El Blog d'Agustí Pons

De Xarm el Xeikh a Tiberíades

L’any 1964 Marta Mata va viure un mes a un quibuts d’Israel. A la tornada, es va fer un acte al Fòrum Vergés, que crec recordar que incloïa la visió d’un documental. Jo hi vaig assistir i vaig quedar molt impressionat per la realitat dels quibuts: allò sí que era un comunisme ben entès. De la seva estada a Israel, Marta Mata en va fer un llibre de contes —El país de les cent paraules– que va ser   de lectura sovintejada entre el moviment de mestres  Rosa Sensat. Israel era una mena d’utopia feta realitat i els més optimistes veien aquesta realitat no només com una reparació obligada als ciutadans jueus després de l’Holocaust sinó com un model de funcionament capaç de convertir un desert en una horta.  Aquesta visió optimista procedia dels voluntaris jueus vinguts d’Europa que als anys vint s’havien traslladat a Palestina i havien fundat els primers quibuts, entre els quals un joveníssim Arthur Koestler tal com ell ho  explica a les seves Memòries. La presència de joves catalans dels anys seixanta als quibuts d’Israel ha quedat registrada en un magnífic documental realitzat per Albert Abril l’any 2020.

Els quibuts continuen existint a Israel però la imatge del país ha canviat radicalment. Els catalans podem seguir admirant Israel per moltes raons: perquè és l’única democràcia que pot rebre aquest nom en el desolador panorama polític de l’Orient Mitjà; i per la tenacitat dels seus habitants a l’hora de defensar el seu país i fer-lo gran. A la tornada d’un viatge a Israel, quan aquí feia poc que havíem passat l’1 d’octubre, un escriptor amic meu, molt competent  en la causa israelita, em va demanar què m’havia semblat: “Ells s’ho creuen” li vaig dir mentre recordava les soldats de l’Exèrcit israelià amb fusells de debò i l’adequació de l’hotel turístic on m’allotjava a la setmanal festa del sàbat. I també tenia –tinc– present que després dels acords de Camp David del 1982, Israel havia tornat als palestins bona part dels territoris ocupats durant la Guerra del Sis Dies: el Sinaí i la franja de Gaza i que havia arribat a un acord per establir una administració autònoma a Cisjordània.  En aquest sentit, visitar Xarm el Xeikh  és una experiència interessant no només per passar-hi uns dies de vacances sinó per comprovar els beneficis que pot portar la pau. Situat a la punta de la península del Sinaí s’hi ha edificat un moderníssim complex hoteler on acudeixen masses turístiques de tot el mon per a la pràctica, entre altres activitats, del submarinisme i del snorkel. Però si el turista es trasllada  fins al monestir de Santa Caterina, punt de sortida per pujar al Sinaí, s’adonarà que la carretera és plena d’obstacles permanents posats per l’exèrcit egipciac per evitar el pas dels terroristes palestins que es dedicaven a posar bombes. A Gaza ja sabem que va passar si fa no fa el mateix.  Israel va evacuar el territori –inclosos alguns milers de colons que s’hi havien instal·lat– el qual va quedar en mans de l’autoritat palestina. Es van produir enfrontaments diversos entre palestins i finalment les eleccions del 2006 van donar el poder a Hamas, una organització política que té com a objectiu la creació d’un Estat islàmic a l’antiga Palestina, és a dir, un objectiu absolutament incompatible amb l’existència de l’Estat d’Israel. Des de la banda d’Israel es pot dir, amb bona part de raó, que cada vegada que s’ha intentat la pau des de l’altra banda s’ha respost de manera violenta.

Després a Jerusalem em va sorprendre la presència volgudament vistosa de grups d’ultraortodoxes perfectament organitzats. Semblen constituir una minoria cada vegada amb més poder; una mena d’Estat dins d’un Estat i amb una visió clarament teocràtica. Aliats amb l’extrema dreta política han arribat al poder per apuntalar un afeblit Netanyahu a la corda afluixa per les acusacions de corrupció que el persegueixen. Camí de Tiberíades, a la dreta de la carretera, a uns quants centenars de metres de la vorera, era visible una mena de malla metàl·lica rere la qual s’alçaven  els pobles teòricament sota la jurisdicció de l’Autoritat Palestina però que els darrers governs israelians –i en especial, els de Netanyahu– han anat omplint de colònies jueves.  Una mena de malla o un autèntic mur de ciment.

És, fins a cert punt, comprensible la indiferència amb què, finalment, bona part de la població israeliana ha acceptat la situació. Les mesures disuassories contra la població palestina podrien arribar a fer pensar que l’esclat d’una violència com la d’aquests darrers dies era del tot impossible.  Però un seguit de fenòmens locals i internacionals han creat una conjunció terrible fins a desencadenar una violència del tot inimaginable. El meu amic expert en la matèria em deia un dia que, contràriament al que podria pensar-se des d’un pensament d’esquerres, les desavinences entre les dues parts son més difícils de resoldre quan es tracta de temes simbòlics que en allò que fa referència a qüestions materials. I el cert és que Jordània i Israel ja fa temps que es van posar d’acord sobre el repartiment de l’escassa aigua de la zona mentre que la capitalitat de Jerusalem, i la preservació dels seus llocs sagrats, continua essent un motiu de tensió i violència entre uns i altres. De la banda palestina, l’integrisme religiós no pot sinó engendrar violència com molt bé saben molts musulmans que el pateixen i també les ciutats, occidentals o no, que n’han estat víctimes. De la banda jueva, la intransigència interessada de Netanyahu no ha fet sinó engruixir el memorial de greuges dels palestins.  Ara, els morts es compten per milers.  I és fa difícil intuir una sortida més o menys enraonada.