Parlem d’Hannah Arendt i de Gianni Vattimo
M’agrada sentir-me lector comú (l’expressió la trec de Virginia Woolf, via la meva estimada Marta Pessarrodona). Un lector comú que no escriu per quedar bé amb l’Acadèmia –o per demostrar que és el qui en sap més– sinó per tractar de comunicar quina impressió li ha provocat el llibre que ha llegit; perquè comunicar, per intentar compartir, és la feina pròpia dels periodistes. Per això avui goso escriure un article per parlar d’Hannah Arendt i de Gianni Vattimo. De la primera, a partir de la lectura del llibre de Fina Birulés Hannat Arendt: el món en joc, publicat el març d’aquest any. Del segon, perquè ha mort als 87 anys a Torí on havia nascut i on havia desenvolupat bona part de la seva carrera acadèmica i social. Son dos dels filòsofs que més m’han ajudat a entendre l’Europa del segle XX.
Hannah Arendt viu en mig de la tempesta; una tempesta –la de l’Holocaust– d’unes proporcions com mai ningú no s’hauria pogut imaginar. I no només pel nombre de víctimes –sis milions, deu milions…– sinó per la novetat absoluta que representa la manca de precedents. La idea i la realitat de matar com un Mal Absolut. El llibre més conegut d’Hannah Hannah Arendt és Eichmann en Jerusalen on exposa la seva teoria de la banalitat del mal: Eichmann no és un monstre o una excepció sinó un home aparentment normal i corrent que duu una vida familiar endreçada i que el vespre arriba a casa seva amb la mateixa tranquil·litat d’esperit amb què ho faria un manobre o un conductor d’autobús. Explica Birulés, en el seu llibre, que amb posterioritat a la seva mort es van descobrir papers que provarien que Eichmann no va actuar només sota l’empara –l’excusa– de l’obediència deguda, del funcionari diligent sinó que era un ciutadà amb una ideologia concreta, la del nazisme. Però aquest descobriment no treu validesa a l’aportació d’Arendt, entre altres raons, perquè el cert és que una majoria de ciutadans d’Alemanya es van acomodar al nazisme i només en casos excepcionals –com explica Joachim Fest en el seu llibre Yo, no— hi van presentar objeccions més o menys actives i no diguem-ne ja resistència. Encara recordo com Frederica Montseny, en el viatge de tornada a Barcelona, em recordava que a Espanya el feixisme va necessitar tres anys per guanyar però que a Alemanya ho havia fet a través d’unes eleccions democràtiques. D’Hannah Arendt jo coneixia, a part del llibre esmentat, la biografia que n’ha escrit la professora Elisabeth Young-Bruelh. Ara, el llibre de Fina Birulés m’ha permès fer-me una idea més exacta del significat de l’aportació del pensament d’Hannah Arendt a la millor comprensió de l’Europa del segle XX. Podem dir que el problema del Mal és un dels problemes centrals –o el problema central– de la filosofia d’Hannah Arendt. I que, per a ella, la dificultat de la resposta radica en que resulti erroni limitar-lo a l’extermini dels jueus sinó que afecta a tota la humanitat. Per això, Fina Birulés subratlla que en el llibre de Hannah Arendt Els orígens del totalitarisme “l’accent es col·loca en la irreductible novetat dels fets del totalitarisme, en el seu caràcter d’esdeveniment sense precedents”. Arendt sembla buscar la resposta en algunes de les idees que pretenen presentar una visió global del món, i aquesta resposta no la troba. Se sent vinculada amb el sionisme; el marxisme intel·lectual alemany li resulta familiar; i és una alumna de les més brillants capaç d’escriure sobre Sant Agustí i de rebre l’impacte del pensament de Jaspers i Martin Heidegger; aquest darrer, el filòsof de moda, de qui acaba essent més que amiga. Però després de la Segona Guerra, quan comença a escriure sobre el que ha vist i viscut, resulta impossible encasellar-la en cap de les doctrines empaquetades que ofereixen solucions després del desastre. Aquesta capacitat de buscar respostes personals, de no limitar-se a l’aplicació més o menys mimètica de les fórmules doctrinals establertes és allò que la fa una de les pensadores més brillants del segle XX. I una de les més lliures perquè és valenta i amb prou energia intel·lectual per enfrontar-se a les presumptes veritats consolidades. Per exemple, ella és de les primeres en equiparar el nazisme i el comunisme i això va provocar, en aquell moment, l’any 1951, un notable escàndol entre els pensadors d’esquerra. Jo he intentat llegir el llibre de Fina Birulés amb la màxima atenció possible i el resultat és un text ple de subratllats. De Fina Birulés coneixia algun article però no cap llibre. I de he dir que aquest està escrit amb una claredat difícil de trobar en un text filosòfic –o si més no en el textos filosòfics que jo he llegit– i que aconsegueix que el lector comú amb el qual m’identifico sigui capaç d’entendre els raonaments més complexos amb una certa facilitat. Per a tots aquells que vulguin conèixer el pensament de Hannah Arendt aquest és un llibre absolutament recomanable.
Vattimo escriu quan aquell paral·lelisme que Arendt havia establert entre els dos totalitarismes –el nazisme i el comunisme– ja no pot ser discutit. I amb l’enfonsament del Mur el 1989 s’enfonsa definitivament la idea de la Modernitat; la idea, que possiblement neix de la Il·lustració per no tirar més enrere, i que defensa que anem de la cova al Paradís terrenal. L’enfonsament d’aquesta idea de progrés continuat significa la fi de la Modernitat, títol d’un dels llibres més importants escrits per Vattimo i publicat el 1985. En aquest llibre de Vattimo parla de l’experiència de la veritat “no como objeto del cual uno se apropia y como objeto que se transmite sino como horizonte y fondo en el cual uno se mueve discretamente”. Enfront de les veritats absolutes del totalitarisme, aquest “pensament feble” del qual Vattimo se’n considera el pare. Arendt perfora i, en certa manera desemmascara, els horrors en què ha desembocat la Modernitat; Vattimo, una generació següent, la dona per liquidada i assumeix una visió molt més humil del paper de l’intel·lectual. No hi ha grans paradisos als quals arribar. De les moltes respostes que els filòsofs donen a aquesta nova situació jo em quedo en la que va proposar Glucksmann. Amb la fi de la Modernitat potser no sabem on és exactament el Bé Absolut –és a dir, la idea que ens donava una visió global del mon– però això no ens impedeix lluitar activament contra el mal concret. A cap militant o simpatitzant d’una oenegé no li pregunten si és catòlic, comunista o conservador. Li demanen simplement si està disposat a lluitar contra un Mal concret i Glucksmann, en aquell moment, posava l’exemple dels bombardejos serbis contra la població indefensa de Sarajevo. El pas de la Modernitat a la postmodernitat explica, en bona mesura, la pèrdua de prestigi dels partits polítics i l’auge de les oenegés. Dic un disbarat si afirmo que sense Hannah Arendt aquest camí hauria estat molt més difícil?
"Amo les faules del filòsofs;