D’ençà que visc al Maresme vacunar-se –de la grip i de la Covid– resultava molt fàcil. Només calia telefonar al CAP del meu poble i et solien donar hora per l’endemà o, simplement, presentar-t’hi i fer cua. Com que el poble és petit, i no costaner, resultava agradable anar-hi, des de casa, a primera hora del matí. Vacunar-se era molt fàcil; massa fàcil. Per això aquest any l’Administració ha decidit posar-ho una mica més difícil. La novetat ha arribat via mòbil. M’informen que s’ha iniciat la campanya de vacunació i que jo tinc hora reservada el dia 17 d’octubre al CAP de Premià de Mar. Conec Premià però francament no sé on és el CAP. Només sé que el desplaçament m’obliga a agafar el cotxe; esbrinar, abans d’arribar-hi, on puc aparcar; i presentar-m’hi amb prou temps per no perdre la tanda i la possible cua. Però, a més, a la mateix hora tinc concertada una entrevista a Barcelona per un tema relacionat amb el llibre que estic escrivint.
Penso que si vaig al CAP del meu poble puc trobar una solució. I això és el que faig. La persona que de l’altra banda del vidre atén els possibles pacients està parlant per telèfon. Pel que diu, constato que ha rebut la trucada d’un ciutadà que ha quedat desconcertat per la mateixa qüestió. El diligent funcionari li diu que està rebent múltiples telefonades i que l’Administració no ha consultat ningú. Entre trucada i trucada el funcionari es mostra solidari amb la meva queixa però em diu que, lamentant-ho molt, no pot fer-hi res.
Me’n torno a casa i em decideixo a entrar a “La meva salut” per trobar algun apartat que em permeti expressar la meva sorpresa per aquest canvi de regles. De moment, he de modificar de contrasenya perquè la que he fet servir fins ara ja no val. Un cop dins constato que hi ha múltiples apartats però cap on el ciutadà-pacient pugui expressar la seva opinió, la seva queixa. Vist el fracàs em decideixo trucar al 061 tal com indica el missatge que he rebut al mòbil. Li explico la situació a la persona que m’atén i ella, després d’escoltar-me, em diu molt amablement que ella tampoc no hi pot fer res però que en un termini de 24 a 48 hores em trucarà una persona des d’un número de l’Administració que és on es recullen totes les queixes. I, en efecte, mentre condueixo cap a Barcelona rebo la trucada. Li demano que em digui de quina manera puc fer arribar al Departament de Salut la meva protesta per la situació que han creat amb l’esperança que si son molts els ciutadans que ens queixem es pugui desfer l’error. També molt amablement, a l’altra banda del fil la persona que parla amb mi m’indica que per aquests casos no hi ha cap apartat especial i que, en tot cas, entri al web general de la Generalitat de Catalunya i que allà trobaré la manera de procedir.
Em fa una certa vergonya, vist el que està passant a l’Orient Mitjà i a Ucraina –per citar els dos conflictes actuals més visibles– queixar-me de situacions que només comporten retards i contratemps. Però la solució d’aquestes situacions, que afecten milers de ciutadans, si que està a l’abast de les nostres mans, dels nostres dirigents polítics. Hem convertit l’Administració en un monstre anònim i insaciable.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Quan jo era jove –fa uns quants anys– entre els intel·lectuals i els crítics literaris estava de moda rellegir. Alguns d’aquests personatges havien nascut ja llegits i això els donava una pàtina d’escepticisme que desplegaven contra l’emocionada ingenuïtat dels qui, més o menys autodidactes, descobríem els escriptors –en aquells anys d’asfixiant obscurantisme– com una pluja de maig. Jo vaig llegir la poesia de Joan Salvat-Papasseit als vint anys i hi vaig quedar enganxat. Guardo, encara, entre els llibres més preuats de la meva ara escassa biblioteca, el volum Poesies publicat per Ariel el 1962, “Primera edició completa” com es diu a la portada interior amb un esbós biogràfic de Tomàs Garcés, una introducció de Joan Fuster i les il·lustracions de Josep Guinovart. És un llibre que a hores d’ara és possible que tingués algun valor crematístic si no fos perquè alguns versos estan subratllats amb llapis de l’emoció que em van provocar. Salvat era un poeta eròtic i proletari i jo, desclassat a la força, m’hi sentia absolutament proper. Aquells versos no s’assemblaven gaire als que ja començava a conèixer de Sagarra, Carner, Riba i altres autors catalans més o menys contemporanis. Injectàven vida, emoció, plaer, directament a la vena. Com en el cas d’Antonio Machado i Garcia Lorca no en vaig tenir prou amb la lectura. Si per “culpa” de Machado vaig estar a punt de “naufragar” en una barqueta del Duero mentre llegia els seus poemes sobre el paisatge castellà, de Salvat m’era possible conèixer sense tan “perill” vida i miracles perquè havia nascut i mort a Barcelona. El resultat va ser “Tres paisajes de Joan Salvat-Papasseit” que el gener del 1971 va tenir la sort de guanyar el premi Manuel Brunet de periodisme que atorgava la revista “Destino” la mateixa nit del Nadal i el Josep Pla; premi, aquest darrer, que es va endur Teresa Pàmies per Testament a Praga.
Salvat-Papasseit fotografiat a Montjuic l’any 1919. Biblioteca de Catalunya.
El meu treball devia agradar perquè el van publicar en aquell mateix número. Anava precedit d’una elogiosa entradeta de Nèstor Luján. El reportatge ocupa quatre pàgines de la revista i està dividit en cinc parts. Les tres primeres son les que justifiquen el títol –“Tres paisajes de Joan Salvat-Papasseit”–. Aquests tres paisatges son el de la Barceloneta, on va néixer; el d’Horta, on va escriure aquell magnífic poema sobre “la gesta” que ell esperava; i el carrer de l’Argenteria on va morir. Les tres parts anaven encapçalades amb paraules que començaven amb les inicials del poeta –una J, una S, i una P– i no tenien cap punt i seguit. El reportatge també incorporava dues entrevistes a J.V.Foix –que li dedica un magnífic però distant retrat a Catalans de 1918— i al llibreter Emili Eroles. Aquest treball em va permetre entrar al pis de Giné i Partagas, a la Barceloneta, on encara vivia el seu cunyat Pere Eleuterio, que aleshores tenia 73 anys però que parlava del poeta amb precisió i emoció i de la Mort que va rondar aquella casa: Nuri, la filla morta als dos anys –quan Salvat ja estava greument malalt; va morir al cap de pocs mesos–; i Salomé, l’altra filla, morta a l’Hospital Antituberculós de Terrassa el 1945. Carme Eleuterio, la viuda, va morir el 1967 quan en feia cinc que s’havia publicat el volum d’Ariel. D’entre les confidències que vaig rebre mentre escrivia el reportatge recordo especialment la relacionada amb el llibre La rosa als llavis. A qui anaven dirigits alguns dels versos eròtics més brillants que s’han escrit en llengua catalana? Segons Emili Eroles, amic de l’ànima del poeta, Salvat no els va escriure pensant ni amb Carme Eleuterio, ni amb Margot, la infermera que va conèixer al sanatori de Les Escaldes, sinó amb Manolita Piña, l’esposa del pintor Torres Garcia, amb qui tanta amistat va fer. “Fou un enamorament platònic –em va dir Eroles– però jo no he volgut escriure res sobre la qüestió perquè els fills del pintor, que de tard en tard, venen a Catalunya, no s’enfadin”. A instàncies seves jo tampoc esmento l’episodi en el meu reportatge. Ho vaig fer anys després, quan Emili Eroles ja era mort, en el conte “La rosa als llavis” que forma part dels Tretze contes llibertaris publicats per Laia el 1981. Faig coincidir en un viatge Mississipí amunt Tom Sawyer, Huck Finn –responsables de la bona marxa del vaixell– Boris Vian, Jack Kerouac, Flaubert, Salvat-Papasseit i Emma Bovary . El vaixell atraca davant d’una casa sota els porxos de la qual es retalla una bellíssima figura femenina. És Manolita Piña. Perquè el lector copsi el seu atractiu, descric amb la major precisió possible –però sense dir-ho– el retrat que del seu rostre va pintar Torres Garcia, el seu marit. Del vaixell estant, Salvat es queda mirant Manolita Piña amb una indissimulada delectança. En aquest moment, Flaubert murmura alguna cosa a l’orella de Kerouac i Boris Vian creu entendre que diu: “Tot el que s’inventa és veritat”.
La primera setmana de 1994, en ocasió del centenari del naixement de Joan Salvat-Papasseit, la revista El Temps va publicar el meu reportatge en català. Es pot trobar a internet i les fotografíes les va fer Salvador Saura.
En un dels editorials que vaig escriure com a director de la Revista de Catalunya –concretament, el del número corresponent al tercer trimestre de 2018– afirmava que el procés d’independència plantejava, sobretot, un trencament de l’”statu quo” polític consagrat en la Constitució espanyola del 1978. A imitació del sistema “turnante” entre conservadors i liberals establert durant la Restauració monàrquica d’Alfons XII, el sistema polític sortit del franquisme establia l’alternança entre dretes (UCD o PP) i PSOE amb la col·laboració, aquest cop, dels partits “regionalistes” i la complicitat, des de fora, dels dos sindicats majoritaris. Això és el que ens explicava Santiago Nadal als alumnes de la primera promoció de l’Escola del Periodisme de l’Església instal·lada al CICF –no arribàvem a una quinzena i fèiem les classes al voltant d’una taula rectangular– i nosaltres ens en rèiem per sota el nas perquè no sabíem quina però volíem fer la Revolució. Tanmateix, les coses van anar tal com el professor Santiago Nadal –admirable persona; periodista exemplar– ens havia anunciat.
Des de la banda progressista –és a dir, 23-F al marge– aquest statu quo s’ha intentat trencar dues vegades: amb el moviment del 15-M, després reconvertit en la formació política Podemos, i amb el procés independentista. Podemos ha estat, i de fet està, al poder; és a dir al Parlament espanyol i al Consell de Ministres. I ha aconseguit transformacions notables pel que fa als drets de les dones o a la situació dels assalariats. Ens agradarà més o menys algunes de les decisions que ha impulsat però el seu pas per la política –i, és clar, sobretot pel poder executiu– ha deixat petja. I posaré un exemple: ha calgut la presència de Podemos al Consell de Ministres perquè s’acordés una pujada esglaonada però significativa del salari mínim que és una mesura fonamental, des del punt de vista de la justícia i del progrés, que jo li havia sentit reivindicar, en un dels seus llibres, a un savi tan poc sospitós de tremendisme econòmic com és el doctor i polític Miquel Puig.
L’Estatut de Catalunya, tombat pel Tribunal Constitucional en la seva sentència del juny del 2010, també era un intent de trencar l’statu quo des de dins de la Constitució espanyola en la mateixa línia de les reformes proposades per Podemos. Des d’aquell 2010 que ara ens sembla tan llunyà han passat moltes coses però hem tornat a la casella de sortida: plantegem el concert econòmic –digueu-ho com vulgueu– i una relació amb l’Estat, o la resta de l’Estat, que no resulti tan tramposa. Tanmateix, la situació no és ben bé la mateixa que la del 2010. Tot i els molts errors que els dirigents polítics del procés han comés –ho explica molt bé David Madí (a qui no conec de res) en el seu llibre Merèixer la victòria— és molt probable que ara hi hagi més independentistes que abans de la sentència. Si més no, aquest és el meu cas. Com a editorialista durant molts anys de l’Avui vaig defensar, perquè així ho creia, la possibilitat del que aleshores en dèiem “un encaix” de Catalunya dins d’Espanya. Avui, si repasso el camp que conec més bé, que és el de la cultura, comprovo que ens han aixecat la camisa. Ho he intentat explicar, amb exemples concrets, en el meu llibre Crònica al marge. I el procés independentista ha deixat clar que podem comptar amb ben pocs amics entre els espanyols. Sóc independentista amb la mateixa resignació que em fa impossible creure en el Més Enllà. M’agradaria que, en cap d’aquests dos casos, no fos així perquè la vida resultaria més fàcil –o més portadora– però les coses son com son. Per cert, Gaziel també sabia que Espanya mai no ens tractaria tal com hi tenim dret però això no vol dir que es tirés a la muntanya. Aconseguir el concert econòmic, o com es digui, seria el primer trencament real de l’statu-quo pel que fa a la qüestió catalana. Si s’aconsegueix de veritat no haurà estat la independència però, de moment, un pas endavant radicalment trencador. Veurem.
El record que ens pot quedar d’en Josep Miquel Servià no seria complert si més enllà de la seva increïble capacitat assertiva –hauria estat capaç de fer-se amic d’una sargantana si s’ho hagués proposat– oblidéssim la seva vàlua com a periodista. Jo vull subratllar dues de les seves aportacions. Gràcies al seu llibre Gabriel Ferrater: reportatge en el record tenim constància escrita d’un incident relacionat amb la Guerra Freda cultural que també va afectar el nostre país. I el fet té la seva importància si tenim en compte que d’aquests testimonis escrits en queden pocs perquè durant els llargs anys dels franquisme resultava difícil, per no dir impossible, discutir obertament sobre comunisme i sovint les discrepàncies es dirimien a puntades de peu per sota la taula. En Servià posa en boca de Maria Aurèlia Capmany el que va passar durant un sopar literari. “Recordo com si fos ara la imatge d’en Gabriel Ferrater, dret entre el públic, cridant: “Tu ets com en J.-P.-Sartre, que ens diu: “El comunisme és una merda, però hem de menjar merda. Jo no vull menjar merda”. Aquest anticomunisme de Gabriel Ferrater era compartit pel seu germà Joan potser perquè l’estada d’aquest a l’estranger, com a professor universitari, li havia donat una visió més crítica del marxisme. Segons Antoni Comas –jo crec que l’autèntic confident de Salvador Espriu– és Joan Ferraté el qui inspira el pròleg del llibre Iniciació a la poesia de Salvador Espriu de Josep Maria Castellet que significa l’abandonament dels postulats del realisme socialista. Per aquest abandonament, Castellet serà durament crític pels “purs”: Jesús Aguirre, Aranguren, Vázquez Montalbán. Per cert, la Maria Aurèlia formava part del jurat que va atorgar al llibre d’en Servià el premi Gaziel de reportatges periodístics que es donava dins la Nit de Santa Llúcia que aquell any, 1977, es va celebrar Lleida. Ho puc certificar perquè jo hi vaig acudir per cobrir la informació per a l’Avui i com a xofer, anada i tornada, de la senyora Capmany.
La segona aportació que vull destacar d’en Servià fa referència al president Tarradellas. Servià treballava al departament de premsa de la Diputació de Barcelona quan Josep Tarradellas va arribar a Barcelona com a president de la Generalitat. De la seva estada ben a prop seu durant una bona temporada Servià en deixa constància en el seu llibre Granissat de cafè. I explica que el fotògraf que solia deixar constància de les audiències del president ja sabia quan havia de disparar l’aparell. Era en el moment en què, en acomiadar-lo, Tarradellas allargava el braç a l’interlocutor però no en paral·lel al sol sinó amb una lleugera inclinació que facilitava que el visitant acotés el cap. Aleshores, el fotògraf entrava en acció.
Guerra Freda i Poder. A Josep Maria Servià, com a bon periodista, res no se li escapava.
Xavier Febrés (Barcelona, 1949) ha publicat més de 50 llibres i en molts d’ells ha practicat una literatura suau, és a dir, “plaent als sentits” segons definició del nostre diccionari normatiu; una manera d’escriure que busca que el lector llisqui sobre les paraules sense cap mena d’ensurt. Ara acaba de publicar Motel Empordà, elogi de l’amor estable (Editorial Gavarres), amb pròleg de Jaume Subirós i epíleg de Joan i Josep Roca. En teoria es tracta d’un llibre de cuina. I sí, naturalment en el text hi surten plats, vins, postres, l’elogi del servei i totes les positives consideracions que es mereix un establiment tan singular com és el Motel. Però ja des de la primera pàgina en Xavier Febrés situa la descripció del que es fa al restaurant dins d’una perspectiva molt més àmplia, humanística, diríem, si aquesta paraula no resultés, en aquests moments, tan poc comprometedora. La pervivència del Motel des del 1961 fins ara és deguda –escriu Febrés– “a un combinat de dedicació, regularitat, talent, coherència, força, destresa, geni, veritat, lucidesa i perseverança”. I afirma: “Manté la funció social de crear bellesa i estimular sentits, sense per això demanar miracles”. I si en aquesta primera pàgina Febrés es capaç de relacionar la literatura gastronòmica amb els grans conceptes que conformen la vida dels humans, a l’última s’acomiada amb una mena de confessió que té molt de filosofia de vida: “De vegades val més quedar-se mirant el sostre a l’habitació del Motel i esperar que arribi Godot o el son dels justos, lliurar-se a l’oci nobilíssim de les plusvàlues i minusvàlues dels dies, repetir-se que som persones perquè recordem però no podríem viure sense oblidar. Hi ha dies per lliurar-se de grat a l’eufòria esvalotada, sortir de la gàbia i arraconar la solitud. Altres dies són per bullir, a foc lent, respirar l’atmosfera que crea el ritme compassat del silenci, conviure en pau amb les preguntes remotes i els batzacs de les il·lusions traïdes que malmeten l’ànima. Quasi tot és pendular i passatger”.
En el llibre es parla dels naps negres de Capmany, del peix de mercat, de la llebre a la royale, de la taula de formatges i de molts altres plats. Però queda clar que no és un llibre de receptes sinó la descripció d’una cuina que és, també, una manera d’entendre el mon. L’afirmació pot semblar exagerada però no podem oblidar que el Motel va ser refugi de Josep Pla i que, entre moltes altes celebracions, va acollir, l’any 1990, la presentació de les memòries del periodista Manuel Ibañez Escofet ben poc temps abans de la seva mort. Ibañez Escofet tenia una casa a Capmany, a un cop de pedra del Motel.
Xavier Febrés és un escriptor mogut per la curiositat que se sol atribuir al periodisme, d’on ell prové. La xafarderia –deia Pla– és el motor de la curiositat; i la curiositat, el motor de la cultura. A Josep Pla, Xavier Febrés li ha dedicat alguns llibres —-entre altres, Josep Pla, biografia de l’homentot(1990 ); Les dones de Josep Pla (1999); Josep Pla, sis amics i una amant (2019); Josep Pla o la vitalitat (2000)– . També ha publicat llibres biogràfics sobre Pasqual Maragall, el coronel Escofet, Alberto Puig Palau, el poeta Antonio Machado i l’escultor Maillol. Ell és, en aquests moments, un dels grans cronistes de la Costa Brava, de l’Empordà i de l’anomenada Catalunya francesa i això tant pel que fa a personatges com a paisatges i centres culturals o socials. Com a periodista ha ocupat càrrecs de responsabilitat i crec que és justícia subratllar el seu treball com a director de la col·lecció “Diàlegs a Barcelona” patrocinada per l’ajuntament de Barcelona.
Xavier Febrés és un exemple d’aquells periodistes que després de dur a terme una notable activitat dins d’aquesta professió acaben convertint-se en escriptors de primer rengle. Si en un moment determinat de la seva trajectòria s’han vist obligats a deixar el periodisme actiu no per això s’han instal·lat en un victimisme més o menys agraït . Ben altrament, s’han endinsat en un nou repte professional sense deixar la vivacitat i les ganes d’atrapar el lector des de la primera ratlla, dues de les característiques pròpies del millor periodisme escrit. Aquests són els meus.
L’Àlex Susanna vivia i escrivia com si el miratge d’una societat neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç s’hagués fet realitat entre nosaltres. Ell ja ho sabia que això no era així, i prou que n’ha pagat les conseqüències, però no estava disposat a apuntar-se al rol de la mediocritat i de l’anar tirant. No sé si passa en altres països. Però en el nostre resulta força estrany que els càrrecs importants siguin exercits per les persones adequades. Per la seva formació, per la seva voluntat i per la seva intel·ligència l’Àlex Susanna hauria d’haver ocupat càrrecs d’alta responsabilitat en el mon cultural de casa nostra. Quin gran conseller de Cultura hauria estat! Però en els càrrecs de direcció va durar relativament poc potser perquè la seva elegància intel·lectual, i la seva diguem-ne moderació ideològica, no li impedien assumir una independència de criteri que acabava per topar amb la resistència dels buròcrates. L’Àlex era, sense cap mena de dubte, la persona més ben dotada per dirigir la política exterior de la cultura catalana. Només ho va poder fer d’una manera parcial i durant ben pocs anys. I perquè va haver de sortir per la porta falsa del Departament de Cultura?
Però no vull presentar l’Àlex Susanna com una víctima. L’Àlex volia i sabia gaudir de la vida –de la vida quotidiana– com poques persones he conegut. Els que hem llegit els seus llibres –i especialment, els seus dietaris– ho hem pogut comprovar des de la primera ratlla. L’Àlex vivia plenament, amb una naturalitat gens impostada, això que en diem cultura: la lectura, les arts visuals, la gastronomia, la reflexió intel·lectual, la conversa. Escrivia d’una manera clara i aquesta claredat li servia tant per a la descripció d’un paisatge com per a l’anàlisi de l’obra dels seus amics escriptors o pintors. Ell era deu anys més jove que jo i provenia d’un medi social i intel·lectual molt diferent del meu; també ho havia estat la nostra preparació acadèmica, infinitament superior la seva. I, tanmateix, al seu costat t’hi senties be. Ell feia que t’hi sentissis bé. No només perquè, en un país de brusquedats, l’Àlex havia apostat per l’elegància sinó també per la seva generositat. En un dels seus dietaris en comentar la meva biografia sobre Maria Aurèlia Capmany, a la qual ell havia conegut molt, va escriure que un poble que no es reconeix en els seus capdavanters és un poble que demostra tenir ben poca auto-estima. I l’Àlex sabia perquè ho deia: la bona acollida crítica de les meves biografies no es corresponia –amb l’excepció de la dedicada a Salvador Espriu– amb el seu nivell de vendes. En un altra ocasió li vaig demanar que es disfressés de Joyce i ell va acceptar encantat. Es tractava de la presentació del meu llibre Zuric, 1917. Lenin, Joyce, Tzara. Les tres revolucions que van canviar Europa. Ell va assumir el paper de Joyce; Vicenç Altaió, el de Tzara; i el meu germà Oriol Tramvia, el de Lenin. Vaig pensar que així aconseguiríem interessar els mitjans de comunicació. L’endemà, però, i durant els dies que van seguir, ningú no en va parlar. A la presentació de Catòlics, comunistes i cia no va poder venir. Ja estava malalt. Li vaig fer arribar el llibre i ell, després de llegir-lo, em va enviar un enstusiàstic correu electrònic: “M’ha semblat tan lúcid com valent. I necessari. (…) L’estic recomanant a molts dels meus amics”.
Vicenç Altaió, Àlex Susanna i Oriol Tramvia disfressats, respectivament, de Tzara, Joyce i Lenin.
Avui, per escriure aquest article m’he baixat de la lleixa l’antologia de poemes que va publicar el 2019 i m’he topat amb aquests dos versos:
“Una taca de llum/que res no pot fondre del tot”.
I he pensat que aquesta definició del que és un poema es podria aplicar, també, al seu llegat.
En les Memòries d’un espectador –publicades per La Campana el novembre de 2006– Carles Sentís explica un dels motius pels quals no va ser possible, el 1946, la restauració de la monarquia a Espanya en la figura de Don Joan de Borbó. Aclarim d’entrada que Sentís disposava de prou recursos econòmics propis –o familiars– per decidir lliurament des d’on informar. Això fa entendre els seus successius viatges a Brazaville, Alger, París, Nuremberg i San Francisco durant la Segona Guerra Mundial i els primers anys de postguerra. Sense comptar, naturalment, Sant Sebastià i Madrid. El 1946 Sentís s’havia traslladat a Estoril per seguir ben de prop els moviments de Don Joan de Borbó que havia deixat la residència de Lausana i s’havia instal·lat a Portugal per si la nova situació internacional feia possible la caiguda de Franco. Sembla que el mateix germà del dictador, Nicolàs, ho veia en certa manera inevitable. Un comitè creat “ad hoc” va moure totes les fitxes possibles i, sobretot, la dels militars. Però la maniobra, com tots sabem, va fracassar. “Al projecte d’Estoril –escriu Sentís– només hi van respondre un o dos generals, i encara d’una manera tímida. La decepció planava a la mirada del monarca. La seva mare li havia dit un dia: “Jo crec que el que agrada als espanyols és la dictadura. Van tenir Primo de Rivera, i ara tenen Franco i ho troben bé”. (Sentís explica, en un altre punt de les memòries, que la reina Victòria Eugenia al general Franco li deia: “Mi caiman”). Per a mi, però la reflexió més significativa de Sentís és la que escriu uns paràgrafs més enllà: “[Franco] era un tirà, per descomptat, però tenia al darrere la major part de la classe mitjana espanyola, especialment els propietaris rurals”. I afegeix: “No parlo de Catalunya, on la prohibició de la llengua va ocasionar-li moltes antipaties”. “La major part de la classe mitjana espanyola”. Sentís s’està referint a la generació que va patir la guerra civil i ell reconeix que “per parlar d’una clara oposició interna al règim va haver de passar tota una generació”. Però em venen al cap les llargues cues de ciutadans que el 1975 van anar a dir adéu al cadàver de Franco, les multitudinàries mostres de dolor que aquells dies vam poder presenciar i m’adono que una part de la dreta espanyola –majoritària?– històricament no ha assumit de debò els principis democràtics. I aleshores penso en França –on la dreta que ha governat durant tants anys va ser la primera en revoltar-se contra l’ocupació nazi– o penso en la Gran Bretanya on una de les raons principals de l’abdicació del rei Eduard VIII va ser tant el seu matrimoni morganàtic com –potser, sobretot– les seves simpaties cap al règim de Hitler.
En una platja de l’Algarve, el 1946. D’esquerra a dreta Rocamora, de la secretaria del rei; Don Joan; el marquès de Foronda i Carles Sentís.
Foto treta del llibre Carles Sentís. Memòries d’un espectador.
Per a Nèstor Luján, que no era precisament un periodista afí al pensament de l’esquerra tradicional, aquesta incapacitat de la dreta espanyola per assumir postulats i comportaments plenament democràtics constituïa una obsessió. Era un dels punts fonamentals que ens feia diferents a la resta de països democràtics d’Europa. Perquè –i això ho dic jo– l’esquerra sí que havia fet els deures. Els comunistes havien acceptat la bandera monàrquica; els socialistes havien renunciat al marxisme i la memòria de les figures més prominents de la Segona República –de Largo Caballero a Manuel Azaña– havia queda arraconada a les golfes. En els primers anys de la Transició, la dreta més compromesa amb el franquisme –que era la majoria– es va quedar a l’expectativa amb la por que s’acabés passant comptes, d’alguna manera, amb la Dictadura. Quan va quedar clar que això no succeiria va anar ocupant l’espai de centre dreta fins a fagocitar-lo. Aznar ha estat, en aquest sentit, molt pitjor que Manuel Fraga.
L’auge actual de l’extrema dreta als Estats Units i a bona part d’Europa ha empalmat, a Espanya, amb aquest neofranquisme encara hegemònic si més no en el PP actual. Nuñez Feijóo s’ha convertit en un penell que es mou a cops de vent: un dia s’alia amb l’extrema dreta i l’endemà elogia Macron. A França, la segona volta ha servit per aturar, de moment, Marina Le Pen i els seus. A Anglaterra, el canvi de govern es va fer en vint-i-quatre hores. I el discurs del cap del govern sortint va ser un model d’educació envers el govern entrant. Aquí, mentrestant, la dreta espanyola normalitza el règim de Franco i abraça les posicions més retrògrades del neo-feixisme. Per desgràcia, el diagnòstic de Sentís i Luján segueix plenament vigent.
Volia titular aquest article “Cadaqués, capital del món”, però no he gosat. Podria ser pres com una broma de mal gust o com una exaltació exagerada d’algun felibre casolà. Tanmateix, no s’hauria tractat d’un títol del tot inexacte. Perquè un dels atractius més singulars del llibre El radar americà –l’últim que acaba de publicar Vicenç Altaió– és la relació que estableix entre allò que ell en diu ultralocal –les tradicionals cases dels pescadors de Cadaqués, per exemple– amb el gran moviment de renovació de l’arquitectura que s’obre pas amb la Bauhaus i que després de la Segona Guerra Mundial assoleix el seu màxim prestigi i extensió. I potser més important encara: els dos personatges centrals del llibre son Peter G.Hardnen i Lanfranco Bombelli, dos arquitectes de generació i procedència geogràfica diferents. Ells dos juguen un paper determinant en la modernització tecnològica d’Europa a partir del seu treball conjunt en l’entitat Visual Information, creada pel govern nord-americà a l’òrbita del Pla Marshall per a la reconstrucció d’Europa després de 1945. A través d’exposicions fixes o itinerants o de la participació en Fires –les de Milà i Brussel·les, per exemple– al ciutadà europeu li son presentats els avenços tecnològics que estan revolucionant la vida domèstica: des dels espectaculars canvis que experimenta la producció agrícola i ramadera fins a la generalització de les rentadores, dels frigorífics i de tots aquells altres estris que canvien de dalt a baix la vida de les famílies; i, sobretot, la de les dones. Els que tenim prou edat podem recordar l’impacte que produïa cada any, a grans i petits, els diferents estands de la Fira de Mostres de Barcelona. Agradi o no, la modernitat va arribar a Europa de la mà dels Estats Units i en aquesta operació no hi havia només un legítim afany de guany i d’hegemonia econòmica i cultural sinó també l’oportunitat d’exercir un lideratge beneficiós per al conjunt dels europeus. Al meu entendre, en Vicenç Altaió s’embolica una mica quan parla del que ell en diu el pas del capitalisme racional al capitalisme especulatiu però el llibre està tan ple de noms propis i de suggeriments poc comuns que aquesta apreciació, absolutament subjectiva per part meva, no li treu gens de brillantor.
Fotògraf: Carles Mercader
Perquè el text d’en Vicenç Altaió ho és molt, de brillant. Els dos personatges centrals del llibre només son com el tronc del qual surten branques que passen pels arquitectes catalans que es consoliden els anys cinquanta –Coderch, Correa-Milà–; amb posterioritat per alguns dels membres més destacats de la definida com a “gauche divine”, que fan estada més o menys temporal a Cadaqués; per noms de la transcendència cultural de Marcel Duchamp o John Cage; i no cal dir que per personatges tan im-prescindibles com Salvador Dalí. Altaió estira el fil del relat de vegades en línia recta; sovint, però, amb meandres enlluernadors que ens fan descobrir personatges o episodis desconeguts del tot o mal coneguts.
No crec dir cap disbarat si escric que, al meu entendre, la no-ficció en català no gaudeix, en aquest moment, de bona salut. És un peix que es mossega la cua. Les editorials son reticents a publicar assajos perquè solen anar justes d’armilla o per raons ideològiques –o per les dues coses ala vegada–; els escassos premis d’assaig que existeixen en l’àmbit de la literatura catalana sovint tenen tendència a guardonar temes locals o estrictament erudits; el Departament de Cultura s’ha convertit en un administrador de competències i no considera problema seu res que escapi a les normes i protocols establerts; i els nostres mitjans públics de comunicació –amb algunes honorables excepcions– basculen entre l’eufòria i el col·lapse. Però són escriptors com Vicenç Altaió, Ferran Sáez o Àlex Susanna –capaços de relacionar el que passa aquí amb el que passa a fora– els que impedeixen que l’assaig baixi de Primera Divisió, on li pertoca estar, a categoria regional on alguns, o molts, de forma conscient o inconscient el voldrien situar.
Vaig treballar a El Noticiero Universal des de l’estiu del 1964 fins al 31 de març de 1976. Vaig entrar-hi bevent un cacaolat per esmorzar i vaig sortir-ne quan ja m’havia avesat als cigalons. Quan al cap d’un temps vaig ser posat en nòmina el meu pare em va dir: “Treballaràs en un diari que no és ni catalanista ni catòlic, que son les dues úniques creences que jo professo”. Tenia raó. Al Noticiero havia publicat Jacint Verdaguer el seu primer article En defensa pròpia i al Noticiero vaig respirar encara un cert republicanisme radical, ben poc catalanista. Aquest era el cas, per exemple, de Braulio Solsona que cada dia signava, des de París, la seva crònica amb el pseudònim de J.Rosal. Perquè Braulio Solsona era un dels molts polítics republicans que havia marxat a l’exili i que s’havia instal·lat definitivament a França. Ell era el governador civil de València el 18 de juliol del 1936 i es vantava, quan venia a Barcelona, d’haver impedit el triomf dels revoltats. L’adscripció republicana de Braulio Solsona era més o menys pública quan jo el vaig conèixer en un dels seus viatges. En canvi, no vaig saber mai que un senyor vellet que cada setmana, o cada quinze dies, venia a portar un article sobre temes de motor i que signava J.Milillu era, en realitat, Emili Lluch, enginyer i periodista, un dels personatges més destacats en el seu camp durant els anys de la República. Quants altres periodistes emboscats escrivien al Noticiero? No ho he sabut mai.
Just Cabot en una fotografia de M.de Bucovich l’any 1930 per a la revista Vogue.
Alguns d’aquests noms –el de Braulio Solsona, el de Milillu– els he tornat a recordar arran de la lectura de Just Cabot i les veus vives de l’exili que Valentí Soler acaba de publicar dins la col·lecció Pont de petroli de Badalona i sota els auspicis de l’editor i ex-president Quim Torra. És el tercer llibre que Valentí Soler escriu sobre Just Cabot. Inclou moltes de les cartes que el periodista republicà va escriure o va rebre i que fins fa ben poc estaven com si diguéssim segrestades per la persona que s’havia fet amb aquests i altres documents. Del que diu Just Cabot en aquestes cartes jo en voldria destacar dues qüestions: la seva relació amb la gent de Destino i la relació que Carles Sentís restableix amb ell. L’opinió que li mereix aquesta revista i els periodistes que la dirigeixen o hi escriuen corrobora la versió que, de viva veu, m’havia donat a mi Nèstor Luján: Destino era un calc, això sí en castellà i adaptada al franquisme, de Mirador. Els demolidors adjectius que Cabot els dedica –i el disgust que li impedeix obrir les seves pàgines quan el te a les mans en alguns dels seus viatges a Andorra– son ben comprensibles. A Destino hi acabaran col·laborant no només alguns dels articulistes que ell havia fitxat en època republicana, i que no havien marxat a l’exili, sinó d’altres com Sebastià Gasch que comparteix amb ell els primers anys d’èxode però que així que pot torna a Barcelona.
Cabot dalt del side-car amb Emili Lluch, Milillu, de pilot, vers el 1926.
Pel que fa a Carles Sentís, recordem que el seu reportatge sobre el transmiserià –que en certa manera marca un punt i apart en l’evolució del periodisme català– es va publicar a Mirador, gràcies a l’acollida i al suport que va rebre per part de Just Cabot. Sentis –que a les vellúries es consideraria, per sobre de tot, cambonià– va fer la guerra al costat dels revoltats i va entrar a Barcelona amb els vencedors de la guerra civil. Però no va perdre mai el sentit de la jerarquia. De manera que en un dels viatges que va fer a París immediatament després de la Segona Guerra Mundial va voler dinar amb Just Cabot. Prou que devia saber que aquest no el rebria amb els braços oberts. Però hi va anar i va aguantar una bona esbroncada. Ho explica Just Cabot en una de les cartes a Rafael Patxot.
Per escriure aquest article he baixat de la lleixa els dos llibres anteriors que en Valentí Soler ha dedicat a Just Cabot. Quina ha estat la meva sorpresa en adonar-me que l’any 1938 Just Cabot publica a la Revista de Catalunya un article dedicat a la memòria de la pintora Suzanne Valadon morta a principis del mes d’abril d’aquell any. Suzanne Valadon de la qual ara podem veure una extraordinària exposició al MNAC. Just Cabot en parla, amb ple coneixement de causa, durant la nostra guerra incivil. Quin gran personatge!
Comencem pel final: la biografia de Josep Pla —Un cor furtiu– que acaba de publicar Xavier Pla és una gran biografia; un dels llibres de no-ficció més importants dels que s’han publicat a Catalunya aquests darrers anys. Correspon a una literatura de primera que és on militem– o hauríem de militar — encara avui malgrat les dificultats d’edició i promoció que pateix el gènere, ocupat per psicòlegs i economistes que ens volen fer feliços i rics. No és la primera biografia que s’escriu sobre Josep Pla –i en Xavier Pla les enumera totes en la nota final del seu llibre– però sense dubte la més ambiciosa i la més completa. Son exactament 1447 pàgines de text que no diré que resultin curtes però sí fàcils de llegir. Xavier Pla fa l’esforç, i se’n surt, d’escriure de la manera més clara possible a les antípodes del llenguatge pedantesc tan propi de moltes biografies del nostre país en contraposició a les seductores pàgines de prosa que ens ofereixen els catedràtics anglosaxons. Penso, per exemple, en Hugh Thomas, en Paul Preston o en Orlando Figes. Aquesta voluntat del biògraf es correspon exactament amb la del biografiat. Perquè una de les principals obsessions estilístiques de Josep Pla –si no, la més important– és escriure amb la màxima claredat possible i trencar amb el real o suposat encarcarament de la prosa noucentista. “En català només hi ha una manera d’escriure –afirma Pla en un sopar literari en presència de Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany i Josep Maria Castellet–: subjecte, verb i predicat, estrictament per aquest ordre. Que quedi clar: la persiana és verda. Això i només això és català: la persiana és verda”.
Però en la prosa de Josep Pla, com en la majoria de la prosa dels grans escriptors, les aparences solen enganyar. Perquè justament en una adjectivació complexa, tot i que no goso dir barroca, és on la seva prosa arriba als nivells més alts d’excel·lència. Pla és el mestre indiscutible de l’adjectivació; una adjectivació treballada a cada frase, mil vegades corregida, que no té res a veure amb l’aparent manca d’intenció que l’escriptor usa quan parla dels seus textos. Obro, a l’atzar, una pàgina del Viatge a la Catalunya vella (volum novè de l’Obra Completa): “Si es vol tenir una idea passablement panoràmica de les terres de l’Empordà s’ha de fer un petit sacrifici: s’ha de pujar al castell situat al punt més alt de les muntanyes de Montgrí. Aquestes muntanyes son seques, rocoses, minerals, erosionades, despoblades de botànica, grisenques amb un parpelleig colorístic morat, malva i tórtora que a vegades queda ratllat pel vol de les perdius”. Queda clar que això de “la finestra verda” és un subterfugi; una dissimulació, que és una altra de les característiques de la prosa de Pla, especialment quan parla d’ell mateix. Poques vegades un escriptor havia parlat tant d’ell mateix en les seves obres –ens ve a dir Xavier Pla– i poques vegades el lector s’ha quedat tant sense conèixer-lo. Pla es presenta com un pagès, com l’home de la boina quan ja des de ben jove és un lector insaciable interessat tant pels autors més clàssics com els moderns i contemporanis sobre els quals té opinió i dels quals rep influència. I la seva ment i el seu esperit bullen de congruències, incongruències, dogmes, anècdotes i rectificacions.
Josep Pla 1919. Fotografia de Dunyach
Allò que fa d’aquesta biografia una obra fonamental per conèixer la vida i l’obra del prosista català més important del segle XX és doble. D’una banda, la quantitat ingent de documents i testimonis que Xavier Pla te entre mans. “La major part de la documentació que apareix a Un cor furtiu és inèdita i es dona a conèixer per primera vegada” diu el biògraf en la Nota final del llibre. Això vol dir que les múltiples llegendes al voltant de la vida de Josep Pla queden convertides en biografia. Ara ja sabem exactament –amb dades i dates incontrovertibles– què va fer Pla abans i durant la guerra civil; quines van ser les seves relacions amb Cambó, amb els polítics de la Segona República, amb el falangisme i el franquisme; la relació amb els pares i els germans; els contactes amb els agents nord-americans que operaven a Catalunya durant la Segona Guerra Mundial; la seva vida sentimental; el seu estil de vida al Mas Pla; les conxorxes prodemocràtiques amb Jaume Vicens Vives, l’exiliat president Tarradellas, Manuel Ortínez i Sardà Dexeus; la polèmica al voltant del Premi d’Honor; la seva consideració del bilingüisme –que ell es veia obligat a practicar– com una desgràcia i la seva determinació per deixar una obra completa escrita en català, determinació a la qual va supeditar tots els altres aspectes de la seva vida. I quan dic tots el biògraf ens fa veure que, efectivament, van ser tots.
Posats a demanar jo potser he trobat a faltar una informació més extensa del paper que va jugar Josep Vergés en la consagració definitiva de Josep Pla i no només com a editor sinó també com a conseller àulic. I penso també que en l’estat d’ànim del Josep Pla dels últims anys devia pesar de forma desfavorable la recepció diferent, oposada, que una part significativa de la societat catalana feia de la seva figura i de la seva obra en relació, per exemple, a la de Salvador Espriu que era l’últim escriptor viu que li disputava el lideratge. Per això en aquella famosa entrevista de Soler Serrano a Josep Pla aquest li diu: “Cuando vea a Salvador Espriu dígale que es un cuco”. És a dir a algú tan conservador com ell, possiblement també tan nihilista com ell, però que, tanmateix, surt del franquisme en olor de multituds.
I, a la vegada, Xavier Pla projecta sobre la biografia la seva condició d’assagista. No era només –ja abans de publicació d’aquest llibre– el màxim coneixedor de l’obra de Josep Pla sinó que com a catedràtic de literatura és capaç d’oferir-nos unes anàlisis brillants i detallades dels llibres més importants del biografiat. I això serveix perquè el lector comprengui millor els vessants més subtils de l’obra de Josep Pla i la relació de l’escriptor amb els seus llibres. Pot resultar especialment interessant veure com Josep Pla es construeix a si mateix a través dels textos aparentment més autobiogràfics que publica. Per exemple, El quadern gris on tot resulta extraordinàriament versemblant encara que sigui al preu de l’estricta veritat.
Pla a Calella de Palafruguell els anys cinquanta
No em veig en cor de resumir en unes breus línies el pensament d’un escriptor que va deixar en vida 39 volums de la seva Obra Completa. Xavier Pla esmenta uns textos sobre Pla publicats per Carles Riba a La Publicitat i, després, a Els Marges. “Volem dir –explica Riba– que escriure pot ésser en ell [Josep Pla] el principi i el fi, el seu goig i la seva temptació; per on moltes vegades –massa vegades–, ennuegat en la delícia d’idees i àdhuc de sentiments fets que en la paraula li arriben, li abandona la seva responsabilitat. Per un mot bell, maliciós o sensible, Josep Pla es vendria l’ànima o l’esperit al diable”. Xavier Pla en comentar aquestes paraules escriu: “La timidesa extrema, més una insatisfacció profunda, són a la base del desig de superació personal i de dedicació a l’escriptura d’en Pla. Per això, en Pla hi ha tensió, desequilibri i més destrucció del que no sembla. No s’agrada. Però ningú és més crític que ell mateix. Això el salva. Pla es posa davant del mirall. Com el seu admirat Stendhal, Pla passa tant de temps mirant-se que sembla que li faci por, al final, arribar a conèixer-se o gosar descobrir-se realment. És implacable, duríssim, sobretot en els seus autoretrats”.
Josep Pla, com Salvador Espriu o Mercè Rodoreda, ho va apostar tot a la literatura. En aquest tot o res on tants fracassen –o no gosen arribar fins al final– Josep Pla va demostrar tenir una ambició sense límits. Xavier Pla, en el seu llibre, ens ho recorda. La seva biografia ens permet constatar que l’escriptor en va pagar, vitalment, un preu molt alt. Però ens queda la seva obra, gegantina, tan seductora com el primer dia, que és en el fons el que ell volia.
"Amo les faules del filòsofs;
