2
Oct
2016

Jorge Semprún, de carn i ossos

 

                  Desacreditats bona part dels intel·lectuals que el van voler interpretar mentre encara era vigent, per entendre el tràgic segle XX europeu hem de recórrer al testimoni d’aquells  que el van viure intensament, a primera línia de l’acció; i que, després, si és que van aconseguir sobreviure, van ser capaços d’explicar-lo.  És el cas de Jorge Semprún, d’Arthur Koestler, d’Arthur London o de les germanes  Margarete Buber-Neumann i Babette Gross. Margarete va ser la companya d’Heinz Neumann, destacat dirigent comunista alemany, assassinat per Stalin. Els seus llibres, i especialment el que explica el seu doble pas pels camps de presoners de Stalin i de Hitler, resulten fonamentals per entendre l’Europa del segle XX.  La seva germana, Babette, va viure al costat de Willi Munzenberg, amic de Lenin,  expert en manipulació de l’opinió pública europea al servei dels interessos de la Unió Soviètica. Babette ens ha deixat un llibre també imprescindible: Willi Munzenberg. Una biografia política.

            De tots aquests noms, el de Jorge Semprún és, sense dubte, per al lector català, el més proper.  Nét d’Antonio Maura, educat sense sortir de casa  per la  mare i per una institutriu alemanya, ben aviat la seva vida es va tòrcer.  La família, catòlica i republicana, va haver de marxar a l’exili, els primers dies de la guerra civil, i prou sort va tenir el  pare de salvar la vida.  El senyor José Maria Semprún era un personatge distingit però que sempre va anar curt d’armilla i per aquest motiu l’exili no va resultar gens fàcil per a cap dels membres de la família.  Jorge, el quart dels set fills que va tenir el matrimoni,  va començar a estudiar Filosofia al Liceu Henri IV de París gràcies a la protecció d’un dels professors.  A partir d’aquest moment, la  vida de Semprún ens és  més coneguda perquè ell l’ha utilitzada per construir la seva biografia i, de passada, la del segle XX europeu.

            Semprún, com la resta de noms que he esmentat,  ha participat de manera intensa i voluntària en el xoc entre les dues grans ideologies del segle XX: el feixisme i el comunisme.  Primer,  com a militant comunista de la resistència antinazi a França; després, com a màxim delegat del Partit Comunista Espanyol a l’interior de l’Espanya franquista; i, finalment, com a crític documentat de la ideologia comunista que ell mateix havia assumit durant una part important de la seva vida.  Ida y vuelta és el títol de la biografia de Jorge Semprún escrita per Soledad Fox Maura i que acaba de publicar Debate.  Es tracta d’una biografia excel·lent, que per força haurà d’interessar a tots aquells lectors que s’han sentit fascinats per la vida i l’escriptura de Jorge Semprún.

            Soledad Fox Maura escriu des del respecte però sense amagar cap dels aspectes més conflictius de la vida de Jorge Semprún. Per exemple, el de com va poder sobreviure al camp de concentració i extermini  de Buchenwald, on va ser internat.  Semprún va treballar a les oficines del camp i la seva feina consistia, entre d’altres, a elaborar les llistes de presoners que eren enviats a les tasques més dures de les quals, habitualment, no en sortien amb vida.  El seu germà Carlos Semprún-Maura l’arribaria a acusar d’haver actuat com un kapo  alemany i l’escriptor hongarès, i premi Nobel,  Imre Kertész, internat per jueu en aquest mateix camp, l’acusarà d’haver banalitzat aquesta experiència.  En diverses obres seves Semprún ha defensat que si va sobreviure a Buchenwald  va ser per la seva militància, que li donava una força moral que altres interns no tenien; i perquè sabia alemany i francès i això el feia necessari a les autoritats del camp.  Les dues explicacions són plausibles. Semprún ha remarcat que ell no era un ciutadà innocent,  com sí que ho eren Primo Levi o Kertész, deportats només pel fet de ser jueus, sinó un ciutadà francès que s’havia alçat en armes contra l’exèrcit alemany.  Ell, a Buchenwald, era un  militant antifeixista en captivitat i la primera obligació d’un antifeixista és no donar a l’enemic la victòria de la pròpia mort.  El fet que Semprún pogués parlar de forma indistinta en castellà, en francès i en alemany també el predisposava a poder ser destinat a les oficines del camp. Soledad Fox Maura no rebat cap d’aquestes explicacions però a totes elles hi afegeix una informació fins ara no coneguda: l’ambaixador franquista a París,  José Félix de Lequerica, va moure cel i terra –i, també, part de l’infern– per tal que Semprún no fos afusellat i  per tal que  tampoc no fos destinat a uns treballs dins del camp que signifiquessin la seva mort a curt termini. L’ interès de Lequerica no era ideològic sinó familiar. Havia començat la seva carrera com a passant d’Antonio Maura i ara estava essent pressionat per José Maria Semprún i dirigents del catolicisme mounerista internacional per tal que salvés la vida de Jorge Semprún. .Lequerica no era un jove fanatitzat pel feixisme, com en aquell moment ho eren Serrano Suñer o Dionisio Ridruejo, sinó un cínic a qui no importava fer carrera diplomàtica sota el franquisme. I amb els cínics sempre resulta més fàcil pactar-hi.

            Una bona biografia és aquella   que transforma un personatge en una persona de carn i ossos.  L’operació pot comportar que alguns lectors quedin desencisats del personatge.  Estic segur, però, que per a la majoria de lectors d’aquesta biografia, la figura de Jorge Semprún no  patirà  cap deteriorament.  Queda més clar que mai que Semprún no va tenir una vida gens fàcil.  La va arriscar en més d’una ocasió i  seria injust recriminar-li que no l’hagués perduda.  Va viure amb intensament, a primera línia de foc, els grans terrabastalls del segle XX europeu. I després va tenir prou habilitat, prou intel·ligència i prou coneixements per  convertir el conjunt dels seus llibres en una de les cròniques més versemblants d’aquell període. ¿Què en sabríem de l’Europa que acabem de deixar enrere sense els llibres de Semprún, de Koestler, London i d’altres supervivents?  Potser encara estaríem analitzant el nostre segle XX  sota la mirada de Sartre –és un exemple–  i només de pensar-ho m’agafa una esgarrifança.

20
Set
2016

Ferran Sáez contra els llocs comuns

            El professor Calsamigilia explicava que hi ha dues menes d’intel·lectuals: els que intenten en tot moment no abandonar la cresta de les successives modes ideològiques i aquells altres que, situats enfront d’aquestes modes, proven d’ analitzar-les, a contracorrent. Els primers poden arribar a aconseguir un notable ressò mediàtic; els segons estan destinats a actuar com a corcons més o menys enginyosos. Ferran Sáez pertany a aquesta segona mena d’intel·lectuals com ho prova el breviari que acaba de publicar titulat Una estranya forma de vida. Aquest breviari comença amb una entrada dedicada al Carl Friedrich Abel (1723-1787), el darrer gran intèrpret i compositor de la viola de gamba; i acaba amb la que té per protagonista Stefan Zweig. La forma de diccionari que adopta al llibre podria fer pensar al lector que el pensament que s’hi exposa és, també, un pensament fragmentat. Però no és ben bé així. Sáez  mostra una indiscutible coherència ideològica a l’hora de presentar els seus punts de vista. Per exemple, en la crítica radical que fa al Romanticisme o a la desmitificació dels beneficis de la Il·lustració. “Els il·lustrats –escriu–, i més tard els seus néts positivistes, van arribar a creure que les persones abandonarien les catedrals per assistir en massa als ateneus.  Però resulta que no va ser així: les catedrals i els ateneus estan avui preocupantment poc concorreguts. On ha anat a parar tota aquest gent, doncs? On són? Els trobarem consultant nigromants per telèfon, encenent espelmes de colors per neutralitzar les “energies negatives”, comprant llibre d’autoajuda, esperant el missatge dels ovnis, fent meditació transcendental, llegint l’horòscop o guarint-se gràcies als poders de les Flors de Bach. Res de tot això no estava previst”. Més endavant, a l’entrada dedicada a les “Modernitats” insisteix en el tema: “La realitat de la cultura de masses té poc o res a veure amb els ideals il·lustrats i secularitzadors que, en principi, havien de constituir la clau de volta de les societats occidentals”. Això no vol dir, però, que aquests principis no continuïn essent vàlids. Ho explica en l’entrada titulada “Errades”: “Certament, totes les cultures cometen enormes errades. Els occidentals hem perpetrat algunes de les pitjors monstruositats de la història. La diferència amb altres cultures és que n’hem pres nota acuradament, d’aquelles barbaritats, i hem provat de no repetir-les (…) Si fa no fa, Occident és aquesta insòlita aposta per la dificultat, per la tensió,  per la fatiga que suposa anotar les coses que passen”.

            Resulta, doncs, coherent que Ferran Sáez es mostri molt crític amb la cultura de masses. “Els arguments en favor de la cultura de masses –escriu—són, per norma general, una mostra insuperable d’elitisme. El seu to sempre recorda el de les societats protectores d’animals”. I és que la cultura de masses comporta l’afalac constant, per part del poder, als ciutadans i la infantilització general de la societat. Així s’explica que, davant de determinades conflictes,  com per exemple l’agressió de Sèrbia a Bòsnia, estigui més ben vist enviar-hi Pallassos sense fronteres  que fusells d’assalt.  Tot això ens porta a la decadència i és per aquí per on es cola Spengler.  L’autor de La decadencia de Occidente és un escriptor a hores d’ara mal vist pel seu antisemitisme i per l’apropiació que, des les seves idees, en va fer el règim nazi (Spengler defensava l’assimilació dels jueus; no, els camps d’extermini).  Va ser, en els anys vint i trenta, un autor d’una enorme influència i no només entre els cercles de dreta o d’extrema dreta. A Espanya, per exemple, va ser introduït per Ortega i Gasset i traduït per Manuel Garcia Morente, que seria el degà de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Madrid i organitzador del famós creuer cultural pel Mediterrani en el qual va participar Salvador Espriu. (El punt de vista d’Espriu sobre la relació entre nacions o sobre el caràcter de les persones està molt influït per Spengler).  Els reformistes de la Generació del 27 veien en la doctrina d’Spengler un estímul per construir homes forts i pobles forts.  Això els allunyava de la decadència del 98 i els apropava als ideals polítics de la II República. El somni, com sabem, va durar ben poc.  I el que ha quedat d’Spengler és la seva idea sobre els cicles històrics i la decadència d’Europa; una idea que Sáez recull.  “Els nous bàrbars que abans comandava el difunt Bin Laden, o potser uns altres, ens deuen d’observar amb un rictus de fruïció. Ens cas contrari no s’entendria  la seva gosadia. Els acusem de viure mentalment en les tenebres de l’Edat Mitjana sense tenir en compte que ells potser ens ubiquen a nosaltres molt abans, a la Roma crepuscular”. La  comparació entre l’Europa d’avui i la Roma crepuscular és un dels temes recurrents en l’articulisme de  Nèstor Luján i, no cal dir-ho, d’un altre gran corcó com va ser Oriana Fallaci.

            En un primer moment, havia pensat titular aquest article “Riure per no plorar”.  Però, després,  em va semblar massa matusser. De tota manera,  no era del tot desencertat. Llegiu, si no, què s’hi diu a l’entrada “Parèntesi”:  “La vida humana és un parèntesi entre un no-res que no ens preocupava gens, el d’abans de néixer, i un altre no-res que ens preocupa molt, el posterior a la mort. És probable que la saviesa consisteixi a visualitzar un gran no-res –un de sol, homogeni i anodí–  i a aprofitar el parèntesi justament per negar-lo”.   Uf!

 

 

 

 

 

9
Jun
2016

Muhammad Alí, una figura del segle XX

Comprenc que per a molts ciutadans resulti difícil entendre l’ampli espai que els mitjans de comunicació han dedicat a la mort de Muhammad Alí, nascut Cassius Clay. La boxa és un esport brutal i ningú amb dos dits de front pot trobar arguments per defensar-la. Ara bé, que sigui brutal no vol dir que no resulti atractiva com sol passar amb moltes de les coses que moralment no són admissibles. Qui vulgui continuar el camí d’aquesta reflexió li recomano que llegeixi Del boxeo un llibre escrit per la novel•lista nord-americana Joyce Carol Oates, una de les eternes candidates al Nobel de Literatura. En tot cas, la frase que ja ha esdevingut tòpica és certa: Cassius Clay ha estat el millor boxador de tots els temps; i, a la vegada, una de les persones que més ha influït en el conjunt de la societat nord-americana de la segona meitat del segle XX.

La boxa és un esport brutal però molt més complex del que pot semblar a primera vista. La primera condició és pegar fort i que a tu no et peguin. Però amb això, generalment, no n’hi ha prou. Cal esperit de sacrifici, voluntat de victòria, confiança en les possibilitats pròpies, sort i una mica de psicologia i tot. Jo, de jove, havia anat amb una certa regularitat al Price, a les vetllades de les nits del dijous. Però l’autèntica complexitat de la boxa la vaig descobrir en la lectura de l‘autobiografia de Muhammad Allí, publicada, en castellà, per Noguer. Naturalment, és una biografia ditiràmbica, molt influïda per Herbert Muhammad, el líder de la Nació de l’Islam però que no per això deixa d’explicar coses interessants. Per exemple, cada vegada que preparava un combat important, Alí enviava un espia al lloc de concentració del rival per tal d’estar informat dels límits de la preparació física que s’havia posat el seu oponent. I ell, Alí, començava la seva preparació a partir d’aquests límits, de manera que el dia del combat se sabia físicament més fort. Aquesta preparació no li va estalviar rebre pallisses tremendes sobre tot en els darrers anys de la seva vida en actiu. Ho explica molt bé David Remick, un dels grans de l’anomenat “nou periodisme” en la seva biografia titulada Rey del mundo.

Però si Alí ha estat una de les figures més populars als Estats Units durant la segona meitat del segle XX no ha estat només pels seus mèrits esportius sinó per la manera d’assumir els drets de la minoria negra. Ell, d’entrada, no es considerava un negre com els altres sinó un negre distingit; entre altres coses, perquè havia guanyat una medalla als Jocs Olímpics de Roma de 1960 defensant la bandera del seu país, els Estats Units. Però una nit ni aquesta medalla li va servir per entrar en un restaurant reservat als blancs. Va tirar la medalla al riu. Després va ensopegar –potser no de forma casual– amb Elijah Muhammad, líder de la ja esmentada Nació de l’Islam. Ens pot resultar incomprensible que un predicador que es declarava la reencarnació de Mahoma aconseguís tan d’èxit entre la població negra. Però el va tenir, i per diverses raons. En primer lloc, perquè Elijah Muhammad no reclamava un somni, com Luther King, sinó que exigia uns drets: els de la minoria nega dels Estats Units per a les quals va reivindicar l’ascendència africana. Elijah Muhammad va fer que els seus seguidors deixessin de tenir una actitud mental de subordinació i els va fomentar l’autoestima: havien d’anar nets i polits, desfilar, si calia, junts i cuidar la família. Cassius Clay, convertit en Muhammad Alí, era l’exemple de la joventut sana que reclamava aquest predicador. La negativa a participar en la guerra de Vietman va ser una de les conseqüències més radicals d’aquesta voluntat de no subordinació. Tot estava preparat perquè Alí fes el pas endavant, quan sentís el seu nom, a l’oficina de reclutament. Havia de ser el reclam per acabar amb les reticències, i l’oposició, dels joves negres a deixar-se enrolar. Però el pas, no el va fer. “El Vietcong no és el meu enemic” va declarar a la sortida. “El meu enemic és el botiguer que no em deixa entrar al seu establiment”. Les autoritats nord-americanes el van desposseir del seu títol mundial i li van prohibir boxejar. O sigui, el pacte de la fam. Però no es va rendir.

Amic de Malcolm X i de Norman Mailer –que va escriure un llibre sobre el seu combat contra George Foreman a Kinshasa–, Muhammad Alí ha estat un d’aquells herois individuals que ha lluitat contracorrent fins a imposar, en certa manera, el seu punt de vista; un d’aquells herois que tant agraden a la societat nord-americana, i que, dit sigui de passada, tant m’agraden a mi.

9
Jun
2016

Margarita Carbó i el rastre que es dilueix

 

El record dels militants i dirigents del moviment llibertari català que, en un moment donat, van creure tocar la Utopia amb la punta del dits s’està diluint del tot sense deixar més rastre que aquell que tracten de preservar els familiars més propers, els amics més desinteressats. Fa unes setmanes ha mort a Mèxic, Margarida Carbó, professora d’història a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, filla de Proudhon Carbó, destacat militant cenetista, i néta d’Eusebi C. Carbó, un dels pocs dirigents cenetistes que queda bé a la Gran Enciclopèdia Catalana. La professora Carbó ha estat una gran especialista en l’estudi de la Revolució Mexicana però això no li ha impedit investigar sobre els seus orígens familiars sobretot ja de gran quan ha pogut dedicar-se, en els seus viatges a Catalunya, a rastrejar les vides del seu pare i del seu avi.

La primera singularitat en la vida de Margarita Carbó és que va néixer dalt d’un vaixell. Concretament, dalt del transatlàntic “De la Salle” que l’1 de desembre de 1939 va sortir del port de Bordeus en direcció a Ciutat Trujillo portant a bord 780 republicans espanyols. Entre aquests republicans, Proudhon Carbó i la seva dona Carmen Darnaculleta, en avançat estat de gestació. El part va tenir lloc al cap de 6 dies, poc abans que el vaixell arribés al port de Casablanca, després de ser metrallat per un submarí alemany. Proudhon Carbó deixava enrere l’horror de la guerra i un particular horror familiar: la seva mare havia mort a la presó de Larache, els primers dies de la guerra civil a conseqüència de les tortures infligides pels militars franquistes que volien conèixer on parava el seu fill, i una tia seva encara continuava empresonada. Ell i la resta de la família van aconseguir arribar, des del Marroc francès, a Barcelona on Proudhon va ser acollit pel seu pare, Eusebi Carbó, a qui feia molts anys que no veia perquè el pare havia convertit en definitiva una de les fugides que va haver d’efectuar a causa de la seva militància revolucionària.

La vida de Proudhon Carbó la podem resseguir gràcies al seu llibre autobiogràfic “Yanga Sácriba”, publicat a Mèxic l’any 1991. Proudhon va néixer a La bisbal de l’Empordà –on en l’actualitat dona nom a un carrer— l’any 1904. El seu pare s’havia casat amb Lluïsa Garriga, filla de Joaquim Garriga Pons, mestre, el qual, a casa seva, havia posat en marxa una mena d’Escola Moderna, seguint les pautes de la que havia organitzat Ferrer i Guardia a Barcelona. Com que el pare els va abandonar quan ell només tenia 6 anys, la gran influència la va rebre, Proudhon, del seu avi Garriga, un personatge que reuneix bona part de les característiques dels primers militants anarquistes: després del fracàs de Pi i Margall havia passat de l’Estat federal a l’Estat inexistent; pacifista; internacionalista; racionalista; higienista; d’una catalanitat no ideològica que no li impedia escriure habitualment en castellà. Proudhon, la seva mare, el seu avi i les seves ties ben aviat van haver de marxar cap a Tànger, on es van instal•lar. A partir d’aquest trasllat les peripècies de l’adolescent i jove Proudhon van ser múltiples: va estudiar en una escola confessional jueva sense ser jueu; va llegir els clàssics anarquistes i es va impregnar d’aquesta ideologia. Desplaçat a la Guinea Equatorial Espanyola, va intentar organitzar una revolta dels nadius contra el colonialisme dels blancs. Durant la guerra civil, es va retrobar amb el seu pare, a Barcelona. Va treballar en el Comissariat de Propaganda i va marxar voluntari al front. Amb el “De la Salle” va aconseguir, en efecte, arribar a Ciudad Trujillo on s’hi va estar poc temps. Finalment, a principis dels anys quaranta, va trobar refugi a Mèxic on la seva vida es va estabilitzar; sobretot, quan va entrar a treballar a la fàbrica de begudes gasoses d’un català que es va fer milionari: un tal Mundet; sí, el de les Llars Mundet. Proudhon Carbó va morir el 1996 a Ciutat de Mèxic. Mai no va deixar de col•laborar en publicacions llibertaries de l’exili. I abans de morir va poder viatjar a Catalunya; i, sobretot, és clar, a La Bisbal.

D’Eusebi Carbó en tenim una informació diguem-ne més científica. Perquè la seva néta, Margarita Carbó, va ser la responsable de la publicació del llibre Eusebi Carbó i Carbó. Un anarquista al servei de la Generalitat de Catalunya editat per Cossetània l’octubre del 2014. El gruix d’aquest llibre està format pel dietari que Eusebi Carbó va escriure mentre va durar la missió que li va encarregar el govern de la Generalitat de Catalunya l’estiu del 1937: viatjar fins a Nova York amb l’objectiu d’aconseguir ajuda per a la causa republicana entre els grups anarquistes italians que vivien en aquella ciutat. El viatge va durar des del 17 d’agost del 1937 al 21 de gener del 1938. No cal dir que Carbó queda impressionat per la grandiositat i l’estil de vida de Nova York. “En aquesta Babel desconcertant –anota, per exemple, el 23 de desembre del 1937—es registra tot allò que és capaç de concebre la ment de l’home. Des de l’abjecció més baixa fins a la magnificència més exemplar”. Eusebi Carbó va ser un gran orador i un excel•lent escriptor. Pertany a la generació dels anarco-sindicalistes clàssics, és a dir, d’aquells que somiaven en una Revolució que ho capgirés tot però sense que aquest horitzó final impedís l’acció quotidiana del sindicalisme en favor de la millora de les condicions de vida dels treballadors. Amic de Macià i de Malatesta, conegut internacionalment pels seus vincles amb l’AIT, mai no va abandonar la militància ni es va apuntar, per exemple, a l’escissió trentista, tot i que en compartia bona part dels objectius. Aquest dietari que comentem està precedit d’una biografia seva escrita per la seva neta, Margarita Carbó. És una biografia d’unes 40 pàgines, redactada des del rigor acadèmic però, també, des d’una certa complicitat ideològica. La professora Carbó no ha deixat de ser una intel•lectual mexicana molt compromesa amb una certa mirada revolucionària i anti-imperialista que la devia fer sentir propera a la figura del seu avi.

Margarita Carbó estava casada amb Josep Ribera, un català també expatriat a Mèxic, factòtum durant molts anys de l’Orfeó Català de Mèxic. Quan tots dos venien a Barcelona, tenien la gentilesa de compartir taula amb alguns dels seus amics. I els d’aquí comprovàvem que el sentiment de les arrels és un dels més complicats d’assumir quan has de viure lluny d’això que alguns anomenen pàtria.

27
Mar
2016

La Caputxinada, 50 anys després

 

            Aquell dimecres, 9 de març, just en el moment de marxar a dinar, Antonio Figueruelo, el meu cap, em va dir: “Esta tarde nos encontraremos a las  4, en Paseo de San Juan – Aragón. Iremos juntos a hacer un reportaje”.  Era la primera vegada que em deia d’anar junts.  Per regla general, ell  m’indicava, a primera hora del matí, o el dia abans, el reportatge que em tocava fer. Tot sovint, tres quartilles que anaven sota la informació principal que obria les pàgines de Local. Antonio Figueruelo no solia donar gaires explicacions. Fill de militar, portava el sentit de la jerarquia interioritzat.  No era adust, però sí sec.  No sé per quins camins havia anat evolucionant i ara simpatitzava, o potser militava, amb el Partit Comunista. Els seus reportatges de denuncia sobre  l’especulació urbanística a Barcelona, amb dades facilitades per un grup de joves arquitectes, precipitarien que Porcioles comprés el diari, El Noticiero Universal. Quan això va passar, a ell el van ascendir a subdirector apartant-lo, per tant, de la informació de carrer.

            Vaig entrar i sortir de la Caputxinada  com Fabrizio del Dongo, l’heroi de La cartoixa de Parma, a la batalla de Waterloo. Ell només va veure potes de cavall i cadàvers de soldats. Però no es va fer una idea de conjunt del que estava passant. Jo tampoc no sabia om em ficava i amb prou feines coneixia ningú. De lluny estant, em va semblar veure, entre la llarga presidència, el rostre de Salvador Espriu que coneixia en fotografia.  Al seu costat hi havia un senyor gran. Em van dir que es tractava de Jordi Rubió. Jo vaig fer veure que sabia qui era. Dels estudiants que m’envoltaven, i dels professors que assistien a l’acte, no en coneixia cap.  Això sí,  vaig sortir de la tancada –que per  als periodistes es va acabar aquella mateixa tarda– convertit en un petit heroi, sobretot, per als contertulians de Can Baves, el bar del costat del diari, on anàvem a esmorzar i on ens passàvem mig matí.

            La crònica dels tres dies que va durar la Caputxinada la va escriure Joan Crexell i Playà. Està publicada en un llibre del mateix nom –La Caputxinada— l’any 1987 dins el catàleg d’Edicions 62. Des del punt de vista de la cronologia i de les dades és difícil afegir-hi alguna cosa més. L’enyorat Joan Crexell va fer, també en aquest cas, una bona feina. El llibre deixa ben clar que la Caputxinada va constituir un dels desafiaments més importants al franquisme, i que va aconseguir irritar al mateix Dictador. És el general Franco el qui ordena,  durant el Consell de Ministres celebrat el divendres dia 11,  el desallotjament del local.  L’ordre va trigar escassa estona a convertir-se en realitat.  El desafiament va constituir, sobretot, una demostració de la força que estaven aconseguint els dos grups que començaven a repartir-se l’oposició i que serien hegemònics, des del punt de vista intel·lectual i també polític, durant els anys previs i posteriors a la mort de Franco: el catalanisme d’arrel catòlica; i el marxisme que predicava, des del 1956,  la reconciliació de les dues Espanyes.  No eren mons tan allunyats com sembla i, de fet, alguns, o bastants,  catòlics es fan marxistes tot just al sortir de les parròquies i d’altres  van compaginar les dues fes alhora.  Allò que el franquisme va enterrar per sempre és l’esperit liberal republicà.  I quan dic liberal no em refereixo a una adscripció política determinada sinó a una certa manera d’entendre el món; una certa manera que va treure el cap en temps de la II República però que no va tenir temps de quallar.  Era aquella Catalunya en la qual  Joan Crexells  i Vallhonrat posava en dubte el mite del progrés –és a dir, el mite de la Modernitat— i Carles Soldevila escrivia una obra de teatre sobre un triangle amorós i la titulava: Civilitzats, tanmateix.  Com va observar Maria Aurèlia Capmany –i així ho escriu en les seves Memòries— a la Caputxinada els nois discutien de política i tots eren revolucionaris;  les noies, mentrestant, fregaven plats.  I Maurici Serrahima, amb aquell deix d’excitació que prenia quan els esdeveniments importants passaven prop de casa seva, explica, també en les seves Memòries, que, acabada la tancada, un pare va donar una bufetada –o un bolet, que sona més suau— a la seva filla per haver-hi participat.  Però aviat arribarà la píndola, i els aires del Maig del 68 (que venen dels Estats Units, no ho oblidem).

El bisbe Modrego no deixarà entrar la policia al convent dels Caputxins  no pas per solidaritat ideològica amb els tancats sinó per demostrar el poder de l’església.  Des dels temps de Pau i Treva els recintes religiosos han estat lloc de refugi, ni que sigui de pecadors.  Pocs dies després,  els capellans que es manifestaran des de la Catedral, en protesta per les tortures infligides a un dels líders del Sindicat, seran estomacats per la policia. Representen el poder de l’Església contestatària, que assumeix les reivindicacions nacionals i socials dels sectors més actius de la societat catalana.

            El PSUC és l’altra gran força emergent. És un PSUC que proclama la bona nova de la “reconciliació nacional” anunciada per Carrillo després d’haver expulsat del Partit aquells que l’havien esbossada: Fernando Claudín i Jorge Semprún.  El PSUC lluita per les llibertats democràtiques de Catalunya i d’Espanya, tot i que en els seus documents es parli de “democràcia formal”,  es demonitzi la burgesia –com si la burgesia fos una peça única i inalterable– etcètera. A poc a poc, i a partir de la Caputxinada, el PSUC aconseguirà una situació hegemònica dins la clandestinitat de manera que passarà a ser El Partit, i prou.  No cal dir, doncs, que en l’episodi de la Caputxinada el PSUC està de part de les llibertats. Però, també, de part dels interessos de la Unió Soviètica. No podem explicar la nostra història més recent fora del marc internacional dins del qual es desenvolupa; i aquest marc és el de la Guerra Freda que dura des del final de la II Guerra Mundial fins a la caiguda del Mur, l’any 1989. Durant aquest període, res, res, res del que passa al món pot entendre’s fora d’aquest context; la durada del règim de Franco, per exemple. I, com a contrapartida, algunes de les característiques de l’antifranquisme.  En el seu llibre, Crexell sembla sorprès en descobrir que el delegat de l’Associació Nacional d’Estudiants dels Estats Units era un agent de la CIA.  No té res d’estrany, sobretot, perquè en el disseny i l’organització de la Caputxinada  la participació del PSUC va ser fonamental.

            És en aquest context que cal parlar de la figura del filòsof Manuel Sacristán, professor de la Universitat de Barcelona, fins a la seva expulsió, i autèntic cervell de  moltes de les coses que van passar aquella tarda a la sala d’actes dels Caputxins de Sarrià. Ell va ser el redactor del Manifest per una Universitat Democràtica, el text teòric de més densitat ideològica aprovat aquell dia;  ell devia  inspirar la constitució de la taula presidencial –una mena de direcció aparentment col·legiada, un petit politburó on el qui manava realment quedava diluït–; i ell devia inspirar fins i tot el nom del Sindicat: “Sindicat Democràtic” , un adjectiu que també surt en la definició de la mitja alemanya ocupada pels russos: “República Democràtica Alemanya”.  I no podem oblidar que un dels alumnes predilectes de Sacristán va ser Francisco Fernández Buey, futur creador de la revista “Mientras tanto”, futur professor de la Universitat Pompeu Fabra i, en aquell moment, el màxim dirigent del Sindicat Democràtic d’Estudiants a la Facultat de Filosofia i Lletres. Fernández Buey era, amb l’autoritat que li donava el seu excel·lent currículum d’estudiant i la seva lluita a favor d’una universitat lliure i democràtica,  el líder més escoltat d’aquell Sindicat. Si alguna vegada em preguntessin –cosa que no ha passat mai— quines biografies em semblen més urgents d’escriure en diria dues: la de l’economista Joan Sardà  Dexeus –aquell que de dilluns a divendres modernitzava l’economia franquista i els diumenges anava a casa d’en Pla a confessar-se’n— i la de Manuel Sacristán.  Sacristán és l’únic marxista amb cara i ulls que ha tingut aquest país; la resta –Xavier Folch, etcètera— mai no van deixar de ser escolanets seus. A ell li devem, en bona part, el procés de marxistització intel·lectual que va experimentar el nostre país durant els anys seixanta i setanta.

            Des de la conferència de Ialta,  els dirigents russos sabien que Espanya quedava sota la tutela-la americana.  Ho sabien, fins i tot,  d’Itàlia.  I, per això, en un moment donat, Montanelli surt en defensa de Togliatti  i afirma que sempre va  aconseguir que el  seu Partit, el Partit Comunista Italià, no superés mai el 49% de vots.  En aquest punt convergien els interessos d’Itàlia, els d’Estats Units i també els de la Unió Soviètica perquè allò que s’havia pactat a Ialta continuava essent sagrat. A Espanya, per tant, Rússia no volia implantar cap mena de dictadura del proletariat. En tenia prou en que els intel·lectuals d’esquerra no abracessin l’anticomunisme. Així els resultava més fàcil mantenir l’statu quo polític i territorial de la Unió Soviètica –que ocupava mitja Europa— . Precisament, la no assumpció d’un anti-comunisme explícit és el gran retret que estudiosos de la talla de Michel Wiinock  i Tony Judt fan als intel·lectuals d’esquerra d’aquell moment.  Un objectiu col·lateral de la Unió Soviètica era alimentar el xup xup anti-nordamericà i exagerar la importància dels comunistes espanyols.  A Franco, aquesta estratègia ja li anava bé. Com més comunistes hi hagués a Espanya més necessari es feia el nostre Dictador.

            Tot això, però, no treu valor a la Caputxinada.  Des del punt de vista polític, va propiciar l’aparició  d’organitzacions tan crucials, en la lluita antifranquista, com l’Assemblea de Catalunya. De la Caputxinada va sorgir el Grup Democràtic de Periodistes als integrants del qual, per cert, mai no hem acabat de fer justícia.  Antonio Figueruelo en va ser un dels fundadors. I, per sobre de tot, la Caputxinada va donar molta moral als joves que volien canviar les coses. Sí. Es podia.  El matalàs franquista començava a deixar d’asfixiar-nos.

18
Jul
2015

L’hegemonia alemanya

            Costa molt admetre la necessitat d’introduir elements no racionals en l’anàlisi de l’actual crisi europea. Som fills de la Il·lustració i encara que Edgar Morin ja ens advertís, després de la caiguda del Mur, que entràvem en “l’era de la complexitat”, alguns noms i algunes idees costen d’introduir, o de re-introduir, perquè en el seu moment van quedar associades a alguna de les pitjors catàstrofes del segle XX.  Però el segle XX  també ens demostra que la Raó produeix, en efecte, monstres i que duta a la seva extrema radicalitat, converteix la utopia en un crim permanent, tal com en el seu dia va començar a fer Robespierre i tal com va posar en pràctica, des del triomf de la Revolució Russa, Lenin, per més que Gorki l’absolgués de tota culpa.

            És Oswald Spengler qui, en els dos volums de La decadencia de Occidente, publicats el 1918 i el 1922, introdueix la idea de considerar les nacions com una realitat geològica i, per tant, viva amb uns trets específics que constitueixen una mena de psicologia col·lectiva, que es manté inalterable al pas dels anys i que, en bona part, determina la seva vida i les seves accions.  Aquesta és una visió pessimista de la història que es contradiu amb la visió optimista de Hegel i del materialisme històric que va inspirar.  Res s’escapava del món de la Raó i, per això, Althusser volia elevar el materialisme històric a la categoria de certesa incontestable, com en el seu dia ho va ser l’heliocentrisme de Galileo Galilei.

            En realitat, però, sota la defensa de la idea benèfica del comunisme hi havia, per part de Stalin, la pràctica política del tradicional expansionisme  territorial rus.  N’aporta testimonis, entre ells el del propi Stalin, l’historiador Simon Sebag Montefiore en el seu sensacional llibre La corte del zar rojo. Resulta absurd, doncs, parlar de retorn a la Guerra Freda. La Guerra Freda no va ser sinó la coartada d’aquest expansionisme rus que Putin assumeix per convenciment i perquè això el fa popular entre una majoria de l’opinió pública russa.

            També quan parlem de les característiques de l’actual hegemonia alemanya hem d’introduir elements no racionals, si de veritat volem entendre el que està passant.  En el benentès que aquests elements no substitueixen cap anàlisi racional sinó que la complementen.  Tot el que diuen els economistes és, naturalment, cert: els països del sud d’Europa van assumir uns deutes que ara resulten molt difícils de pagar, o que senzillament no poden pagar, i els països del Nord, encapçalats per Alemanya, volen cobrar. Abans, el deute era d’entitats bancàries privades i això posava en perill el conjunt del sistema financer. Ara, els deutes han estat assumits pels Estats deutors, és a dir, per tots i cadascun dels ciutadans que en són membres.  Després de més cinc anys de penúries, durant els quals el nivell de vida de la majoria de ciutadans ha baixat considerablement i l’atur s’ha convertit en una pandèmia, especialment entre la gent jove, la crisi ha començat a tenir greus repercussions polítiques.  Hi ha un fil roig anti-Unió Europea que uneix Syriza, de Grècia; els “grillistes” d’Itàlia, la nova extrema dreta de França, i el “Podemos” d’Espanya.

            La Unió Europea es troba tan presonera de la teranyina institucional que ella mateixa ha creat que és incapaç d’exercir el lideratge que li hauria de correspondre.  I el seu prestigi està caient en picat, sobretot perquè una part de l’opinió pública europea veu que no serveix per formular solucions raonables, ràpides i eficaces.  El president de la Comissió Europea és el senyor Jan Claude Junker, un polític que va ser primer ministre del seu país, Luxemburg. Durant el seu llarg mandat, el seu govern va establir un sistema impositiu que exonerava les grans multinacionals de pagar els impostos que, en justícia, els corresponia.  Un gran  europeista, doncs, que per tal de beneficiar el seu petit país no va dubtar en perjudicar tots els altres.  El comissari d’Economia i Finances és el polític francès Pierre Moscovici. Pocs, però, coneixen el seu nom. Perquè no és ell qui “dicta” la lleis econòmics de la Unió Europea (després de passar, si voleu, pel Parlament a discutir-les). No. Qui “dicta” les lleis és el senyor Wolfang Schauble, ministre de finances d’Alemanya.  (Schauble ha gosat fer la broma de proposar a Jack Lew, secretari del Tresor nord-americà, d’intercanviar Puerto Rico per Grècia. Però Lew sí que, com a secretari del Tresor, té un mandat explícit del president Obama. A Schauble, en canvi, no l’ha nomenat Jean Claude Junker, el president de la Comissió, sinó Àngela Merkel, la presidenta del govern d’Alemanya). També existeix l’Eurogrup, que és l’organisme de la Unió Europea que reuneix tots els estats que tenen l’euro com a moneda. El president de l’Europgrup és l’holandès Jeroen Dijsselbloem, deixeble preferit del senyor Schauble.

            Aparentment, la política econòmica preconitzada pel senyor Schauble és del tot racional. Obeeix a un pensament econòmic que defensa una cosa tan irrebatible com  la necessitat de no gastar més del que és té  i que fa de l’austeritat la seva bandera.  Però la posada en pràctica d’aquesta austeritat ha agreujat la crisi econòmica i només quan el Banc Central Europeu ha començat a regar les institucions financeres amb diner fresc el malalt ha sortit del seu estat catatònic. Però que ningú no s’enganyi. El malalt continua en situació d’extrema gravetat. O és que potser és sostenible el deute actual de l’Estat espanyol, que supera el 100% del seu PIB? O la situació de la “guardiola” de la Seguretat Social a la qual l’Estat espanyol ha hagut de recórrer per pagar les pensions? Per no parlar de l’atur, especialment el juvenil, que segueix amb xifres inadmissibles; o el problema dels desnonaments…

            Però Àngela Merkel i Wolfang Schauble no practiquen aquesta política econòmica per raons purament tècniques. Si fos així, l’haurien abandonada fa temps.  Als Estats Units, molt més pragmàtics, ja ho han fet. Ells, que són la pàtria per excel·lència del capitalisme, estan sortint molt més de pressa de la crisi que nosaltres, els europeus. L’actuació del govern de Merkel no s’entén si no es té en compte el fantasma de la inflació dels anys 20, que va enfonsar, en termes econòmics i morals, la societat alemanya  fins a uns nivells avui dia difícils d’entendre, tal com va explicar magistralment Josep Pla en les seves cròniques. I tampoc no s’entén l’actuació del govern de Merkel sense el fantasma d’una certa superioritat moral, o intel·lectual, que els mitjans de comunicació més influents no paren d’esbombar. No va afirmar  el Bild que gràcies a la crisi econòmica els espanyols havíem deixat de fer la migdiada?

            Jo no dic que aquests arguments polítics, històrics, esborrin els arguments econòmics. No. Només dic que si no els tenim presents, i mal que ens pesi haver-los de tenir presents, no entendrem del tot el que passa. Alguns ja fa dies que pensem que l’hegemonia alemanya pot acabar essent, per al conjunt d’Europa, força més perjudicial que l’hegemonia americana, contra la qual tantes manifestacions hi va haver. Però ara no hi ha cap altra gran potència que atiï l’antigermanisme –com sí que hi havia una gran potència que atiava l’anti-americanisme– i això, ben mirat, no deixa de ser una sort.  Tot i que aquesta manca de reacció no canvia en absolut els negres presagis que sobrevolen Europa.

 

27
Mai
2015

D’Angela Merkel a Ada Colau

         Al setè any de la crisi, el meteorit de l’austeritat compulsiva disparat per Angela Merkel ha provocat, a Catalunya i a Espanya, un daltabaix electoral de proporcions gegantines. La reforma política consensuada després de la mort de Franco –basada en un bipartidisme imperfecte i en una tramposa generalització autonòmica— està ferida de mort. En el seu impacte electoral en territori català i espanyol, el meteorit no només ha tocat de ple polítics presumptament corruptes sinó també d’altres, com l’alcalde Trias, que havien dut a terme una gestió fora de tota sospita. La recepta de l’austeritat a ultrança ha provocat un empobriment general de la població i només tenint en compte raons extra-econòmiques –raons que formarien part de l’ADN o de la geologia de la societat alemanya– es pot entendre l’entossudiment d’Angela Merkel en mantenir-la. Ja els pragmàtics britànics de finals del XVIII ens havien advertit que “és bo allò que és útil” . I l’austeritat compulsiva no ha resultat en absolut útil.  La paradoxa és que, d’entrada, Alemanya té raó. Un conjunt de països, sobretot del sud d’Europa, han gastat més del que tenien i ara han de tornar els diners que deuen i han de prometre que no s’endeutaran més. I com a escenari de fons, unes societats hiper-regulades, unes burocràcies asfixiants, una natalitat a la baixa i una subhasta de populisme cada quatre anys. És cert. La crisi és econòmica; la solució, però, només pot ser política.

            En el seu monumental llibre sobre la I Guerra Mundial, l’ historiadora Margaret Mac Millan afirma que la preponderància dels militars en la presa de decisions va ser una de les causes del conflicte. Els militars, enduts pel seu zel professional, van fer que, en un moment donat, en el moment per exemple en què es va decretar la mobilització general, resultés tècnicament impossible tirar enrere, arribar a alguna mena de pacte que deturés la inèrcia cap a la guerra. Ara no estem per, per fortuna, a la vigília d’una confrontació com la de 1914 –Zweig la va definir amb exactitud: el suïcidi d’Europa–. No. Però allà on el 1914 hi havia els caps militars, els generals d’Estat Major, poseu-hi els economistes, els ministres d’Economia i els manaies de les organitzacions internacionals de caire econòmic, i us adonareu que potser passa el mateix. Potser tenen raó en les receptes que proposen –com la tenien els militars que volien ser els primers en començar la guerra, per guanyar-la— però les receptes s’han demostrat insuficients i han augmentat el volum de la crisi. I és aquí on es troben a faltar solucions polítiques; les úniques que serveixen en els moments realment complicats de la vida dels pobles. ¿O no van ser solucions polítiques –el Pla Marshall, per exemple— allò que va permetre que l’Europa lliure remuntés la gravíssima situació en què es trobava a la sortida de la II Guerra Mundial? Però la crisi d’ara s’allarga i s’allarga i no deixa de ser significatiu que sigui el president del Banc Central Europeu, i no el president d’Europa –que no n’hi ha— el qui acabi dient l’última paraula.

            A Espanya, i a Catalunya, la crisi ha castigat la gent treballadora i les classes mitjanes, amb espectacles que no s’haurien d’haver produït mai com la dels desnonaments de les famílies que no poden pagar la seva hipoteca. Aquí, la insensibilitat del PP ha estat total i és en aquesta bretxa, tan lacerant i tan cinematogràfica, per on han entrat els indignats d’Ada Colau. Ella va ser de les primeres en adonar-se que el sistema capitalista és modificable no des de la plaça pública sinó des del Parlament. (El mateix descobriment havia fet Cohn Bendit fa uns quants anys i per això ara els ecologistes ens omplen de lleis des del Parlament europeu).  I, embolicant-ho tot, la percepció que existeix una corrupció política generalitzada, que arriba a ser sistemàtica a Andalusia –una de les regions més pobres d’Europa malgrat la gran quantitat de diners que ha rebut i rep dels territoris més rics d’Espanya. La corrupció ha afectat també Catalunya a partir, sobretot, de la declaració de l’expresident Pujol sobre uns diners no declarats i de la posterior successió de denúncies que han afectat altres membres de la seva família.

            Trias ha pagat per uns pecats que no ha comès. Ha estat, fins ara, l’alcalde amb més sensibilitat social de tots els que han passat per l’ajuntament de Barcelona en aquests darrers trenta anys. I, a la vegada, ha gestionat amb èxit els grans esdeveniments, aquells que han convertit la ciutat de Barcelona en una de les més dinàmiques i atractives del món. Si alguna cosa no ha tingut Trias és relat (que és l’única cosa que ha tingut Ada Colau). Ho vaig dir en un dels meus últims articles publicats al Punt/Avui i alguns es van pensar que la discrepància amagava algun tema personal. No. Jo vaig votar Trias per alcalde fa quatre anys i l’he tornat a votar ara. Però a Trias li ha faltat relat i equip. Ja és una tradició que la majoria de dirigents de Convergència no s’adonin de la relació existent entre el debat intel·lectual i l’actuació política;  només cal  veure en quin situació han quedat, durant aquests darrers quatre anys, la revista Barcelona metròpoli i el CCCB, dues de les eines d’influència intel·lectual dels governs municipals socialistes. I pel que fa a l’equip directiu l’única figura realment destacada ha estat la d’Antoni Vives, amb discurs i projectes propis.

            Catalunya, sí, és el país del seny –i Spengler potser diria que el seny forma part de la morfologia del país–. Però és també un país de rauxa i d’il·luminacions sobtades. Comptem, si més no des del segle XIX, amb una tradició important de teosofistes, invocadors d’esperits, herboristes de tota mena, capellans i monges més o menys eixelebrats i innombrables prestigitadors de l’esperit. No vull dir que Ada Colau formi part d’aquesta tradició. No. En absolut. El que dic és que desperta una simpatia semblant. Això explicaria que hagués aconseguit vots no només en els barris més castigats per la crisi. Per posar un exemple potser més clar: a Sant Cugat del Vallès, els segon municipi amb la renda per càpita més alta de tot Espanya, la CUP ha estat la segona força política més votada. O a Sant Cugat de sobte tots els seus habitants s’han tornat proletaris o els catalans, a l’hora de votar, som uns espècimens ben curiosos.

6
Abr
2015

Joaquim Molas, des de fora

La meva relació amb el doctor Joaquim Molas ha estat molt vinculada als anys en què vaig exercir com a responsable de la informació cultural del diari Avui i ell era el catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Barcelona. A mi em semblava que era imprescindible que el diari, en aquell moment l’únic que es publicava en català, mantingués una bona sintonia amb el doctor Molas, tot i que la relació no havia començat amb bon peu. Mentre estàvem preparant la sortida del diari jo l’havia anat a veure, en nom del director Josep Faulí, per demanar-li que hi escrivís de forma periòdica. Molas s’havia queixat de la falta d’una crítica militant, en part a conseqüència de manca de premsa en català, i a mi em semblava que ara era el moment de posar fi a aquesta anormalitat. Molas, però, va declinar la invitació. Dels diversos crítics diguem-ne sèniors que vaig anar a veure, només Joan Triadú va acceptar convertir-se en crític literari de forma militant; és a dir, amb articles sobre llibres que publicàvem cada quinze dies. A Molas, com era la nostra obligació, no el vam deixar de petja. Per exemple, a petició meva, va escriure un article molt interessant titulat Literatura i estrats socials (publicat 3 de febrer de 1980) que resumia la presentació que ell havia fet a la llibreria Proa del Petit Curial Enciclopèdic. Amb els anys, el diari va guanyar en qualitat informativa i en presentació i cada diumenge apareixia un suplement cultural, amb pàgines en color i una fotografia d’algun escriptor de renom que ocupava tota la portada. Em va semblar que era el moment de tornar a la càrrega. Molas em va citar en un restaurant del carrer Muntaner, més avall de la Gran Via, i em va preguntar què volia. “Que deixi de malparlar de l’Avui” li vaig contestar. I li vaig dir que potser sí que érem un diari modest i sense gaires recursos però que encara ho faríem pitjor si no aconseguíem ni tan sols la complicitat de les persones que remaven en la mateixa direcció cultural que nosaltres. Aquesta vegada ens vam entendre i Molas va començar a publicar a l’Avui alguns dels articles, o capítols, que formen el seu Fragments de memòria recollits després en un volum editat per Pagès l’any 1997.

 El 1991 vaig guanyar el premi Joan Fuster d’assaig amb el llibre Deu daus, retrats literaris de deu persones que jo havia conegut. L’últim dau era Jordi Pujol; el penúltim, Joaquim Molas. Es titulava Joaquim Molas, l’arquitecte insatisfet. Si ara l’hagués de tornar a publicar procuraria rebaixar un cert to solemne que es cola en la descripció del personatge i la seva obra. Però, en general, el text no em sembla desencertat. En efecte, Molas ha estat un arquitecte; i un arquitecte, insatisfet. Ell, en el seu terreny, que al començament era el de la història literària, va comportar-se de la mateixa manera que ho van fer els seus companys de generació: és a dir, fent veure que el franquisme no existia. Aquí és on el franquisme va perdre la batalla: a la revista Curial, a Primera història d’Esther, en els versos escandalosament terrenals de Palau i Fabre. El català no desapareixia ni era un patois i les generacions més joves, les que ja van ser educades sota el franquisme, tard i malament van topar-se amb uns models enlluernadors, de Gran Cultura. Molas s’emmirallava en els grans mestres — Milà i Fontanals i Jordi Rubió— i tenia com ells una voluntat globalitzadora. No sé si li hagués agradat que se’l comparés amb Eugeni d’Ors però no és cap disbarat dir que el mestratge hegemònic exercit per Molas va trobar un camp abonat en la tradició del Pantarca. Molas venia del Noucentisme i es va topar amb el marxisme; un doble esforç intel•lectual de mirada unívoca. Ara bé, resulta injust ressaltar només el Molas marxista –el Molas de Poesia catalana del segle XX— perquè progressivament es va anar desenganxant de la idea de trobar una Explicació Única –la Veritat en majúscula, que diria Toni Judt—. I es va anar fixant cada vegada més en els valors autònoms de l’obra estudiada: Verdaguer, les avantguardes, etc; una mirada que, per cert, l’apropava a la de Carles Riba.  Aquell retrat literari meu deia, més o menys, això. I a Joaquim Molas li va agradar. Tret d’Albert Manent, era la primera vegada que algú de fora de l’Acadèmia li dedicava un retrat literari. A alguns escriptors que se sentien damnificats per Molas –i n’hi havia uns quants, sobretot, de la Generació dels 50— el meu text els va semblar massa complaent. Els deixebles de Molas –els “moletes”— el van ignorar.

 En canvi, la meva recent biografia sobre Salvador Espriu el va irritar molt. En vaig tenir una constància del tot explícita el dia que Albert Manent va ser enterrat. A la sortida de la cerimònia religiosa, el doctor Molas em va retreure que no l’hagués anat a veure abans de publicar les coses que jo deia d’ell. Li vaig contestar que tot el que s’hi deia, en la biografia, estava documentat en les corresponents notes a peu de pàgina. Ell em va replicar que jo ja sabia com anaven aquestes coses; que un document es pot llegir de moltes maneres i que ell m’hauria explicat com de veritat havien anat les coses. Però aquesta és una qüestió que ja havia hagut de resoldre en anteriors biografies. Alguns coetanis de les persones biografiades, i que les han sobreviscut, preferirien que a la biografia figurés l’opinió que ara tenen de les coses que van passar i que ells van viure més que no pas quedés constància del que van fer o escriure en el seu moment. Però l’objectiu d’una biografia no és fer quedar malament ningú sinó donar un retrat fidedigne del personatge biografiat i de l’època que li va tocar viure; i un retrat fidedigne està ple de meandres i contradiccions.
Més enllà de la literalitat de les coses que jo deia, perquè a Joaquim Molas no li va agradar la meva biografia? El resum podria ser aquest: mentre escrivia la biografia em vaig adonar que amb els instruments –la paraula és molt de la postguerra– de què disposava la crítica literària a la Catalunya dels anys cinquanta i seixanta era molt difícil arribar al moll de l’os de l’obra d’Espriu. A Espriu el va començar a entendre una generació de crítics que ja no tenia res a veure amb la Guerra Freda, ni amb Luckacs, Gramsci, l’estructuralisme o qualsevol altra tendència sorgida de la Modernitat. L’Antic Testament, els clàssics grecs, la càbala, el gnosticisme, l’agustinisme de Mester Eckhart, i la filosofia d’Spinoza són alguns dels autors i alguns dels temes que fan possible endinsar-se en l’obra d’Espriu; uns autors i uns temes força allunyats de les preocupacions ètiques i estètiques del món intel•lectual de la Guerra Freda de la qual la postguerra civil espanyola n’és, en certa manera, una conseqüència. Res més allunyat d’una idea maniquea, de bons i dolents, que una idea de laberint. Per entrar en el laberint d’Espriu calia una nova generació, la de Rosa Delor, Sebastià Bonet i Carles Miralles per citar els tres crítics que més han destacat. I, anant més enllà, jo m’imagino els anys de la postguerra com un llarg parèntesi superat el qual enllacen amb la història intel•lectual estroncada el 1939 –o el 1936. Però, és clar, a ningú no li agrada formar part d’un parèntesi, encara que en siguis el cap, o un dels seus intel•lectuals més valuosos.

Durant uns anys, el doctor Joaquim Molas era un personatge que em feia por. Manava a la Universitat de Barcelona, manava a l’editorial més important del país i, de rebot, manava als centres d’ensenyament on s’estudiava llengua i literatura catalanes. La seva ambició de poder semblava no tenir límits. Però potser és preferible l’ambició a la banalitat. En aquest sentit, la seva figura, i la seva obra, em sembla molt més perdurable que la del seu col•lega Josep Maria Castellet. Molas va saber detectar quins eren els autèntics problemes intel•lectuals de l’època que li va tocar viure. Castellet, en canvi, va veure passar la història pel seu costat i el seu màxim esforç va ser no sortir-hi gaire despentinat. Un exemple el tenim en el retrat que ens ha deixat del seu amic Manuel Sacristán. Sacristán és la peça fonamental en el procés de marxistització del país. Fins que no se n’escrigui, des d’un cert distanciament, la biografia no podem entendre en tota la seva complexitat, i en totes les seves implicacions, què va ser l’antifranquisme intel•lectual dels anys seixanta i setanta. Doncs bé, Castellet passa quasi de llarg d’aquest punt i, en canvi, queda fascinat per l’anècdota de la pistola que, en un moment donat, quan encara era un caballero falangista, Sacristán hauria exhibit. Molas potser no despertava, fora de l’àmbit acadèmic, gaire empatia. Però la seva lluita per construir catedrals sota el matalàs franquista és del tot admirable.

1
Nov
2014

L’estratègia de l’Estat

Sovint, des de Catalunya es diu que, en l’actual moment polític, Mariano Rajoy no fa res; que ha adoptat l’actitud de Don Tancredo, que és la manera d’actuar que defineix el torero de xarlotada que es posa dalt d’una cadira, absolutament immòbil, mentre el toro passa pel seu costat, i no el banyega. En realitat, Rajoy ha dissenyat una sofisticada estratègia. En primer lloc, ha plantejat la pugna entre dos extrems: o statu-quo actual o secessió per tal que el debat no pogués centrar-se en temes concrets –el pacte fiscal, el blindatge de les competències lingüístiques, l’acord sobre infraestructures— que evidenciarien la raó de les demandes catalanes. La idea d’independència, en canvi, està lligada a fronteres i exèrcit propi, etcètera… temes molt fàcilment ridiculitzables a l’Espanya i l’Europa d’avui.  A quest plantejament deixa fora de joc tots els qui defensen la possibilitat d’una tercera via i dona ales a Esquerra. A Rajoy ja li va bé, que Esquerra pugi, perquè pensa que d’aquesta manera serà més fàcil que, finalment, i tal com ja ha passat en altres moments històrics –Tancament de caixes, Solidaritat Catalana, etcètera— esclatarà la divisió entre els propis catalans.

Rajoy, amés, està usant determinats serveis dependents del ministeri de l’interior i del ministeri d’Hisenda per atemorir la classe dirigent catalana. I, de passada, aconseguir que els ciutadans amb menys capacitat per analitzar els missatges politics i mediàtics –ciutadans de Catalunya— arribin a la conclusió que això del sobiranisme és una tapadora per als negocis bruts de la classe política actual. I votin en conseqüència. En aquesta tasca, el govern Rajoy ha comptat amb la col·laboració i la complicitat –més o menys intensa, segons els casos—de molts mitjans de comunicació. Ni el president Mas ni l’alcalde Trias han tingut ni tenen diners a l’estranger. Però el mal ja està fet. I ningú no dimiteix. I la premsa espanyola oficialment d’esquerres tan pulcra quan es parla de legalitat i de la Constitució no aixeca cap veu de protesta. Que, a la vegada, aquestes actuacions generin més independentistes no preocupa gaire a Rajoy. Ell vol arribar a les eleccions de l’any vinent i passar el problema a un altre. Al cap i a la fi, va ser Rajoy—com abans havia estat Aznar— el qui va acceptar els consells del seu assessor àulic en matèria de comportament electoral, segons el qual és bo mantenir entre l’opinió pública espanyola un anticatalanisme de baixa intensitat, sempre a punt de revifar si les circumstàncies polítiques ho fan necessari.

Aquesta estratègia de Mariano Rajoy compta amb el vist-i-plau del PSOE. Després de la dimissió de Rubalcaba, el PSOE hauria pogut experimentar un canvi autèntic. Eduardo Madina era un candidat que potser s’ho creia més, això de la plurinacionalitat de l’Estat. Però Felipe González i altres guardians de l’ortodòxia van córrer a promocionar Pedro Sánchez, vigilat de prop per Susana Diaz, la presidenta d’Andalusia, que ja ha dit, per activa i per passiva, que de reconeixement de la singularitat de Catalunya, res. La reforma de la Constitució que proposa el PSOE només és una manera d’allargar la solució del problema i diluir-lo en altres reivindicacions. Si de veritat el PSC i el PSOE es creuen això de la Tercera Via que rescatin el projecte de Pasqual Maragall i nomenin, a Maragall, soci d’honor.

Els catalans, doncs, enfront hi tenim no un govern sinó un Estat. I parlo d’”els catalans” perquè són les institucions més influents de l’Estat les que no volen parlar de canviar un statu-quo que perjudica a tots els catalans, i no només als qui volen la independència. A la resta de l’Estat saben que qualsevol canvi en profunditat significarà un repartiment dels diners més equitatiu, i en aquesta qüestió determinades regions i ciutats hi tenen molt a perdre. Però al costat d’aquestes raons econòmiques per oposar-se a les demandes catalanes n’hi ha d’altres que escapen a tota explicació racional. La gratuïtat de l’insult, de la mentida i de l’exageració, quan es parla de persones i temes relacionats amb Catalunya, de molts mitjans de comunicació espanyols i de determinats òrgans de l’Estat hauria de fer enrojolar qualsevol persona de pensament demòcrata. No és així. Hi ha anticatalanisme ancestral que és el que fa més por; i que ens indica que en aquesta Espanya ja no hi tenim res a fer.

 

17
Set
2014

Xammar i Gaziel

 

En efecte, tal com diu el títol de l’exposició inaugurada al Palau Robert, Eugeni Xammar va ser el periodista català que ens va explicar el món. N’hi ha hagut d’altres, de periodistes catalans, escampats pel món o per l’Europa del segle XX. Per exemple, Josep Pla en els anys anteriors a la guerra civil –encara que després continués amb els seus viatges, però ja no com a corresponsal; o Carles Sentís, en els anys de la postguerra. Xammar va viure molts més anys fora que dins del nostre país; primer, perquè així ho exigia la feina de corresponsal; després, perquè es va exiliar. Més ben dit, perquè ja no va tornar. Això li va donar una mirada diferent de l’habitual perquè tot i que no va deixar de participar en determinades batalles de l’interior –sobre l’ofici de periodista, la revista Destino o Serra d’Or— va saber de seguida quines eren les coses essencials que estaven en joc; i, en general, en va copsar el seu autèntic abast. Primer exemple: el viatge que ell i Josep Pla van fer a Moscou l’any 1926, en plena febrada bolxevic.  Xammar no va picar l’ham. Ara sembla que aquesta havia de ser la posició de qualsevol periodista o escriptor que no tingués els ulls a l’esquena però ja sabem que això no va anar així.  Xammar, a més, no va perdre el sentit de l’humor. Acompanyat d’Andreu Nin, visita el Museu Lenin “on es conserva, molt ben conservat per cert, en un pot de vidre, el cervell de Lenin, molt semblant per fora a qualsevol cervell de vedella exposat damunt el marbre d’una carnisseria”. Segon exemple: les cròniques sobre l’ocupació per part de l’exèrcit francès de la conca del Ruhr durant l’hivern i la primavera del 1923. Per obligar a pagar les indemnitzacions de guerra acordades a Versalles, els militars francesos entren als pobles del Ruhr i detenen i empresonen alcaldes elegits democràticament. Xammar de seguida s’adona que aquest comportament està creant un caldo de cultiu favorable al nacionalisme totalitari. La grandesa de l’ofici de periodista és aquesta: a partir d’una escena saber endevinar com anirà la resta de la pel•lícula. Xammar i Pla només fallen en un punt. He tornat a llegir detingudament l’entrevista que li fan a Adolf Hitler, el 1923, després del fracassat cop de Munich. Al meu entendre, si aquesta entrevista no va ser posteriorment reivindicada ni per Pla ni per Xammar és perquè no es van adonar de l’autèntica naturalesa del personatge. Estaven davant d’un monstre i el van prendre per un pallasso. (L’entrevista es titula “Adolf Hitler o la ximpleria desencadenada”).

 S’ha escrit molt sobre les relacions entre Josep Pla i Eugeni Xammar. Menys coneguda és la relació entre Xammar i Gaziel, potser perquè aquesta relació no va existir o va ser mínima. En les cartes creuades que Pla i Xammar van publicar a La Veu de Catalunya l’any 1924, Gaziel no queda bé. I en un esborrany d’article contra Joan Maragall, enviat per Xammar a Pla el 1927, es parla sempre de Godó-Gaziel. Xammar, com en un moment donat J.V.Foix i la majoria d’escriptors catalans dels anys vint i trenta, combat La Vanguardia per dos motius: perquè està escrita en castellà i perquè els Godó no són catalanistes sinó dinàstics. Xammar arriba a escriure: “Cal crear una premsa catalana amb cara i ulls, enfocar el problema des del punt de vista comercial, provocar que aquesta premsa engoleixi, si és possible, les millors intel•ligències de Catalunya. És d’interès primari tan fonamental que la grandesa patriòtica de l’empresa justifica tots els sacrificis humans”.

 També Gaziel, com tots els grans periodistes, sap captar la gravetat històrica de determinats moments de l’actualitat periodística. Només cal llegir, per exemple, els seus articles sobre el 6 d’octubre o sobre les vacil•lacions de Gil Robles enfront de la II República. Són d’una lucidesa insuperable. S’hi endevina la tragèdia, en forma de guerra civil, que finalment arribarà. Gaziel, però, no formava part del moviment catalanista. Se’l mirava des de fora. Era una mirada extremadament crítica. I per això van comptar amb el beneplàcit dels Godó. Per raons diferents, oposades, també els amos de La Vanguardia eren molt crítics amb la II República i la Generalitat de Catalunya. Xammar, en canvi, viu el moviment catalanista des de dins; se’n sent partícip.

La guerra civil ho canvia tot. Gaziel és defenestrat pels uns i pels altres i és des de l’exili interior més desolat que escriu les pàgines més dures i més clarividents sobre Catalunya i Espanya. Ell, que havia mirat amb un cert aire de superioritat el moviment catalanista, acaba per ser-ne el representant més lúcid. I no és casualitat que sigui Josep Benet, el gran manaia dels resistencialisme cultural de la postguerra, el qui prologui l’edició de les Obres Completes que la Selecta publica el 1970. Amb aquest pròleg Gaziel queda reintegrat a la “comunitat catalana” per dir-ho en una expressió usada per Xammar. I la seva Història de La Vanguardias serà publicada per les Edicions Catalanes de París, dirigides per Josep Benet i sufragades per Jordi Pujol, aquell que, pocs anys abans, havia encapçalat una exitosa campanya contra el director de La Vanguardia, el diari tan criticat per Xammar.

……………………………
Aquestes reflexions són fruit d’una visita a l’exposició Eugeni Xammar, el periodista que ens va explicar el món que aquests dies es pot veure al Palau Robert de Barcelona. El periodista i historiador Joan Safont n’ha estat el comissari. Es tracta d’una petita gran exposició absolutament recomanable.

« Pàgina prèviaPàgina següent »