El Blog d'Agustí Pons

Parlem d’Hannah Arendt i de Gianni Vattimo

M’agrada sentir-me lector comú (l’expressió la trec de Virginia Woolf, via la meva estimada Marta Pessarrodona). Un lector comú que no escriu per quedar bé amb l’Acadèmia –o per demostrar que és el qui en sap més– sinó per tractar de comunicar quina impressió li ha provocat el llibre que ha llegit; perquè comunicar, per intentar compartir,  és la feina pròpia dels periodistes. Per això avui goso escriure un article per  parlar d’Hannah Arendt i de Gianni Vattimo. De la primera, a partir de la lectura del llibre de Fina Birulés Hannat Arendt: el món en joc, publicat el març d’aquest any. Del segon, perquè ha mort als 87 anys a Torí on havia nascut i on havia desenvolupat bona part de la seva carrera acadèmica i social. Son  dos dels filòsofs que més m’han ajudat a entendre l’Europa del segle  XX.

         Hannah Arendt viu en mig de la tempesta; una tempesta –la de l’Holocaust– d’unes proporcions com mai ningú no s’hauria  pogut imaginar.   I no només pel nombre de víctimes –sis milions, deu milions…– sinó per  la novetat absoluta que representa la manca de precedents. La idea i la realitat de matar com un Mal Absolut. El llibre més conegut d’Hannah  Hannah Arendt és Eichmann en Jerusalen on exposa la seva teoria de la banalitat del mal: Eichmann no és un monstre o una excepció sinó un home aparentment normal i corrent que duu una vida familiar endreçada i que el vespre arriba a casa seva amb la mateixa tranquil·litat d’esperit amb què ho faria un manobre o un conductor d’autobús. Explica Birulés, en el seu llibre, que amb posterioritat a la seva mort es van descobrir papers que provarien que Eichmann no va actuar només sota l’empara –l’excusa– de l’obediència deguda, del funcionari diligent sinó que era un ciutadà amb una ideologia concreta, la del nazisme. Però aquest descobriment no treu validesa a l’aportació d’Arendt, entre altres raons, perquè el cert és que una majoria de ciutadans d’Alemanya es van acomodar al nazisme i només en casos excepcionals –com explica Joachim Fest en el seu llibre Yo, no— hi van presentar objeccions més o menys actives i no diguem-ne ja resistència. Encara recordo com Frederica Montseny, en el viatge de tornada a Barcelona, em recordava que a Espanya el feixisme va necessitar tres anys per guanyar però que a Alemanya ho havia fet a través d’unes eleccions democràtiques.  D’Hannah Arendt jo coneixia, a part del llibre esmentat,  la biografia que n’ha escrit la professora Elisabeth Young-Bruelh. Ara, el llibre de Fina Birulés m’ha permès fer-me una idea més exacta del significat de l’aportació del pensament d’Hannah Arendt a la millor comprensió de l’Europa del segle XX.  Podem dir que el problema del Mal és un dels problemes centrals –o el problema central– de la filosofia d’Hannah Arendt. I que, per a ella, la dificultat de la resposta radica en que resulti erroni limitar-lo a l’extermini dels jueus sinó que afecta a tota la humanitat.  Per això, Fina Birulés subratlla que en el llibre de Hannah Arendt Els orígens del totalitarisme “l’accent es col·loca en la irreductible novetat dels fets del totalitarisme, en el seu caràcter d’esdeveniment sense precedents”. Arendt sembla buscar la resposta en algunes de les idees que pretenen presentar una visió global del món, i aquesta resposta no la troba. Se sent vinculada amb el sionisme; el marxisme intel·lectual alemany li resulta familiar; i  és una alumna de les més brillants capaç d’escriure sobre Sant Agustí i de rebre l’impacte del pensament de Jaspers i Martin Heidegger; aquest darrer, el filòsof de moda, de qui acaba essent més que amiga. Però després de la Segona Guerra, quan comença a escriure sobre el que ha vist i viscut, resulta impossible encasellar-la en cap de les doctrines empaquetades que ofereixen solucions després del desastre. Aquesta capacitat de buscar respostes personals, de no limitar-se a l’aplicació més o menys mimètica de les fórmules doctrinals establertes és allò que la fa una de les pensadores més brillants del segle XX.  I una de les més lliures perquè és valenta i amb prou energia intel·lectual per enfrontar-se a les presumptes veritats consolidades. Per exemple, ella és de les primeres en equiparar el nazisme i el comunisme i això va provocar, en aquell moment, l’any 1951, un notable escàndol entre els pensadors d’esquerra. Jo he intentat llegir el llibre de Fina Birulés amb la màxima atenció possible i el resultat és un text ple de subratllats. De Fina Birulés coneixia algun article però no cap llibre. I de he dir que aquest  està escrit amb una claredat difícil de trobar en un text filosòfic –o si més no en el textos filosòfics que jo he llegit–  i que aconsegueix que el lector comú amb el qual m’identifico sigui capaç d’entendre els raonaments més complexos amb una certa facilitat. Per a tots aquells que vulguin conèixer el pensament de Hannah Arendt aquest és un llibre absolutament recomanable.

         Vattimo escriu quan aquell paral·lelisme que Arendt havia establert entre els dos totalitarismes –el nazisme i el comunisme– ja no pot ser discutit. I amb l’enfonsament del Mur el 1989 s’enfonsa definitivament la idea de la Modernitat; la idea, que possiblement neix de la Il·lustració per no tirar més enrere, i que defensa que anem de la cova al Paradís terrenal. L’enfonsament d’aquesta idea de progrés continuat significa la fi de la Modernitat, títol d’un dels llibres més importants escrits per Vattimo i publicat el 1985.  En aquest llibre de Vattimo parla de l’experiència de la veritat “no como objeto del cual uno se apropia y como objeto que se transmite sino como horizonte y fondo en el cual uno se mueve discretamente”. Enfront de les veritats absolutes del totalitarisme, aquest “pensament feble” del qual Vattimo se’n considera el pare. Arendt perfora  i, en certa manera desemmascara, els horrors en què ha desembocat la Modernitat; Vattimo, una generació següent, la dona per liquidada i assumeix una visió molt més humil del paper de l’intel·lectual. No hi ha grans paradisos als quals arribar. De les moltes respostes que els filòsofs donen a aquesta nova situació jo em quedo en la que va proposar Glucksmann. Amb la fi de la Modernitat potser no sabem on és exactament el Bé Absolut –és a dir, la idea que ens donava una visió global del mon– però això no ens impedeix lluitar activament contra el mal concret.  A cap militant o simpatitzant d’una oenegé no li pregunten si és  catòlic, comunista o conservador. Li demanen simplement si està disposat a lluitar contra un Mal concret i Glucksmann, en aquell moment, posava l’exemple dels bombardejos serbis contra la població indefensa de Sarajevo.  El pas de la Modernitat a la postmodernitat explica, en bona mesura, la pèrdua de prestigi dels partits polítics i l’auge de les oenegés. Dic un disbarat si afirmo que sense Hannah Arendt aquest camí hauria estat molt més difícil?

El pallasso capaç d’escandalitzar-se

Un dia d’aquests he tret del prestatge la novel·la  d’Heinrich Boll Opinions d’un pallasso i l’he tornada a llegir. El protagonista és un pallasso, de nom Hans Schnier, que entra en depressió després que la seva dona l’abandoni. L’obra, publicada el 1963, va provocar un notable rebombori perquè retrata amb acidesa el comportament de la societat alemanya de la postguerra  i, especialment, de la societat religiosa tant pel que fa als catòlics com als protestants. Denuncia la seva hipocresia, la seva insensibilitat.  Schnier es declara ateu però no es vanta de la seva descreença sinó que l’accepta amb resignació i queda escandalitzat per la manca d’amor, de pietat –de caritat– del qual es víctima per part d’aquells que, si més no teòricament, s’erigeixen en els defensors d’aquests valors.

Jo vaig llegir el llibre quan devia tenir 18 o 20 anys i assumia un catolicisme obert, conciliar, per entendre’ns. Ara em miro les coses des de fora amb un ateisme resignat com el del pallasso de la novel·la de Boll. Però no em sap greu no haver perdut una certa capacitat d’escàndol perquè les coses de l’Església sí que m’importen, com procuro que m’importi tot allò que passa al meu costat. Crec que aquest és un dels elements definidors d’allò que en diem, o en dèiem, ciutadania. I com que al vespre sóc un obsés del zàping, i  l’endemà em desperto amb la ràdio posada, aquests dies no he pogut deixar d’aturar-me en el programa Cascabel d’Antonio Jiménez, a Trece Televisión, i en el de Carlos Herrera, a les set del matí, a la Cope, dos mitjans de comunicació propietat de la Conferència Episcopal Española  el president de la qual és, en aquests moments, el cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona.

I tal com li passa al protagonista d’Heinrich Boll m’he sentit escandalitzat  al igual –m’imagino– que molts altres oients i telespectadors, especialment si han nascut a Catalunya. El programa d’Antonio Jiménez assumeix plenament els postulats de l’extrema dreta de Vox que si per alguna cosa es caracteritzen es per la seva falta de caritat. Exhalen odi cap tot allò que és diferent; cap a tot allò que no sigui la seva Veritat. I assumeixen un anticatalanisme amb la mateixa visceralitat que els Reis Catòlics i els seus successors van usar en l’expulsió, primer, dels jueus; i, després, dels moriscos. No es tracta, doncs, de cap novetat. L’historiador Joan Esculies ens recordava, en un dels articles que publica a La Vanguardia, que el 1918 es va organitzar a Madrid una gran manifestació contra el projecte d’autonomia catalana que liderava per Prat de la Riba; i que, ja en període republicà, a Ventura Gassol, en una manifestació semblant, li van tallar la seva cabellera de personatge romàntic. Però segurament en els moments actuals allò que resulta més paradoxal és que aquest sentiment anticatalà es faci en nom d’una Constitució Espanyola que José Maria Aznar i molts dels qui el segueixen no van votar. S’emparen en un text legal que ells han tergiversat fins a fer-ne un vestit a mida; i ho han pogut fer perquè l’altre gran partit de la Restauració, o sigui el PSOE, s’ha mantingut passiu, en aquesta interpretació, no fos que  l’onada anticatalana li ocasionés una pèrdua de vots. La sentència del Tribunal  Constitucional contra l’Estatut de Catalunya, aprovat per les Corts espanyoles, i després per referèndum a Catalunya, va constituir un autèntic cop d’Estat antidemocràtic a càrrec d’uns jutges teledirigits pel Partit Popular. Els nostres mals més remots potser sí que venen d’Almansa però el procés independentista no hauria trobat tantes complicitats  –entre les quals la meva– sense aquesta intromissió dels jutges en les decisions democràtiques, i perfectament constitucionals, dels ciutadans del nostre país.  Qui no ho vulgui veure així és que té pa a l’ull.

No és cap secret que el cardenal Omella manté molt bones relacions amb l’actual Sant Pare, el jesuita Jorge Mario Bergoglio que ha adoptat el nom de Francesc. Els experts diuen que aquesta amistat està basada, en bona part, en el fet que tots dos han estat bisbes, o arquebisbes, de diòcesis importants com son les de Buenos Aires i Barcelona.  Els uneix una explícita vocació pastoral. Jo no sé si el cardenal Omella quan visita el papa Francesc, o fins i tot quan hi passeja en moments de distensió, li explica fins a quin punt les emissions de 13 Televisión i de la Cope estan ajudant a tornar a formar a dos blocs irreconciliables com els que van propiciar la guerra civil espanyola.  Jo no sé si el cardenal Omella té ocasió d’explicar-li al Sant Pare el grau d’exageracions, manipulacions i  provocacions que practiquen Antonio Jiménez i Carlos Herrera en els seus programes. Son els hereus directes d’aquella catòlics ultramuntans que no van pair la mort del dictador Franco i que cridaven “Tarancón al paredón” perquè el cardenal Tarancón sí que va ser un bisbe intel·ligent, generós i evangèlic que va ajudar decisivament a la democratització d’Espanya.  Els seus successors, però, no semblen tenir el mateix grau de  coratge. I l’espectacle que a la nit, i de bon matí, ens serveixen des de la televisió i la ràdio de la Conferència Episcopal Espanyola no pot deixar d’escandalitzar a aquells pallassos que, sense vot ni veu dins els treballs de l’Església, contemplen espantats com creix l’antagonisme entre bona part dels espanyols i bona part dels catalans.  I com que encara recorden l’Evangeli es pregunten com des dels dos programes esmentats es pot  continuar  practicant amb tanta impunitat, i sota l’empara de la jerarquia eclesiàstica, la sembra de zitzània.  

Un cert conservadorisme d’esquerres

El nou curs escolar ha començat de manera diferent a Catalunya i a França. A Catalunya, amb una nova vaga de mestres i a França amb la prohibició que les noies de religió musulmana vagin a classe amb l’abaia, la túnica que les cobreix fins als peus. Jo, ara, aquestes coses me les miro de lluny perquè els meus dos fills ja son grans.  Però sí que em sembla interessant subratllar que  en el camp de l’ensenyament s’observa un  conservadorisme d’esquerres que al meu entendre constitueix una de les característiques de la societat catalana actual. És un tema que he intentat explicar en el meu llibre Crònica al marge, publicat per Comanegra, poc abans de  l’inici de la pandèmia i que no  va ser gaire ben rebut per la crítica. Potser sí que el llibre em va sortir més desigual del que hauria estat convenient però, així i tot,  pot haver-hi lectors que trobin interessants algunes de les reflexions que s’hi feien. Per exemple, la presència d’aquest conservadorisme d’esquerres que jo veia –i veig– molt present en el camp de les idees i de la cultura, inclòs l’ensenyament. 

El govern francès ha prohibit l’ús de l’abaia no en nom d’uns plantejaments homòfobs, discriminatoris o classistes sinó en nom de la igualtat i de la laïcitat. I es proposa experimentar la possibilitat de retornar a l’ús dels uniformes escolars. A mi em semblen dues bones mesures però el més  important és que demostren que el govern francès no té por de modificar la situació actual; de provar  sortides a alguns dels problemes que presenta l’ensenyament  a França i que son molt semblants als de Catalunya i Espanya. I que plantegen un seguit d’interrogants. Per exemple, un cop, a través de les perceptives oposicions, s’ha aconseguit plaça de professor, aquesta condició ha de resultar inamovible? ¿No resultaria més eficient que fos el director del centre escolar el qui escollís, d’entre els mestres i professors acadèmicament acreditats, aquells que més poguessin ser capaços de complir amb els objectius del centre? I aquests objectius, ¿ no haurien d’obeir a un programa corresponent a un  mandat de quatre anys finalitzat el qual el director i el seu equip haurien de presentar balanç de la gestió? I el director ha de continuar depenent del claustre que ell dirigeix? Un director de fàbrica escollit pels treballadors?  I els Instituts han de seguir  sense la figura d’un gerent que vetlli pel bon funcionament de les qüestions no directament relacionats amb la docència?  Preguntes semblants podríem fer-nos respecte a la situació de les nostres universitats. El personal no docent ha de continuar intervenint en l’elecció del rector? No hauria de ser un patronat o una instància superior la que només el rector i no pas el claustre? Naturalment, jo no tinc resposta a cap d’aquestes situacions. M’esveren, això sí,  les preocupants xifres d’abandonament escolar a Catalunya: un 16,9%  quan la d’Espanya se situa en el 13,9% i la mitjana europea és del 9,3%. Només ens “guanya” Romania.  I pel que fa a les universitats cal veure com ens posem de contents quan  alguna de les nostres aconsegueix figurar  entre les 150 primeres del rànquing mundial.

Dos dels textos teòrics –en certa manera programàtics– de com ha de funcionar una universitat de Catalunya son deguts a Manuel Sacristán i  Josep Maria Bricall. Sacristán va ser l’autor del Manifest per una Universitat Democràtica presentat a l’acte de constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB) en el transcurs de la Caputxinada. Això passava el març del 1966 i aquell text va servir de guia a les reformes democratitzadores de l’ensenyament universitari abans i després de la mort de Franco. Més de trenta anys després, el catedràtic Josep Maria Bricall –que havia estat rector de la Universitat de Barcelona i president de la Conferència de Rectors Europeus– va escriure l’informe Universitat 2000 on s’examinen amb rigor les mancances que presenta el funcionament de la universitat i es fan un conjunt de propostes que no qüestionen, però, el model públic que ve funcionant.  Per exemple, no suprimeix els sistema d’oposició ni l’elecció del rector a través del claustre.  Però des del 1966, i també des del 2000, ha plogut molt i aquestes aportacions que, en el seu moment van resultar, en conjunt, tan positives ara mereixerien una revisió en profunditat. Per seguir amb l’exemple. L’eliminació dels uniformes escolars als anys setanta era una mesura progressista perquè responia als aires de renovació i d’alliberament de l’escola. Ara, però, les marques de roba i sabates han substituït els uniformes i no ajuden precisament a fomentar la cohesió entre alumnes i l’autoestima de cada centre.

Bona part de l’univers ideològic col·lectiu que va quallar als anys seixanta no ha estat modificat.  En el camp de l’ensenyament és on l’esquerra conservadora té més adeptes.  Però podríem referir-nos a altres situacions sobre els quals en aquest país mai no s’ha discutit seriosament. L’energia nuclear, per exemple? Millor deixar-ho per un altre dia…

Rubiales, el surrealisme i la picaresca

Fa molts anys el poeta Claudio Rodriguez em va fer veure que el surrealisme no era un invent francès del segle XX sinó que molt abans l’havien practicat, potser sense saber-ho, els autors espanyols de novel·la picaresca. El surrealisme consisteix en veure una realitat deformada però que no per això de ser real, com els miralls còncaus i convexos que suposo que encara deuen resistir en alguna sala del Tibidado.  La novel·la picaresca, en efecte, també ens presenta una imatge deformada –és a dir, descrita des d’angles no usuals– de la societat espanyola. La picaresca, però, és l’elogi de la trampa; la burla del laboriós, del que s’esforça per treballar a la manera honrada; l’antitesi, per tant, de l’Europa que, per aquells mateixos anys, sorgia de l’esperit i la pràctica de la Reforma luterana.

Durant aquests darrers anys molts hem volgut creure que la picaresca anava de baixa. I ha de ser cert, perquè el llenguatge de la Reforma és el que es practica a l’Europa en la qual estem inserits i en la qual treballem. Però, de tant en tant, com una mena de monstre marí que s’ha passat anys i anys sota el mar, emergeix una realitat que ens sorprèn perquè no comptàvem que fos tan potent i tan impermeable a la honestedat. És la realitat que aquests dies ens estan ensenyant els Rubiales i companyia, els presidents de les Federacions, el conjunt de l’estructura directiva del futbol professional. En el moment d’escriure aquestes ratlles encara no ha dimitit ningú; ha estat nomenat president de la Federació de Futbol el directiu més proper a Rubiales i la resta semblen esperar que amaini la tempesta per poder continuar com fins ara. O  que la mare del President, tancada en una església i en vaga de fam, aconsegueixi un miracle. El miracle que els personatges de la novel·la picaresca tan desitjaven però que no va arribar mai.

Oppenheimer, entre l’horror i la glòria

És molt probable que la figura de J.Robert Oppenheimer sigui considerada entre els joves i no tan joves idealistes com una les persones més pernicioses que ha donat la humanitat. Les bombes atòmiques que es van llençar sobre Hiroshima i Nagasaki, el 6 i el 9 d’agost de 1945, van provocar cadascuna la mort instantània de 70.000 persones  i lesions a 70.000 persones més. En total més de 250.000 de víctimes; un horror mai vist en tota la història de la humanitat. La pel·lícula que ha tornat el públic adult al cinema  presenta la figura d’Oppenheimer, i els anys polítics que retrata, en tots els seus clarobscurs. Els historiadors i el crític hi podran trobar omissions o errades però la pel·lícula si atrau tant no és només per la transcendència del que explica sinó perquè l’espectador surt amb la impressió que ha vist un film honest on no s’ha escatimat ni el relat de la complexitat psicològica del protagonista ni la injusta persecució de què va ser objecte durant l’episodi conegut com a “caça de bruixes”. Des d’aquesta perspectiva el cinema nord-americà ens torna a donar un exemple de gran, esplèndid espectacle.

“Ara m’he convertir en la mort, en el destructor de mons” diuen que va dir Oppenheimer en comprovar la devastació que les “seves” bombes havien produït. I des d’aleshores va intentar per tots els mitjans al seu abast que s’acordés un tractat internacional que prohibís una nova utilització de la bomba atòmica. Ni Truman ni Eisenhower estaven disposat a acceptar-ho.  Qui tenia la bomba atòmica tenia les claus del mon i per això Stalin no va parar fins aconseguir-la en bona part gràcies a l’eficaç xarxa d’espionatge que va organitzar  i que ja havia arribat a penetrar al centre experimental de Los Álamos teòricament una fortalesa inexpugnable tal com es mostra a la pel·lícula.  Però si  l’enfrontament bèl·lic entre la Unió Soviètica i els Estats Units no es va arribar a produir –i recordem que aquest enfrontament ha rebut el nom de “guerra freda”– és perquè l’una i els altres van entendre que tenien suficient armament atòmic com per acabar amb la vida de la humanitat sencera en cinc minuts: és l’anomenada doctrina de la dissuasió. Finalment, el 1968 es va signar el Tractat de no Proliferació d’Armes Nuclears on els Estats Units i la Unió Soviètica es van erigir en gendarmes de la pau –de la pau armada– i han evitat, fins ara, cap nova  utilització de l’invent. Una victòria post-mortem d’Oppenheimer que de res no serveix al qui ja no hi és. 

Si no semblés cínic podrien dir que la pau global del món –que no ha estalviat conflictes “regionals” que han provocat i segueixen provocant morts i destrucció– s’ha aguantat sobre els cadàvers dels morts a Hiroshima i Nagasaki.  Des d’aquest punt de vista, es podria arribar a la conclusió que els humans no ens comportem d’una manera tan poc racional com de vegades tendim a pensar. No ens hem tirat més bombes atòmiques i, en canvi,  hem obert camí a l’ús pacífic de l’energia nuclear en temes tan decisius per al benestar de la humanitat com son la sanitat i l’energia.  Sí, l’energia nuclear de la que disposen els Estats Units i la Gran Bretanya i França i fins ara Alemanya sense que la temerosa carcúndia de sempre, ara revestida de progressisme,   hagi pogut impedir-ho. També en aquest punt Oppenheimer, si pogués, se sentiria satisfet. 

Nostàlgia de Bahamontes

Quan Federico Martín Bahamontes va guanyar el Tour de França, el mes de juliol del 1959, jo acabava de complir 12 anys. Feia poc temps que havia hagut d’abandonar el meu paradís particular: una torre al barri de Vallcarca  de dues plantes amb terrat, terrassa i jardí. A la galeria que enllaçava el menjador amb el jardí el meu germà i jo dibuixàvem amb guix una carretera amb rectes i revolts a la manera d’una etapa del Tour de França. Dividides en dos equips,  fèiem anar les  xapes de cervesa o coca-cola,  que aleshores començava, com si fossin  ciclistes de debò. Guanyava la  primera que  arribava a la meta però la que sortia del traçat, per la mala punteria del qui la llançava, quedava penalitzada amb una tirada de descans.  Si volíem que una xapa assumís el paper d’un corredor de muntanya la reomplíem per sota de fang. D’aquesta manera podia “circular” pels revolts sense tan perill de sortir de la carretera.  Pel contrari, si es tractava de construir un velocista li trèiem el suro que portava enganxat. I si volíem un corredor del pilot deixàvem la xapa tal com la trèiem de l’ampolla. Els preparatius resultaven tan laboriosos que rarament podíem acabar una etapa abans que no ens cridessin per dinar o per sopar.  Calia, primer de tot, decidir el traçat –la qual cosa ja solia portar discussions– i dibuixar-lo.  Després, triar les xapes, manipular-les en el sentit que ja he explicat i, finalment, començar la carrera. El meu ídol no era Bahamontes sinó Fernando Manzaneque, un gregari,  és a dir un corredor la  missió del qual no és guanyar sinó ajudar a fer que guanyi el líder de l’equip. Bahamontes era el rei de la muntanya però en les etapes planes necessitava que algú es posés davant seu i el portés a roda fins que comencés l’escalada. Així ho va fer Manzaneque tantes vegades com va caldre. Potser és que a mi ja em cridaven l’atenció els segons que mai no acaben de brillar però que resulten imprescindibles en qualsevol gesta esportiva o social.

L’altre ídol meu, i del meu germà, era Miguel Poblet.  A Poblet no li anava gaire bé la muntanya però era imbatible en el pla. I era català! Aquesta peculiaritat no estava connotada de cap reivindicació específica però ens conferia, als espectadors d’aquells anys, una etèria  però perceptible autoestima.  El meu pare ens portava a veure ciclisme, quan n’hi havia, perquè era gratis i ens ocupava tot un matí.  Els ciclistes passaven només una vegada i calia estar ben atents quan ho feien i intentar distingir els uns dels altres. Però primer arribava la caravana publicitària formada per  cotxes i petits camions tunejats, com ara es diria, amb anuncis de tota mena. En recordo especialment un que havia estat convertit en una immensa olla a pressió i que circulava amb la majestat d’un emperador mentre per l’altaveu una cinta repetia, monòtona i greu: “Seb Magefesa. Jamás puede explotar”. Després passaven  els cotxes dels patrocinadors, alguns amb les bicicletes de recanvi adossades al sostre  i segons com tocant  una botzina que excitava els espectadors i els feia partícips de l’arribada imminent dels ciclistes.

Nosaltres ens instal·làvem sota les Fonts, a tocar de la carretera, des d’on podíem veure com els corredors apareixien pel revolt de l’Estadi abans d’enfilar la recta del Poble Espanyol i arribar a la meta. Quantes voltes al circuit van fer els ciclistes, aquell matí’ No ho sé. Només recordo la brama que es va anar escampant entre els espectadors que omplien les dues voreres. Era l’última passada i Miquel Poblet baixava escapat. I, en efecte, de cop i volta vam sentir la sirena eixordadora de les dues motos que obrien pas i immediatament la còrpora de Miquel Poblet  amb el cap del tot inclinat entre el manillar mentre tots començàvem a aplaudir, a cridar el seu nom, a sentir-nos –no entenia ben bé perquè– importants per un dia. Va guanyar amb força metres d’avantatge sobre els seus perseguidors. No sé si entre aquests hi havia José Pérez Francés, un altre dels grans ciclistes del moment, o potser una mica posterior, perquè escric de memòria. Altres diumenges el meu pare em portava al Passeig de Sant Joan, en el tram comprès entre l’Arc de Triomf i l’entrada al Parc de la Ciutadella on llogaven bicicletes per una hora.  Jo em delia per poder-hi anar perquè sabia que, en aquells anys, disposar en propietat d’una bicicleta constituïa un somni irrealitzable. 

Aquell 1959, com en els anys anteriors i posteriors, vaig seguir el Tour amb un gran interès  a través de la ràdio i de les cròniques que en publicava La Vanguardia, diari al qual el meu pare estava subscrit.  Eren els anys de Jacques Anquetil, Charly Gaul,  Poulidor, Gimondi, Jean Stablinski i Loroño, el gran enemic de Bahamontes, i de Dalmacio Langarica el seleccionador durant els temps en què els corredors del Tour estaven organitzats en equips nacionals.  El Tour que va guanyar Bahamontes es va acabar el 18 de juliol. El “Règim” com aleshores en dèiem no va perdre ocasió d’aprofitar-se’n. Ell va deixar fer. Com tants espanyols –i catalans– s’havia espolsat la gana de sobre i no estava disposat a tornar-hi. 

Sant Pau, Emmanuel Carrère i l’ofici d’escriure

Vaig descobrir abans la mare que el fill. Vull dir que primer vaig llegir la biografia de Lenin escrita per Hélène Carrère d’Encause i uns quants anys més tard la novel·la  L’adversari del seu fill Emmanuel Carrère. La biografia sobre Lenin  em va provocar un impacte perdurable sobretot perquè va confirmar una intuïció que jo tenia de ben jove però que mai no havia gosat plantejar de forma explícita: el comunisme no havia estat un intent  fallit (i criminal) per “culpa” del desviacionisme de Stalin respecte a la revolució bolxevic original sinó que va ser la continuació de la política duta a terme per Lenin a plena consciència; una política basada en el terror sistemàtic i la falta absoluta de llibertat. Allò que quedava en entredit no era, doncs, l’aplicació del sistema sinó el sistema en ell mateix. Ara, aquest punt de vista és àmpliament compartit pels estudiosos més prestigiosos del segle XX.

Per raons diferents, L’adversari em va produir un impacte similar. Jo havia conegut, de prop, un cas semblant que, per fortuna, no va acabar amb cap assassinat però que m’havia permès copsar  com de recargolada pot ser la ment humana i fins a quin extrem algunes persones posseeixen la capacitat d’entabanar aquells que viuen al seu costat encara que sigui a costa de provocar, quan la impostura acaba per ser descoberta, un insuportable sofriment. La primera edició de la versió catalana de L’adversari va sortir el setembre de l’any 2000. En aquell moment, jo  havia publicat les meves primeres biografies i havia experimentat la contradicció que, al meu entendre, suposava  obtenir una bona crítica –excel·lent, en alguns casos– i, en paral·lel, unes vendes més que modestes. Amb L’adversari, Carrère havia posat fi a aquesta dicotomia. El llibre va ser un gran èxit de vendes i va catapultar el seu autor fins a la primera fila dels escriptors francesos. Però, en realitat, el llibre que havia publicat sobre la vida i els assassinats comesos per Claude Romand no és una novel·la sinó una biografia tot i que els límits entre aquests dos gèneres  resulten molt imprecisos. N’és un exemple A sang freda de Truman Capote.

Com a mínim en dues de les obres publicades posteriorment, Carrère repeteix la fórmula. El cas més clar és el de Limónov que va  guanyar vuit dels premis literaris més importants francesos, entre ells el Goncourt el qual, segons la viquipèdia, està destinat a una obra de ficció.  Limónov no és en absolut una obra de ficció sinó la biografia d’un personatge real –viu encara quan Carrère escriu el llibre– que provoca al lector una fascinació extrema que inclou, alhora, l’admiració i el rebuig. I que, en un plànol més general, serveix per entendre la història de Rússia de la segona meitat del segle XX fins ara, inclosa la personalitat de Putin. Jordi Amat, que és un dels pocs grans biògrafs que tenim, es va inspirar en Limónov a l’hora d’escriure El fill del xofer que, en efecte, també és el retrat d’un personatge real i d’una època i un país molt concret.

Aquests dies m’he llegit El Reino publicat en francès el 2014 i en castellà el 2015. No és el darrer llibre de Carrère però coincideix amb els altres dos que he esmentat en constituir, de fet, una biografia encoberta. En aquest cas, la de Sant Pau. I també és més que una biografia perquè explica  l’expansió del cristianisme a partir de la mort de Jesús; la importància absolutament decisiva que en aquesta expansió hi va tenir Sant Pau; i la seva conflictiva relació amb el nucli diguem-ne fundacional del cristianisme com van ser Santiago, germà de Jesús; Pere, el seu successor; i Joan, que va acabar essent un dels evangelistes. Hi té un paper important el també evangelista Lluc, a qui s’atribueix la redacció dels Fets dels Apostols i lleial company de Pau en alguns dels seus viatges. Sobre aquests personatges centrals, Carrère publica un text de 516 pàgines. El format del llibre li permet  escriure a raig en una barreja que, excepte a les normes estrictament pròpies de la novel·la, li fa possible passar de la biografia a l’assaig; de l’assaig a l’autobiografia; i de l’autobiografia a la pura banalització “pour èpater” que dèiem quan érem joves. Això explica que l’autor dediqui dues pàgines a informar-nos de la seva afició a la pornografia per a adults –i l’opinió que aquesta afició li mereix a la seva parella–; que afirmi que de les Memòries d’Adrià  li interessin més les notes que acompanyen el text  que l’obra pròpiament dita; i que, entre mig, assistim a les seves clamoroses conversions religioses fins acabar el llibre amb un No lo sé que figura que ens ha de fer veure que estem davant d’un  escriptor fins a tal punt angoixat en la seva relació amb el Més Enllà que mereix  la pietat i la complicitat dels lectors.

No  puc acabar aquest article sense deixar de copiar el primer paràgraf de la pàgina 392 de l’edició castellana del llibre. Emmanuel Carrère escriu: “Nos gustaría decir: esta condena de la carne y de la vida carnal es una desviación. El puritano que es Pablo ha desnaturalizado el mensaje de Jesús. De igual modo que se dice: el gulag es Stalin, no Lenin. Pero no: fue el propio Lenin el que inventó las palabras “campo de concentración”.  I és que hi ha escriptors que a l’hora de posar-s’hi  tot ho aprofiten.

Els tres debats que no hem vist

Durant els dies de campanya electoral he seguit de forma fragmentada el debat de Televisión Española i de forma sencera el debat de TV3 i n’he tret la impressió que més important del que s’hi ha dit és allò que no s’hi ha dit;  o sigui, el debat que no he vist, que no hem vist.  També he tret la conclusió que el tema català  s’enfoca, per part dels partits exclusivament espanyols, des d’un punt de vista purament instrumental. Els spin doctors –¡quina paraula més lletja!– del PP van descobrir fa temps que unes dosis d’anticatalanisme donaven vots i això molt abans que l’anomenat Procés es posés en marxa. En els pactes autonòmics als quals ja ha arribat el PP s’ha reservat les àrees considerades  estratègiques –com són les econòmiques– i ha cedit les competències culturals a Vox. Les barrabassades que la ultra-dreta pugui fer a Catalunya, València o les Balears en matèria de llengua i cultura no son considerades, en el millor dels casos, una qüestió rellevant.

En canvi, en els dos debats esmentats no he vist que es parlés de tres dels temes fonamentals en relació al present i al futur immediat de Catalunya i Espanya. En primer lloc, la situació del deute públic. En aquests moments el deute de l’Estat espanyol puja 1,54 bilions d’euros, un 5,8% més respecte a l’any anterior. Aquesta quantitat suposa el 112,4 del PIB,  i la Unió Europea ja ha dit que, superada la pandèmia i malgrat les conseqüències econòmiques la guerra d’Ucraïna, l’aixeta de la despesa està a punt de tancar-se. En realitat, aquest és l’objectiu número ú del PP si guanya les eleccions: restablir l’austeritat pressupostària tal com assenyalen les indicacions de Brussel·les. Bona part de l’argumentari utilitzat per aquest partit durant la campanya electoral ha tingut per objectiu recaptar vots al preu que sigui i no ensenyar les cartes de política econòmica que està decidit a jugar –probablement perquè no hi hagi més remei–.

L’altre gran debat que no he vist fa referència a les comunicacions tant pel que pertoca les que tenen per radi l’interior de Catalunya com les que afecten  la totalitat d’Espanya. La construcció de l’AVE constitueix, a criteri dels experts, una autèntica ruïna econòmica. Segons dades que trobareu al Google, en d’un article d’Elena Diaz, cada quilòmetre d’AVE costa 15 milions d’euros i durant el període 1990-2018 s’hi havien invertit més de 55.000 milions d’euros en contrast  amb els 3.600 que va rebre la xarxa de rodalies que, tanmateix, son les línies que transporten la major part de viatgers.  Jo conec l’experiència francesa perquè, per raons familiars, hi he viatjat sovint. A França, la posada en marxa de l’AVE va ser rebuda, també, amb so de trompetes i tambors  però així que es va veure que  els seus resultats d’explotació  eren deficitaris, el govern va decidir suspendre la seva extensió i només mantenir aquelles línies que no generaven pèrdues. Això explica que l’AVE París-Toulouse-Barcelona passi per un llarg tram de via convencional que no està previst en absolut modificar. Però l’AVE, a Espanya, és una qüestió d’Estat; d’un Estat concebut des de Madrid. I en això coincideixen el PP i el PSOE. Per a tots dos, per exemple, la comunicació directa amb València constitueix un tema de la màxima prioritat tant des del punt de vista econòmic com polític. València està, ara, a una hora i mitja de Madrid i no pas casualment amb un govern autonòmic afí.

        Però tampoc no he vist cap debat mínimament profund sobre la situació de la infraestructura ferroviària de Catalunya.  No n’hi ha prou en reclamar el traspàs de rodalies.  Cal planificar una xarxa més ambiciosa tal com recomana Miquel Puig en el seu llibre La ciutat insatisfeta. El capítol dedicat a la situació del transport públic a Barcelona i la seva àrea d’influència hauria de ser de lectura obligada per a tots aquells polítics que hi tenen alguna cosa a dir. Jo em limitaré a reproduir el paràgraf final. Diu així:  “(…) El que vull deixar clar és que ens cal un equivalent del pla Cerdà o al pla Macià per construir la Barcelona del segle XXI, una metròpolis basada en el ferrocarril de velocitat alta i, per tant, d’uns cent quilòmetres de radi, i que aquest pla no l’està elaborant ningú”.

El tercer debat que no he vist ha estat el que hauria d’haver tractat sobre la situació de l’ensenyament a Catalunya i a Espanya. Que de la Transició ençà no s’hagi pogut arribar a un gran pacte d’Estat sobre com organitzar l’educació és un dels grans fracassos de la Restauració post-franquista. Els més mal pensats –entre els quals, probablement em compto– poden argumentar que en un pacte d’aquestes característiques les cultures diguem-ne perifèriques –perifèriques respecte a la centralitat de l’Estat– hi hauríem sortit perjudicades. És possible. Però això no treu que resultin escandalosos  els deficients resultats de l’escolaritat obligatòria sobre els quals es donen voltes i voltes però sense que s’avanci decididament cap a un consens que canviï l’actual pendent de degradació  (i jo vaig portar els meus fills a l’escola pública). Tal  com s’ha demostrat en altres latituds, els problemes de l’ensenyament públic no son només de finançament.  Son, sobretot, problemes derivats de la falta d’objectius clars i consensuats; de la influència, potser excessiva,  dels sindicats;  de la funcionarització de mestres i professors; de la manca d’autoestima per parts d’aquests, etcètera.

El deute, la mobilitat, l’educació. Son els tres debats que he trobat a faltar.

Irene Polo, Gil Robles i Nuñez Feijoo

El diumenge 22 d’abril del 1934 va tenir lloc a San Lorenzo del Escorial la primera concentració multitudinària del feixisme espanyol. Hi van parlar José María Valiente, en aquell moment president de les Juventudes de Acción Popular (JAP) i el polític José María Gil Robles, màxim dirigent de la Ceda (Confederación Española de Derechas Autónomas).  Dos dies després –cal recordar que durant molts anys els dilluns no sortia premsa– Irene Polo en publicava un ampli reportatge a L’Opinió,  diari vinculat a una de les faccions  d’ERC. Es titula “Com ha donat el primer pas el feixisme d’Espanya” i la seva lectura resulta, a la vegada, consoladora i inquietant.  Forma part del volum La fascinació del periodisme (1930-1936) publicat per  Glòria Santa-Maria i Pilar Tur a Quaderns Crema l’any 2003 i que recull l’obra periodística d’Irene Polo.

Resulta consolador, en aquests moments de desànim col·lectiu,  comprovar que, si més no en el camp del periodisme escrit, som hereus d’una tradició brillant; d’una generació de periodistes en les quals ens podem emmirallar amb orgull perquè compleixen la funció d’historiadors del present; del “seu” present i, per tant, escriuen textos, com aquest d’Irene Polo, que resulten indispensables per conèixer una realitat que ara ja és pretèrita. Jo, que sóc ingenu de naixement i anava a escriure que també per vocació, durant molts anys –quan les Facultats de Periodisme encara no existien– em vaig imaginar que els estudis dels futurs periodistes es basarien en el coneixement de l’idioma –i, per tant de l’escriptura– i en el coneixement de la història. Però no ha estat així. Per això en l’actualitat subratllem com una singularitat positiva aquells periodistes que en els seus articles i en les seves cròniques son capaços d’enllaçar el present del que estan explicant amb els precedents històrics que les fan més entenedores.

A la vegada, la lectura d’aquest text d’Irene Polo resulta inquietant pels paral·lelismes que es poden establir entre la figura de Gil Robles i la d’Alberto Nuñez Feijoo. Gil Robles difícilment pot escapar de la part de responsabilitat que li correspon en el fracàs de la Segona República i el desencadenament de la Guerra Civil. És una responsabilitat que comparteix amb la majoria de dirigents polítics d’aquell període perquè, com va indicar Josep Termes en una ocasió solemne –el cinquantenari de l’inici de la guerra civil– aquest conflicte “no fou l’expressió més alta de la lluita de classes, com algun idealista ingenu ha dit, sinó la mostra més baixa de les debilitats d’una societat immadura i desvertebrada, incapaç encara de viure en llibertat”.  Gil Robles devia ser prou conscient d’aquesta co-responsabilitat perquè així ho sembla indicar el títol (justificatiu) de les seves memòries: “No fue posible la paz”.

A la crònica d’Irene Polo queda clar que Gil Robles es deixava aclamar com a Jefe –la versió castellana del Duce mussolinià– però que, a la vegada, es definia republicà, cosa que no feien ni la Falange ni, naturalment, els monàrquics alfonsins. El sona aquesta dualitat? Nuñez Feijoo ha governat  Galicia des del centre dreta, seguint la tradició –ben arrelada en aquell territori– del galleguisme conservador.  I això li ha permès –com ja li va permetre al seu predecessor Fraga Iribarne– governar més d’una legislatura amb majoria absoluta. Però al igual que li va passar a Gil Robles,  Nuñez Feijoo no domina del tot el seu partit. Té les mans lligades pel sector més dretà del PP, d’Aznar a Isabel Ayuso,  que son els qui en aquest moment tallen el bacallà. I, a més,  ara per arribar a La Moncloa li cal  l’ajut de Vox, aquest sí, un partit decididament antidemocràtic. Es pot dir, per tant, que l’actual  dreta espanyola està contaminada de franquisme de la mateixa manera que la dreta de Gil Robles ho estava de feixisme. Gil Robles no va saber, no va poder o no va voler mantenir-se ferm en la defensa del règim republicà  i va quedar sobrepassat pels elements explícitament feixistes  que pul·lulaven al seu voltant.  Per les companyies que té dins i fora del Partit Popular a Nuñez Feijoo li pot passar una cosa semblant.

Irene Polo va utilitzar un truc habitual dins la tradició de l’ofici de periodista: es va fer passar per simpatitzant dels organitzadors de l’acte i això li va permetre colar-se fins a la primera fila de la concentració.  Només pels seus valors literaris val la pena llegir aquesta crònica. I retenir alguns dels versos de l’himne de la Jap que  Irene Polo reprodueix en el seu text: “Nos espera el laurel de la Gloria,// porqué está con nosotros la Historia,//con nosotros está el porvenir”. Aquesta vegada, si us plau, que aquest desig no esdevingui profecia.

Quan els escriptors estiuejaven

Recordo que poc abans de la mort de Franco,  Jordi Maluquer va publicar un article –crec que a El Correo Catalán—  sobre un recital o un disc de Jaume Sisa. Hi deia que les cançons de Sisa eren les que corresponien a un país normal quan els compositors ja no havien de salvar ni els mots ni el país i es podien dedicar a parlar dels seus somnis, o dels somnis dels altres. Jordi Maluquer no es va equivocar. Jaume Sisa, com Pere Calders a través de l’espectacle Antaviana,  va triomfar quan, desaparegut el matalàs franquista, el públic va poder respirar sense ofegar-se i sense que l’ofeguessin. 

He passat un cap de setmana llarg a Menorca. El maitre del restaurant de l’hotel; la llibretera on he comprat un llibre; l’amo del bar on m’he pres un cafè; i la veïna que m’ha indicat com arribar a una adreça que no trobava m’han parlat en menorquí, en català o en ciutadellenc (sic) d’una manera natural i desimbolta –com ha de ser– . Però en un moment o altra de la conversa tots ells han deixat traslluir d’una manera més o menys explícita la por que els provoca les mesures lingüístics contra el menorquí, el català o el ciutadellenc (sic) que acaba d’aprovar el nou govern de les Balears.

Avui he acabat de llegir el llibre  L’estiu passat de Joan Safont Plumed i m’ha vingut a la memòria aquell article de Jordi Maluquer. L’autor ens explica on passaven l’estiu més d’una quarantena d’escriptors catalans,  de Jacint Verdaguer a Montserrat Roig. És un llibre ben escrit, amè i documentat com correspon a la vocació de periodista i historiador del qui l’ha fet. Estiuejar va ser durant molts anys no només una ocupació de les famílies riques sinó de totes aquelles –i eren moltes– que encara conservaven vincles amb els pobles dels quals algun predecessor més o menys llunyà havia emigrat i allà hi enviaven, per poc que poguessin, els fills a passar l’estiu. Barcelona va ser fins ben entrat el segle XX una ciutat especialment poc saludable i l’obsessió de moltes famílies era la de no passar-hi l’estiu per tal de prevenir la salut dels més vulnerables, els més petits.

Del llibre d’en Safont no en faré cap “spoiler” –o sigui, no us explicaré el final, com dèiem abans– entre altres coses perquè aquest article sortiria massa llarg.  Només diré que resulta instructiu i divertit. Jo m’ho he passat la mar de bé mentre llegia les tribulacions de Pere Calders i la seva barca de Llançà; la facècia de J.V.Foix i els seus pantalons blancs a Port la Selva; la relació entre Caterina Albert i Cerdanyola; l’estada d’Eugeni d’Ors al balneari de Blancafort; la presència  de Margarita Xirgu a Badalona; el paradís creat i perdut de Picarany per part de la família Ferrater; o l’estada d’Irene Polo a Eivissa.

Com aquelles cançons d’en Sisa que Jordi Maluquer presentava en el seu article aquest és un llibre per a un país normal; per a un país que coneix prou bé els seus escriptors per sentir-se interessat en saber com passaven l’estiu. Però he tornat prou desassossegat de Menorca per creure’m que això és així. La realitat és força diferent. La realitat és que el català està greument amenaçat dins de l’Estat espanyol i ho està tant per una imparable tendència demogràfica –no per dissimulada menys real– com per les constants hostilitats legals que pateix.  Per als qui encara creuen que Catalunya pot trobar una acomodació mínimament justa dins l’Estat espanyol només cal que recordin que durant aquestes setmanes les propostes de Vox contràries a la llengua catalana –les que espanten als meus interlocutors de Menorca–   no han merescut ni un minut de crítica per part de l’esquerra més o menys laica que s’estripa les vestidures davant d’altres propostes ni he sentit cap intel·lectual o escriptor castellà que hagi alçat la seva veu en defensa del plurilingüisme de l’Estat.

Però, naturalment, el llibre d’en Joan Safont no és pas responsable d’aquesta situació. Ben al revés, si el llegim passarem una bona estona i tornarem a comprovar que el miratge de la normalitat literària és un miratge que ens interessa a tots de mantenir; sobretot als escriptors, que han d’escriure com si aquest fos un país normal si de veritat ho volem ser de normals; és a dir, comparables –en qualitat i contingut– a les més madures cultures. Només això ens pot salvar.