada del 23 de novembre del 2007. Des d’aleshores, el fenomen migratori no només no s’ha estabilitzat sinó que ha adquirit unes proporcions que semblen haver desbordat les capacitats d’actuació dels nostres polítics i de les nostres institucions. I els fràgils fils que fins ara han conformat la idea d’una sola societat estan, en la millor de les hipòtesis, en greu perill d’esfilagarsar-se.
Genís Sinca és el comissari de l’Any Candel, que commemora el centenari del naixement de l’escriptor i acaba de publicar Vida de Paco Candel. La màquina d’escriure (Ed. Comanegra). El llibre està estructurat a partir de les converses que Sinca va mantenir amb Candel. El lector el llegirà amb facilitat i tindrà una visió, i una informació, molt ben estructurada de Candel i el seu mon. I a la vegada potser arribarà a la conclusió que l’èxit d’Els altres catalans –un assaig– potser ha tapat l’autèntica vàlua de Paco Candel com a escriptor. Com a escriptor de novel·les amb uns personatges vius, de carns i ossos que fan que la comparació amb la literatura de Hemingway no resulti descabellada.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Sóc un dels molts ciutadans que fa uns anys (pocs) va decidir deixar Barcelona i anar a viure al Maresme. Ho vaig fer per moltes raons que ara potser no venen al cas. El resum seria dir que a Barcelona m’hi sentia cada vegada més incòmode i que, jubilat de la meva feina com a treballador per compte d’altri, vaig creure que en el trasllat hi guanyaria qualitat de vida. I, de moment, no m’he equivocat. Barcelona ha esdevingut, aquests últims temps, una ciutat inhòspita on s’han dut a terme –s’estan duent a terme– una sèrie de modificacions viàries i d’altra mena que possiblement no estan mancades de raó de fons però que han resultat precipitades, mal executades i, en molts dels casos, contraproduents. Fa la impressió que les reformes s’han fet –s’estan fent– des d’una ideologia dogmàtica sense els coneixements tècnics suficients per assumir la complexitat de la transformació que es proposa. I una ideologia que menysprea la crítica emparant-se en la pretesa justícia de la causa que defensa. Aquest era un comportament propi de la superioritat moral d’una part de l’esquerra dels anys seixanta i setanta i que ara ha reaparegut de la mà d’Ada Colau i del conglomerat de sigles que la sustenten. Colau i els seus no discuteixen en termes professionals les crítiques que reben. En tenen prou a desqualificar els seus adversaris des del punt de vista ideològic com si una ideologia aparentment salvífica pogués justificar les pífies de l’actuació quotidiana. Fa uns dies La Vanguardia publicava la carta d’un lector en elogi de la transformació del carrer Consell de Cent. L’endemà se’n publicava una altra d’un veí del carrer València on explicava com la reforma ha perjudicat la vida i la circulació en aquesta via. Consell de Cent ara està destinat a ser un carrer molt més car que la majoria dels seus veïns. No deixa de ser paradoxal que la igualtat entre tots els carrers de l’Eixample l’hagi trencat el govern municipal que s’ufanejava de ser el més progressista de la Història.
No em resisteixo a posar tres exemples més de mala pràctica urbanística. Una de les primeres mesures del govern d’Ada Colau al barri de Sarrià va ser prohibir l’aparcament a la meitat del sostre que cobreix el túnel de la Via Augusta que va de Passeig de la Bonanova a Dolors Monserdà. Va ser una mesura estrictament ideològica –la ideologia que castiga els cotxes i crea zones verdes– sense tenir en compte que a Sarrià no faltava verd sinó aparcament. Ara, la xurreria del barri presideix un ampli desert d’asfalt i jo me n’alegro perquè ofereix productes de molt bona qualitat. La paradoxa és que l’aparcament suprimit era utilitzat, sobretot, per passavolants que venen a treballar al barri o a fer-hi alguna gestió perquè els sarrianencs que porten anys vivint-hi solen disposar d’aparcament propi o llogat.
L’altre exemple: els vespres que no tinc més remei que tornar al Maresme en cotxe m’adono de com de xais ens hem tornat els barcelonins. Des de la plaça Tetuan a l’entrada del túnel de Glòries, els dos carrils centrals estan col·lapsats pels vehicles particulars que intenten sortir mentre els dos de la dreta, destinats al transport públic, van pràcticament buits. Vull pensar, potser equivocadament, que en anys de ciutadans més activistes els automobilistes haurien exercit la política dels fets consumats i haurien ocupat els dos carrils ara prohibits. I el tercer exemple d ‘aquest urbanisme fallit és al nyap de l’entrada a Barcelona pel túnel de Glòries on un semàfor ens fa adonar cada dia de la maldat intrínseca que suposa voler entrar a Barcelona en cotxe en detriment dels magnífics serveis ferroviaris de què disposem els qui ara vivim al Maresme.
Sé que Barcelona té problemes tan o més greus que aquest. Però molt probablement serien mes fàcils d’encarrilar si l’actual alcalde disposés de la suficient majoria política i de la suficient força moral. No és el cas. L’únic programa comú dels regidors que el van votar va ser impedir l’arribada al poder del candidat que havia guanyat les eleccions. De totes maneres, l’actual alcalde sembla ben conscient de la situació i per això últimament Evita Colau.
Estic llegint La meva vida en fragments de Zygmunt Bauman, en edició d’Isabela Wagner, autora de la biografia diguem-ne canònica de l’assagista polonès. Bauman s’ha fet conegut, més enllà dels cercles dels estudiosos habituals, pel concepte modernitat líquida que va posar en circulació i que constitueix una resposta brillant a la crisi ideològica del segle XX. Ara, aquesta edició traduïda al català per Helena Lamuela, inclou una parcial autobiografia de Bauman que ens fa veure com vivia un nen i un adolescent jueu a la Polònia d’entre guerres. Zygmunt Bauman va néixer el 1925 quan feia ben pocs anys –el 1918– que Polònia havia recobrat la independència després d’haver-la perdut el 1795, repartida entre Rússia, Àustria-Hongria i Prússia. Durant aquest llarg període els polonesos havien canalitzat el seu sentiment nacional a través de la religió (catòlica) i la llengua (el polonès). La identitat jueva no era assumida de la mateixa manera per tots els qui s’hi reconeixen. Fora de Polònia, per exemple, Stefan Zweig va quedar absolutament assimilat a la literatura i la cultura alemanyes i durant molt temps va mirar de reüll els sionistes que predicaven el retorn a Israel. Però en molts barris o pobles sencers d’aquesta Polònia d’entreguerres, els jueus vivien agrupats en determinats barris, parlaven polonès però, en major o menor mesura, també iddish i es trobaven absolutament apartats de les pràctiques religioses catòliques. En aquest context, eren considerats, en el millor dels casos, aliens a l’esforç dels polonesos per preservar els signes que aguantaven el seu sentiment nacional. I sobre aquest escenari es projectava l’odi de molts catòlics als jueus, inclosa la jerarquia, als quals acusaven de la mort de Jesús. La traducció d’aquestes situacions en la vida quotidiana en moltes de les ciutats i pobles de Polònia era l’existència d’un sentiment antisemita de gradació diferent però generalitzat i que en cap cas era qüestionat de manera significativa per la majoria de la població. Aquest antisemitisme afectava no només els nuclis de població jueva més tancats sinó també a persones com l’adolescent Bauman que, en els seus treballs escolars, de seguida havia començat a destacar per l’excel·lència de les seves redaccions en polonès i per l’amplitud de les seves lectures. Quan Alemanya va envair Polònia i es desencadenà la Segona Guerra Mundial, va començar l’exterminació dels jueus; una part significativa de la població va mirar cap a una altra banda.
Zygmunt Bauman
L’Holocaust no pot ser comparable a cap altra tragèdia col·lectiva. Ni pel nombre de víctimes que va provocar, ni per la gratuïtat de les acusacions que el van intentar justificar, ni per la implicació explícita d’un Estat sencer, en aquest cas l’Estat alemany. El mal absolut en va dir Hannah Arendt amb tota la raó. El que està fent Israel a Gaza no és comparable però és igualment condemnable. També ho són, és clar, altres situacions de violència que el mon està patint com ara –ho va remarcar en un dels seus articles el periodista John Carlin– la guerra civil del Sudan. Però criticar amb duresa la política de Netanyahu; demanar un alto-el-foc; protestar per la mort de destrucció i gana que practica l’exèrcit israelià no és fer antisemitisme per més que en aquesta crítica s’hi hagin afegit el antisemites de sempre (i ben a prop que els tenim al nostre país). Alguns dels descendents d’aquelles víctimes de l’antisemitisme actuen ara no com els bàrbars nazis però sí amb una desproporció evident. Cal esperar que la societat israeliana actual no sigui tan permissiva com la polonesa de quan Zygmunt Bauman treia el cap pel món. I els que de veritat estimen –estimem– per múltiples raons Israel no podem, precisament per això, deixar de fer sentir la nostra veu contra la política de mort i devastació que el govern de Netanyahu està aplicant a Gaza.
Primer, vaig ser amic de Joan de Sagarra; després, menyspreat enemic. Vaig ser-hi amic al Noticiero Universal, on vam coincidir una temporada. I em va considerar enemic quan, al cap d’un temps, en el volum de la Enciclopèdia Catalana corresponent a la lletra essa va aparèixer l’entrada relativa al seu cognom que acabava amb una opinió inadequada i injusta sobre la seva obra. No sé per quins set sous es va pensar que l’havia escrita jo, i la relació es va trencar. I és que amb Joan de Sagarra tot passava en grau superlatiu. A hores d’ara ningú no pot dubtar que els seus articles periodístics, sobretot els que va publicar a Tele/eXprés però també a La Vanguardia, constitueixen peces molt brillants pel que diu i per com ho diu. I això no resulta gens fàcil si ets fill de Josep Maria de Sagarra, l’autor, entre altres, de les sèries “Cafè copa i puro” i “L’aperitiu”, autèntiques obres mestres de l’articulisme català. El mateix podria dir-se de molts dels articles de Joan de Sagarra. Mentre aquí paíem els rosegons culturals que generava el franquisme, ell venia de París amb tota la literatura francesa sota el braç. Parlava amb una familiaritat envejable dels personatges que nosaltres només coneixíem a través d’alguns dels llibres que havien publicat, de discos que havien enregistrat o d’obres de teatre de les quals havíem sentit parlar. Alguns d’aquests personatges ell els havia conegut de petit, quan els seus pares encara no havien tornat a Barcelona; d’altres a través de converses, lectures, trobades en bars i restaurants que per nosaltres anaven esdevenint mítics.
Jo, finalment, he admirat Joan de Sagarra a distància. Els seus articles moltes vegades resultaven, sí, enlluernadors. Però en el seu afany de dictar sentència, de situar-se per sobre del bé i del mal, potser en recerca de l’admiració absoluta per part dels seus lectors, sovint es mostrava arbitrari i també injust. Es va inventar dos noms-conceptes que van fer fortuna: “gauche divine” i “cultureta”. Sobre el primer no tinc res a dir. A molts dels meus amics potser no els haurien deixat entrar a Bocaccio –per no ser prou fins– però, en tot cas, ha estat una “gauche” que ha deixat coses molt bones al país, en el camp de la literatura, de l’edició, del cinema, de l’arquitectura… En canvi, això de la “cultureta” ho vaig trobar abusiu. El dia que s’escrigui una història ben feta d’Òmnium Cultural es veurà, per exemple, com els seus dirigents –aquests burgesos representants de la “cultureta”– eren atacats a la vegada per personatges com Mariano Calviño, durant molts anys màxim representant del franquisme a Barcelona, i per les revistes que el PSUC editava des de l’exili. Ser burgès i, a sobre, catalanista resultava doblement sospitós. J.B.Cendrós, per exemple, era un personatge poc simpàtic. Però gràcies a ell vam poder llegir Henry Miller en català el qual, per cert, en una carta dirigida a l’editor es desfogava contra el general Franco.
Amb Joan de Sagarra desapareix una de les figures més brillants de quan el periodisme escrit era hegemònic. Ell va ser una anella fonamental entre el gran periodisme català d’abans de la guerra civil i les noves generacions d’articulistes que van sortir a Catalunya i Espanya després del Desastre.
En els corrents ideològics de fons del país hi trobem carlins reciclats, federalistes frustrats, catòlics emancipats, socialistes il·lustrats, ex-comunistes abraçats al pacifisme, l’ecologisme i altres ismes però ben pocs liberals i Catalunya Oberta era una fundació explícitament liberal. Lluís Prenafeta en va ser el fundador i factòtum. Prenafeta era un personatge molt més subtil i molt més treballat del que ell volia aparentar. Podia citar-te un clàssic entremig d’una frase entremaliada i això volia dir que per a ell la literatura, el pensament, no era un recurs per lluir en una reunió de benpensants sinó un mitjà per intentar entendre millor el què i perquè dels comportaments humans.
Lluís Prenafeta 16.12.2022 Foto: Albert Salamé / VWFoto @Vilaweb
Per Catalunya Oberta, a més de Lluís Prenafeta i Joan Guitart, hi van passar filòsofs com Ferran Sáez; escriptors com Valentí Puig; economistes com Xavier Sala Martín; periodistes com Enric Canals, Josep Puigbó, Francesc Marc Álvaro; empresaris i mecenes com Joan Uriach i Antoni Vila Casas. Es feien reunions a porta tancada per a socis i adherits on es tractaven temes concrets amb algun especialista que venia com a convidat. I periòdicament una sessió a l’Hotel Majestic, amb dinar i debat inclòs, protagonitzada per alguna figura important del mon polític o intel·lectual europeu i nord-americà i que estava oberta a socis i simpatitzants. Recordo, per exemple, la presència del filòsof francès André Glucksmann, un dels pensadors que més m’ha ajudat a entendre com podem seguir actuant en aquest món quan allò que consideràvem el Bé Absolut s’ha enfonsat. I recordo també la figura del periodista Jean François Revel, autor d’un llibre amb títol tan explícit com Ni Marx ni Jesús i que quan escrivia, a mà, a Nèstor Luján, el tractava d’ “ami et maitre”. De la Fundació Catalunya Oberta jo vaig rebre un ajut econòmic que va fer possible que em pogués dedicar escriure la biografia de Nèstor Luján la qual, un cop editada, va tenir la sort de guanyar un dels premis Serra d’Or.
A Catalunya Oberta vaig poder conèixer un grup d’aleshores joves que ja no combregaven amb els molins de vent ideològics propis de la Guerra Freda. No tenien l’obsessió que els poguessin acusar de no ser d’esquerres i aquesta era una novetat absoluta per als qui, de mitjana edat o plenament adults, ens havíem sentit ideològicament asfixiats per intentar pensar amb els mínims apriorismes possibles. Allà hi havia l’Enric Vila, en Jordi Graupera, l’Anna Punsola, en Bernat Dedéu…
Desapareguda la Fundació Catalunya Oberta els liberals catalanistes es van quedar –ens vam quedar– sense aixopluc. Vull dir un lloc on reunir-nos, parlar de la situació del país, conèixer l’opinió d’experts i especialistes. I fer pressió –o intentar-ho– quan convingués. El pensament liberal està ofegat si més no els mitjans de comunicació catalans amb més influència. D’altra manera, no s’entendria la no ampliació de l’aeroport de Barcelona, el menyspreu al voltant de les centrals nuclears o la prepotència ecologista que obliga els governs a introduir el llop, l’os i tota la fauna que la sàvia experiència pagesa havia aconseguit fer desaparèixer. Lluís Prenafeta es va adonar de la necessitat que Catalunya tenia d’una sacsejada liberal. Finalment, ho va haver deixar. Però a alguns ens hauria agradat que allò que amb tanta lucidesa es va inventar hagués tingut continuïtat
He seguit amb atenció la cerimònia d’enterrament del Papa Francesc. Ho he fet per la fascinació que m’han despertat, des de ben jove, les parades i desfilades pròpies dels grans moments històrics i també perquè la religió catòlica ha impregnat la infantesa, adolescència i joventut de la meva generació. El primer impacte ha estat constatar la magnificència de la posada en escena; l’exactitud en l’acompliment de cadascuna de les cerimònies efectuades; la capacitat per mobilitzar milers de persones –cardenals, bisbes, capellans, polítics, fidels, etc…– amb un ordre absolut, amb un horari exacte; els cants en llatí alguns dels quals recordava de la meva època d’escolà; la plàstica de les processons; els colors dels vestits dels cardenals i dels bisbes; la sensació que tot venia de molt antic, que tot era molt sòlid, exhibició d’un gran poder que contrastava amb el fet que a Barcelona, la ciutat que jo conec més, les parròquies estan mig buides cada diumenge.
En canvi, no m’ha sorprès el sentiment que la mort del Papa Francesc ha despertat en tantes i tantes persones. El Papa Francesc ha estat un papa popular, per voluntat pròpia. Ja ho era a Buenos Aires on, segons sembla, li agradava viatjar en Metro. Ningú no té cap dret a dubtar de la sinceritat de les seves crítiques al capitalisme, així en genèric, ni de la seva passió, i compassió, per la justícia que el portava a la defensa dels migrants, dels marginats, dels més desvalguts. Als Evangelis, en efecte, podria trobar arguments per actuar d’aquesta manera. Com han quedat, però, alguns dels grans temes que l’església catòlica tenia plantejats en el moment de la seva elecció? Només dos exemples: ha lluitat contra la pederàstia però no ha suprimit el vot del celibat; ha afavorit una major participació de les dones en els afers eclesials, i vaticans, però segueix vetat el seu accés al sacerdoci. En aquests, i altres casos, hi ha hagut més (magnífiques) paraules que solucions reals. Molt probablement no estava en condicions de fer-ho però el que crea un cert desconcert és aquesta dissociació entre el discurs oral i la realització pràctica. Ha criticat molt el capitalisme però no ha dubtat en arribar a un acord amb les autoritats xineses que preveu la consulta al govern abans del nomenament de nous bisbes. I el capitalisme té molts aspectes criticables però gràcies a aquest sistema econòmic milions de ciutadans xinesos i d’altres països han passat, després de la caiguda del Mur, de la pura subsistència a a una certa confortabilitat.
Jorge Maria Bergoglio ha estat un Papa jesuïta, que ha exercit bona part del seu magisteri sota l’ombra del peronisme, del qual és més que probable que n’hagi adquirit alguna una influència, i que s’ha posat el nom de Francesc, un dels sants més purs i més humils de tot el santoral. El Papa Francesc ha estat, sense dubte, un Papa important i influent. Molt més complex, però, del que pot semblar a primera vista. I que, per les raons que sigui, ha deixat sense resoldre alguns dels problemes més importants que l’Església catòlica té plantejats però sobre els quals, certament, n’ha parlat en abundància.
Els meus amics francesos em pregunten si encara sóc independentista. Els dic que sí. Em demanen si crec que jo veuré la independència. Els dic que no; i que, molt probablement, els meus fills, tampoc. Els recordo que l’any 1918, després de la Primera Guerra, l’efervescència nacionalista a Catalunya era igual o més alta que la de Praga. Però com molt bé van saber els emissaris que Romanones va enviar a Clemenceau els bonics principis d’autodeterminació del president Wilson no eren aplicables als territoris que no convenien a França. I la independència de Catalunya no interessava ni interessa a França ni a cap dels altres grans països europeus. ¿Perquè continues essent independentista si saps que no hi ha cap possibilitat d’aconseguir aquest objectiu? Per dignitat, els responc. I com que em miren amb cara d’incredulitat els pregunto si estan informats de la compareixença de Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, Dolores de Cospedal i Alicia Sanchez Camacho a la corresponent comissió del Senat espanyol. No. No en saben res. Jo els intento explicar com tots ells han mentit amb un desvergonyiment que faria envermellir al cínic més trampós. Em pregunten que si això és veritat com és que els mitjans de comunicació de Madrid no ha posat el crit el cel. Tampoc ho han fet els intel·lectuals progressistes; ni els cantants i artistes que s’auto-adjudiquen la distribució de carnets ideològics. Però els dic que aquesta situació no és nova; que els mitjans de comunicació espanyols van jugar un paper decisiu durant l’anomenat procés independentista i que ja fa temps que els estrategues electorals del Partit Popular han descobert que posar una dosi d’anticatalanisme en les seves proclames dona vots; una pràctica, per cert, molt propera a les polítiques excloents seguides contra jueus i moriscos durant un llarg període de la història espanyola.
Els meus amics em diuen que no puc oblidar que la declaració d’independència del 27 d’octubre va ser un cop d’estat. Però jo els dic que, en tot cas, va ser un cop d’estat que no va durar ni un minut perquè aquesta declaració va ser immediatament suspesa pels mateix polítics que l’havien proclamada; i reconec que l’anomenat procés no va ser precisament exemplar sobre tot per les conseqüències que va comportar la pugna constant entre Esquerra i l’antiga Convergència. I que sí, que els polítics capdavanters catalans van dur el país a un carreró sense sortida però que la jornada de l’1 d’octubre va ser una jornada inoblidable amb la potència d’un miratge vist en ple desert. Els dic també, als meus amics, que des del punt de vista jurídic l’únic episodi realment impugnable, des de la perspectiva de l’Estat, va ser l’aprovació de les anomenades lleis de desconnexió aprovades pel Parlament català els 6 i 7 de setembre del 2017. Però que posar deu anys de presó als líders socials que van convocar una concentració pacífica davant d’un Departament de la Generalitat i que després van fer possible que tothom tornés cap a casa és una ignomínia impròpia d’un Estat de dret.
I finalment els dic que l’autèntic cop d’estat el va protagonitzar el Tribunal Constitucional en la seva sentència contra l’Estatut. Era un estatut perfectament acomodable a la Constitució espanyola i que havia estat aprovat per una amplia majoria pels ciutadans de Catalunya. I els dic també, als meus amics francesos, que en els mesos previs a l’1 d’octubre van dimitir o van ser cessats el fiscal general de l’Estat; el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i altres càrrecs fins a situar en els llocs estratègics de l’alta judicatura legisladors de comprovada ideologia conservadora, per dir-ho en termes suaus. Aquesta va ser una operació orquestrada, des de les bambolines, pels cappares del PP amb a connivència, o el silenci, dels alts dirigents del PSOE. Els meus amics francesos fan veure que ho entenen i acabem parlant de la situació del Barça i del París Saint Germain, activitat que ens resulta, a tots plegats, força t més confortable.
Feia temps que buscava una excusa per parlar de l’Antoni Batista, company meu de professió. L’excusa ja l’he trobada perquè acaba de publicar un nou llibre: La veritat del cas Comorera. Una història d’espionatge, persecució i traïcions (Ara, Llibres).
L’Antoni Batista i jo som, si fa no fa, de la mateixa edat. Ell va néixer, segons s’indica a la contraportada del llibre, l’any 1952; jo ho havia fet el 1947. Professionalment ell i jo vam viure de ple els últims anys de la dictadura franquista i tot el que va venir després. En els ambients progressistes del país eren els anys de predomini del PSUC. L’Antoni Batista, en aquest ambient, s’hi va trobar bé. Escrivia a les revistes més o menys vinculades al PSUC i ho feia des d’una perspectiva que durant molts anys en diríem moderna. Recordo un article elogiós sobre Sisa en una de les publicació d’inspiració psuquera en les quals col·laborava. I recordo també, i ho he reflectit en la meva biografia sobre Espriu, l’entrevista que va fer a aquest poeta per al llibre PSUC: per Catalunya, la democràcia i el socialisme, el juny 1977; una entrevista que va provocar un rebombori considerable perquè Espriu es mostrava clarament favorable al bilingüisme.
Més endavant, l’Antoni Batista va treballar a La Vanguardia, a l’Avui i altres publicacions i de més d’una d’elles en va haver de sortir perquè les seves cròniques no eren assimilables pel Sistema. Després d’haver picat pedra durant molts anys –fent periodisme de carrer com aleshores es deia– li va caldre, en certa manera, reinventar-se. I d’aquí ve la meva diguem-ne admiració. Ell ha mantingut una posició propera als intel·lectuals marxistes d’aquest país, que jo he criticat en diversos llibres i articles. Però l’Antoni Batista a meitat de camí de la seva vida s’ha convertit en professor, investigador, consultor sense deixar de publicar articles i llibres. No s’ha instal·lat en la cultura de la queixa –i tindria prou motius per fer-ho– sinó en la del treball rigorós. Per a mi aquesta mena de periodistes –i n’he parlat d’uns quants en aquesta web– haurien de servir de model per a les noves generacions. El periodisme al costat de la història, quin dia ho entendran els cappares de la nostra professió?
I ara parlem del llibre. El personatge central del llibre és, naturalment, Joan Comorera, el dirigent del PSUC defenestrat pels seus companys de partit; que va tornar clandestinament a Barcelona on, finalment, va ser detingut per la policia franquista, empresonat i sentenciat a 30 anys de presó amb gran alegria de Dolores Ibárruri, Gregorio López Raimundo i la resta de dirigents d’aquell moment del PCE i del PSUC (1954). Batista reconstrueix la crònica de la detenció amb el seu detallisme habitual fruit de les investigacions que ha anat fent durant la seva llarga trajectòria –va tenir accés, en el seu moment, a les fitxes de molts detinguts polítics que encara no havien estat amagades o destruïdes– i dels seus contactes. Una reconstrucció excel·lent. Però el personatge del llibre que realment crida l’atenció és el de Antonio Juan Creix, el policia que va interrogar Comorera. Ell i el seu germà Vicente eren els membres més destacats de la temuda Brigada Social. El que explica Batista de Joan Comorera no canvia el perfil del personatge. Aclareix episodis i fixa definitivament molts detalls però la lectura no provoca gaire sorpreses. En canvi, Batista trastoca la imatge que fins ara teníem d’Antonio Juan Creix. Ho fa a partir dels documents familiars als quals ha tingut accés i no tenim cap dret a creure que aquest accés ha desembocat en una síndrome d’Estocolm que es concretaria en l’afirmació que en els interrogatoris de Creix a Comorera no hi va haver tortura. És més, Batista reprodueix els primers paràgrafs del llibre que, en el seu afany per aconseguir la rehabilitació social i poc abans de morir, Creix havia començat a escriure sobre la detenció de Comorera. El dirigent del PSUC es va estar 42 dies a la comissaria de Via Laietana i segons Batista “el tot s’hi val de les comissaries espanyoles que tenien detinguts polítics al seu abast entrava en una primera crisi, que desencadenava un dels policies més emblemàtics, l’enemic número ú dels comunistes que dirigien la lluita antifranquista i que l’havien convertit en el paradigma del torturador”.
Per escriure aquest article m’he comprat i m’he llegit el llibre Torturades. Via Laietana 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941 . 2019) de Gemma Pasqual. Queda clar que els dos germans Creix van torturar molts dels detinguts antifranquistes que van passar per Via Laietana. Ho va fer més en Vicente, el germà petit, que l’Antonio? Aquest, el gran, durant la guerra civil havia passat, i havia patit tortura, a la txeca del carrer Sant Elies acusat, amb raó, de formar part de la Cinquena Columna. Va deixar ell de torturar a partir del seu interrogatori de Comorera? ¿Ho va fer perquè va considerar que Comorera no deixava de ser, com ell mateix es veia, una víctima dels comunistes o per un cert sentit de la història que feia que no volgués passar com el torturador d’una de les figures polítiques més importants de la guerra civil? I ¿quin paper juga Pedro Polo Borreguero, el cap superior de policia, que ja havia format part dels cos durant la Segona República i que Moisés Broggi, per exemple, no deixa malament en les seves memòries? I, ¿no és el germà petit, Vicente Juan Creix, l’objecte d’una denúncia, que naturalment va quedar en no res, posada pel pare de Jordi Pujol com autor de les tortures al seu fill durant el pas d’aquest per la comissaria de Via Laietana? És imaginable que entre els dos germans policies no parlessin mai d’aquests temes? El llibre d’Antoni Batista dona llum a l’episodi de la detenció de Comorera però queden, encara, molts clarobscurs per resoldre.
Amb mitja hora de retard s’apaguen els llums de l’Auditori de Girona i comença la Nit dels Premis Enderrock 2025. De tots els músics que està previst que actuïn no n’he vist mai en cap en directe i només d’alguns em sona el nom. La sala està plena però jo només tinc ulls de cara a l’escenari perquè estic assegut a primera fila al costat de l’Oriol Tramvia, que avui rebrà –juntament amb Antoni “Sicus” Carbonell, el líder de Sabor de Gràcia– el premi a la trajectòria. Estic al seu costat no només perquè sóc un dels seus germans sinó perquè just he acabat d’escriure la seva biografia que en aquests moments està en mans de l’editorial. La biografia m’ha fet descobrir una vida dura, que jo només coneixia en part, i un personatge molt més savi del que aparentment sembla. Ho he descobert jo i he comprovat que ja se n’havien adonat alguns dels periodistes que l’han anat entrevistant durant tots aquests anys.
Els llums s’han apagat, ha començat a sonar la música, s’ha obert el teló i a l’escenari ja estava cantant Lildami acompanyat dels joves components de la Black Music Big Band. Lildami és un raper; ho he sabut perquè així s’indicava al programa de mà i perquè, un cop tornat a casa, abans de començar aquest article he mirat que en deien d’ell a Google. Lildami és el nom artístic de Damià Rodriguez Vila un enginyer de Terrassa convertit en raper. Ara escric aquest text des del meu estudi després d’haver vist i escoltat una i altra vegada –gràcies a TV3– la cançó “A contracorrent”, que forma part del seu nou disc Bentornat. I l’he escoltada una i altra vegada perquè voldria ser capaç de transmetre al lector l’emoció perdurable que m’ha provocat. Suposo que aquesta emoció té molt a veure amb la ignorància que tinc de la música que ara es fa en l’àmbit de la llengua catalana. Jo m’he quedat ancorat bastants anys enrere però potser per això mateix sóc capaç de relligar aquesta primera cançó de la vetllada amb alguns dels espectacles que al llarg d’aquests darrers cinquanta anys més m’han impressionat. Penso en el Marat-Sade, del Poliorama; en el “Hair” que vaig veure dues vegades a París; en l’espectacle “Un pont de mar blava” de Miquel Martí Pol i Lluís Llach; o en “La caiguda” d’Albert Camus, interpretada per Francesc Orella, al Teatre Nacional de Catalunya. A contra-corrent, exacte! “Em defineix el que sóc; no el que diuen de mi”; “Em podràs veure en el fang/però no canviar cap ideal”; “de cada obstacle en faig un trampolí”, “ric en públic i ploro en privat”; “he ignorat consells que valien or”; “tinc somnis molt grans./Ho tinc molt clar/el que ha de venir, vindrà”. (I l’ombra de la vida de l’Oriol se m’ha aparegut amb insistència). Sobre aquest recitat del raper s’alcen les veus del cor acompanyades de les notes contundents dels instruments de vent: “La mala mar em va ensenyar a entendre el vent i navegar”. I per això “La flama no s’apaga mai”. “La flama no s’apaga mai”. Ho canten amb entusiasme, amb la vigorosa i esplèndida ingenuïtat dels joves, els integrants de la Black Music Big Band.
Després han arribat els premis i les actuacions. Tothom semblava civilitzadament exaltat i reivindicatiu i de sobte m’he recordat d’allò que explica l’Oriol en la seva biografia. Quan tenia 12 anys, va assistir amb els pares a la gala del Premi Disc Català que es va celebrar a l’Ametlla del Vallès. Allà va veure actuar l’Espinàs i en Raimon, aquest darrer amb una simbòlica camisa de color vermell i uns quants acords que cridaven al vent. La imatge li va quedar gravada. Això va passar l’agost del 1963. Ara, els músics d’avui no cal que portin camisa vermella. Però al veure cantar als adolescents de Black Music Big Band amb la mateixa saludable confiança en el món amb què nosaltres cantàvem Al Vent m’ha semblat que, en efecte, la flama no s’havia apagat mai. O més ben dit: que d’aquella estantissa realitat artística dels anys seixanta n’ha sortit aquesta riuada impetuosa. I m’ha envaït una onada d’optimisme i d’agraïment cap a tots aquells que ho han fet possible; que ho estan fent possible.
Estic llegint un d’aquells llibres tan brillants que sobre el segle XX saben escriure els catedràtics anglesos d’història. Es tracta, en aquest cas, de Gente de Hitler. Los rostros del Tercer Reich (Ed. Crítica) del professor Richard J. Evans. catedràtic emèrit d’Història a la universitat de Cambridge. Vint-i-dues biografies –encapçalades per la de Hitler– per intentar trobar resposta a una de les grans preguntes que encara no hem sabut contestar: el mal absolut –en definició d’Hannah Arendt– que assumeix com a novetat radical el nazisme, ¿és fruit de la bogeria d’uns quants psicòpates o és una pulsió que tots els ciutadans podem arribar a exercir si banalitzem el nostre sentit moral? Hannah Arendt vol donar resposta a aquesta pregunta que, de cop i volta, amb el triomf de Trump i l’auge de l’extrema dreta a Europa torna a tenir plena actualitat. ¿No va arribar Hitler al poder a través de les urnes –encara que en el seu llibre Evans recorda que el nazis no haurien pogut governar sense el suport de monàrquics i una part de la dreta– de la mateixa manera que ara ho ha fet Trump? Milions d’alemanys van votar a favor del Partit Nazi i milions de nord-americans han votat Trump. En un primer moment pocs son els que van saber veure la perillositat de Hitler: Churchill enfrontat a Chamberlain i Daladier. Josep Pla i Eugeni Xammar el van entrevistar a Munic i el van prendre per un pallasso boig. Pallasso boig? No estem dient el mateix de Trump? Ens resulta inimaginable que Trump organitzi un sistema d’assassinats massius dels immigrants com en el seu dia va fer Hitler amb els jueus, gitanos i dissidents en general. Però l’expulsió sense judici d’immigrants ¿és una fanfarronada que acabarà per diluir-se o aquesta segona vegada va de debò? I pel que fa a les relacions amb Putin o al suport a la defensa d’Ucraïna, què hi ha de compulsió histriònica o de canvi radical d’objectius i estratègies? Aquestes preguntes, de moment sense respostes clares, ens situen en una posició de desconcert i ni en la millor de les hipòtesis se’ns fa difícil no caure en el pessimisme.
L’accés al poder de Trump torna als europeus –als europeus conscients– a una realitat fins ara edulcorada gràcies a la protecció nord-americana. Estats Units i la Unió Soviètica van ser els vencedors de la Segona Guerra Mundial i, després de Ialta, Europa va quedar dividida en dues menes de protectorats. Ara, Trump i Putin actuen com si haguéssim tornat al 1945 i tenen les seves des-raons. L’agressió de Putin a Ucraina ens recorda que la instauració del comunisme als països de l’Europa de l’Est no va sinó una coartada ideològica a l’ambició imperial de Rússia, semblant a la que en determinats moments de la història han practicat, i practiquen o intenten practicar, altres nacions. Ho explica molt bé l’historiador Simon Sebag Montefiore en el seu llibre En la corte del zar rojo dedicat a la figura de Stalin. I què ha fet durant tots aquests anys l’Europa que va quedar a l’altra banda? Construir un espai de llibertat i confort amb polítiques assenyades però sabent que serien els Estats Units els qui posarien els avions quan les coses anessin maldades tal com va passar immediatament després de la Segona Guerra a Berlín o molt més endavant a Sèrbia. Ens agradarà o no però durant els anys de la Guerra Freda els americans posaven els soldats i els europeus de l’Oest els manifestants pacifistes…
La situació actual no és sinó un exemple més del declivi d’Europa com a potència influent en el conjunt del mon. Sé que aquest tema no és nou i que podríem trobar força llibres i articles que en parlen. Jo he preferit no moure’m de casa i anar a buscar un article de Nèstor Luján. El va publicar el 25 de gener de 1984 a La Vanguardia després d’un viatge a Bangkok i Hong Kong. “Los grandes centros de riqueza del mundo –escriu– pueden residir en un futuro próximo en Extremo Oriente: un nuevo mundo está naciendo y Europa, con sus luchas intestinas, con sus problemas irresolubles, con su inmensa fatiga, declina inexorablemente. Porqué si China despierta (…) Europa quedaría relegada a un delicioso, melancólico, desamparado museo”. I poc temps després: “El renacimiento del Islam y la potencialidad del Extremo Oriente cambia una vez más el mapa de la civilización mundial”. Ho va escriure fa quaranta anys.
"Amo les faules del filòsofs;
