El Blog d'Agustí Pons

Àlex Susanna, el goig de viure

  Escriptors com Charles Dickens o Emile Zola han ajudat a confegir una idea d’Europa que és certa però, també, incompleta. Ells retraten l’Anglaterra i la França dels desheretats –per dir-ho en una terminologia del dinou–;  dels obrers explotats; de les dones i infants obligats a treballar llargues hores;  en definitiva, del més cru “laisser faire” capitalista.  Com a lector comú –és a dir, lector no especialista– em vaig adonar que aquella realitat era incompleta després d’haver llegit Los europeos d’Orlando Figes,  El llibre porta un subtítol aclaridor: ”Tres vidas y el nacimiento de la cultura cosmopolita”. Les tres vides son les d’Ivan Turguénev i Pauline i Louis Viardot. Però allò més destacable, pel tema que ens ocupa, és l’afegitó: el naixement de la cultura cosmopolita que ens ve a dir –i el text del llibre així ho demostra- que el segle XIX és també el segle de l’accés al consum  d’allò que entenem per cultura d’un ampli sector de ciutadans. Neixen no poques editorials; creix el consum de diaris; l’assistència a les representacions teatrals; l’ús de biblioteques públiques; la compra per part de particulars de  pianos i de partitures. I la posada en marxa del ferrocarril fa possible un incipient cosmopolitisme.

He pensat en el llibre de Figes mentre llegia el darrer lliurament del dietari d’Àlex Susanna: La dansa dels dies. Constitueix el contrapunt a la realitat que ensenyen els telenotícies, i en general els mitjans de comunicació. I és que el món que se’ns mostra  en aquest dietari, i en els que l’han precedit, és un món que també existeix, que també és real i que  fa la vida més suportable, si més no –vull pensar jo– a una majoria de ciutadans. És el món on els problemes quotidians, de subsistència, de comunicació, d’afectes desitjats o asfixiadors, queden alleujats per la lectura d’un llibre; per la taula, i la sobretaula, compartida amb familiars o amics; per la visita a un museu; per l’assistència a un teatre o a un cinema; per un viatge més o menys improvisat…

El goig del saber viure el dia a dia.  L’Àlex  intenta seguir el consell dels clàssics i tot que estem parlant de literatura –és a dir, no d’una fotografia sinó de l’intent de re-creació d’una realitat– el lector té la impressió que el dibuix és autèntic.   I aquest és l’efecte que l’autor es proposa. Perquè la prosa de l’Alex no té res d’innocent.  Malgrat els moments difícils que el dietari reflecteix –la fi de la pandèmia, la decadent situació política de Catalunya, la banalització de la cultura, etc…– ell vol deixar constància, sense faltar a aquestes veritats, de la Catalunya que val la pena, dels artistes, dels escriptors que segueixen treballant, amb més o menys dificultats, però que no se’ls acudeix –perquè no volen o perquè no poden– deixar-ho estar.

En aquest dietari l’Àlex Susanna torna a demostrar la seva qualitat de gran escriptor, especialment com a crític de llibres, com a crític de pintura i en les descripcions de paisatges. “La vall de Sant Miquel presenta  una paleta de verds tendres, lletosos i transparents, sobreposada a la dels verds perennes, que és una pura meravella, però més enllà d’aquest espectacle visual sempre igual i diferent, aquests dies  emboirats sentiu, gairebé palpeu en l’aire, la sorda remor d’un renaixement que es va congriant, i això és impagable”.  I, a la vegada, tot i els intents de mostrar la cara més amable de la vida, la lucidesa no desapareix; no pot desaparèixer. N’és un exemple l’entrada del dietari que resumeix el dinar que ell i en Vicenç Villatoro –company generacional– van mantenir a Ca l’Estevet, lloc ideal per a tota mena de conspiracions públiques. “Parlem de com la mediocritat s’ha ensenyorit de la nostra classe política, però encara més del nostre fracàs generacional en molts aspectes: ras i curt del món que deixarem als nostres fills. (…)  Quan més feliços ens les prometíem de sobte vam estavellar-nos contra els aparells de l’estat, després vam embarrancar i ara ningú no sap ni com ni quan ens en sortirem, si és que ens en sortim. (…) Sortim de Ca l’Estevet amb un regust ben agredolç”. 

Però el llibre no ens deixa un regust agredolç sinó que constitueix una demostració del goig de viure que l’Àlex Susanna procura practicar dia a dia. En un país de blancs o negres, on la discrepància estètica o ideològica és rebuda com una desqualificació personal, la capacitat de matisació de Susanna –n’és un exemple la seva reflexió sobre la poesia de Joan Margarit– constitueix una rara avis. Escriu una prosa que llisca amb una elegant naturalitat només a l’abast dels grans escriptors –penso en Josep Pla o en Josep Maria Espinàs– i que li serveix per parlar amb coneixement de causa d’ un país petit, contradictori i excessivament brut, però que és el nostre.