El Blog d'Agustí Pons

Antonio López i els límits de la pintura

Allò que, al meu entendre, resulta més fascinant de la pintura d’Antoni López és el fracàs en la seva obsessió per captar la realitat tal com és.  Quedi clar: no parlo del seu fracàs pel que fa a l’execució de la seva obra sinó a la constatació que fins i tot en la pintura més realista la realitat mai no pot ser apressada en la seva totalitat. Perquè aquesta és la gran sínia al voltant de la qual gira la pintura, i tota creació artística, des dels segles dels segles:  com plasmar la realitat en un quadre o en un poema i fer-ho de manera que podem donar per definitiva aquesta realitat. En aquest sentit, la pintura d’Antonio López i la d’Antoni Tàpies, que s’expressen d’una manera tan radicalment oposada, participen de la mateixa obsessió: copsar la realitat en els seus infinits matisos. Cada artista, o cada generació d’artistes, ho intentarà a la seva manera. Però aquesta pretensió està condemnada al fracàs i, a la vegada, aquest fracàs és allò que assegura la pervivència de la creació artística. Antonio López és ben conscient d’aquesta lluita diguem-ne inútil però que a la vegada és allò que fa excitant l’autèntica obra d’art. I per això en alguns dels seus quadres on intenta copsar al mil·límetre la realitat d’un carrer de Madrid hi posa l’hora i el minut exacta de la seva execució. Aquest és el cas, per exemple, del quadre titulat “Gran Vía 1 de agosto, 7:30 horas, 2010-2015.

Els més ingenus podríem pensar que la fotografia sí que constitueix un document d’una realitat inapel·lable. I que els quadres urbans d’Antonio López, tan aparentment semblants a una fotografia, són per tant els més propers a la realitat més real possible.  Davant d’una fotografia o d’un quadre sovint utilitzem el verb “copsar”: “l’artista ha copsat perfectament el rostre del fotografiat” o “l’artista ha copsat perfectament l’atmosfera del quadre”. Però “copsar” és, segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, “agafar, atrapar al vol”, definició que no dona una idea gaire rotunda de realitat. Perquè, què queda pel camí entre la realitat real i la realitat que l’artista copsa i  acaba plasmant en la seva obra?

Per això, és tan revolucionària l’exposició d’obres d’Antonio López que es presenta aquestes setmanes a La Pedrera. Perquè, desembarassats de l’enlluernament dels avantguardismes,  el problema central de la pintura, i de tota obra artística, se’ns apareix en la seva descarnada essencialitat. Des de l’exposició de Miquel Barceló al Macba l’any 1998 jo no havia rebut un impacte semblant.