El Blog d'Agustí Pons

Asfixiats per la correcció (i la por)

Desaparegudes, o en estat crític,  les idees globals que, durant molts anys, semblaven guiar-nos cap a un paradís terrenal o celestial la fragmentació de punts de vista i d’interessos ha propiciat l’exaltació dels sectors socials més combatius i més enlluernadors. Els extrems de les post-ideologies s’han quedat sense adversaris i han ocupat l’espai central de la vida pública. A finals dels anys quaranta, quan jo vaig néixer, tots els qui no es reconeixen catòlics, i més o menys practicaven com a tals, quedaven fora del mapa. Era un catolicisme asfixiant que s’ocupava no només de la salvació de l’ànima sinó de tots i cadascun dels moviments quotidians de la vida d’un ciutadà.  A partir de la meitat dels anys seixanta el catolicisme salvador va quedar substituït per un marxisme també salvador. El marxisme es presentava com la pedra filosofal capaç de trobar una solució idònia per cadascun dels problemes ideològics, econòmics, socials o culturals amb els quals s’havien d’enfrontar els ciutadans. La dictadura d’aquest pensament correcte es va enfonsar el 1989 de manera literal, però ja el 1968, a propòsit de les jornades de Maig de París i de l’entrada dels tancs soviètics a Praga,  havia quedat tocat de mort. Podríem parlar de l’estructuralisme o del situacionisme que es presentaven com a presumptes àncores de salvació del pensament global però finalment va ser l’ecologia el moviment que es va acabar imposant. El món s’acabava per culpa de la destrucció de la Natura duta a terme a través d’un malbaratament de recursos del qual tots els ciutadans dels països més avençats ens n’havíem de sentir culpables. El consumisme va passar a ser la bèstia negra dels nous inquisidors.  Jo havia sentit explicar gràficament que el dia que la majoria de ciutadans xinesos tinguessin un sis-cents la contaminació de la Terra podria arribar a ser imparable –i qui diu els xinesos diu els indis, els coreans o els japonesos–. Però quan això ha passat en comptes de felicitar-nos per aquest accés a una millora substancial del nivell de vida de milions de persones hem iniciat una nova croada en busca de culpables.  L’ecologisme malentès ens ha portat a aberracions com la reintroducció d’animals salvatges — l’ós o el llop–; a l’estigmatització de la caça; a la sobreprotecció dels gossos domèstics –que no poden quedar lligats a la porta dels establiments on els seus amos estan comprant– . I, en un altre ordre de coses, a promulgar  una llei –la de només sí és sí– tan mal feta tècnicament que en circumstàncies normals hauria comportat el cessament de la ministra. Els exemples podrien multiplicar-se.

Des d’aquest punt de vista la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya ha de ser considerada una bona noticia. Perquè en un país amb un govern tan feble, des del punt de vista parlamentari,  aquests grups minoritaris acaben imposant la seva agenda i, en el nostre cas, paralitzant-lo.  En aquests últims temps, Catalunya s’ha convertit en el país dels no; no, a l’ampliació de l’aeroport; no, al quart cinturó; no, a les línies elèctriques d’alta intensitat; no, a l’energia eòlica; i, ja de fa més temps, no a l’energia nuclear. Això sí gràcies a aquestes negatives  ens hem convertit en un  dels països amb la consciència més neta del mon; en els ciutadans més purs de cap i de cor. Res de tot això és nou. Recordo que ja fa vint anys, Harold Bloom, el crític literari nord-americà que va rebre el Premi Catalunya, ens advertia que la correcció política imposada pels sectors minoritaris de la societat estava tergiversant els valors de la literatura del seu país.

Totes aquestes doctrines que ens asfixien, o que ens han asfixiat al llarg de la nostra vida, no son en elles mateixes negatives.  Son fruit de les necessitats humanes, filles de reflexions que han abordat i aborden els problemes i els interrogants més greus que la humanitat té plantejats des de sempre. El catolicisme, el marxisme, l’ecologisme responen, en el seu naixement, i en la seva expansió, a necessitats profundes de l’ànima humana.  Però allò que els pot arribar a fer perillosos és que esdevinguin creences úniques.  El nostre país necessitem governs forts que ens presentin un programa concret d’actuacions i que no estiguin a mercè dels grups socials que cridin més o que tinguin més ressò mediàtic. Només des de la ignorància o el sectarisme es pot deixar de reconèixer que Catalunya, a causa d’aquesta situació, aquests darrers anys ha experimentat una notable reculada en aspectes fonamentals de la vida col·lectiva; una reculada que ens porta  en línia recta cap a la decadència.