Al llarg dels anys que he viscut a Major de Sarrià era habitual trobar-me pel carrer a l’Emili Teixidor i al Ricard Torrents. Amb l’Emili ens portàvem 15 anys; amb en Ricard, 10. No érem, doncs, de la mateixa generació sobretot si tenim en compte que hi havia la guerra civil per entremig. Amb tots dos m’unien lligams que van propiciar una amistat que, per part meva, no era tant de col·lega a col·lega com d’admiració. Amb l’Emili ens unia la participació que l’un i l’altre havíem tingut a la revista Oriflama i la relació amb Martí Pol i Maria Aurèlia Capmany. Parlàvem de la situació cultural del país i ell es mostrava molt crític amb el tracte que el govern català donava a la gent de la cultura i el contraposava amb l’experiència, satisfactòria, d’alguna de les invitacions que des de Madrid havia rebut. Ricard Torrents havia estat l’editor, l’any 1977, del meu primer llibre de poemes. Anys més tard l’editorial Eumo va recollir en un llibre una antologia de la columna diària –“Figures, paisatges”– que jo publicava a l’Avui i més endavant encara en Ricard va presentar a Vic la meva biografia d’Espriu.
Amb en Ricard parlàvem de Carles Riba, d’Espriu i, naturalment, de Verdaguer. En Ricard havia nascut a Folgueroles i això semblava predestinar-lo a esdevenir el màxim especialista de Verdaguer amb biografia inclosa, com així ha passat. Crec que una de les idees centrals d’en Ricard Torrents a l’hora de parlar de Verdaguer és que el poeta no era el rústic amb barretina amb què de vegades es presentava a la societat catalana sinó una persona d’una formació consolidada com correspon a un capellà sortit del seminari. I tampoc no era un mossèn que hagués arribat al cim de la popularitat per casualitat sinó que, de ben jove, ja era algú perfectament conscient de la seva vàlua i, per tant, amb una legítima ambició de triomf. En la seva primera destinació com a sacerdot, el 1871 mossèn Cinto va ser nomenat vicari de Vinyoles d’Orís. Allà va haver de fer de rector perquè el titular havia marxat a combatre amb els carlins al costat del seu germà que hi tenia un càrrec. Verdaguer s’hi va estar fins al 1874 quan amb arguments mèdics va aconseguir ser traslladat a Barcelona, que era el lloc on es decidien els èxits i els fracassos.
L’altra gran obra que ens deixa en Ricard Torrents és la universitat de Vic. Joan Triadú m’havia explicat, mentre prenia notes per a la seva biografia, que el seu sogre, el Dr. Lluís Vila d’Abadal, havia estat el primer en creuar en diagonal la Plaça Major de Vic. A la ciutat dels sants es caminava, i es passejava, sota les arcades, metàfora d’una humilitat i un recolliment no exempts d’hipocresia. En Ricard coneixia tots, o quasi tots, els secrets d’aquesta ciutat però va anar directe a barraca i no va parar fins aconseguir la creació de la Universitat de Vic. Va haver de lluitar no només contra les inèrcies locals sinó contra una explícita resistència de determinats cappares culturals, intel·lectuals, del país que no veien amb bons ulls la proliferació de centres universitaris. En Ricard va comptar amb aliats però es fa difícil pensar que sense ell la universitat de Vic existiria si més no amb el volum i la solidesa amb què ara la coneixem.
Quan escrivia textos sobre Holderlin, Verdaguer o reflexions sobre la situació dels estudis universitaris a Catalunya en Ricard Torrents era un intel·lectual pur, com tants i tan destacats ha donat el país. Però quan, en paral·lel, gastava les seves energies en la creació de la universitat de Vic es convertia en un intel·lectual d’acció. En aquest punt en Ricard Torrents m’ha fet pensar en la figura d’André Malraux, que tant admiro. Jean Paul Sartre va agitar el pensament polític durant mig segle però Malraux ens va deixar les biblioteques i els teatres per a tothom. Un va morir obsessionat en salvaguardar la seva puresa revolucionària –“la tragèdia de Sartre va ser que sempre va defensar amb rigor i intel·ligència les idees que acabava d’abandonar” segons Nèstor Luján–; l’altre no va dubtar en posar-se al servei d’un dels polítics més importants de tota la història de França i de deixar un llegat palpable, directament relacionat amb el benestar dels ciutadans. Amb Ricard Torrents vaig aprendre que sota l’intel·lectual més savi i subtil es pot amagar un resolutiu home d’acció al servei del seu país. No n’hi ha gaires.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Ahir vaig passar mitja tarda veient la pel·lícula Viento en las velas que havia comprat fa uns dies al meu proveïdor habitual del carrer Tallers. És un excel·lent exemple del gènere, o subgènere, de films de pirates i n’és la prova els elogis que ha rebut dels crítics entesos. “Una de les grans pel·lícules de la història del cine” va escriure Guillermo Atares a El País amb motiu de la seva estrena; “brillant” la defineix Augusto M.Torres en un dels seus diccionaris. Ho podeu trobar a la viquipèdia.
La pel·lícula és del 1965 i jo la vaig veure el gener del 1966 al cinema Petit Pelayo. Ho puc afirmar amb tanta precisió perquè durant uns anys vaig escriure una fitxa dels llibres que llegia, i de les pel·lícules i obres de teatre que veia. Aquestes fitxes les escrivia en castellà, perquè així ho feia cada dia al Noticiero i perquè del català no me n’havien ensenyat ni l’ortografia, ni la gramàtica, ni cap mena de normativa. Les pel·lícules de pirates m’encantaven. Encara recordo molt Los bucaneros, protagonitzada per Yul Bryner i que em sembla haver vist en un cinema Novedades recent estrenat, al carrer Casp, a principis dels anys seixanta. Aquesta afició devia venir de la lectura de La isla del tesoro que em va provocar un impacte tan profund que em vaig passar setmanes senceres dibuixant una illa semblant en un immens paper de folrar, de color blau marí, on hi pintava platges, muntanyes i el camí que duia cap a l’amagatall del tresor.
Però Viento en las velas no és només una pel·lícula de pirates. Fins i tot podem pensar que per al seu director, Alexander Mackendrick, no és sinó un pretext per parlar d’un tema que ja havia tractat en altres pel·lícules seves i que podríem definir com “el poder destructiu de la innocència”. En la meva fitxa sobre la pel·lícula jo vaig escriure: “Con su apariencia inofensiva, la niña protagonista de “Viento en las velas” es mentalmente torcida, consigue el ahorcamiento del capitán, pese a que éste es inocente de la muerte –causada por la niña– de la que se le acusa”.
El suïcidi de dues nenes a Sallent –afortunadament, només reeixit en un dels casos– m’ha fet pensar en la pel·lícula que em va descobrir la cara fosca de la infantesa i adolescència. De la meva, també. Allò que em sembla més significatiu és que en les dues escoles en les quals vaig cursar el batxillerat elemental –dels 10 als 14 anys– la crueltat diguem-ne infantil hi era present. Una de les escoles era municipal, herència — amagada– d’una prohibida institució pedagògica republicana; l’altra, una escola religiosa de barri dirigida per un “hermano” que ho feia força bé. En totes dues el bulling –com ara se’n diu– era una activitat habitual i en totes dues la iniciació sexual pròpia de l’edat es feia a través d’uns pràctiques que ara consideraríem inadequades per dir-ho amb un terme suau. Per exemple, a l’escola religiosa tots els alumnes –si més no, els de la meva classe– sabíem a quin “hermano” –en recordo perfectament el nom– no ens havíem d’acostar perquè era –aleshores es deia amb una altra paraula– un pederasta.
L’episodi de Sallent em provoca dues reflexions. En primer lloc, em pregunto si la super-protecció que reben molts dels nostres infants i adolescents no ens porta a imaginar unes relacions entre ells exemptes de tensions i un inici de la sexualitat força més angelical que no pas terrenal. I, en segon lloc, no puc sinó criticar l’actuació del Departament d’Ensenyament. D’entrada, i sense haver tingut temps de saber què havia passat realment, va negar l’existència de bulling. L’endemà vaig llegir a La Vanguardia un aclaridor reportatge on quedava demostrada la falsedat de l’asseveració. Amb un detall realment irritant: el testimoni d’una companya de les bessones que deia a la periodista que el director de l’institut els havia prohibit qualsevol contacte amb els mitjans de comunicació. Però per a mi el més greu ha estat copsar la sensació que s’estan amagant les responsabilitats individuals. Com a Viento en las velas a l’institut de Sallent hi ha uns adolescents que han actuat amb crueltat. I uns professors, un director i uns inspectors que no han sabut veure la gravetat del que estava passant o que, si ho havien vist, feien l’orni. El Departament, de moment, ha creat una nova comissió i ha fet tots els possibles –a través dels mitjans de comunicació afins– per tal de diluir les responsabilitats individuals. Sí, el bulling no és un tema nou. És, si més no, tan vell com el comportament d’aquells nens i adolescents que van acabar per condemnar a la forca un pirata innocent. Però si volem una societat més justa i menys lacrimògena s’haurien de demanar responsabilitats individuals: la dels nens i adolescents que ho van instigar i la dels professors, director i inspectors que van badar o no van actuar de forma prou responsable.
L’any 1947 va ser un bon any per a la literatura catalana. Van néixer, entre d’altres, Maria del Mar Bonet, Àlex Broch, Jaume Cabré, Jordi Coca, Mercè Company, Biel Mesquida, Josep Maria Sala Valldaura i Josep Piera. Jo, també. Quan en vam fer 60, o sigui ara fa 15 anys, l’Àlex Broch va organitzar una festa al pati del Museu Marés de Barcelona on ens vam trobar molts dels noms que he esmentat. No recordo la presència d’en Josep Piera. Sí que recordo l’impacte que m’havien produït els primers versos que vaig llegir-ne. Sonaven diferents; eren diferents. Mediterranis, lluminosos, encara que el primer d’aquests adjectius pugui semblar un tòpic. Com la majoria d’escriptors nascuts als anys 40, Piera havia començat en castellà. Haver de re-descobrir, als vint anys, la tradició literària pròpia podia resultar humiliant però et donava més llibertat per enganxar-t’hi des de criteris estètics personals. La poesia de Josep Piera no té res de noucentista ni de neo-noucentista i la seva lluminositat està basada en una libertat desenfarfegada de qualsevol apriorisme limitatiu: “Ara mateix, cap veritat no em salva” diu un dels seus versos. En la recerca d’aquesta tradició pròpia va acabar topant, com no podia ser d’altra manera, amb els poetes de l’Orient d’Al-andalús. Son uns poemes d’una sensualitat poc freqüents en la tradició catalana: “La mà d’amor ens visità en la nit,//vestit d’abraçades que l’aurora esgarrava” (Ibn Khafaja d’Alzira 1058-1138). Dic un disbarat si escric que aquests versos em recorden alguns poemes de Joan Vinyoli? De Piera també vaig llegir, en el seu moment, la biografia novel·lada d’Ausiàs March que queda presentat d’una manera documentada –com correspon al gènere– i també humana i propera. Em va fer entrar en el personatge més enllà de la seva vessant poètica. I tenim també els seus llibres de viatges per les dues ribes de la Mediterrània: els bellíssims textos dedicats a Nàpols, a Marràqueix, a les illes gregues. Prosa lluminosa, sí, però també barroca entès aquest adjectiu com un seguit d’imatges capaces de crear un univers fet de colors, sensacions, olors on el lector queda atrapat, immergit en una mena de fascinació inacabable.
Recordo una estada a Gandia on l’Àlex Broch, l’Àngels Gregori, aleshores presidenta del Centre Català del PEN, i jo vam anar a parlar de Maria Aurèlia Capmany. A l’hora del sopar, en Josep Piera es va mostrar tan seductor com en les seves proses. Afable però profund; irònic, però gens banal; brillant però defugint l’exhibició erudita; impulsiu però sense perdre la lucidesa, la seva literatura se’ns apareixia, més que mai, com el correlat inevitable de la seva manera de veure el món. Literatura i Vida de bracet. No és una unió indispensable a l’hora de jutjar l’obra d’un autor però sí que resulta especialment gratificant per als qui n’hem estat els seus contemporanis. Aquest Premi d’Honor m’ha resultat més proper que mai. Ha guanyat la literatura d’un amic.
Rafael Santos Torroella era un personatge que quan entrava a la redacció d’El Noticiero Universal –responsable de les pàgines d’art que es publicaven cada setmana– es feia notar. Jo el veia un home alt i robust, de cabells negres i brillants, lleugerament ondulats, com de gitano presumit, amb un bigoti gros, optimista, que contrastava amb els de línia fina, tipus Clark Gable, que encara s’arrossegaven. Tenia la veu gruixuda i caminava una mica lent i feixuc i aquest aspecte de baluerna li conferia als meus ulls, encara quasi adolescents, un aire de solemnitat incontestable. En canvi, així que parlaves amb ell t’adonaves del seu to bonhomiós i paternal que s’accentuava amb els joves de la redacció –amb mi o amb Salvador Saura i Ramon Torrente, els dissenyadors que anys després fundarien les Edicions de l’Eixample– potser perquè la manca de fills i la seva vocació didàctica li creaven una predisposició especial envers nosaltres. Guardo, emmarcat a la paret de l’estudi, un dibuix que em va fer sobre una quartilla, en una de les seves visites setmanals a la redacció. Com el lector d’aquestes ratlles podrà comprovar se’m veu amb els cabells llargs, la ratlla al mig, i ulleres de pal gruixut, talment com un conspirador nihilista del segle XIX.
Així em va dibuixar Rafael Santos Torroella, sense que jo en fos advertit, un dia de finals dels seixanta o principis dels setanta a la redacció d’El Noticiero Universal del carrer Llúria.
Rafael Santos Torroella va morir el 2002; la seva vídua, Maite Bermejo, el 2013. Una part del seu llegat finalment s’ha pogut quedar a Catalunya, concretament a Girona. I això malgrat la desídia que un primer moment van mostrar les autoritats culturals d’aquest país –i Ricard Mas, el crític i amic que millor coneix l’obra d’en Santos ho sap prou bé– i malgrat l’estúpida resistència de la CUP local que va arribar a posar un plet contra l’alcalde que no era altre que Carles Puigdemont. Perquè, així i tot, es tracta un fons de valor extraordinari: 1197 obres a més del seu arxiu i la seva biblioteca que en total sumen uns 80.000 documents. Ara, una part d’aquestes obres d’art, i d’aquesta documentació, es pot veure al Museu d’Història de Girona dins d’una mostra titulada “Itineraris de l’avantguarda a Catalunya a través del fons Rafael i Maria Teresa Santos Torroella”. De jove, en Santos Torroella havia arribat a conèixer Garcia Lorca en una de les visites que aquest havia fet a Valladolid. De la visita, en guardava un record persistent perquè en la conversa ell havia criticat Ruben Darío i Lorca, contràriament al que Santos esperava, l’havia defensat i li havia recitat uns versos del poeta nicaragüenc. Des d’aquells temps anteriors a la guerra civil fins que la salut li ho va permetre, el nom de Santos Torroella està lligat al d’alguns de artistes catalans i espanyols més destacats –que sovint ell veu créixer i empara– o a iniciatives de tanta transcendència com els Congressos de poesia celebrats a Segovia, Salamanca i Santiago de Compostel·la a principis dels anys cinquanta.
A Rafael Santos Torroella jo li vaig dedicar un dels meus Deu daus, un llibre de retrats literaris que va tenir la sort de guanyar el premi d’assaig Joan Fuster i el Premi Nacional d’Assaig que el Departament de Cultura atorgava cada tres anys. Tot això passava l’any 1991. Des d’aleshores no havia tornat llegir allò que s’hi diu. I m’he quedat parat per les confidències que hi fa el protagonista i que –ara ho veig clar– van provocar que Maite no es mostrés gaire satisfeta del resultat. Algunes no sé si ara les transcriuria en un text destinat a ser publicat perquè, tot i que resulten il·lustratives, pertanyen de ple a la vida privada dels qui les protagonitzen. D’altres, en canvi, em semblen més significatives per entendre en la seva complexitat aquells primers anys de postguerra. Per exemple, quan Sagarra visita Santos Torroella a casa seva per indicar-li que li agradaria assistir al Congrés de Segovia però ell no li pot dir que sí perquè qui tria els representants catalans és Carles Riba, el qual no té cap intenció de proposar-lo. O quan Riba posa com a condició per assistir-hi poder parlar català a la sessió inaugural. I en Santos em diu que ho va consultar a Ridruejo i que aquest li va contestar: “Para lo que va a durar el catalán” i la resposta va ser afirmativa. En un dinar posterior jo explico aquesta anècdota a Antoni Tàpies i aquest opina que l’autor d’aquesta frase no podia ser Ridruejo sinó Antonio Tovar.
L’exposició de Girona permet fer visible l’aportació decisiva de Santos Torroella al renaixement de la consolidació de les arts d’avantguarda després de la guerra civil –Cobalto, Dau al Set– i el seu paper al costat de Joan Miró, Salvador Dalí, Joan Brossa, Joan Ponç, Modest Cuixart, etc. A mi m’ha emocionat especialment poder veure dibuixos originals de Garcia Lorca o reconèixer els quadres de Joan Hernández Pijoan. Abans de poder professionalitzar-se com a pintor aquest artista va treballar com a secretari de redacció d’El Noticiero i es va erigir en ferm protector dels joves (iconoclastes) que aleshores començàvem.
Una nit d’hivern de 1966, en ple mes de febrer, dins la programació de la “III Semana de cine español” es va presentar a Molins de Rei la pel·lícula La caza de Carlos Saura. Jo hi era. Tenia 18 anys i en feia dos que havia entrat a treballar a “El Noticiero Universal”. No sé com devia arribar-hi, a Molins de Rei, perquè no tenia cotxe, ni tampoc sé qui em va avisar de l’esdeveniment. El que sí recordo és el vestíbul de la sala: fosc, ombrívol, amb figures humanes amb prou feines perceptibles amb el rostre entre expectant i temorós. Semblava una conspiració. En certa manera, ho era. No vaig veure Carlos Saura ni cap dels actors que intervenien a la pel·lícula. Tampoc no els hauria reconegut. En silenci vam entrar a la sala i en silenci vam començar a ser enduts per la tensió in crescendo del relat: una innocent jornada de cacera que acaba amb la mort violenta dels quatre protagonistes en un clima de degradació moral que constituïa una metàfora quasi explícita del franquisme.
Una escena de la pel·lícula La caza.
Només puc parlar per mi: la pel·lícula em va produir un impacte difícilment explicable a les generacions que no van viure el franquisme. El franquisme era com un immens matalàs (Raimon, dixit) sota el qual ens ofegàvem sense acabar de morir. De tant en tant, però, algú feia esclatar davant dels nostres ulls una pel·lícula, un recital, una obra de teatre que actuava de poderós estimulant com el “sí, se puede” que molts anys després s’inventaria Obama i copiarien els nostres indignats peninsulars. A l’impacte que vaig experimentar amb La caza en van seguir dos més: el recital de Raimon a la festa major de Gràcia l’any 1967 i la visió de Marat-Sade, al Poliorama, el 1968. Aquests impactes no m’han marxat del cap. No sé si Raimon va cantar el “Diguem no” escapçat que li permetia la censura. En tot cas, fos aquesta o alguna altra de les seves cançons –¡de protesta!– allà em vaig adonar que la meva pretesa valentia intel·lectual i ideològica estava recoberta per una immensa por que em tenallava. Raimon no la tenia aquesta por i cantava a favor de la llibertat sabent que a la cantonada, o rere l’escenari, l’esperava literalment la Guàrdia Civil. I amb el Marat-Sade vaig descobrir una altra manera de fer teatre que no tenia res a veure amb una obra de tres actes i teló. Serena Vergano brandava un ganivet sobre el cap de Marat pocs moments abans d’assassinar-lo mentre el cor de goliards cantava allò de “Marat, ¿que has hecho de la Revolución?” just quan les jornades del Maig del 68 acabaven de fracassar.
Després, i durant molts anys, no em vaig perdre cap de les pel·lícules de Carlos Saura que es van estrenar regularment. Més enllà de les que d’una forma metafòrica seguien parlant del franquisme i del seu impacte en la societat espanyola recordo Bodas de sangre, versió cinematogràfica de l’adaptació que n’havia fet Antonio Gades per al seu ballet. Jo havia vist aquesta adaptació en una representació que se’n va fer al Poble Español de Montjuic –per cert, no sé per quines raons però amb assistència del president Pujol– i on l’aleshores parella del ballarí, la meva idolatrada Marisol, hi tenia un discret paper. També tinc molt present Goya en Burdeos on Saura repassa els darrers anys de la vida d’aquest genial pintor, aragonès com ell. L’ús del color per part de Saura –en aquestes pel·lícules, i també a Flamenco, per exemple– continua essent un espectacle visual com poques vegades es pot veure en un cine.
Carlos Saura era germà del pintor Antonio Saura mort fa uns anys. Antonio Saura pintava uns quadres on el negre era el color predominant. Per anar-los a veure, els més decidits pelegrinàvem a Conca on una colla d’artistes havia organitzat un Museu d’Art Abstracte perquè en aquells temps a Madrid no en volien cap. Molins de Rei i Conca. De tot això fa molts anys. Però sense Carlos i Antonio Saura, i molts altres artistes, escriptors i creadors en general, no seríem on som. Van ser, ells sí, llum en la foscor.
El seu ofici, que ha estat el d’escriure, Josep Espinàs l’ha dominat com poques persones ho han fet en la nostra literatura contemporània. Potser el seu registre lingüístic és menys ampli, més urbà, que el de Josep Maria de Sagarra però la diferència radica sobretot en la mirada i l’estil: l’escriptura de Sagarra resulta vigorosa, a voltes dramàtica; la de l’Espinàs, amable, suau, si més no en l’aparença. Em consta que el savi Corominas més d’una vegada s’havia posat en contacte amb ell per preguntar-li o comentar-li determinades paraules que havia usat en els seus textos.
Per a mi va ser un grandíssim honor –i no exagero– compartir amb ell l’última pàgina del diari Avui; i, també, és clar amb Montserrat Roig, i a la mort d’aquesta escriptora, amb Ramon Solsona. La meva admiració cap l’Espinàs era rotunda, sense fissures. Un mestre. Un mestre, sobretot, pel que fa a la seva inigualable habilitat per dir el que volia, i per dir-ho tal com ell volia. L’Espinàs ha dominat fins a tal punt l’ofici d’escriure que si en un dels seus articles hagués dit, o insinuat, que dos i dos fan cinc la meitat dels lectors –entre els quals probablement em comptaria– haurien entrat, si més no, en dubte. Els articles els escrivia a raig, directament a màquina, i pràcticament sense cap correcció, i ho puc verificar perquè durant molts anys vaig ser l’encarregat de rebre els seus articles i editar-los.
L’Espinàs va començar com a escriptor de novel·les. L’any 1957 ja n’havia publicat cinc. A criteri de Pere Gimferrer, en possessió d’un excel·lent criteri, son novel·les que beuen de la novel·la contemporània nord-americana, és a dir, que s’aparten força, o del tot, de l’herència noucentista. Però aquest esforç de modernitat, a la recerca d’un públic el més majoritari possible, topa amb la realitat del país. L’any 1957 els llibres en català continuen essent un producte minoritari no només escapçat per les prohibicions i la censura sinó també per la manca de crítica i, en general, de difusió; i, per tant, amb un nombre de lectors forçosament limitat. És, finalment, en la no ficció on l’Espinàs trobarà el públic majoritari que buscava. Els llibres de viatges, per Catalunya i per diverses contrades de l’Estat espanyol, el faran extremadament popular. I en l’èxit d’aquests llibres hi veiem també aquesta doble o triple lectura que permeten molts dels seus articles: estan escrits de la forma més clara i més entenedora possible; una prosa que mai no espanta al lector. Però si gratem una mica més observarem que rere aquesta senzillesa hi ha un pensament complex, o molt més complex del que pot semblar a primera vista. Posaré l’exemple del viatge per Castella. Mentre l’Espinàs mira a terra i ens descriu les herbes que hi veu en un aparent exercici de prosa miniaturista en realitat ens està elaborant tota una teoria sobre la poesia de Machado.
La seva sèrie “A peu per…” constitueix un magistral model de prosa ben escrita i de capacitat per enganxar al lector des de la primera pàgina. L’Espinàs ha fet llegir a milers de ciutadans i els ha fet llegir textos que parlaven del país; d’un país amable i simpàtic; en definitiva textos que projectaven un sentiment d’autoestima col·lectiva que el lector de seguida feia seu. En una societat, com la nostra, tan sensible a l’opinió dels altres, la demostració aparentment humil de creença en el propi país ha constituït una formidable injecció de moral col·lectiva. Aquesta és també una de les raons per les quals el lector comú s’ha estimat els llibres de Josep Maria Espinàs i la figura de qui els ha escrit.
Com que aquest bloc rep el nom de “Dietari obert” se’m permetrà una reflexió personal. Jo no he tingut sort en les meves relacions amb Josep Maria Espinàs. Suposo que en aquesta falta de sintonia hi ha comptat molt la meva feina com a biògraf. En la presentació d’un llibre coordinat per la recordada Patricia Gabancho, on tots dos hi tenim una col·laboració, ell va manifestar de forma explícita la seva disconformitat amb el gènere biogràfic perquè –deia– l’únic que compta en la relació entre un escriptor i els seus lectors és l’obra; en cap cas, la vida. La meva relació amb Nèstor Luján tampoc devia afavorir la nostra relació. Va intentar condicionar, sense cap resultat, la biografia que li vaig dedicar. I tampoc no va ajudar a aquesta relació la meva sospita que ell no va fer prou perquè tirés endavant el meu propòsit que l’ajuntament de Barcelona dediqués un carrer al seu cunyat –o sigui Nèstor Luján–. Es evident que si l’Espinàs era capaç d’escriure amb tant convenciment sobre tot el que veia –persones i paisatge– també ho era a l’hora de projectar la seva imatge. En tot cas, i com que estem parlant d’un escriptor, aquesta característica no es pot considerar en absolut un desmèrit.
Xavier Rubert de Ventós ha estat entre sempre entre els primers de la classe. Fill d’un pare i d’una mare rics i cultes va ser educat a l’Escola Virtèlia on també van estudiar, entre altres, Pasqual Maragall, Federico Mayor Zaragoza, Miquel Roca Junyent i Lluís Bassat. Jordi Pujol no en va ser mai alumne però sí confrare major de la seva Confraria. Eren el millor de cada casa en uns anys –finals dels quaranta, principis dels cinquanta– on tot, o quasi tot, estava en runes. Virtèlia constituïa una excepció, un refugi creat per antics mestres de la Mutua Escolar Blanquerna, catòlics que es movien en l’òrbita de la Federació de Joves Cristians.
La biografia de molts d’ells, si més no de tots el que acabo de citar, demostra que ben aviat van ser conscients de la seva condició de membres de l’elit potser perquè ja havien llegit, o els havien explicat, la paràbola dels talents: qui més en té, més n’ha de donar. I si de la seva generació en Xavier Rubert de Ventós va estar entre els primers, en el seu camp específic, el de la filosofia, i per extensió el del pensament va ser, sense dubte, el primer. A l’hora de parlar dels grans temes de la vida i de la mort, i dels petits temes de la vida quotidiana, i de la manera com ens podem organitzar políticament i socialment, i de Catalunya i Espanya, i dels límits i el futur de la ciència i la tecnologia, ha estat una de les persones més brillants que he conegut. En els llargs anys de la Guerra Freda i l’antifranquisme, quan semblava difícil que un intel·lectual es desmarqués de la línia ideològica que assumia, en Rubert de Ventós anava per lliure. En el terreny de la política això li va costar força disgustos entre els seus amics i correligionaris socialistes. Però no parlo només de política. Em refereixo a qualsevol qüestió d’actualitat sobre la qual, pel motiu que fos, ell era interrogat. Davant d’una pregunta capciosa o sobre un tema realment complex ell era capaç d’improvisar una resposta que feia pensar i dotada d’una lògica que no necessitava de gaires aclariments posteriors. En Rubert de Ventós ha estat un gran comunicador, amb ganes de fer-se entendre. En això s’assemblava més a la manera de fer nord-americana que als costums dels intel·lectuals francesos.
Aquesta llibertat de pensament el situava fora de l’òrbita de la Modernitat, que va ser el pensament imperant durant molts anys. Ell creia en el progrés però no en la il·lusió que els homes i les dones caminàvem de la cova al paradís. No és que abjurés del marxisme sinó que havent conegut de prop la universitat nord-americana se sentia molt lluny de Lukacs, Sartre o qualsevol altre d’aquests pensadors que buscaven la pedra filosofal –mai més ben dit– en un sistema ideològic del tot coherent i tancat. En aquest sentit, Rubert de Ventós se situava en la línia de la postmodernitat i n’és una prova els articles que, de la mà del seu mestre Josep Calsamiglia, va dedicar a Joan Crexells, a qui qualifica de precursor d’aquest moviment, al diari Avui, el gener del 1981. Alguns polítics o pensadors podrien haver imaginat que Xavier Rubert s’erigiria en el bel·licós refutador del pensament marxista majoritari en els ambients universitaris i culturals del país, però això no va succeir. Potser li faltava punch. Potser simplement va preferir passar de llarg.
Tal com també va fer el seu íntim amic Pasqual Maragall, en Xavier Rubert va evolucionar del socialisme a l’independentisme. No va ser una travessia fàcil com ell mateix ha explicat. Tanmateix, aquest és un episodi crucial per entendre la situació actual del país. Mentre la idea independentista quallava en els sectors més radicals, i més joves, de Convergència, els intel·lectuals del PSC s’ho miraven de reüll. Allò no podia sortir bé perquè, en el fons, aquella era una aspiració de menestrals amb mentalitat botiguera i escassa visió política. Ells, en canvi, eren els més preparats, estaven avesats a tractar amb el poder i, a més, a Madrid hi tenien uns col·legues amb qui congeniaven i que entenien perfectament el problema català fins al punt de proclamar que acatarien allò que aprovés el Parlament d’aquí. Esquematitzo, ja ho sé, però no dic cap mentida. Perquè l’important és que quan es va demostrar que el PSOE de Madrid no estava per defensar la reforma de l’Estatut, van ser els dirigents menys catalanistes del PSC, i que no formaven part de l’elit sinó molt sovint de la militància del Baix Llobregat, els qui van conspirar contra Pasqual Maragall fins a fer-lo fracassar en el seu intent. Mai no és gaire recomanable humiliar en públic aquells que es creuen, i ho són, els més intel·ligents, els més preparats. Menys encara quan la situació que es pretenia solucionar presentava esquerdes de feia temps. En tot cas, és evident que el fracàs de la reforma de l’Estatut va accelerar l’assumpció de l’independentisme per part de persones que fins aleshores, per la classe social a la qual pertanyien, per formació intel·lectual, i per ideologia estaven convençudes que podrien ajudar a modificar de forma substancial les relacions entre Catalunya i Espanya sense cap trencament radical. Xavier Rubert de Ventós va ajudar de forma decisiva a formular les bases d’allò que ell en deia un independentisme no nacionalista. I van confluir dos corrents ideològics –el provinent del federalisme i el provinent del carlisme, per dir-ho en termes també simplistes– que van fer possible l’eclosió de l’1 d’octubre i les seves conseqüències.
Fa uns dies TV3 va passar en horari nocturn la pel·lícula Quico Sabaté: sense destí, protagonitzada per Roger Casamajor, escrita per Mireia Llinàs i dirigida per Sílvia Quer. Finalment vaig decidir veure-la i no en vaig quedar decebut. I dic finalment perquè la figura d’en Quico Sabaté em segueix despertant una admiració contradictòria que em resulta difícil d’explicar a mi mateix. Perquè, d’una banda, el podem considerar un heroi. Ell no es va donar mai per vençut i al contrari de tants altres personatges d’aquí i de fora d’aquí que predicaven la Revolució i no la feien, ell feia la Revolució –o intentava fer-la– però no la predicava, perquè de predicar no en sabia gaire per no dir gens. Però fer la Revolució vol dir practicar la violència i practicar la violència vol dir matar. No podem admirar el Ché i declarar-nos pacifistes en el conflicte d’Ucraïna. Sabaté va ser l’autor o va participar en la mort de sis persones en enfrontaments no directament relacionats amb la seva activitat guerrillera. Marcel·lí Massana va ser l’únic dels quatre cappares maquis –els altres tres eren Josep Lluís Facerias, en Quico Sabaté i Ramon Vila Capdevila, “Caracremada”– que va morir al llit. Mossèn Dalmau i jo vam tenir ocasió de sopar amb en Massana en un bar de Montjuic quan acabava de tornar de l’exili. En parlar de l’ús de la violència el vell guerriller ens va dir: “Quan portes una pistola cal tenir molta sang freda per no fer-ne un mal ús”. Ho deia amb coneixement de causa. L’octubre del 1949 el grup que ell encapçalava havia matat, sense provocació prèvia, tres persones –entre elles un capellà– en una casa de Lluçà (Osona), un crim absolutament injustificable. L’octubre del 1978, quan va tenir lloc aquell sopar, aquest triple crim, del qual aleshores encara alguns en teníem noticies poc concretes, sobrevolava la taula.
Però, a la vegada, alguns dels episodis protagonitzats per Sabaté el situen al costat dels personatges mitificables de la nostra història més recent tal com reconeix l’historiador anglès Eric Hobsbawm que ha estudiat a fons el tema dels bandits contemporanis. “Para arreglar lo de los tranvías/id a buscar a Facerías./Contra el Requeté/viva Sabaté” deien algunes de les octavetes que cridaven a la vaga del 1951. Sabaté havia fabricat una mena de llançacoets per poder tirar des d’algun terrat propaganda antifranquista amb una certa impunitat. En una de les moltes ocasions en què es va trobar a Barcelona sense diners va atracar una botiga de roba i, pistola en mà, es va endur 4000 pessetes. Segons que explica el seu biògraf Antonio Téllez quan el cop que havia preparat va reeixir va tornar aquests diners. El 22 de desembre del 1956 Sabaté i la seva colla van dur a terme un dels atracaments que més ressò van tenir. De la seu central de l’empresa Cubiertas y Tejados, al carrer Lincoln, prop de la Via Augusta, es van endur prop d’un milió de pessetes. Era el dia de la paga doble. D’aquest atracament se n’han dit i escrit diverses versions. Jo conec, de viva veu, la de Josep Artigal, cosí germà de la meva mare, un dels fundadors de l’editorial Nova Terra, que treballava a Cubiertas y Tejados al departament de caixa. Era el que se’n deia un obrer de camisa i corbata. En Josep Artigal explicava que en Sabaté va entrar, va treure la metralleta que portava sota la gavardina i es va presentar “Sóc en Quico” així, en català. I va afegir: “Això no va per a vosaltres”.
Però allò que sense dubte li va proporcionar la condició de mite universal va ser el seu últim viatge a l’interior que va acabar a Sant Celoni on va ser mort per un membre del sometent local després d’una fugida èpica des del seu amagatall de prop de Banyoles. Aquesta mort va donar la volta al món. Va ser portada d’algunes de les revistes més importants dels Estats Units i Fred Zinemann en va fer una pel·lícula. El film és del 1964 però no es va poder estrenar a Espanya fins al 1979 amb el títol “Y llegó el día de la venganza”. Està protagonitzada per Gregory Peck i Anthony Quinn. A les pàgines de l’Avui vaig explicar, en aquell moment, les claus de la pel·lícula, que va passar força inadvertida. L’any 1972 Antonio Téllez va publicar en una editorial amb seu oficial a París i que duia el nom de Belibaste –nom de l’últim dirigent càtar, detingut a Catalunya i executat a Carcassona– la seva biografia sobre Quico Sabaté. Al cap de dos anys publicaria, ja a Ruedo Ibérico, la de Josep Lluís Facerias. Recuperada la democràcia, vaig fer uns tímids intents per treure la biografia de Sabaté en llengua catalana. No ho vaig aconseguir. No interessava ni a les editorials més o menys catalanistes ni a les editorials més o menys marxistes, que son les dues forces ideològiques que van prevaldre a Catalunya a la caiguda del franquisme.
En el número 20 de la revista “Nueva historia”, editada pel Grup Planeta, corresponent al setembre del 1978 es publica un ampli reportatge sobre l’últim viatge de Quico Sabaté des que passa la frontera per Costoja, on havia tingut un dels seus refugis més segurs, fins que es produeix l’enfrontament amb la guàrdia civil al Mas Clarà, prop de Banyoles. I al costat, un article d’Antonio Téllez sobre Sabaté i la guerrilla anarquista. En l’enfrontament del Mas Clarà van morir els quatre acompanyants de Sabaté, un tinent de la guàrdia civil i ell mateix va resultar greument ferit tot i que es va poder escapar. El reportatge ocupa la portada i deu pàgines de l’interior. I està escrit per qui signa aquestes ratlles. És el resultat del viatge que setmanes abans havíem fet el meu germà Manel, aleshores ja un expert muntanyenc; el seu amic Joaquim Roure, banyolí que coneixia el terreny i que es va ocupar també de les fotografies; la meva dona Maria del Carme i jo mateix en qualitat d’inductor. Crec que és la primera vegada després de la mort de Franco que es parla d’aquest viatge i de Quico Sabaté d’una manera no insultant ni condemnatòria. Substancialment, no aporta dades noves de les que Téllez inclou en el seu llibre. Tanmateix, Téllez va escriure des de Perpinyà, on vivia exiliat, i nosaltres vam fer el viatge a peu i això ens va permetre explicar detalladament l’itinerari que els maquis van seguir i recollir alguns testimonis orals. Per exemple, el paper d’un carter rural –en el reportatge en dèiem fins i tot el nom– que sembla que va ser el primer en advertir a la guàrdia civil de Besalú de la presència de cinc sospitosos. I del viatge em vaig quedar amb el dubte de saber què va passar exactament al Mas Clarà. Van morir els quatre acompanyants d’en Quico en l’enfrontament? A la pel·lícula de Sílvia Quer el més jove de tots és executat davant mateix del mas d’un tret al cap quan ell ja s’ha rendit. És molt probable que aquesta escena sigui exactament verídica. Però els altres tres maquis van morir en l’enfrontament o també van ser morts posteriorment a sang freda? Franco havia remodelat feia pocs mesos el govern i el que menys li convenia era un judici on la pretesa modernització del règim quedés en entredit. Potser és un episodi que mai s’acabarà d’aclarir.
En alguna banda he llegit que aquest any 2023 queden lliures de drets les obres de Stefan Zweig i que, per tant, fàcilment es podran multiplicar les edicions dels seus llibres. En efecte, fa 80 anys, concretament el 22 de febrer ell i la seva segona esposa, Lotte, es van suïcidar a la casa de Petrópolis (Brasil) on havien trobat refugi durant la Segona Guerra Mundial. Zweig ha estat, per a mi, un mestre tot i que tinc la temptació d’escriure “el mestre”. Les seves biografies son les que jo he pres com a model a l’hora d’escriure les meves. Només si ens emmirallem en els grans noms podem apropar-nos a la seva sola de sabata. Però l’ambició no ha de faltar si de veritat ens creiem que els escriptors catalans –també el biògrafs– juguem a primera divisió.
Zweig és un excel·lent novel·lista –amb peces tan brillants com Mendel, el de los libros— i per això és capaç d’atrapar el lector des de la primera ratlla, i no deixar-lo fins a l’última, sense perdre ni un gram de rigor històric. Un exemple d’aquest rigor històric és la biografia de Maria Antonieta, una de les meves preferides (Jo tinc la segona edició publicada per Juventud l’any 1936). Ara, a la majoria de nosaltres el nom de Maria Antonieta no ens fa ni fu ni fa i potser només la recordem com una reina que va acabar a la guillotina. Però durant molts anys va ser el centre d’una tossuda controvèrsia entre els seus partidaris i els seus detractors. Els primers la tenien com una de les víctimes més injustes de la Revolució Francesa. Els segons la consideraven un exemple de la frivolitat dels monarques de l’Antic Règim que dilapidaven fortunes en capricis perfectament prescindibles mentre el poble es moria literalment de gana. Doncs bé, Zweig, amb arguments irrefutables, contradiu aquestes dues posicions i construeix la biografia més versemblant de Maria Antonieta fins al punt que serveix d’inspiració a la pel·lícula que Sofia Coppola n’ha fet no fa gaire temps. Maria Antonieta, sí, va començar com una reina frívola –i Zweig n’enumera les raons– però quan va arribar la Revolució va esdevenir molt és lúcida que el seu il·lús marit. I certifica que va mantenir relacions íntimes amb el comte Fersen i ho pot fer perquè aconsegueix llegir determinats paràgrafs d’algunes de les cartes que els dos amants s’havien escrit i que els partidaris monàrquics havien fet esborrar. El nostre escriptor les pot llegir gràcies a l’aplicació de tinta simpàtica.
Pel que fa a la seva capacitat literària al meu entendre un dels episodis més magistralment descrits a Elmon d’ahir és quan, just acabada la Primera Guerra, Zweig decideix deixar Suïssa i tornar a Àustria. I a l’estació fronterera de Feldkirch, en el moment de canviar de tren, veu arribar un lent comboi especial on viatgen, camí de l’exili, l’emperador Carles i la seva família. Potser sí que Zweig i el tren de l’emperador van coincidir en aquella estació però les probabilitats que això passés son poques, entre altres raons, perquè Carles va entrar i sortir d’Àustria diverses vegades en el seu intent de conservar la corona i no sempre ho va fer de forma gaire solemne. A Zweig, però, li interessava construir, o reconstruir, una escena diguem-ne definitiva que servis de metàfora a la fi de tota una època. I ho va aconseguir. El lector s’hi veu, en aquella estació. És la diferència que hi ha entre la veritat i la versemblança i que autors com Josep Pla han sabut crear amb tanta saviesa literària.
Les ombres del mestre provenen no del que va escriure sinó del que no va escriure, i de com va morir. No va escriure mai una condemna clara, rotunda i explícita del nazisme, tot i que ell, entre altres raons per la seva condició de jueu, n’havia estat una de les víctimes. El nazisme, com és sabut, el va obligar a l’exili; primer, a Anglaterra i després –amb un breu parèntesi a Nova York– al Brasil. Alguns dels escriptors més destacats del moment –que es trobaven també a l’exili– el van pressionar de manera insistent però ell no va alterar la seva posició. Encara traumatitzat pel suïcidi d’Europa que va significar la Primera Guerra Mundial –on va jugar un paper destacat a favor de la pau– ara volia evitar la guerra de totes, totes, i fins a l’últim moment va mantenir l’esperança de poder-ho fer. Quan Hitler, finalment, va envair Polònia, va entendre que el seu món, el mon d’ahir, s’havia acabat per sempre més. Es va suïcidar al cap de pocs dies que les tropes japoneses, després d’una batalla espantosa, conquerissin Singapur. Això passava la segona setmana del febrer del 1942. Churchill, que n’havia vist de tots colors, va qualificar aquesta derrota com “el pitjor desastre de la història militar britànica”. I no li faltava raó. En aquell moment, i tot i que els Estats Units ja havien entrat en guerra, el nazisme d’Alemanya i l’imperialisme del Japó semblaven imbatibles. Poques setmanes després, concretament el 3 d’abril, també se suïcidava a Buenos Aires la periodista catalana Irene Polo. Per a les seves biògrafes, Glòria Santa Maria i Pilar Tur, Irene Polo també se sentia molt desanimada per la situació internacional –que entre altres coses feia impossible el seu retorn a Europa– i en una de les últimes cartes que escriu recull el suïcidi de Zweig.
Però el doble suïcidi de Petrópolis no va deixar de suscitar crítiques. En primer lloc perquè poca gent sabia –si és que ho sabia algú– que Lotte, la segona esposa de Zweig, patia una malaltia incurable que, en certa manera, justificaria el seu suïcidi. De forma majoritària es va entendre que va voler acompanyar el seu marit en l’acte de posar fi a la seva vida i jo recordo, per exemple, les crítiques que en feia Maria Aurèlia Capmany que comparava la mort de Lotte a la d’aquelles princeses orientals que eren obligades a suïcidar-se per ser enterrades al costat dels seus marits quan aquests morien. I per als intel·lectuals i escriptors compromesos en aquell moment en la lluita contra el nazisme el suïcidi de Zweig no va deixar de ser un acte de covardia o, per dir-ho d’una manera més suau, un acte ben poc exemplar. Així ho escriu, per exemple, Thomas Mann en una carta que envia a Friederik Zweig, la primera esposa del biògraf, el setembre del 1942 inclosa en el llibre Destellos de vida. Memorias publicat per “Papel de liar” l’any 2009. “Me cuenta usted –diu en referència a Zweig– que su esposa padecía una enfermedad incurable (algo que desconocía) y que tal circunstancia contribuyó decisivamente a decidir la muerte en común. ¿Por qué no lo dejó dicho, en lugar de declarar que el motivo de sus actos fue su desesperación con el presente y el futuro? ¿No era consciente de su responsabilidad frente a los cientos de miles de persones que colocan su nombre entre los de los más grandes, y para quienes su despedida habrá necesariamente de tener un efecto deprimente? ¿Frente a los muchos que compartían su sino en el mundo pero para los que el exilio era infinitamente más duro que para él, escritor de éxito sin preocupaciones económicas? ¿Consideraba su vida una cuestión privada? Se dijo acaso: “Sufro demasiado, Comprendedlo. ¿Me voy”? ¿Tenía derecho a conceder al archienemigo el honor de que otro más de los nuestros, enfrentado a la “renovación violenta del mundo”, plegase velas, concediese la derrota y se suicidase? Tal es la interpretación de los hechos, y el valor que tienen para el enemigo. Pero fue lo suficiente individualista como para no preocuparse por ello”. Vuitanta anys després les preguntes de Thomas Mann continuen interpel·lant-nos.
La guia oficial sense la qual a hores d’ara es fa molt difícil visitar les runes del poble explica que la mare de Joan Manuel Serrat va néixer a Belchite. Però en ares a una irritant equidistància no explica res més. I el que va passar és que en el moment de l’entrada dels “nacionals”, la noia va córrer a avisar els seus oncles del perill imminent que els assetjava. Però quan va arribar a la casa on vivien ja els havien assassinat. Amb els seus pares va passar el mateix: quan va aconseguir trobar-los, ja estaven morts. Aleshores va decidir fugir camps enllà fins arribar a Barcelona on, al cap dels anys, es va casar amb un obrer català que havia militat a la CNT. Podem discutir si Catalunya és o no és un país bilingüe, però del que no podem dubtar és que el nostre cantant, com moltes altres persones nascudes al nostre país, sí que ho és de bilingüe. Perquè, doncs, no hauria de cantar en castellà si aquesta era la llengua de la mare?
L’any 1967 jo tenia 20 anys i treballava a El Noticiero Universal. El diari em va enviar a fer la crònica del primer –o potser el segon—recital de Joan Manuel Serrat al Palau de la Música. Jo ja coneixia algunes de les seves cançons d’haver-lo vist actuar amb el Setze Jutges i d’haver escoltat algun dels seus primers discos d’aquells que només tenien quatre composicions. Però allò va ser diferent. Vaig rebre un impacte absolutament inesperat fins al punt que la distància entre la meva professionalitat i els meus sentiments va quedar del tot esborrada. Va cantar “La tieta” i jo, en la meva crònica, vaig titular “Les tietes” perquè jo tenia dues tietes, germanes, que eren exactament igual a les que Serrat descrivia en la seva magistral cançó. Ara, de gran, he sabut que la cançó està inspirada en una de les mestres que el cantant havia tingut de petit i d’aquí, per exemple, la frase final on parla de “la senyoreta” que és com els nens i nenes dels anys cinquanta les anomenàvem. Durant un temps dubtava de si Serrat havia conegut realment les meves ties perquè una d’elles treballava al despatx d’un “advocat gandul”–¡i, efectivament, ella es feia l’estreta!– i l’altra, que era la meva padrina, em comprava el palmó per Rams i em donava vint durets per posar a la llibreta. I a “Temps era temps” Serrat fa una descripció de la Barcelona de finals dels cinquanta tan exacta com la que jo puc recordar: el consultori de la senyora Francis, que escoltàvem cada tarda al tornar de l’escola; la Formación del Espíritu Nacional –i encara em sé de memòria el Cara al sol- -; el concurs “Lo toma o lo deja” que seguíem amb fruïció; o el rètol, per a mi incomprensible, que deia “Gomas y Lavajes”. Aquest rètol s’exhibia a l’aparador d’una de les botigues que passava amb les meves ties, les de la cançó, quan em portaven a dinar a Can Vinyeta, un restaurant familiar situat a l’entrada del carrer d’en Robador on, segons elles, feien els millors canalons de Barcelona i on també dinava una de les vedettes del Molino –Nati Mont–, que elles miraven de reüll. I podria explicar també com em va emocionar la primera vegada que vaig sentir, en un recital de Serrat a Barcelona, com tot el públic corejava els versos de Machado que ell havia musicat. Machado convertit, amb tota justícia, en un poeta popular. Quedava lluny –però potser només en feia cinc o sis— aquell any en què la meva dona i jo vam arribar a Sòria en auto-stop i ens vam fer obrir l’aula on Machado havia donat classes, d’on semblava que ningú no havia tret la pols, i després vam llogar una barca i vam remar pel Duero amb els versos del poeta a la mà.
Si explico tot això és per dir que, per fortuna, no sóc crític musical i que això m’estalvia una valoració objectiva de les cançons de Serrat. Els mestres en literatura i en periodisme ensenyen que, fins i tot en els relats més pretesament autobiogràfics, cal dominar la narració i no deixar-se endur pels sentiments. Però en el cas de Serrat això es fa difícil perquè algunes de les seves cançons molts les tenim enganxades a la pell, al marge de la nostra voluntat. Cadascú té el seu propi Serrat i això és una cosa que només aconsegueixen els grans artistes. Gràcies, Serrat, per les teves cançons i oblidem aquells que volem fer aquest país més petit del que ja és.
"Amo les faules del filòsofs;
