17
Gen
2024

Ventura Pons, mirall i Medalla

Ventura Pons i jo ens portàvem dos anys. Ell és –¡era!– del 1945; jo, del 1947. He seguit amb més o menys regularitat les seves pel·lícules; l’he admirat per la seva resiliència, com ara es diu, i per la seva capacitat de projectar-se, en el seu àmbit, cap al món sencer.  Però d’això en poden parlar amb major coneixement  altres persones. Ja ho han fet.  Jo em vull centrar en l’impacte que en Ventura Pons va produir en mi amb dues de les obres de teatre que va dirigir: concretament amb El knack, o qui no té grapa no endrapa  i Rocky Horror Show. Ens hem de situar el 1969, l’any que Eduard Márquez ha deixat definitivament fixat en la novel·la del mateix nom.  L’any comença amb l’assalt al rectorat de la universitat de Barcelona per part d’un grup d’estudiants que tiren finestra avall un retrat del general Franco i continua amb la declaració de l’Estat d’excepció i la conseqüent onada de detencions. Neil Armstrong és el primer humà en trepitjar la lluna i a l’estiu esclata el festival de Woodstock. Nosaltres, des de la Barcelona bruta, grisa, avorrida i represeliada, rebem notícies fragmentades d’aquest i d’altres espais de llibertat que ens fan maleir el present i somiar el futur.

Ventura Pons

En aquell moment, la Maria Aurèlia Capmany manava molt. Manava molt sense tenir cap mena de poder i engruixint cada dia més “la llista” de la carnisseria (“apunti-ho a la llista” volia dir que quedaves a deure la mercaderia que acabaves de comprar).  De tots els seus “poulains” potser en Ventura Pons era el més autònom.  Jo m’hi emmirallava. Ell, per exemple, ja havia passat una temporada a Anglaterra, de la qual va tornar amb el “knack” sota el braç. L’estrena va ser el 18 de desembre del 1969 al Teatre Windsor de la Diagonal de Barcelona quan només tenia 24 anys. Es tracta d’una obra de teatre  que Richard Lester, un dels noms més destacats del “free” cinema britànic, havia convertit en una pel·lícula d’èxit. (Palma d’Or del Festival de Cannes de 1965).  No recordo exactament l’argument. Només recordo les trifulgues amb un llit a l’escenari, les desinhibides relacions entre els tres joves protagonistes i, sobretot, l’aire de llibertat que ens arribava de l’escenari, la sensació que una altra manera de viure era possible. Crec que va ser la primera o una de les primeres participacions de Rosa Maria Sardà com a actriu professional. 

I uns quants anys després –concretament, el març del 1977– va arribar Rocky Horror Show. Es va estrenar  al Romea, amb traducció de Narcís Comadira. Dos dels protagonistes eren el meu germà Oriol (Oriol Tramvia) i Christa Lem.  L’Oriol ja havia col·laborat amb Ventura Pons a  Ocaña, retrat intermitent i ho va seguir fent en altres obres seves. El Rocky Horror Show va suposar una mostra més del  trencament generacional propi d’aquells anys i a nivell familiar un escàndol considerable perquè el meu germà assumia el paper d’un transvestit.

Després, en Ventura Pons es va dedicar, de ple, al cinema. I les seves pel·lícules van donar la volta al mon –o a mig mon–, van guanyar o van ser presents en nombrosos festivals internacionals i van seguir amb la valentia d’aquelles dues obres de teatre: el mon de les relacions personals,  de l’homosexualitat, de les convencions socials, de la hipocresia son els temes de les seves pel·lícules  –o, com mínim, de les que jo recordo–. És a dir, temes absolutament universals, amb capacitat per interessar els públics més allunyats des del punt de vista geogràfic. I, a la vegada, en Ventura Pons ha estat un independentista català que exhibia aquesta condició amb el mateix desacomplexadament amb que tractava en les seves obres teatrals i cinematogràfiques tots aquells  temes socials. Per això no entenc perquè ha mort sense la Medalla d’Or de la Generalitat. En el seu moment, la Medalla es va crear per la necessitat de subratllar el mèrit d’aquells catalans que, a través de la seva dedicació professional, han portat el nom de Catalunya més enllà de les seves fronteres. No es tracta de premiar els més catalanistes d’entre els catalanistes sinó de reconèixer l’aportació al coneixement de Catalunya d’aquells ciutadans que han aconseguit prestigi internacional. El cas de Ventura Pons és, en aquest sentit, paradigmàtic.

Potser a Ventura Pons tan li feia això de tenir una medalla de més o de menys. Però ja que existeix, hauríem d’utilitzar-la  adequadament.  Saber ser Estat és, sobretot, saber actuar com a tal.

4
Gen
2024

L’apocalipsi de la guerra i la fragilitat de la pau

L’exposició “Quina humanitat?” que el Museu Nacional d’Art de  Catalunya presenta fins a l’11 de febrer, és doblement frapant: per les obres que exposa i pel relat que les acompanya. Aquesta podríem dir que és la primera novetat perquè sovint en l’art contemporani el relat és allò que acaba de donar sentit a l’obra però en aquest cas és l’obra la que acaba per donar sentit a un relat  singular i trencador; el relat de l’art que, després del 1945, procedeix a “la digestió de l’episodi apocalíptic de la guerra” per dir-ho amb l’expressió que utilitza Àlex Mitrani, el comissari de la Mostra. Durant el segle XX hi ha hagut, si més no a Europa, dos moments apocalíptics: el que apareix  durant la Primera Guerra i el que torna a emergir després de la Segona. Zuric, 1917: Lenin, Tzara i Joyce ho fan esclatar tot. Res no pot tornar a ser com abans perquè la mortaldat al camps de batalla està essent  massa gratuïta, massa estúpidament inútil.  Qui ho vulgui entendre millor que visiti  l’ossari de Verdum. Però el més terrible del segle XX arriba amb els camps d’extermini nazis durant la Segona Guerra –el Mal Absolut, el Mal sense precedents (Hannah Arendt)– i el gulag, les deportacions i la gana programada del comunisme soviètic. Estem parlant de més de trenta milions de ciutadans morts fora dels camps de batalla.

Una de les originalitats de la proposta de Mitrani és que ens posa davant del punt de vista de les víctimes. En alguns casos, com el de l’eslovè Zoran Music, en un sentit estrictament literal: ell va estar tancat a Dachau i en va fer uns dibuixos en directe, just en el moment de l’alliberament del camp. Però podríem parlar de Maria Helena Vieira de Silva o de Lasar Segall entre molts altres artistes pràcticament desconeguts per al gran públic i, fins i tot, per un públic atent a l’esdevenir de l’art. I un altre dels grans encerts  d’aquesta exposició és fer partícips d’aquesta apocalipsi –i de la reacció posterior– als artistes catalans i espanyols. No hi va haver participació espanyola a la Segona Guerra Mundial però sí  una guerra civil d’una ferocitat  també impensable fins aquell moment i una postguerra on el general Franco va seguir matant i empresonant innocents a través de l’exercici del terror i la corrupció tal com lúcidament analitza Paul Preston en la seva insuperable biografia sobre el “nostre” dictador. El ciutadà comú, entre els quals em compto, té l’ocasió de contemplar –si és pot dir així– un terrorífic Cap que Guinovart va pintar el 1954; un Crist ajagut pintat per Antoni Clavé aquell mateix any; un Crucificació d’Antonio Saura de 1959-1963; una mà d’Antoni Tàpies de 1945;  o dues pintures, blavoses, de Joan Ponç del 1950. A mi m’han produït un impacte especial el rostre de Josep Maria de Sucre de l’any 1942 titulatAngoixa en el segle XX”  i Dolor transportat” que Hèlios Gomez va pintar entre el 1947 i el 1948. Son teles d’un dramatisme essencial, pintades amb la llibertat i la força pròpia dels autodidactes, fruit d’un exili interior que amb prou feines permet la supervivència individual.

Aquesta exposició arriba en un moment en la qual la pregunta “Quina humanitat?” és, per desgràcia, de plena actualitat. Només cal veure com comencem l’any: Gaza, Ucraïna, l’extrema dreta a punt de tocar sostre, els nostres polítics caçant pompons o barallant-se com adolescents mal escolaritzats i Europa convertida en un balneari on només volem immigrants perquè ens portin el carretó.  D’on ve tanta discòrdia? La pregunta pot semblar ingènua –i possiblement ho sigui– . Jo he trobat una resposta –no diré pas “la” resposta– en uns reflexions incloses en la biografia de Jordi Sabater Pi escrita per Joan Tort i Pere Tobarulla publicada l’any 2003 per La Magrana amb el títol Okorobikó i mai reeditada.  Sabater Pi es considerava un  etòleg –i ho va ser–  i definia l’etologia com “l’estudi biològic de la conducta animal i humana des d’una perspectiva evolutiva i descriptiva”. En aquesta biografia queda patent que Sabater Pi no vol anar més enllà; és a dir, no vol treure conclusions massa transcendents que el situïn en un terreny, que si més als seus ulls, no és pròpiament el seu: el de la filosofia o el de l’assaig sobre les raons de la conducta humana. Però tot el llibre desprèn una reivindicació de la necessitat que el gènere humà no deixi mai de banda la humilitat biològica, és a dir, la consciència de formar part d’una anella genètica que és la que ens explica. Tot i que el tema només l’insinua son les religions –especialment les monoteistes–; les ideologies polítiques i els nacionalismes allò que ajuden a exercir la violència en nom de Veritats Absolutes que senten la necessitat d’imposar-se. Sabater Pi ho explica d’aquesta manera: “Molts antropòlegs consideren que la dimensió de les col·lectivitats humanes idònia, des del punt de vista de la convivència, se situa en el llindar de les cinc-centes persones. És el que es coneix amb el nom de “societats cara a cara”, en què tothom sap la història de tothom i en què, d’entrada l’un es fia de l’altre. Si se sobrepassa aquesta xifra l’individu comença a desenvolupar uns mecanismes d’autodefensa, com ara de sospita o de por, que poden arribar a ser violents”. I conclou, dient: “Hem de saber acceptar les nostres limitacions, i entendre que tot i haver desenvolupat una cultura pròpia no som el centre de l’univers”. No som el centre de l’univers. Aquesta és potser una de les claus que ens permet contestar la pregunta que ens planteja l’ exposició del MNAC.

28
Des
2023

Chaves Nogales i una pel·lícula de Capra

Començo la setmana –la darrera d’aquest any 2023– amb la lectura de Chaves Nogales. Barbarie y civilización en el siglo XX del profesor Francisco Cánovas. El llibre està format per una biografia de Chaves i un estudi dels articles que va escriure sobre alguns dels episodis més importants del segle XX:  la revolució russa, l’Alemanya de Hitler, la Segona República Espanyola, la guerra civil espanyola, l’agonia de França, la batalla d’Anglaterra i l’exili republicà espanyol.  De Chaves Nogales he llegit la biografia del torero Juan Belmonte; la seva mirada sobre la revolució russa a través del testimoni del “maestro Juan Martínez que estaba allí”; i el recull de relats sobre la guerra civil titulat A sangre y fuego.  Andrés Trapiello afirma que es “el mejor periodista español junto con Larra” i possiblement tingui raó. 

L’Espanya i l’Europa dels anys trenta i quaranta que Chaves Nogales descriu, perquè l’està vivint en directe, m’han recordat el món que estem acomiadant aquest final d’any. Ni Espanya ni Europa estan en guerra però a Espanya, i a bona part del mon, les idees d’extrema dreta, que abominen de la democràcia parlamentària estan arribant al poder per vies legals; i la situació d’Ucraina i Israel és massa propera com per no considera-la nostra. La crisi climàtica sembla haver posat el mon fora de control i el declivi d’Europa resulta inexorable com ho prova la seva persistent crisi demogràfica i la imparable arribada de migrants que venen a omplir els llocs de treball que necessitem.  Els anys de relativa eufòria que van seguir a la caiguda del Mur han quedat enterrats. És cert que no podem jutjar el mon per allò que passa a Europa perquè la caiguda del comunisme ha permès la consolidació a la Xina i a Rússia de societats no democràtiques però que han estat capaces –més en el primer cas que en el segon– de treure de la misèria centenars de milions de persones.

Però, en general, s’observa un cansament social que no només té a veure amb la precarietat econòmica en la qual viuen tants ciutadans. A Espanya, aquest cansament està relacionat  amb la perpètua bronca política en la que estan instal·lats els dirigents del PP i el PSOE; en la seva incapacitat, mani l’un o mani l’altre,  d’arribar a acords sobre els grans temes de fons que l’Estat té pendents: la natalitat, l’organització territorial, l’educació, la xarxa de comunicacions. El sistema de llistes tancades s’assembla cada cop més a aquells “burgos podridos” que caracteritzaven el sistema electoral dels anys de la Restauració. I en la nova Restauració que va arribar després de la mort de Franco, la monarquia  sembla haver esgotat la seva capacitat per resultar útil  al conjunt dels ciutadans. No és només el dissortat discurs de Felip VI el dia 3 d’octubre –dissortat, innecessari i injust– sinó que l’actual rei, per voluntat pròpia, per incapacitat o per les dues coses a la vegada, cada cop  sembla només el rei d’uns quants espanyols; d’uns quants espanyols de dreta i d’extrema dreta que se l’han fet seu.

I, de cop i volta, mentre faig zàping amb la inèrcia de sempre em topo –no sé a quina cadena– amb una escena de Qué bello es vivir i m’hi quedo enganxat. És un film que, durant molts anys, no em va cridar l’atenció. Jo preferia el James Stewart de El hombre que mató a Liberty Valence, per a mi, una de les pel·lícules que  resumeix millor una certa història dels Estats Units. Però el relat de Qué bello es vivir  amb el banquer altruista –oposat al banquer  especulador– que necessita de la intervenció d’un àngel que el salvi  i, que gràcies a la solidaritat dels seus clients, aconsegueix vèncer el Mal em semblava una història naif i, en certa manera, poc edificant.  Fins que vaig veure la pel·lícula de dalt a baix i em va emocionar.  Aquell elogi explícit de la bondat, de la ingenuïtat, de la solidaritat semblava trobar-se a les antípodes del mon en guerra tan exactament descrit per Chaves Nogales. Sé que el món no funciona ben bé així però vaig parar de fer zapping i em vaig deixar endur per les peripècies de James Stewart i el seu àngel. A l’acabar, el mon em seguia semblant igual de brut però  jo sentia que hi formava part, petitíssim membre d’una inacabable corrua on Chaves Nogales i James Stewart caminaven l’un al costat de l’altre.  “La llibertat consisteix en el caràcter irrepetible i únic de cada vida particular” (Vassili Grossman).

13
Des
2023

L’ensenyament i fer trampes al solitari

Després d’haver escrit les biografies de  Maria Aurèlia Capmany i Pere Calders  em vaig adonar que tots dos havien anat a escoles on l’aprenentatge de la lectura no era una assignatura més sinó el pal de paller al voltant del qual girava la resta de l’activitat docent. I això que es tractava de centres educatius ben diferents. La Capmany va quedar matriculada a l’Institut Escola, que era una escola d’elit més per la qualitat dels professors –que no provenien de cap oposició sinó de la tria del director, el doctor Estalella– que no pas per la procedència dels alumnes, més barrejats socialment del que podria semblar a primera vista.  Pere Calders, en canvi, va estudiar a l’Escola mossèn Cinto del Passeig de Sant Joan; una escola popular que, tanmateix, també comptava amb un director excepcional com va ser el mestre Josep Parunella.

Escola del Bosc, 1914. – Arxiu Fotogràfic de Barcelona. – F.Ballell

Han passat molts anys, des d’aleshores, i la situació de l’ensenyament ha esdevingut més complexa, fidel reflex –com no podria ser d’altra manera– de la creixent complexitat de la societat, si més no, de la nostra societat. Per tant, les solucions no son fàcils. És cert que la reivindicació de la lectura, i de les matemàtiques, sembla retornar la docència al punt de realisme on allò important no és omplir el cap dels alumnes d’utopies més o menys seductores sinó d’ensenyar-los a entendre el món a través de la comprensió de les paraules i les frases que trobem als llibres o a la pantalla. Llegir per comprendre és la fórmula que fa aigües. I en fa per moltes raons. Aquests en serien alguns exemples:  l’aprovació de nou lleis reguladores del sistema educatiu en els darrers quaranta anys.  En aquest punt, la impossibilitat d’arribar a un consens  entre els partits polítics majoritaris a Espanya i als territoris amb llengua pròpia és un dels grans fracassos de la democràcia espanyola –i catalana–. Ens fa recular fins als temps de la Restauració borbònica quan va ser impossible escometre alguns dels grans problemes estructurals del país, causa del seu secular retard. El sistema de proveïment de places també és un problema greu. No es tracta de posar en dubte l’ensenyament públic sinó d’evitar la funcionarització de l’ofici de mestre i això hauria de voler dir, també, que cada centre escolar hauria de fixar els seus objectius propis dins del marc general de les assignatures a ensenyar; o sigui, dotar a cada centre d’una major autonomia de funcionament.  La immigració també és una altra realitat que incideix de ple en la situació de l’ensenyament. “Catalunya –escrivia Carles Mundó a La Vanguardia fa pocs dies– ha arribat als vuit milions d’habitants aquesta tardor. En quinze anys n’ha sumat un milió més, la meitat els darrers cinc anys. És impossible (…) no arribar a la conclusió que aquesta realitat impacta de manera directa en els resultats educatius”.  Només un ignorant o un demagog pot contradir aquesta afirmació. 

Sovint ens queixem, amb raó, de les actuacions, o no actuacions, del govern central. Però, de vegades, des de Catalunya semblem actuar com l’altra cara d’una mateixa moneda.  Tampoc a casa nostra ha existit ni existeix un consens sobre què cal fer per millorar l’ensenyament.  Els sindicats es limiten a demanar més diners i a protegir els drets dels mestres-funcionaris.  El Departament d’Ensenyament ha passat de mà en mà en consonància amb els sovintejats canvis de govern i, en general, tal com ha succeit recentment en altres àmbits, els seus màxims responsables semblen posats més per mèrits polítics o partidistes que per competència pròpia.  Els dirigents dels centres universitaris o d’associacions de mestres que han inspirat la reforma vigent callen com si ells no tinguessin res a veure amb la crisi actual.  Els partits d’esquerra, ara a l’oposició, han aprofitat l’impacte que ha provocat l’Informe Pisa per fer veure que la immigració no és cap problema, punt de vista  que és una de les millors maneres d’obrir el pas a l’extrema dreta.  I molts polítics i intel·lectuals que en intervencions públiques es declaren fermament partidaris de l’escola pública porten els seus fills a la privada o a la concertada. Tots fan –fem?– trampes al solitari que és una de les maneres més estúpides d’enganyar-se a un mateix.  Fins que arribi un altre informe Pisa i cadascú, pel seu compte, hagi trobat una solució individual. Si és que ha pogut i ha tingut recursos per fer-ho.

7
Des
2023

Daniel Giralt-Miracle, el crític tranquil

Una de les escenes culminants de L’home tranquil  –la pel·lícula de John Ford–  és la baralla que comencen Sean Thornton (John Wayne) i Squire “Red” Will Danhaer (Victor McLaglen) i que congrega tot el poble. És una de les baralles més espectaculars, i més divertides,  de la història del cinema. I contradiu exactament el títol: demostra que el personatge de John Wayne no és precisament un home tranquil com ell ens havia volgut fer creure. Daniel Giralt-Miracle (Barcelona, 1944)  ha estat, en la seva activitat professional, un home tranquil; un personatge que ha passat pel tumultuós mon de la cultura i l’art del nostre país amb una pulcre modèstia des de la qual, tanmateix,  ha participat en alguna de les més dures baralles i, generalment, hi ha reeixit. I quan això no ha estat així, com en el cas de la direcció del Macba, ha sabut acomiadar-se amb elegància i involucrar-se en un altre projecte. Ara acaba de publicar Guspires de memòria. Una vida dedicada a l’art (Ed.62) i només cal llegir els títols dels capítols per comprovar la ingent feinada que ha realitzat.

Giralt-Miracle ha dut a terme la seva activitat professional a través de dos eixos que, en el seu cas, han resultat complementaris: la crítica d’art i la gestió cultural. En ocasions, la crítica i la gestió han afectat a un mateix artista com en els casos de Gaudí i Dalí, dos dels grans personatges catalans que l’han enlluernat i que ha estudiat en profunditat. Giralt-Miracle va ser, en el seu moment, el comissari de l’Any Gaudí i va participar de forma decisiva en la remodelació de la Pedrera quan ell exercia de responsable de la Fundació Caixa de Catalunya. I com a crític literari s’ha ocupat, sobretot,  dels seus contemporanis: Tàpies, Antonio López, Guinovart. Plensa, Xavier Corberó, Andreu Alfaro, Xavier Valls, Antoni Clavé i Frederic Amat, entre d’altres. Amb tots ells ha arribat a tenir tractes d’amistat. Però, en el moment de redactar el llibre, aquesta amistat no li ha impedit esbossar els clarobscurs dels seus personatges. És el cas, per exemple, d’Antoni Tàpies el qual “tenia dret de censura damunt dels artistes amb qui compartia espai d’exposició. I generalment l’exercia” com va fer amb  Guinovart. Les administracions tampoc no sempre surten ben parades. Per exemple, quan Giralt-Miracle parla de la desídia del departament de Cultura de la Generalitat –en l’etapa en què va ser dirigit per Caterina Mieres– en el moment de la mort d’Antoni Clavé. “[Ella] no tenia ni idea de qui era Clavé” escriu.  “El fet –afegeix– constata com els governs acostumen a valorar la cultura. La gent del gremi ens fem il·lusions  i pensem que a la conselleria o al ministeri corresponent hi posaran algú coneixedor, expert, fins i tot algú ja rellevant en l’àmbit. En canvi, ens arriba un polític de rebot que va a omplir un forat de partit, per conveniències i pactes”. Està parlant de temps passats o del present?

Igualment lúcida és la seva reflexió sobre el desastre que ha suposat, per al món de la cultura, la desaparició de les caixes d’estalvi; també, les seves crítiques al sistema de funcionament del Macba, i al pes excessiu que, al seu criteri, hi té –o hi va tenir– el Patronat. “Vaig dimitir perquè estava tip de presentar projectes i que els anessin tombant” afirma sense embuts. A mi m’ha colpit especialment el fracàs per portar a Barcelona una gran exposició sobre Torres-Garcia. No se’n va sortir i la gran exposició que el Moma va organitzar sobre aquest pintor el 2015 va anar a parar a Màlaga –governat fa anys per un dinàmic alcalde del PP– que ja havia aconseguit un Centre Pompidou i un Museu Picasso. Si més no, Giralt-Miracle ha tingut ocasió de conèixer,  en la seva senectut, Manolita Piña, la vídua deTorres-Garcia, de la qual el pintor en va fer un esplèndid retrat i que segons testimonis de l’època –i que jo, de jove, havia pogut recollir– va ser un dels amors impossibles de  Joan Salvat-Papasseit.

Quan vaig entrar a treballar al Departament de Cultura, el conseller Max Cahner em va encarregar de sondejar com seria rebut el nomenament de Daniel Giralt-Miracle com a cap del Servei d’Arts Plàstiques que encara no s’havia creat. Vaig visitar el pintor Joan Hernández Pijoan –aleshores més o menys vinculat al PSC– amb qui m’unia una bona relació des de que havíem coincidit al Noticiero Universal, ell com a persona benèficament influent i jo com a redactor que intentava treure el cap. Hernández Pijoan era una persona alta, de veu greu, que parlava poc però amb precisió. Li vaig explicar que el conseller havia pensat amb en Giralt-Miracle per portar la política d’arts plàstiques i ell, amb un gest de resignació em va dir: “Amb aquest nom, se’ns farà difícil exercir d’oposició”.

Vaig coincidir amb en Daniel Giralt Miracle a l’Avui i al Departament de Cultura; també, amb anterioritat, a la revista Destino –tot i que amb feines  molt diferents– on tots dos havíem guanyat el Premi Manuel Brunet de reportatges que s’atorgava la mateixa nit que el Nadal i el Josep Pla. Sempre he admirat els seus coneixements, la seva capacitat de treball, la seva pulcritud intel·lectual i material. Els anglesos en dirien que ha estat, i continua essent, un brillant i eficaç “civil servent”; és a dir, una de les persones que ha ajudat a fer més gran i més modern aquest país. Gràcies, Daniel!

20
Nov
2023

Unes (oportunes) reflexions de Gaziel

Sobre el pensament de Gaziel tothom es veu capaç d’opinar. Va escriure tant, i en circumstàncies tan diferents, que sembla que en els seus textos  podem trobar una frase per a cada episodi del tram d’història que li va tocar viure. Durant el període republicà la seva va ser una mirada crítica sobre el catalanisme tant pel que fa a determinades il·lusions –per exemple, que la política d’autodeterminació dels pobles promoguda pel president Wilson tindria alguna mena de repercussió sobre Catalunya– com a determinades actuacions; per exemple, la del 6 d’octubre del 1934.  Com a bon periodista la seva era una mirada realista la qual, per desgràcia per a nosaltres, va acabar essent profètica. Ell es va adonar amb tràgica lucidesa del suïcidi que significava intentar establir una República sense republicans. Els uns, monàrquics, conspiraven des de Biarritz, Madrid o Sevilla; els altres, o una part dels altres, vivien encara enlluernats per la Revolució russa.

Aquests dies he pensat en Gaziel; en alguns dels textos que va escriure sobre Catalunya i Espanya i la possibilitat d’entesa.  I vista la reacció de mitja Espanya –i del silenci de l’altra mitja– en relació a l’amnistia pactada entre el PSOE i els dos partits independentistes catalans m’he aturat en una de les reflexions de les seves “Meditacions en el desert”. En concret, la que escriu el dia 13 de gener de 1951 i que porta per títol “La tragèdia de Catalunya”. L’últim paràgraf d’aquesta “meditació” –que ocupa dues pàgines en l’exemplar de les Edicions Catalanes de París, del 1974– diu així: “I això no té solució. No n’ha tinguda mai des del segle XV. El plet va plantejar-se modernament, ara fa uns 70 anys, a l’escalf d’una sèrie de circumstàncies favorables; però fou justament en l’únic terreny on no pot ni en somnis, tenir una solució: en el dels nacionalismes”. I més endavant: “Mai els pobles no catalans d’Espanya no voldran ni podran reconèixer la nacionalitat, la personalitat  catalana, tot i ser clara com l’aigua. I ella, per si sola, és, de passada, tan feble, tan minsa!”

Que no ens puguem entendre –o que no ens puguin entendre– no vol dir que dels pobles no catalans d’Espanya ens en puguem desentendre només amb manifestacions multitudinàries i resolucions parlamentaries. Ja ho hem vist.  Però no em cansaré de repetir que per més error que hagi pogut cometre el moviment independentista català l’esca del procés, allà on cal buscar l’origen de la “desafecció” és en la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, també pel Parlament espanyol i després ratificat en referèndum.  Van ser els jutges del Tribunal Constitucional, atiats pel PP, els qui van trencar la legalitat. 

Ara la situació s’ha desencallat gràcies a les virtuts –que en té– de la democràcia parlamentària. Ens hauria de resultar indiferent si el PSOE ha pactat amb ERC i Junts per convenciment o per interès. Un Parlament no és un temple on els fidels proclamen la seva fe –i se’n confessen, si cal– sinó una àgora civilitzada on el pes de cada grup s’avalua no per les armes de què disposa sinó pels vots que té o representa. Gaziel no s’enganyaria sobre les possibilitats d’entesa. I probablement ens advertiria sobre les capacitats del Minotaure espanyol. Recordem que a Espanya es castiga més una manifestació pacífica i auto-dissolta, com la que van dirigir Jordi Sánchez i Jordi Cuixart –nou anys de presó per a cadascú– que no pas una altra on es s’exhibeixen símbols feixistes i es canta el “Cara al sol”.  I potser per això és oportú assenyalar que el pacte convingut entre uns i altres i que ha permès l’inici d’una nova legislatura al Parlament espanyol és una excel·lent noticia per la situació que desencalla i per l’exhibició de realisme que suposa  per les dues parts. Vull creure que Gaziel hi estaria d’acord.

10
Nov
2023

Els perills del periodisme humanitarista

He llegit amb molt d’interès Fora de focus, el llibre que  la periodista  Cèlia Cernadas ha escrit a partir de la seva experiència com a enviada especial de Catalunya Ràdio –o com a membre de determinades organitzacions internacionals–  en alguns dels conflictes que han assolat i assolen el món. Entre altres,  la situació a Sarajevo després de l’agressió sèrbia; Líbia els dies següents a la caiguda de Gadafi; Cuba, entre el comunisme i l’embargament; la crisi climàtica vista des de Noruega; la destrucció de la costa del Senegal; la situació dels refugiats a Dadaab, Samos i Lesbos; el desert i la mort a la frontera entre els Estats Units i Mèxic; la pervivència del racisme a les ciutats nord-americanes; la situació de les poblacions indígenes a Bolívia i l’Equador. 

Cèlia Cernadas practica un periodisme ran de terra, elaborat des del lloc on es produeix la notícia sense més objectiu que el d’explicar la realitat amb  la màxima nitidesa possible. En això, el seu periodisme s’inscriu en la línia del que ha practicat, des del seu naixement, Catalunya Ràdio que, malgrat els seus inevitables alt-i-baixos, continua essent una de les joies de la corona del nostre sistema comunicatiu.  De Catalunya al món, com ha de ser. Que Cernadas practiqui un periodisme ran de terra no vol dir que no hagi elaborat, d’una manera més o menys explícita, una mirada pròpia sobre el món. Un cop d’estat, una revolta militar, un episodi de gana col·lectiva, una agressió bèl·lica o una guerra civil son episodis, situacions, que necessiten d’uns referents amplis per tal que els puguem entendre i situar en el seu marc adequat. En aquest context, i amb tota la prudència que  l’afirmació demana, crec veure en les cròniques de Cèlia Cernadas una mostra del periodisme humanitarista que ha substituït la mirada ideològica de les generacions que vam viure de ple el període de la Guerra Freda; una mirada ideològica, plena d’esperança i de violència, que és una de les característiques del segle XX,  el  més violent de tota la història europea. Durant la passada centúria, les obsessions ideològiques van abaratir la vida humana  fins a límits mai no  coneguts fins aleshores.

La visió ideològica pròpia dels partits polítics ha estat substituïda, grosso modo, per la visió ètica, també grosso modo, de les onegés.  És significatiu, en aquest sentit, que la majoria de notes a peu de pàgina que fan referència a xifres i dades incloses en el llibre de Cèlia Cernadas corresponguin a organitzacions no governamentals. Els governs, o allò que en línies generals en podríem dir la política, en son protagonistes absents i, en tot cas, queden situats  a la banda dels responsables dels desastres que s’expliquen. Vista la situació actual és impossible negar o diluir la responsabilitat dels governs. Però es fa difícil pensar que la substitució d’una visió ideològica per una visió humanitarista sigui capaç de trobar solucions a la majoria dels grans problemes que el món te plantejats.  Parlem, per exemple, en el drama dels migrants. Ens commou l’epopeia del seu viatge, que sovint acaba amb tragèdia. No sabem què fer quan els mitjans de comunicació ens ensenyen  morts rere morts. I ens solidaritzem, de la butaca estant, amb el periodisme humanitarista que denuncia la insensibilitat dels governs europeus i proclama la seva culpabilitat. Però si alguna cosa bona ha comportat el descrèdit de les ideologies –i crec que n’ha comportat unes quantes– és que ara no tenim al costat cap vareta màgica màgica que ens pugui fer creure que existeix una solució fàcil. Ara, tal com va dir Edgar Morin després de la caiguda del Mur, hem entrat a l’època de la complexitat i molts dels episodis o de les situacions que ens toquen el cor i els sentiments no resulten fàcils de reconduir.  És evident, per exemple, que els països europeus no poden acollir tots els migrants que volen entrar-hi i que una entrada incontrolada perjudica les classes més desprotegides del país al qual van a parar. 

El periodisme humanitarisme és un fidel reflex de la societat post-ideològica en la qual vivim. Les ideologies del segle XX van acabar essent una impostura però  –tal com va explicar André Glucksmann– podem combatre el Mal concret sense saber del tot on es troba el Bé absolut. Des d’aquesta perspectiva, el llibre de Cèlia Cernadas em sembla  un exemple molt clar de la mirada global que sobre el món tenen les fornades de periodistes que ara es troben en el punt més madur de la seva experiència professional. 

2
Nov
2023

Antonio López i els límits de la pintura

Allò que, al meu entendre, resulta més fascinant de la pintura d’Antoni López és el fracàs en la seva obsessió per captar la realitat tal com és.  Quedi clar: no parlo del seu fracàs pel que fa a l’execució de la seva obra sinó a la constatació que fins i tot en la pintura més realista la realitat mai no pot ser apressada en la seva totalitat. Perquè aquesta és la gran sínia al voltant de la qual gira la pintura, i tota creació artística, des dels segles dels segles:  com plasmar la realitat en un quadre o en un poema i fer-ho de manera que podem donar per definitiva aquesta realitat. En aquest sentit, la pintura d’Antonio López i la d’Antoni Tàpies, que s’expressen d’una manera tan radicalment oposada, participen de la mateixa obsessió: copsar la realitat en els seus infinits matisos. Cada artista, o cada generació d’artistes, ho intentarà a la seva manera. Però aquesta pretensió està condemnada al fracàs i, a la vegada, aquest fracàs és allò que assegura la pervivència de la creació artística. Antonio López és ben conscient d’aquesta lluita diguem-ne inútil però que a la vegada és allò que fa excitant l’autèntica obra d’art. I per això en alguns dels seus quadres on intenta copsar al mil·límetre la realitat d’un carrer de Madrid hi posa l’hora i el minut exacta de la seva execució. Aquest és el cas, per exemple, del quadre titulat “Gran Vía 1 de agosto, 7:30 horas, 2010-2015.

“Gran Via, 1 d’agost, 7:30 hores, 2010-2015

Els més ingenus podríem pensar que la fotografia sí que constitueix un document d’una realitat inapel·lable. I que els quadres urbans d’Antonio López, tan aparentment semblants a una fotografia, són per tant els més propers a la realitat més real possible.  Davant d’una fotografia o d’un quadre sovint utilitzem el verb “copsar”: “l’artista ha copsat perfectament el rostre del fotografiat” o “l’artista ha copsat perfectament l’atmosfera del quadre”. Però “copsar” és, segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, “agafar, atrapar al vol”, definició que no dona una idea gaire rotunda de realitat. Perquè, què queda pel camí entre la realitat real i la realitat que l’artista copsa i  acaba plasmant en la seva obra?

Per això, és tan revolucionària l’exposició d’obres d’Antonio López que es presenta aquestes setmanes a La Pedrera. Perquè, desembarassats de l’enlluernament dels avantguardismes,  el problema central de la pintura, i de tota obra artística, se’ns apareix en la seva descarnada essencialitat. Des de l’exposició de Miquel Barceló al Macba l’any 1998 jo no havia rebut un impacte semblant.

27
Oct
2023

I després dels morts, què?

Potser aquest és un bon moment per tornar a llegir Oriana Fallaci, la periodista italiana que va ser de les primeres en advertir-nos de la perillositat extrema de l’aiatol·là Khomeini. Khomeini, en el moment de la revolta que va apartar el Xa del poder, vivia exiliat a París. I va tornar a Teheran amb el suport, més o menys explícit, de bona part de la intel·lectualitat d’esquerres de França. En ell hi veien el símbol d’un llibertador en oposició a la imatge de Mohammad Reza Pahlavi considerat un polític al servei dels interessos petroliers dels Estats Units i la Gran Bretanya, cosa que era certa.  Al cap de pocs mesos d’haver-se establert com a líder suprem, la Fallaci va aconseguir entrevistar Khomeini  en una trobada molt tensa on el líder suprem va afirmar: “L’Islam ho és tot; la democràcia, no”.  I així ha estat. Ara ja sabem que l’Iran està regit per una teocràcia on els valors propis de la democràcia –la democràcia fundada, creada i consolidada a Europa i  els Estats Units, els nostres cosins– no hi tenen cabuda. En aquest sentit, no deixa de ser paradoxal que el fonamentalisme islàmic desperti tants pocs recels entre una part del feminisme i del pensament d’esquerres del nostre país com l’escriptora Najat el Hachmi, la darrera pregonera de les Festes de la Mercè, coneix prou bé.  I sabem també que l’Iran està al darrera del moviment Hamas que té com a objectiu explícit acabar amb l’Estat d’Israel.

Ara bé, un cop reconegut que Israel té dret a defensar-se la pregunta inquietant és saber si ho està fent prou bé. I la resposta no pot ser positiva.  La funció clàssica d’un exèrcit és la de conquerir el màxim terreny  amb el mínim cost possible, i de fer-ho en aplicació d’una determinada política. Ja sé que aquest punt de vista pot semblar cínic per a la consciència d’alguns, o molts ciutadans, però suposo que son els mateixos que, en nom del pacifisme, van deixar que Milosevic perpetrés mil barrabassades fins que els americans, a través de l’OTAN, van dur a terme una acció militar. Era una acció militar amb un objectiu clar: que Milosevic deixés d’agredir als seus veïns i que, si fos possible, dimitís. Les dues coses es van aconseguir.

Es fa difícil saber si, en aquests moments, l’exèrcit israelià està actuant com a braç armat d’una determinada política o si ras i curt de la defensa s’està passant a la revenja. De moment, el balanç de víctimes és aterridor i l’actuació de l’exèrcit israelià  contra la població de Gaza resulta –s’ha de dir clarament– inadmissible.  Hi ha un límit de morts abans de posar fi als bombardejos diaris i a la prohibició d’ajuda humanitària? I després dels bombardejos, que tard o d’hora s’hauran d’acabar, què?  Els habitants morts a Gaza per aquests bombardejos son tan víctimes d’Hamas com els habitants d’Israel morts prèviament per Hamas.  I ara és a Israel a qui correspon dir quina és la finalitat política, d’aquests bombardejos, si és que n’hi ha alguna. Aquest punt de vista no té res d’extremista ni indiscriminadament de pro-palestí. És, per exemple, el de The Economist, una publicació poc suspecta de radicalismes, que en un dels seus darrers editorials deia: “La millor manera d’intentar ampliar el “marge de legitimitat” d’Israel davant dels seus aliats occidentals i àrabs seria assenyalar que està disposat a participar en alguna mena de pla per als palestins en cas que aconsegueixi expulsar Hamas”.

Hamas, en la seva vessant política, és un moviment terrorista que mata en nom de l’Islam. Per la seva banda, el govern de Netanyahu està condicionat per la seva aliança amb els ultraortodoxes jueus, que també  actuen sota uns valors teocràtics, i que a Cisjordània s’han demostrat especialment provocadors. Si això és així,  no hi ha cap motiu, en aquests moments, per pensar que la desesperada situació dels habitants de Gaza te perspectives de millora.

13
Oct
2023

De Xarm el Xeikh a Tiberíades

L’any 1964 Marta Mata va viure un mes a un quibuts d’Israel. A la tornada, es va fer un acte al Fòrum Vergés, que crec recordar que incloïa la visió d’un documental. Jo hi vaig assistir i vaig quedar molt impressionat per la realitat dels quibuts: allò sí que era un comunisme ben entès. De la seva estada a Israel, Marta Mata en va fer un llibre de contes —El país de les cent paraules– que va ser   de lectura sovintejada entre el moviment de mestres  Rosa Sensat. Israel era una mena d’utopia feta realitat i els més optimistes veien aquesta realitat no només com una reparació obligada als ciutadans jueus després de l’Holocaust sinó com un model de funcionament capaç de convertir un desert en una horta.  Aquesta visió optimista procedia dels voluntaris jueus vinguts d’Europa que als anys vint s’havien traslladat a Palestina i havien fundat els primers quibuts, entre els quals un joveníssim Arthur Koestler tal com ell ho  explica a les seves Memòries. La presència de joves catalans dels anys seixanta als quibuts d’Israel ha quedat registrada en un magnífic documental realitzat per Albert Abril l’any 2020.

Els quibuts continuen existint a Israel però la imatge del país ha canviat radicalment. Els catalans podem seguir admirant Israel per moltes raons: perquè és l’única democràcia que pot rebre aquest nom en el desolador panorama polític de l’Orient Mitjà; i per la tenacitat dels seus habitants a l’hora de defensar el seu país i fer-lo gran. A la tornada d’un viatge a Israel, quan aquí feia poc que havíem passat l’1 d’octubre, un escriptor amic meu, molt competent  en la causa israelita, em va demanar què m’havia semblat: “Ells s’ho creuen” li vaig dir mentre recordava les soldats de l’Exèrcit israelià amb fusells de debò i l’adequació de l’hotel turístic on m’allotjava a la setmanal festa del sàbat. I també tenia –tinc– present que després dels acords de Camp David del 1982, Israel havia tornat als palestins bona part dels territoris ocupats durant la Guerra del Sis Dies: el Sinaí i la franja de Gaza i que havia arribat a un acord per establir una administració autònoma a Cisjordània.  En aquest sentit, visitar Xarm el Xeikh  és una experiència interessant no només per passar-hi uns dies de vacances sinó per comprovar els beneficis que pot portar la pau. Situat a la punta de la península del Sinaí s’hi ha edificat un moderníssim complex hoteler on acudeixen masses turístiques de tot el mon per a la pràctica, entre altres activitats, del submarinisme i del snorkel. Però si el turista es trasllada  fins al monestir de Santa Caterina, punt de sortida per pujar al Sinaí, s’adonarà que la carretera és plena d’obstacles permanents posats per l’exèrcit egipciac per evitar el pas dels terroristes palestins que es dedicaven a posar bombes. A Gaza ja sabem que va passar si fa no fa el mateix.  Israel va evacuar el territori –inclosos alguns milers de colons que s’hi havien instal·lat– el qual va quedar en mans de l’autoritat palestina. Es van produir enfrontaments diversos entre palestins i finalment les eleccions del 2006 van donar el poder a Hamas, una organització política que té com a objectiu la creació d’un Estat islàmic a l’antiga Palestina, és a dir, un objectiu absolutament incompatible amb l’existència de l’Estat d’Israel. Des de la banda d’Israel es pot dir, amb bona part de raó, que cada vegada que s’ha intentat la pau des de l’altra banda s’ha respost de manera violenta.

Vista aèria de la Ciutat Vella de Jerusalem

Després a Jerusalem em va sorprendre la presència volgudament vistosa de grups d’ultraortodoxes perfectament organitzats. Semblen constituir una minoria cada vegada amb més poder; una mena d’Estat dins d’un Estat i amb una visió clarament teocràtica. Aliats amb l’extrema dreta política han arribat al poder per apuntalar un afeblit Netanyahu a la corda afluixa per les acusacions de corrupció que el persegueixen. Camí de Tiberíades, a la dreta de la carretera, a uns quants centenars de metres de la vorera, era visible una mena de malla metàl·lica rere la qual s’alçaven  els pobles teòricament sota la jurisdicció de l’Autoritat Palestina però que els darrers governs israelians –i en especial, els de Netanyahu– han anat omplint de colònies jueves.  Una mena de malla o un autèntic mur de ciment.

És, fins a cert punt, comprensible la indiferència amb què, finalment, bona part de la població israeliana ha acceptat la situació. Les mesures disuassories contra la població palestina podrien arribar a fer pensar que l’esclat d’una violència com la d’aquests darrers dies era del tot impossible.  Però un seguit de fenòmens locals i internacionals han creat una conjunció terrible fins a desencadenar una violència del tot inimaginable. El meu amic expert en la matèria em deia un dia que, contràriament al que podria pensar-se des d’un pensament d’esquerres, les desavinences entre les dues parts son més difícils de resoldre quan es tracta de temes simbòlics que en allò que fa referència a qüestions materials. I el cert és que Jordània i Israel ja fa temps que es van posar d’acord sobre el repartiment de l’escassa aigua de la zona mentre que la capitalitat de Jerusalem, i la preservació dels seus llocs sagrats, continua essent un motiu de tensió i violència entre uns i altres. De la banda palestina, l’integrisme religiós no pot sinó engendrar violència com molt bé saben molts musulmans que el pateixen i també les ciutats, occidentals o no, que n’han estat víctimes. De la banda jueva, la intransigència interessada de Netanyahu no ha fet sinó engruixir el memorial de greuges dels palestins.  Ara, els morts es compten per milers.  I és fa difícil intuir una sortida més o menys enraonada.

« Pàgina anteriorPàgina següent »