És molt probable que la figura de J.Robert Oppenheimer sigui considerada entre els joves i no tan joves idealistes com una les persones més pernicioses que ha donat la humanitat. Les bombes atòmiques que es van llençar sobre Hiroshima i Nagasaki, el 6 i el 9 d’agost de 1945, van provocar cadascuna la mort instantània de 70.000 persones i lesions a 70.000 persones més. En total més de 250.000 de víctimes; un horror mai vist en tota la història de la humanitat. La pel·lícula que ha tornat el públic adult al cinema presenta la figura d’Oppenheimer, i els anys polítics que retrata, en tots els seus clarobscurs. Els historiadors i el crític hi podran trobar omissions o errades però la pel·lícula si atrau tant no és només per la transcendència del que explica sinó perquè l’espectador surt amb la impressió que ha vist un film honest on no s’ha escatimat ni el relat de la complexitat psicològica del protagonista ni la injusta persecució de què va ser objecte durant l’episodi conegut com a “caça de bruixes”. Des d’aquesta perspectiva el cinema nord-americà ens torna a donar un exemple de gran, esplèndid espectacle.
J.Robert Oppenheimer en una portada de la revista “Time” de juny del 1954.
“Ara m’he convertir en la mort, en el destructor de mons” diuen que va dir Oppenheimer en comprovar la devastació que les “seves” bombes havien produït. I des d’aleshores va intentar per tots els mitjans al seu abast que s’acordés un tractat internacional que prohibís una nova utilització de la bomba atòmica. Ni Truman ni Eisenhower estaven disposat a acceptar-ho. Qui tenia la bomba atòmica tenia les claus del mon i per això Stalin no va parar fins aconseguir-la en bona part gràcies a l’eficaç xarxa d’espionatge que va organitzar i que ja havia arribat a penetrar al centre experimental de Los Álamos teòricament una fortalesa inexpugnable tal com es mostra a la pel·lícula. Però si l’enfrontament bèl·lic entre la Unió Soviètica i els Estats Units no es va arribar a produir –i recordem que aquest enfrontament ha rebut el nom de “guerra freda”– és perquè l’una i els altres van entendre que tenien suficient armament atòmic com per acabar amb la vida de la humanitat sencera en cinc minuts: és l’anomenada doctrina de la dissuasió. Finalment, el 1968 es va signar el Tractat de no Proliferació d’Armes Nuclears on els Estats Units i la Unió Soviètica es van erigir en gendarmes de la pau –de la pau armada– i han evitat, fins ara, cap nova utilització de l’invent. Una victòria post-mortem d’Oppenheimer que de res no serveix al qui ja no hi és.
Si no semblés cínic podrien dir que la pau global del món –que no ha estalviat conflictes “regionals” que han provocat i segueixen provocant morts i destrucció– s’ha aguantat sobre els cadàvers dels morts a Hiroshima i Nagasaki. Des d’aquest punt de vista, es podria arribar a la conclusió que els humans no ens comportem d’una manera tan poc racional com de vegades tendim a pensar. No ens hem tirat més bombes atòmiques i, en canvi, hem obert camí a l’ús pacífic de l’energia nuclear en temes tan decisius per al benestar de la humanitat com son la sanitat i l’energia. Sí, l’energia nuclear de la que disposen els Estats Units i la Gran Bretanya i França i fins ara Alemanya sense que la temerosa carcúndia de sempre, ara revestida de progressisme, hagi pogut impedir-ho. També en aquest punt Oppenheimer, si pogués, se sentiria satisfet.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Quan Federico Martín Bahamontes va guanyar el Tour de França, el mes de juliol del 1959, jo acabava de complir 12 anys. Feia poc temps que havia hagut d’abandonar el meu paradís particular: una torre al barri de Vallcarca de dues plantes amb terrat, terrassa i jardí. A la galeria que enllaçava el menjador amb el jardí el meu germà i jo dibuixàvem amb guix una carretera amb rectes i revolts a la manera d’una etapa del Tour de França. Dividides en dos equips, fèiem anar les xapes de cervesa o coca-cola, que aleshores començava, com si fossin ciclistes de debò. Guanyava la primera que arribava a la meta però la que sortia del traçat, per la mala punteria del qui la llançava, quedava penalitzada amb una tirada de descans. Si volíem que una xapa assumís el paper d’un corredor de muntanya la reomplíem per sota de fang. D’aquesta manera podia “circular” pels revolts sense tan perill de sortir de la carretera. Pel contrari, si es tractava de construir un velocista li trèiem el suro que portava enganxat. I si volíem un corredor del pilot deixàvem la xapa tal com la trèiem de l’ampolla. Els preparatius resultaven tan laboriosos que rarament podíem acabar una etapa abans que no ens cridessin per dinar o per sopar. Calia, primer de tot, decidir el traçat –la qual cosa ja solia portar discussions– i dibuixar-lo. Després, triar les xapes, manipular-les en el sentit que ja he explicat i, finalment, començar la carrera. El meu ídol no era Bahamontes sinó Fernando Manzaneque, un gregari, és a dir un corredor la missió del qual no és guanyar sinó ajudar a fer que guanyi el líder de l’equip. Bahamontes era el rei de la muntanya però en les etapes planes necessitava que algú es posés davant seu i el portés a roda fins que comencés l’escalada. Així ho va fer Manzaneque tantes vegades com va caldre. Potser és que a mi ja em cridaven l’atenció els segons que mai no acaben de brillar però que resulten imprescindibles en qualsevol gesta esportiva o social.
L’altre ídol meu, i del meu germà, era Miguel Poblet. A Poblet no li anava gaire bé la muntanya però era imbatible en el pla. I era català! Aquesta peculiaritat no estava connotada de cap reivindicació específica però ens conferia, als espectadors d’aquells anys, una etèria però perceptible autoestima. El meu pare ens portava a veure ciclisme, quan n’hi havia, perquè era gratis i ens ocupava tot un matí. Els ciclistes passaven només una vegada i calia estar ben atents quan ho feien i intentar distingir els uns dels altres. Però primer arribava la caravana publicitària formada per cotxes i petits camions tunejats, com ara es diria, amb anuncis de tota mena. En recordo especialment un que havia estat convertit en una immensa olla a pressió i que circulava amb la majestat d’un emperador mentre per l’altaveu una cinta repetia, monòtona i greu: “Seb Magefesa. Jamás puede explotar”. Després passaven els cotxes dels patrocinadors, alguns amb les bicicletes de recanvi adossades al sostre i segons com tocant una botzina que excitava els espectadors i els feia partícips de l’arribada imminent dels ciclistes.
Nosaltres ens instal·làvem sota les Fonts, a tocar de la carretera, des d’on podíem veure com els corredors apareixien pel revolt de l’Estadi abans d’enfilar la recta del Poble Espanyol i arribar a la meta. Quantes voltes al circuit van fer els ciclistes, aquell matí’ No ho sé. Només recordo la brama que es va anar escampant entre els espectadors que omplien les dues voreres. Era l’última passada i Miquel Poblet baixava escapat. I, en efecte, de cop i volta vam sentir la sirena eixordadora de les dues motos que obrien pas i immediatament la còrpora de Miquel Poblet amb el cap del tot inclinat entre el manillar mentre tots començàvem a aplaudir, a cridar el seu nom, a sentir-nos –no entenia ben bé perquè– importants per un dia. Va guanyar amb força metres d’avantatge sobre els seus perseguidors. No sé si entre aquests hi havia José Pérez Francés, un altre dels grans ciclistes del moment, o potser una mica posterior, perquè escric de memòria. Altres diumenges el meu pare em portava al Passeig de Sant Joan, en el tram comprès entre l’Arc de Triomf i l’entrada al Parc de la Ciutadella on llogaven bicicletes per una hora. Jo em delia per poder-hi anar perquè sabia que, en aquells anys, disposar en propietat d’una bicicleta constituïa un somni irrealitzable.
Aquell 1959, com en els anys anteriors i posteriors, vaig seguir el Tour amb un gran interès a través de la ràdio i de les cròniques que en publicava La Vanguardia, diari al qual el meu pare estava subscrit. Eren els anys de Jacques Anquetil, Charly Gaul, Poulidor, Gimondi, Jean Stablinski i Loroño, el gran enemic de Bahamontes, i de Dalmacio Langarica el seleccionador durant els temps en què els corredors del Tour estaven organitzats en equips nacionals. El Tour que va guanyar Bahamontes es va acabar el 18 de juliol. El “Règim” com aleshores en dèiem no va perdre ocasió d’aprofitar-se’n. Ell va deixar fer. Com tants espanyols –i catalans– s’havia espolsat la gana de sobre i no estava disposat a tornar-hi.
Vaig descobrir abans la mare que el fill. Vull dir que primer vaig llegir la biografia de Lenin escrita per Hélène Carrère d’Encause i uns quants anys més tard la novel·la L’adversari del seu fill Emmanuel Carrère. La biografia sobre Lenin em va provocar un impacte perdurable sobretot perquè va confirmar una intuïció que jo tenia de ben jove però que mai no havia gosat plantejar de forma explícita: el comunisme no havia estat un intent fallit (i criminal) per “culpa” del desviacionisme de Stalin respecte a la revolució bolxevic original sinó que va ser la continuació de la política duta a terme per Lenin a plena consciència; una política basada en el terror sistemàtic i la falta absoluta de llibertat. Allò que quedava en entredit no era, doncs, l’aplicació del sistema sinó el sistema en ell mateix. Ara, aquest punt de vista és àmpliament compartit pels estudiosos més prestigiosos del segle XX.
Per raons diferents, L’adversari em va produir un impacte similar. Jo havia conegut, de prop, un cas semblant que, per fortuna, no va acabar amb cap assassinat però que m’havia permès copsar com de recargolada pot ser la ment humana i fins a quin extrem algunes persones posseeixen la capacitat d’entabanar aquells que viuen al seu costat encara que sigui a costa de provocar, quan la impostura acaba per ser descoberta, un insuportable sofriment. La primera edició de la versió catalana de L’adversari va sortir el setembre de l’any 2000. En aquell moment, jo havia publicat les meves primeres biografies i havia experimentat la contradicció que, al meu entendre, suposava obtenir una bona crítica –excel·lent, en alguns casos– i, en paral·lel, unes vendes més que modestes. Amb L’adversari, Carrère havia posat fi a aquesta dicotomia. El llibre va ser un gran èxit de vendes i va catapultar el seu autor fins a la primera fila dels escriptors francesos. Però, en realitat, el llibre que havia publicat sobre la vida i els assassinats comesos per Claude Romand no és una novel·la sinó una biografia tot i que els límits entre aquests dos gèneres resulten molt imprecisos. N’és un exemple A sang freda de Truman Capote.
Com a mínim en dues de les obres publicades posteriorment, Carrère repeteix la fórmula. El cas més clar és el de Limónov que va guanyar vuit dels premis literaris més importants francesos, entre ells el Goncourt el qual, segons la viquipèdia, està destinat a una obra de ficció. Limónov no és en absolut una obra de ficció sinó la biografia d’un personatge real –viu encara quan Carrère escriu el llibre– que provoca al lector una fascinació extrema que inclou, alhora, l’admiració i el rebuig. I que, en un plànol més general, serveix per entendre la història de Rússia de la segona meitat del segle XX fins ara, inclosa la personalitat de Putin. Jordi Amat, que és un dels pocs grans biògrafs que tenim, es va inspirar en Limónov a l’hora d’escriure El fill del xofer que, en efecte, també és el retrat d’un personatge real i d’una època i un país molt concret.
Aquests dies m’he llegit El Reino publicat en francès el 2014 i en castellà el 2015. No és el darrer llibre de Carrère però coincideix amb els altres dos que he esmentat en constituir, de fet, una biografia encoberta. En aquest cas, la de Sant Pau. I també és més que una biografia perquè explica l’expansió del cristianisme a partir de la mort de Jesús; la importància absolutament decisiva que en aquesta expansió hi va tenir Sant Pau; i la seva conflictiva relació amb el nucli diguem-ne fundacional del cristianisme com van ser Santiago, germà de Jesús; Pere, el seu successor; i Joan, que va acabar essent un dels evangelistes. Hi té un paper important el també evangelista Lluc, a qui s’atribueix la redacció dels Fets dels Apostols i lleial company de Pau en alguns dels seus viatges. Sobre aquests personatges centrals, Carrère publica un text de 516 pàgines. El format del llibre li permet escriure a raig en una barreja que, excepte a les normes estrictament pròpies de la novel·la, li fa possible passar de la biografia a l’assaig; de l’assaig a l’autobiografia; i de l’autobiografia a la pura banalització “pour èpater” que dèiem quan érem joves. Això explica que l’autor dediqui dues pàgines a informar-nos de la seva afició a la pornografia per a adults –i l’opinió que aquesta afició li mereix a la seva parella–; que afirmi que de les Memòries d’Adrià li interessin més les notes que acompanyen el text que l’obra pròpiament dita; i que, entre mig, assistim a les seves clamoroses conversions religioses fins acabar el llibre amb un No lo sé que figura que ens ha de fer veure que estem davant d’un escriptor fins a tal punt angoixat en la seva relació amb el Més Enllà que mereix la pietat i la complicitat dels lectors.
No puc acabar aquest article sense deixar de copiar el primer paràgraf de la pàgina 392 de l’edició castellana del llibre. Emmanuel Carrère escriu: “Nos gustaría decir: esta condena de la carne y de la vida carnal es una desviación. El puritano que es Pablo ha desnaturalizado el mensaje de Jesús. De igual modo que se dice: el gulag es Stalin, no Lenin. Pero no: fue el propio Lenin el que inventó las palabras “campo de concentración”. I és que hi ha escriptors que a l’hora de posar-s’hi tot ho aprofiten.
Durant els dies de campanya electoral he seguit de forma fragmentada el debat de Televisión Española i de forma sencera el debat de TV3 i n’he tret la impressió que més important del que s’hi ha dit és allò que no s’hi ha dit; o sigui, el debat que no he vist, que no hem vist. També he tret la conclusió que el tema català s’enfoca, per part dels partits exclusivament espanyols, des d’un punt de vista purament instrumental. Els spin doctors –¡quina paraula més lletja!– del PP van descobrir fa temps que unes dosis d’anticatalanisme donaven vots i això molt abans que l’anomenat Procés es posés en marxa. En els pactes autonòmics als quals ja ha arribat el PP s’ha reservat les àrees considerades estratègiques –com són les econòmiques– i ha cedit les competències culturals a Vox. Les barrabassades que la ultra-dreta pugui fer a Catalunya, València o les Balears en matèria de llengua i cultura no son considerades, en el millor dels casos, una qüestió rellevant.
En canvi, en els dos debats esmentats no he vist que es parlés de tres dels temes fonamentals en relació al present i al futur immediat de Catalunya i Espanya. En primer lloc, la situació del deute públic. En aquests moments el deute de l’Estat espanyol puja 1,54 bilions d’euros, un 5,8% més respecte a l’any anterior. Aquesta quantitat suposa el 112,4 del PIB, i la Unió Europea ja ha dit que, superada la pandèmia i malgrat les conseqüències econòmiques la guerra d’Ucraïna, l’aixeta de la despesa està a punt de tancar-se. En realitat, aquest és l’objectiu número ú del PP si guanya les eleccions: restablir l’austeritat pressupostària tal com assenyalen les indicacions de Brussel·les. Bona part de l’argumentari utilitzat per aquest partit durant la campanya electoral ha tingut per objectiu recaptar vots al preu que sigui i no ensenyar les cartes de política econòmica que està decidit a jugar –probablement perquè no hi hagi més remei–.
Pagar el deute. Una exigència de Brussel·les que haurà de constituir un prioritat per al futur govern espanyol.
L’altre gran debat que no he vist fa referència a les comunicacions tant pel que pertoca les que tenen per radi l’interior de Catalunya com les que afecten la totalitat d’Espanya. La construcció de l’AVE constitueix, a criteri dels experts, una autèntica ruïna econòmica. Segons dades que trobareu al Google, en d’un article d’Elena Diaz, cada quilòmetre d’AVE costa 15 milions d’euros i durant el període 1990-2018 s’hi havien invertit més de 55.000 milions d’euros en contrast amb els 3.600 que va rebre la xarxa de rodalies que, tanmateix, son les línies que transporten la major part de viatgers. Jo conec l’experiència francesa perquè, per raons familiars, hi he viatjat sovint. A França, la posada en marxa de l’AVE va ser rebuda, també, amb so de trompetes i tambors però així que es va veure que els seus resultats d’explotació eren deficitaris, el govern va decidir suspendre la seva extensió i només mantenir aquelles línies que no generaven pèrdues. Això explica que l’AVE París-Toulouse-Barcelona passi per un llarg tram de via convencional que no està previst en absolut modificar. Però l’AVE, a Espanya, és una qüestió d’Estat; d’un Estat concebut des de Madrid. I en això coincideixen el PP i el PSOE. Per a tots dos, per exemple, la comunicació directa amb València constitueix un tema de la màxima prioritat tant des del punt de vista econòmic com polític. València està, ara, a una hora i mitja de Madrid i no pas casualment amb un govern autonòmic afí.
Però tampoc no he vist cap debat mínimament profund sobre la situació de la infraestructura ferroviària de Catalunya. No n’hi ha prou en reclamar el traspàs de rodalies. Cal planificar una xarxa més ambiciosa tal com recomana Miquel Puig en el seu llibre La ciutat insatisfeta. El capítol dedicat a la situació del transport públic a Barcelona i la seva àrea d’influència hauria de ser de lectura obligada per a tots aquells polítics que hi tenen alguna cosa a dir. Jo em limitaré a reproduir el paràgraf final. Diu així: “(…) El que vull deixar clar és que ens cal un equivalent del pla Cerdà o al pla Macià per construir la Barcelona del segle XXI, una metròpolis basada en el ferrocarril de velocitat alta i, per tant, d’uns cent quilòmetres de radi, i que aquest pla no l’està elaborant ningú”.
El tercer debat que no he vist ha estat el que hauria d’haver tractat sobre la situació de l’ensenyament a Catalunya i a Espanya. Que de la Transició ençà no s’hagi pogut arribar a un gran pacte d’Estat sobre com organitzar l’educació és un dels grans fracassos de la Restauració post-franquista. Els més mal pensats –entre els quals, probablement em compto– poden argumentar que en un pacte d’aquestes característiques les cultures diguem-ne perifèriques –perifèriques respecte a la centralitat de l’Estat– hi hauríem sortit perjudicades. És possible. Però això no treu que resultin escandalosos els deficients resultats de l’escolaritat obligatòria sobre els quals es donen voltes i voltes però sense que s’avanci decididament cap a un consens que canviï l’actual pendent de degradació (i jo vaig portar els meus fills a l’escola pública). Tal com s’ha demostrat en altres latituds, els problemes de l’ensenyament públic no son només de finançament. Son, sobretot, problemes derivats de la falta d’objectius clars i consensuats; de la influència, potser excessiva, dels sindicats; de la funcionarització de mestres i professors; de la manca d’autoestima per parts d’aquests, etcètera.
El deute, la mobilitat, l’educació. Son els tres debats que he trobat a faltar.
El diumenge 22 d’abril del 1934 va tenir lloc a San Lorenzo del Escorial la primera concentració multitudinària del feixisme espanyol. Hi van parlar José María Valiente, en aquell moment president de les Juventudes de Acción Popular (JAP) i el polític José María Gil Robles, màxim dirigent de la Ceda (Confederación Española de Derechas Autónomas). Dos dies després –cal recordar que durant molts anys els dilluns no sortia premsa– Irene Polo en publicava un ampli reportatge a L’Opinió, diari vinculat a una de les faccions d’ERC. Es titula “Com ha donat el primer pas el feixisme d’Espanya” i la seva lectura resulta, a la vegada, consoladora i inquietant. Forma part del volum La fascinació del periodisme (1930-1936) publicat per Glòria Santa-Maria i Pilar Tur a Quaderns Crema l’any 2003 i que recull l’obra periodística d’Irene Polo.
Resulta consolador, en aquests moments de desànim col·lectiu, comprovar que, si més no en el camp del periodisme escrit, som hereus d’una tradició brillant; d’una generació de periodistes en les quals ens podem emmirallar amb orgull perquè compleixen la funció d’historiadors del present; del “seu” present i, per tant, escriuen textos, com aquest d’Irene Polo, que resulten indispensables per conèixer una realitat que ara ja és pretèrita. Jo, que sóc ingenu de naixement i anava a escriure que també per vocació, durant molts anys –quan les Facultats de Periodisme encara no existien– em vaig imaginar que els estudis dels futurs periodistes es basarien en el coneixement de l’idioma –i, per tant de l’escriptura– i en el coneixement de la història. Però no ha estat així. Per això en l’actualitat subratllem com una singularitat positiva aquells periodistes que en els seus articles i en les seves cròniques son capaços d’enllaçar el present del que estan explicant amb els precedents històrics que les fan més entenedores.
Irene Polo
Gil Robles tal com apareixa una de les pàgines inicials de les seves memòries, publicades per Ariel el gener del 1968.
Alberto Nuñez Feijoo
A la vegada, la lectura d’aquest text d’Irene Polo resulta inquietant pels paral·lelismes que es poden establir entre la figura de Gil Robles i la d’Alberto Nuñez Feijoo. Gil Robles difícilment pot escapar de la part de responsabilitat que li correspon en el fracàs de la Segona República i el desencadenament de la Guerra Civil. És una responsabilitat que comparteix amb la majoria de dirigents polítics d’aquell període perquè, com va indicar Josep Termes en una ocasió solemne –el cinquantenari de l’inici de la guerra civil– aquest conflicte “no fou l’expressió més alta de la lluita de classes, com algun idealista ingenu ha dit, sinó la mostra més baixa de les debilitats d’una societat immadura i desvertebrada, incapaç encara de viure en llibertat”. Gil Robles devia ser prou conscient d’aquesta co-responsabilitat perquè així ho sembla indicar el títol (justificatiu) de les seves memòries: “No fue posible la paz”.
A la crònica d’Irene Polo queda clar que Gil Robles es deixava aclamar com a Jefe –la versió castellana del Duce mussolinià– però que, a la vegada, es definia republicà, cosa que no feien ni la Falange ni, naturalment, els monàrquics alfonsins. El sona aquesta dualitat? Nuñez Feijoo ha governat Galicia des del centre dreta, seguint la tradició –ben arrelada en aquell territori– del galleguisme conservador. I això li ha permès –com ja li va permetre al seu predecessor Fraga Iribarne– governar més d’una legislatura amb majoria absoluta. Però al igual que li va passar a Gil Robles, Nuñez Feijoo no domina del tot el seu partit. Té les mans lligades pel sector més dretà del PP, d’Aznar a Isabel Ayuso, que son els qui en aquest moment tallen el bacallà. I, a més, ara per arribar a La Moncloa li cal l’ajut de Vox, aquest sí, un partit decididament antidemocràtic. Es pot dir, per tant, que l’actual dreta espanyola està contaminada de franquisme de la mateixa manera que la dreta de Gil Robles ho estava de feixisme. Gil Robles no va saber, no va poder o no va voler mantenir-se ferm en la defensa del règim republicà i va quedar sobrepassat pels elements explícitament feixistes que pul·lulaven al seu voltant. Per les companyies que té dins i fora del Partit Popular a Nuñez Feijoo li pot passar una cosa semblant.
Irene Polo va utilitzar un truc habitual dins la tradició de l’ofici de periodista: es va fer passar per simpatitzant dels organitzadors de l’acte i això li va permetre colar-se fins a la primera fila de la concentració. Només pels seus valors literaris val la pena llegir aquesta crònica. I retenir alguns dels versos de l’himne de la Jap que Irene Polo reprodueix en el seu text: “Nos espera el laurel de la Gloria,// porqué está con nosotros la Historia,//con nosotros está el porvenir”. Aquesta vegada, si us plau, que aquest desig no esdevingui profecia.
Recordo que poc abans de la mort de Franco, Jordi Maluquer va publicar un article –crec que a El Correo Catalán— sobre un recital o un disc de Jaume Sisa. Hi deia que les cançons de Sisa eren les que corresponien a un país normal quan els compositors ja no havien de salvar ni els mots ni el país i es podien dedicar a parlar dels seus somnis, o dels somnis dels altres. Jordi Maluquer no es va equivocar. Jaume Sisa, com Pere Calders a través de l’espectacle Antaviana, va triomfar quan, desaparegut el matalàs franquista, el públic va poder respirar sense ofegar-se i sense que l’ofeguessin.
He passat un cap de setmana llarg a Menorca. El maitre del restaurant de l’hotel; la llibretera on he comprat un llibre; l’amo del bar on m’he pres un cafè; i la veïna que m’ha indicat com arribar a una adreça que no trobava m’han parlat en menorquí, en català o en ciutadellenc (sic) d’una manera natural i desimbolta –com ha de ser– . Però en un moment o altra de la conversa tots ells han deixat traslluir d’una manera més o menys explícita la por que els provoca les mesures lingüístics contra el menorquí, el català o el ciutadellenc (sic) que acaba d’aprovar el nou govern de les Balears.
Avui he acabat de llegir el llibre L’estiu passat de Joan Safont Plumed i m’ha vingut a la memòria aquell article de Jordi Maluquer. L’autor ens explica on passaven l’estiu més d’una quarantena d’escriptors catalans, de Jacint Verdaguer a Montserrat Roig. És un llibre ben escrit, amè i documentat com correspon a la vocació de periodista i historiador del qui l’ha fet. Estiuejar va ser durant molts anys no només una ocupació de les famílies riques sinó de totes aquelles –i eren moltes– que encara conservaven vincles amb els pobles dels quals algun predecessor més o menys llunyà havia emigrat i allà hi enviaven, per poc que poguessin, els fills a passar l’estiu. Barcelona va ser fins ben entrat el segle XX una ciutat especialment poc saludable i l’obsessió de moltes famílies era la de no passar-hi l’estiu per tal de prevenir la salut dels més vulnerables, els més petits.
Del llibre d’en Safont no en faré cap “spoiler” –o sigui, no us explicaré el final, com dèiem abans– entre altres coses perquè aquest article sortiria massa llarg. Només diré que resulta instructiu i divertit. Jo m’ho he passat la mar de bé mentre llegia les tribulacions de Pere Calders i la seva barca de Llançà; la facècia de J.V.Foix i els seus pantalons blancs a Port la Selva; la relació entre Caterina Albert i Cerdanyola; l’estada d’Eugeni d’Ors al balneari de Blancafort; la presència de Margarita Xirgu a Badalona; el paradís creat i perdut de Picarany per part de la família Ferrater; o l’estada d’Irene Polo a Eivissa.
Com aquelles cançons d’en Sisa que Jordi Maluquer presentava en el seu article aquest és un llibre per a un país normal; per a un país que coneix prou bé els seus escriptors per sentir-se interessat en saber com passaven l’estiu. Però he tornat prou desassossegat de Menorca per creure’m que això és així. La realitat és força diferent. La realitat és que el català està greument amenaçat dins de l’Estat espanyol i ho està tant per una imparable tendència demogràfica –no per dissimulada menys real– com per les constants hostilitats legals que pateix. Per als qui encara creuen que Catalunya pot trobar una acomodació mínimament justa dins l’Estat espanyol només cal que recordin que durant aquestes setmanes les propostes de Vox contràries a la llengua catalana –les que espanten als meus interlocutors de Menorca– no han merescut ni un minut de crítica per part de l’esquerra més o menys laica que s’estripa les vestidures davant d’altres propostes ni he sentit cap intel·lectual o escriptor castellà que hagi alçat la seva veu en defensa del plurilingüisme de l’Estat.
Però, naturalment, el llibre d’en Joan Safont no és pas responsable d’aquesta situació. Ben al revés, si el llegim passarem una bona estona i tornarem a comprovar que el miratge de la normalitat literària és un miratge que ens interessa a tots de mantenir; sobretot als escriptors, que han d’escriure com si aquest fos un país normal si de veritat ho volem ser de normals; és a dir, comparables –en qualitat i contingut– a les més madures cultures. Només això ens pot salvar.
Una de les primeres responsabilitats autònomes que vaig tenir a El Noticiero Universal va ser la de Cap de Secció de Catalunya. Jo només coneixia Catalunya de les excursions que havia fet amb els boy scouts, d’alguns viatges amb l’escola o amb els meus pares –Poblet, Montserrat, Ripoll– i potser d’alguns llibres que devia haver llegit. La responsabilitat em venia força gran però el diari estava disposat a fer de Catalunya una secció fixa, com totes les altres, i jo me n’havia d’encarregar. Aquest no és el lloc per explicar com m’ho vaig fer per fitxar, renovar o prescindir de corresponsals, etcètera. Sí que ve a tomb explicar que el director d’aquell moment –Manuel Tarín– va decidir que cada secció portés una columna diària d’opinió escrita pel seu responsable. Jo me’n sortia com podia i no estic gaire satisfet ni del que vaig escriure ni de com ho vaig escriure. De vegades, “no tenia tema” com en dèiem en l’argot. I aleshores me’n treia algun de la màniga. Un dels que em resultava més fàcil d’escriure era el de la situació de la línia de tren Barcelona-Puigcerdà de circulació lenta i horaris caòtics.
Després va arribar la mort de Franco, les eleccions, etcètera. Recordeu el procés d’independència? Vam començar demanant un nou finançament, injust des del mateix naixement del sistema, i una major protecció de la llengua catalana –n’hauríem tingut prou amb que s’acabessin els atacs contra l’ensenyament–. Va seguir la redacció i aprovació, al Parlament i en referèndum, d’un nou Estatut retallat al Parlament espanyol i decapitat pel Tribunal Constitucional.
De res no va servir que tots els diaris de Catalunya publiquessin un editorial conjunt demanant seny al Tribunal Constitucional; de res no van servir tampoc algunes de les manifestacions més multitudinàries i pacifiques que s’han vist a Europa. Els manaies del PP, i alguns del PSOE, se’n reien. L’única reacció seva quan van veure que la independència passava a ser una opció desitjada cada vegada per més ciutadans de Catalunya –i prou que els ho havia advertit el president Montilla– va ser crear una “policia patriòtica” i tirar-nos a sobre la guàrdia civil el dia 1 d’octubre. Mentrestant, comprovàvem que Madrid estava esdevenint una gran capital cultural a costa de reduir Barcelona a capital de província. Tot ha anat cap a Madrid encara que fos a base de tergiversar herències –llegiu la biografia de Ian Gibson sobre Dalí sinó us fieu dels d’aquí–; i ressuscitar morts –com el Teatre de l’Opera quan a Barcelona existia el Liceu–.
Jo no dic que els dirigents del procés ho hagin fet bé. La seva desunió l’estem pagant molt cara. Però els de l’altra banda tampoc no han satisfet cap de les demandes que estan sobre la taula des de fa mig segle per no recular més. I l’espoli econòmic continua essent la mare dels ous. Ni hi ha nou sistema de finançament a la vista ni es traspassarà l’aeroport perquè el seu superàvit permet pal·liar el dèficit de moltes de les altres instal·lacions similars; ni tampoc la xarxa de rodalies. En aquest sentit –i vist des de la màxima neutralitat ideològica possible– no es pot dir que l’aposta de diàleg proposada per ERC pugui presentar algun trumfo important que el justifiqui. Tenim els líders de l’1 d’octubre indultats, sí. Però més de cinc anys després encara hi ha judicis pendents i el president que en el moment vam votar continua a l’exili.
Algunes polèmiques també fan tuf de passat. Recordo que quan Miquel Porter –aleshores Cap del Servei de Cinema del Departament de Cultura– va anunciar el doblatge de les primeres pel·lícules en català els puristes se li van tirar a sobre. Les pel·lícules no s’havien d’exhibir doblades sinó subtitulades. Els intel·lectuals progressistes del país van acusar el Departament de poc modern. Nosaltres havíem de ser els més avançats. Ara, també. Mentre el govern central torna a injectar uns quants milions d’euros per a l’enèsima reforma de l’aeroport de Barajas aquí ens discutim pel futur d’una petita llacuna i diem que no al Quart Cinturó perquè, això sí, ningú no està disposat a ser titllat de poc ecologista. Com deia el poeta, nosaltres volem ser els millors, els més purs. Això explica, en part, l’èxit de la CUP i també la reculada electoral de Junts per Catalunya que sembla no haver entès la confluència d’interessos i sensibilitats que Convergència era capaç de gestionar.
Obro el diari i llegeixo, a les pàgines d’Economia, que una part de l’empresariat català recupera la demanda d’un pacte fiscal i que Catalunya, segons la Cambra de comerç, necessita 50.000 milions d’euros fins al 2040 per cobrir el dèficit d’infraestructures. Unes pàgines més endavant el mateix diari publica un ampli reportatge sobre la lamentable situació de la línia fèrria Barcelona-Puigcerdà. Esverat, miro la data de la publicació. I no. No m’he equivocat. No porta la data de fa 50 anys sinó la d’avui.
Del meu pas per Catalunya Cultura guardo un bon record de la tertúlia Àgora, que vaig dirigir i coordinar mentre l’emissora va estar viva. Era una tertúlia diferent de les altres perquè s’ocupava “només” de temes culturals i perquè no estava subjecta als equilibris ideològics i d’altra mena que semblen inevitables en programes similars però de molta més audiència. Per Àgora van passar de forma regular els historiadors Agustí Alcoberro i Antoni Segura; el mestre i pedagog Jaume Cela; els filòsofs Xavier Antich, Josep Maria Esquirol i Ferran Saez; l’economista Francesc Santacana i el cineasta Miquel Porter, entre d’altres. I, entre les dones, la també cineasta Isona Passola; la psicòloga Pilar Gómez; la professora Josefina Cambra; la biòloga Anna Veiga i la doctora Carme Valls. D’aquestes tertúlies jo sempre en sortia menys indocumentat que abans d’entrar i sovint amb l’excitació d’alguna reflexió que obria noves perspectives a situacions o problemes donats ja per resolts.
La doctora Carme Valls em va descobrir una d’aquelles veritats tan òbvies que quan te les expliquen experimentes la mateixa sensació que devia sentir Sant Pau quan va caure del cavall. Això és que l’exercici de la medecina s’ha fet sempre des d’una visió estrictament masculina i aplicant paràmetres absolutament masculins. Per exemple, quan es tractava del problema de la depressió no es tenia en compte que els homes la patien més fora de casa –perquè quan tornaven del treball no assumien gaires responsabilitats– mentre que a les dones els passava exactament al revés, perquè quan tornaven de la feina havien de tirar endavant amb bona part de les feines familiars. Malalties com l’anèmia i l’hipotiroidisme, més freqüent entre les dones, amb prou feines rebien tractament. I fins fa ben poc només es feien servir teixits d’homes i rates mascles en la investigació preclínica. Això ha provocat que el 80% d’efectes secundaris dels medicaments recaigui sobre les dones.
Paral·lelament, la doctora Carme Valls mai no ha tingut por d’assumir la defensa de causes sanitàries ben difícils. Per exemple, la dels obrers intoxicats per l’amiant que van haver de lluitar anys i anys contra una evidència i que van comptar amb el seu suport actiu, amb el seu treball rigorós. O les investigacions “in situ” que practicava –i no sé si encara practica– pel que fa a les alteracions sobre la salut que pot provocar una excessiva concentració d’instal·lacions elèctriques en un determinat recinte. La doctora Valls anava a les cases presumptament afectades i amb uns aparells especials examinava la situació i en treia les conclusions pertinents. I també és de justícia destacar el seu compromís polític, que no era precisament el meu, i que es va traduir en una militància activa tant a Ciutadans pel Canvi com al Parlament de Catalunya. No estic segur, però, que del seu pas per la política en guardi un record del tot agradable.
A través d’una crònica de Gemma Busquets al Punt-Avui, i d’un article de l’Antoni Puigvert a La Vanguardia, m’assabento que ara la doctora Carme Valls ha estat investida doctora honoris causa per la universitat de Girona. Me n’alegro molt i crec que la notícia mereixia més ressò perquè ella és una de les persones importants d’aquest país; una persona que ha transformat la realitat que tenia al seu abast, que l’ha feta més justa i menys dificultosa. És exactament la memòria que tots voldríem deixar.
En el moment més emocionant de la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics d’Atlanta, el juliol del 1996, quan l’atleta escollit pren el relleu del penúltim portador de la torxa per tal de fer l’últim recorregut i encendre el peveter, en aquest precís moment, de tot l’estadi va sorgir un “oh” espontani de sorpresa que va donar pas a “un vocerío conmocionado, gutural y estridente que coreaba: “¡Alí!, ¡Alí!”. D’entre les ombres havia emergit una figura corpulenta, que es movia lentament, tota vestida de blanc. El públic acabava d’endevinar que es tractava de Muhammad Alí, considerat el millor boxejador de tots els temps i una de les figures més importants en la història dels Estats Units —o, si més no, del seu segle XX–. Alí moriria al cap de vint anys, concretament el 3 de juny del 2016, quan en tenia 64, però en el moment de la inauguració dels Jocs ja estava patint les conseqüències físiques i mentals de la seva dedicació a la boxa.
Ara ens acaba d’arribar la versió castellana de la biografia que el periodista Jonathan Eig ha escrit sobre Muhammad Alí: Vida de Alí, publicada per Capitan Swing. No és la primera biografia sobre Alí però, sense dubte, és la més complerta. Eig ha trigat quatre anys en escriure-la, ha realitzat 600 entrevistes, inclosos els familiars i les persones que van envoltar Alí en els seus últims anys, i ha pogut consultar les milers de pàgines que el FBI havia redactat o recopilat sobre el boxejador. Fins ara, la biografia més significativa sobre Alí l’havia publicat David Remnick —Rey del mundo (2001)– encara en vida del boxejador. Remnick és un dels grans noms del periodisme nord-americà actual, editor de The New Yorker , la revista que ha acollit les grans figures de l’anomenat “nou periodisme”, i autor entre altres llibres d’un esplèndid reportatge sobre el genocidi de Rwanda.
No té res d’estrany que la biografia d’Eig ocupi quasi 800 pàgines (concretament, 768). Perquè en aquest llibre, potser en consonància amb la grandària geogràfica i urbana dels Estats Units, tot se’ns apareix desmesurat. Per exemple, els cops de puny que va rebre Alí en 47 dels 61 combats que com a professional va realitzar: 196.958, a una mitjana de 14.8 per assalt. O la manera com Alí va arribar a guanyar milions de dòlars i els va dilapidar entre ell i la colla de sospitosos habituals que l’envoltava. O el desordre sexual, si es pot dir així, de la seva vida amb dones, amants, prostitutes i fills més o menys reconeguts. O com passava de la generositat a la ira en les seves relacions personals, per exemple, amb Joe Frazier, el boxejador que el va ajudar en els seus moments més difícils i al qual ell, posteriorment, va desqualificar amb els pitjors insults que un home negre podia rebre.
Però també sembla desmesurat el tracte que va rebre per part de la classe política i, en general, la societat blanca del seu país. Muhammad Alí va passar a ser un dels personatges més desqualificats, i més odiats, per la seva militància en favor dels drets de la població negra a rebre, l’any 2005, la Presidential Medal of Freedom, la mes alta condecoració que el govern nord-americà concedeix a un civil i això no pas per part del president Obama –a la presa del possessió del qual va ser un dels convidats especials– sinó quan manava George Bush, pare, que no era precisament un polític d’esquerres. “Desmesurat” no vol dir faltat de raó, o de raons, i justament la biografia de Jonathan Eig ens mostra amb totes les seves contradiccions uns anys decisius en la història nord-americana del segle XX quan s’ajunten la revolta juvenil contra els vells hàbits i les velles costums; l’oposició a la guerra de Vietnam; i el despertar organitzat, i ja sense aturador, de la població negra en protesta per la discriminació institucionalitzada que patia. La figura de Muhammad Alí queda situada just al mig d’aquestes tres revolucions.
En aquesta biografia també queda clar el paper decisiu que juga, en la vida del boxejador, Elijah Muhammad, fundador i líder màxim de la Nació de l’Islam, un fill del qual va formar part del cercle més íntim d’Alí com a acompanyant i assessor financer, activitat aquesta darrera de la qual va treure beneficis econòmics molt amplis. Però la conversió d’Alí a l’islamisme va ser sincera i va passar a ser el centre de la seva vida, especialment després d’haver abandonat la pràctica de la boxa. Potser per aquesta falta de mesura que posava en totes les coses, Alí va ser un musulmà fervorós que va pelegrinar amb emoció a La Meca i que va accentuar els seus trets de bona persona, de generositat no sempre ben organitzada ni ben corresposta.
El punt àlgid de la seva confrontació amb el govern nord-americà, i en bona part de la societat nord-americana, va correspondre a la seva negativa a ser enrolat per participar en la guerra de Vietnam; un enrolament trampós perquè les autoritats havien negociat amb els seus representants que Alí no aniria al front i que la seva participació es limitaria a exhibicions boxistiques davant dels soldats tal com havia fet Joe Louis durant la Segona Guerra Mundial. Era important, per al govern nord-americà, que la negativa d’Alí no constituís un exemple per als ciutadans negres en edat de ser enrolats. Però Alí no es va deixar convèncer i aquesta decisió li va costar ser desposseït del títol de campió del mon, la impossibilitat de tornar a boxejar durant una llarga temporada –o sigui el pacte de la fam– i una condemna de dos anys de presó que finalment no va haver de complir.
M’imagino que l’admiració de molts nord-americans envers la figura de Muhammad Alí està basada en dues consideracions. En primer lloc, perquè el boxejador volia ser el número ú ja quan tenia 15 anys, i ho va aconseguir dalt del ring. I un cop desposseït i arraconat per qüestions extra-esportives no es va quedar quiet sinó que va lluitar, en tots els fronts possibles, fins a tornar a recuperar la primacia. Però Alí també és admirat per la defensa dels drets de la població negra, de la qual en va ser el personatge més influent al costat de Luther King, Malcolm X i el ja esmentat Elijah Muhammad. Jonathan Eig acaba el llibre amb una frase que Muhammad Alí va dir en una de les últimes entrevistes: “Havia de demostrar que es podia ser negre d’una altra manera. I fer-ho veure a tot el món”. Ell va ajudar decisivament a aconseguir-ho.
Els resultats de les eleccions del diumenge 28 de maig costen molt de pair. Per als qui ens mirem la política des d’una certa distància –i, per tant, sense moltes de les dades que manegen els analistes més o menys professionals– el més sorprenent, i decebedor, ha estat el triomf del PP a la Comunitat Valenciana i a les Illes Balears. En aquests dos territoris el PSOE ha perdut les eleccions no per la seva mala gestió sinó perquè ha fet forat la confrontació ideològica en els termes en què la proposava el PP. En el moment d’escriure aquestes ratlles ho acaba de dir Feijoo: o Pedro Sánchez o Espanya. I els valencians han picat l’ham. A mi, francament no em cap al cap. A la llengua catalana a València no li espera res de bo ni en el camp de l’ensenyament ni en el de la promoció dels escriptors. La projecció dels escriptors valencians –i mallorquins– a través de l’Institut Ramon Llull torna a estar en perill.
El cas valencià només és una de les conseqüències de la ideologia del actual Partit Popular. Com ja he escrit en altres ocasions, una de les obsessions de Nèstor Luján era l’anomalia política que suposava l’existència d’una dreta espanyola amb tan tuf franquista com la que finalment es va consolidar. En els primers moments de la Transició, aquesta dreta va restar aixoplugada sota les amples ales de la UCD. Quan es va veure que no passaria res, que no hi hauria cap judici, ni que fos simbòlic, al voltant dels crims del franquisme i de la repressió generalitzada que el caracteritzava, aquesta dreta va anar ocupant posicions dins del PP fins a fer-se’l seu. Dins del PP hi deuen haver militants, i quadres del partit, amb un sentiment democràtic arrelat. Però s’ha acabat imposant la línia més retrògrada. I que quedi clar: Fraga era més moderat d’Aznar. Fraga va votar a favor de la Constitució. Aznar s’hi va manifestar en contra i s’hi va abstenir.
Els resultats de les eleccions del diumenge han confirmat l’èxit de la visió de la política com un auto sacramental. Els que retornen al parlamentarisme, com els partits bascos que no condemnaven ETA, o els independentistes catalans, no son benvinguts a l’activitat política espanyola, com resultaria el més lògic i convenient, sinó condemnats a l’ostracisme. Es fa realitat l’Espanya incapaç d’admetre la discrepància: l’exclusió dels jueus, del moriscos, dels afrancesats.
Però la situació de Catalunya també és causa de desànim. Tenim un govern fràgil des del punt de vista parlamentari; amb un president capaç però que no és el líder del partit –i els líders son els que acostumen a tallar el bacallà– i amb un gabinet amb consellers i conselleres que semblen posats en el càrrec més per la seva actuació política en els mesos turbulents del procés independentista que no pas per la seva competència en la gestió dels temes que els toca dirigir i administrar. En aquestes eleccions, ERC ha perdut més de 300.000 vots; la CUP, 43.000; i Junts per Catalunya, una mica més de 5.000. Això ha comportat, entre altres coses, que ERC perdés les alcaldies de Tarragona, Lleida i Sant Cugat . El PSC es consolida com un partit amb la directa posada de cara a les eleccions al Parlament espanyol que acaba d’anunciar Pedro Sánchez i projecta la seva ombra cada vegada més allargada cap al Palau de la Generalitat. Des d’una perspectiva mínimament neutral, costa molt no atribuir a les ziga-zagues de l’actual direcció d’ERC, i al seu líder màxim, la responsabilitat més alta en aquest fracàs. Però ben altrament ningú, entre els militants, simpatitzants o col·laboradors en els mitjans de comunicació afins, sembla haver demanat explicacions.
Alberto Nuñez Feijoo
Xavier Trias
La victòria de Xavier Trias a Barcelona és una bona notícia. Trias és un polític amb una àmplia experiència, que ha gestionat amb encert àrees tan complicades com la sanitat i el mateix ajuntament de Barcelona, amb una consciència social molt més profunda que molts dels polítics que s’auto-proclamen d’esquerra, i que és capaç d’escoltar. La seva victòria és una bona notícia no tan sols per aquells que l’hem votat sinó per al conjunt de la ciutat. Al marge del judici que puguin merèixer les seves actuacions concretes, l’error d’Ada Colau ha estat governar des d’una superioritat ètica que en cap cas justificada. Declarar-se “d’esquerres i progressista” com a argument per tornar a ser alcaldessa constitueix una utilització barroera dels grans conceptes ideològics devaluats justament per bona part de les esquerres europees del segle XX. Colau és una gran parladora. Té allò que els experts en diuen “relat”, que és allò que li falta al futur alcalde Trias. O sigui capacitat per anar més enllà de la simple administració i assumir un discurs que, sense ser entabanador, sigui capaç de suscitar uns certs ànims entre els ciutadans. Que, en aquests moments, bona falta ens fa.
"Amo les faules del filòsofs;
