27
mar

La Caputxinada, 50 anys després

 

            Aquell dimecres, 9 de març, just en el moment de marxar a dinar, Antonio Figueruelo, el meu cap, em va dir: “Esta tarde nos encontraremos a las  4, en Paseo de San Juan – Aragón. Iremos juntos a hacer un reportaje”.  Era la primera vegada que em deia d’anar junts.  Per regla general, ell  m’indicava, a primera hora del matí, o el dia abans, el reportatge que em tocava fer. Tot sovint, tres quartilles que anaven sota la informació principal que obria les pàgines de Local. Antonio Figueruelo no solia donar gaires explicacions. Fill de militar, portava el sentit de la jerarquia interioritzat.  No era adust, però sí sec.  No sé per quins camins havia anat evolucionant i ara simpatitzava, o potser militava, amb el Partit Comunista. Els seus reportatges de denuncia sobre  l’especulació urbanística a Barcelona, amb dades facilitades per un grup de joves arquitectes, precipitarien que Porcioles comprés el diari, El Noticiero Universal. Quan això va passar, a ell el van ascendir a subdirector apartant-lo, per tant, de la informació de carrer.

            Vaig entrar i sortir de la Caputxinada  com Fabrizio del Dongo, l’heroi de La cartoixa de Parma, a la batalla de Waterloo. Ell només va veure potes de cavall i cadàvers de soldats. Però no es va fer una idea de conjunt del que estava passant. Jo tampoc no sabia om em ficava i amb prou feines coneixia ningú. De lluny estant, em va semblar veure, entre la llarga presidència, el rostre de Salvador Espriu que coneixia en fotografia.  Al seu costat hi havia un senyor gran. Em van dir que es tractava de Jordi Rubió. Jo vaig fer veure que sabia qui era. Dels estudiants que m’envoltaven, i dels professors que assistien a l’acte, no en coneixia cap.  Això sí,  vaig sortir de la tancada –que per  als periodistes es va acabar aquella mateixa tarda– convertit en un petit heroi, sobretot, per als contertulians de Can Baves, el bar del costat del diari, on anàvem a esmorzar i on ens passàvem mig matí.

            La crònica dels tres dies que va durar la Caputxinada la va escriure Joan Crexell i Playà. Està publicada en un llibre del mateix nom –La Caputxinada— l’any 1987 dins el catàleg d’Edicions 62. Des del punt de vista de la cronologia i de les dades és difícil afegir-hi alguna cosa més. L’enyorat Joan Crexell va fer, també en aquest cas, una bona feina. El llibre deixa ben clar que la Caputxinada va constituir un dels desafiaments més importants al franquisme, i que va aconseguir irritar al mateix Dictador. És el general Franco el qui ordena,  durant el Consell de Ministres celebrat el divendres dia 11,  el desallotjament del local.  L’ordre va trigar escassa estona a convertir-se en realitat.  El desafiament va constituir, sobretot, una demostració de la força que estaven aconseguint els dos grups que començaven a repartir-se l’oposició i que serien hegemònics, des del punt de vista intel·lectual i també polític, durant els anys previs i posteriors a la mort de Franco: el catalanisme d’arrel catòlica; i el marxisme que predicava, des del 1956,  la reconciliació de les dues Espanyes.  No eren mons tan allunyats com sembla i, de fet, alguns, o bastants,  catòlics es fan marxistes tot just al sortir de les parròquies i d’altres  van compaginar les dues fes alhora.  Allò que el franquisme va enterrar per sempre és l’esperit liberal republicà.  I quan dic liberal no em refereixo a una adscripció política determinada sinó a una certa manera d’entendre el món; una certa manera que va treure el cap en temps de la II República però que no va tenir temps de quallar.  Era aquella Catalunya en la qual  Joan Crexells  i Vallhonrat posava en dubte el mite del progrés –és a dir, el mite de la Modernitat— i Carles Soldevila escrivia una obra de teatre sobre un triangle amorós i la titulava: Civilitzats, tanmateix.  Com va observar Maria Aurèlia Capmany –i així ho escriu en les seves Memòries— a la Caputxinada els nois discutien de política i tots eren revolucionaris;  les noies, mentrestant, fregaven plats.  I Maurici Serrahima, amb aquell deix d’excitació que prenia quan els esdeveniments importants passaven prop de casa seva, explica, també en les seves Memòries, que, acabada la tancada, un pare va donar una bufetada –o un bolet, que sona més suau— a la seva filla per haver-hi participat.  Però aviat arribarà la píndola, i els aires del Maig del 68 (que venen dels Estats Units, no ho oblidem).

El bisbe Modrego no deixarà entrar la policia al convent dels Caputxins  no pas per solidaritat ideològica amb els tancats sinó per demostrar el poder de l’església.  Des dels temps de Pau i Treva els recintes religiosos han estat lloc de refugi, ni que sigui de pecadors.  Pocs dies després,  els capellans que es manifestaran des de la Catedral, en protesta per les tortures infligides a un dels líders del Sindicat, seran estomacats per la policia. Representen el poder de l’Església contestatària, que assumeix les reivindicacions nacionals i socials dels sectors més actius de la societat catalana.

            El PSUC és l’altra gran força emergent. És un PSUC que proclama la bona nova de la “reconciliació nacional” anunciada per Carrillo després d’haver expulsat del Partit aquells que l’havien esbossada: Fernando Claudín i Jorge Semprún.  El PSUC lluita per les llibertats democràtiques de Catalunya i d’Espanya, tot i que en els seus documents es parli de “democràcia formal”,  es demonitzi la burgesia –com si la burgesia fos una peça única i inalterable– etcètera. A poc a poc, i a partir de la Caputxinada, el PSUC aconseguirà una situació hegemònica dins la clandestinitat de manera que passarà a ser El Partit, i prou.  No cal dir, doncs, que en l’episodi de la Caputxinada el PSUC està de part de les llibertats. Però, també, de part dels interessos de la Unió Soviètica. No podem explicar la nostra història més recent fora del marc internacional dins del qual es desenvolupa; i aquest marc és el de la Guerra Freda que dura des del final de la II Guerra Mundial fins a la caiguda del Mur, l’any 1989. Durant aquest període, res, res, res del que passa al món pot entendre’s fora d’aquest context; la durada del règim de Franco, per exemple. I, com a contrapartida, algunes de les característiques de l’antifranquisme.  En el seu llibre, Crexell sembla sorprès en descobrir que el delegat de l’Associació Nacional d’Estudiants dels Estats Units era un agent de la CIA.  No té res d’estrany, sobretot, perquè en el disseny i l’organització de la Caputxinada  la participació del PSUC va ser fonamental.

            És en aquest context que cal parlar de la figura del filòsof Manuel Sacristán, professor de la Universitat de Barcelona, fins a la seva expulsió, i autèntic cervell de  moltes de les coses que van passar aquella tarda a la sala d’actes dels Caputxins de Sarrià. Ell va ser el redactor del Manifest per una Universitat Democràtica, el text teòric de més densitat ideològica aprovat aquell dia;  ell devia  inspirar la constitució de la taula presidencial –una mena de direcció aparentment col·legiada, un petit politburó on el qui manava realment quedava diluït–; i ell devia inspirar fins i tot el nom del Sindicat: “Sindicat Democràtic” , un adjectiu que també surt en la definició de la mitja alemanya ocupada pels russos: “República Democràtica Alemanya”.  I no podem oblidar que un dels alumnes predilectes de Sacristán va ser Francisco Fernández Buey, futur creador de la revista “Mientras tanto”, futur professor de la Universitat Pompeu Fabra i, en aquell moment, el màxim dirigent del Sindicat Democràtic d’Estudiants a la Facultat de Filosofia i Lletres. Fernández Buey era, amb l’autoritat que li donava el seu excel·lent currículum d’estudiant i la seva lluita a favor d’una universitat lliure i democràtica,  el líder més escoltat d’aquell Sindicat. Si alguna vegada em preguntessin –cosa que no ha passat mai— quines biografies em semblen més urgents d’escriure en diria dues: la de l’economista Joan Sardà  Dexeus –aquell que de dilluns a divendres modernitzava l’economia franquista i els diumenges anava a casa d’en Pla a confessar-se’n— i la de Manuel Sacristán.  Sacristán és l’únic marxista amb cara i ulls que ha tingut aquest país; la resta –Xavier Folch, etcètera— mai no van deixar de ser escolanets seus. A ell li devem, en bona part, el procés de marxistització intel·lectual que va experimentar el nostre país durant els anys seixanta i setanta.

            Des de la conferència de Ialta,  els dirigents russos sabien que Espanya quedava sota la tutela-la americana.  Ho sabien, fins i tot,  d’Itàlia.  I, per això, en un moment donat, Montanelli surt en defensa de Togliatti  i afirma que sempre va  aconseguir que el  seu Partit, el Partit Comunista Italià, no superés mai el 49% de vots.  En aquest punt convergien els interessos d’Itàlia, els d’Estats Units i també els de la Unió Soviètica perquè allò que s’havia pactat a Ialta continuava essent sagrat. A Espanya, per tant, Rússia no volia implantar cap mena de dictadura del proletariat. En tenia prou en que els intel·lectuals d’esquerra no abracessin l’anticomunisme. Així els resultava més fàcil mantenir l’statu quo polític i territorial de la Unió Soviètica –que ocupava mitja Europa— . Precisament, la no assumpció d’un anti-comunisme explícit és el gran retret que estudiosos de la talla de Michel Wiinock  i Tony Judt fan als intel·lectuals d’esquerra d’aquell moment.  Un objectiu col·lateral de la Unió Soviètica era alimentar el xup xup anti-nordamericà i exagerar la importància dels comunistes espanyols.  A Franco, aquesta estratègia ja li anava bé. Com més comunistes hi hagués a Espanya més necessari es feia el nostre Dictador.

            Tot això, però, no treu valor a la Caputxinada.  Des del punt de vista polític, va propiciar l’aparició  d’organitzacions tan crucials, en la lluita antifranquista, com l’Assemblea de Catalunya. De la Caputxinada va sorgir el Grup Democràtic de Periodistes als integrants del qual, per cert, mai no hem acabat de fer justícia.  Antonio Figueruelo en va ser un dels fundadors. I, per sobre de tot, la Caputxinada va donar molta moral als joves que volien canviar les coses. Sí. Es podia.  El matalàs franquista començava a deixar d’asfixiar-nos.

18
jul

L’hegemonia alemanya

            Costa molt admetre la necessitat d’introduir elements no racionals en l’anàlisi de l’actual crisi europea. Som fills de la Il·lustració i encara que Edgar Morin ja ens advertís, després de la caiguda del Mur, que entràvem en “l’era de la complexitat”, alguns noms i algunes idees costen d’introduir, o de re-introduir, perquè en el seu moment van quedar associades a alguna de les pitjors catàstrofes del segle XX.  Però el segle XX  també ens demostra que la Raó produeix, en efecte, monstres i que duta a la seva extrema radicalitat, converteix la utopia en un crim permanent, tal com en el seu dia va començar a fer Robespierre i tal com va posar en pràctica, des del triomf de la Revolució Russa, Lenin, per més que Gorki l’absolgués de tota culpa.

            És Oswald Spengler qui, en els dos volums de La decadencia de Occidente, publicats el 1918 i el 1922, introdueix la idea de considerar les nacions com una realitat geològica i, per tant, viva amb uns trets específics que constitueixen una mena de psicologia col·lectiva, que es manté inalterable al pas dels anys i que, en bona part, determina la seva vida i les seves accions.  Aquesta és una visió pessimista de la història que es contradiu amb la visió optimista de Hegel i del materialisme històric que va inspirar.  Res s’escapava del món de la Raó i, per això, Althusser volia elevar el materialisme històric a la categoria de certesa incontestable, com en el seu dia ho va ser l’heliocentrisme de Galileo Galilei.

            En realitat, però, sota la defensa de la idea benèfica del comunisme hi havia, per part de Stalin, la pràctica política del tradicional expansionisme  territorial rus.  N’aporta testimonis, entre ells el del propi Stalin, l’historiador Simon Sebag Montefiore en el seu sensacional llibre La corte del zar rojo. Resulta absurd, doncs, parlar de retorn a la Guerra Freda. La Guerra Freda no va ser sinó la coartada d’aquest expansionisme rus que Putin assumeix per convenciment i perquè això el fa popular entre una majoria de l’opinió pública russa.

            També quan parlem de les característiques de l’actual hegemonia alemanya hem d’introduir elements no racionals, si de veritat volem entendre el que està passant.  En el benentès que aquests elements no substitueixen cap anàlisi racional sinó que la complementen.  Tot el que diuen els economistes és, naturalment, cert: els països del sud d’Europa van assumir uns deutes que ara resulten molt difícils de pagar, o que senzillament no poden pagar, i els països del Nord, encapçalats per Alemanya, volen cobrar. Abans, el deute era d’entitats bancàries privades i això posava en perill el conjunt del sistema financer. Ara, els deutes han estat assumits pels Estats deutors, és a dir, per tots i cadascun dels ciutadans que en són membres.  Després de més cinc anys de penúries, durant els quals el nivell de vida de la majoria de ciutadans ha baixat considerablement i l’atur s’ha convertit en una pandèmia, especialment entre la gent jove, la crisi ha començat a tenir greus repercussions polítiques.  Hi ha un fil roig anti-Unió Europea que uneix Syriza, de Grècia; els “grillistes” d’Itàlia, la nova extrema dreta de França, i el “Podemos” d’Espanya.

            La Unió Europea es troba tan presonera de la teranyina institucional que ella mateixa ha creat que és incapaç d’exercir el lideratge que li hauria de correspondre.  I el seu prestigi està caient en picat, sobretot perquè una part de l’opinió pública europea veu que no serveix per formular solucions raonables, ràpides i eficaces.  El president de la Comissió Europea és el senyor Jan Claude Junker, un polític que va ser primer ministre del seu país, Luxemburg. Durant el seu llarg mandat, el seu govern va establir un sistema impositiu que exonerava les grans multinacionals de pagar els impostos que, en justícia, els corresponia.  Un gran  europeista, doncs, que per tal de beneficiar el seu petit país no va dubtar en perjudicar tots els altres.  El comissari d’Economia i Finances és el polític francès Pierre Moscovici. Pocs, però, coneixen el seu nom. Perquè no és ell qui “dicta” la lleis econòmics de la Unió Europea (després de passar, si voleu, pel Parlament a discutir-les). No. Qui “dicta” les lleis és el senyor Wolfang Schauble, ministre de finances d’Alemanya.  (Schauble ha gosat fer la broma de proposar a Jack Lew, secretari del Tresor nord-americà, d’intercanviar Puerto Rico per Grècia. Però Lew sí que, com a secretari del Tresor, té un mandat explícit del president Obama. A Schauble, en canvi, no l’ha nomenat Jean Claude Junker, el president de la Comissió, sinó Àngela Merkel, la presidenta del govern d’Alemanya). També existeix l’Eurogrup, que és l’organisme de la Unió Europea que reuneix tots els estats que tenen l’euro com a moneda. El president de l’Europgrup és l’holandès Jeroen Dijsselbloem, deixeble preferit del senyor Schauble.

            Aparentment, la política econòmica preconitzada pel senyor Schauble és del tot racional. Obeeix a un pensament econòmic que defensa una cosa tan irrebatible com  la necessitat de no gastar més del que és té  i que fa de l’austeritat la seva bandera.  Però la posada en pràctica d’aquesta austeritat ha agreujat la crisi econòmica i només quan el Banc Central Europeu ha començat a regar les institucions financeres amb diner fresc el malalt ha sortit del seu estat catatònic. Però que ningú no s’enganyi. El malalt continua en situació d’extrema gravetat. O és que potser és sostenible el deute actual de l’Estat espanyol, que supera el 100% del seu PIB? O la situació de la “guardiola” de la Seguretat Social a la qual l’Estat espanyol ha hagut de recórrer per pagar les pensions? Per no parlar de l’atur, especialment el juvenil, que segueix amb xifres inadmissibles; o el problema dels desnonaments…

            Però Àngela Merkel i Wolfang Schauble no practiquen aquesta política econòmica per raons purament tècniques. Si fos així, l’haurien abandonada fa temps.  Als Estats Units, molt més pragmàtics, ja ho han fet. Ells, que són la pàtria per excel·lència del capitalisme, estan sortint molt més de pressa de la crisi que nosaltres, els europeus. L’actuació del govern de Merkel no s’entén si no es té en compte el fantasma de la inflació dels anys 20, que va enfonsar, en termes econòmics i morals, la societat alemanya  fins a uns nivells avui dia difícils d’entendre, tal com va explicar magistralment Josep Pla en les seves cròniques. I tampoc no s’entén l’actuació del govern de Merkel sense el fantasma d’una certa superioritat moral, o intel·lectual, que els mitjans de comunicació més influents no paren d’esbombar. No va afirmar  el Bild que gràcies a la crisi econòmica els espanyols havíem deixat de fer la migdiada?

            Jo no dic que aquests arguments polítics, històrics, esborrin els arguments econòmics. No. Només dic que si no els tenim presents, i mal que ens pesi haver-los de tenir presents, no entendrem del tot el que passa. Alguns ja fa dies que pensem que l’hegemonia alemanya pot acabar essent, per al conjunt d’Europa, força més perjudicial que l’hegemonia americana, contra la qual tantes manifestacions hi va haver. Però ara no hi ha cap altra gran potència que atiï l’antigermanisme –com sí que hi havia una gran potència que atiava l’anti-americanisme– i això, ben mirat, no deixa de ser una sort.  Tot i que aquesta manca de reacció no canvia en absolut els negres presagis que sobrevolen Europa.

 

27
mai

D’Angela Merkel a Ada Colau

         Al setè any de la crisi, el meteorit de l’austeritat compulsiva disparat per Angela Merkel ha provocat, a Catalunya i a Espanya, un daltabaix electoral de proporcions gegantines. La reforma política consensuada després de la mort de Franco –basada en un bipartidisme imperfecte i en una tramposa generalització autonòmica— està ferida de mort. En el seu impacte electoral en territori català i espanyol, el meteorit no només ha tocat de ple polítics presumptament corruptes sinó també d’altres, com l’alcalde Trias, que havien dut a terme una gestió fora de tota sospita. La recepta de l’austeritat a ultrança ha provocat un empobriment general de la població i només tenint en compte raons extra-econòmiques –raons que formarien part de l’ADN o de la geologia de la societat alemanya– es pot entendre l’entossudiment d’Angela Merkel en mantenir-la. Ja els pragmàtics britànics de finals del XVIII ens havien advertit que “és bo allò que és útil” . I l’austeritat compulsiva no ha resultat en absolut útil.  La paradoxa és que, d’entrada, Alemanya té raó. Un conjunt de països, sobretot del sud d’Europa, han gastat més del que tenien i ara han de tornar els diners que deuen i han de prometre que no s’endeutaran més. I com a escenari de fons, unes societats hiper-regulades, unes burocràcies asfixiants, una natalitat a la baixa i una subhasta de populisme cada quatre anys. És cert. La crisi és econòmica; la solució, però, només pot ser política.

            En el seu monumental llibre sobre la I Guerra Mundial, l’ historiadora Margaret Mac Millan afirma que la preponderància dels militars en la presa de decisions va ser una de les causes del conflicte. Els militars, enduts pel seu zel professional, van fer que, en un moment donat, en el moment per exemple en què es va decretar la mobilització general, resultés tècnicament impossible tirar enrere, arribar a alguna mena de pacte que deturés la inèrcia cap a la guerra. Ara no estem per, per fortuna, a la vigília d’una confrontació com la de 1914 –Zweig la va definir amb exactitud: el suïcidi d’Europa–. No. Però allà on el 1914 hi havia els caps militars, els generals d’Estat Major, poseu-hi els economistes, els ministres d’Economia i els manaies de les organitzacions internacionals de caire econòmic, i us adonareu que potser passa el mateix. Potser tenen raó en les receptes que proposen –com la tenien els militars que volien ser els primers en començar la guerra, per guanyar-la— però les receptes s’han demostrat insuficients i han augmentat el volum de la crisi. I és aquí on es troben a faltar solucions polítiques; les úniques que serveixen en els moments realment complicats de la vida dels pobles. ¿O no van ser solucions polítiques –el Pla Marshall, per exemple— allò que va permetre que l’Europa lliure remuntés la gravíssima situació en què es trobava a la sortida de la II Guerra Mundial? Però la crisi d’ara s’allarga i s’allarga i no deixa de ser significatiu que sigui el president del Banc Central Europeu, i no el president d’Europa –que no n’hi ha— el qui acabi dient l’última paraula.

            A Espanya, i a Catalunya, la crisi ha castigat la gent treballadora i les classes mitjanes, amb espectacles que no s’haurien d’haver produït mai com la dels desnonaments de les famílies que no poden pagar la seva hipoteca. Aquí, la insensibilitat del PP ha estat total i és en aquesta bretxa, tan lacerant i tan cinematogràfica, per on han entrat els indignats d’Ada Colau. Ella va ser de les primeres en adonar-se que el sistema capitalista és modificable no des de la plaça pública sinó des del Parlament. (El mateix descobriment havia fet Cohn Bendit fa uns quants anys i per això ara els ecologistes ens omplen de lleis des del Parlament europeu).  I, embolicant-ho tot, la percepció que existeix una corrupció política generalitzada, que arriba a ser sistemàtica a Andalusia –una de les regions més pobres d’Europa malgrat la gran quantitat de diners que ha rebut i rep dels territoris més rics d’Espanya. La corrupció ha afectat també Catalunya a partir, sobretot, de la declaració de l’expresident Pujol sobre uns diners no declarats i de la posterior successió de denúncies que han afectat altres membres de la seva família.

            Trias ha pagat per uns pecats que no ha comès. Ha estat, fins ara, l’alcalde amb més sensibilitat social de tots els que han passat per l’ajuntament de Barcelona en aquests darrers trenta anys. I, a la vegada, ha gestionat amb èxit els grans esdeveniments, aquells que han convertit la ciutat de Barcelona en una de les més dinàmiques i atractives del món. Si alguna cosa no ha tingut Trias és relat (que és l’única cosa que ha tingut Ada Colau). Ho vaig dir en un dels meus últims articles publicats al Punt/Avui i alguns es van pensar que la discrepància amagava algun tema personal. No. Jo vaig votar Trias per alcalde fa quatre anys i l’he tornat a votar ara. Però a Trias li ha faltat relat i equip. Ja és una tradició que la majoria de dirigents de Convergència no s’adonin de la relació existent entre el debat intel·lectual i l’actuació política;  només cal  veure en quin situació han quedat, durant aquests darrers quatre anys, la revista Barcelona metròpoli i el CCCB, dues de les eines d’influència intel·lectual dels governs municipals socialistes. I pel que fa a l’equip directiu l’única figura realment destacada ha estat la d’Antoni Vives, amb discurs i projectes propis.

            Catalunya, sí, és el país del seny –i Spengler potser diria que el seny forma part de la morfologia del país–. Però és també un país de rauxa i d’il·luminacions sobtades. Comptem, si més no des del segle XIX, amb una tradició important de teosofistes, invocadors d’esperits, herboristes de tota mena, capellans i monges més o menys eixelebrats i innombrables prestigitadors de l’esperit. No vull dir que Ada Colau formi part d’aquesta tradició. No. En absolut. El que dic és que desperta una simpatia semblant. Això explicaria que hagués aconseguit vots no només en els barris més castigats per la crisi. Per posar un exemple potser més clar: a Sant Cugat del Vallès, els segon municipi amb la renda per càpita més alta de tot Espanya, la CUP ha estat la segona força política més votada. O a Sant Cugat de sobte tots els seus habitants s’han tornat proletaris o els catalans, a l’hora de votar, som uns espècimens ben curiosos.

6
abr

Joaquim Molas, des de fora

La meva relació amb el doctor Joaquim Molas ha estat molt vinculada als anys en què vaig exercir com a responsable de la informació cultural del diari Avui i ell era el catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Barcelona. A mi em semblava que era imprescindible que el diari, en aquell moment l’únic que es publicava en català, mantingués una bona sintonia amb el doctor Molas, tot i que la relació no havia començat amb bon peu. Mentre estàvem preparant la sortida del diari jo l’havia anat a veure, en nom del director Josep Faulí, per demanar-li que hi escrivís de forma periòdica. Molas s’havia queixat de la falta d’una crítica militant, en part a conseqüència de manca de premsa en català, i a mi em semblava que ara era el moment de posar fi a aquesta anormalitat. Molas, però, va declinar la invitació. Dels diversos crítics diguem-ne sèniors que vaig anar a veure, només Joan Triadú va acceptar convertir-se en crític literari de forma militant; és a dir, amb articles sobre llibres que publicàvem cada quinze dies. A Molas, com era la nostra obligació, no el vam deixar de petja. Per exemple, a petició meva, va escriure un article molt interessant titulat Literatura i estrats socials (publicat 3 de febrer de 1980) que resumia la presentació que ell havia fet a la llibreria Proa del Petit Curial Enciclopèdic. Amb els anys, el diari va guanyar en qualitat informativa i en presentació i cada diumenge apareixia un suplement cultural, amb pàgines en color i una fotografia d’algun escriptor de renom que ocupava tota la portada. Em va semblar que era el moment de tornar a la càrrega. Molas em va citar en un restaurant del carrer Muntaner, més avall de la Gran Via, i em va preguntar què volia. “Que deixi de malparlar de l’Avui” li vaig contestar. I li vaig dir que potser sí que érem un diari modest i sense gaires recursos però que encara ho faríem pitjor si no aconseguíem ni tan sols la complicitat de les persones que remaven en la mateixa direcció cultural que nosaltres. Aquesta vegada ens vam entendre i Molas va començar a publicar a l’Avui alguns dels articles, o capítols, que formen el seu Fragments de memòria recollits després en un volum editat per Pagès l’any 1997.

 El 1991 vaig guanyar el premi Joan Fuster d’assaig amb el llibre Deu daus, retrats literaris de deu persones que jo havia conegut. L’últim dau era Jordi Pujol; el penúltim, Joaquim Molas. Es titulava Joaquim Molas, l’arquitecte insatisfet. Si ara l’hagués de tornar a publicar procuraria rebaixar un cert to solemne que es cola en la descripció del personatge i la seva obra. Però, en general, el text no em sembla desencertat. En efecte, Molas ha estat un arquitecte; i un arquitecte, insatisfet. Ell, en el seu terreny, que al començament era el de la història literària, va comportar-se de la mateixa manera que ho van fer els seus companys de generació: és a dir, fent veure que el franquisme no existia. Aquí és on el franquisme va perdre la batalla: a la revista Curial, a Primera història d’Esther, en els versos escandalosament terrenals de Palau i Fabre. El català no desapareixia ni era un patois i les generacions més joves, les que ja van ser educades sota el franquisme, tard i malament van topar-se amb uns models enlluernadors, de Gran Cultura. Molas s’emmirallava en els grans mestres — Milà i Fontanals i Jordi Rubió— i tenia com ells una voluntat globalitzadora. No sé si li hagués agradat que se’l comparés amb Eugeni d’Ors però no és cap disbarat dir que el mestratge hegemònic exercit per Molas va trobar un camp abonat en la tradició del Pantarca. Molas venia del Noucentisme i es va topar amb el marxisme; un doble esforç intel•lectual de mirada unívoca. Ara bé, resulta injust ressaltar només el Molas marxista –el Molas de Poesia catalana del segle XX— perquè progressivament es va anar desenganxant de la idea de trobar una Explicació Única –la Veritat en majúscula, que diria Toni Judt—. I es va anar fixant cada vegada més en els valors autònoms de l’obra estudiada: Verdaguer, les avantguardes, etc; una mirada que, per cert, l’apropava a la de Carles Riba.  Aquell retrat literari meu deia, més o menys, això. I a Joaquim Molas li va agradar. Tret d’Albert Manent, era la primera vegada que algú de fora de l’Acadèmia li dedicava un retrat literari. A alguns escriptors que se sentien damnificats per Molas –i n’hi havia uns quants, sobretot, de la Generació dels 50— el meu text els va semblar massa complaent. Els deixebles de Molas –els “moletes”— el van ignorar.

 En canvi, la meva recent biografia sobre Salvador Espriu el va irritar molt. En vaig tenir una constància del tot explícita el dia que Albert Manent va ser enterrat. A la sortida de la cerimònia religiosa, el doctor Molas em va retreure que no l’hagués anat a veure abans de publicar les coses que jo deia d’ell. Li vaig contestar que tot el que s’hi deia, en la biografia, estava documentat en les corresponents notes a peu de pàgina. Ell em va replicar que jo ja sabia com anaven aquestes coses; que un document es pot llegir de moltes maneres i que ell m’hauria explicat com de veritat havien anat les coses. Però aquesta és una qüestió que ja havia hagut de resoldre en anteriors biografies. Alguns coetanis de les persones biografiades, i que les han sobreviscut, preferirien que a la biografia figurés l’opinió que ara tenen de les coses que van passar i que ells van viure més que no pas quedés constància del que van fer o escriure en el seu moment. Però l’objectiu d’una biografia no és fer quedar malament ningú sinó donar un retrat fidedigne del personatge biografiat i de l’època que li va tocar viure; i un retrat fidedigne està ple de meandres i contradiccions.
Més enllà de la literalitat de les coses que jo deia, perquè a Joaquim Molas no li va agradar la meva biografia? El resum podria ser aquest: mentre escrivia la biografia em vaig adonar que amb els instruments –la paraula és molt de la postguerra– de què disposava la crítica literària a la Catalunya dels anys cinquanta i seixanta era molt difícil arribar al moll de l’os de l’obra d’Espriu. A Espriu el va començar a entendre una generació de crítics que ja no tenia res a veure amb la Guerra Freda, ni amb Luckacs, Gramsci, l’estructuralisme o qualsevol altra tendència sorgida de la Modernitat. L’Antic Testament, els clàssics grecs, la càbala, el gnosticisme, l’agustinisme de Mester Eckhart, i la filosofia d’Spinoza són alguns dels autors i alguns dels temes que fan possible endinsar-se en l’obra d’Espriu; uns autors i uns temes força allunyats de les preocupacions ètiques i estètiques del món intel•lectual de la Guerra Freda de la qual la postguerra civil espanyola n’és, en certa manera, una conseqüència. Res més allunyat d’una idea maniquea, de bons i dolents, que una idea de laberint. Per entrar en el laberint d’Espriu calia una nova generació, la de Rosa Delor, Sebastià Bonet i Carles Miralles per citar els tres crítics que més han destacat. I, anant més enllà, jo m’imagino els anys de la postguerra com un llarg parèntesi superat el qual enllacen amb la història intel•lectual estroncada el 1939 –o el 1936. Però, és clar, a ningú no li agrada formar part d’un parèntesi, encara que en siguis el cap, o un dels seus intel•lectuals més valuosos.

Durant uns anys, el doctor Joaquim Molas era un personatge que em feia por. Manava a la Universitat de Barcelona, manava a l’editorial més important del país i, de rebot, manava als centres d’ensenyament on s’estudiava llengua i literatura catalanes. La seva ambició de poder semblava no tenir límits. Però potser és preferible l’ambició a la banalitat. En aquest sentit, la seva figura, i la seva obra, em sembla molt més perdurable que la del seu col•lega Josep Maria Castellet. Molas va saber detectar quins eren els autèntics problemes intel•lectuals de l’època que li va tocar viure. Castellet, en canvi, va veure passar la història pel seu costat i el seu màxim esforç va ser no sortir-hi gaire despentinat. Un exemple el tenim en el retrat que ens ha deixat del seu amic Manuel Sacristán. Sacristán és la peça fonamental en el procés de marxistització del país. Fins que no se n’escrigui, des d’un cert distanciament, la biografia no podem entendre en tota la seva complexitat, i en totes les seves implicacions, què va ser l’antifranquisme intel•lectual dels anys seixanta i setanta. Doncs bé, Castellet passa quasi de llarg d’aquest punt i, en canvi, queda fascinat per l’anècdota de la pistola que, en un moment donat, quan encara era un caballero falangista, Sacristán hauria exhibit. Molas potser no despertava, fora de l’àmbit acadèmic, gaire empatia. Però la seva lluita per construir catedrals sota el matalàs franquista és del tot admirable.

1
nov

L’estratègia de l’Estat

Sovint, des de Catalunya es diu que, en l’actual moment polític, Mariano Rajoy no fa res; que ha adoptat l’actitud de Don Tancredo, que és la manera d’actuar que defineix el torero de xarlotada que es posa dalt d’una cadira, absolutament immòbil, mentre el toro passa pel seu costat, i no el banyega. En realitat, Rajoy ha dissenyat una sofisticada estratègia. En primer lloc, ha plantejat la pugna entre dos extrems: o statu-quo actual o secessió per tal que el debat no pogués centrar-se en temes concrets –el pacte fiscal, el blindatge de les competències lingüístiques, l’acord sobre infraestructures— que evidenciarien la raó de les demandes catalanes. La idea d’independència, en canvi, està lligada a fronteres i exèrcit propi, etcètera… temes molt fàcilment ridiculitzables a l’Espanya i l’Europa d’avui.  A quest plantejament deixa fora de joc tots els qui defensen la possibilitat d’una tercera via i dona ales a Esquerra. A Rajoy ja li va bé, que Esquerra pugi, perquè pensa que d’aquesta manera serà més fàcil que, finalment, i tal com ja ha passat en altres moments històrics –Tancament de caixes, Solidaritat Catalana, etcètera— esclatarà la divisió entre els propis catalans.

Rajoy, amés, està usant determinats serveis dependents del ministeri de l’interior i del ministeri d’Hisenda per atemorir la classe dirigent catalana. I, de passada, aconseguir que els ciutadans amb menys capacitat per analitzar els missatges politics i mediàtics –ciutadans de Catalunya— arribin a la conclusió que això del sobiranisme és una tapadora per als negocis bruts de la classe política actual. I votin en conseqüència. En aquesta tasca, el govern Rajoy ha comptat amb la col·laboració i la complicitat –més o menys intensa, segons els casos—de molts mitjans de comunicació. Ni el president Mas ni l’alcalde Trias han tingut ni tenen diners a l’estranger. Però el mal ja està fet. I ningú no dimiteix. I la premsa espanyola oficialment d’esquerres tan pulcra quan es parla de legalitat i de la Constitució no aixeca cap veu de protesta. Que, a la vegada, aquestes actuacions generin més independentistes no preocupa gaire a Rajoy. Ell vol arribar a les eleccions de l’any vinent i passar el problema a un altre. Al cap i a la fi, va ser Rajoy—com abans havia estat Aznar— el qui va acceptar els consells del seu assessor àulic en matèria de comportament electoral, segons el qual és bo mantenir entre l’opinió pública espanyola un anticatalanisme de baixa intensitat, sempre a punt de revifar si les circumstàncies polítiques ho fan necessari.

Aquesta estratègia de Mariano Rajoy compta amb el vist-i-plau del PSOE. Després de la dimissió de Rubalcaba, el PSOE hauria pogut experimentar un canvi autèntic. Eduardo Madina era un candidat que potser s’ho creia més, això de la plurinacionalitat de l’Estat. Però Felipe González i altres guardians de l’ortodòxia van córrer a promocionar Pedro Sánchez, vigilat de prop per Susana Diaz, la presidenta d’Andalusia, que ja ha dit, per activa i per passiva, que de reconeixement de la singularitat de Catalunya, res. La reforma de la Constitució que proposa el PSOE només és una manera d’allargar la solució del problema i diluir-lo en altres reivindicacions. Si de veritat el PSC i el PSOE es creuen això de la Tercera Via que rescatin el projecte de Pasqual Maragall i nomenin, a Maragall, soci d’honor.

Els catalans, doncs, enfront hi tenim no un govern sinó un Estat. I parlo d’”els catalans” perquè són les institucions més influents de l’Estat les que no volen parlar de canviar un statu-quo que perjudica a tots els catalans, i no només als qui volen la independència. A la resta de l’Estat saben que qualsevol canvi en profunditat significarà un repartiment dels diners més equitatiu, i en aquesta qüestió determinades regions i ciutats hi tenen molt a perdre. Però al costat d’aquestes raons econòmiques per oposar-se a les demandes catalanes n’hi ha d’altres que escapen a tota explicació racional. La gratuïtat de l’insult, de la mentida i de l’exageració, quan es parla de persones i temes relacionats amb Catalunya, de molts mitjans de comunicació espanyols i de determinats òrgans de l’Estat hauria de fer enrojolar qualsevol persona de pensament demòcrata. No és així. Hi ha anticatalanisme ancestral que és el que fa més por; i que ens indica que en aquesta Espanya ja no hi tenim res a fer.

 

17
set

Xammar i Gaziel

 

En efecte, tal com diu el títol de l’exposició inaugurada al Palau Robert, Eugeni Xammar va ser el periodista català que ens va explicar el món. N’hi ha hagut d’altres, de periodistes catalans, escampats pel món o per l’Europa del segle XX. Per exemple, Josep Pla en els anys anteriors a la guerra civil –encara que després continués amb els seus viatges, però ja no com a corresponsal; o Carles Sentís, en els anys de la postguerra. Xammar va viure molts més anys fora que dins del nostre país; primer, perquè així ho exigia la feina de corresponsal; després, perquè es va exiliar. Més ben dit, perquè ja no va tornar. Això li va donar una mirada diferent de l’habitual perquè tot i que no va deixar de participar en determinades batalles de l’interior –sobre l’ofici de periodista, la revista Destino o Serra d’Or— va saber de seguida quines eren les coses essencials que estaven en joc; i, en general, en va copsar el seu autèntic abast. Primer exemple: el viatge que ell i Josep Pla van fer a Moscou l’any 1926, en plena febrada bolxevic.  Xammar no va picar l’ham. Ara sembla que aquesta havia de ser la posició de qualsevol periodista o escriptor que no tingués els ulls a l’esquena però ja sabem que això no va anar així.  Xammar, a més, no va perdre el sentit de l’humor. Acompanyat d’Andreu Nin, visita el Museu Lenin “on es conserva, molt ben conservat per cert, en un pot de vidre, el cervell de Lenin, molt semblant per fora a qualsevol cervell de vedella exposat damunt el marbre d’una carnisseria”. Segon exemple: les cròniques sobre l’ocupació per part de l’exèrcit francès de la conca del Ruhr durant l’hivern i la primavera del 1923. Per obligar a pagar les indemnitzacions de guerra acordades a Versalles, els militars francesos entren als pobles del Ruhr i detenen i empresonen alcaldes elegits democràticament. Xammar de seguida s’adona que aquest comportament està creant un caldo de cultiu favorable al nacionalisme totalitari. La grandesa de l’ofici de periodista és aquesta: a partir d’una escena saber endevinar com anirà la resta de la pel•lícula. Xammar i Pla només fallen en un punt. He tornat a llegir detingudament l’entrevista que li fan a Adolf Hitler, el 1923, després del fracassat cop de Munich. Al meu entendre, si aquesta entrevista no va ser posteriorment reivindicada ni per Pla ni per Xammar és perquè no es van adonar de l’autèntica naturalesa del personatge. Estaven davant d’un monstre i el van prendre per un pallasso. (L’entrevista es titula “Adolf Hitler o la ximpleria desencadenada”).

 S’ha escrit molt sobre les relacions entre Josep Pla i Eugeni Xammar. Menys coneguda és la relació entre Xammar i Gaziel, potser perquè aquesta relació no va existir o va ser mínima. En les cartes creuades que Pla i Xammar van publicar a La Veu de Catalunya l’any 1924, Gaziel no queda bé. I en un esborrany d’article contra Joan Maragall, enviat per Xammar a Pla el 1927, es parla sempre de Godó-Gaziel. Xammar, com en un moment donat J.V.Foix i la majoria d’escriptors catalans dels anys vint i trenta, combat La Vanguardia per dos motius: perquè està escrita en castellà i perquè els Godó no són catalanistes sinó dinàstics. Xammar arriba a escriure: “Cal crear una premsa catalana amb cara i ulls, enfocar el problema des del punt de vista comercial, provocar que aquesta premsa engoleixi, si és possible, les millors intel•ligències de Catalunya. És d’interès primari tan fonamental que la grandesa patriòtica de l’empresa justifica tots els sacrificis humans”.

 També Gaziel, com tots els grans periodistes, sap captar la gravetat històrica de determinats moments de l’actualitat periodística. Només cal llegir, per exemple, els seus articles sobre el 6 d’octubre o sobre les vacil•lacions de Gil Robles enfront de la II República. Són d’una lucidesa insuperable. S’hi endevina la tragèdia, en forma de guerra civil, que finalment arribarà. Gaziel, però, no formava part del moviment catalanista. Se’l mirava des de fora. Era una mirada extremadament crítica. I per això van comptar amb el beneplàcit dels Godó. Per raons diferents, oposades, també els amos de La Vanguardia eren molt crítics amb la II República i la Generalitat de Catalunya. Xammar, en canvi, viu el moviment catalanista des de dins; se’n sent partícip.

La guerra civil ho canvia tot. Gaziel és defenestrat pels uns i pels altres i és des de l’exili interior més desolat que escriu les pàgines més dures i més clarividents sobre Catalunya i Espanya. Ell, que havia mirat amb un cert aire de superioritat el moviment catalanista, acaba per ser-ne el representant més lúcid. I no és casualitat que sigui Josep Benet, el gran manaia dels resistencialisme cultural de la postguerra, el qui prologui l’edició de les Obres Completes que la Selecta publica el 1970. Amb aquest pròleg Gaziel queda reintegrat a la “comunitat catalana” per dir-ho en una expressió usada per Xammar. I la seva Història de La Vanguardias serà publicada per les Edicions Catalanes de París, dirigides per Josep Benet i sufragades per Jordi Pujol, aquell que, pocs anys abans, havia encapçalat una exitosa campanya contra el director de La Vanguardia, el diari tan criticat per Xammar.

……………………………
Aquestes reflexions són fruit d’una visita a l’exposició Eugeni Xammar, el periodista que ens va explicar el món que aquests dies es pot veure al Palau Robert de Barcelona. El periodista i historiador Joan Safont n’ha estat el comissari. Es tracta d’una petita gran exposició absolutament recomanable.

8
set

Visigots i afrancesats

Reconec que tota simplificació resulta perillosa però llegint la premsa que s’edita a Madrid no puc deixar de pensar que, nosaltres, els catalans, no hi tenim res a fer ni amb els visigots ni amb els afrancesats. Als visigots se’ls veu venir d’una hora lluny: duen espasa i escut i allò que saben és conquerir territori a l’enemic, i expulsar-lo si convé. En tenen molta experiència històrica. Els afrancesats són més sibil•lins. Han llegit Montaigne i reciten Machado i miren Espanya amb un cert aire de superioritat: ells són els europeus, els qui ens salvaran, a nosaltres, els peninsulars, del retard i la barroeria. Els visigots i els afrancesats es disputen la influència sobre el Regne d’Espanya si més no des dels temps de la Revolució Francesa però uns i altres defensen una concepció unitària de l’Estat, on la diferència, en la millor de les conjuntures, és tolerada; no acceptada d’igual a igual. La coincidència en aquesta visió unitària té una base doctrinal i una base econòmica. Espanya és un dels països europeus on menys ha arrelat aquella idea que els filòsofs pragmàtics anglesos van posar en circulació a finals del XVIII: és bo allò que és útil. Aquí ens hem estossinat  per brillantíssims ideals que, al final, no han servit per millorar la vida quotidiana dels ciutadans. I la visió unitària entre visigots i afrancesats també té una base econòmica: l’actual repartiment del pastís va bé per a tothom –és a dir, Euskadi, Andalusia i Madrid– excepte per a Catalunya. La Comunitat Valenciana i les Illes Balears es podrien queixar. Però s’han empassat el caramel de l’anticatalanisme i de la corrupció i els han tingut entretinguts, i esquilats, durant aquests darrers vint anys.

 Els visigots es resisteixen a pactar però quan ho fan, no enganyen. Si s’acorda suprimir els governs civils, l’acord tira endavant; i el mateix, per exemple, pot dir-se del desplegament dels Mossos d’Esquadra; fet, cal recordar-ho, a partir d’una laxa interpretació de la Constitució. És clar que els visigots s’han de veure molt aculats, per pactar, perquè creuen que tot pacte és un deshonor. Amb els afrancesats, però, passa el contrari. Resulta fàcil arribar a determinats pactes però has de vigilar molt perquè, així que et gires d’esquena, aquests pactes  es converteixen en paper mullat. No parlem ja de Zapatero i les seves promeses de respectar allò que aprovés el Parlament de Catalunya. Pensem, per un moment, en la situació del socialisme català. El PSC, en nom del PSOE, va defenestrar el seu màxim líder, Pasqual Maragall, pel fet que proposava un nou encaix de Catalunya amb Espanya; un nou encaix que no implicava la ruptura de l’Estat. Ara, algunes de les mateixes persones que més directament van participar en l’operació de la seva defenestració han assumit el poder al sí del PSC i defensen una tercera via, que és exactament la que ells van ajudar a tombar amb gran entusiasme. I al nou secretari general del PSOE no li pugen els colors a la cara per defensar una reforma constitucional que només té per objectiu guanyar temps com sigui –és a dir, fer-lo perdre al moviment sobiranista–.  (I la presidenta d’Andalussia, màxima estrella del PSOE, així que es reuneixen Rajoy i Mas adverteix que no tolerarà cap mena de pacte bilateral).

En aquests moments, la tercera via no existeix. Molts la voldríem –com ara el president de la patronal catalana i les seves enraonades propostes– però la pugna està entre els qui volen mantenir l’actual statu-quo i els qui creuen que cal trencar-lo si els catalans volem continuar tenint futur com a poble. La idea que Rajoy presentarà alguna mena de proposta a la societat catalana en algun moment del procés  –com acaben de fer els politics anglesos— és una idea falsa. No hi haurà cap proposta, entre altres raons, perquè Rajoy està lligat de mans i peus pel màxim cabdill visigòtic que és el senyor Aznar. Diuen que Rajoy ha dit als seus íntims, en relació a la situació de Catalunya: “si me muevo, me matan”. El “maten” els seus, és clar. L’única cosa que ha fet Rajoy és utilitzar les cloaques de l’Estat contra el procés català. ¿On s’és vist que el dirigent d’un sindicat policial pugui “amenaçar” amb la publicació d’informes no contrastats o llançar acusacions no provades? L’episodi del restaurant La Camarga no fa riure: és una demostració de quina és l’estratègia de Rajoy. Quan ha aconseguit abatre alguna peça de caça major –com ara el president Pujol— l’acarnissament dels visigiots ha fet pujar els colors a la cara d’alguns dels afrancesats que, fins aleshores, els havien seguit el joc. Uns i altres, visigots i afrancesats, coneixen la tradició caïnita del poble català –nyerros i cadells, etcètera– i l’única cosa que esperen és la nostra desunió. Per això, ara més que mai, el dia 11 de setembre hem d’omplir el carrers; i l’endemà demanar unitat als líders politics i socials que amb tant d’esforç i, de moment, amb tant encert en les qüestions bàsiques, ens estan dirigint.

24
ago

Editors que fan història: Jaume Vallcorba

            Alguns dels estudiosos més brillants i documentats de la nostra història cultural dels anys seixanta es mostren molt benèvols amb el sectarisme programàtic dels principals editors catalans d’aquell moment. Al cap i a la fi –venen a dir-nos— si ens van omplir el cap de Luckacs, Gramsci, Sartre i Marcuse no va ser per altra cosa que per europeïtzar-nos; un enèsim intent de no perdre el tren del que s’estava fent al tros d’Europa al qual ens volíem incorporar. Deixem de banda si aquests editors van actuar per estratègia o per convicció però el cert és que ells, amb l’ajuda de catedràtics, professors, periodistes, etc, van crear un cànon ideològic i estètic contra el qual semblava impossible rebel·lar-se. Jaume Vallcorba ho va fer, i perquè ho va fer i la jugada li va sortir bé tots els lectors, i tots els ciutadans, li hem d’estar agraïts. Ell va anar contracorrent i va guanyar, i suposo que això va ser així gràcies a una combinació de talent, habilitat i sort. I ho va fer tant en l’àmbit català com en el castellà donant raó a la teoria dels formatges esbossada en el seu moment per Amadeu Hurtado: en alguns punts –només cal pensar en els recents casos de corrupció— Catalunya i Espanya són les dues meitats d’un mateix formatge.

            En l’àmbit de la literatura catalana, Vallcorba es va comportar seguint la tradició dels grans editors internacionals: va redescobrir un clàssic –J.V.Foix–; i va posar en òrbita escriptors joves que han acabat marcant un punt i apart en la narrativa catalana. Em refereixo a Quim Monzó i Sergi Pàmies. I va fer, és clar, moltes altres coses: reeditar D’Ors; reivindicar Martí de Riquer; i, fins i tot en el camp del periodisme, donar a conèixer Eugeni Xammar o Irene Polo. És a dir, Vallcorba va ser capaç de revolucionar el cànon literari imperant i fer prevaldre, si més en bona part, aquell que el preconitzava. Molts dels autors que ell editava entroncaven amb la gran literatura dels anys trenta com, per exemple, Stefan Zweig. Aquest és un cas paradigmàtic. Abans de la II Guerra, Zweig es guanyava molt bé la vida gràcies al fet d’haver-se convertit en un escriptor global, –a escala europea, és clar. Publicava els seus llibres en alemany, la seva llengua, però immediatament era traduït a les llengües més importants d’Europa. De les seves obres se’n venien centenars de milers d’exemplars. El seu nom, però, va ser esborrat de la llista de l’ortodòxia dels anys seixanta, i tota una generació no en vam saber res fins que Vallcorba no el va fer reaparèixer. Per a un periodista i un biògraf com jo, només per aquest sol fet, l’efígie d’en Vallcorba hauria de quedar situada dalt d’un pedestal permanent.

            Aquest matí (diumenge, dia 24 d’agost) els diaris parlen d’ell i el qualifiquen d’“editor independent”. Però, com a ciutadà de Catalunya, no em sento gaire orgullós que Jaume Vallcorba hagi estat un “editor independent”. Vull creure que en una societat on les coses funcionessin millor, ell hauria estat, sense cap mena de discussió, el director executiu de l’editorial més important del país. Això, com és públic i notori, no ha passat. Una de les coses que ens endarrereix com a país –i de la qual Madrid no en té cap culpa– és la incapacitat de situar cada persona al lloc que li correspon. Quan jo encara treballava com a periodista actiu en el camp de la cultura em va tocar contemplar la lenta entrada en crisi del grup Enciclopèdia Catalana fruit –entre altes coses—de la mala gestió empresarial i d’una erràtica direcció literària. I, de vegades, em venia al cap imaginar que vivíem a Amèrica i que a Vallcorba li arribava una proposta cultural i econòmica irresistible. Però potser no hauria funcionat. Potser, en definitiva, allò que acaba funcionant, en aquest país i en d’altres, és la individualitat.

            L’editor Vallcorba ens ha fet bastant més cultes, una mica més lliures i ens ha proporcionat intensos moments de felicitat. De ben poques persones es pot dir.

 

14
ago

Jordi Pujol: final i començament

          Resulta difícil escriure sobre Jordi Pujol en aquests moments, després de la seva “confessió”. Al caïnisme propi d’aquest país, s’hi suma l’interès pràcticament explícit dels “altres” de destruir totes aquelles persones o institucions que, en aquests moments decisius per a la societat catalana, puguin servir de guia, d’exemple o de referència. El govern central no ha fet cap passa positiva, en aquests darrers dos anys, per desencallar el conflicte amb Catalunya –i aquest punt l’ha reconegut fins i tot el New York Times–. Això sí, ha utilitzat tots els ressorts de l’Estat per tal de desprestigiar el procés sobiranista i llançar un seriosament advertiment a les persones destacades i a les institucions que s’hi apuntin. No és casual que a dos mesos de la data prevista per a la consulta Jordi Pujol i el Barça estiguin jurídicament tocats i amb moltes possibilitats d’acabar enfonsats. Per tant, en aquests moments sembla que allò que es demana és una adhesió o un rebuig sense fissures a la figura de Jordi Pujol. I això pot ser agraït de cara a una opinió pública irritada per la crisi econòmica i la corrupció dels polítics però poc útil si de veritat volem situar les coses en el seu punt just. Intentem, doncs, una aproximació el més analítica possible.

            El primer que cal és constatar i reconèixer la gravetat del fet. És cert que encara no coneixem l’abast global de les irregularitats i que caldrà esperar que els tribunals es pronunciïn. Però la declaració escrita de Jordi Pujol és prou greu en ella mateixa: ha defraudat Hisenda de forma continuada i això no té cap mena de justificació legal ni política possible. Podem comprendre les raons biogràfiques i psicològiques que l’han dut a actuar d’aquesta manera. Però aquestes raons no constitueixen, ni poden constituir, cap mena d’eximent de cara a un tribunal. És del tot comprensible, doncs, el disgust i la irritació de molts catalans. Si alguna cosa semblava caracteritzar la figura política de Jordi Pujol és que no mentia. El 1980 va arribar al poder, contra el pronòstic dels entesos, en bona part perquè l’electorat no es va fiar d’unes esquerres que, en general, predicaven solucions que no estaven disposades a aplicar. Pujol va connectar amb una mentalitat molt estesa en aquest i altres països que és la d’anar per feina. És una postura molt poc agraïda pels intel·lectuals, entre altres coses, perquè permet poques disquisicions. Però ell va tenir la virtut de mobilitzar políticament un segment social que generalment no mostra gaires inquietuds polítiques. Ho va fer, en bona part, perquè no enganyava i per això la confessió d’ara el deixa desarmat i sense prestigi.

            La segona constatació que vull fer no és de tipus jurídic, moral o polític sinó econòmic. I m’agradaria que ningú no s’escandalitzés si més no fins al final de l’argument. Ara, a principis del segle XXI, i en els països de democràcia consolidada, des del punt de vista material –dic material; no parlo de la moral col·lectiva— sol resultar més nociva la incompetència que la corrupció. Pensem, per exemple, en la diferència entre els darrers governs de Felipe González i les dues legislatures de Zapatero. En els últims anys de felipisme, la corrupció era tan estesa que robava fins i tot la directora del BOE i el director de la Guardia Civil. Aquesta corrupció va tenir les lògiques derivacions polítiques i va ser una de les causes de la derrota electoral del felipisme. Però des del punt de vista de la salut econòmica del país, les conseqüències van ser mínimes. En canvi, la ignorància, la demagògia i l’infantilisme van portar Rodríguez Zapatero a actuacions i omissions de les quals encara n’estem pagant la factura, des de la Llei de Dependència a la política energètica. Molt probablement, doncs, a l’hora del judici dels futurs historiadors, la qualificació final de Jordi Pujol i el pujolisme vindrà determinada per molts paràmetres, dels qual aquest de la corrupció en serà un, però no sé si el més important.

            I una tercera i última consideració. Ara que el pot de la corrupció s’ha destapat, ara sí que començarà a ser possible escriure una biografia mínimament equànime i completa de Jordi Pujol. Amb la seva confessió, Jordi Pujol ha tancat la seva etapa com a polític i ha obert el camí cap a la seva construcció com a personatge ja fixat en la història.  Per fi es podrà parlar d’un polític amb llums i ombres allunyada de forma definitiva la seva figura tant de la deïficació dels uns com de la negació obsessiva dels altres.

 

27
jul

Martí Anglada ens fa entendre Alemanya

 Martí Anglada acaba de publicar el llibre La via alemanya. Viatge per les terres luteranes de la conca de l’Elba.  Martí Anglada és un excel·lent periodista, i convé subratllar-ho. Es mira les coses a distància, amb més voluntat de notari que de proselitisme, amb una curiositat humil, del que sap moltes coses  i ha acumulat molta experiència. Això  li ha permès no empassar-se  els gripaus ideològics que han distorsionat la mirada de la majoria dels seus companys de generació. Martí Anglada sap, per exemple, que sovint, al llarg del segle XX les qüestions ideològiques no han fet sinó emmascarar ancestrals disputes territorials. Això explicaria, per exemple, que la divisió d’Alemanya –encara que fos a costa que la meitat dels alemanys quedessin tancats en un laberint de repressió i mediocritat— ja anés bé als successius governs de la Gran Bretanya, sempre partidària de la divisió d’Europa, i de França –tradicional enemiga dels germànics.

            Amb la caiguda del Mur tot això canvia i Alemanya, per fi, després de provocar o ajudar a provocar tres guerres en un segle, desplega la seva hegemonia de fet sobre tot el Continent. Ens convé, doncs, saber com és aquesta Alemanya que mana; i quins són els suposats valors del luteranisme que la fan la nació més poderosa d’Europa. Martí Anglada es remet, en aquest punt, a allò que diu Ulrich Beck en el seu llibre Una Europa alemanya. “Els alemanys equiparen l’economia amb la moral” i creuen que “la prosperitat només s’aconsegueix amb virtuts morals, com l’estalvi, l’esforç, el sacrifici diari i l’austeritat (…). Els anglosaxons, en canvi, consideren que l’economia és un sistema amb crisis i solucions funcionals que no són pas de caràcter moral. De la visió alemanya es pot arribar a deduir que la ruïna ve del pecat financer i que per sortir de la crisi s’han de purgar, per tant, els pecats financers”. Ara bé, a criteri de Martí Anglada, algunes de les característiques de la societat alemanya que atribuïm al luteranisme –com ara el perfeccionisme, o una manera de fer negocis molt personalitzada en la confiança– provenen del temps anterior a la Reforma i hauríem de remuntar-nos, per trobar-ne l’origen, al mon tribal germànic. També ens adverteix Martí Anglada que no hem de confondre l’afany de perfeccionisme amb el puritanisme. La perfecció en la manufactura de cotxes requereix deixar fumar a alguns treballadors, i per això a la fàbrica central de la Volkswagen hi ha espais per a fumadors; o aquesta absència de puritanisme explica que la prostitució sigui legal i Martí Anglada ens informa de l’anunci d’un bordell que prometia un descompte als clients que, per tal de contribuir a la preservació del medi ambient, hi arribessin en bicicleta.

            Per a Martí Anglada els pilars principals del vigor econòmic alemany són quatre. 1. La base familiar de les empreses, encara que siguin gegantines. Els empresaris prefereixen dependre dels crèdits bancaris, de banquers que coneixen personalment, que no pas del capital anònim de les borses. 2. Les empreses estan organitzades com una organització integrada, en les quals el capital comparteix la direcció amb els representants sindicals dels treballadors. 3. El benefici és important, però ho és tant com la qualitat del producte, i també en aquest punt el capitalisme alemany no coincideix amb el capitalisme anglosaxó, per al qual tot el funcionament de l’empresa està destinat a obtenir el màxim benefici. 4. La formació i fidelització dels treballadors a través de la formació professional dual i d’altres mesures. I, en política, la recerca del consens entre els diferents partits.

            Però per motius històrics i culturals, el lideratge actual d’Alemanya no és prou explícit. Recordo una conversa, fa molts anys, quan el Mur encara existia, amb l’escriptor hongarès Gyorgy Konrad, aleshores president internacional del PEN Club. Konrad era partidari que Alemanya exercís el seu lideratge de forma explícita i desacomplexada. Només les coses explícites poden ser combatudes també de forma explícita. Tots i les matisacions que hi posa –reclama, per exemple, més fortalesa i més transparència— Martí Anglada no es mostra gaire preocupat per les possibles conseqüències negatives de l’hegemonia alemanya. Modestament, em permeto discrepar-hi. I ho faig no pas des del coneixement directe del país –en aquest camp, és impossible competir amb Martí Anglada— sinó des de les lliçons de la història i des de les ombres del present. Tant de bo no hàgim d’enyorar, d’aquí pocs o molts anys, l’hegemonia nord-americana en temps de la Guerra Freda, tan transparent i explícita; i, per això mateix, tan fàcil de combatre en els seus aspectes abusius.

 

« Pàgina prèviaPàgina següent »