El Blog d'Agustí Pons

Donar voltes a la sínia

Una de les primeres responsabilitats autònomes que vaig tenir a El Noticiero Universal va ser la de Cap de Secció de Catalunya. Jo només coneixia Catalunya de les excursions que havia fet amb els boy scouts, d’alguns viatges amb l’escola o amb els meus pares –Poblet, Montserrat, Ripoll– i potser d’alguns llibres que devia haver llegit. La responsabilitat em venia força gran però el diari estava disposat a fer de Catalunya una secció fixa, com totes les altres, i jo me n’havia d’encarregar.  Aquest no és el lloc per explicar com m’ho vaig fer per fitxar, renovar o prescindir de corresponsals, etcètera. Sí que ve a tomb explicar que el director d’aquell moment –Manuel Tarín– va decidir que cada secció portés una columna diària d’opinió escrita pel seu responsable. Jo me’n sortia com podia i no estic gaire satisfet ni del que vaig escriure ni de com ho vaig escriure. De vegades, “no tenia tema” com en dèiem en l’argot. I aleshores me’n treia algun de la màniga.  Un dels que em resultava més fàcil d’escriure era el de la situació de la línia de tren Barcelona-Puigcerdà de circulació lenta i horaris caòtics.

Després va arribar la mort de Franco, les eleccions, etcètera. Recordeu el procés d’independència? Vam començar demanant un nou finançament, injust des del mateix naixement del sistema, i una major protecció de la llengua catalana –n’hauríem tingut prou amb que s’acabessin els atacs contra l’ensenyament–. Va seguir la redacció i aprovació, al Parlament i en referèndum, d’un nou Estatut retallat al Parlament espanyol i decapitat pel Tribunal Constitucional.

De res no va servir que tots els diaris de Catalunya publiquessin un editorial conjunt demanant seny al Tribunal Constitucional; de res no van servir tampoc algunes de les manifestacions més multitudinàries i pacifiques que s’han vist a Europa.  Els manaies del PP, i alguns del PSOE, se’n reien. L’única reacció seva quan van veure que la independència  passava a ser una opció desitjada cada vegada per més ciutadans de Catalunya –i prou que els ho havia advertit el president Montilla– va ser crear una “policia patriòtica” i tirar-nos a sobre la guàrdia civil el dia 1 d’octubre.  Mentrestant,  comprovàvem que Madrid estava esdevenint una gran capital cultural a costa de reduir Barcelona a capital de província.  Tot ha anat cap a Madrid encara que fos a base de tergiversar herències –llegiu la biografia de Ian Gibson sobre Dalí sinó us fieu dels d’aquí–; i ressuscitar  morts –com el Teatre de l’Opera quan a Barcelona existia el Liceu–. 

Jo no dic que els dirigents del procés ho hagin fet bé. La seva desunió l’estem pagant molt cara. Però els de l’altra banda tampoc no han satisfet cap de les demandes que estan sobre la taula des de fa mig segle per no recular més.  I l’espoli econòmic continua essent la mare dels ous. Ni hi ha  nou sistema de finançament a la vista ni es traspassarà l’aeroport perquè el seu superàvit permet pal·liar el dèficit de moltes de les altres instal·lacions similars; ni tampoc la xarxa de rodalies. En aquest sentit –i vist des de la màxima neutralitat ideològica possible– no es pot dir que l’aposta de diàleg  proposada per ERC pugui presentar algun trumfo important que el justifiqui.  Tenim els líders de l’1 d’octubre indultats, sí. Però més de cinc anys després encara hi ha judicis pendents i el president que en el moment vam votar continua a l’exili.

Algunes polèmiques també fan tuf de passat. Recordo que quan Miquel Porter –aleshores Cap del Servei de Cinema del Departament de Cultura– va anunciar el doblatge de les primeres pel·lícules en català els puristes se li van tirar a sobre.  Les pel·lícules no s’havien d’exhibir doblades sinó subtitulades.  Els intel·lectuals progressistes del país van acusar el Departament de poc modern. Nosaltres havíem de ser els més avançats. Ara, també. Mentre el govern central torna a injectar uns quants milions d’euros per a l’enèsima reforma de l’aeroport de Barajas aquí ens discutim pel futur d’una petita llacuna i diem que no al Quart Cinturó perquè, això sí, ningú no està disposat a ser titllat de poc ecologista. Com  deia el poeta, nosaltres   volem ser els millors, els més purs. Això explica, en part, l’èxit de la CUP i també la reculada electoral de Junts per Catalunya que sembla no haver entès la confluència d’interessos i sensibilitats que Convergència era capaç de gestionar.

 Obro el diari i llegeixo,  a les pàgines d’Economia,  que una part de l’empresariat català recupera la demanda d’un pacte fiscal i que Catalunya, segons la Cambra de comerç, necessita 50.000 milions d’euros fins al 2040 per cobrir el dèficit d’infraestructures. Unes pàgines més endavant el mateix diari publica un ampli reportatge sobre la lamentable situació de la línia fèrria Barcelona-Puigcerdà. Esverat, miro la data de la publicació. I no. No m’he equivocat. No porta la data de fa 50 anys sinó la d’avui.

Carme Valls i la salut de les dones

Del meu pas per  Catalunya Cultura guardo un bon record de la tertúlia Àgora, que vaig dirigir i coordinar mentre l’emissora va estar viva. Era una tertúlia diferent de les altres perquè s’ocupava “només” de temes culturals i perquè no estava subjecta als equilibris ideològics i d’altra mena que semblen inevitables en programes similars però de molta més audiència. Per Àgora van passar de forma regular els historiadors  Agustí Alcoberro i Antoni Segura; el mestre i pedagog Jaume Cela; els filòsofs  Xavier Antich, Josep Maria Esquirol i Ferran Saez; l’economista Francesc Santacana i el cineasta Miquel Porter, entre d’altres. I, entre les dones, la també cineasta Isona Passola; la psicòloga Pilar Gómez;  la professora Josefina Cambra; la biòloga Anna Veiga i la doctora Carme Valls.  D’aquestes tertúlies jo sempre en sortia menys indocumentat que abans d’entrar i sovint amb l’excitació d’alguna reflexió que obria noves perspectives a situacions o problemes donats ja per resolts.

La doctora Carme Valls em va descobrir una d’aquelles veritats tan òbvies que quan te les expliquen experimentes la mateixa sensació que devia sentir Sant Pau quan va caure del cavall. Això és que l’exercici de la medecina s’ha fet sempre des d’una visió estrictament masculina i aplicant  paràmetres absolutament masculins. Per exemple, quan es tractava del problema de la depressió no es tenia  en compte que els homes la patien més  fora de casa –perquè quan tornaven del treball no assumien gaires responsabilitats– mentre que a les dones els passava exactament al revés, perquè quan tornaven de la feina  havien de tirar endavant amb bona part de les feines familiars.  Malalties com l’anèmia i l’hipotiroidisme, més freqüent entre les dones, amb prou feines rebien tractament. I fins fa ben poc només es feien servir teixits d’homes i rates mascles en la investigació preclínica. Això ha provocat que el 80% d’efectes secundaris dels medicaments recaigui sobre les dones.

Paral·lelament, la doctora Carme Valls  mai no ha tingut por d’assumir  la defensa de causes sanitàries ben difícils. Per exemple, la dels obrers intoxicats per l’amiant que van haver de lluitar anys i anys contra una evidència i que van comptar amb el seu suport actiu, amb el seu treball rigorós.  O les investigacions “in situ” que  practicava –i no sé si encara practica– pel que fa a les alteracions sobre la salut que pot provocar una excessiva concentració  d’instal·lacions elèctriques en un determinat recinte. La doctora Valls  anava a les cases presumptament afectades i amb uns aparells especials examinava la situació i en treia les conclusions pertinents. I també és de justícia destacar el seu compromís polític,  que no era precisament el meu, i que es va traduir en una militància activa tant a Ciutadans pel Canvi com al Parlament de Catalunya. No estic segur, però, que del seu pas per la política en guardi un record del tot agradable.

A través d’una crònica de Gemma Busquets al Punt-Avui, i d’un article de l’Antoni Puigvert a La Vanguardia, m’assabento que ara la doctora Carme Valls ha estat investida doctora honoris causa per la universitat de Girona. Me n’alegro molt i crec  que la notícia mereixia més ressò perquè ella és una de les persones importants d’aquest país; una persona que ha transformat la realitat que tenia al seu abast, que l’ha feta més justa i menys dificultosa.  És exactament la memòria que tots voldríem deixar.

Muhammad Alí, el més gran (boxejador)

En el moment més emocionant de la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics d’Atlanta, el juliol del 1996, quan l’atleta escollit pren el relleu del penúltim portador de la torxa per tal de fer l’últim recorregut i encendre el peveter, en aquest precís moment, de tot l’estadi va sorgir un “oh” espontani de sorpresa que va donar pas a “un vocerío conmocionado, gutural y estridente que coreaba: “¡Alí!, ¡Alí!”. D’entre les ombres havia emergit una figura corpulenta, que es movia lentament,  tota vestida de blanc.  El públic acabava d’endevinar que es tractava de Muhammad Alí, considerat el millor boxejador de tots els temps i una de les figures més importants en la història dels Estats Units   —o, si més no, del seu segle XX–. Alí moriria al cap de vint anys, concretament el 3 de juny del 2016, quan en tenia 64, però en el moment de la inauguració dels Jocs ja estava  patint les conseqüències físiques i mentals de la seva dedicació a la boxa.

Ara ens acaba d’arribar la versió castellana de la biografia que el periodista Jonathan Eig ha escrit sobre  Muhammad Alí: Vida de Alí, publicada per Capitan Swing. No és la primera biografia sobre Alí però, sense dubte, és la més complerta. Eig ha trigat quatre anys en escriure-la, ha  realitzat 600 entrevistes, inclosos els familiars i les persones que van envoltar Alí en els seus últims anys, i ha pogut consultar les milers de pàgines que el FBI havia redactat o recopilat sobre el boxejador. Fins ara, la biografia més significativa sobre Alí l’havia publicat David Remnick —Rey del mundo (2001)– encara en vida del boxejador. Remnick és un dels grans noms del periodisme nord-americà actual, editor de The New Yorker , la revista que ha acollit les grans figures de l’anomenat “nou periodisme”, i autor entre altres llibres d’un esplèndid reportatge sobre el genocidi de Rwanda.

No té res d’estrany que la biografia d’Eig ocupi quasi 800 pàgines (concretament, 768). Perquè en aquest llibre, potser en consonància amb la grandària geogràfica i urbana dels Estats Units, tot se’ns apareix   desmesurat. Per exemple, els cops de puny que va rebre Alí en 47 dels 61 combats que com a professional va realitzar: 196.958,  a una mitjana de 14.8 per assalt. O la manera com Alí  va arribar a guanyar milions de dòlars i els va dilapidar entre ell i la colla de sospitosos habituals que l’envoltava.  O el desordre sexual, si es pot dir així, de la seva vida amb dones, amants, prostitutes i fills més o menys reconeguts. O com passava de la generositat a la ira en les seves relacions personals, per exemple, amb Joe Frazier, el boxejador que el va ajudar en els seus moments més difícils i al qual ell, posteriorment, va desqualificar amb els pitjors insults que un home  negre podia rebre.

Però també sembla desmesurat el tracte que va rebre per part de la classe política i, en general, la societat blanca del seu país.  Muhammad Alí va passar a ser un dels personatges més desqualificats, i més odiats, per la seva militància en favor dels drets de la població negra a rebre, l’any 2005, la Presidential Medal of Freedom, la mes alta condecoració que el govern nord-americà concedeix a un civil  i això no pas per part del president Obama –a la presa del possessió del qual va ser un dels convidats especials– sinó quan manava George Bush, pare, que no era precisament un polític d’esquerres. “Desmesurat” no vol dir faltat de raó, o de raons, i justament la biografia de Jonathan Eig   ens mostra amb totes les seves contradiccions uns anys decisius en la història nord-americana del segle XX quan s’ajunten la revolta juvenil contra els vells hàbits i les velles costums; l’oposició a la guerra de Vietnam; i el despertar organitzat, i ja sense aturador, de la població negra en protesta per la discriminació institucionalitzada que patia. La figura de Muhammad Alí queda situada just al mig d’aquestes tres revolucions. 

En aquesta biografia també queda clar el paper decisiu que juga, en la vida del boxejador, Elijah Muhammad, fundador i líder màxim de la Nació de l’Islam, un fill del qual va formar part del cercle més íntim d’Alí  com a acompanyant i assessor financer, activitat aquesta darrera de la qual va treure beneficis econòmics molt amplis. Però la conversió d’Alí a l’islamisme va ser sincera i va passar a ser el centre de la seva vida, especialment després d’haver abandonat la pràctica de la boxa. Potser per aquesta falta de mesura que posava en totes les coses, Alí va ser un musulmà fervorós que va pelegrinar amb emoció a La Meca i que va accentuar els seus trets de bona persona, de generositat no sempre ben organitzada ni ben corresposta.

El punt àlgid de la seva confrontació amb el govern nord-americà, i en bona part de la societat nord-americana, va correspondre a la seva negativa a ser enrolat per participar en la guerra de Vietnam; un enrolament trampós perquè les autoritats havien negociat amb els seus representants que Alí  no aniria al front i que la seva participació es limitaria a exhibicions boxistiques davant dels soldats tal com havia fet Joe Louis durant la Segona Guerra Mundial. Era important, per al govern nord-americà, que la negativa d’Alí no constituís un exemple per als  ciutadans negres en edat de ser enrolats. Però Alí no es va deixar convèncer i aquesta decisió  li va costar ser desposseït del títol de campió del mon, la impossibilitat de tornar a boxejar durant una llarga temporada –o sigui el pacte de la fam– i una condemna de dos anys de presó que finalment no va haver de complir.

M’imagino que l’admiració de molts nord-americans envers la figura de Muhammad Alí està basada en dues consideracions. En primer lloc, perquè el boxejador volia ser el número ú ja quan tenia 15 anys, i ho va aconseguir dalt del ring. I un cop desposseït i arraconat per qüestions extra-esportives  no es va quedar quiet sinó que va lluitar, en tots els fronts possibles, fins a tornar a recuperar la primacia. Però  Alí també és admirat per la defensa dels drets de la població negra, de la qual en va ser el  personatge més influent  al costat de Luther King, Malcolm X i el ja esmentat Elijah Muhammad. Jonathan Eig acaba el  llibre amb una frase que Muhammad Alí va dir en una de les últimes entrevistes:  “Havia de demostrar que es podia ser negre d’una altra manera. I fer-ho veure a tot el món”. Ell va ajudar decisivament a aconseguir-ho.

Motius per al desànim

Els resultats de les eleccions del diumenge 28 de maig costen molt de pair. Per als qui ens mirem la política des d’una certa distància –i, per tant, sense moltes de les dades que manegen els analistes més o menys professionals– el més sorprenent, i decebedor, ha estat el triomf del PP a la Comunitat Valenciana i a les Illes Balears. En aquests dos territoris el PSOE ha perdut les eleccions no per la seva mala gestió sinó perquè ha fet forat la confrontació ideològica en els termes en què la proposava el PP. En el moment d’escriure aquestes ratlles ho acaba de dir Feijoo: o Pedro Sánchez o Espanya. I els valencians han picat  l’ham. A mi, francament no em cap al cap. A la llengua catalana a València no li espera res de bo ni en el camp de l’ensenyament ni en el de la promoció dels escriptors.  La projecció dels escriptors valencians –i mallorquins– a través de l’Institut Ramon Llull torna a estar en perill.

El cas valencià només és una de les conseqüències de la ideologia del actual Partit Popular.  Com ja he escrit en altres ocasions, una de les obsessions de Nèstor Luján era l’anomalia política que suposava l’existència  d’una dreta espanyola amb tan tuf franquista com la que finalment es va consolidar.  En els primers moments de la Transició, aquesta dreta va restar aixoplugada sota les amples ales de la UCD. Quan es va veure que no passaria res, que no hi hauria cap judici, ni que fos simbòlic, al voltant dels crims del franquisme i de la repressió generalitzada que el caracteritzava, aquesta dreta va anar ocupant posicions dins del PP fins a fer-se’l seu.  Dins del PP hi deuen haver militants, i quadres del partit, amb un  sentiment democràtic arrelat.  Però s’ha acabat imposant la línia més retrògrada. I que quedi clar: Fraga era més moderat d’Aznar. Fraga va votar a favor de la Constitució. Aznar s’hi va manifestar en contra i s’hi va abstenir.

 Els resultats de les eleccions del diumenge han confirmat l’èxit de la visió de la política com un auto sacramental. Els que retornen al parlamentarisme, com els partits bascos que no condemnaven ETA, o els independentistes catalans, no son benvinguts a l’activitat política espanyola, com resultaria el més lògic i convenient, sinó condemnats a l’ostracisme. Es fa realitat l’Espanya incapaç d’admetre la discrepància: l’exclusió  dels jueus, del moriscos, dels afrancesats.

Però la situació de Catalunya també és causa de desànim. Tenim un govern fràgil des del punt de vista parlamentari; amb un president capaç  però que no és el líder del partit –i els líders son els que acostumen a tallar el bacallà– i amb un gabinet amb consellers i conselleres que semblen posats en el càrrec més per la seva actuació política en els mesos turbulents del procés independentista que no pas per la seva competència en la gestió dels temes que els  toca dirigir i administrar. En aquestes eleccions, ERC ha perdut més de 300.000 vots; la CUP, 43.000; i Junts per Catalunya, una mica més de 5.000. Això ha comportat, entre altres coses, que ERC perdés les alcaldies de Tarragona, Lleida i Sant Cugat . El PSC es consolida com un partit amb la directa posada de cara a les eleccions al Parlament espanyol que acaba d’anunciar Pedro Sánchez i projecta la seva ombra cada vegada més allargada cap al Palau de la Generalitat. Des d’una perspectiva mínimament neutral, costa molt no atribuir a les ziga-zagues de l’actual direcció d’ERC, i al seu líder màxim, la  responsabilitat més alta en aquest fracàs. Però ben altrament ningú, entre els militants, simpatitzants o col·laboradors en els mitjans de comunicació afins, sembla haver demanat explicacions.

La victòria de Xavier Trias a Barcelona és una bona notícia. Trias és un polític amb una àmplia experiència, que ha gestionat amb encert àrees tan complicades com la sanitat i el mateix ajuntament de Barcelona, amb  una consciència social molt més profunda que molts dels polítics que s’auto-proclamen d’esquerra,  i que és capaç d’escoltar. La seva victòria és una bona notícia  no tan sols per aquells que l’hem votat sinó per al conjunt de la ciutat. Al marge del judici que puguin merèixer les seves actuacions concretes, l’error d’Ada Colau ha estat governar des d’una superioritat ètica que en cap cas justificada. Declarar-se “d’esquerres i progressista” com a argument per tornar a ser alcaldessa  constitueix una utilització barroera  dels grans  conceptes ideològics devaluats justament per bona part de les esquerres europees del segle XX.  Colau és una gran parladora. Té allò que els experts en diuen “relat”, que  és allò que li falta al futur alcalde Trias. O sigui capacitat per anar més enllà de la simple administració i assumir un discurs que, sense ser entabanador, sigui capaç de suscitar uns certs ànims entre els  ciutadans. Que, en aquests moments,  bona falta ens fa.

Un llibre per entendre Putin (i, de passada, Rússia).

Vaig començar a entendre que Putin era un personatge molt més complex del que, de lluny, podia semblar després d’haver llegit Limónov que no és cap llibre d’història sinó un text escrit per Emmanuel Carrère, aquest biògraf que es fa passar per novel·lista. Limónov va ser un personatge de carn i óssos, encara viu, quan Carrère en va publicar  la biografia (395 pàgines en l’edició castellana d’Anagrama). Putin no és, en absolut, el personatge central de l’obra però Carrère es cuida prou de presentar-lo com un boig o un home sense importància. En el llibre queda clar que Putin s’ha auto imposat la missió de retornar als ciutadans de Rússia l’autoestima col·lectiva, l’orgull de ser una de les nacions més fortes del món, i que com a tal ha de ser respectada. Aquest punt de vista és aprovat, i celebrat, per un  sector molt  nombrós –majoritari?– de la societat russa.

Després d’haver publicat Los europeos  i La revolución rusa (1891-1924) ens arriba, ara, la versió castellana de La historia de Rusia. L’autor d’aquests tres llibres és Orlando Figes, historiador, professor de la universitat de Londres. Jo els he llegit amb l’explícita admiració que em mereixen aquesta savis universitaris anglosaxons, els millors en la seva especialitat, que escriuen a favor del lector comú i procuren no perdre’l a la cinquena ratlla. Aquest darrer llibre de Figes està escrit, o acabat, després que les tropes russes entressin a Ucraïna i l’autor no desaprofita l’avinentesa per relacionar alguns dels trets més significatius de la història de Rússia amb la política de Putin. Així, per exemple, la invasió dels mongols del segle XIII té com a conseqüència, dos segles després,  el dibuix, al territori d’Ucraïna, de dues zones d’influència: la dels principats del sud-est que queden sota la influència de Polònia i Lituània, que acabaran per tenir models polítics occidentalitzats; i la part nord-oriental més influïda per Rússia i, per tant, menys permeable als valors europeus. L’emperador Pere I de Rússia (1672 – 1725), conegut com Pere el Gran, es proposa l’europeïtzació de Rússia i aquest –escriu Figes– és un intent inacabat però que marca, des d’aleshores, la història d’aquell país. En la seva esplèndida biografia sobre Lenin, la historiadora Hélène Carrère d’Encausse, mare del biògraf-novel·lista,  diu que aquest era l’objectiu que també inspirava l’actuació revolucionària del líder bolxevic i Figes subratlla l’explicita admiració de Putin cap aquell emperador.  Però perquè fracassa aquest intent d’europeïtzació de Rússia? Figes ho té clar:  perquè, a manca d’una societat dinàmica, amb estaments i institucions pròpies, l’Estat s’erigeix en l’únic motor possible de les preteses reformes polítiques i això les condemna al fracàs tant en el temps de Pere el Gran com després de la victòria bolxevic. Per als qui formem part d’una generació que durant molts anys vam llegir la història en clau ideològica, la demostració de la línia de continuïtat existent el règim tsarista i el règim comunista que el va substituir  constitueix –tot i que intuïda– una novetat revolucionària. Ens permet encaixar amb més versemblança les diverses peces que formen el trencaclosques de la història de Rússia. Aquesta línia de continuïtat es fa perceptible, per exemple, pel que fa a la relació d’una bona part dels ciutadans russos amb els seus líders. Els tsars esdevenen els màxims representants de Déu a la Terra i tenen com a prioritat ocupar-se del benestar del seu poble. Son el boiars, els nobles propietaris de les terres o els funcionaris del Partit els qui actuen de forma brutal contra els camperols i la classe treballadora;  a l’esquena –però– de Pere el Gran, de Stalin o de Putin. El convenciment de la bondat diguem-ne intrínseca dels líders màxims és un convenciment força més extens del que podria semblar. Quan a la muller de Molotov, un dels col·laboradors més directes de Stalin, la treuen, al cap d’uns dies de la mort del dictador, de la presó on el líder soviètic l’havia dut, sense cap mena de judici per entremig, ella comenta: “Ja sabia que Stalin em trauria així que ho sabés”.

Les lleis que subjectaven els pagesos de la terra sense pràcticament possibilitat d’emancipació son el precedent més semblant a les grans col·lectivitzacions dutes a terme per Lenin i Stalin en les quals van tenir un paper molt actiu els funcionaris del Partit. Assassinats, per ordre de Stalin, la majoria de dirigents bolxevics, aquests funcionaris procedien de les escoles i de l’escalafó administratiu creat després de la revolució de 1917.  I son els qui van dirigir  Rússia després de Stalin: Khrusxov, Bréjnev, Gromiko i Kossigin, citats per aquest ordre per Figes. L’anomenada  revolució bolxevic no va instituir la dictadura del proletariat sinó la dictadura de la burocràcia

Enfront dels qui han pretès l’europeïtzació de la política i la societat russes es troben  aquells que reivindiquen uns pretesos valors propis dels pobles eslaus que inclou la convicció que Rússia ha d’oposar-se al pensament  que ha triomfat a Occident i reivindiquen el paper del cristianisme i d’una certa mística. Figes ja havia tractat el tema en el seu anterior llibre —Los europeos– en contraposar el pensament de Turguénev  al de l’últim Gógol.  Ara insisteix en el tema i el situa en el rerefons de l’actuació de Putin.  És un pensament que té una notable acceptació entre la societat russa com ho prova el posicionament de l’actual  patriarca de la seva església ortodoxa i, només fins a cert punt, el de Soljenitsin, que volia per a Rússia una estructura política democràtica –i prou que en va pagar el preu–. I, a la vegada,  reivindicava aquells suposats valors de l’eslavisme, una barreja de mística i de missió històrica capaç de justificar les agressions territorials més injustificables. Però estaria bé que, ni uns ni altres, utilitzessin el nom de Soljenitsin en va.

Figes també es mostra crític amb el paper que la OTAN i la Unió Europea van jugar després de la caiguda del comunisme i la desvertebració de la URSS. “En lugar de atraer a Rusia hacia un nuevo pacto de seguridad para Europa, la OTAN la mantuvo aislada. Estados Unidos y sus aliados del Atlántico Norte se comportaron como si hubieran sido los “ganadores” de la Guerra Fría y Rusia, la potencia “derrotada”, no debiera ser consultada sobre las consecuencias de la crisis soviética en las regiones en los que los rusos tenían intereses históricos”. Admetem que això va anar d’aquesta manera –ho admet fins i tot George Kennan, el polític nord-americà que va donar forma a la política de contenció de la URSS durant la Guerra Freda–. Però, ¿amb quins arguments els dirigents europeus i nord-americans podien imposar una política de neutralitat als països bàltics o a Polònia si cada vegada que Rússia havia esternudat ells havien  estat envaïts i massacrats? També en aquest cas la memòria històrica ha resultat decisiva  per situar les coses en el punt on ara, per desgràcia, ens trobem. 

Les perplexitats de Jordi Graupera

He llegit el darrer llibre publicat per Jordi Graupera, La perplexitat, amb una gran atenció. Recordo  que ell formava part dels joves talents que rondaven —no sé si en qualitat d’adherits o simpatitzants– per la fundació “Catalunya Oberta”, el think-tank creat per Lluís Prenafeta, que agrupava el catalanisme liberal i que jo, per raons que ara no venen al cas, tan trobo a faltar. Entre aquells joves talents, Salvador Sostres, Bernat Dedeu, Enric Vila  i  Astrid Bierge.  “Catalunya oberta” va funcionar entre el 2001 i el 2017 i, com és natural, cadascú d’aquests aleshores joves ha seguit la seva via. Sorgit, per raons familiars, de “la marmita” de Convergència, com ell  mateix declara, Jordi Graupera és, en l’actualitat, professor de filosofia, periodista i polític. A les eleccions municipals del 2019  va ser el cap de llista de la candidatura “Barcelona és capital” però no va aconseguir el mínim de vots necessaris per entrar al consistori.

Tal com em passa quan llegeixo els articles de Bernat Dédeu, de Jordi Graupera m’agrada, d’entrada, la seva ambició; una ambició sustentada en uns coneixements substantius, és a dir, no efímers, no situats a la cresta de l’onada ideològica de torn, sinó en una curiositat  universal a la recerca de les preguntes de sempre que, per general, no tenen resposta o no la tenen fàcil. És en aquest context, que  el  llibre de Graupera  analitza tres complexitats. La complexitat personal, derivada del seu àmbit familiar, de la seva biografia; la complexitat històrica, en aquest cas, a partir de l’arribada a la Casa Blanca del president Obama–; i  la complexitat filosòfica, que intenta explicar-nos les qüestions eternes,  i no tant –que consti– d’on venim sinó cap on anem, si és que anem cap algun lloc. És un llibre dens, entre altres motius  perquè la combinació de les tres perplexitats no sempre pot despertar el mateix interès en el lector.

Potser per deformació professional –els periodistes son els historiadors del present, i la definició no és meva sinó del senyor Albert Camus– la part que més m’ha interessat és la històrica. Graupera explica amb claredat i coneixement  l’evolució dels líders històrics, des del segle XIX, de la comunitat negra, o afro-americana, com ara se n’ha de dir amb molta més precisió;  d’on venen Martin Luther King, Elijah Muhammad i Malcolm X i quina diguem-ne síntesi n’han fet el president Obama i la seva dona Michelle. Sense la seva relació amb Elijah Muhammad i Malcom X, per exemple, no s’explica  que el boxador Muhammad Alí sigui considerat la figura més popular del segle XX als Estats Units després del president Kennedy.  Aquells dos activistes no defensaven la integració de la minoria negra dins la majoria blanca –com Luther King– sinó el seu reconeixement com a “altres”, com a afro-americans que, si de cas,  han de pactar amb els blancs d’igual a igual. 

El llibre és, també, un viatge iniciàtic del seu autor cap al seu propi interior, cap a la seva complexitat personal. I Jordi Graupera no te recança  d’arribar al fons de les seves contradiccions, de les seves pors, de les seves  maldats –presumptes o reals–. Graupera aprofita la seva estada a Nova-York per situar-se ell mateix a una certa distància d’un mirall que no pot deixar de mirar fins a conèixer-ne –per assumir-los no sense dolor– tots els racons. I aquest exercici d’introspecció, d’auto-coneixement, pren com a marc, i com a recurs per seguir avançant, la reflexió filosòfica. Sense aquest marc, l’exercici perdria bona part del seu interès col·lectiu. Allò que el fa diferent del que podria escriure el lector comú –o l’escriptor no avesat a la filosofia– és que, de més a prop o de més lluny, el podem compartir perquè eixampla horitzons. Hi son presents temes com l’acceptació (o no) de nosaltres mateixos; la culpa; el pes de la família i l’herència ideològica i intel·lectual; el reconeixement de les propis capacitats (i com usar-les); la relació amb els altres (que no ha de ser de superioritat ni d’inferioritat), els costums i les creences religioses; el sexe… 

He començat per dir que celebro la consolidació d’alguns d’aquells joves valors que vaig conèixer a través de “Catalunya Oberta”. Preparats i ambiciosos, repeteixo. Ens fan falta si de veritat creiem que som una cultura  de primera. Si ens ho creiem de veritat. Estic tip de tanta mediocritat aplaudida.

Elogi d’Emmanuel Macron

No sé si ara tindria molt èxit una reposició de l’obra de teatre Un enemic del poble d’Henrik Ibsen. Jo recordo la versió que es va presentar  al Teatre Calderón, aleshores situat a la Ronda de Sant Antoni, protagonitzada –em sembla– per Fernando Fernan Gómez i Emma Cohen. L’enemic és el metge, Thomas Stockmann, que denuncia que  les aigües del balneari que donen vida al poble no son aptes per al consum humà. Això  provoca l’enemistat de la majoria de conciutadans, que li munten un judici i l’obliguen a marxar. El Dr.Stockmann és l’altra cara de la moneda dels analistes com  Ivan Redondo, especialitzats en aconsellar als polítics sobre el que han de fer o deixar de fer en funció de les oscil·lacions de l’opinió pública. La demoscòpia és l’antítesi de l’ètica de la responsabilitat que segons els més il·lusos, entre els quals em compto, hauria de presidir la presa de decisions dels homes i les dones que s’ocupen de la cosa pública.

Els polítics que semblen massa intel·ligents, o massa preparats,  desperten el recel dels molts votants i sovint perden les eleccions o les guanyen per un marge insuficient per poder desplegar el seu programa reformista.   El candidat demòcrata Adlai Stevenson (1900-1965) va perdre per dues vegades les eleccions presidencials enfront del general Eisenhower, el vencedor de Normandia. Estava considerat un dels polítics més brillants de la seva generació.  Churchill és un altre dels exemplars més clars de les conseqüències d’anar contra-corrent.  Mentre bona part de l’opinió pública anglesa aprovava les cessions territorials que Daladier i Chamberlain pactaven amb Hitler, Churchill s’esgargamellava, sense cap resultat, advertint de la necessitat de rearmament. En el prefaci dels dos volums que ocupen el seu llibre sobre la Segona Guerra Mundial, el polític anglès ho deixa molt clar. Quan el president Roosevelt li demana que suggereixi un nom per definir el conflicte que acabava de finalitzar, Churchill respon convençut: “La guerra innecessària”. Innecessària si, tal com ell preconitzava, la Gran Bretanya i França haguessin parat els peus a Hitler a les primeres de canvi. El general De Gaulle el 1940 es va alçar contra la majoria de la classe política francesa que va acceptar, sense gaires escarafalls, la invasió alemanya i anys després, quan va ser president de la Cinquena República, va donar llum verda a la independència d’Algèria tot i haver retornat al poder en bona part gràcies als militars que preconitzaven  el contrari. La decisió li va costar, entre altres coses, un atemptat quan viatjava en cotxe del qual en va sortir il·lès per ben poc.

Emmanuel Macron sembla fet d’una fusta semblant a la d’aquests personatges. Brillant des de ben jove, es va llicenciar en Filosofia per la universitat de París-Nanterre amb una tesi sobre Hegel, i també en Ciències Polítiques. Va ser assistent del filòsof Paul Ricoeur en la confecció de la seva obra Memoria, historia y olvido i, finalment, es va llicenciar per l’Escola Nacional d’Administració –la cantera dels primers ministres i alts càrrecs polítics de França– i va entrar en política després de passar quatre anys a la Banca Rothschild. Un dels seus principals mentors va ser Michel Rocard (1930 – 2016), el polític que havia de reformar de dalt a baix l’esquerra francesa però que va topar amb l’ombra anguniosa i permanentment malintencionada de François Mitterrand.  Rocard era de religió protestant com també ho havia estat Maurice Couve de Murville (1907-1999), un dels polítics més propers al general De Gaulle, i el ja esmentat filòsof Paul Ricoeur.   Sembla ser que Mitterrand havia dit que Rocard  no triomfaria en política perquè el seu sentit de la responsabilitat individual, propi del comportament protestant, li ho impediria.  És clar que Mitterrand potser pensava en ell mateix, un polític que va fer totes les tombarelles imaginables amb l’única obsessió d’arribar a President. 

Macron és un polític que pot parlar de Hegel, que és expert en finances i que tracta els ciutadans com a adults encara que sigui a costa de semblar prepotent i orgullós.  Potser els ciutadans francesos preferirien un president com el “nostre” cap de govern Rajoy que necessitava traductors de l’anglès per parlar amb els seus col·legues europeus i  que es vantava de dir que la seva lectura preferida era el diari Marca. O el “nostre” anterior cap d’Estat –el rei Joan Carles– que quan li deien alguna cosa sobre cultura contestava “Preguntádselo a Sofía”. Macron no amaga la seva intel·ligència i preparació  i això, per a un polític, pot acabar per resultar perillós.

Enric Balaguer, camí de saviesa

L’any 2008,  Enric Balaguer va guanyar el premi d’assaig “Rovira i Virgili” que l’ajuntament de Tarragona, no sé per quines raons, va deixar convocar a partir del 2011. És de les vegades que he sortit més satisfet d’un jurat del qual he format part. Jo no coneixia l’Enric Balaguer. Vaig saber que era professor de literatura catalana a la universitat d’Alacant i aquest fet em va semblar, des del meu barcelonisme més o menys  paternalista, una heroïcitat. També em va cridar l’atenció el títol: La casa que vull és, com molts lectors saben, un dels poemes més bonics de Joan Salvat Papasseit i uso l’adjectiu bonic expressament perquè amb la seva sàvia ingenuïtat el poeta imagina una casa des de la qual  “(…) es guaiti ciutat/des de la finestra (…) /per ser-hi tot prest/ si arriba una gesta”. I ara ja sabem que la gesta que va arribar a Salvat-Papasseit no  va ser la revolució proletària que somiava sinó la mort prematura per tuberculosi. 

Però allò que va servir per convèncer-me que l’Enric Balaguer era un escriptor de dalt a baix és que en la seva literatura no hi havia ni un gram d’auto-compassió personal o col·lectiva. No era una literatura cantonalista, com hauria pogut succeir, sinó una literatura plenament imbricada en el  nostre món, és a dir, que plantejava els temes propis d’un escriptor contemporani, més enllà de la seva circumstància local. Tot i que, naturalment, aquesta circumstància –és a dir, la situació de la llengua i la literatura catalanes a Alacant– no eren en absolut obviades. Després, l’Enric i jo hem seguit en contacte, menys del que jo voldria, i li estic especialment agraït perquè ell ha estat el primer membre de l’Acadèmia –entenent per Acadèmia la docència i la investigació universitàries– que s’ha ocupat de la meva feina com a biògraf en el seu conjunt. I això ho ha fet perquè, amb altres companys de la Facultat, ha pres l’escriptura autobiogràfica i biogràfica com a camp d’estudi.

Ara m’acaben d’arribar els dos últims llibres publicats per Enric Balaguer: El llibreter Mendel i altres relats (2022) i Punts de fuga. Pensar. Crear. Resistir, aquest darrer amb pròleg d’Enric Soria. Malgrat que pugui ser considerat una simplificació podríem dir que la literatura d’Enric Balaguer dibuixa un camí de saviesa. Amb això vull indicar que parteix de la realitat més propera i  quotidiana –la seva o la dels veïns– per enfilar-se fins a formular unes reflexions o pensaments on hi entren el ioga, el budisme, el maoisme, Jung, Gy Debord o Perejaume. I tot això mentre viu en una doble perifèria.  Alacant és una perifèria respecte a la centralitat de la literatura catalana. I, a la vegada, la literatura catalana en molts aspectes continua essent perifèrica respecte a les grans ciutats europees, o no europees, on es formulen i quallen les idees culturals que acaben per convertir-se en hegemòniques. Aquesta doble perifèria  dona  a Enric Balaguer una inusual llibertat de pensament. Així, per exemple, pot mostrar-se diguem-ne que reticent respecte a la poesia de Josep Carner sense por que li caiguin a sobre els anatemes dels seus fervorosos i poderosos deixebles.  A Joan Fuster li va passar si fa no fa el mateix amb la massiva intoxicació marxista que vam patir a Barcelona des dels anys seixanta i ben bé fins a la caiguda del Mur. 

A mi m’ha interessat especialment el segon llibre esmentat –Punts de fuga—  que porta peu d’impremta d’aquest any. Per exemple, quan parla de l’espiritualitat que ens pot aportar Orient: ”la importància del cos, i especialment, la respiració (i no la ment com a mitjà de treball); l’apel·lació a l’experiència individual per sobre de credos, de dogmes i de relats teològics i, a més, la confluència entre la cosmovisió oriental i l’esperit de la ciència”.  En canvi,  “el catolicisme –tret de l’oració, que és, després de tot, un exercici essencialment mental– en la seua pràctica oblida el cos, el rebutja i fins i tot l’agredeix considerant-lo una font de pecats. I n’exhibeix els seus càstigs. El sadomasoquisme desplegat per la tradició cristiana, que hom pot veure a través de la imatgeria religiosa, parla per ell mateix”.  L’encerta quan defineix la  postveritat  com “una substitució de la realitat per allò que ens ajuda a pensar que som el que voldríem”. I per això acaba amb  una reflexió especialment oportuna: “(…) Caldria recordar que les conquestes democràtiques no son irreversibles i s’han de defensar dia a dia. La lluita contra la barbàrie l’ha de fer cada generació i l’escomesa de l’actual passa per esmenar el món informatiu, posant fre a la bulímia de dades que es conjunta contra la percepció d’allò que és essencial. I, sobretot, eliminant el que alimenta la postveritat”.

Miquel de Palol i unes reflexions culturals

A Miquel de Palol quan parla se l’ha d’escoltar. Per l’autoritat intel·lectual que li dona l’obra que ha publicat i perquè quan parla no sol dir banalitats. A les vigílies del Dia del Llibre, Joan Simó li ha fet una entrevista a Núvol que no hauria de passar inadvertida. El titular és cridaner: “Vivim en un règim de Vichy”. I en el text, aclareix: “La Generalitat és absolutament inútil, el que està fent podria fer-ho, perfectament, el govern de Madrid”. En l’àmbit cultural, aquesta afirmació és difícilment rebatible. “Podria fer-ho” no vol dir que ho faci. Vol dir –o així ho entenc jo– que no necessitem un Departament de Cultura que es limiti a fer funcionar, negociat a negociat, les competències que li toca administrar. Aquestes competències s’han de saber administrar bé, amb el màxim rigor i amb la mínima burocràcia possible, però en el marc d’uns objectius de llarg abast que mereixin la complicitat dels sectors polítics, socials i culturals del país. Si volem ser un país de primera, per exemple, hem de donar un paper rellevant als grans escriptors catalans encara que sigui a costa d’haver de subratllar la importància de l’alta cultura ara tan mal vista. Palol parla de Ramon Llull com la figura “que permet construir un relat comú” i posa l’exemple del paper que juguen Dante, a Itàlia, i Goethe, a Alemanya com a vertebradors d’una consciència nacional que Palol troba a faltar a Catalunya. “La gent –diu– blasma molt l’elitisme en qüestions intel·lectuals, però jo crec que ningú es deixaria operar del cor o dels budells pel conductor de l’autobús. Aquest elitisme sí que els sembla bé”.

La desubicació, que pot arribar al menyspreu, de l’anomenada alta cultura, o cultura elitista, és un dels problemes que patim. L’escassa confiança dels mitjans de comunicació, especialment els audiovisuals, en l’atenció que puguin merèixer els llibres n’és un altre. Hi ha professionals preparats que podrien tirar endavant programes de llibres que arribessin a tenir molta audiència. Però els directius dels mitjans de comunicació hi haurien de creure. L’èxit de programes mítics com l’Apostrophe francès no és només perquè a França segueix existint una àmplia massa de ciutadans que llegeix sinó perquè el presentador s’ho creia tant, posava tanta passió en el seu relat, que aconseguia convèncer l’oient o el telespectador més recalcitrant a la literatura. Aquesta és la clau de l’èxit, per exemple, dels programes televisius de Ramon Gener.

Una majoria d’escriptors catalans tenen raons per sentir-se desmoralitzats. Per exemple, per la paradoxa que suposa que alguns dels autors més ben considerats per la crítica publiquin en editorials minúscules. El comportament de l’oligopoli que formen les distintes editorials del Grup Planeta fa que molts dels premis literaris que atorga vagin a parar de forma sistemàtica a presentadors radiofònics o televisius que mantenen un peu escadusser en la literatura. Si ens posem a la pell dels novel·listes de qualitat –i, afortunadament, n’hi ha uns quants– la situació no pot deixar de ser irritant. Demostra, per part de les editorials que actuen d’aquesta manera, una escassa confiança en la bona literatura. I consti que aquesta reflexió no vull que s’entengui com una crítica global al Grup Planeta que, en un moment donat, va salvar els mobles de l’edició catalana i està ple d’excel·lents professionals.

La majoria d’escriptors catalans no viu dels llibres que publica sinó de moltes de les feines que la progressiva normalització del català –en relació a la situació en què havia de sobreviure sota el franquisme– ha fet necessàries: l’ensenyament, el guionatge, les traduccions i correccions, etc. Per a mi, el problema no és aquest. Per a mi el problema rau en l’abisme de medis i de remuneració que existeix entre els funcionaris i el personal que administra la cultura i la fragilitat de medis, i econòmica, de la majoria d’administrats. Entres a la seu del Departament de Cultura, o del Departament de Justícia –com a mi m’ha tocat darrerament– i tens la impressió d’entrar a qualsevol ministeri de França o de Suècia. Després, però, surts al carrer i et demanen una conferència o que acceptis la direcció d’una revista i comproves que una bona part de l’estructura cultural del país no és sinó de cartó-pedra i que segueix aguantant-se a base de bona voluntat. La precarietat econòmica en què es mouen els nostres escriptors és un fet tan usual que arriba a considerar-se natural. No parlo de les lleis de mercat, dels tractes amb les editorials o amb empreses privades. Parlo del menyspreu de les autoritats culturals i polítiques d’aquest país quan han de tenir tractes laborals amb els escriptors. I sovint s’oblida que son els escriptors els qui aguanten la parada i que si un dia el català s’acabés tots aquests funcionaris i buròcrates es quedarien sense feina.

“No li agrada gaire la comunitat” pregunta Joan Simó. “Sóc optimista en les individualitats –respon Palol– però soc molt pessimista pel que fa als gestors de la col·lectivitat”. Jo, modestament, ho signo.

“Vent de garbí”, la Maria Aurèlia i la burgesia

No puc precisar si vaig veure Vent de garbí i una mica de por el juny del 1965, quan tenia 18 anys, al Palau de la Música, o tres anys després a la Cúpula del Coliseum. En tot cas, recordo l’impacte que em va produir. En primer lloc, pel tema central de l’obra: una crítica a la burgesia catalana. I, en aquell moment, tots ho érem d’antiburgesos. En segon lloc, per la seva posada en escena: una barreja de teatre èpic i teatre-document amb elements propis del sainet, el costumisme i les cançons populars. Tot això ho explica molt bé Guillem-Jordi Graells a l’estudi introductori del volum de l’Obra Completa de Maria Aurèlia Capmany dedicat a la seva producció teatral. Jo no estava acostumat a cap de les dues coses: ni al teatre- document molt inspirat en l’aleshores cèlebre “distància” que Bertold Brecht havia posat de moda –i era Ricard Salvat, el director de l’Adrià Gual, qui l’havia importat d’Alemanya–; ni a la utilització de cançons més o menys populars en un espectacle que jo pensava que havia de ser molt seriós. De més gran vaig entendre que la reivindicació del sainet era una de les obsessions de Salvador Espriu, “l’inspirador” d’en Ricard Salvat i la Maria Aurèlia a l’Adrià Gual.

Ara he tornat a veure Vent de garbí… al Teatre Nacional i no m’ha defraudat. Ha passat el temps, és cert, i del distanciament brechtià –amb els actors i les actrius recitant, immòbils o quasi, des de l’escenari– en queda ben poca cosa. Ara els actors i les actrius han de cantar i ballar i moure’s de manera incessant perquè el públic està –estem– acostumats als espectacles musicals de la televisió més a prop de la gimnàstica que de la interpretació. I perquè Vietnam queda molt lluny ara que a Saigon ja es venen lliurament coca-coles i hamburgueses. Per cert, que la Maria Aurèlia sempre va considerar que Ho Chi Minh, que havia estudiat a París, era sobretot un nacionalista que lluitava per la independència del seu país. Albert Boronat i Judith Pujol han fet una versió intel·ligent, més actual de Vent de garbí…. que conserva i fins i tot referma l’esperit crític de l’obra. I aquesta adaptació està servida per un excel·lent conjunt d’actors i actrius que, al meu entendre, el d’un simple espectador, ho fan molt bé.

El fil roig que uneix els diversos gèneres en què va treballar la Maria Aurèlia és la crítica a la classe dirigent catalana. Aquesta crítica la trobem, per exemple, a la seva millor novel·la —Un lloc entre els morts–; no cal dir que en l’obra de teatre Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, i també en molts dels seus articles periodístics. He utilitzat expressament l’expressió “classe dirigent” que em sembla més exacta que “burgesia”. Durant els anys seixanta i setanta el concepte “burgesia” era un sac on hi cabia massa gent. Eren burgesos els amos de les fàbriques; i els fills dels amos de les fàbriques que llegien Luckcs i Marcuse i es declaraven antiburgesos; i els escriptors que criticaven als fills dels burgesos; i el públic que pagava l’entrada per poder ser acusat impunement de burgès (i això provocava una lleu catarsi en la seva ànima plena de remordiments), etc. La Maria Aurèlia filava més prim. Per exemple, tal com explica a l’epíleg de la segona edició de La dona a Catalunya, ella creia que eren les dones de classe mitjana, i no les de classe obrera, les que serien capaces d’encapçalar la lluita per la igualtat de gèneres. Això li va costar la crítica dels marxistes per als quals resultava més fàcil d’entendre i d’explicar la simplificació burgesia versus proletariat, o a l’inrevés. Com deia, la Maria Aurèlia filava més prim; de vegades fins a la temeritat. Per exemple, quan ens feia entendre que l’ordre de matar Layret no va venir de Madrid sinó de persones relacionades amb la patronal catalana. Posava l’èmfasi en denunciar que una majoria de membres de la classe dirigent catalana es podia omplir la boca parlant de
catalanisme però que, en el moment de la veritat, feia passar al davant els
seus interessos de classe: durant els anys vint, en els anomenats anys del
pistolerisme, i durant el franquisme; i probablement hauria dit el mateix
de les empreses que van marxar de Catalunya després de l’1 d’octubre.

Aquesta nova versió de Vent de garbí… també té, com la primera, un explícit component generacional. Si el text de la Maria Aurèlia era un text de revolta i protesta; el discurs final dels actors i les actrius de la nova versió és, sobretot, un discurs de lament. Lamenten no ser valents; lamenten, sobretot, tenir por. La generació de la Maria Aurèlia –aquí i fora d’aquí– era una generació de veritats absolutes. Sabien, o creien saber on era Bé i on era el Mal, i alguns i algunes –no tots ni totes– actuaven en conseqüència. Ara, en canvi, quan objectivament, si més no els ciutadans de Catalunya, estem molt millor que durant els anys seixanta, ens sentim aclaparats per una sèrie de petits i grans problemes, econòmics, socials i existencials, i sembla que no sapiguem per on girar-nos. Aquest estat d’ànim, que no agradaria gens a la Maria Aurèlia, és paradoxalment allò que fa que aquesta nova versió de Vent de garbí i una mica de por no sigui en absolut arqueològica.

El centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany es va escaure el 2018. No hauria estat el moment de representar al Nacional algunes de les seves obres de teatre? Em consta que al director d’aleshores, Xavier Albertí, li va arribar de forma insistent aquesta proposta. Però va dir que no, per raons que se m’escapen –potser perquè no en trobo cap de racional–. Aquesta negativa no fa més que refermar la meva idea que la gestió del Teatre Nacional forma part d’un clos tancat, talment com si es tractés d’una empresa privada, però això sí amb diners públics, és a dir, que paguem entre tots, inclosos els burgesos i els desencantats. És clar que quan penso en la marginació en què els successius directors del Nacional van mantenir Ricard Salvat –amb aquí alguns d’ells havien pres les primeres sopes– ja no em ve res de nou. I, per tant, agraeixo a l’actual directora que hagi tingut la idea de pensar que aquesta obra de Maria Aurèlia Capmany ve valia ser presentada al Nacional.