El Blog d'Agustí Pons

Chaves Nogales i una pel·lícula de Capra

Començo la setmana –la darrera d’aquest any 2023– amb la lectura de Chaves Nogales. Barbarie y civilización en el siglo XX del profesor Francisco Cánovas. El llibre està format per una biografia de Chaves i un estudi dels articles que va escriure sobre alguns dels episodis més importants del segle XX:  la revolució russa, l’Alemanya de Hitler, la Segona República Espanyola, la guerra civil espanyola, l’agonia de França, la batalla d’Anglaterra i l’exili republicà espanyol.  De Chaves Nogales he llegit la biografia del torero Juan Belmonte; la seva mirada sobre la revolució russa a través del testimoni del “maestro Juan Martínez que estaba allí”; i el recull de relats sobre la guerra civil titulat A sangre y fuego.  Andrés Trapiello afirma que es “el mejor periodista español junto con Larra” i possiblement tingui raó. 

L’Espanya i l’Europa dels anys trenta i quaranta que Chaves Nogales descriu, perquè l’està vivint en directe, m’han recordat el món que estem acomiadant aquest final d’any. Ni Espanya ni Europa estan en guerra però a Espanya, i a bona part del mon, les idees d’extrema dreta, que abominen de la democràcia parlamentària estan arribant al poder per vies legals; i la situació d’Ucraina i Israel és massa propera com per no considera-la nostra. La crisi climàtica sembla haver posat el mon fora de control i el declivi d’Europa resulta inexorable com ho prova la seva persistent crisi demogràfica i la imparable arribada de migrants que venen a omplir els llocs de treball que necessitem.  Els anys de relativa eufòria que van seguir a la caiguda del Mur han quedat enterrats. És cert que no podem jutjar el mon per allò que passa a Europa perquè la caiguda del comunisme ha permès la consolidació a la Xina i a Rússia de societats no democràtiques però que han estat capaces –més en el primer cas que en el segon– de treure de la misèria centenars de milions de persones.

Però, en general, s’observa un cansament social que no només té a veure amb la precarietat econòmica en la qual viuen tants ciutadans. A Espanya, aquest cansament està relacionat  amb la perpètua bronca política en la que estan instal·lats els dirigents del PP i el PSOE; en la seva incapacitat, mani l’un o mani l’altre,  d’arribar a acords sobre els grans temes de fons que l’Estat té pendents: la natalitat, l’organització territorial, l’educació, la xarxa de comunicacions. El sistema de llistes tancades s’assembla cada cop més a aquells “burgos podridos” que caracteritzaven el sistema electoral dels anys de la Restauració. I en la nova Restauració que va arribar després de la mort de Franco, la monarquia  sembla haver esgotat la seva capacitat per resultar útil  al conjunt dels ciutadans. No és només el dissortat discurs de Felip VI el dia 3 d’octubre –dissortat, innecessari i injust– sinó que l’actual rei, per voluntat pròpia, per incapacitat o per les dues coses a la vegada, cada cop  sembla només el rei d’uns quants espanyols; d’uns quants espanyols de dreta i d’extrema dreta que se l’han fet seu.

I, de cop i volta, mentre faig zàping amb la inèrcia de sempre em topo –no sé a quina cadena– amb una escena de Qué bello es vivir i m’hi quedo enganxat. És un film que, durant molts anys, no em va cridar l’atenció. Jo preferia el James Stewart de El hombre que mató a Liberty Valence, per a mi, una de les pel·lícules que  resumeix millor una certa història dels Estats Units. Però el relat de Qué bello es vivir  amb el banquer altruista –oposat al banquer  especulador– que necessita de la intervenció d’un àngel que el salvi  i, que gràcies a la solidaritat dels seus clients, aconsegueix vèncer el Mal em semblava una història naif i, en certa manera, poc edificant.  Fins que vaig veure la pel·lícula de dalt a baix i em va emocionar.  Aquell elogi explícit de la bondat, de la ingenuïtat, de la solidaritat semblava trobar-se a les antípodes del mon en guerra tan exactament descrit per Chaves Nogales. Sé que el món no funciona ben bé així però vaig parar de fer zapping i em vaig deixar endur per les peripècies de James Stewart i el seu àngel. A l’acabar, el mon em seguia semblant igual de brut però  jo sentia que hi formava part, petitíssim membre d’una inacabable corrua on Chaves Nogales i James Stewart caminaven l’un al costat de l’altre.  “La llibertat consisteix en el caràcter irrepetible i únic de cada vida particular” (Vassili Grossman).

L’ensenyament i fer trampes al solitari

Després d’haver escrit les biografies de  Maria Aurèlia Capmany i Pere Calders  em vaig adonar que tots dos havien anat a escoles on l’aprenentatge de la lectura no era una assignatura més sinó el pal de paller al voltant del qual girava la resta de l’activitat docent. I això que es tractava de centres educatius ben diferents. La Capmany va quedar matriculada a l’Institut Escola, que era una escola d’elit més per la qualitat dels professors –que no provenien de cap oposició sinó de la tria del director, el doctor Estalella– que no pas per la procedència dels alumnes, més barrejats socialment del que podria semblar a primera vista.  Pere Calders, en canvi, va estudiar a l’Escola mossèn Cinto del Passeig de Sant Joan; una escola popular que, tanmateix, també comptava amb un director excepcional com va ser el mestre Josep Parunella.

Han passat molts anys, des d’aleshores, i la situació de l’ensenyament ha esdevingut més complexa, fidel reflex –com no podria ser d’altra manera– de la creixent complexitat de la societat, si més no, de la nostra societat. Per tant, les solucions no son fàcils. És cert que la reivindicació de la lectura, i de les matemàtiques, sembla retornar la docència al punt de realisme on allò important no és omplir el cap dels alumnes d’utopies més o menys seductores sinó d’ensenyar-los a entendre el món a través de la comprensió de les paraules i les frases que trobem als llibres o a la pantalla. Llegir per comprendre és la fórmula que fa aigües. I en fa per moltes raons. Aquests en serien alguns exemples:  l’aprovació de nou lleis reguladores del sistema educatiu en els darrers quaranta anys.  En aquest punt, la impossibilitat d’arribar a un consens  entre els partits polítics majoritaris a Espanya i als territoris amb llengua pròpia és un dels grans fracassos de la democràcia espanyola –i catalana–. Ens fa recular fins als temps de la Restauració borbònica quan va ser impossible escometre alguns dels grans problemes estructurals del país, causa del seu secular retard. El sistema de proveïment de places també és un problema greu. No es tracta de posar en dubte l’ensenyament públic sinó d’evitar la funcionarització de l’ofici de mestre i això hauria de voler dir, també, que cada centre escolar hauria de fixar els seus objectius propis dins del marc general de les assignatures a ensenyar; o sigui, dotar a cada centre d’una major autonomia de funcionament.  La immigració també és una altra realitat que incideix de ple en la situació de l’ensenyament. “Catalunya –escrivia Carles Mundó a La Vanguardia fa pocs dies– ha arribat als vuit milions d’habitants aquesta tardor. En quinze anys n’ha sumat un milió més, la meitat els darrers cinc anys. És impossible (…) no arribar a la conclusió que aquesta realitat impacta de manera directa en els resultats educatius”.  Només un ignorant o un demagog pot contradir aquesta afirmació. 

Sovint ens queixem, amb raó, de les actuacions, o no actuacions, del govern central. Però, de vegades, des de Catalunya semblem actuar com l’altra cara d’una mateixa moneda.  Tampoc a casa nostra ha existit ni existeix un consens sobre què cal fer per millorar l’ensenyament.  Els sindicats es limiten a demanar més diners i a protegir els drets dels mestres-funcionaris.  El Departament d’Ensenyament ha passat de mà en mà en consonància amb els sovintejats canvis de govern i, en general, tal com ha succeit recentment en altres àmbits, els seus màxims responsables semblen posats més per mèrits polítics o partidistes que per competència pròpia.  Els dirigents dels centres universitaris o d’associacions de mestres que han inspirat la reforma vigent callen com si ells no tinguessin res a veure amb la crisi actual.  Els partits d’esquerra, ara a l’oposició, han aprofitat l’impacte que ha provocat l’Informe Pisa per fer veure que la immigració no és cap problema, punt de vista  que és una de les millors maneres d’obrir el pas a l’extrema dreta.  I molts polítics i intel·lectuals que en intervencions públiques es declaren fermament partidaris de l’escola pública porten els seus fills a la privada o a la concertada. Tots fan –fem?– trampes al solitari que és una de les maneres més estúpides d’enganyar-se a un mateix.  Fins que arribi un altre informe Pisa i cadascú, pel seu compte, hagi trobat una solució individual. Si és que ha pogut i ha tingut recursos per fer-ho.

Daniel Giralt-Miracle, el crític tranquil

Una de les escenes culminants de L’home tranquil  –la pel·lícula de John Ford–  és la baralla que comencen Sean Thornton (John Wayne) i Squire “Red” Will Danhaer (Victor McLaglen) i que congrega tot el poble. És una de les baralles més espectaculars, i més divertides,  de la història del cinema. I contradiu exactament el títol: demostra que el personatge de John Wayne no és precisament un home tranquil com ell ens havia volgut fer creure. Daniel Giralt-Miracle (Barcelona, 1944)  ha estat, en la seva activitat professional, un home tranquil; un personatge que ha passat pel tumultuós mon de la cultura i l’art del nostre país amb una pulcre modèstia des de la qual, tanmateix,  ha participat en alguna de les més dures baralles i, generalment, hi ha reeixit. I quan això no ha estat així, com en el cas de la direcció del Macba, ha sabut acomiadar-se amb elegància i involucrar-se en un altre projecte. Ara acaba de publicar Guspires de memòria. Una vida dedicada a l’art (Ed.62) i només cal llegir els títols dels capítols per comprovar la ingent feinada que ha realitzat.

Giralt-Miracle ha dut a terme la seva activitat professional a través de dos eixos que, en el seu cas, han resultat complementaris: la crítica d’art i la gestió cultural. En ocasions, la crítica i la gestió han afectat a un mateix artista com en els casos de Gaudí i Dalí, dos dels grans personatges catalans que l’han enlluernat i que ha estudiat en profunditat. Giralt-Miracle va ser, en el seu moment, el comissari de l’Any Gaudí i va participar de forma decisiva en la remodelació de la Pedrera quan ell exercia de responsable de la Fundació Caixa de Catalunya. I com a crític literari s’ha ocupat, sobretot,  dels seus contemporanis: Tàpies, Antonio López, Guinovart. Plensa, Xavier Corberó, Andreu Alfaro, Xavier Valls, Antoni Clavé i Frederic Amat, entre d’altres. Amb tots ells ha arribat a tenir tractes d’amistat. Però, en el moment de redactar el llibre, aquesta amistat no li ha impedit esbossar els clarobscurs dels seus personatges. És el cas, per exemple, d’Antoni Tàpies el qual “tenia dret de censura damunt dels artistes amb qui compartia espai d’exposició. I generalment l’exercia” com va fer amb  Guinovart. Les administracions tampoc no sempre surten ben parades. Per exemple, quan Giralt-Miracle parla de la desídia del departament de Cultura de la Generalitat –en l’etapa en què va ser dirigit per Caterina Mieres– en el moment de la mort d’Antoni Clavé. “[Ella] no tenia ni idea de qui era Clavé” escriu.  “El fet –afegeix– constata com els governs acostumen a valorar la cultura. La gent del gremi ens fem il·lusions  i pensem que a la conselleria o al ministeri corresponent hi posaran algú coneixedor, expert, fins i tot algú ja rellevant en l’àmbit. En canvi, ens arriba un polític de rebot que va a omplir un forat de partit, per conveniències i pactes”. Està parlant de temps passats o del present?

Igualment lúcida és la seva reflexió sobre el desastre que ha suposat, per al món de la cultura, la desaparició de les caixes d’estalvi; també, les seves crítiques al sistema de funcionament del Macba, i al pes excessiu que, al seu criteri, hi té –o hi va tenir– el Patronat. “Vaig dimitir perquè estava tip de presentar projectes i que els anessin tombant” afirma sense embuts. A mi m’ha colpit especialment el fracàs per portar a Barcelona una gran exposició sobre Torres-Garcia. No se’n va sortir i la gran exposició que el Moma va organitzar sobre aquest pintor el 2015 va anar a parar a Màlaga –governat fa anys per un dinàmic alcalde del PP– que ja havia aconseguit un Centre Pompidou i un Museu Picasso. Si més no, Giralt-Miracle ha tingut ocasió de conèixer,  en la seva senectut, Manolita Piña, la vídua deTorres-Garcia, de la qual el pintor en va fer un esplèndid retrat i que segons testimonis de l’època –i que jo, de jove, havia pogut recollir– va ser un dels amors impossibles de  Joan Salvat-Papasseit.

Quan vaig entrar a treballar al Departament de Cultura, el conseller Max Cahner em va encarregar de sondejar com seria rebut el nomenament de Daniel Giralt-Miracle com a cap del Servei d’Arts Plàstiques que encara no s’havia creat. Vaig visitar el pintor Joan Hernández Pijoan –aleshores més o menys vinculat al PSC– amb qui m’unia una bona relació des de que havíem coincidit al Noticiero Universal, ell com a persona benèficament influent i jo com a redactor que intentava treure el cap. Hernández Pijoan era una persona alta, de veu greu, que parlava poc però amb precisió. Li vaig explicar que el conseller havia pensat amb en Giralt-Miracle per portar la política d’arts plàstiques i ell, amb un gest de resignació em va dir: “Amb aquest nom, se’ns farà difícil exercir d’oposició”.

Vaig coincidir amb en Daniel Giralt Miracle a l’Avui i al Departament de Cultura; també, amb anterioritat, a la revista Destino –tot i que amb feines  molt diferents– on tots dos havíem guanyat el Premi Manuel Brunet de reportatges que s’atorgava la mateixa nit que el Nadal i el Josep Pla. Sempre he admirat els seus coneixements, la seva capacitat de treball, la seva pulcritud intel·lectual i material. Els anglesos en dirien que ha estat, i continua essent, un brillant i eficaç “civil servent”; és a dir, una de les persones que ha ajudat a fer més gran i més modern aquest país. Gràcies, Daniel!

Unes (oportunes) reflexions de Gaziel

Sobre el pensament de Gaziel tothom es veu capaç d’opinar. Va escriure tant, i en circumstàncies tan diferents, que sembla que en els seus textos  podem trobar una frase per a cada episodi del tram d’història que li va tocar viure. Durant el període republicà la seva va ser una mirada crítica sobre el catalanisme tant pel que fa a determinades il·lusions –per exemple, que la política d’autodeterminació dels pobles promoguda pel president Wilson tindria alguna mena de repercussió sobre Catalunya– com a determinades actuacions; per exemple, la del 6 d’octubre del 1934.  Com a bon periodista la seva era una mirada realista la qual, per desgràcia per a nosaltres, va acabar essent profètica. Ell es va adonar amb tràgica lucidesa del suïcidi que significava intentar establir una República sense republicans. Els uns, monàrquics, conspiraven des de Biarritz, Madrid o Sevilla; els altres, o una part dels altres, vivien encara enlluernats per la Revolució russa.

Aquests dies he pensat en Gaziel; en alguns dels textos que va escriure sobre Catalunya i Espanya i la possibilitat d’entesa.  I vista la reacció de mitja Espanya –i del silenci de l’altra mitja– en relació a l’amnistia pactada entre el PSOE i els dos partits independentistes catalans m’he aturat en una de les reflexions de les seves “Meditacions en el desert”. En concret, la que escriu el dia 13 de gener de 1951 i que porta per títol “La tragèdia de Catalunya”. L’últim paràgraf d’aquesta “meditació” –que ocupa dues pàgines en l’exemplar de les Edicions Catalanes de París, del 1974– diu així: “I això no té solució. No n’ha tinguda mai des del segle XV. El plet va plantejar-se modernament, ara fa uns 70 anys, a l’escalf d’una sèrie de circumstàncies favorables; però fou justament en l’únic terreny on no pot ni en somnis, tenir una solució: en el dels nacionalismes”. I més endavant: “Mai els pobles no catalans d’Espanya no voldran ni podran reconèixer la nacionalitat, la personalitat  catalana, tot i ser clara com l’aigua. I ella, per si sola, és, de passada, tan feble, tan minsa!”

Que no ens puguem entendre –o que no ens puguin entendre– no vol dir que dels pobles no catalans d’Espanya ens en puguem desentendre només amb manifestacions multitudinàries i resolucions parlamentaries. Ja ho hem vist.  Però no em cansaré de repetir que per més error que hagi pogut cometre el moviment independentista català l’esca del procés, allà on cal buscar l’origen de la “desafecció” és en la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, també pel Parlament espanyol i després ratificat en referèndum.  Van ser els jutges del Tribunal Constitucional, atiats pel PP, els qui van trencar la legalitat. 

Ara la situació s’ha desencallat gràcies a les virtuts –que en té– de la democràcia parlamentària. Ens hauria de resultar indiferent si el PSOE ha pactat amb ERC i Junts per convenciment o per interès. Un Parlament no és un temple on els fidels proclamen la seva fe –i se’n confessen, si cal– sinó una àgora civilitzada on el pes de cada grup s’avalua no per les armes de què disposa sinó pels vots que té o representa. Gaziel no s’enganyaria sobre les possibilitats d’entesa. I probablement ens advertiria sobre les capacitats del Minotaure espanyol. Recordem que a Espanya es castiga més una manifestació pacífica i auto-dissolta, com la que van dirigir Jordi Sánchez i Jordi Cuixart –nou anys de presó per a cadascú– que no pas una altra on es s’exhibeixen símbols feixistes i es canta el “Cara al sol”.  I potser per això és oportú assenyalar que el pacte convingut entre uns i altres i que ha permès l’inici d’una nova legislatura al Parlament espanyol és una excel·lent noticia per la situació que desencalla i per l’exhibició de realisme que suposa  per les dues parts. Vull creure que Gaziel hi estaria d’acord.

Els perills del periodisme humanitarista

He llegit amb molt d’interès Fora de focus, el llibre que  la periodista  Cèlia Cernadas ha escrit a partir de la seva experiència com a enviada especial de Catalunya Ràdio –o com a membre de determinades organitzacions internacionals–  en alguns dels conflictes que han assolat i assolen el món. Entre altres,  la situació a Sarajevo després de l’agressió sèrbia; Líbia els dies següents a la caiguda de Gadafi; Cuba, entre el comunisme i l’embargament; la crisi climàtica vista des de Noruega; la destrucció de la costa del Senegal; la situació dels refugiats a Dadaab, Samos i Lesbos; el desert i la mort a la frontera entre els Estats Units i Mèxic; la pervivència del racisme a les ciutats nord-americanes; la situació de les poblacions indígenes a Bolívia i l’Equador. 

Cèlia Cernadas practica un periodisme ran de terra, elaborat des del lloc on es produeix la notícia sense més objectiu que el d’explicar la realitat amb  la màxima nitidesa possible. En això, el seu periodisme s’inscriu en la línia del que ha practicat, des del seu naixement, Catalunya Ràdio que, malgrat els seus inevitables alt-i-baixos, continua essent una de les joies de la corona del nostre sistema comunicatiu.  De Catalunya al món, com ha de ser. Que Cernadas practiqui un periodisme ran de terra no vol dir que no hagi elaborat, d’una manera més o menys explícita, una mirada pròpia sobre el món. Un cop d’estat, una revolta militar, un episodi de gana col·lectiva, una agressió bèl·lica o una guerra civil son episodis, situacions, que necessiten d’uns referents amplis per tal que els puguem entendre i situar en el seu marc adequat. En aquest context, i amb tota la prudència que  l’afirmació demana, crec veure en les cròniques de Cèlia Cernadas una mostra del periodisme humanitarista que ha substituït la mirada ideològica de les generacions que vam viure de ple el període de la Guerra Freda; una mirada ideològica, plena d’esperança i de violència, que és una de les característiques del segle XX,  el  més violent de tota la història europea. Durant la passada centúria, les obsessions ideològiques van abaratir la vida humana  fins a límits mai no  coneguts fins aleshores.

La visió ideològica pròpia dels partits polítics ha estat substituïda, grosso modo, per la visió ètica, també grosso modo, de les onegés.  És significatiu, en aquest sentit, que la majoria de notes a peu de pàgina que fan referència a xifres i dades incloses en el llibre de Cèlia Cernadas corresponguin a organitzacions no governamentals. Els governs, o allò que en línies generals en podríem dir la política, en son protagonistes absents i, en tot cas, queden situats  a la banda dels responsables dels desastres que s’expliquen. Vista la situació actual és impossible negar o diluir la responsabilitat dels governs. Però es fa difícil pensar que la substitució d’una visió ideològica per una visió humanitarista sigui capaç de trobar solucions a la majoria dels grans problemes que el món te plantejats.  Parlem, per exemple, en el drama dels migrants. Ens commou l’epopeia del seu viatge, que sovint acaba amb tragèdia. No sabem què fer quan els mitjans de comunicació ens ensenyen  morts rere morts. I ens solidaritzem, de la butaca estant, amb el periodisme humanitarista que denuncia la insensibilitat dels governs europeus i proclama la seva culpabilitat. Però si alguna cosa bona ha comportat el descrèdit de les ideologies –i crec que n’ha comportat unes quantes– és que ara no tenim al costat cap vareta màgica màgica que ens pugui fer creure que existeix una solució fàcil. Ara, tal com va dir Edgar Morin després de la caiguda del Mur, hem entrat a l’època de la complexitat i molts dels episodis o de les situacions que ens toquen el cor i els sentiments no resulten fàcils de reconduir.  És evident, per exemple, que els països europeus no poden acollir tots els migrants que volen entrar-hi i que una entrada incontrolada perjudica les classes més desprotegides del país al qual van a parar. 

El periodisme humanitarisme és un fidel reflex de la societat post-ideològica en la qual vivim. Les ideologies del segle XX van acabar essent una impostura però  –tal com va explicar André Glucksmann– podem combatre el Mal concret sense saber del tot on es troba el Bé absolut. Des d’aquesta perspectiva, el llibre de Cèlia Cernadas em sembla  un exemple molt clar de la mirada global que sobre el món tenen les fornades de periodistes que ara es troben en el punt més madur de la seva experiència professional. 

Antonio López i els límits de la pintura

Allò que, al meu entendre, resulta més fascinant de la pintura d’Antoni López és el fracàs en la seva obsessió per captar la realitat tal com és.  Quedi clar: no parlo del seu fracàs pel que fa a l’execució de la seva obra sinó a la constatació que fins i tot en la pintura més realista la realitat mai no pot ser apressada en la seva totalitat. Perquè aquesta és la gran sínia al voltant de la qual gira la pintura, i tota creació artística, des dels segles dels segles:  com plasmar la realitat en un quadre o en un poema i fer-ho de manera que podem donar per definitiva aquesta realitat. En aquest sentit, la pintura d’Antonio López i la d’Antoni Tàpies, que s’expressen d’una manera tan radicalment oposada, participen de la mateixa obsessió: copsar la realitat en els seus infinits matisos. Cada artista, o cada generació d’artistes, ho intentarà a la seva manera. Però aquesta pretensió està condemnada al fracàs i, a la vegada, aquest fracàs és allò que assegura la pervivència de la creació artística. Antonio López és ben conscient d’aquesta lluita diguem-ne inútil però que a la vegada és allò que fa excitant l’autèntica obra d’art. I per això en alguns dels seus quadres on intenta copsar al mil·límetre la realitat d’un carrer de Madrid hi posa l’hora i el minut exacta de la seva execució. Aquest és el cas, per exemple, del quadre titulat “Gran Vía 1 de agosto, 7:30 horas, 2010-2015.

Els més ingenus podríem pensar que la fotografia sí que constitueix un document d’una realitat inapel·lable. I que els quadres urbans d’Antonio López, tan aparentment semblants a una fotografia, són per tant els més propers a la realitat més real possible.  Davant d’una fotografia o d’un quadre sovint utilitzem el verb “copsar”: “l’artista ha copsat perfectament el rostre del fotografiat” o “l’artista ha copsat perfectament l’atmosfera del quadre”. Però “copsar” és, segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, “agafar, atrapar al vol”, definició que no dona una idea gaire rotunda de realitat. Perquè, què queda pel camí entre la realitat real i la realitat que l’artista copsa i  acaba plasmant en la seva obra?

Per això, és tan revolucionària l’exposició d’obres d’Antonio López que es presenta aquestes setmanes a La Pedrera. Perquè, desembarassats de l’enlluernament dels avantguardismes,  el problema central de la pintura, i de tota obra artística, se’ns apareix en la seva descarnada essencialitat. Des de l’exposició de Miquel Barceló al Macba l’any 1998 jo no havia rebut un impacte semblant.

I després dels morts, què?

Potser aquest és un bon moment per tornar a llegir Oriana Fallaci, la periodista italiana que va ser de les primeres en advertir-nos de la perillositat extrema de l’aiatol·là Khomeini. Khomeini, en el moment de la revolta que va apartar el Xa del poder, vivia exiliat a París. I va tornar a Teheran amb el suport, més o menys explícit, de bona part de la intel·lectualitat d’esquerres de França. En ell hi veien el símbol d’un llibertador en oposició a la imatge de Mohammad Reza Pahlavi considerat un polític al servei dels interessos petroliers dels Estats Units i la Gran Bretanya, cosa que era certa.  Al cap de pocs mesos d’haver-se establert com a líder suprem, la Fallaci va aconseguir entrevistar Khomeini  en una trobada molt tensa on el líder suprem va afirmar: “L’Islam ho és tot; la democràcia, no”.  I així ha estat. Ara ja sabem que l’Iran està regit per una teocràcia on els valors propis de la democràcia –la democràcia fundada, creada i consolidada a Europa i  els Estats Units, els nostres cosins– no hi tenen cabuda. En aquest sentit, no deixa de ser paradoxal que el fonamentalisme islàmic desperti tants pocs recels entre una part del feminisme i del pensament d’esquerres del nostre país com l’escriptora Najat el Hachmi, la darrera pregonera de les Festes de la Mercè, coneix prou bé.  I sabem també que l’Iran està al darrera del moviment Hamas que té com a objectiu explícit acabar amb l’Estat d’Israel.

Ara bé, un cop reconegut que Israel té dret a defensar-se la pregunta inquietant és saber si ho està fent prou bé. I la resposta no pot ser positiva.  La funció clàssica d’un exèrcit és la de conquerir el màxim terreny  amb el mínim cost possible, i de fer-ho en aplicació d’una determinada política. Ja sé que aquest punt de vista pot semblar cínic per a la consciència d’alguns, o molts ciutadans, però suposo que son els mateixos que, en nom del pacifisme, van deixar que Milosevic perpetrés mil barrabassades fins que els americans, a través de l’OTAN, van dur a terme una acció militar. Era una acció militar amb un objectiu clar: que Milosevic deixés d’agredir als seus veïns i que, si fos possible, dimitís. Les dues coses es van aconseguir.

Es fa difícil saber si, en aquests moments, l’exèrcit israelià està actuant com a braç armat d’una determinada política o si ras i curt de la defensa s’està passant a la revenja. De moment, el balanç de víctimes és aterridor i l’actuació de l’exèrcit israelià  contra la població de Gaza resulta –s’ha de dir clarament– inadmissible.  Hi ha un límit de morts abans de posar fi als bombardejos diaris i a la prohibició d’ajuda humanitària? I després dels bombardejos, que tard o d’hora s’hauran d’acabar, què?  Els habitants morts a Gaza per aquests bombardejos son tan víctimes d’Hamas com els habitants d’Israel morts prèviament per Hamas.  I ara és a Israel a qui correspon dir quina és la finalitat política, d’aquests bombardejos, si és que n’hi ha alguna. Aquest punt de vista no té res d’extremista ni indiscriminadament de pro-palestí. És, per exemple, el de The Economist, una publicació poc suspecta de radicalismes, que en un dels seus darrers editorials deia: “La millor manera d’intentar ampliar el “marge de legitimitat” d’Israel davant dels seus aliats occidentals i àrabs seria assenyalar que està disposat a participar en alguna mena de pla per als palestins en cas que aconsegueixi expulsar Hamas”.

Hamas, en la seva vessant política, és un moviment terrorista que mata en nom de l’Islam. Per la seva banda, el govern de Netanyahu està condicionat per la seva aliança amb els ultraortodoxes jueus, que també  actuen sota uns valors teocràtics, i que a Cisjordània s’han demostrat especialment provocadors. Si això és així,  no hi ha cap motiu, en aquests moments, per pensar que la desesperada situació dels habitants de Gaza te perspectives de millora.

De Xarm el Xeikh a Tiberíades

L’any 1964 Marta Mata va viure un mes a un quibuts d’Israel. A la tornada, es va fer un acte al Fòrum Vergés, que crec recordar que incloïa la visió d’un documental. Jo hi vaig assistir i vaig quedar molt impressionat per la realitat dels quibuts: allò sí que era un comunisme ben entès. De la seva estada a Israel, Marta Mata en va fer un llibre de contes —El país de les cent paraules– que va ser   de lectura sovintejada entre el moviment de mestres  Rosa Sensat. Israel era una mena d’utopia feta realitat i els més optimistes veien aquesta realitat no només com una reparació obligada als ciutadans jueus després de l’Holocaust sinó com un model de funcionament capaç de convertir un desert en una horta.  Aquesta visió optimista procedia dels voluntaris jueus vinguts d’Europa que als anys vint s’havien traslladat a Palestina i havien fundat els primers quibuts, entre els quals un joveníssim Arthur Koestler tal com ell ho  explica a les seves Memòries. La presència de joves catalans dels anys seixanta als quibuts d’Israel ha quedat registrada en un magnífic documental realitzat per Albert Abril l’any 2020.

Els quibuts continuen existint a Israel però la imatge del país ha canviat radicalment. Els catalans podem seguir admirant Israel per moltes raons: perquè és l’única democràcia que pot rebre aquest nom en el desolador panorama polític de l’Orient Mitjà; i per la tenacitat dels seus habitants a l’hora de defensar el seu país i fer-lo gran. A la tornada d’un viatge a Israel, quan aquí feia poc que havíem passat l’1 d’octubre, un escriptor amic meu, molt competent  en la causa israelita, em va demanar què m’havia semblat: “Ells s’ho creuen” li vaig dir mentre recordava les soldats de l’Exèrcit israelià amb fusells de debò i l’adequació de l’hotel turístic on m’allotjava a la setmanal festa del sàbat. I també tenia –tinc– present que després dels acords de Camp David del 1982, Israel havia tornat als palestins bona part dels territoris ocupats durant la Guerra del Sis Dies: el Sinaí i la franja de Gaza i que havia arribat a un acord per establir una administració autònoma a Cisjordània.  En aquest sentit, visitar Xarm el Xeikh  és una experiència interessant no només per passar-hi uns dies de vacances sinó per comprovar els beneficis que pot portar la pau. Situat a la punta de la península del Sinaí s’hi ha edificat un moderníssim complex hoteler on acudeixen masses turístiques de tot el mon per a la pràctica, entre altres activitats, del submarinisme i del snorkel. Però si el turista es trasllada  fins al monestir de Santa Caterina, punt de sortida per pujar al Sinaí, s’adonarà que la carretera és plena d’obstacles permanents posats per l’exèrcit egipciac per evitar el pas dels terroristes palestins que es dedicaven a posar bombes. A Gaza ja sabem que va passar si fa no fa el mateix.  Israel va evacuar el territori –inclosos alguns milers de colons que s’hi havien instal·lat– el qual va quedar en mans de l’autoritat palestina. Es van produir enfrontaments diversos entre palestins i finalment les eleccions del 2006 van donar el poder a Hamas, una organització política que té com a objectiu la creació d’un Estat islàmic a l’antiga Palestina, és a dir, un objectiu absolutament incompatible amb l’existència de l’Estat d’Israel. Des de la banda d’Israel es pot dir, amb bona part de raó, que cada vegada que s’ha intentat la pau des de l’altra banda s’ha respost de manera violenta.

Després a Jerusalem em va sorprendre la presència volgudament vistosa de grups d’ultraortodoxes perfectament organitzats. Semblen constituir una minoria cada vegada amb més poder; una mena d’Estat dins d’un Estat i amb una visió clarament teocràtica. Aliats amb l’extrema dreta política han arribat al poder per apuntalar un afeblit Netanyahu a la corda afluixa per les acusacions de corrupció que el persegueixen. Camí de Tiberíades, a la dreta de la carretera, a uns quants centenars de metres de la vorera, era visible una mena de malla metàl·lica rere la qual s’alçaven  els pobles teòricament sota la jurisdicció de l’Autoritat Palestina però que els darrers governs israelians –i en especial, els de Netanyahu– han anat omplint de colònies jueves.  Una mena de malla o un autèntic mur de ciment.

És, fins a cert punt, comprensible la indiferència amb què, finalment, bona part de la població israeliana ha acceptat la situació. Les mesures disuassories contra la població palestina podrien arribar a fer pensar que l’esclat d’una violència com la d’aquests darrers dies era del tot impossible.  Però un seguit de fenòmens locals i internacionals han creat una conjunció terrible fins a desencadenar una violència del tot inimaginable. El meu amic expert en la matèria em deia un dia que, contràriament al que podria pensar-se des d’un pensament d’esquerres, les desavinences entre les dues parts son més difícils de resoldre quan es tracta de temes simbòlics que en allò que fa referència a qüestions materials. I el cert és que Jordània i Israel ja fa temps que es van posar d’acord sobre el repartiment de l’escassa aigua de la zona mentre que la capitalitat de Jerusalem, i la preservació dels seus llocs sagrats, continua essent un motiu de tensió i violència entre uns i altres. De la banda palestina, l’integrisme religiós no pot sinó engendrar violència com molt bé saben molts musulmans que el pateixen i també les ciutats, occidentals o no, que n’han estat víctimes. De la banda jueva, la intransigència interessada de Netanyahu no ha fet sinó engruixir el memorial de greuges dels palestins.  Ara, els morts es compten per milers.  I és fa difícil intuir una sortida més o menys enraonada.

Un article de Jordi Barbeta

Aquesta setmana volia escriure un article sobre la situació política de Catalunya. Quan era director de l’Avui, Jordi Maluquer hi publicava una columna que es titulava “Prepolítica”, és a dir, la política vista a certa distància. És el terreny que a mi m’agrada més i els més apte per a tots aquells que tenint una idea general –o així ens ho sembla– del que està passant no disposem d’una informació detallada del dia a dia i de les seves múltiples sinuositats. Diumenge 1 d’octubre vaig llegir, com cada setmana, l’article que Jordi Barbeta publica al diari digital El Nacional. Barbeta és un dels mestres del periodisme actual que jo més admiro. Perquè coneix la situació del país des de la prepolítica i des de les bambolines; per la seva visió compromesa, gens frívola ni banal, a l’hora d’explicar el present; i per la seva independència que el va portar, si no és poca cosa, a ser cessat com a cap de política de La Vanguardia. Em sento absolutament coincident amb el contingut del seu darrer article. Per això m’ha semblat inútil intentar escriure’n un de semblant i m’he decidit a reproduir-lo de dalt a baix en el meu blog. Per la raó que he dit i com a exemple del periodisme seriós que encara es practica al nostre país.

La nova amenaça dels milhomes

Avui és 1 d’octubre i alguns recordaran amb orgull la mobilització democràtica que van protagonitzar milions de catalans en defensa del dret col·lectiu a decidir el seu futur com a poble. Han passat sis anys i, a més dels homenatges, també convindria, per ser honestos, fer balanç sobre com ha evolucionat l’estat d’ànim col·lectiu i la voluntat política democràticament expressada dels catalans. I, ves per on, un estudi que acaba de publicar el Centre d’Estudis d’Opinió diu que a l’hora d’indicar quin és el principal problema que té Catalunya el més esmentat per la gent és “la insatisfacció amb la política”.

El Baròmetre del CEO ofereix altres titulars també significatius: el suport a la independència ha caigut en picat, especialment entre els joves. Els contraris a la independència tornen a ser majoria i, insòlitament, la minoria independentista suspèn el Govern de la Generalitat que es postula com a independentista. Algú s’imagina que els socialistes suspenguin un govern socialista? Amb tot plegat, dels 2.079.340 catalans que van votar el 2017 partits independentistes, ja han perdut la fe més de la meitat, que han preferit partits compromesos amb la unitat d’Espanya. I això s’ha produït quan els poders de l’Estat han desplegat tots els esforços per seduir els catalans a força de repressió i maltractament econòmic, cultural i, sobretot, lingüístic.

Així que sap greu haver de dir-ho, però la gestió del procés ha estat un desastre i els seus responsables, en termes empresarials, haurien merescut l’acomiadament sense indemnització. I cal destacar com a principal font de descrèdit l’absurda competició entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, dos partits immersos en una relació tòxica, que, compartint suposadament la mateixa causa, no sumen forces com fan els castellers, sinó que es neutralitzen i contaminen la política catalana fins a convertir-la en quelcom irritant, desagradable i inútil.

Ara, però, la misericòrdia dels déus ha fet que els resultats de les eleccions del 23-J aixequin noves expectatives esperançadores. Tothom sap que no és pas per la independència, ni l’autodeterminació, que, de tan malament que es va gestionar el procés sobiranista, han quedat ajornades indefinidament. L’optimisme del 23-J es refereix a la possibilitat de guarir ferides, resoldre la injusta situació de tants represaliats i, a continuació,recuperar la normalitat política lluny dels tribunals, defensant cadascú les seves posicions sense prendre danys innecessaris.

I consta que Pedro Sánchez i Carles Puigdemont tenen, encara que sigui per necessitat mútua, una voluntat d’acord determinant. I això que des de Catalunya es veu com “una gran oportunitat” presenta dificultats enormes, perquè malgrat els esforços del president en funcions i el president exiliat, tots els poders de l’Estat s’hi han mobilitzat en contra. No només la dreta, l’extrema dreta, la vella guàrdia felipista i la cort. També el president del Tribunal Suprem, els fiscals col·lectivament i, fins i tot, els bisbes. En aquesta circumstància, totes les precaucions són poques i qualsevol error no forçat pot fer fracassar una operació tan difícil. I si no hi ha acord i s’han de repetir les eleccions espanyoles, hi haurà a Catalunya una nova frustració col·lectiva de conseqüències imprevisibles.

En aquest sentit, els discursos inflamats dels líders d’ERC i alguns de Junts només contribueixen a escalfar l’ambient perquè les negociacions acabin descarrilant i això és el que ha passat aquesta setmana al Parlament, amb noves iniciatives per continuar enganyant la gent com si no n’haguessin tingut prou.

La resolució transaccionada per Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, on se suposa que posen com a condició el referèndum d’autodeterminació per donar suport a la investidura de Pedro Sánchez, és una frivolitat, però, sobretot, una enganyifa política. És una frivolitat perquè no aporta res més que soroll inoportú i és una enganyifa perquè fa veure que ERC i Junts imposaran l’autodeterminació a Sánchez alimentant els titulars dels mitjans adversaris a l’acord, quan no ho pensen fer i el text no diu res d’això.

Es juga a la confusió quan “es referma en la defensa de l’exercici del dret a l’autodeterminació”, que no passa de ser una mera declaració que ja defensava el mateix Parlament als anys vuitanta amb majoria convergent. I a continuació es torna a parlar de referèndum, però llavors clarament deslligat de l’autodeterminació: “Un nou referèndum acordat amb l’Estat” i es pronuncien “a favor que les forces polítiques catalanes amb representació a les Corts espanyoles no donin suport a una investidura d’un futur Govern espanyol que no es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum”.

Això no és dir gaire res, però si consultem l’hemeroteca, comprovarem que aquesta mena de referèndum ja el proposava Alfredo Pérez Rubalcaba l’any 2014, per resoldre el desastre de la sentència de l’Estatut. La Constitució preveia que l’Estatut s’aprovaria definitivament amb un referèndum vinculant. Com que la sentència va tombar el que els catalans havien aprovat en referèndum, el pacte constitucional s’havia trencat i Rubalcaba proposava refer-lo, pactant un nou Estatut i sotmetre’l a referèndum. “No estic d’acord amb el dret de l’autodeterminació ni la independència —va dir Rubalcaba—, cosa que no vol dir que no hi hagi propostes que estic disposat a recollir. Alguns aquí demanen votar per anar-se’n, però nosaltres demanem votar per seguir junts. La lògica d’un procés com aquest és que votem junts. Primer dialogar, segon pactar i tercer votar. És clar que votarem. Defensem la votació, d’acord amb les pautes que estic defensant”.

La sensació és que Catalunya es troba immersa en un període massa llarg de ficció política. Hi ha un Govern que fingeix que governa i hi ha un Parlament que només gesticula, omplint-se les boques d’autodeterminació i d’independència prenent la gent per idiota; però la gent ja s’ha adonat de l’engany, perquè no hi ha espectacle més patètic que el de personatges irrellevants fent-se els milhomes.

Parlem d’Hannah Arendt i de Gianni Vattimo

M’agrada sentir-me lector comú (l’expressió la trec de Virginia Woolf, via la meva estimada Marta Pessarrodona). Un lector comú que no escriu per quedar bé amb l’Acadèmia –o per demostrar que és el qui en sap més– sinó per tractar de comunicar quina impressió li ha provocat el llibre que ha llegit; perquè comunicar, per intentar compartir,  és la feina pròpia dels periodistes. Per això avui goso escriure un article per  parlar d’Hannah Arendt i de Gianni Vattimo. De la primera, a partir de la lectura del llibre de Fina Birulés Hannat Arendt: el món en joc, publicat el març d’aquest any. Del segon, perquè ha mort als 87 anys a Torí on havia nascut i on havia desenvolupat bona part de la seva carrera acadèmica i social. Son  dos dels filòsofs que més m’han ajudat a entendre l’Europa del segle  XX.

         Hannah Arendt viu en mig de la tempesta; una tempesta –la de l’Holocaust– d’unes proporcions com mai ningú no s’hauria  pogut imaginar.   I no només pel nombre de víctimes –sis milions, deu milions…– sinó per  la novetat absoluta que representa la manca de precedents. La idea i la realitat de matar com un Mal Absolut. El llibre més conegut d’Hannah  Hannah Arendt és Eichmann en Jerusalen on exposa la seva teoria de la banalitat del mal: Eichmann no és un monstre o una excepció sinó un home aparentment normal i corrent que duu una vida familiar endreçada i que el vespre arriba a casa seva amb la mateixa tranquil·litat d’esperit amb què ho faria un manobre o un conductor d’autobús. Explica Birulés, en el seu llibre, que amb posterioritat a la seva mort es van descobrir papers que provarien que Eichmann no va actuar només sota l’empara –l’excusa– de l’obediència deguda, del funcionari diligent sinó que era un ciutadà amb una ideologia concreta, la del nazisme. Però aquest descobriment no treu validesa a l’aportació d’Arendt, entre altres raons, perquè el cert és que una majoria de ciutadans d’Alemanya es van acomodar al nazisme i només en casos excepcionals –com explica Joachim Fest en el seu llibre Yo, no— hi van presentar objeccions més o menys actives i no diguem-ne ja resistència. Encara recordo com Frederica Montseny, en el viatge de tornada a Barcelona, em recordava que a Espanya el feixisme va necessitar tres anys per guanyar però que a Alemanya ho havia fet a través d’unes eleccions democràtiques.  D’Hannah Arendt jo coneixia, a part del llibre esmentat,  la biografia que n’ha escrit la professora Elisabeth Young-Bruelh. Ara, el llibre de Fina Birulés m’ha permès fer-me una idea més exacta del significat de l’aportació del pensament d’Hannah Arendt a la millor comprensió de l’Europa del segle XX.  Podem dir que el problema del Mal és un dels problemes centrals –o el problema central– de la filosofia d’Hannah Arendt. I que, per a ella, la dificultat de la resposta radica en que resulti erroni limitar-lo a l’extermini dels jueus sinó que afecta a tota la humanitat.  Per això, Fina Birulés subratlla que en el llibre de Hannah Arendt Els orígens del totalitarisme “l’accent es col·loca en la irreductible novetat dels fets del totalitarisme, en el seu caràcter d’esdeveniment sense precedents”. Arendt sembla buscar la resposta en algunes de les idees que pretenen presentar una visió global del món, i aquesta resposta no la troba. Se sent vinculada amb el sionisme; el marxisme intel·lectual alemany li resulta familiar; i  és una alumna de les més brillants capaç d’escriure sobre Sant Agustí i de rebre l’impacte del pensament de Jaspers i Martin Heidegger; aquest darrer, el filòsof de moda, de qui acaba essent més que amiga. Però després de la Segona Guerra, quan comença a escriure sobre el que ha vist i viscut, resulta impossible encasellar-la en cap de les doctrines empaquetades que ofereixen solucions després del desastre. Aquesta capacitat de buscar respostes personals, de no limitar-se a l’aplicació més o menys mimètica de les fórmules doctrinals establertes és allò que la fa una de les pensadores més brillants del segle XX.  I una de les més lliures perquè és valenta i amb prou energia intel·lectual per enfrontar-se a les presumptes veritats consolidades. Per exemple, ella és de les primeres en equiparar el nazisme i el comunisme i això va provocar, en aquell moment, l’any 1951, un notable escàndol entre els pensadors d’esquerra. Jo he intentat llegir el llibre de Fina Birulés amb la màxima atenció possible i el resultat és un text ple de subratllats. De Fina Birulés coneixia algun article però no cap llibre. I de he dir que aquest  està escrit amb una claredat difícil de trobar en un text filosòfic –o si més no en el textos filosòfics que jo he llegit–  i que aconsegueix que el lector comú amb el qual m’identifico sigui capaç d’entendre els raonaments més complexos amb una certa facilitat. Per a tots aquells que vulguin conèixer el pensament de Hannah Arendt aquest és un llibre absolutament recomanable.

         Vattimo escriu quan aquell paral·lelisme que Arendt havia establert entre els dos totalitarismes –el nazisme i el comunisme– ja no pot ser discutit. I amb l’enfonsament del Mur el 1989 s’enfonsa definitivament la idea de la Modernitat; la idea, que possiblement neix de la Il·lustració per no tirar més enrere, i que defensa que anem de la cova al Paradís terrenal. L’enfonsament d’aquesta idea de progrés continuat significa la fi de la Modernitat, títol d’un dels llibres més importants escrits per Vattimo i publicat el 1985.  En aquest llibre de Vattimo parla de l’experiència de la veritat “no como objeto del cual uno se apropia y como objeto que se transmite sino como horizonte y fondo en el cual uno se mueve discretamente”. Enfront de les veritats absolutes del totalitarisme, aquest “pensament feble” del qual Vattimo se’n considera el pare. Arendt perfora  i, en certa manera desemmascara, els horrors en què ha desembocat la Modernitat; Vattimo, una generació següent, la dona per liquidada i assumeix una visió molt més humil del paper de l’intel·lectual. No hi ha grans paradisos als quals arribar. De les moltes respostes que els filòsofs donen a aquesta nova situació jo em quedo en la que va proposar Glucksmann. Amb la fi de la Modernitat potser no sabem on és exactament el Bé Absolut –és a dir, la idea que ens donava una visió global del mon– però això no ens impedeix lluitar activament contra el mal concret.  A cap militant o simpatitzant d’una oenegé no li pregunten si és  catòlic, comunista o conservador. Li demanen simplement si està disposat a lluitar contra un Mal concret i Glucksmann, en aquell moment, posava l’exemple dels bombardejos serbis contra la població indefensa de Sarajevo.  El pas de la Modernitat a la postmodernitat explica, en bona mesura, la pèrdua de prestigi dels partits polítics i l’auge de les oenegés. Dic un disbarat si afirmo que sense Hannah Arendt aquest camí hauria estat molt més difícil?