15
jul

1914: una història actual

          La historiadora Margaret MacMillan va començar la casa al revés. Primer, va publicar un exhaustiu treball (605 pàgines de text) sobre la conferencia de París que va pretendre reorganitzar el món després de la I Guerra Mundial; i ara, ha publicat 1914. De la paz de la guerra (759 pàgines) on explica els precedents d’aquell conflicte i les causes immediates, i no tan immediates, que el van provocar. El resultat és esplèndid perquè, desencotillats dels marcs ideològics, pretesament científics, als quals s’havien de sotmetre, els historiadors tenen camp lliure per córrer. És a dir, camp lliure per no limitar-se a una recopilació i enumeració de dades sinó per plantejar hipòtesis, reconèixer dubtes, entrar en el terreny de la sociologia i, també, en el de la psicologia,. etcètera. O sigui, per no ometre cap episodi, cap detall capaç d’ajudar el lector a una millor comprensió del període estudiat. En aquest cas, els anys que van del 1900 al 1914.

            Hi ha, evidentment, unes causes materials que expliquen el camí, que ningú no va saber deturar, cap a la guerra. Són les causes més conegudes, per dir-ho així, perquè els historiadors marxistes les han repetides fins a la sacietat. l’imparable creixement econòmic d’Alemanya després d’haver-se constituït com a nació el 1870; un creixement que exigia més territoris i més mercats. (Però Mac Millan demostra que els mercats ja els tenia i que li hauria estat molt més fàcil ampliar-los des de la pau). O el revengisme de França, que volia de totes totes recuperar l’Alsàcia i la Lorena, perdudes en la guerra franco-prusiana. (Però Mac Millan adverteix que, més enllà de la retòrica oficial, alguns dels més destacats polítics francesos, com Poincaré, no estaven disposats anar a la guerra per aquests dos territoris). I al costat de les causes materials, o històriques, del tot o força explícites, n’hi ha d’altres, de més amagades, i que els governs europeus no van saber canalitzar perquè es tractava de fenòmens nous. Mac Millan es fixa en el pes cada cop més decisiu de l’opinió pública en la presa de decisions dels governs de les principals potències europees. Amb una població altament alfabetitzada, amb uns mitjans de comunicació escrits capaços d’influir de manera molt activa en la vida política del país –recordem el J’accuse de Zola–, els governs ja no podien fer i desfer sense donar pràcticament explicacions –o donant-les als restringits parlaments—com havien fet al llarg del segle XIX.   I una part significativa de l’opinió pública, especialment la de França i Alemanya, havia assumit un nacionalisme bel·ligerant. Mac Millan recorda que eren els obrers de París els qui cantaven cançons antialemanyes. Recorda també Mac Millan l’episodi prou conegut de la Internacional obrera: malgrat els esforços de Jaurès i uns altres pocs líders, aquesta organització, en els mesos anteriors al conflicte, va ser incapaç de presentar un front comú contra la guerra El nacionalisme inflamat o excloent no era un invent de la burgesia –o no era només un invent de la burgesia–. Mac Millan ens explica que alguns dels capitalistes i empresaris europeus més lúcids van fer tots els possibles per impedir la guerra, perquè n’intuïen les conseqüències per al conjunt d’Europa.

            La I Guerra Mundial no va ser inevitable. Aquesta és una de les conclusions més importants que es desprenen del llibre de Mac Millan. “Siempre hay otras opciones” sentencia l’historiadora en l’ultima frase de la seva obra. I, abans, havia dit: “Y si quisieramos señalar culpas desde nuestra perspectiva del siglo XXI, podríamos acusar de dos cosas a quienes llevaron a Europa a la guerra. Primero, de falta de imaginación para ver cuán destructivo sería un conflicto semejante; y segundo, de falta de valor para enfrentarse a quienes decían que no quedaba otra opción que ir a la guerra”.

            Els qui deien que no quedava altra opció que la guerra eren, fonamentalment, els dirigents militars d’Alemanya i de l’Imperi austrohongarès. El programa alemany de construcció d’una flota de guerra capaç de competir amb la Gran Bretanya va acabar per encendre totes les alarmes dels polítics i l’opinió pública de Londres. Els plans militars dels caps de l’Estat Major alemany no eren en absolut defensius sinó que postulaven un doble front de guerra –amb França i amb Rússia— i havien previst tots els detalls de la mobilització. L’emperador Guillem II d’Alemanya atiava aquesta política i, a la vegada, les ganes d’escarmentar la naixent nació sèrbia constituïa una obsessió per als dirigents militars de l’Imperi austrohongarès. .

            L’assassinat del príncep hereu Francesc Ferran, i de la seva esposa, es va produir a Sarajevo el dia 28 de juny de 1914. Però fins al 4 d’agost no van començar les hostilitats generals. En aquest lapse de cinc setmanes, els dirigents politics europeus van ser incapaços de deturar la maquinària bèl·lica que els militars havien preparat durant els anys i els mesos anteriors. L’estament militar, sobretot el d’Alemanya i Àustria-Hongria, havia anat actuant amb una autonomia total, com si els plans militars no haguessin d’estar subjectes a l’autoritat política. Constituïa una mena de dogma que els politics no hi entenien, en temes militars, de manera que ordres tan decisives com la de mobilització general van ser preses en funció més de les necessitats militars que dels interessos polítics.

            Europa no està, en absolut, com a les vigiles de la gran hecatombe. Però l’èmfasi que Mac Millan posa en aquesta preponderància dels militars enfront dels polítics m’ha fet pensar en la preponderància que en l’Europa d’avui tenen els economistes en la presa de decisions. No pot ser que les decisions del president del Banc Central Europeu tinguin més rellevància que les que prenen la majoria de polítics europeus. . L’actual crisi europea és, fonamentalment, econòmica però la solució només pot venir per la via de la política. Els politics europeus han d’escoltar els economistes però ells són i han d’aparèixer, davant l’opinió pública, com les persones realment rellevants a l’hora de prendre decisions que afecten la vida quotidiana dels ciutadans que governen. Vull pensar que la historiadora Mac Millan estaria d’acord amb aquest paral·lelisme.

           

 

7
jul

Emmanuel Carrère, i la biografia novel.lada

Vaig conèixer Emmanuel Carrère quan va venir a Barcelona a presentar la versió catalana de la seva novel•la L’adversaire. Això devia ser la tardor del 2000. Jo acabava de llegir la biografia que la seva mare, Hélène Carrère d’Encausse, havia publicat poc temps abans sobre Lenin. Feia deu anys que havia caigut el Mur i el prestigi d’aquesta historiadora era enorme perquè, en un llibre anterior, havia presagiat l’enfonsament de l’imperi soviètic. L’Imperi –per dir-ho en expressió de Kapuchinski— va caure no ben bé per les causes que havia adduït Hélène Carrère, però va caure com un castell de cartes, agafant per sorpresa quasi a tothom. Hélène Carrère, de procedència russa, i que mai no havia perdut els contactes amb la pàtria dels seus avis, va passar a ser una historiadora de moda. Però, a més, la seva biografia de Lenin és magnífica; molt més interessant, és clar, que la clàssica de Robert Payne, publicada per Destino el 1965, en plena Guerra Freda i, per tant, sense possibilitat d’accés als arxius de Moscou. I, al meu entendre, la biografia d’Hélène Carrère és, també, molt superior a la de Robert Service, publicada recentment per Siglo XX amb un pròleg on Vázquez Montalbán té els pebrots d’oposar els “antileninistes postmoderns” a aquells que van intentar que “l’ètica penetrés en la Historia”.

 Tornem, però, a Emmanuel Carrère, el fill d’Hélène. El va entrevistar Jordi Llavina en el seu programa de llibres, una de les poques coses que mereixen ser recordades de Catalunya Cultura. Llavina s’havia llegit el llibre; jo, també. El llibre, —L’adversari, en la versió catalana—explica la història de Jean Claude Roman, un impostor que durant molts anys s’havia fet passar per metge i funcionari de l’Organització Mundial de la Salut fins que, descoberta la trampa, i sentint-se acorralat, va decidir matar tota la seva família. I així ho va fer. Durant l’entrevista d’en Llavina, vaig comentar que a mi em semblava que la impostura de Jean Claude Roman s’havia pogut mantenir durant tants anys per l’ambient calvinista en què ell, i la seva família, vivien; un ambient calvinista i fred, amb ben poca vida social. No m’imaginava –deia jo—que en una societat catòlica i amb sol, on la gent es relaciona als carrers i als bars, i la xafarderia constitueix un dels ingredients bàsics de la convivència, la mentida continuada del protagonista s’hagués pogut mantenir tant de temps. Emmanuel Carrère va semblar que no feia gaire cas de la reflexió. L’endemà, però, va resultar ser el titular d’una de les entrevistes que li van fer amb posterioritat al seu pas per l’emissora.

 La novel•la d’Emmanuel Carrère va ser un èxit, sobretot a França. Posseïa tots els ingredients perquè així fos: explicava una història real, tenia poques pàgines i estava escrita no pas amb un gran estil literari –o amb un estil literari personal— sinó amb una eficàcia narrativa molt propera a la prosa d’enciclopèdia. Des d’aleshores, Emmanuel Carrère s’ha especialitzat en aquesta mena d’obres. Ara, he tingut ocasió de llegir el seu darrer llibre, Limonov, publicat el 2011 a França, i que ja porta cinc edicions en la versió castellana d’Anagrama. El plantejament és similar al de L’adversari sinó que, en aquest cas, el personatge –Limonov– dona molt més joc narratiu perquè a les seves penalitats personals cal afegir-hi la seva dedicació a la política i a l’escriptura. Un autèntic bombó, doncs, per a un escriptor avesat a convertir les biografies en novel•les. El resultat és convincent, com diuen els crítics quan volen definir una obra que passa bé però no enlluerna. Limonov no decep perquè és una novel•la on hi ha de tot, o quasi. En primer lloc, el personatge. La vida de Limonov és infinitament més fascinant, i més tràgica, que la de molts dels personatges ficticis creats per novel•listes. Podríem dir que el fet que Limonov a hores d’ara sigui encara un ésser viu, desmenteix l’estadística entesa com a ciència perquè el més normal és que hagués mort en alguna de les moltes etapes conflictives de la seva vida: quan era adolescent i formava part d’una banda de delinqüents; quan, al cap dels anys, vagarejava, sense ofici n benefici, pels carrers de Nova-YorK; quan, de retorn a Rússia, és acusat de terrorista i condemnat a una llarga pena de presó; o en la seva activitat militar, o para militar, al costat dels serbis, en els moments més violents de la darrera guerra balcànica.

Però Limonov no és només un heroi, o un dimoni, solitari sinó, també, un escriptor; i, finalment, un polític. Un escriptor que triomfa abans a París que a Moscou i que sorprén  per la cruesa i l’espontaneïtat –més o menys treballada— dels personatges i els ambients que descriu. I sí, un polític; un polític ara instal•lat a Moscou, plenament oposat a Putin. Però no és l’oposició pròpia d’un fill de la Il•lustració sinó l’oposició d’un rus que, seguint una il•lustre tradició política i intel•lectual, creu que Rússia està destinada a una alta missió, empeltada d’una mística nacional, o ètnica, que té poc de metafísica, però que significa l’únic camí per retrobar la dignitat col•lectiva. És un punt de vista, per tant, que frega amb el feixisme i envers el qual Emmanuel Carrère mostra una sorprenent benevolència. Perquè aquest és el darrer punt d’interès de la novel•la: Limonov és, també, la crònica col•lectiva del trajecte que Rússia ha fet des de la fi del comunisme fins a l’entronització de Putin. A través de Limonov, Carrère vol que entenguem les raons per les quals Putin fa el que fa, i ens ve a dir que no podem jutjar el que passa a Rússia amb els paràmetres que usaríem per jutjar el que passa a París o a qualsevol país democràtic. Limonov és, doncs, també, una novel•la política, i n’és una prova la frase amb què Carrère ha volgut encapçalar-la: “El que quiera restaurar el comunismo no tiene cabeza; el que no lo eche de menos no tiene corazón”. L’autor de la frase és Vladimir Putin. I, en aquest punt, em sembla interessant remarcar la coincidéncia de la visió diguem-ne benèvola que Carrère presenta de Putin amb la tradició de la diplomàcia francesa de mantenir una relació preferent amb Rússia. Emmanuel Carrère és un escriptor francès amb clara consciència de ser-ho.

20
jun

Un rei en llibertat vigilada

La imatge més valuosa del dia de la coronació de Felip VI no correspon, al meu criteri, a cap moment del seu discurs ni a cap mostra més o menys espontània d’afecte cap a la seva esposa o les seves filles. No. Per a mi, la imatge més valuosa és la de la seva entrada –la primera com a rei d’Espanya— al Palau de Congressos de Madrid. A poques passes, amb una arrogància no gens dissimulada, el seguia Mariano Rajoy, el president del govern espanyol. Era una manera de fer visible que Felip VI serà un rei en llibertat vigilada. En llibertat vigilada per imperatiu legal, perquè les possibilitats d’influència del rei en la governabilitat del país són ben poques. I això és així perquè els redactors de l’acual  Constitució van voler impedir que el rei Joan Carles es dediqués a “borbonejar” –és a dir, a fer i desfer governs i decisions militars–, que va ser una de les característiques del regnat d’Alfons XIII.

 Però també en llibertat vigilància perquè enfront de qualsevol intent reformista, de la intensitat que sigui, Mariano Rajoy i tot ell que el representa –un sistema polític enfonsat en el clientelisme i la corrupció— estan absolutament tancats en banda. L’ statu quo actual ja els va bé. Immobilitat en el camp polític i seguidisme –inevitable! —de les directrius econòmiques europeus a través del ministre De Guindos, que és l’únic ministre que sembla competent en el tema que l’ocupa.

 Feia angunia seguir en directe el primer discurs del nou rei i advertir com cada promesa de renovació anava seguida del corresponent matís o rectificació. Així, a les ànsies del rei per impulsar les reformes seguia el reconeixement que res no es podia intentar  fora de l’àmbit de les Corts –on els dos partits majoritaris ja s’encarreguen de fer avortar qualsevol iniciativa de canvi–. Quan el rei fa l’elogi de les quatre llengües que es parlen a l’Estat, molts esperàvem que Felip VI les usés. Algú li devia recordar, però, que això estava prohibit pels propis legisladors als quals ell s’adreçava i tot el que va dir, en català, en gallec i en èuscara, va ser un “adéu siau” que jo no voldria que fos premonitori. El rei va estar bé quan va apel•lar a l’exemplaritat moral en el comportament dels polítics. I per la manera com ha actuat amb la seva germana i el seu cunyat podem creure que és conscient que en aquesta partida s’hi juga bona part del seu futur. Al discurs, però, li va faltar una condemna clara i explícita de la corrupció, que ha minat la fe en la democràcia d’una part important de la societat catalana i espanyola i que ens ha sumit en una derrota moral col.lectiva, que té molts punts de semblança amb aquella que es va viure a Alemanya els anys vint a causa de la inflació.

 Rajoy no mourà ni la més petita fitxa per solucionar l’anomenat tema català. No està en condicions de fer-ho. I, com a líder del PP, hi té molt més a perdre que a guanyar. Prefereix que la bombolla peti i, si de cas, que la deflagració l’enxampi quan ell ja no sigui al govern. Aquesta és l’única estratègia que té, per més que sigui una estratègia que no fa sinó augmentar en proporció geomètrica les adhesions a la causa independentista. Però el PSOE tampoc no està disposat a moure fitxa. Diguem-ho clar d’una vegada: Felipe González ha estat, sobretot, un gran patriota andalús. Quan, ja fora del poder, li van preguntar de què se sentia més satisfet, no va dubtar en la resposta: d’haver aconseguit la màxima igualtat entre tots els territoris d’Espanya. L’estratègia de Felipe González, i del PSOE, va ser deixar fer als catalanistes en matèria de llengua i cultura… mentre paguessin. Per això  el PSOE no vol cap canvi. Perquè qualsevol canvi significarà una pèrdua d’ingressos  per a les regions o autonomies ara àmpliament subvencionades.

 En canvi, un rei, en teoria, no té aquests problemes. L’única obsessió d’un rei és que no li prenguin la cadira, i això explica que sigui més emmotllable als canvis constitucionals, o d’altra mena, que es puguin produir. En alguns casos, com el de Bèlgica, les situacions conflictives no li van malament perquè li atorguen un paper de mediador, que fan de la seva figura, una figura necessària. Per no parlar dels independentistes escocesos que imaginen una Escòcia lliure però amb la reina d’Anglaterra com a Cap d’Estat.

 Tots aquests aspectes els hauríem de mirar, des de Catalunya, amb molta més cura del que habitualment fem. No és el moment, per exemple, d’obrir el debat sobre Monarquia o República. D’acord amb el proverbial poc sentit polític que Gaziel ens adjudicava, amb bona part de raó, els catalans som especialistes en ficar-nos en polèmiques que no ens van ni ens venen. No siguem ingenus: del republicanisme espanyol actual en podem esperar menys coses que d’un rei. Sembla que el president Mas és dels pocs que ho té clar. Però això no vol dir que l’onada de simplisme dels místics i puritans de torn no ens acabi passant –com tantes vegades— per sobre.

30
mai

Catalunya, Espanya, Europa

Més enllà del nou repartiment d’escons que suposen, les recents eleccions al Parlament europeu han permès aflorar una radiografia força exacta de la situació política que s’està vivint a Catalunya, a Espanya i al conjunt de la Unió Europea.

            A  Catalunya, els partits partidaris del dret a decidir han aconseguit, i amb escreix, la majoria absoluta dels vots. Per si encara algú no volia assabentar-se’n, aquesta és una nova demostració que el procés sobiranista que ha endegat la societat catalana no és un caprici de ningú sinó una aspiració compartida per amplis sectors polítics i socials i que es concreta en el referèndum anunciat per al proper dia 9 de novembre. En aquest sentit, la premsa estrangera, en general menys condicionada que una part significativa de la premsa editada a Madrid, així ho ha reconegut: les eleccions al Parlament europeu demostren la solidesa de l’aspiració sobiranista de Catalunya. Ara bé, aquest triomf sobiranista ha de quedar emmarcat en dues constatacions. En primer lloc, no ha arribat a votar ni el 50% del cens, i aquest seria el percentatge mínim al qual caldria arribar en la votació del 9 de novembre o en qualsevol altra en la qual es decidís el futur de Catalunya. És cert que el nombre de votants ha superat en 10 punts el de les anteriors eleccions europees però els partits sobiranistes hauran de fer un nou esforç per assegurar-se una major participació el mes de novembre, o quan sigui. D’altra banda, no sé si som pocs o molts els qui pensem que el president Artur Mas hauria d’haver sortit reforçat d’aquestes eleccions. I ho pensem perquè creiem que està pagant les conseqüències de governar en solitari en unes condicions dificilíssimes –les més difícils, des de la recuperació de l’autogovern; i perquè creiem, també, que en els moments dels grans canvis històrics, els països necessiten lideratges forts, democràticament forts, avalats per les urnes i amb una capacitat de maniobra que no es vegi condicionada per cap mena de feblesa parlamentària.

            Al conjunt de l’Estat, les eleccions han posat en relleu el declivi imparable del sistema de bipartidisme imperfecte que es va instaurar en el moment de la Transició. Al igual que el model original instituït amb l’arribada d’Alfons XII al poder, aquest bipartidisme volgudament imperfecte ha proporcionat un primer i extens període de pau i prosperitat però, finalment, ha entrat en decadència a conseqüència, en bona part, de l’endogàmia dels dos partits majoritaris. No és casualitat que algunes de les pràctiques que havien estat la causa de l’esfondrament de l’edifici de la Restauració –les llistes tancades; els diputats cuneros– hagin tornat a corcar el sistema polític sense que ningú no hagi estat capaç de posar-hi remei. De tots els partits emergents, m’agradaria centrar-me en l’èxit de Podemos. Més enllà de la importància que pugui haver tingut la presència mediàtica dels seus líders, i més enllà de la naturalesa més o menys populista de les seves propostes, el que queda clar és que el sistema democràtic és un sistema permeable, és a dir, que permet accés a nuclis de poder –com ho és, si més no en teoria, el Parlament europeu—de forces noves sorgides del malestar popular. És bo per al sistema, i per al conjunt de la societat, que aquestes noves forces –lligades, per exemple, a l’11-M–, vegin la necessitat d’actuar dins del marc de la política convencional. L’èxit de l’ecologisme polític, que va ser el primer dels moviments alternatius a donar el pas, demostra aquesta permeabilitat del sistema,. imprescindible per a la seva regeneració.

            Pel que fa a la Unió Europea, els focus mediàtics estan posats en aquells països on l’extrema dreta ha pujat amb força i, especialment, sobre França on el Front Nacional ha guanyat les eleccions. Però passat el primer impacte seria bo que els ulls mediàtics, i els de l’opinió pública, es giressin cap a Alemanya, que és qui té l’autèntica clau de volta del futur d’Europa. Perquè si alguna cosa han demostrat aquestes passades eleccions és que l’estructura democràtica de les institucions europees necessita un canvi radical. Bona part de l’opinió pública europea s’ha rebel·lat, implícitament o explícitament, contra un sistema representatiu que, en la millor de les hipòtesis, podem qualificar de poc democràtic.. No és admissible, en efecte, que el sistema dual de funcionament de les institucions europees –la Comissió i el Consell—deixi, de fet, sense intervenció real en els problemes greus al Parlament, que és l’única i real instància representativa. No pot continuar la pràctica de nomenar de president de la Comissió un polític feble –com ha estat el cas del portuguès Durao Barroso— perquè la cancellera Merkel pugui continuar estirant els fils. Alemanya ha d’exercir un lideratge polític explícit de la mateixa manera que ja exerceix –i en quina mesura!— el lideratge econòmic. En aquest punt, la història ens demostra que no podem ser gaire optimistes. Però Europa no te alternativa: o es canvien les coses, i al Parlament europeu es discuteixen les mesures econòmiques que es discuteixen en les reunions del Consell, o l’edifici de la unitat europea acabarà per ensorrar-se. Que ningú no s’enganyi: les eleccions del diumenge han demostrat que en aquest edifici ja s’ha obert una important i, de moment, indeturable via d’aigua.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 28 de maig del 2014.

25
mai

Una ampolla plena i un coll estret

            Tenia raó Joan Triadú quan afirmava que el segle XX ha estat el Segle d’Or de la literatura catalana. I en aquests primers catorze anys del segle XXI la situació no ha variat gaire: la literatura catalana continua oferint un catàleg d’obres d’alta, i altíssima, qualitat pràcticament en tots els gèneres. Els experts poden discutir sobre la presència d’escenaris contemporanis a les obres dels nostres narradors; o sobre la pretesa laxitud de determinades obres poètiques, d’excessiva popularitat a criteri dels qui entenen la poesia pràcticament com una religió; o podem lamentar que costi tant editar llibres d’assaig que no tractin del moment actual de Catalunya; o podem considerar que la nostra historiografia te massa poc en compte l’anàlisi dels grans corrents ideològics que han sacsejat el segle XX. Aquestes consideracions, i altres que es podrien fer, no desvirtuen, però, la veracitat de l’afirmació: en cadascun dels gèneres literaris podem trobar obres –tampoc no cal que siguin moltes— d’una alta, altíssima qualitat; homologables a les literatures de primera divisió del món sencer.

            Si això és així, perquè persisteix un latent malestar entre un segment important d’escriptors en català? No em refereixo al malestar ideològic, o psicològic, que sovint constitueix l’esca de la creació sinó al malestar per l’estat concret de la nostra literatura; i, sobretot, per la recepció que cadascuna de les obres que es publiquen, i totes elles en general, tenen en el sí de la societat catalana. Molt probablement, la feina d’escriptor continua gaudint d’un prestigi notable i a ningú no se li acudiria dir que l’exercici de llegir no és un exercici saludable i recomanable. Però malgrat aquestes dues obvietats, els nivells de lectura del nostre país continuen essent extremadament baixos. Segons les darreres dades fetes públiques, un 36% de catalans només llegeix d’un a quatre llibres cada any; i del total de llibres llegits, només un 17,1% estan escrits en català. En conjunt, en aquests darrers quatre anys ha augmentat en un 3.4% el nombre de lectors però, a la vegada, les vendes han baixat, en conjunt, un 4%. Aquesta baixada s’explica perquè el 77% de lectors admet haver llegit sempre de forma gratuïta ja sigui a través de descarregues il·legals, ja sigui a través del préstec bibliotecari.

            Els grans noms de la literatura catalana que van protagonitzar el Segle d’Or del qual parlava Joan Triadú amb prou feines van tenir plataformes a través de les quals fer arribar les seves obres al gran públic. En efecte, un dels grans mèrits de Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Joan Oliver o Manuel de Pedrolo –per citar només uns quants noms— és haver aconseguit arribar al gran públic sense haver pogut comptar durant molts anys amb mitjans de comunicació amics i còmplices.

            El més sorprenent i decebedor és que aquesta situació no hagi canviat tant com caldria. Tenim una ampolla plena de bons productes literaris però el coll a través del qual han d’arribar al gran públic –que és el coll dels mitjans de comunicació i, en general, de la difusió— continua essent massa estret. El problema és greu perquè, com hem vist per les dades apuntades, el nombre de lectors és manifestament millorable; i més, pel que fa a lectors en català. I aquesta gravetat no disminueix pel fet que, en segons quins aspectes, la crisi de la lectura presenti característiques universals. Encara és massa d’hora per avaluar amb ple coneixement de causa les conseqüències de la revolució digital. En la història dels pobles no tot va tan de presa com sembla. N’hi ha prou, per exemple, en recordar que la Revolució Francesa resulta impensable si no es té en compte què va significar, per a la difusió de les idees, la invenció de la impremta tres segles abans.

            Però això no vol dir que ens hàgim de quedar amb els braços creuats. Cal un gran esforç col·lectiu per tal de fer possible un augment significatiu del nombre de lectors. Aquest esforç correspon tant a les Administracions com a la societat civil i a tots els ciutadans que siguin conscients de la importància social de la lectura. Jo, com a periodista, no puc deixar d’interrogar-me sobre què pot aportar el nostre gremi. I penso que difícilment des dels mitjans de comunicació podem ser còmplices en l’aventura de fer llegir més llibres si, d’entrada, nosaltres, vull dir cadascun dels periodistes, no som, a la vegada, lectors àvids de novetats. No podem contagiar la passió per la lectura si, abans, nosaltres no hem quedat atrapats per aquesta passió.

 Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 24 d’abril del 2014

 

 

 

30
abr

L’Oriol Tramvia que conec

 

         De l’Oriol Tramvia ja me n’havien parlat abans del seu naixement. En realitat, però, el vaig conèixer uns quans anys després, potser quan ell en tenia 8 o 9, al terrat de casa. Queia un sol de justícia i ell estava assegut a terra envoltat d’unes quantes capses mig plenes de botons, de mida diferent. A la mà hi duia un pal de tambor que feia percudir, amb força, sobre les capses que, immediatament, quedaven abonyegades. Estava tocant la bateria. Si el ritme ho requeria, agafava amb l’altra mà una capsa i l’agitava com si es tractés d’unes maraques. Cantava cançons tropicals, potser tretes d’algun disc de Xavier Cugat, i també cançons del Festival de la Canción Mediterránea, que aleshores començava. Estava sol i, aparentment, no semblava doldre-se’n.

            Des d’aleshores ha plogut molt, però tinc la impressió que l’Oriol no ha tornat a entrar a la casa, potser perquè només li guardaven un llit plegable o potser perquè al terrat podia cridar als quatre vents sense que ningú el fes callar.  Ara, l’Oriol ha tret el disc que va gravar en directe en ocasió d’un recital que l’any 2011 va fer al Tradicionàrius, i en una de les cançons diu que se sent molt feliç fent-se l’estranger. Aquesta cançó –L’aquelarre de les cinc— és una de les més aconseguides del disc. Hi relata algunes de les coses que poden estar passant a una ciutat com Barcelona a les cinc de la tarda: des dels vells que juguen a la petanca amb la indiferència dels qui passen al seu costat fins al cinc xavals de barriada que, avorrits, decideixen crear un grup punki-ieiè. En general, però, les cançons de l’Oriol no són descriptives sinó narratives; és a dir, tenen plantejament, nus i desenllaç. Per exemple, a Casi bodas de plata, una composició magnífica on queda clar la importància, abans de la fotografia digital, de no deixar-se el carret a l’hora d’encarregar un safari.

            L’Oriol diu, en una altra cançó, que “d’aquells vells ideals/no en queden ni als estancs” i de seguida aquells “progres” que es van sentir desencisats quan encara ni havia començat la processó podrien posar-se a picar de mans. Però s’equivocarien.   L’Oriol accepta el pas del temps amb volguda mirada estrangera; una mirada que pot reivindicar perquè, en el seu moment, es va capbussar sense xarxa en la realitat més radical. Per això, pot dir, en una de les cançons: “No hi ha res que pugui espantar-me/.Tot el que comença/té un final”. O, en fer el balanç dels seus primers seixanta anys: “Content com un nen/cremat com tronc/sabent que ens espera/la Dama que sega”. Mentrestant, però, l’Oriol revindica el dret a cantar (Villa Rumipal) sense desesperar-se per si no li arriba la glòria que tot artista creu merèixer  (Kankoneta Katalana).

            Aquest és, sovint, un país de succedanis. Vull dir que els nostres rebels volien rebre flors fins i tot abans d’haver sortit de Vallcarca –per dir-ho així– . O hem magnificat uns revolucionaris que conspiraven en bars de la part alta de la ciutat on l’Oriol Tramvia i la Christa Leem haurien tingut prohibida l’entrada, si algun dia si haguessin acostat L’Oriol no ha estat mai un home de teories. Només ha defensat allò que, en cada moment, ha practicat. Aquesta és una virtut que, de generalitzar-se, evitaria molts mals de cap i moltes demagògies al conjunt de la humanitat. El cantant potser no ha crescut però s’ha fet gran –60 oriols—i aquest disc que acaba de sortir n’és la mostra. Jo voldria que tingués l’èxit que es mereix. Li desitjo, aquest èxit, com a periodista cultural, com admirador de l’artista i com a germà.

19
abr

García Márquez, Pau Vila i Maurici Serrahima

           Molts lectors catalans saben de l’amistat que va existir entre Gabriel García Márquez i en Tísner; una amistat que va donar com a fruit la traducció al català de Cien años de soledad.  Era una traducció innecessària, per als lectors de català, però Tísner, i els editors,  i el propi escriptor, van voler, amb bon criteri, que el català s’afegís a la trentena, o més,   d’idiomes  que compten amb una versió d’aquesta novel·la.

            També és molt conegut que García Márquez,  a Cien años de soledad,  fa un homenatge, entre molts altres, a Ramon Vinyes, el sabio de Barranquilla, un escriptor de Berga que s’havia exiliat  a Colòmbia.  A l’exili de Colòmbia també hi havia anat a parar Pau Vila, el gran geògraf català. A Colòmbia, Pau Vila  hi havia fet una primera estada  –ja  com a professor— entre els anys 1915 i 1918. El  1939 hi va tornar i va donar-hi classes fins al 1946,  prou temps per deixar escrita una Nueva geografía de Colombia. El 1946, cridat pel govern veneçolà, Pau Vila es va traslladar a Caracas on va fundar i dirigir el Departament de geografia i història  de l’ Institut Pedagògic. Jubilat a principis dels 60, va tornar a Barcelona on va viure fins al 1980.  No sé exactament per quines raons, jo el vaig entrevistar poc abans de la seva mort, quan ja tenia més de 90 anys. Em va rebre al seu estudi  de la Diagonal, ple de llibres. A la seva edat, no li feia res enfilar-se per una escala per agafar un volum de la prestatgeria més alta. El volum que va agafar el dia de la meva visita va ser el de Cien años de soledad.  Jo, ingènuament,  enlluernat encara per la lectura de la novel·la, li havia preguntat què en pensava, ell que havia viscut a Colòmbia, de les descripcions que García Márquez en feia. En Pau Vila em va contestar molt enfadat: “¿Com vol –em va dir—que m’agradi una novel·la que fa anar els rius contra-direcció? ¿On ha vist vostè un riu que comenci al mar i acabi a la muntanya?”  Li vaig haver de donar la raó.  Per a un científic com ell, el realisme màgic de la novel·la no  tenia cap mena de sentit.  A mi, però, la indignació de Pau Vila  em fa entendre en què consistia el realisme màgic: descriure les coses a l’inrevés de com son, però fer-ho amb una tal saviesa literària que la descripció continua essent, per al lector,  absolutament creïble.

            Maurici Serrahima sí que va tenir una relació personal amb García Márquez.  Serrahima va viure tota la vida a Sarrià i res del que era culturalment interessant del que passava al seu barri o a Barcelona se li escapava; tampoc, per tant, l’arribada a Sarrià de García Márquez  i Vargas Llosa.  En el volum cinquè dels seus diaris –que  va de l’any 1969 al 1971— Serrahima en parla, de García Márquez, en diverses entrades.  En la primera,  datada el 2 d’abril de 1969, explica: “He llegit una gran novel·la, excepcional, Cien años de soledad, del colombià Gabriel García Márquez”. I afegeix: “La llegenda de la formació d’un poblat sud-americà —Macondo— en un indret desert, per uns fugitius d’un altre poble on els pesava a sobre un assassinat, hi esdevé la llegenda èpica del naixement de la població criolla de l’Amèrica del Sud.”  Al llarg d’una entrada que ocupa quasi dues pàgines, Serrahima es desfà en elogis a la novel·la  i a sobre resulta que  García Márquez s’ha instal·lat a Sarrià, literalment al costat de casa seva.  “Jo veia que a la casa del  costat (…), l’entresòl havia estat llogat a una família una mica exòtica, i em van dir que era la d’un escriptor sud-americà (…) i vaig dir a la Carmen que mirés d’aclarir com es deia    aquest que jo veia que escrivia a màquina quan passava per davant les finestres. I pocs dies després es va aclarir que es deia García Márquez…!”.  Naturalment, Serrahima el va voler conèixer.  La primera trobada va tenir lloc a principis de maig. Concretament, Serrahima en deixa constància en l’entrada del dietari corresponent a l’1 de maig de 1969.

            Diu així: “1 de maig de 1969. Aquesta tarda he conegut Gabriel García Márquez. (….) M’ha rebut, d’entrada, la noia –mig índia, ja gran–. (…); després ha sortit la muller, jove i dolça, amb un rostre transversal, somrient i discret, d’índia adolescent, i m’ha dit que ell sortia de seguida (…).  Al cap de pocs minuts, ha sortit ell (…) i m’ha rebut molt afectuosament. L’estatura és mitjana, el coll més aviat curt, els cabells com si se’ls hagués rapat i fes temps que no se’ls talla i porta un bigoti més aviat abundós i penjat a les dues bandes, una mica a la manera de Brassens però més accentuat. Anava vestit amb una granota blau fosca, una mica encartonada. El rostre té també senyals de raça diferent –probablement d’indígenes  colombians–, però, a diferència del de les dones, és molt poc expressiu, per no dir gens; l’actitud  i l’estat d’esperit se li deu reconèixer  més pel que diu i per les modulacions de la veu, o per algun gest, que no pas per la visió del rostre. S’ha aclofat al seient –ha triat expressament un balancí de Viena, que deu ésser el seu lloc habitual– i ha destacat tot seguit que he fet molt bé d’anar-hi, perquè ell no trobava el moment de convidar-me (…) Al cap de molt pocs minuts, la naturalitat de la conversa ha estat total.  Hem parlat de moltes coses del seu llibre, és clar; li he dit el que en pensava i, com és lògic, li ha interessat més el que tenia un sentit per descriure’l que les lloances. Diu que a disset anys ja el volia escriure –ja el “veia”–, però que es va adonar que encara no n’era capaç i, per això –per preparar-se–, va escriure els altres. El que escriu ara –el del dictador que viu cent vuitanta anys—també fa molts anys que el va concebre. Jo li dic que, així, ell va cap enrere, i en lloc d’escriure llibres nous els escriu cada vegada més vells… Dic que exagero i ell somriu i diu que sí, però que el que he dit resumeix molt bé el que ell fa. Parlo de la simplicitat, de la claredat d’exposició, tan llunyana de les “modes” actuals que desorienten fent anar el lector del present al passat, etc; ell diu que ho fa perquè és un mal lector i, així que qualsevol obscuritat el pertorba, es perd: “Si se tiene una historia para contar, lo que hay que hacer es contarla…”  Dic que he llegit moltes novel·les dolentes i que les considero útils, sobretot per al crític; novel·les roses… Ell m’interromp: “Estas son buenas…” I afegeix: “Quiero decir que son verdad”.  D’acord. “Pero es como la cocina: con ingredientes buenos se pueden cocinar platos malos, y todo el secreto está en hallar el punto exacto… El novelista está en su lugar mientras consigue que el lector crea en lo que le cuenta, mientras lo crea cierto; si el lector no lo encuentra cierto, el novelista fracasa”. (…)  M’ha dit que l’únic personatge que és reproduït de la realitat és el “sabio catalàn”; és Ramón Vinyes, que, exiliat, tenia a Barranquilla una botiga de llibres de vell, i el va ajudar molt, de jovenet, deixant-li llibres. També que el model ideal de Macondo és el seu poble, prop de Barranquilla, que té per nom Aracataca; li he dit que era una llàstima no haver conservat un nom tan bell, però, és clar, m’ha respost que li calia parlar d’un poble que semblés imaginari…”. En aquesta conversa, Serrahima i García Márquez encara parlen de la decadència del castellà a Espanya i de Delibes –de qui el novel·lista colombià confessa no haver llegit res;  de Josep Maria Castellet, a qui García Márquez havia conegut a Caracas;  i de Barcelona “que és la ciutat que li agrada més d’Europa”  tot i que troba que hi fa una humitat   excessiva.

            El 7 de novembre de 1970, Maurici Serrahima torna a passar  la tarda a casa de l’escriptor  colombià.  Aquesta vegada el tema central de la conversa és el general Franco, molt probablement en relació a la novel·la que en aquell moment García Márquez estava escrivint, El otoño del patricarca, biografia fictícia d’un dictador, que es publicaria el 1975. Serrahima aclareix que han parlat del Franco persona i no del Franco polític. “De fet, –diu Serrahima—el veu exactament com el veig jo, i l’interessa com a exemplar humà en els mateixos aspectes”. (…)  “No sabe nada de nada”, i ell em respon: “Así lo creo”.” Es el afán de poder químicamente puro –havia dit uns moments abans García Márquez—, separado de cualquier otra pasión, y aun de la pasión de dar una forma política determinada al país gobernado”.  En aquesta conversa també es parla de la vitalitat cultural de Barcelona i “del trist espectacle de Madrid; un poblet inflat per l’orgull de la burocràcia dominant, diu ell” i García Márquez demana a Serrahima informació sobre Carner, Verdaguer i Pla, a qui va conèixer  en un sopar.

            La resta de la història és més coneguda: Gabriel García Márquez va deixar Espanya el 1975 i des d’aleshores va viure a cavall de Colòmbia i Mèxic.  Mai, però, no va abandonar els seus lligams amb Barcelona, ciutat que visitava  sovint i on fins i tot, segons les noticies que aquests dies han publicat els diaris,  havia comprat un pis.       

15
abr

Què ens ha deixat Albert Manent?

           Vaig començar a tractar de molt a prop l’Albert Manent a principis dels anys vuitanta, quan tots dos vam coincidir al Departament de Cultura.  Ell, com a Director General d’Activitats Literàries i jo com a cap del gabinet del conseller. L’Albert,  però, era molt més que un Director General.  Mentor i amic personal de Max Cahner, assumia amb gust el paper de consultor àulic per a temes especialment complicats i d’intermediari, si calia, entre el president Pujol i el conseller. En aquell moment, l’Albert Manent ja era l’home que havia pujat i baixat més escales d’aquest país, conspirant, tal com havia dit, o deien que havia dit, Josep Pla. La frase havia fet fortuna però no crec que agradés gaire al Sr. Manent, entre altres raons, perquè, com en d’altres casos,  una definició de Pla semblava reduir tota una vida, o tota una obra, a una pura facècia.

            Ara, en el moment de la seva mort, esperada –però no per això menys dolorosa– , podem adonar-nos de la qualitat, el gruix i la intencionalitat literària i històrica de l’obra d’Albert Manent.  La qualitat literària de l’obra de Manent la trobo, sobretot, en els retrats que va escriure de  moltes de les persones que va conèixer: des d’un oficial del SIM –o de la Segona Bis, com en deia ell— fins a Santiago Nadal. Són retrats d’una gran agudesa que saben captar a través d’anècdotes i situacions el tarannà més autèntic del personatge retratat.  Per exemple, quan Dionisio Ridruejo va visitar  Cantonigròs, Manent recorda  la frase que va pronunciar davant  l’espadat d’El Far:  “Buen sitio para defenestrar al hombrín”. L’hombrín era, naturalment, Franco.

            Després, el gruix. Manent ha estat el biògraf de Carles Riba, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, J.V.Foix i Marià Manent, és a dir, dels grans noms de la Generació Noucentista.  Són biografies tal com han de ser, és a dir, a cavall de la literatura i de la història, escrites amb un gran sentit de la llengua i amb la malícia dels novel·listes que volen enganxar els lectors a la primera ratlla. “Confesso –escrivia Manent en el text Qui sóc i per què escric— que sempre he escrit amb delectança aquesta literatura narrativa no imaginativa, com la va batejar Joaquim Molas, i considero el gènere, que té pocs conreadors a Catalunya, un dels més apassionants perquè, almenys jo, he procurat que hi hagi l’estret connubi entre la literatura i la història”.  No cal dir que aquells que, amb posterioritat, ens vam afegir a la llista dels qui practicaven aquest “connubi” de seguida el vam reconèixer com a mestre.

            I, finalment, la intencionalitat.  Manent no va intentar posar la història a l’inrevés però sí que la va posar de gairell. Vull dir que va ser dels primers, o el primer, en escriure sobre la guerra civil i la postguerra no com un episodi en blanc  negre sinó ple de clarobscurs.  I, en uns anys especialment difícils, perquè semblava –com va dir en les seves memòries Joan Triadú— que només hi havia franquistes o marxistes, Manent va dibuixar una història molt més matisada.  Per exemple, ens va explicar, amb pèls i senyals, la manera com van haver de fugir de Catalunya els prohoms de la Lliga i, en general, els dirigents i patricis conservadors en els primers mesos de la guerra civil abans que la FAI pogués detenir-los i assassinar-los.  També va reivindicar el paper de l’exili en uns moments en els quals semblava que la història contemporània de Catalunya havia començat als anys seixanta de la mà de Gramsci i la Caputxinada.

            L’Albert Manent era afable per fora i dur per dins.  Tenia el do de la conversa i observava molt més del que semblava.  Per dins, però, les seves conviccions eren de pedra picada i en això s’assemblava força a aquells  pocs companys de la seva generació, i de la generació anterior, que mai no es van declarar vençuts. Per no declarar-se vençut calen unes fortes conviccions morals i ideològiques –aquestes darreres de la mena que siguin.  No  amagava ni el seu catolicisme ni el seu catalanisme; ni, quan calia, el seu conservadorisme –demòcrata, òbviament—.  Podia arribar a ser temerari en la defensa dels valors en els quals creia.  Però sense aquesta temeritat –la d’ell, i la dels cappares de la seva generació—molt probablement no tindríem  el país que avui tenim.

11
abr

Un país conservador?

            Diuen que als Estats Units allò que compta no és triomfar a la primera sinó a la segona. O sigui, saber recuperar-se d’una caiguda, d’un fracàs. Des de fa un temps, l’estrella de Bill Clinton torna a estar en òrbita perquè, després d’haver quedat arruïnat arran de l’afer Lewinski,  ha aconseguit refer la seva fortuna  gràcies als llibres que ha publicat i a les tournées de conferències que ha protagonitzat.  Triomfar, a la primera o a la segona, no vol dir forçosament arribar a dalt de tot de la piràmide –on només hi cap una persona i, encara, en equilibri— sinó saber sortir-se’n; tenir la capacitat i el coratge de remuntar un fracàs.  No sempre, és clar, és possible, però en el cas que ens ocupa, sí. I el cas és el del Barça; més ben dit, el dels dos penúltims presidents del Barça: Joan Laporta i Sandro Rossell.

            Laporta va aixecar el Barça de la postració en què l’havia deixat Joan Gaspar, amb Ronaldinho com a màxima estrella; després, les nits de Castelldefels van tapar l’estrella i l’equip va entrar en crisi.  Però, en el pitjor moment, Laporta va arriscar en la tria del nou entrenador i Guardiola i Messi van tornar a portar el Barça fins al capdamunt.

            Sandro Rossell va agafar el Barça a dalt del tot. Li va semblar que n’hi havia prou en comptar amb la complicitat del diari més influent del país i en envoltar-se d’alguns dels personatges més destacats del món econòmic barceloní.  Però de seguida va omplir el Barça de revenges privades i incompetència i el carro va a anar  pel pedregar.  En un acte d’insòlita covardia, va abandonar  el vaixell de nit i en plena tempesta.

            És la catalana una societat més conservadora del que convindria?  Molt probablement, sí.  Des de la Transició fins l’esclat de l’actual crisi econòmica,  l’ascensor social ha funcionat força bé. Però, a la vegada, durant aquest període de temps s’ha fossilitzat de tal manera el funcionament de determinades institucions que resulta molt difícil, sinó impossible, trencar el seu statu-quo. Penso en els partits polítics, en els sindicats, en determinades organitzacions empresarials.  Els out-sider com Laporta ho tenen malament a casa nostra. En canvi,  els qui provenen de nissagues més o menys llustroses encara sembla que tinguin les de guanyar, amb independència del balanç de la seva gestió.  Bill Clinton va arribar a la  presidència dels Estats Units després d’haver estat governador d’Arkansas, un dels territoris  més pobres, i menys influents, de tota la nació. Això explica que les  societats que tenen  menys por al futur siguin aquelles que demostren un major grau de dinamisme

7
abr

No em veureu mai dalt d’un ring

Des de la seva constitució com a esport reglat, la boxa ha exercit una fascinació irresistible entre el gremi d’escriptors. La fascinació cap a una persona o una cosa no pressuposa cap mena de judici moral. Per això, és molt probable que allò que comença essent una fascinació viscuda amb alegre apassionament acabi essent la fascinació més inquietant de totes; és a dir,  la fascinació —ara sí, definitivament irresistible– que provoquen les coses prohibides o moralment situades a la banda d’allò que no és permisible defensar.  Ningú no pot defensar un esport que consisteix en la lluita física de dues persones fins a l’extenuació; i, en els casos extrems, fins a la mort.  Ara bé, ningú tampoc no pot negar que la metàfora d’aquesta lluita és la metàfora de la lluita per la vida; o, més ben dit, per la superviència. Això explica que nombrosos termes boxístics –el K.O, el fora de combat, estar grogy…– hagin passat a formar part del llenguatge comú. Hi ha textos esplèndids –com ara el de Joyce Carol Oates titulat, en la seva versió castellana Del boxeo– que s’endinsen en les causes, i els efectes, d’aquesta inquietant fascinació.  I també hi ha textos esplèndids sobre les grans figures de la boxa i, penso, per exemple, en la biografia de Muhammad Alí —Rey del mundo– escrita per David Remick, un dels grans periodistes nord-americans actuals. O en el diguem-ne reportatge de Norman Mailer sobre el combat Alí-Foreman, celebrat a Kinshasa l’octubre del 1974.

Totes aquestes reflexions m’han vingut al cap després d’haver llegit Jamás me verá nadie en un ring, de Julià Guillamon, que és la biografia del boxador Pere Roca. Aquest boxador  presenta dues singularitats que el fan un cas especial:  va perdre pràcticament tots els combats per K.O.–de manera que ben aviat va quedar sonat– i, un cop obligat a deixar el ring,  va publicar dos llibres que es va dedicar a vendre de mà en mà: De boxeador a literato i Amor que oyó amor.  El surrealisme va ser un invent intel.lectual d’aquella mena de gauche divine dels anys vint i trenta que va dominar l’escena literària de París.  Aragon deia: deixeu-vos emportar per la literatura automàtica –que era una manera teòricament revolucionària de posar la creació literària a l’abast de tothom– però si allò que us surt és una merda, continuarà essent una merda per més que es tracti literatura automàtica. Doncs bé,  Pedro Roca és  un autèntic escriptor surrealista, i el lector ho pot comprovar perquè el text d’en Guillamon va acompanyat de la reedició de la primera de les seves novel.les.  És possible que Roca ja tingués les facultats mentals perturbades abans d’iniciar-se en la boxa però, en tot cas, la seva literatura –perquè de literatura es tracta– se situa al marge de tota convenció pautada, com si tractés d’un quadre de Rousseau, el douanier, aquell pintor que prenia les mides de les models abans de dibuixar-les i que els sofisticats cappares del surrealisme mai no es van prendre seriosament.

Però en aquest llibre d’en Guillamon hi ha moltes coses. Hi ha una història familiar que és, també, una història social. En el principi, la boxa va formar part del moviment higienista que, entre altres finalitats, es proposava una mena de redempció de la classe obrera; i d’aquí el paper rellevant que l’Ateneu Enciclopèdic Popular juga en la implantació de la boxa al nostre país.  El llibre és, també, una reflexió sobre la boxa en general; i sobre alguns boxadors, en particular.  Assistim al procés que va de l’ingenu convenciment que la boxa no fa mal –o és un mal menor– a la consolidació d’un negoci que mou milions de pessetes i de dòlars i dins del qual els boxadors acaben essent joguines trencades en mans de desaprensius.  Guillamon coneix bé la literatura boxistica però també s’endinsa, quan cal, en el terreny de la ciència i de la medecina; i ho fa  amb la seva ja coneguda –pels seus lectors– capacitat quasi infinita per lligar caps.

Guillamon, entre moltes altres coses, explica que l’escriptor Ramon de la Serna, fill de Concha Espina i autor d’un biografia de gran èxit sobre el boxador Antonio Ruiz, va anar a  raure a Valparaíso després de la guerra civil.  A Valparaíso també hi va anar a parar  el dirigent anarquista Manuel Escorza, esforçat dirigent d’una d’aquelles txeques on diuen que havia treballat el gran Gironés.  I aquest –que consti– és un tema que no està tancat.  Algun dia, Julià, m’agradaria que en parléssim.

« Pàgina prèviaPàgina següent »