28
Des
2023

Chaves Nogales i una pel·lícula de Capra

Començo la setmana –la darrera d’aquest any 2023– amb la lectura de Chaves Nogales. Barbarie y civilización en el siglo XX del profesor Francisco Cánovas. El llibre està format per una biografia de Chaves i un estudi dels articles que va escriure sobre alguns dels episodis més importants del segle XX:  la revolució russa, l’Alemanya de Hitler, la Segona República Espanyola, la guerra civil espanyola, l’agonia de França, la batalla d’Anglaterra i l’exili republicà espanyol.  De Chaves Nogales he llegit la biografia del torero Juan Belmonte; la seva mirada sobre la revolució russa a través del testimoni del “maestro Juan Martínez que estaba allí”; i el recull de relats sobre la guerra civil titulat A sangre y fuego.  Andrés Trapiello afirma que es “el mejor periodista español junto con Larra” i possiblement tingui raó. 

L’Espanya i l’Europa dels anys trenta i quaranta que Chaves Nogales descriu, perquè l’està vivint en directe, m’han recordat el món que estem acomiadant aquest final d’any. Ni Espanya ni Europa estan en guerra però a Espanya, i a bona part del mon, les idees d’extrema dreta, que abominen de la democràcia parlamentària estan arribant al poder per vies legals; i la situació d’Ucraina i Israel és massa propera com per no considera-la nostra. La crisi climàtica sembla haver posat el mon fora de control i el declivi d’Europa resulta inexorable com ho prova la seva persistent crisi demogràfica i la imparable arribada de migrants que venen a omplir els llocs de treball que necessitem.  Els anys de relativa eufòria que van seguir a la caiguda del Mur han quedat enterrats. És cert que no podem jutjar el mon per allò que passa a Europa perquè la caiguda del comunisme ha permès la consolidació a la Xina i a Rússia de societats no democràtiques però que han estat capaces –més en el primer cas que en el segon– de treure de la misèria centenars de milions de persones.

Però, en general, s’observa un cansament social que no només té a veure amb la precarietat econòmica en la qual viuen tants ciutadans. A Espanya, aquest cansament està relacionat  amb la perpètua bronca política en la que estan instal·lats els dirigents del PP i el PSOE; en la seva incapacitat, mani l’un o mani l’altre,  d’arribar a acords sobre els grans temes de fons que l’Estat té pendents: la natalitat, l’organització territorial, l’educació, la xarxa de comunicacions. El sistema de llistes tancades s’assembla cada cop més a aquells “burgos podridos” que caracteritzaven el sistema electoral dels anys de la Restauració. I en la nova Restauració que va arribar després de la mort de Franco, la monarquia  sembla haver esgotat la seva capacitat per resultar útil  al conjunt dels ciutadans. No és només el dissortat discurs de Felip VI el dia 3 d’octubre –dissortat, innecessari i injust– sinó que l’actual rei, per voluntat pròpia, per incapacitat o per les dues coses a la vegada, cada cop  sembla només el rei d’uns quants espanyols; d’uns quants espanyols de dreta i d’extrema dreta que se l’han fet seu.

I, de cop i volta, mentre faig zàping amb la inèrcia de sempre em topo –no sé a quina cadena– amb una escena de Qué bello es vivir i m’hi quedo enganxat. És un film que, durant molts anys, no em va cridar l’atenció. Jo preferia el James Stewart de El hombre que mató a Liberty Valence, per a mi, una de les pel·lícules que  resumeix millor una certa història dels Estats Units. Però el relat de Qué bello es vivir  amb el banquer altruista –oposat al banquer  especulador– que necessita de la intervenció d’un àngel que el salvi  i, que gràcies a la solidaritat dels seus clients, aconsegueix vèncer el Mal em semblava una història naif i, en certa manera, poc edificant.  Fins que vaig veure la pel·lícula de dalt a baix i em va emocionar.  Aquell elogi explícit de la bondat, de la ingenuïtat, de la solidaritat semblava trobar-se a les antípodes del mon en guerra tan exactament descrit per Chaves Nogales. Sé que el món no funciona ben bé així però vaig parar de fer zapping i em vaig deixar endur per les peripècies de James Stewart i el seu àngel. A l’acabar, el mon em seguia semblant igual de brut però  jo sentia que hi formava part, petitíssim membre d’una inacabable corrua on Chaves Nogales i James Stewart caminaven l’un al costat de l’altre.  “La llibertat consisteix en el caràcter irrepetible i únic de cada vida particular” (Vassili Grossman).