18
Nov
2020

Grossman i el segle soviètic

 

Abans de començar a escriure aquest article m’he passat una bona estona sense saber quin títol posar-hi. Tenir un títol d’entrada ajuda a cenyir el contingut del text que vols redactar sobretot quan, com en aquest cas, les reflexions que se t’acudeixen son múltiples i disperses. Finalment, he tornat a mirar la coberta del llibre i he copiat el que hi diu: «Vasili Grossman i el segle soviètic». Em sembla un títol exacte perquè el llibre d’Alexandra Popoff s’ocupa d’això: de la vida de l’autor de Vida i destí però, també, i no només com a rerefons, de la vida a la Unió Soviètica durant segle XX i, més concretament, durant el període comprés entre el triomf bolxevic de 1917 fins a la Rússia de Putin, força anys després de la mort de Grossman, l’any 1964.

La caiguda del Mur de Berlín (1989) no va comportar, entre nosaltres, vull dir a Catalunya i a Espanya, un augment per l’interès pel que havia passat a Rússia durant el llarg període soviètic. Aquí debatien cristians i marxistes, eurocomunistes i prosoviètics, es parlava de democràcia formal i d’imperialisme ianqui però de Rússia en sabíem, i es debatia, ben poca cosa. Era una capsa tancada sobre la qual es projectava un silenci còmode; un rebuig tan radical que aconseguia que semblés que el que passava realment a Rússia no tingués res a veure amb els postulats marxistes que anaven introduint-se en el panorama intel·lectual i polític de la Catalunya i l’Espanya dels anys seixanta, setanta i vuitanta. Tenim a l’abast molts més llibres i pel·lícules que parlen del crac del 29 als Estats Units que no pas de la fam que, si fa no fa per les mateixes dates, va provocar milions de morts a Ucraïna a conseqüència directa de la implantació del comunisme en la vida quotidiana dels camperols. I, abans, a Rússia ja s’havia produït un altre gran episodi de gana –quan Lenin va ordenar la requisa de les collites– i amb Stalin es va produir la deportació de pobles sencers. I després, el desastre de la II Guerra que Rússia va guanyar sí, però que va costar molts més morts dels que s’haurien produït si Stalin hagués fet cas dels qui l’advertien de la imminència d’una invasió alemanya i pocs mesos abans no hagués fet afusellar bona part de la cúpula militar. Com en totes les grans novel·les a Vida i destí la grandesa de Grossman consisteix en la seva capacitat per crear uns personatges de carn i ossos, i per tant contradictoris i versemblants, que es mouen dins d’una societat també viva, també conflictiva, que l’escriptor intenta descriure de la manera més real possible màxim al marge de consignes polítiques o dogmes estètics.

Alexandra Popoff aconsegueix acoblar vida i segle i el resultat és una biografia magnífica… i depriment per a qualsevol lector amb un mínim de sensibilitat. En El llibre negre del comunisme, editat a França per Robert Laffont l’any 1997, es parla de 20 milions de morts; entenem-nos: només a Rússia. En les seves obres, i Popoff ho recull en el seu llibre, Grossman posa nom i cognom, i biografia, a algunes de les víctimes del tossut despropòsit que va guiar les passes de Lenin, primer, i d’Stalin, després: acoblar la realitat a la Idea; una de les millors idees que ha engendrat la humanitat, fruit d’una visió optimista de la naturalesa humana i de la seva història i que arrenca de Hegel per no recular més. Lenin és un teòric fanàtic, que no havia governat mai quan el grup de bolxevics que ell havia organitzat va prendre el poder a Petrograd l’octubre, o el novembre segons com es miri, del 1917. No li va tremolar la ma a l’hora d’acabar amb les llibertats «burgeses» –de reunió, d’expressió, de comerç– i d’engegar un dispositiu permanent de tortura, empresonament i mort de tots els qui eren suspectes de no pensar en clau bolxevic, perquè estava convençut que la Revolució que portaria el comunisme estava a punt de triomfar. Com en el cas dels primers cristians, els vells bolxevics, empeltats de judaisme, també estaven convençuts del caràcter escatològic de la seva doctrina. El triomf del comunisme, com l’arribada a la Terra del Mesías, era qüestió d’una o dues generacions. D’aquests vells bolxevics, per cert, Stalin no en va deixar ni un de viu. Mai una idea tan benèfica, com era la del comunisme, havia resultat tan catastròfica. O per dir-ho en paraules de Grossman: “Aquests crims sense precedents, mai vistos abans a la Terra ni a l’univers, es van cometre en nom del bé”.

Grossman, és clar, no ho va tenir gens fàcil. No ens imaginem que, des del primer moment, mantingués una actitud de clara oposició. No. Ell tenia 12 anys quan Lenin va arribar al poder i, per tant, durant bona part de la seva joventut va participar en la idea, engrescadora, de crear una nova societat i un home nou –dos conceptes de l’Apocalipsi que Lenin esmentava amb força freqüència en els seus escrits i discursos–. A més, les autoritats soviètiques protegien els escriptors que estaven disposats a denunciar els mals de la Rússia tsarista –i prou motius que hi trobaven– i a elogiar les gestes del poble rus dirigit pel poderós i omnipresent Partit. Ben aviat va destacar el talent i l’ambició del jove Vasili Grossman tant en les seves col·laboracions periodístiques –de caràcter narratiu– com en els seus primers contes i novel·les. Grossman anava als llocs. Escrivia després d’haver-se documentat «in situ», observava, parlava amb la gent, prenia notes. Molts dels seus personatges amaguen, parcialment o totalment, persones de carn i ossos que ell va conèixer a través de múltiples viatges per tot el país. Gràcies a aquests viatges es va anar adonant, de forma progressiva, de la realitat de la vida russa, que no tenia res a veure amb la realitat que proclamaven els ja funcionaris de la Revolució. El divorci entre el que veia i la visió oficial del que passava –visió que es transmetia a les poblacions russes a través d’uns mitjans de comunicació absolutament controlats pel règim soviètic– s’anava fent, als seus ulls, cada vegada més ample. I la consciència crítica de Grossman anava creixent; però, també, la seva popularitat. Els seus llibres eren molt llegits i potser no és casualitat que en un dels domicilis que li van assignar tingués per veí Boris Pasternak. Durant la II Guerra Mundial, Grossman va escriure des de diversos fronts de guerra i va viure a primera línia la batalla Stalingrad on els dos comandants suprems –Hitler i Stalin– havien donat la mateixa ordre: ni un pas enrere, encara que aquesta consigna anés contra la lògica militar i provoqués un major nombre de morts entre els combatents. Només a Stalingrad van morir un milió de russos!

Va ser en la seva maduresa quan va quallar en Grossman la convicció del paral·lelisme existent entre el nazisme i el comunisme. Naturalment, aquesta era una idea sacrílega –si és possible dir-ho així– , que no tenia cap possibilitat de ser difosa en cap dels llibres, revistes o periòdics que s’editaven a la URSS. Grossman n’era plenament conscient. En els seus llibres anteriors ja havia hagut de lluitar contra la censura, no sempre amb resultats favorables. La censura no només mutilava els textos dels escriptors sinó que hi afegia frases i paràgrafs per tal que l’obra acabés no desentonant amb els postulats del realisme social que era l’única estètica permesa. A la pràctica, això volia dir que no es podia parlar de les detencions, les deportacions, les morts, la desnutrició per gana i tot allò que tacava la imatge de l’anomenat «paradís soviètic» en construcció. Grossman va tenir la sort –tot i que li va anar de ben poc– de lliurar-se del «gulag». Però la seva obra més important, Vida i destí, aquella que sense dubte al col·loca al costat de Tolstoi, no va poder ser publicada mentre va viure. El funcionari encarregat d’impedir la publicació del llibre es vantava d’haver estat l’inventor d’una modificació que, sense dubte, va beneficiar Grossament: «Abans –li va dir– arrestàvem els escriptors. Ara, arrestem les obres» i, en efecte, l’original de Vida i destí va ser segrestat per elements de la policia secreta que el va custodiar fins que fa ben pocs anys quan el va cedir, en una cerimònia pòstuma de reconeixement, a un arxiu nacional. Per fortuna, Grossman n’havia donat dues còpies a dos amics seus. Per cert, la consideració que el nazisme i el comunisme eren les dues cares d’una mateixa moneda la va formular Churchill en la seva monumental història sobre la II Guerra Mundial. La idea ni tan sols va ser discutida per la progressia intel·lectual del moment, per forassenyada. Després, però, aquesta veritat es va anar imposant i quan Toni Judt se la va fer seva ja pocs van gosar discutir-la.

Vasili Grossman va morir jove, als 59 anys, d’un càncer que arrossegava feia temps. Era plenament conscient que Vida i destí era una novel·la extraordinària però també plenament conscient –com ja he dit– que moriria sense haver-la vist al carrer. A part, doncs, de la malaltia del cos també va morir malalt de l’esperit. En l’últim capítol, Alexandra Popoff ens explica les peripècies per les quals va passar Vida i destí abans de ser publicada, primer, a l’estranger; després, a Rússia on la figura de Grossman encara és vista amb recel perquè a la Rússia de Putin, Stalin torna a ser reivindicat. La història de Rússia, des d’abans del segle XX, és –tal com ho veia Grossman– una història de submissió. La reivindicació de la llibertat individual que ell assumia com un principi indiscutible te encara molt camp per córrer. «El destí condueix l’home –ha deixat escrit– però l’home el segueix perquè vol i és lliure de no fer-ho».

7
Nov
2020

Sobre llibertaris i maçons

Als seus 85 anys, l’escriptora i historiadora Antonina Rodrigo acaba de publicar Amparo Poch y Gascón. La vida por los otros. Guerra y exilio de una médica libertaria. (Ed. La linterna sorda), la biografia més completa d’aquesta metgessa aragonesa, nascuda a Saragossa l’any 1902 i morta a Tolosa de Llenguadoc el 1968. Els ciutadans de l’Aragó ho tenen més fàcil per saber quins van ser els mèrits de la doctora Poch: un carrer de Saragossa i un premi científic porten el seu nom; al paranimf d’aquella universitat una placa recorda el seu pas per la Facultat de Medecina, quasi sempre amb matrícula d’honor; i fa un temps es va fundar Asociación de Mujeres Amparo Poch. A Barcelona, en canvi, com passa amb moltes de les figures destacades dels moviments polítics i socials no hegemònics, d’Amparo Poch no sembla recordar-se’n gairebé ningú. No forma part ni de l’univers catalanista ni de l’univers postmarxista, que son els dos universos que han dominat el panorama intel·lectual del país fins fa ben poc. I, tanmateix, els drets concrets de la dona que la doctora Poch va defensar a contra-corrent són avui reconeguts i assumits fins i tot per sectors socials que, mentre va viure, els van combatre amb l’encegament i l’acarnissament propi de les nostres terres ibèriques. Em refereixo a temes tan obvis, avui dia, tan fora de discussió, com el dret de la dona a decidir sobre la seva maternitat –i a les mesures concretes que cal prendre per regular-la; a la seva pròpia sexualitat –més enllà de les necessitats i conveniències dels seus marits i companys–; a la interrupció, en determinades circumstàncies, de l’embaràs–; i, en general, a la necessitat que la dona s’emancipés, des de tots els punts de vista, de la tutela dels marits o companys de vida. Res que no pugui ser assumit en l’actualitat per un partit de la dreta civilitzada. (Penso, per exemple, en França on el dret a la interrupció de l’embaràs va ser aprovat sota el mandat de Valery Giscard d’Estaing i presentat i defensat al Parlament per la seva ministre de Sanitat, Simone Veil, supervivent d’un camp d’extermini nazi allà on la vida d’una persona no valia res). I el mateix pot dir-se de l’actuació de la doctora Amparo Poch com a consellera d’Assistència Social (avui en diríem Directora General) del ministeri de Sanitat mentre aquest càrrec va ser ocupat per Frederica Montseny. Des d’aquesta responsabilitat política la doctora Amparo Poch va intentar reformar els hospicis, va crear centres modèlics on els nens i les nens acollits eren educats en els valors de la llibertat, el treball i la justícia; va organitzar l’evacuació cap a l’estranger dels orfes de guerra o dels fills que no podien ser criats pels seus pares, etc…

Aquest era l’esperit del grup Mujeres Libres fundat per Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada i ella mateixa. Totes tres van morir a l’exili mentre Espanya reculava cinquanta anys i el falangisme i la cúpula eclesial condemnaven la dona a la submissió permanent. Poc abans de morir, ja greument malalta, la doctora Poch va voler tornar a Saragossa, la seva ciutat. Els seus pares –ell, sergent de l’Exèrcit espanyol– ja havien mort però les seves germanes es van negar a acollir-la. L’acusaven d’haver estat la ignomínia de la família. I la doctora Poch va morir pobre i pràcticament sola a l’exili de Tolosa. Vist des d’aquesta perspectiva la seva figura forma part de la llarga corrua de derrotats que Espanya ha proporcionat des de l’exili des dels afrancesats per no anar més lluny. La derrota és dolorosa pel que te de fracàs personal i perquè divideix el grup perdedor. La victòria, en canvi, uneix encara que sigui de manera inconscient o a contra-cor. Per comprovar-ho, només cal que donem un cop d’ull a la nostra història més recent i a l’ample mon que ens envolta.

Però després de la lectura del llibre d’Antonina Rodrigo no tinc tan clar que puguem situar la figura de la doctora Poch en el camp dels derrotats, sense més ni més. El més probable és que ella, a l’hora de fer balanç de la seva vida, tingués aquesta sensació de derrota que la malaltia dels seus darrers anys i la seva mort, trista, i no diré que abandonada però quasi, no hauria fet sinó augmentar. Però si alguna cosa crida l’atenció en la seva biografia és la riquesa de les iniciatives llibertàries de caràcter diguem-ne social que es van creuar en la seva vida. He esmentat algunes en les quals ella va participar d’una manera més activa però si, des de la nostra perspectiva d’ara, 2020, mirem un segle enrere ens adonarem que és del moviment llibertari d’on surten les propostes més innovadores pel que fa a qüestions que han acabat tenint una importància decisiva en la nostra societat com son l’ecologia, la laïcitat, els drets de les minories (polítiques i socials) i altres temes que podríem considerar menors com el vegetarianisme, el nudisme, l’esperantisme, etcètera. Algunes de les propostes que sortien a les revistes més o menys vinculades al moviment llibertari, o que eren discutides en les interminables assembles dels seus militants, ens poden semblar ara poc madures i, fins i tot, pintoresques. O ens poden xocar. Amparo Poch, per exemple, defensava la interrupció de l’embaràs en cas que el fetus presentés malformacions cerebrals perquè deia que prou problema hi havia amb les criatures sanes que quedaven sense escolaritzar o amb una escolarització precària. Va arribar a fundar la «Sociedad del método fisiológico Ogino» i va experimentar amb anticonceptius.

Potser, doncs, no és del tot just parlar de fracàs. Caldria, en tot cas, parlar del fracàs dels precursors, fenomen no gens nou ni en la història del nostre país ni en la de cap altre. I és en aquest punt on la invisibilitat de la diguem-ne herència llibertària em fa pensar en un altre grup social que es troba, actualment, en les mateixes circumstàncies. Em refereixo a la maçoneria. Ja sé que els maçons son partidaris de la discreció i d’un cert secretisme i que, per tant, és lògic que no vagin amb les banderes desplegades pel carrer (tot i que en determinades ciutats dels Estats Units sí que hi van). També la maçoneria, amb una simbologia que ara ens pot semblar propera a l’esoterisme, i una litúrgia laica tan críptica com aquella que pretén substituir, ens pot semblar un moviment, o una doctrina, arnada, pertanyent a un altre temps. Però si deixem de banda l’estètica i ens fixem en el fons del diguem-ne missatge maçònic ens trobarem davant d’una situació semblant a la dels moviments socials llibertaris. El missatge de fons maçònic ha estat incorporat d’una manera tan plena al funcionament de les societats democràtiques que el grup social que el va proposar ha quedat diluït o oblidat. La idea de la llibertat i la igualtat entre totes les persones és avui tan òbvia que a ningú li sembla necessari –i potser no ho sigui– endevinar qui la va posar, o tornar a posar, en moviment. Però sense aquesta idea no s’hagués produït ni la Declaració dels Drets de l’Home, ni la Constitució nord-americana bases, en bona part, dels sistemes democràtics actuals. I això va ser possible perquè la maçoneria va ser capaç de corcar per dins la Monarquia absolutista francesa fins a fer-la caure. És el que explica, per exemple, Philipp Blom en el seu llibre Encyclopedie. El triunfo de la razón en tiempos irracionales publicat per Anagrama el 2007. El censor que Lluís XVI va posar per vigilar de prop els enciclopedistes, la majoria maçons o empeltats de maçoneria, pertanyia o simpatitzava amb el moviment que, en teoria, havia de combatre. Però no parlem només del segle XVIII. Jo he estat, com molts membres de la meva generació, una persona formada, en bona part, dins l’escoltisme catòlic. Fins fa ben pocs anys no em vaig adonar que es tracta d’una organització amb una estructura absolutament maçònica on cal superar una sèrie de proves i en la qual només els més preparats, els més capaços i els més esforçats arribaven al grau més alt.

A la biografia d’Amparo Poch també apareixen maçons. Gràcies a la maçoneria ella, i un grup de militants anarcosindicalistes, i del Partit Sindicalista que havia fundat Àngel Pestaña, van poder trobar refugi a Nimes mentre va durar la II Guerra Mundial. No va ser aquesta, ni molt menys, l’única relació entre el moviment llibertari i la maçoneria. Esmentaré, només, dos casos. Consolidat ja el franquisme, la maçoneria francesa va protegir el maquis Marcel.lí Massana el qual mai no va ser extraditat a Espanya; i ara també és conegut que Joan Garcia Oliver, el controvertit dirigent anarco-sindicalista, va ingressar a un lògica maçònica durant el seu exili mexicà.

12
Oct
2020

Dues biografies modèliques

Totes les persones que, amb més o menys encert, ens dediquem, o ens hem dedicat, al gènere biogràfic estem en deute amb el P. Hilari Raguer, l’historiador i monjo de Montserrat que ens acaba de deixar. Això és així perquè ell és l’autor de dues biografies modèliques, les dedicades a Manuel Carrasco i Formiguera i al general Batet. Una cosa modèlica és, segons el Diccionari de l’Institut, allò que ha de servir d’objecte d’imitació. I aquest és exactament el cas de les dues biografies que he esmentat. Constitueixen un model dins del seu gènere, i aquesta característica no resulta tan òbvia com pogués semblar a primera vista. Jo diria que a casa nostra pel que fa al gènere biogràfic encara estem convalescents dels anys «de recel respecte al paper dels individus en l’explicació de la història» per expressar-ho amb les paraules que usa Isabel Burdiel en el seu text La dama de blanco. Notas sobre la biografia histórica. Eren els anys en què la biografia tendia a quedar subsumida –diu Burdiel– en tipus ideals com la noblesa, els camperols, la burgesia o el proletariat. Això explica que, en l’àmbit cultural català, no hi hagi un acord tàcit, entre les persones interessades en el tema, sobre el que hem d’entendre per biografia. La discussió és menys bizantina del que, d’entrada, podria semblar perquè si entre tots no fixem un model més o menys comú podem acabar quedant-nos sense biògrafs i sense lectors. Hilari Raguer va publicar la seva biografia sobre Carrasco i Formiguera el març del 1984. L’èxit de vendes va fer que tres mesos després fos necessària una segona edició. Ningú no ha posat mai en dubte el rigor acadèmic d’aquesta biografia. El rigor, en aquest cas, com passa amb totes les bones biografies, va acompanyat de l’amenitat; de la voluntat i capacitat d’atrapar el lector a la primera ratlla i no deixar-lo fins a l’última. Estic segur que el P. Raguer havia llegit el pròleg de Sebastià Juan Arbó a la segona edició de la seva monumental, i excel·lent, biografia de Verdaguer. Arbó es defensa de les crítiques amb què havia estat acollida la primera edició de l’obra. Esmenta els noms de Martí de Riquer i Maurici Serrahima, que li fan costat, i reprodueix una reflexió de Condorcet escrita en defensa de dos llibres de Voltaire: la biografia de Carles XII i l’Assaig sobre els costums i l’esperit de les nacions. «L’hàbit de veure quasi sempre la feixuguesa unida a l’exactitud (…) ha fet prendre el costum de no mirar com a exacte sinó allò que porta el segell de la pedanteria». Aquest punt de vista explicaria que una excel·lent biografia, com la que Jordi Amat ha dedicat a Josep Benet, no mereixés el premi de la crítica Serra d’Or. La finalitat d’una biografia no és la investigació, en ella mateixa, sinó la reconstrucció de la vida d’un personatge a través de la investigació, que és molt diferent. No serveix de res un cúmul de dades erudites si el biògraf no sap trobar el fil roig del personatge, allò que l’explica a ell, i que explica els anys que li han tocat viure. És clar que també ho podríem dir a l’inrevés: la credibilitat en la construcció, o reconstrucció, del personatge que el biògraf presenta dependrà de la credibilitat que inspirin les fonts documentals en les quals es basa.

A Divendres de Passió. Vida i mort de Manuel Carrasco i Formiguera, Hilari Raguer conjumina la narració dels fets semblantment a com ho faria un novel·lista; procedeix a un aproximació psicològica al personatge fins a confegir-ne un retrat creïble per al lector; i proposa unes hipòtesis de fons sobre els motius concrets de l’afusellament de Carrasco i Formiguera que modifiquen per sempre més determinats episodis de la guerra civil i, en especial, de la figura de Franco. La primera part del capítol dotzè, per exemple, on s’explica la captura després d’un combat desigual, del vaixell Galdamés on viatjaven Carrasco i la seva família té totes les virtuts d’una narració novel·lística. En altres punts del llibre, en canvi, al biògraf li cal recórrer a la psicologia del personatge i ho fa a través del testimoni de la vídua, dels fills i dels amics que el van conèixer. D’aquesta manera descobrim un Carrasco de posat distant amb els altres i còmplice amb els fills; catalanista radical –hissava la bandera catalana a la casa de Sant Pol així que hi arribava– però, a la vegada, defensor dels jesuïtes en la discussió parlamentària que acaba amb la seva dissolució; amb ganes de viure però acceptant amb la màxima dignitat possible la sentència de mort que contra ell havia dictat un tribunal militar. Aquests episodis aconsegueixen el seu màxim significat en el marc d’una investigació exhaustiva sobre la vida de Carrasco i Formiguera, el context polític i social que li va tocar viure i el cúmul de circumstàncies que el van portar a caure presoner de l’exèrcit franquista i, finalment, a la seva execució. És en aquest darrer punt, el de l’ execució, on Hilari Raguer dona resposta a un dels interrogants que envoltaven l’afusellament de Carrasco. Si Franco desitjava la complicitat de la majoria de la jerarquia catòlica, fins al punt d’intentar convertir la guerra civil en una nova “Cruzada”, ¿com és que va manar afusellar un dels dirigents republicans, no exactament de dretes, que amb més vehemència s’havia manifestat contra la política religiosa de la II República? ¿No cercava Franco l’aixopluc del Vaticà i del catolicisme internacional més tradicional per apuntalar-se com a Cap d’Estat i Dictador? Carrasco i Formiguera va ser condemnat a mort en un Consell de Guerra celebrat el 28 d’agost del 1937 però no va ser afusellat fins al 9 d’abril del 1938. Franco rebia pressions de determinades autoritats eclesiàstiques, especialment les lligades amb el jesuïtes, perquè a Carrasco li fos commutada la pena. Franco no prenia cap decisió. Fins que els terribles bombardejos aeris que va patir la ciutat de Barcelona, per part de l’aviació italiana estacionada a Palma de Mallorca, els dies 16, 17 i 18 de març del 1938 van canviar la situació. El dia 24 de març l’Osservatore Romano publicava, a primera pàgina, una nota oficial on demanava el cessament d’aquests bombardejos. Paral·lelament, el nunci Antoniutti lliurava una nota a Franco amb la mateixa petició. Franco veu per primera vegada qüestionada la seva política pel Vaticà. I per demostrar que no es deixarà governar ni pel Vaticà ordena que es compleixi la sentència de mort del condemnat pel qual tant s’havia interessat una part molt influent de la jerarquia catòlica. D’aquesta manera la biografia del P. Raguer tanca el cercle de l’excel·lència: no només reivindica el personatge que analitza, i el situa en el lloc de la Història que li pertoca, sinó que il·lumina un aspecte crucial de la manera de comportar-se del general Franco: catòlic, sí; però sempre i quan que el Vaticà no gosés posar la seva autoritat en entredit. Aquesta capacitat per donar resposta a alguns dels interrogants més difícils que planteja el personatge estudiat, o la seva època, només està a l’abast dels grans biògrafs. És el que fa, per exemple, Stefan Zweig en la seva biografia de Maria Antonieta. Documenta les relacions entre la reina i el comte Fersen –relacions sempre negades pels realistes francesos—i, a la vegada, ens presenta una imatge dual de la reina: frívola abans de la Revolució; tràgicament lúcida, molt més que Lluís XVI, després de la caiguda de la Monarquia que acabarà comportant l’execució de l’ex-rei i la seva. També Paul Preston, en la seva biografia sobre Francisco Franco, dona una resposta coherent a una de les preguntes més incòmodes que ens podem fer si més no tots els que vam viure sota aquell règim. Espanya va entrar en la modernitat econòmica durant la dictadura franquista. Aquesta modernització constitueix un mèrit del dictador? Preston ens diu que no, i ho fa d’una forma documentada explicant-nos com la modernització de l’Estat espanyol, a partir de finals dels anys cinquanta, va ser fruit d’una aliança tàcita entre els tecnòcrates, molts d’ells vinculats a l’Opus Dei, que havien ocupat posicions de poder –amb López Rodó, al capdavant— i demòcrates republicans i catalanistes com Joan Sardà Dexeus, emparats, en aquest cas, pel Banc Mundial. La modernització d’Espanya –demostra Preston— es va fer no gràcies a Franco sinó malgrat Franco.

És a dir, que una biografia no només ens serveix, als lectors, per conèixer millor, o per primer cop, un personatge sinó per entendre alguns dels episodis més difícils, o més tapats pels tòpics, que ens presenta la Història. Hilari Raguer ho tornarà fer en la biografia sobre el general Batet que publica el 1994. Batet també és un personatge dual, difícil d’encasellar en un país de “rojos” i “nacionals” on aquests –per decisió expressa del general Franco— l’acaben afusellant. Per al catalanistes radicals, el general Batet era un personatge rebutjable perquè ell va ser el repressor del 6 d’octubre. Per a Franco, un general traïdor, que va ser tou a l’hora d’aquest repressió i que, en el moment decisiu, no es va sumar al Alzamiento. Amb valentia, Raguer ens explica, amb una documentació impecable, com Batet es va mantenir sempre lleial al règim republicà que el poble espanyol, i català, havia escollit, malgrat que això li comportés l’animadversió dels catalanistes radicals i dels feixistes. També en aquest cas, com en aquells que he esmentat anteriorment, la biografia de Raguer no s’atura en el personatge que examina. Treu a la llum, per exemple, un informe de Batet sobre la fatxenderia de Franco on denuncia que el futur Generalísimo aprofitava la convalescència d’una ferida per escaquejar-se dels seus deures militars i passar més hores als bars de determinades ciutats del Protectorat del Marroc que a la caserna o al front de guerra, que és on li corresponia a estar. L’afusellament de Batet té, per aquest motiu, molt de revenja personal de Franco.

Gràcies, P. Raguer, per tot el que ens has ensenyat tant pel que fa als personatges sobre els quals has escrit com a la manera de practicar l’ofici de biògraf.

25
Set
2020

Fer, l’humorista asceta

Fa més d’ una setmana que va morir en Fer i encara em reca no haver anar al seu enterrament. No hi vaig anar per por. Durant la primera pandèmia, vaig intentar seguir al peu de la lletra les instruccions de l’Autoritat –confinament domiciliari, inclòs– però en cap moment vaig tenir por. No en tenia cap certesa, però pressentia que havia quedat immunitzat a partir d’un constipat que no va arribar a grip i que em va atacar durant els primers dies de primavera. Vés a saber. Ara, en canvi, convençut que no ens deslliurarem de la pandèmia fins que arribi la vacuna, actuo amb més cura. Una cosa era pensar que en teníem per unes quantes setmanes; i una altra, molt diferent, reinstal·lar-te per temps indefinit en una situació d’anormalitat. D’altra banda, no m’abellia gaire haver-me de quedar, justament per la pandèmia, a les portes del recinte eclesiàstic o civil, amb l’obligació d’haver de mantenir una conversa civilitzada amb el primer col·lega que em trobés. Sol passar. En aquesta mena d’actes aquells vells amics o coneguts que et penses que hi seran no compareixen i, en canvi, corres el perill d’haver d’aguantar la llauna de determinats espècimens sobre l’últim llibre de Kapuscinski que han llegit.

Però hauria d’haver anat a Mollet perquè jo, al Fer, me l’estimava. Sé que aquesta confessió pot semblar impròpia d’un article necrològic que no està pas dedicat a cap familiar ni amic íntim. No. Amb en Fer feia temps que no ens veiem. L’última vegada que vam coincidir en un acte públic li vaig parlar d’en Ginés Vivancos, que havia estat o és un dels accionistes d’El Jueves, i un dels periodistes de qui més coses vaig aprendre a la desapareguda redacció del Noticiero, i em va demanar que si hi tornava a dinar li digués. No ha estat possible, entre altres raons, perquè no he sabut fins fa ben poc que en Fer estava malalt i, per tant, no m’havia donat pressa a complir el seu encàrrec. Ara no ens vèiem però durant uns quants anys –potser, vuit– ho havíem fet cada dia i, més concretament, cada tarda. Crec que quan a mi em van responsabilitzar de l’àrea d’opinió del diari Avui ell ja era el ninotaire oficial de la casa. En tot cas, el recordo perfectament venint a portar el seu acudit al petit despatx que jo ocupava dins la gran sala de la redacció, a la cinquena planta –si no m’equivoco– de l’edifici d’El Correo Catalán, al carrer Consell de Cent, on després, o potser ja en aquell moment, s’hi instal·laria El Periódico. (I per cert, aquest edifici està construït sobre el solar on havia existit la caserna de la Guàrdia Civil des de la qual el 19 de juliol va sortir el general Aranguren al front del destacament que es va posar al servei de la República i del govern de Catalunya).

Durant el temps que va durar la nostra relació en Fer mai no m’ho va posar difícil. Vull dir que per a un ninotaire és molt fàcil crear un problema al responsable d’opinió d’un diari. L’acudit del ninotaire acaba per esdevenir una mena d’editorial gràfic, però la persona que el fa no forma part de l’estructura central del diari, de la seva disciplina. Un ninotaire és un creador que ha d’adaptar els seus punts de vista a aquells que el diari defensa. I no siguem ingenus. No es tracta d’una operació fàcil, i menys encara si parlem d’un període, com ja he dit, d’uns vuit anys. Mai, mai no va existir cap mena de problema al voltant dels continguts de l’acudit d’en Fer. I jo, en el seu moment, li vaig quedar enormement agraït perquè l’Avui era un diari fràgil sobre el qual semblava que hi havia barra lliure, en determinats cercles polítics i periodístics del país, per jugar-hi al pim-pam-pum. No dic que no existissin raons per fer-ho –les mateixes o semblants a les que trobaríem a altres diaris– però el cert es que l’Avui constituïa una magnífica pista d’aterratge per a l’esperit masoquista del país.

L’any 2018, quan jo en feia més de deu que havia abandonat el diari, en Fer va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi. En vaig estar molt content; tant, que li vaig enviar un correu electrònic que em va sortir llarg però que el transcric aquí perquè resumeix molt bé els sentiments, i l’admiració, que en Fer em despertava. «Benvolgut Fer –li deia–. M’he posat molt content quan he llegit que t’han donat la Creu de Sant Jordi. Jo vull creure que te l’han donada pel conjunt de la teva obra, perquè ets primer humorista asceta que conec, i per la teva mirada radicalment honesta sobre el món i les coses que hi passen, en un ofici –el teu– on tan fàcil és caure en la demagògia i en el gratificant afalagament al lector. Però no em vull posar metafísic. Recordo un viatge en tren per donar el ¿primer? premi Gat Perich i guardo una tassa de te amb l’efigie del felí. Des d’aleshores han passat molts anys, no sé quants, i per això m’alegra tant que tota la teva feina hagi estat finalment reconeguda d’aquesta manera diguem-ne tan institucional i oficial».

En Fer, si més no en la seva relació amb mi, no era amic de gaires confidències. Però recordo que un dia em va explicar que estava preocupat pel tracte que li donaven quan anava al poble on havia nascut, Mansilla de las Mulas, a la provincia de León. No es queixava de cap discriminació sinó a l’inrevès. Li creava un problema greu de consciència que quan sabien de la seva arribada les autoritats li donessin tota mena de facilitats per anar a pescar encara que fos en època de veda. Li semblava una corruptela que ell no havia pas d’acceptar tot i que això li podia provocar friccions amb determinats cappares polítics i, també, impedir-li la pràctica d’un esport que durant resta de l’any no devia tenir gaires ocasions de practicar. D’altra banda, com que en Fer era professor d’història no es va deixar mai engalipar per determinades veritats absolutes sense l’assumpció de les quals començava a ser difícil circular per determinats ambients. Potser per això, l’únic acudit d’ell que vaig gosar demanar-li és el que va fer en un dels aniversaris del desembarcament aliat a Normandia. Està dibuixat sobre una superfície allargada, de 30 x 15 centímetres, i s’hi veu una companyia de soldats amb la bandera americana, i una de més petita anglesa, en el moment de trepitjar la platja. A dalt del rocam els esperen els canons alemanys i un soldat que s’ho mira encuriosit. En una vinyeta lateral, un espectador exclama: «Thank you, companys!!». I en una altra més central s’hi afegeix: «Llàstima que a més de Normandia no haguéssiu desembarcat a Blanes… a Calafell o a la Concha!!!». Res d’antiamericanisme barat com aleshores era moda.

Jo mai no havia conegut un humorista tan seriós com ell. O sí. Ara penso en Cesc, que justament l’havia precedit com a ninotaire de l’Avui, des del primer dia –si no vaig equivocat– fins al 1987. No m’imaginava en Fer al costat d’en Gin i dels altres redactors d’El Jueves que a mi em semblaven especialment dotats per a l’humor gruixut i la salsa picant. Però s’hi avenia i, sobretot, el respectaven i per això el van escollir com a director. No conec els envitricolls de la redacció d’El Jueves i, atemptat a part, m’imagino que no devia ser fàcil congeniar tants barrets humorístics. En Fer, però, se’n va sortir. Ha estat un dels personatges més nobles del mon del periodisme que jo he conegut. Per això, amb retard, i amb mala consciència, he volgut escriure aquestes aquestes ratlles.

10
Mai
2020

Estat d’alarma.

                                                                                                                                                                                                                                                         Durant les setmanes que va durar el confinament imposat per  la pandèmia del coronavirus vaig publicar, a les pàgines culturals del digital Elnacional.cat, el dietari que reprodueixo a continuació.

12 de març, dijous. – El conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, surt per TV3 i anuncia el tancament de tots els centres educatius, de les llars d’infants a les universitats. Bargalló és un expert en l’ús de frases barroques i per això de vegades no resulta fàcil entendre’l. El cas és que a l’acabar a la seva intervenció no queda clar si l’ordre entrarà en vigor demà o dilluns.

13 de març, divendres.- De bon matí, l’Ariadna em confirma, per telèfon, que la Laia i l’Aina, les dues netes, avui ja han tingut festa. I que, en efecte, primer es va dir als pares que el tancament es faria efectiu dilluns però que a mitja tarda l’ordre va ser rectificada. Al migdia, Pedro Sánchez, anuncia la implantació de l’estat  d’alarma. “L’avanç imparable del virus aboca Espanya a la paràlisi” havia titulat, al matí, La Vanguardia.  Al vespre, però, res de substancial havia canviat en la vida de la majoria de ciutadans.  Les terrasses eren plenes; les botigues, també; i només la notícia del confinament d’Igualada semblava posar una nota realment alarmant a la situació. A la televisió, els programes d’humor seguien fent burla del coronavirus. L’èxit dels humoristes televisius consisteix a passar pel túrmix de la banalitat les situacions més complexes. 

14 de març, dissabte.- Per fi, a les 9 del vespre surt el president Sánchez a explicar-se. Quina poca confiança  en Espanya si l’ha de citar tantes vegades! Cap apel·lació seriosa a l’auto-responsabilització individual. El ciutadà continua essent tractat com un nen petit, amb gran satisfacció, però, d’aquest ciutadà. L’infantilisme com a estratègia de consens.  Fins ara les coses no havien anat bé perquè el govern  no se n’havia ocupat. Ara és diferent. Ara el Minotaure/Superman està disposat a actuar.  A nosaltres, els ciutadans, només ens tocar obeir i admirar. 

15 de març, diumenge.- Pretenc fer el meu recorregut habitual pel passeig marítim de Vilassar. Deixo expressament els bastons a casa i em poso la gorra a la butxaca. El pas soterrani que hi ha davant de l’ajuntament està precintat per la guàrdia urbana. Camino pel Camí Ral fins al museu Monjo on hi ha un altre pas. També està precintat però algú, o alguns, l’han trencat  i deuen estar caminant al costat del mar o estirats a la platja.  Entro a l’interior del poble fent veure que vaig a comprar alguna cosa.  Davant de Can Falguera un rètol avisa: “Respecteu la distància entre compradors” i  un altre limita l’entrada de compradors. Pel carrer, senyores i senyors amb gossos. Cap nen ni cap nena. La situació no deixa de ser curiosa: els cans més ben tractats que els infants. 

16 de març, dilluns.-  Com cada dia així que em llevo vaig a comprar el pa i el diari.  La fornera em torna el canvi en un improvisat cartró perquè jo l’agafi sense haver-nos de donar la mà.  A la quiosquera li dic que mentre duri l’actual situació no hi tornaré.  Llegiré La Vanguardia per internet. A la tarda, em poso la pel·lícula El color púrpura del Spielberg. Ambició de gran saga, escenes d’una plasticitat efectista però dificultat per singularitzar cadascun dels personatges que hi apareixen. 

17 de març, dimarts.- Pedro Sánchez ha sortit en directe per la televisió a les tres de la tarda i una hora i mitja després encara continuava xerrant. Jo, mentrestant, he dinat i he fet la migdiada.  Explicacions prolixes sense sortir del guió marcat pel seu “spin doctor”: el govern destinarà 200.000 milions d’euros a pal·liar els danys del coronavirus –però el pagament de les hipoteques només s’ajorna–; la situació canvia cada dia i per això no es podia preveure l’abast del fenomen; i només ens en sortirem si tots els espanyols anem a la una, amb Pedro Sánchez al capdavant.  Molta retòrica i poca eficàcia.

18 de març, dimecres.- Tot el dia tancat a casa. Avanço en la lectura de la biografia de Camus. L’havia començada just quan va sortir publicada, l’estiu del 1987, i l’havia deixada a les primeres cent pàgines –en té 767—per carregosa i mal traduïda. Però la lectura d’El primer home m’ha tornat a enlluernar, tal com m’havien enlluernat, de jove, La pesta, L’estrany i, més recentment, La caiguda i Cal·lígula. Si un clàssic és un autor que queda, Camus és un dels escriptors més clàssics del segle XX.  Des d’un profund coneixement de la filosofia i de la literatura,  no té por de pensar per compte propi i d’anar contracorrent. Triadú, que l’encertava més del que podria semblar, un dia m’ho va dir: Camus és, sobretot, l’estranger. Ho era a l’Alger, perquè se sentia incòmodament francès, i ho va ser a França perquè les capelletes dominants de París no van entendre la seva posició enfront del comunisme i durant la llarga guerra d’Algèria.  Potser per això el seu gran amor va ser Maria Casares, una altra exiliada, filla del president del govern republicà del 18 de juliol.

A la tarda, em poso La reina d’Àfrica amb Humphrey Bogart i Katharine Hepburn. A l’acabar, la M.Carme m’ha dit que aquesta era una de les pel·lícules preferides de la meva mare. Jo no ho recordava. La meva mare era així:  ens amagava els discos de Nat King Cole per libidinosos  i, a la vegada,  se li anaven els ulls rere aquesta pel·lícula que, quasi des de la primera escena, traspua un erotisme de paraules, mirades i gestos capaç d’electritzar l’espectador més indiferent.

Al vespre, surto a llençar les escombraries.  Pel carrer, ningú. Només uns adolescents aprofiten que ja és fosc i xerrotegen a la Riera. 

19 de març, dijous.- A mesura que passen els dies creix la sensació que estem governats per ineptes. El sistema de llistes tancades ha propiciat que arribin a la presidència del govern espanyol autèntics incompetents. És el cas de  José Luís Rodríguez Zapatero i de Pedro Sánchez.  Cap dels dos no tenia cap mena d’experiència significativa de gestió. No havien estat ni alcaldes, ni presidents de Diputació  ni de governs autonòmics. El seu únic mèrit consisteix a no haver quedat descavalcats de les successives llistes electorals dels seus respectius partits  i estar en el lloc oportú en el moment oportú. A la relació  hi podríem afegir Pablo Casado,  un autèntic delinqüent intel·lectual perquè està provat que bona part del seu expedient acadèmic és fraudulent. Sense arribar a aquests nivells de gravetat, Sánchez també va copiar part de la seva tesi.  Amb quina autoritat poden predicar aquests polítics cap mena d’ètica? 

20 de març, divendres. – A la cua del forn (espaiada, tal com marca el protocol) una d’aquelles senyores que sembla saber-ho tot explica, de viva veu, però per sota la mascareta, que la situació és tan greu que als hospitals han començat a seleccionar els malalts que intentaran salvar i aquells que hauran de deixar morir per falta de recursos. Sembla que el factor més determinant serà l’edat. Els de quaranta anys tindran  força probabilitats d’estar a la llista dels que cal salvar. Per als de vuitanta, les esperances hauran de ser, forçosament, mínimes. I els de setanta dos, com jo, a quina banda quedaríem o quedarem?  Mentre parlava, la senyora ha anat repassant amb la mirada els homes i les dones de la cua, tots ells dins la franja dels salvables. De cop i volta, però només per uns instants, s’ha fixat en mi. Quina edat dec aparentar? Quan era adolescent, la meva fesomia  de nen em va fer patir molt. Ara crec fer cara de més jove. Però només ho crec. El que sí que puc dir és que el meu cos té uns quants pedaços –un estomac recosit, una placa de liti al peroné i una infecció crònica a l’orella dreta— però cap malaltia preocupant.  Menjo amb gana, camino a bon ritme per la platja i fins i tot  bec aigua cada dia. 

21 de març, dissabte. – Les xifres es disparen: 20.000 infectats a tot Espanya; i més de 1000 morts (122, a Catalunya). A La Vanguardia, Fernando Onega explica que Pedro Sánchez, se suposa que seguint els consells dels seus assessors,  ha posat l’èmfasi a intentar demostrar la seva capacitat de lideratge. Però ningú ha pensat –diu Onega–  que allò més urgent és intentar millorar la situació dels avis i de les àvies que s’han mort i s’estan morint cada dia a les residències on viuen, o vivien, i procurar que no faltin ni mascaretes ni bates ni guants esterilitzats per al seus cuidadors. ¿Per quina raó no haurien de contagiar-se els avis, entre ells, si conviuen i dormen en una habitació doble? Avui els diaris informen que el govern reconvertirà unes quants fàbriques per tal que produeixin el material que falta. Fins ara no hi havien pensat? 

22 de març, diumenge.- Diuen que els xinesos estaven a punt de fer arribar un milió de mascaretes a Espanya però que davant la possibilitat que la Guàrdia Civil les confisqués van preferir vendre-les a Alemanya. Ahir de nou Sánchez a la televisió. Fred com un robot que es col·lapsa si ha d’improvisar comportaments no programats.  Resulta relativament fàcil fer de cap de govern, o de líder de l’oposició, quan l’economia ve dictada per Brussel·les, la política exterior per l’OTAN i l’administració quotidiana la porten, des de temps immemorial, els alts funcionaris. Només t’has de saber barallar amb el cap de l’oposició, tan limitat de capacitat de lideratge com tu, i salpebrar la teva presència pública amb unes oportunes dosis de populisme ecològic, feminista o anticatalanista segons els casos i les circumstàncies. Però quan ha hagut de demostrar la seva autèntica capacitat de lideratge, Sánchez ha naufragat clamorosament. És clar que també haurien naufragat Rodríguez Zapatero o Mariano Rajoy però això no fa sinó subratllar el punt d’inanitat al qual ha arribat la política espanyola.  I en aquesta qüestió sí que em sento nostàlgic. Del bel·licista Churchill enfrontat, pràcticament sol,  al pacifisme suïcida de Chamberlain; del general De Gaulle cridat per posar ordre a l’Algèria francesa i a la qual acaba per donar la independència; i del mateix Felipe González capaç de donar mitja volta i preconitzar el sí  a l’OTAN quan s’adona que això de la Guerra Freda no és una broma i que Espanya s’hi  juga alguna cosa més que les garrofes.

23 de març, dilluns. Mentre miro  Camino de Santa Fe penso en el meu amic R. És una pel·lícula del 1940, dirigida per Michael Curtiz i protagonitzada per Errol Flynn i Olivia de Havilland. Narra la història de la rebel·lió de John Brown, un líder abolicionista que va intentar organitzar un exèrcit pel seu compte pocs temps abans que esclatés la guerra civil nord-americana. A Errol Flynn li toca enfrontar-se a aquest  profeta, cruel i sanguinari, i ho fa amb totes les de llei –i no només amb les de l’exèrcit americà al qual serveix sinó  amb  els atributs que la cinematografia atorga als seus mites. Errol Flynn es mostra guapo, valent, patriota i heroi.  I, naturalment, guanya. Però si pensava en el meu amic R. és perquè, per a mi, aquest actor americà era un personatge remot –va morir l’any 1959, quan jo en tenia 12–  fins que vaig saber de les seves aventures per les platges d’Eivissa.  Com a mínim en una ocasió, l’actor nord-americà va arribar amb el seu iot a les Illes Balears. Els illencs miraven embadalits, o indignats, aquell vaixell on se suposava que hi passava de tot; o sigui sexe, drogues i rock and roll. A Flynn li agradava llegir el diari a l’hora d’esmorzar  i l’amic del meu amic, un marrec que amb prou feines devia tenir 10 anys, li portava cada dia des de l’únic quiosc d’Eivissa que disposava de premsa estrangera. Un trajecte amb bicicleta que Flynn recompensava generosament, i en dòlars! Avui l’amic del meu amic és una de les fortunes importants d’Eivissa. I disposa d’un iot tant o més gran que aquell que va conèixer, per fora, quan tenia 10 anys.

24 de març, dimarts.-  M’arriben, al mateix dia, les liquidacions dels dos darrers llibres que he publicat. De la segona edició de la biografia de la Maria Aurèlia Capmany, publicada el 2018, n’he venut 738 exemplars. De la Crònica al marge, editada l’octubre de l’any passat, 226. Tot i que les vendes d’aquest segon llibre encara poden millorar pocs dies després de la seva sortida ja  em vaig adonar que havia punxat.  La Crònica  no va aconseguir aparèixer ni una sola setmana  a la llista dels llibres més venuts malgrat que en l’apartat de no ficció en català resulta relativament fàcil fer-s’hi un forat. Dos dels crítics que jo aprecio més, i que s’hi havien compromès, van tirar-se enrere i no van escriure ni una ratlla;  un tercer, va publicar una ressenya on em perdonava la vida (i jo li vaig agrair); un quart només va gosar-me dir –potser perquè jo pagava el dinar— que amb uns quants asteriscs el text hauria quedat més llegible. Vaig provar de conformar-me quan un dels assagistes més importants del país em va dir, en to elogiós,  que jo havia escrit un llibre  “rar”.

El problema rau en l’encaix defectuós entre l’autobiografia i l’assaig que són els dos gèneres que jo barrejo expressament en el meu llibre. No era la primera vegada que provava de fer-ho. Tant a Temps indòcils (2007) com a Cartes a Clara (2010) aquesta barreja hi és present. I amb resultats excel·lents si he de fer cas del  que hi digué la crítica.  L’objectiu d’aquesta era barreja era doble. D’una banda, evitar que l’autobiografia d’un periodista es convertís en un enfilall d’anècdotes més o menys rellevants. D’una altra, la meva obsessió per la història –des de la mirada empírica d’un professional que la necessita  per poder practicar el seu ofici–  em va portar a interessar-me per la relació sovint subtil però sempre present que existeix entre la vida quotidiana dels homes i les dones i els Gran Moments de la Història. Per entendre’ns: el Mur de Berlín va caure perquè les dones de l’Alemanya de l’Est volien disposar dels mateixos materials d’higiene íntima que usaven les dones de l’Alemanya de l’Oest.  Entre aquestes necessitats bàsiques, tan personals, i l’esfondrament de la gran utopia del segle XX hi ha una relació de causa-efecte encara que moltes d’aquelles dones ho ignoressin. La Història no és una senyora asseguda dalt d’un cadafal des de temps pretèrits a la qual els ciutadans contemporanis anem a rendir homenatge sinó una massa d’esdeveniments, coneguts o anònims, als quals nosaltres ens afegim no pas per voluntat pròpia sinó enduts pel xuclador de l’existència. Si volem entendre alguna cosa de la vida que ens ha tocat viure –i entendre és allò que ens separa de la resta de mamífers— no podem prescindir del coneixement del nostre present pretèrit. Encara que sigui per rebutjar-lo o per encolomar-li tots els mals com va fer, en el seu dia, Cioran, per exemple. 

Però hi ha més. Si el periodisme consisteix a intentar entendre el món cada matí i explicar-lo des dels mitjans de comunicació de la forma més clara possible, ¿com podem explicar aquest avui, aquest present, sense saber què va passar ahir, i perquè? Per això no m’he cansat de repetir que el periodisme comença allà on acaba la història i que els grans periodistes, d’aquí o de fora tenen, com a mínim, un peu a la història.  Per a un periodista, el coneixement de la història és allò que li permet explicar els grans moviments del pensament, de l’acció, de la política, de l’economia dels quals penja, encara que no ho sembli, el fet més particular de la vida quotidiana. Per reblar el clau podria citar una frase d’Albert Camus: “El periodista és un historiador del dia a dia”. Ho va escriure el setembre del 1944 en un d’aquells articles a Combat que el convertiren en un dels periodistes més influents de França.

Tanmateix, tota aquesta explicació, més o menys coherent, en el cas de la Crònica al marge no va quedar ben travada. El meu propòsit era escriure un llibre testamentari on, lliure de les servituds de parlar dels altres, el lector hi trobés el meu pensament sobre el món i la societat que m’ha tocat viure. El meu pensament, els personatges que havia conegut –alguns dels quals, més enllà de la relació professional, m’havien ajudat a entendre la vida— i tot allò que probablement hauria volgut escriure en els centenars d’articles que no havia embastat des que m’havia retirat del periodisme actiu –dotze anys, tirant baix–.  Massa coses per ser escrites amb la claredat exigible a qualsevol text.  Tot això explica que el llibre quedés exageradament atapeït amb una barreja de veus que poden molestar, o irritar, al lector professional, que és qui m’ha mostrat la seva disconformitat. En canvi, els lectors comuns que l’han llegida no n’han sortit decebuts, d’aquesta Crònica, si he de fer cas dels seus comentaris. Perquè de teca, per dir-ho amb un vulgarisme, n’hi ha. Potser en excés i tot. En els millors moments d’optimisme, penso que, amb el temps, el llibre serà més ben comprès.  Mentrestant, aquest   fracàs m’ha afectat de ple. De fet, aquest és el primer text llarg que escric en molts mesos. 

25 de març, dimecres.-  Redacto aquestes notes des de Barcelona on, finalment, hem baixat. I dic finalment perquè la M. Carme feia dies que ho duia de cap, però jo no ho veia gaire clar. Ahir, després de dinar,  vam carregar el cotxe i vam arribar sense cap incidència a Sarrià.  Jo tenia l’esperança que la policia ens aturés a mig camí i ens obligués a tornar a Vilassar. Però no va ser així.  Eren les cinc de la tarda i no vam trobar cap control en tot el trajecte. Només n’hi havia un a la sortida de Montgat però aturava els vehicles que venien de Barcelona, no aquells que intentaven entrar-hi. I, de fet, nosaltres estàvem dins la llei. En el paper d’autoregulació que ha imprès el govern de Catalunya una de les causes permeses a l’hora de viatjar és si es tracta de retornar a casa. I la nostra casa legal és aquesta de Sarrià. Hi estem empadronats i és l’adreça que figura al nostre DNI. 

A Sarrià també hi estic bé, que consti.  L’ordinador és nou i no està tan ple d’informació com el que uso diàriament a Vilassar, i això es nota. El matalàs del llit és més flonjo, més confortable. Jo hi dormo millor. La meva taula de treball és més petita i austera que la de Vilassar. Però, en canvi, l’estructura de l’habitatge  fa que la M. Carme i jo tinguem  més sensació de llibertat individual. I ens obliga a pujar i baixar unes quantes escales, exercici molt convenient per l’edat i la situació en què ens trobem. El premi és que  disposem d’un terrat d’ús exclusiu, és a dir no comunitari, que va de banda a banda de l’edifici i que permet una vista fantàstica sobre tot Sarrià i tot Barcelona, amb el Collserola a tocar, i al fons, a l’altre extrem, Montjuic i el mar. En aquest terrat, la M. Carme hi ha plantat una olivera, una figuera i un ametller així com baladres, esparregueres, un bargalló i altres plantes fins a confegir una agradable selva domèstica. En aquests dies de confinament és molt saludable pujar-hi a prendre sol. (Però avui plou i anuncien nevades).

26 de març, dijous.-  El terme “ciutadania” s’ha acabat imposant. Aquests dies de tantes declaracions públiques els nostres polítics i científics l’usen a gratcient. A mi, em produeix urticària. En el concepte “ciutadania” la identitat individual de cada persona queda definitivament desdibuixada. La ciutadania és una massa anònima, sense rostre ni cos, emmotllable a les necessitats, o als capricis, del manaire del moment.  Ho vaig llegir un dia no sé on, i m’ho faig meu: comencem per ser individus, és a dir,  mamífers que caminem drets i amb una innegable capacitat de raciocini (que és el tret  que ens diferencia de la resta d’animals). Però així que comença el nostre procés de socialització esdevenim persones, és a dir,  individus subjectes a un conjunt de drets i deures. El procés de passar d’individus a persones el fem, sobretot, a través de l’educació familiar i escolar. En les societats avançades  pot durar uns vint anys, és a dir, una quarta part de la nostra existència, en el supòsit que arribem als vuitanta. Però els experts, i no només en temes d’educació, diuen que per anar bé hauríem de continuar aprenent fins al penúltim dia de la nostra vida.  Individus, persones i després ciutadans.  Ara ja no es tracta de persones en abstracte, que podrien arribar a viure aïllades en una masia, en un petit poble o en qualsevol indret més o menys solitari –on tanmateix moltes de les normes col·lectives no podrien ser obviades— sinó habitants d’unes aglomeracions on la coneixença entre els qui hi viuen es molt limitada. Per això, calen lleis col·lectives que emmarquin els drets de les persones, que són els drets que a la vegada delimiten els drets dels individus.  El concepte de ciutadà s’aplica, de fa temps, no només als individus/persones que viuen en una aglomeració urbana sinó, per extensió, a tots els ciutadans d’un determinat país. I d’aquí neix el concepte eteri, vague, de ciutadania.  La ciutadania pot ser objecte de tota mena d’apel·lacions perquè no té rostre.  És, sobretot, un subjecte passiu, un número estadístic. Potser per això en aquests dies de pandèmia, d’agonia solitària dels qui es moren als hospitals, i  de patiment de tantes persones infectades, malaltes o de dol,  la paraula s’ha generalitzat.  La ciutadania som tots i no som ningú. O sigui el terreny més desitjable pels sociòlegs que es dediquen a l’estadística, pels assessors d’imatge que practiquen la demoscòpia i pels polítics avesats a no prendre cap decisió pròpia sinó aquella que, presumptament, emana de la ciutadania. 

27 de març, divendres.- Quasi una hora de cua per entrar a comprar  a l’Ametller del passeig de la Bonanova. Sec en un dels bancs públics, obro el mòbil per entretenir-me i comença a agafar-me fred. El noto, sobretot, a les galtes.  Quan aconsegueixo entrar, m’hi perdo perquè no conec l’establiment i m’adono que alguns dels compradors s’aparten de mi perquè hi camino massa a prop. Finalment, una dependenta amb mascareta m’indica, amb molta amabilitat, on son els productes que em falten.  Algunes lleixes estan buides; les de l’arròs, per exemple,  tot i que sota de tot  trobo un paquet d’una marca desconeguda.

28 de març, dissabte.-  Una de les sensacions més excitants, i més aterradores, de la pesta que estem passant és que no sabem com acabarà, ni pel que fa a la societat en general ni pel que fa a cadascun de nosaltres. I aquesta és una sensació nova per a l’home i la dona contemporanis.  Fins fa una o dues generacions la sensació que la vida es podia acabar en qualsevol moment, a causa d’una malaltia, d’una guerra, d’una pesta o d’un cataclisme natural era una sensació que formava part, d’una manera més o menys conscient, de la vida quotidiana de la majoria de ciutadans. D’aquí, l’èxit de les religions. La religió cristiana garantia que allò que pogués passar, per més imprevist i definitiu que fos, acabaria per resultar beneficiós al ciutadà que ho patia sempre i quan aquest ciutadà estigués en pau amb Déu; una cosa relativament fàcil si no havia comès cap crim ni cap robatori i havia respectat els pares i la dona del proïsme, és a dir, si havia seguit, ni que fos de forma aproximada,  els Deu Manaments que són els rails pels qual ha circulat la moral dels ciutadans dels països cristianitzats.  La promesa del cel on ens esperava una vida millor impedia la desesperació o la revolta, segons els casos. 

Però ara, de fa cent anys o potser no gaire més, la situació ha canviat. La mort de Déu, que va anunciar Niestchze, és una realitat si més no a molts dels països europeus. Això no vol dir que  s’hagi perdut del tot un difús sentiment de re-ligió, o sigui d’estar relligat a unes creences i a unes tradicions que no fan cap mal a qui les practica però de les quals tampoc no se n’espera  cap bé definitiu.  Que aquestes tradicions hagin rebut el suport interessat de les grans corporacions consumistes no els treu la sinceritat de la seva pervivència: ric o pobre, auster o malgastador a la majoria de ciutadans, per no dir a tots, els agrada celebrar el naixement del nou any a través de les festes de Nadal, per exemple.

Si alguna cosa no entrava en el cap dels homes i les dones de les societats més avançades d’avui –avançades des del punt de vista econòmic, tecnològic i social— és que aparegués una pesta incontrolable. La noció de pesta era, ha estat fins a l’esclat del coronavirus, una noció llibresca o cinematogràfica: El setè segell de Bergmann o, per als més versats en la història del país, la grip espanyola del 1918.  Aquests dies, la gran sorpresa ha estat el reconeixement per part de la classe mèdica i política que no hi ha cap remei per aturar el coronavirus. Es tracta d’un fet absolutament nou; només semblant, potser, a allò que va passar en el moment de l’aparició de la Sida.  Però ni la Sida va provocar una mortaldat tan generalitzada com la del coronavirus ni va afectar de forma tan indiscriminada al conjunt de la població (tot i que això no li treu gravetat ni transcendència social).

Si ho poguéssim mirar des de fora, com si no ens concernís, l’espectacle resultaria excitant. De cop i volta, els ressorts més profunds de la persona deixen d’estar amagats i els compartim amb els veïns més propers, si és que podem comunicar-nos-hi, i amb els veïns de tot el món a través de les xarxes socials. Els grans conceptes de sempre –la mort, l’amor, la por, la generositat, l’egoisme, la compassió…—ocupen l’espai central de la vida col·lectiva.  Els ventilem a l’aire lliure i tota la ciutat s’omple de transcendència.  I al costat de l’excitació, el pànic. El pànic a la mort dels altres  –familiars,  amics o simples coneguts— i, naturalment, el pànic a la nostra pròpia mort.  Enfront de la pandèmia ens hem de protegir però la pandèmia acaba essent una loteria, el resultat d’un atzar que ens pot matar en ben pocs dies, quan menys ens ho esperem.  No hi ha cap raonament que ens pugui fer pensar que estem fora de perill. ¿Per quin motiu ha mort una infermera de 16 anys i, en canvi, una àvia de 101 acaba de sortir de l’hospital?  Els polítics recorren  a l’estadística per tranquil·litzar-nos. Però ningú em pot assegurar que  seguiré viu el dia  final de la pandèmia; i ni tan sols  el dia final del confinament forçós al qual ara estem tots sotmesos. 

Girem els ulls cap a l’Estat però l’Estat no hi és. L’Estat, si més  el nostre Estat, és capaç de recordar-nos que els avis que surten a passejar quan fa sol és recomanable que duguin el cap tapat amb un barret. Però ara que els nostres avis necessiten de debò d’una protecció radical resulta que falten llits, i mascaretes i personal que substitueixi els cuidadors que s’han posats malalts. L’Estat, aquest cop,  no té una solució a mà per al problema que li plantegem i això també constitueix una novetat absoluta perquè ens han acostumat a demanar-ho tot a canvi del nostre vot i de la nostra quietud social. Ens hem deixat infantilitzar per l’Estat a canvi d’una pretesa seguretat en els grans temes de la nostra existència. Però el coronavirus l’ha ensorrada, aquesta seguretat,  si més durant unes setmanes o uns mesos.  El caramel que ara demanem  és massa gran perquè l’Estat el pugui deglutir i ens el pugui tornar a trossets i ben embolicat per tal que nosaltres, els ciutadans, la ciutadania,  procedim a pair-lo amb les mínimes dificultats possibles.

Excitació, terror, desconcert.  Ho confesso: m’agradaria poder veure’n el final.

29 de març, diumenge.-  No soc gaire criaturer però  que aquests dies em preocupa especialment la situació dels nens; sobretot, perquè ningú no en parla. Es  dona per suposat, en l’anomenada opinió publicada, que els nens i els adolescents poden estar tancats a casa durant un mes seguit. No veig que ens hàgim d’empassar aquesta opinió com si fos un dogma de fe. Hi ha nens, i adolescents, de tota mena i a uns els resultarà relativament fàcil quedar-se entretinguts a casa però per a d’altres la reclusió pot esdevenir insuportable. Suposo que tots, o la majoria, de ciutadans estarien d’acord amb aquesta apreciació.  Però si una cosa està demostrant aquesta pandèmia és la lentitud del govern actual a l’hora de prendre decisions. 

30 de març, dilluns. –  Sensació de caos. El govern espanyol decreta el confinament total. L’ordre la publica el BOE a les dotze de la nit d’ahir, diumenge.  Minuts després arriba una rectificació: el confinament entrarà en vigor el dimarts i no avui dilluns per donar temps a les empreses a procedir a un tancament més o menys ordenat.

31 de març, dimarts.-  Avui he passat un mal dia potser perquè llegeixo massa premsa digital i veig massa televisió. Als morts me’ls imagino morint-se sols; als malalts, asfixiant-se en el passadís d’un hospital desbordat o agonitzant malgrat l’ús de la mascareta. Ho havia llegit en algun dels llibres que parlen de la vida quotidiana a Barcelona durant la guerra civil.  Mentre la violència matava milers d’innocents al front i a la rereguarda, i queien bombes de manera indiscriminada, els restaurants i els teatres eren plens.  Entre l’alegria pel fet de sobreviure dia a dia i la mort trobada en el moment més inesperat només hi havia uns centímetres de distància. Eren com dos ciutats que no es miressin l’una a l’altra i de fronteres tan difuses que només l’atzar et podria fer endevinar a quina aniries a parar qui sap si de forma definitiva.  Potser s’ha mort algú al replà de casa, o està agonitzant, i jo no ho sé o me n’assabento en veure una civera que baixa per l’escala. I sí, m’entra un calfred. Però, després, què faig? A les vuit del vespre surto al balcó i molts dels veïns del carrer ens posem a picar de mans. A favor dels qui ens estan salvant; a favor, també, dels qui, de moment, i un dia més, ens hem salvat. 

1 d’abril, dimecres. – Potser el govern espanyol no és tan maldestre com sembla a l’hora de prendre decisions. Potser tot plegat és més senzill: no hi ha ni un euro al calaix. I, per tant, totes les mesures que es puguin aprovar hauran de tenir com a comú denominador no fer despendre diners de forma immediata –liquidat, cash, com es diu ara— a cap institució de govern.  Això explicaria també que el govern aprovés retardar el pagament d’impostos però no condonar-los o suprimir-los. Fa més o menys una setmana els caps de govern de la Unió Europea no es van posar d’acord a l’hora d’aprovar una resposta comuna a l’actual pandèmia.  Els països del sud volien acordar  l’establiment d’euro-bons, o sigui, la mutualització del deute. Els països del nord, encapçalats per Alemanya, encara que sigui Holanda la qui faci de policia dolent, s’hi van oposar de totes, totes.  L’únic acord possible va ser el de tornar-se a reunir d’aquí a pocs dies.  Mentrestant, no hi ha diners per als països endeutats.  Per tant, ni Itàlia ni Espanya poden aprovar cap mesura que suposi repartir diners als autònoms, als aturats, etcètera.  Potser és una manera que els països del Sud arribin estovats a la propera reunió europea i que hagin d’acceptar, humiliats, la recepta dels del Nord. I ja sabem què va passar a Grècia i què ha passat a Espanya des de la crisi del 2008.  

2 d’abril, dijous.  Un altre dia dolent. Em llevo amb la voluntat de no deixar-me endur pel desànim, de ser capaç d’organitzar-me la jornada de la manera més ordenada possible. Esmorzar sense pa tou ni diari constitueix la primera operació fallida.  Accepto aquesta limitació amb una mena de resignació franciscana però, certament, no és la millor manera de començar el dia. Després em poso davant de l’ordinador i envio o contesto uns quants correus electrònics generalment relacionats amb la direcció de la Revista de Catalunya. Els membres del Consell de Redacció no ens hem reunit de forma presencial ni de forma telemàtica per acordar què havíem de fer en les circumstàncies actuals. Però de manera implícita ha quedat clar des del primer moment que intentaríem que la Revista no quedés afectada per la pandèmia; que no en fos, per dir-ho amb el llenguatge d’ara, una víctima colateral. 

Al migdia surto a buscar pa. Fa fred i em tapo la boca amb una bufanda lleugera, d’aquells que porten els parisencs amb un elegància que vol semblar descuidada.  (La vaig comprar en una paradeta per a turistes prop de Notre Dame, després de l’incendi).  Pel carrer hi veig més gent de la que m’esperava potser perquè és l’hora habitual d’anar a comprar o potser perquè tots plegats comencem a estar tips del confinament. Aquí, a Sarrià hi ha molta gent, o força gent, que es tapa la cara amb una mascareta. D’on l’han treta? Jo en voldria una però no sé on comprar-la. Entro a una drogueria que està a mig camí i pregunto a la propietària si li queden guants de goma. Se’m queda mirant com si fos la pregunta més estúpida del mon. I em diu, amb veu irritada: “Se’ns han acabat”.  Al taulell del forn només hi ha una clienta: una senyora gran també amb mascareta.  Demana dues barres de pa i una bossa de bunyols.  La dependenta els ha d’anar agafant d’un en un i després pesar-los. La senyora mira la bàscula i decideix que en vol uns quants més. Jo m’espero al carrer. Fa fred, plovisqueja i em surt un esternut. Un senyor em mira amb mala cara des d’uns quants metres de distància. Ara, la senyora busca dins del moneder les monedes exactes que necessita per pagar la comanda.  Finalment, surt de la botiga. Jo hi entro hi demano un pa de cervesa. La dependenta mira els que té a l’aparador i em diu que no me’ls pot tallar perquè acaben de sortir del forn i quedarien trinxats. Remugo unes paraules de desconcert i ella s’enfada. Finalment, m’enduc el pa i quatre bunyols. A l’arribar a casa torno a esternudar. 

Dino  sense vi i suposo que això també em posa  malhumorós. A la tarda decideixo veure Ludwig de Visconti.  La pel·lícula dura més de dues hores i ho deixo estar quan m’adono que es tracta d’una versió en italià que només admet subtítols en alemany. He mirat les dues primeres escenes:  la de la coronació de Lluís el Boig com a rei de Baviera; i la de l’encontre entre Lluís i la seva cosina Elisabet, l’emperadriu Sissí. 

Abans d’anar a dormir propòsit d’esmena. Res d’autocompassió.  En les actuals circumstàncies el més revolucionari és intentar fer més amable la vida de la persona que estimes i que tens al teu costat.

3 d’abril, divendres.  No em puc treure del cap aquelles dues primeres escenes de Ludwig. A la primera –la de la coronació de Lluís, el boig—  cada gest del rei, de la seva mare, i dels nobles i bisbes que hi participen està estudiat al mil·límetre. Potser sí que el comunista Visconti  deia, o deixava dir, que tant detallisme amagava una crítica. Però en aquesta primera escena costa no veure-hi, també o sobretot,  un enlluernament envers un món de cartó pedra  que Visconti aconsegueix convertir en unes imatges d’una  bellesa sumptuosa i perenne. A la segona escena, en canvi, només hi surten dues persones: Elisabet de Baviera i el seu cosí Lluís.  I, de fet, està centrada en un sol detall: la manera com l’emperadriu baixa del cavall després d’haver-li fet donar unes quantes voltes per una pista privada situada dins del palau imperial. Com descriure l’episodi? ¿Ens hem de fixar en la mirada de Romy Schneider quan descobreix, encara dalt del cavall, la presència del seu cosí? No és una mirada torbadora, perquè a l’emperadriu li han ensenyat a amagar els seus sentiments, i només un petit rictus als llavis, que s’eixamplen com si intentessin  somriure, provarien que sí, que Elisabeth ha quedat agradablement sorpresa per la inesperada visita.  ¿O potser és més significativa la manera com ella descavalca, amb una elegància amable però tanmateix dominadora del cavall i de la situació?  Com tants nens i nenes de la meva generació jo vaig quedar enamorat de la Sissí gràcies a  Romy Schneider Després, vaig provar de documentar-me sobre l’enigmàtica emperadriu Elisabeth. I un dels llibres que més em va ajudar a conèixer la seva autèntica personalitat  va ser un petit volum dels “Cuadernos marginales” de Tusquets que reproduïa  les anotacions de Constantin Christomanos, el seu professor de grec. Christomanos li donava classes cada dia durant les tres hores que durava l’operació de pentinar els cabells de l’emperadriu que, segons sembla, quan els portava dels tot estirats li arribaven als peus.  Aquestes anotacions trenquen la imatge ensucrada de la Sissí de les pel·lícules i deixen constància del seu  caràcter voluble i rebel. Elisabeth, casada als 16 anys,  obsessionada pel seu físic, anorèxica,  humiliada per la seva sogra, deprimida després del suïcidi, o assassinat, de Rodolf, l’hereu, era lectora de Heine i Schopenauer. Potser per això el llibre porta un pròleg d’un dels seus seguidors més il·lustres, l’escriptor Cioran, nascut a Romania dins dels límits de l’imperi austro-hongarès. Cioran se sentia fascinat per la figura d’aquesta emperadriu que al seu cavall li havia posat el nom de “Nihilista” i que s’interessava pels bojos i pels suïcidi.

Però el que resulta més fascinant  és el paral·lelisme entre la vida de l’emperadriu i la vida de l’actriu. Totes dues, joves, i per tan inexpertes, són guiades a assumir, obligades per les pressions familiars – de la mare, en un cas; de la sogra, mare de l’emperador, en l’altre– un rol per al qual no estan preparades. Però amb els anys totes dues son capaces de deixar enrere aquesta sobreprotecció i viure la vida només a través d’elles mateixes. Elisabet, un cop acomplert el deure de dotar l’Imperi de dos possibles successors, abandona el palau imperial i es dedica a viatjar per bona part d’Europa. Schneider és capaç de reinterpretar el seu personatge amb un tour de force només a l’alçada dels autèntics genis de la interpretació.  Si el 1955, la seva és una Sissí ensucrada i tonteta, en la versió de 1972, dirigida per Visconti, l’emperadriu apareix amb tots els sues clarobscurs, amb tota la seva malaltissa lucidesa. Totes dues moren tràgicament.  Elisabeth assassinada per un anarquista a la vora del llac de Ginebra. Romy Schneider se suïcida, a París, després d’haver assistit, impotent, a la mort del seu fill, de 14 anys, en un accident domèstic. 

4 d’abril, dissabte.- Les autoritats, espanyoles i catalanes, poden anar dient el que vulguin però els ciutadans cada dia estem més espantats. O a mi m’ho sembla perquè, òbviament, es fa difícil saber què pensa la gent. Tinc, a més, la sort que, de moment, la pandèmia no ha afectat ningú a qui jo conegui directament.  Però sé que això no té perquè durar gaires dies o gaires hores. Parlo per telèfon amb la J., una amiga una mica més jove que jo i, per tant, amb força experiència de la vida com se sol dir. Està espantada. Per la incògnita del que pot passar i per algunes de les coses que ja han passat. El marit d’una amiga seva ha mort de coronavirus. Ella, l’amiga, també s’ha contaminat i el seu fill, un adolescent de catorze anys, ha hagut de trobar refugi a casa d’uns parents.  En veure la situació de la família, les autoritats sanitaris van decidir ingressar l’avi, de vuitanta anys, i que fins aleshores havia viscut amb la filla, el gendre i el net, a un hospital. L’avi no tenia cap símptoma i la filla va demanar que abans de dur-lo a l’hospital li passessin el ja famós test per saber si estava afectat per la pandèmia. Però això no podia ser. El protocol mana que es faci a l’inrevés. De manera que van agafar l’avi i el van dur en ambulància a l’hospital. Allà el van posar en una habitació doble al costat d’un pacient que sí que estava infectat. El test va demostrar que ell estava lliure del virus. Aleshores la família va passar un altre via-crucis abans de poder-lo treure de l’hospital i tornar-lo a portar a casa.  No té sentit que les famílies que vulguin treure els seus avis de la residència i endur-se’ls a casa seva no puguin fer-ho perquè abans aquests avis han de superar el maleït test. Però resulta que aquest test, si més no fins a dia d’avui, pràcticament no s’ha passat als malalts de cap  residència i és justament aquesta una de les causes, si no la més important, de l’elevat nombre de morts que s’han produït en aquests centres.

La lectura de la premsa digital, que és una activitat a la qual dedico ben bé una hora diària, també resulta desmoralitzadora; i no només pel nombre de morts i infectats que no para de créixer.  Ara resulta que aviat serà obligatori que els ciutadans sortim al carrer amb mascaretes ni que sigui per anar a comprar a la botiga del costat. Però, ¿com ens poden obligar a posar-nos mascaretes si aquests estris no es poden comprar enlloc? Des de diversos organismes oficials se’ns adverteix, com si els ciutadans en fóssim els responsables, del perill de no fer cas de recomanació; com si fóssim els ciutadans els qui en neguéssim a posar-nos la màscara que ens ha de protegir. ¿No seria més just, en comptes d’espantar-nos, preguntar  d’on les han tret els ciutadans que les han aconseguit? ¿No és un condemnable acte d’incivisme tapar-te tu el nas i la boca mentre molts cuidadors de residències d’avis encara han de treballar amb la cara descoberta?

5 d’abril, diumenge. – He acabat les 767 pàgines de la biografia d’Albert Camus. Crec que aquest és un dels llibres que un periodista hauria d’haver llegit abans de començar a exercir la seva professió. ¿Com puc haver escrit tants articles d’opinió sense haver-me acostat,  ni que sigui sumàriament, al periodisme de Camus? Sí, és clar, al llarg dels anys he anat coneixent quin era el seu pensament i, sobretot, quina ha estat la seva aportació al diguem-ne combat ideològic del segle XX. I després d’haver vist al Teatre Nacional La caiguda –¡quina gran interpretació, la de Francesc Orella!— i d’haver-ne llegit el text el més a poc a poc possible em vaig adonar que, mèrits literaris a part, la gran aportació de Camus es haver denunciat la impostura de la Modernitat i haver contribuït, com pocs intel·lectuals de la seva generació,  a enderrocar-la. Mentre ell vivia, la controvèrsia no estava entre els moderns o els postmoderns perquè a ningú no se li acudia posar en dubte el vaporós concepte de modernitat.  L’axioma enquistat, incontestable com tots els axiomes, procedia de Hegel i venia a dir que la Història –tesi, antítesi, síntesi, etcètera— seguia un camí  de progrés previsible, entre altres raons, perquè la conducta de la persona humana era modificable. Potser sí que en nom de la Història la independència d’Algèria resultava inevitable però davant la possibilitat que la seva mare pogués ser una de les moltes víctimes que provocaven els atemptats  del FLN algerià, Camus va pronunciar aquelles paraules que van escandalitzar mig mon parisenc (amb Sartre al capdavant) però que han esdevingut profètiques: “Crec en la justícia però defensaré la meva mare abans que la justícia”. És a dir, l’ètica personal per  davant de les ideologies col·lectives.  O potser més clar: cap ideologia, per més que es trobi al costat bo de la Història, val un mort. Però aquest no era només un tema domèstic –Albert Camus, nascut i educat a Algèria, on encara vivia la seva mare, defensava una solució política que no suposés l’expulsió dels ciutadans francesos— sinó el gran tema del món.  La dictadura soviètica se sostenia sobre un terror institucionalitzat perquè Lenin estava convençut que el marxisme era una ciència exacta i que, aplicant-ne els  preceptes, l’home nou, ja modificat,  acabaria per ser una realitat.  Si per aconseguir l’objectiu, que la Història jutjava ineluctable, calia sacrificar tota una generació –o més d’una— això no era sinó un deure penós que només els homes escollits podien dur a terme com repetia Gorki a Lenin poques setmanes abans que aquest morís.  Sartre va defensar la Unió Soviètica fins a l’esclafament per part de les tropes russes de la revolta hongaresa del 1956.  Després va seguir creient en el marxisme i posant al mateix sac els dos sistemes: el soviètic i el de les llibertats democràtiques. 

Tot això arribava a Catalunya, i a Espanya, amb uns quants anys de retard.  Per a Olivier Todd, el biògraf de Camus, l’any 1958 el realisme social, com a teoria i pràctica literària,  ja havia entrat en crisi en els cenacles intel·lectuals de París.  Entre nosaltres, en canvi, la Poesia catalana del segle XX de Castellet-Molas,  que consagra la preeminència de la poesia social i del mètode marxista d’anàlisi cultural,  és del 1963.  I caldria estudiar en quin moment els nostres intel·lectuals i creadors deixen de defensar el model soviètic però no abjuren del marxisme com a motor ideològic i social. Sense deixar mai l’estel.la sartriana, alguns, en les memòries, tot i que ja les escriuen després de la caiguda del Mur, segueixen sostenint enfront de la barbàrie comunista la barbàrie del capitalisme i, en concret dels Estats Units.  Caldrà que sigui Vaclal Havel, intel·lectual i polític, el qui desautoritzi aquesta visió: “Sortir del comunisme per tornar a la història” . (Però no tal com l’entenien Sartre i els seus). 

Camus és, en bona part, una demostració de l’èxit de la millor escola pública francesa.  Fill d’una mare analfabeta i d’un pare que no va arribar a conèixer perquè va morir al front les primeres setmanes de la I Guerra Mundial, va poder cursar estudis gràcies al sistema de beques que ja tenia instituït l’Estat francès  (i gràcies a les gestions del seu mestre Louis Germain que de seguida es va adonar de les possibilitats del seu alumne). Camus no s’instal.la a França fins que ja és un home adult, en plena II Guerra Mundial i acaba per formar part activa de la Resistència, potser d’una manera no gaire intensa –la seva tuberculosi li impedia agafar les armes— però, en tot cas, el seu va ser un compromís actiu i arriscat en contraposició a la diguem-ne passivitat de la parella Sartre-Beauvoir. Després, acabada la guerra, Beauvoir va ser una de les veus més rotundes a l’hora de demanar la pena de mort per a l’escriptor col·laboracionista Robert Brasillach, finalment executat. Camus, en canvi, havia signat una petició de clemència.  

Olivier Todd reconstrueix la fascinant vida intel·lectual parisenca dels anys quaranta i cinquanta amb la precisió d’un entomòleg.  No és només la relació Sartre-Camus  tot i que Todd com a biògraf, i jo com a lector,  mantinguem un explícit “partís pris” a favor del segon. És, també, la relació jeràrquica, però no per això menys fluctuant, que existeix entre Gide, Malraux, Sartre, Simone de Beauvoir, Camus, els editors Gallimard, els membres de l’Acadèmia Goncourt més alguns adlàters com ara Martin du Gard que, allunyat voluntàriament de Paris, no deixa de ser una veu present.  La influència d’aquests escriptors sobre la societat francesa i sobre el món en general és notable. Això no vol que les propostes intel·lectuals, polítiques o socials que surten d’ells, de forma personal o col·lectiva, arribin totes a bon port. Però és el moment àlgid de la influència dels intel·lectuals en la societat del seu temps i això es trasllueix, per exemple, en el tiratge dels llibres que editen: 13.000 exemplars en les tres primeres edicions de  L’estrany, publicades en plena II Guerra Mundial; 52.000 exemplars de La pesta només entre juliol i setembre del 1947; 60.000 també en quatre mesos de la primera edició de L’home revoltat, en 1952. Quan jo recordo els 738 de la biografia de la Maria Aurèlia –això sí, segona edició— o  els 226 de la meva Crònica penso que no em puc considerar un escriptor professional;  i que la quimera que el que jo escrigui tingui una mínima incidència en la societat ve a ser com una al·lucinació quixotesca,  un engany, en el fons innocent, perquè només em menteixo  a mi mateix i no faig mal a ningú. I això no ho penso en un moment de lucidesa, o només com a conseqüència d’haver conegut les xifres de les primeres vendes de Camus, sinó perquè no m’enganyo gens sobre la situació de la difusió de la literatura catalana; i  també, perquè   conec i reconec els límits de la meva qualitat literària.

Quan publica L’home revoltat (1952), Camus es troba pràcticament sol en la denúncia sobre els crims del comunisme.  Però ja havia llegit alguns llibres que, cinquanta anys després, em van seguir obrint els ulls. Em refereixo, per exemple, al llibre de Margarita Buber-Neumann Prisionera de Hitler y Stalin o  el El cero y el infinito d’Arthur Koestler, confident i amic seu i no cal dir el Retorn de l’URSS del seu admirat André Gide.  I no va tenir por, Camus, de declarar-se anticomunista sense deixar de banda els postulats considerats d’esquerra que es van concretar, per exemple, en la seva complicitat  envers la figura de Pierre Mendes France, líder del socialisme francès i que va arribar a ser cap de govern. Però declarar-se anticomunista era un tabú en el mon intel·lectual que Camus freqüentava com ho era, des de la meitat de la dècada dels seixanta fins a la caiguda  del Mur (1989),  assumir aquesta condició a Catalunya. Amb l’afegitó que, al nostre país,  una declaració d’aquesta mena podia situar-te sense possibilitat de rèplica en el bàndol dels qui  mentre va viure apuntalaven la dictadura de Franco o en treien profit. L’anticomunisme de Camus era perfectament compatible amb el seu antifeixisme.  De ben jove ja va expressar la seva solidaritat amb la causa dels republicans espanyols tant pel fet que la seva mare era d’ascendència menorquina com des d’un punt de vista ideològic.  Mentre va viure a Algèria va fer amistat amb  alguns dels exiliats republicans que hi van anar a parar i, després, a París va seguir mantenint relació amb militants espanyols vinculats a l’anarco-sindicalisme i va denunciar la ignomínia del franquisme sempre que va tenir ocasió de fer-ho. Victor Alba en podria donar testimoni. 

Camus va practicar de forma regular el periodisme en tres etapes de la seva vida. A Algèria, com a periodista del diari Alger republicain, on comença a treballar l’estiu del 1938.  El contacte amb la realitat quotidiana li permet mostrar-se crític amb la discriminació que pateix la població àrab. Aquesta crítica la mantindrà anys després en els moments més difícils quan, francès nascut a Algèria, busca una solució que no complau ni als dirigents del FLN, que volen al preu que sigui la independència, ni a la població francesa que viu a Algèria i que no en vol ser expulsada. En els mesos finals de la II Guerra Mundial i durant els primers anys de la postguerra, Camus esdevindrà un dels periodistes més influents de França a través dels seus articles a Combat. Primer, en la clandestinitat mentre encara dura l’ocupació alemanya i després, quan l’entrada del general de Gaulle a París obra les portes a la reconstrucció nacional. I, finalment, en ple conflicte algerià, Camus accepta col·laborar a L’Express el setmanari creat per J.J. Servan Schreiber i Françoise Giroud.  D’aquests tres mitjans n’acaba sortint, en el fons, pel mateix problema, tot i que les situacions siguin molt diferents en cadascun dels casos: el seu sentit de la  llibertat d’expressió  resulta massa ample per poder quedar encabit  dins dels marges de les publicacions en les quals escriu. El que m’interessa subratllar és que Camus no planteja la seva experiència només com una qüestió personal sinó com una interpel·lació sobre les possibilitats reals dels mitjans de comunicació d’assumir una llibertat plena d’opinió incloent-hi el dret del columnista a la contradicció i a l’equivocació. El periodista no és un professor universitari que té llibertat de càtedra, és a dir, d’opinió, ja des dels temps de l’Edat Mitjana.  El periodista és un assalariat que depèn d’una empresa que té uns objectius econòmics bàsics –sobreviure—i en el millor dels casos una certa idea sobre la societat, que és la idea que vol transmetre a través del producte que ofereix al públic.  No és una visió pessimista sinó realista, que jo defenso de fa temps.  Ho he escrit en un altre lloc: les queixes pels obstacles a la llibertat d’expressió  son semblants a les d’un davanter quan un defensa li treu la pilota. L’objectiu del davanter és marcar gols però l’existència d’un defensa que ho impedeixi forma part de la naturalesa intrínseca del joc. Certament, a Camus li agradava anar a contra-corrent. Potser per això, jo el tinc al costat dels escassos tòtems que, als setanta dos anys,  encara em queden.

6 d’abril, dilluns.- Com a mínim, estarem confinats  quinze dies més. La mesura, anunciada per Pedro Sánchez, compta amb el vistiplau de l’oposició i, també, dels govern autonòmics, inclòs el de Catalunya. Nosaltres, els més grans de setanta anys, serem els darrers a sortir perquè som els de més risc, etcètera. I mentrestant les morts van sumant: quasi 12.000  a dia d’avui i quasi 130.000 diagnosticats. Sembla, però, que el pitjor ja ha passat perquè des de fa uns dies baixa el nombre de morts i d’hospitalitzats. De què em serveix però, a mi, que la corba de víctimes comenci a minvar si puc quedar contaminat l’últim dia de la pandèmia? Aquest matí he anat a la pastisseria. M’he hagut d’esperar al carrer, abans d’entrar, i m’he hagut d’esperar dins. Com que el dependent no sabia el preu exacte del producte que li he demanat ha hagut de demanar-lo a l’encarregada. En aquell moment, ella parlava per telèfon   amb  un senyor, o una senyora, que  li estava fent una detallada comanda.  Jo, mentrestant, sense mascareta, anava d’un cantó a l’altre de la botiga intentant allunyar-me el màxim possible dels altres dos clients que tenien dret a estar dins l’establiment i que a mi em semblava que no paraven de moure’s. En  una d’aquestes voltes m’he trobat de cara a la porta d’entrada i la meva sorpresa ha estat veure que el client que s’hi estava esperant duia a la mà una bicicleta plegable.  Fer la comanda per telèfon i  esperar el torn amb una bicicleta plegable.  Cada barri té la seva picaresca  però en aquest camp  a Barcelona no sembla haver-hi diferències de classe.

7 d’abril, dimarts.  Rebo un correu electrònic de l’Àlex Susanna, des de Gelida, on viu i on s’ha confinat amb la família.  S’interessa per com estem la Maria Carme i jo. Li contesto dient que li agraeixo l’interès perquè tant ella com  jo  som del tot conscients que, només que sigui per l’edat, en aquesta partida contra la pandèmia correm el perill d’haver de jugar la promoció. Acaba de guanyar el premi de la Crítica Serra d’Or pel seu llibre Paisatge amb figures amb tot mereixement.  En el correu de resposta l’he felicitat i li he dit que el seu llibre li havia quedat tan rodó i olorós com un pa de pagès. És una metàfora que sagarreja però que no deixa de ser veritat.  La nostra amistat és meritòria perquè venim, en certa manera, de mons oposats. I dic en certa manera perquè tots dos ens hem interessat i, ben mirat hi hem viscut, per la literatura però, en canvi, ell ja va sortir de la universitat amb el vestit ben planxat –o sigui amb uns coneixements amplis, ordenats i jerarquitzats—i jo soc una mena d’autodidacta que ha anat descobrint les coses i els llibres corrent d’una banda a l’altra.  L’Àlex escriu un català harmònic, confortable,  on no sembla faltar ni sobrar cap paraula, com un tren que circulés sempre a la mateixa velocitat, sense sotracs malgrat les pujades i baixades del trajecte. I, a la vegada, en la prosa de l’Alex hi trobem una elevada capacitat per expressar l’emoció i la sorpresa davant del paisatge o per endinsar el lector en  la significació més recòndita dels versos que està llegint. Mai no perd el sentit de l’equilibri, de la mesura i de l’elegància; sobretot, de l’elegància. 

L’elegància no és, només, un estil d’escriptura. És, també, la condensació d’un coneixement ordenat de la tradició literària, de la primera lletra a la última, on cada llibre és un valor en ell mateix, individual, intransferible. Enfront de la poesia emocionada de Rilke, i per tant de Vinyoli;  de la poesia metafísica de Goethe, i per tant de Riba i Espriu; o de la poesia experimental de Tzara o Apollinaire, i per tant de Brossa, l’Àlex reivindica la poesia tranquil.la dels grans clàssics francesos  i per això edita, o fa editar, Marià Manent i Tomàs Garcés.  La seva és una poesia sense remordiments; una mena de poesia pagana, capaç de caçar al vol l’instant aparentment imperceptible de la felicitat. Ell el caça, aquest instant, se’l queda i el transforma en un text de bellesa visible i gaudible per a tots els lectors. Jo admiro la seva poesia, i crec que soc capaç de delectar-me’n, però, venint d’on vinc, potser m’agrada més quedar sotraguejat per paraules en conflicte, per versos que retratin l’agonia amagada que tots portem dins. 

No voldria considerar la figura de l’Àlex com un luxe insòlit  en el panorama de les nostres figures literàries. Jo voldria creure que la seva solidesa intel·lectual i la seva capacitat per crear bellesa no són una excepció sinó el mirall d’una cultura prou sòlida com per no trontollar a la primera batzegada. Tanmateix, sé que no és així. Sé que darrere nostre no tenim la història cultural d’Alemanya, de França o Itàlia sinó una mena de tobogan per on hem pujat i baixat massa vegades fins als límits de la caiguda mortal. O potser ens movem, de fa temps, dins un laberint que ens porta a caminar sempre pels mateixos espais sense acabar-ne de trobar la sortida. Però sí. Llegeixo el dietari de l’Àlex i em sembla que no estic a Catalunya sinó en un d’aquells espais culturals del Nord, que de jove Espriu ens va fer mitificar, on els escriptors eren escoltats i a les revistes literàries es debatien els grans mals del segle. I em satisfà poder-me’n considerar amic.

8 d’abril, dimecres.- Tornen els anuncis apocalíptics propis dels temps de convulsions socials.  La pandèmia del coronavirus canviarà el món i res no tornarà a ser com abans. És possible que es tracti d’una previsió encertada i que ara, enmig del túnel, ens sigui impossible imaginar com quedarà de remogut el món després de la batalla.  No menyspreo la capacitat de determinats  intel·lectuals –penso, per exemple, en Yuval Nohah Harari, l’autor de Sapiens— per plantejar els reptes d’aquest moment històric i esbossar possibles escenaris de futur. L’experiència, però,  demostra que de vegades de petits focs que semblaven  fàcilment controlables n’han acabat sortint alguns dels més grans incendis de la humanitat com va ser el cas, per exemple, de l’inici de la I Guerra Mundial.  Ningú semblava voler-la, tots esperaven que durés quinze dies i, finalment,  va provocar la catàstrofe bèl·lica més important de les conegudes fins aleshores i va canviar la història d’Europa per sempre més. I, en canvi, l’experiència del comunisme, sobre la qual tantes tones de tinta s’havien escrit, va acabar, segons Pla i Luján, com la dissolució del casino. En un moment donat, veient la decrepitud del local, els socis es van endur les cadires i les taules a casa  i el casino  va haver de tancar per falta de personal.

Poden canviar, això sí, les articulacions polítiques, les relacions socials, la tensió permanent entre l’Estat i el Ciutadà.  Però no crec en un canvi de fons de les mentalitats perquè les mentalitats tal com ara les entenem –i parlo en plural perquè no es pot parlar d’una única mentalitat mundial— son fruit d’una lenta evolució, on no han faltat trasbalsos, però on els grans conceptes estan fortament arrelats per més connexions instantànies que ara puguem establir d’una banda a l’altra de món. No podem entendre la Xina d’avui sense tenir en compte la petja que hi han deixat Mao Tse Tung, la Guerra de l’opi o  Confuci. I no podem entendre els Estats Units sense el puritans anglesos, la Bíblia i la maçoneria.  Aquestes influències no es canvien d’un dia per l’altre tot i que potser cada cop siguin menys reconeixibles dins les societats on hi han tingut una major  incidència. 

Sí, en canvi, és probable que es produeixin  canvis profunds en les relacions geopolítiques a escala mundial i en la situació d’Europa. Resulta evident, per exemple, que la Xina i Alemanya veuran reforçat el paper hegemònic que ja estaven assumint.  Mirat en perspectiva és  un pas més en la re-configuració del món després de la Guerra Freda. Avesats a la notícia diària ens és difícil, als ciutadans actuals, adonar-nos que la història segueix movent-se a poc a poc i que només de tant en tant es produeixen grans batzegades que modifiquen les relacions internacionals “abans que la Bàltica es glaci” (la metàfora l’he sentida a explicar a Jordi Pujol).  La Bàltica es va desglaçar amb la caiguda del Mur, el 1989. Des d’aleshores, Alemanya ha anat guanyant posicions dins d’Europa i a escala mundial.  La introducció de l’euro no significava altra cosa que una tènue protecció per la part de la resta d’Europa davant d’una Alemanya per fi reunificada territorialment i políticament i més forta que mai.  El resultat de les guerres balcàniques va constituir una primera victòria d’aquesta nova Alemanya per més que els avions els posessin els Estats Units. I la manera com els europeus vam haver de resoldre la crisi econòmica que va esclatar el 2008 constitueix una nova mostra de la seva hegemonia. Els criteris econòmics d’Alemanya són els que es van acabar imposant, i els que s’imposaran ara. Pel que fa a la Xina el seu creixement econòmic, juntament amb el de la Índia, ha estat, aquests darrers anys, espectacular. Milions de persones han sortit de la pobresa en la qual vivien durant la llarga hegemonia del Partit Comunista. I n’han sortit quan les autoritats xineses han copiat del sistema capitalista la llibertat d’iniciativa econòmica i alhora han establert un exhaustiu control policial sobre la vida dels ciutadans. 

De la pandèmia és molt probable que la Unió Europea en surti més desunida per baix. Vull dir que els polítics poden arribar, finalment, a un acord sobre com ajudar als països del Sud. Però sempre serà a partir d’una crèdit; mai d’una mutualització del deute.  Ara bé, els camions russos amb ajut sanitari  entrant a determinades poblacions italianes quedarà per sempre més com el fracàs europeu a l’hora de demostrar en què consisteix la solidaritat. A Itàlia, i a Espanya, els partits polítics euroescèptics pujaran de vots si se saben  treure de sobre, com ja ha fet Marie Le Pen a França, l’estigma de ser, o de ser considerats, d’extrema dreta.  M’han dit que en algunes ciutats del nord d’Itàlia ja ha desaparegut, dels edificis oficials, la bandera europea.

No crec que de la crisi, a Catalunya i a Espanya, en sortim tots iguals.  Els assalariats –funcionaris, etcètera—  tindran ganes de gastar; els jubilats que disposen d’una bona paga, també.  D’aquesta ànsia en pot sortir beneficiat el comerç i els petits restaurants, per exemple, si és que han aconseguit superar la crisi.  Per als sectors productius que veuran créixer la demanda hauria calgut una injecció de diner líquid capaç de fer-los sobreviure als mesos  que hauran estat sense ingressos. Però és aquí on s’ha demostrat la pobresa de l’Estat espanyol. No ha pogut donar diners, ni anul·lar pagaments d’impostos, simplement perquè en deu massa, de diners.  I aquesta és la diferència entre el nord i el sud d’Europa. La situació, en canvi, serà, ja és, dramàtica per als anomenats autònoms, pels que viuen del tot, o en part, de comissions i pels que treballen, també totalment o parcialment, en negre. Quan sumen, en conjunt, a Catalunya? No ho sé, potser majoria entre les persones menors de 40 anys. I després, és clar, els que s’han quedat a l’atur amb prestacions  (minses) o sense res com els treballadors del ram de l’hostaleria, etc. Però tot això només son especulacions.  Caldrà veure, primer, com se surt de la pandèmia i, després, plorar els morts i iniciar la reconstrucció del que es pugui. 

9 d’abril, dijous.-  Hem de sortir al carrer amb mascareta o sense? L’embolic, aquestes darreres hores, ha continuat.  El govern vol que tots ens la posem  però es veu incapaç de repartir-la massivament  o de fer que se’n trobin a les farmàcies. Com que cada expert hi diu la seva, la confusió i la por augmenten. Aquí, a Sarrià, barri de benestants i de tramposos, pel carrer en porta quasi tothom; també al mercat on la M. Carme i jo hem anat a comprar aquest matí. Cues a la xarcuteria, a la carnisseria i a la bacallaneria. La majoria de compradores, i de compradors, assumeix la situació amb paciència: la cua és ordenada, cada nouvingut pregunta qui és l’últim, o agafa tiquet si n’ha i, en general, ningú no parla. De vegades, la cua s’esvalota. Al mercat de Sarrià, però, les disputes no solen pujar de to. Ara mateix,  una senyora no ha agafat  tiquet perquè es pensa que n’hi ha prou a demanar tanda a l’últim de la cua.   No queda clar, però, què passarà quan arribi al mostrador. Un  senyor  acaba d’entrar i ha anat directament a agafar tiquet. Com que s’adona de la situació, insta a la senyora a fer el mateix i fins i tot està disposat a donar-li el seu tiquet per tal que ella no perdi el lloc que li pertoca. Però la senyora li contesta,  educadament, que no es pensa moure i aleshores el senyor se n’aparta i no insisteix. Conserva, això sí, el tiquet a la mà. Al cap d’una estona, la senyora abandona la cua i surt del mercat.  Devia tenir pressa per alguna raó que  els altres ignorem. Qui sap si havia deixat sola, al pis, una persona malalta o un nen petit.  No només vivim confinats a casa.

10 d’abril, divendres.–  Per a un escriptor, escriure és un ofici. Sembla una frase redundant però no ho és perquè la majoria de ciutadans, per no dir tots, escriuen al llarg de la seva vida amb més o menys freqüència però ben pocs converteixen aquesta activitat en un ofici. Un ofici no s’aprèn a cap universitat  sinó a  través de la pràctica i del coneixement de les tècniques que permeten exercir-lo correctament. Per això són tan importants els mestres.  Durant els dos anys de batxillerat de lletres que vaig cursar a l’Institut Ausiàs Marc el professor de llatí era el Sr. Vallés. A les classes no s’hi escarrassava gaire potser perquè tenia la salut gastada de tant fumar i pels records de la guerra civil a la qual havia participat activament en el bàndol nacional, és clar. Apreníem les declinacions i traduíem la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar. La combinació d’aquests dos aprenentatges em va permetre penetrar en els envitricolls de la sintaxi. Se’m dirà que la prosa de Cèsar és molt planera; excessivament planera, per a molts. Però per això mateix era fàcil acoblar-hi l’estudi teòric de les declinacions que ens havíem d’aprendre a la carrera i els casos: substantiu, vocatiu, acusatiu, datiu, genitiu i ablatiu. D’aquesta manera copsaves com rere l’aparent teranyina d’un paràgraf hi havia, en realitat, una ordenació de paraules i de frases que obeïen a una lògica que Cèsar demostrava conèixer a la perfecció.  I intentàvem escriure amb la mateixa claredat.  Després, durant el curs 1963-64 vaig ser alumne de l’Escola  de Periodisme de la Universitat de Navarra. La professora de Redacció es deia Gloria Toranzo.  Ens va ensenyar què era un tòpic –un clixé de la realitat, i per tant difícil de manejar–; la lletjor que provocava un gerundi en qualsevol frase; i la necessitat d’usar amb precisió els adjectius. Quan vaig començar a treballar al Noticiero al cap de relativament poc temps vaig haver d’escriure una columna diària, a la secció Catalunya que jo portava.  Com que no sabia com posar-m’hi vaig pensar que el millor seria imitar la prosa de Guillermo Sánchez, cap de la secció d’Esports, i un dels millors cronistes de futbol i de boxa així com un excel·lent crític de cinema. Guillermo escrivia, en aquells moments, unes cròniques atapeïdes com una croqueta, amb paràgrafs llargs i abundància de frases de relatiu.  Era una manera de dir les coses que volia dir sense que sonessin massa contundents i era també una manera d’assegurar-se que l’article tindria tot ell un mateix estil encara que hagués estat escrit en tres tongades o en difícils circumstàncies de salut –per exemple, un excés d’alcohol–. Els articles que jo vaig escriure sota aquest prisma no els he volgut rellegir mai.  Però l’aprenentatge em va servir en  la meva feina posterior com a editorialista. Les veritats més incòmodes escrites amb una frase escarida –subjecte, verb i predicat—sonen d’una manera molt coent; si hi poses, entre mig, una frase de relatiu, la coentor queda molt amorosida. Més endavant, vaig llegir una mateixa escena –un dinar a la datxa de Moscou d’Andreu Nin— explicada per Josep Pla i Eugeni Xammar. I em vaig adonar de la diferència que hi ha entre la veritat i la versemblança, i de com sovint per atrapar el lector en la veritat que li volem explicar ens cal aplicar la millor dosi possible de versemblança.  Una veritat explicada de forma avorrida no és literatura: és una entrada d’enciclopèdia.

Ara bé, una vegada figura que ja has après a escriure tard o d’hora t’arriba la pregunta. Escriure, per què? Per a un periodista, com jo he estat durant molts anys, la resposta és fàcil: per guanyar-se la vida. Després, però, t’adones que amb això no n’hi ha prou. No cal buscar connotacions místiques o revolucionàries per justificar la pràctica de l’ofici d’escriure.  Però és evident que escrivim per alguna cosa; per necessitat d’expulsar els nostres fantasmes, per exemple, en un exercici d’exhibicionisme que, per fortuna, una majoria de ciutadans no necessita fer. També es pot escriure pel plaer que produeix qualsevol mena de creació  ja es tracti d’un poema, d’una crònica, d’una narració, d’un assaig o d’una novel.la;   crear del no-res, o d’allò que de forma immaterial anem amassant dins del nostre cervell,  un text capaç d’interessar algun lector –potser amb un ja en tindríem prou–   També es pot escriure per deure social, per posar el nostre coneixement de l’ofici  al servei de la denúncia de la injustícia, de l’opressió, de la mentida. Però també podem escriure per no haver de decidir, per no haver de situar-nos davant d’una realitat a la qual no ens volem enfrontar per por o perquè la considerem esmunyedissa o sigui inaprehensible. Era creient o no era creient Salvador Espriu? Si ell hagués estat convençut de la certesa d’una d’aquestes dues opcions potser no hauria escrit uns versos de temàtica religiosa tan extraordinàriament profunds i bells.

Al llarg de la seva vida és probable que l’escriptor vagi canviant d’opinió sobre les autèntiques motivacions que l’indueixen a seguir practicant el seu ofici.  O que n’acabi fent una amalgama personal i intransferible. En aquesta possible evolució hi influeix tant l’itinerari diguem-ne intel·lectual i estètic de l’escriptor com les modes del moment. Sobre l’itinerari personal no hi ha gaire cosa a dir.  Cada escriptor és un món de la mateixa manera que cada fuster té una manera diferent de treballar  la taula que està construint. Per a un escriptor és important el nucli social on ha nascut, els estudis que ha pogut fer, les persones que ha conegut, els llibres que ha llegit, els llocs on ha viscut, els viatges que ha realitzat. En canvi les modes, també les literàries,  son uniformes. Afecten un determinat país o un determinat àmbit cultural. Solen néixer en aquelles ciutats on la creativitat cultural forma part del patrimoni col·lectiu i que, per la seva situació geogràfica o per la potència econòmica del país on estan ubicades, presenten una gran possibilitat d’expansió.  Cal una idea capaç d’interessar persones de fora de l’àmbit local però cal també que aquest àmbit local tingui prou potència per fer-les arribar, i potser imposar. Ho explica molt bé el filòsof Josep Ferrater Mora en un dels seus llibres. Barcelona, si més no la Barcelona de quan jo era jove, era més importadora que no pas exportadora d’idees.  Així, per exemple, jo  he vist passar davant dels meus ulls l’asfixiant doctrina del nacional-catolicisme espanyol (i català); l’angoixant nihilisme de l’existencialisme; la irrupció, fins a convertir-se en hegemònic, del marxisme; la frivolitat desconstructivista de l’estructuralisme; l’enlluernament envers els plantejaments de Mc Luhan (“el medi és el missatge”); les profecies apocalíptiques de l’ecologisme; la suficiència del textualisme,  i molts altres ismes que no cito.  Alguns d’aquests plantejaments, o doctrines, han estat purament estètics.  Però  els de més gruix han intentat contestar  la pregunta inicial: escriure, per què?  La resposta que em va fer donar més voltes és aquella que posava en qüestió la relació entre el que en diem, o en dèiem, el fons i el que en diem, o en dèiem, la forma. En un moment donat valorar la forma per sobre de tota altra qualitat es va convertir en sinònim de modernitat. I tothom, en aquells anys, volia ser modern.  La forma s’exhibia, per part de determinats intel·lectuals i editors, com l’antítesi a la carrincloneria ideològica, la sensibleria narrativa, el sentimentalisme poètic, l’expansió d’un jo sense control literari. Hi ha, naturalment, un punt de raó en aquest plantejament.  Davant de la situació política que vivia el país era molt forta la temptació de convertir la literatura en un acte de denúncia més o menys sociològica, de mirar el passat encara amb els ulls dels romàntics que s’havien inventat la Renaixença o d’enaltir les presumptes virtuts col·lectives  amb textos d’escassa exigència literària però capaços de pujar l’autoestima col·lectiva.  Res a dir-hi. Però no deixa de ser paradoxal, per exemple, que molts d’aquells que ara reclamaven la primacia de la forma fossin els mateixos que, només uns quants anys abans, de la defensa del realisme social n’havien fet el mateix estendard de modernitat.  Ara es miraven les excel·lents novel·les realistes que escrivia Teresa Pàmies per sobre de l’espatlla. Aquest comportament em recorda allò que explica José Luís de Vilallonga sobre el tarannà dels falangistes durant la guerra civil: “Lluitaven en nom de la Revolució i així que ensopegaven amb un revolucionari l’afusellaven”. 

De jove em semblava que els meus escrits patien de tots aquells defectes que els partidaris de la forma atribuïen als escriptors poc professionals, és a dir, amb poc ofici. Potser aquesta convicció venia avalada pel meu complex d’autodidacta, pel fet de no haver passat per cap universitat (però sí per una Escola de Periodisme del CICF, amb excel·lents professors on vaig aprendre molt no només del camp del periodisme sinó també d’història, economia, dret polític, etcètera).  Jo creia que tenia coses per dir fos en el camp de la poesia i de la narrativa –a més, és clar, del periodisme–. I, per a mi, abans i ara, tenir coses per dir, o sigui ganes i necessitat de comunicar-se, és la característica prèvia a qualsevol intent d’escriptura.  Més endavant vaig entendre que la història de la literatura –si més no, l’occidental— no deixa de  donar voltes a la mateixa sínia perquè els grans temes de la humanitat ja estan presents en els llibres fundacionals de la nostra civilització. I quan, proveït d’una guia Michelin, vaig viatjar a Grècia em vaig adonar que aquells llibres fundacionals allò que feien era convertir en mite determinats episodis sentimentals i històrics explicats, com si diguéssim, per primer cop.

I, a la vegada, a  poc a poc vaig anar entenent que la defensa aferrissada de la preeminència de la forma amagava una trampa: el rebuig del compromís moral de l’escriptor amb la seva pròpia consciència. Ja sé que aquesta afirmació sona molt catòlica, molt clerical, i potser no hauria gosat elaborar-la, i escriure-la, sense haver llegit Camus; no l’obra de Camus, que a grans trets ja coneixia, sinó la seva vida, les seves contradiccions, el  compromís amb la seva ètica.  No és casualitat que l’exaltació de la forma, si més no en l’àmbit literari, arribés després que el realisme social, és a dir el realisme històric, hagués passat de ser moda a ser víctima de les seves impostures. El realisme social formava part del paquet que havia d’assumir, i practicar, l’home nou que Lenin i Stalin volien construir.  Sartre va posar de moda la paraula “compromís”. Però  el seu compromís ideològic  afectava només la seva vida literària sense   cap correlació amb la seva vida quotidiana.  Podia repartir propaganda maoista pels carrers de París i viure còmodament en un apartament del Barri Llatí. 

Si ens fixem en  les creacions que han aconseguit commoure la humanitat de generació en generació veurem que en totes elles hi ha un domini magistral de la forma i, a la vegada, un explícit missatge de fons que interpel.la directament els grans temes que inquieten els humans.  Podríem remuntar-nos a aquells textos fundacionals: la Iliada, la Odissea…i  seguir fins a l’obra més contemporània. Això no ho dic jo sinó Stefan Zweig, gran entre els grans.  Però per tenir aquesta capacitat per crear una obra  on al domini de la forma s’hi encaixi una determinada visió del món cal ser molt valent.  I encara que el resultat no sempre sigui el d’una obra del tot reeixida penso, ara que ja m’he fet gran, que aquest és potser l’únic objectiu possible d’un escriptor: escriure des d’una tradició per continuar-la, modificar-la o abolir-la però escriure no com un exercici auto-compassiu o d’exhibició tècnica sinó amb una certa mirada sobre el món. És el mínim que podem fer els escriptors si de veritat ens pensem que la vida és moltes coses però  mai, en tot cas, una experiència banal.

11 d’abril, dissabte.- Per fi, la M. Carme i jo disposem de dues mascaretes cadascun, del tot homologades. Dijous vaig trucar a la farmàcia  del barri i em van dir, amb gran sorpresa meva, que sí, que en tenien i que les  passés a buscar com més aviat millor. Em van costar 9 euros cadascuna però com que son reutilitzables no vaig posar-hi cap objecció. Cada vegada que les has fet servir cal passar-hi  unes gotes d’un líquid desinfectant que em van vendre a la mateixa farmàcia. 5 euros més. Ahir me la vaig posar per primer cop per anar a comprar el pa. Al cap de poca estona de començar-la a usar l’interior de la mascareta s’omple d’una olor desagradable com de cigrons bullits passats per un desinfectant. No sé si es tracta de la meva boca, del meu nas o del xoc entre el meu alè i els productes químics que deuen impedir el pas dels virus. Però ara els veïns, quan surto al carrer o entro al mercat, ja no em miren tan malament. 

12 d’abril, diumenge.-  A les 9 del matí surto a comprar el diari –ho faig dissabtes i diumenges—i pel carrer  veig força gent. En teoria, tots anem a comprar al quiosc, a la pastisseria o a un dels tres forns de pa que, pràcticament l’un al costat de l’altre, conviuen al carrer Major de Sarrià, tocant a la plaça.  Molta gent per tants pocs establiments. Després, mentre esmorzo, sento converses de nens com si estiguessin parlant a la porta de casa –però no deu ser així—i poc després passa un cotxe de la guàrdia urbana comminant-nos a no deixar el confinament. Les dues primeres setmanes de clausura forçada les vam aguantar bé, tots plegats.  Ara que aviat portarem un mes  m’imagino que molts ciutadans comencen a sentir-se’n cansats.  Hi deu ajudar el fet que el nombre de morts i infectats comença a baixar. Però també,  la desmoralització que provoquen les constants baralles entre el govern espanyol i l’oposició i entre el govern espanyol i el govern català. La batalla entre els governs de Madrid i Barcelona per veure qui és el primer capaç d’abastir de mascaretes gratuïtes al conjunt de la població n’és un exemple. Amb la senyora Ada Colau entremig, sempre disposada a treure profit de les desgràcies dels altres.

A mig escriure aquesta nota a la part inferior de l’ordinador m’arriba un correu de l’Albert Ibáñez, l’estudiós que millor coneix l’obra de Joan Argenté,  on em comunica la mort de la seva mare per coronavirus.  Sola. A Can Ruti. Ell se n’havia hagut d’acomiadar fa una setmana. 

13 d’abril, dilluns.  L’Aina, la meva neta de 10 anys, s’ha fet una mena de tenda de campanya sota la taula del menjador i ja fa dos dies que hi dorm.  A les 5 de la tarda els Pons-Farreras ens comuniquem, per skype,  amb la família de França: la Maria Laure amb l’Olivier i la seva filla Lea; la Cécile amb el Frederic i els dos fills, en Luke i la Nikita; el Julien, sol; i per la banda catalana l’Ariadna i les dues netes, la Laia i l’Aina; i en Martí, la Minerva i Bimbo, el gos.  Ens entenem força bé i com sol passar en les trobades presencials passem del català al francès i a l’espanyol.  Els tres nebots de França viuen en cases amb força terreny al seu voltant i això fa que el confinament resulti menys pesat, sobretot per a la quitxalla.  Ells no entenen el meu independentisme i jo no entenc com encara  no s’adonen que Macron és l’únic polític europeu que ens pot salvar de la derrota (o si més no, fer-la menys traumàtica).

14 d’abril, dimarts.-  M’ha costat molts anys està en pau amb mi mateix. La paràbola dels talents, i l’ombra de la meva mare, m’han perseguit amb insistència.  De petit m’ho havien inculcat tant, que jo en tenia molts de talents, que de gran vivia obsedit per la responsabilitat d’esprémer-los adequadament. La meva mare ni quan vaig viatjar en cotxe oficial de la Generalitat va estar contenta.  La redacció de Bàrbara em va canviar la vida. Fins aleshores, sobretot en les meves biografies,  m’havia ocupat dels altres. A Bàrbara, potser sense proposar-m’ho, em vaig ocupar de mi mateix.  Em vaig adonar del delit de la meva mare per veure’m triomfar; del pes del puritanisme religiós en la meva educació;  de la visió competitiva de la vida que m’havien inculcat els boy-scouts; del catalanisme d’arrels carlines que respirava a Barcelona i a Gombrèn. Per parlar de la Bárbara de carn i ossos –de la senyora Bárbara Martín Izquierdo, minyona de casa meva fins que jo vaig fer els 10 anys— em vaig haver d’enfrontar a  aquestes qüestions. Més ben dit: em van anar sorgint al llarg de la redacció i no les vaig poder eludir.  Trencar el tabú de criticar la meva mare; acostar-me a una visió més pagana de la vida; no menystenir l’herència d’ideologies que semblaven del tot allunyades de mi –com ara el carlisme-, i acceptar el rol social i professional on he quedat, finalment, col·locat… Tot això m’ha proporcionat una tranquil·litat psicològica que em sembla recordar que no havia tingut mai.

Però, de tant en tant, torno a sentir el rau-rau de la meva insatisfacció per temes relacionats amb la professió.  No em queixo del lloc que ocupo en el diguem-ne escalafó de la professió. No. Em queixo que no hagi tingut altaveus prou potents per difondre algunes reflexions que jo crec que vaig ser dels primers a fer, al nostre país, sobre les quals el temps m’ha donat o em donarà la raó. Entre la meva generació, per exemple, vaig ser considerat una rara avis perquè  mai no em vaig creure les martingales del marxisme i del comunisme. Recordo, per exemple, un sopar a casa meva amb els companys de junta del Pen Club. Era  abans de la caiguda del Mur però jo ja havia llegit Vattimo i Juan Goytisolo. A la sobretaula, ben regada amb armanyac, els vaig parlar del declivi de les ideologies, del pas a la Modernitat a la Postmodernitat. No em vaig sentir gaire comprès.   Fins i tot, un dels companys em va advertir que tot això era una excusa per justificar que m’havia fet de dretes.

Ara em torna a passar el mateix amb dos temes d’extraordinària importància i que l’actual pandèmia ha tornat a primer pla. D’una banda, les conseqüències nefastes que tindrà per a una bona part d’Europa l’hegemonia alemanya que acabarà per ser, si més no per a l’Estat espanyol i per als països del Sud, molt pitjor que la nord-americana. Del perill de l’hegemonia alemanya  en vaig parlar  a Per entendre l’Europa del segle XX. 1914-2104) (2014) i ho he tornat a fer a  Crònica al marge (2019).  D’altra banda, fa temps que penso que la burocràcia és un dels problemes més greus als quals s’enfronta el ciutadà barceloní, català i espanyol; una burocràcia creixent, que ho inunda tot i que cada dia fa més difícil la vida quotidiana de les persones.  Ara, en ocasió de la pandèmia, aquesta burocràcia lenta, carregosa, que t’immobilitza com una teranyina gegantina, ha tornat a exhibir el seu poder.  L’homologació dels aparells respiradors construïts a corre-cuita per salvar les vides dels qui s’asfixien als hospitals o les residències d’avis s’ha endarrerit per culpa dels tràmits a seguir; molts des els treballadors afectats per un ERTO no han cobrat encara perquè les oficines públiques que han de tramitar els ajuts han quedat col·lapsades; la paperassa ministerial ha paralitzat importacions de material sanitari que era urgent que arribessin;  les requises de la guàrdia civil han dissuadit determinats fabricants estrangers de vendre productes a les administracions espanyoles; la  centralització de comandes ha acabat en un caos, etcètera. Però si aquesta burocràcia s’ha convertit en un monstre ofegador de les iniciatives renovadores que tanta falta ens fan és perquè la incompetència dels nostres polítics, a la qual ja m’he referit, ha donat el poder real als alts funcionaris; advocats de l’Estat, jutges, fiscals  i militars que es reparteixen el govern, la justícia i  les principals empreses de l’IBEX 35. És una tradició que ve de lluny, de l’entronització a Espanya dels primers borbons per no recular més.  

En un atac d’immodèstia a mi m’agradaria cridar: “Jo ja ho vaig dir”.  Però em conformaria a tenir  prou presència pública per reivindicar aquests diguem-ne encerts. 

15 d’abril, dimecres.-  A la casa del costat han reprès les obres de la façana que havien quedat interrompudes quan el govern espanyol va decretar l’estat d’alarma. Jo havia entès que les obres que molestessin els veïns havien de quedar suspeses mentre durés el confinament però, com sol passar a Espanya, i a Catalunya, es devia tractar d’una ordre aproximada; és a dir, de compliment aleatori.  Potser la disposició feia referència als veins de la finca que han encarregat les obres i no als veins dels edificis del costat. En tot cas, queda clar  que els meus veïns  estan disposats a suportar tota mena de sorolls per tal que les reformes s’acabin com més aviat millor i es puguin desmuntar les bastides que tapen els balcons. 

16 d’abril, dijous.  Estic decidit a no publicar aquest dietari.  Parlo per telèfon amb un editor  i m’explica el col·lapse que estan patint: els llibres que tenien previst publicar amb motiu de Sant Jordi no podran sortir al carrer fins a la tardor; els que volien treure a la tardor passaran a l’any vinent, etcètera. Segons ell, les editorials que no comptin amb un petit racó per resistir aniran caient d’una en una. Això vol dir que seran moltes les que hauran de plegar perquè la majoria subsisteix fent la viu-viu.  D’altra banda, jo encara tinc la meva Crònica al marge a mitja promoció.  I si finalment el Dia del Llibre se celebra el 23 de juliol la meva obligació serà intentar vendre’n  tants exemplars com pugui.

17 d’abril, divendres.- Els epidemiòlegs convertits en els nous sacerdots de la religió que ens promet la fi dels patiments.  Els epidemiòlegs, com abans els capellans, sovint no l’encerten però això, en línies generals, no fa minvar el seu prestigi. Abans, el prestigi el donava la promesa d’una vida millor, l’atractiu  d’una història que predicava que tots ens havíem d’estimar, la màgia d’un eclipsi de naturalesa incomprensible per a la majoria de persones. Abans d’ahir, quan la pandèmia trucava a la porta, la majoria d’epidemiòlegs deien que vindria a ser com una grip però una mica més dura de vèncer. Avui, quan estem a punt d’arribar al milió d’afectats i als noranta mil morts, els epidemiòlegs d’aquí i d’allà continuen  pontificant –o sigui, parlant ex-cathedra tal com ho feien els pontífexs–. No hi fa res que els seus pronòstics siguin contradictoris.  Els ciutadans necessitem poder confiar en algú i avui ens sembla que només els científics ens poden dir que passarà en el futur immediat i en el futur llunyà.  Però si alguna cosa demostra aquesta pandèmia és la fragilitat intrínseca de la naturalesa humana.  Som mamífers que caminem drets i que hem après a enraonar. Però la majoria de nosaltres, en comptes de mirar enrere i admirar el camí que hem fet des que vam baixar de l’arbre, ens empenyem en pensar que som invencibles i quedem del tot desconcertats quan algun fet imprevisible ens fa  tocar, i  mai més ben dit, de peus a terra. 

18 d’abril, dissabte.- Desànim. Sembla que trigarem a sortir. I, encara, que ho farem en règim de llibertat vigilada.   Desànim també en comprovar, un cop més, la incompetència dels nostres polítics.  Som l’Estat amb una major proporció de morts per habitant. Estem a punt d’arribar als 20.000. El govern espanyol i el govern català es llencen aquests cadàvers pel cap  i el mateix fan el PSOE i el PP. La premsa més seriosa de fora –el Financial Times, el New York Times—observa, astorada, la pervivència del tradicional caïnisme espanyol.  A la superfície, estructures democràtiques.  Per dins, els vells dimonis de la història que són els que acaben per explicar les raons de fons dels comportaments dels pobles, es tracti d’Espanya o d’Alemanya. 

19 d’abril, diumenge.-  El govern espanyol acusa, en veu baixa, al govern català de deslleialtat. I té raó.  El president Torra i els consellers més directament implicats en la lluita contra la pandèmia sembla que busquin motius per posar en dificultats el govern central. És cert que aquest no ho ha fet gens bé. Fins i tot, la manera com el president Sánchez es presenta en públic –envoltat dels caps de l’exèrcit i de la Guàrdia Civil— és molt d’un altre temps.  Tot i així, el govern espanyol podria esperar una certa lleialtat per part de la Generalitat tenint en compte que la meitat de consellers del govern català pertanyen a Esquerra Republicana, un dels partits que ha fet possible el mandat de Pedro Sánchez. Però el govern espanyol tampoc no hauria de mostrar-se gaire sorprès per aquestes deslleialtats si no oblida que per al conjunt del govern català, i per a una part important sinó majoritària de la societat catalana, la deslleialtat més important l’ha comés el govern central amb el tractament que ha donat al procés independentista.  Mentre hi hagi presos polítics i no cessi la repressió no és esperable que el govern català no aprofiti qualsevol circumstància per incomodar el govern central.  Des del punt de vista de molts catalans, seria difícilment comprensible que actués d’una altra manera.  Molts catalans no estem en pau amb l’Estat espanyol. I l’actual pandèmia és una bona ocasió per recordar als d’aquí, i als de l’estranger, que el conflicte segueix viu.  Malgrat el catalanisme tronat del conseller Buch. 

20 d’abril, dilluns.-  Tercer dia de pluja. No podem pujar al terrat com fèiem cada tarda, després de dinar, a prendre el sol. Els morts diaris no s’aturen però els polítics i els tècnics afirmen que anem més bé. Ara la paraula  de moda és “desconfinament”. Tothom hi diu la seva però la rigidesa en la presa de decisions continua. El cap de l’Estat Major de la Guàrdia Civil acaba de confessar, ingènuament, en roda de premsa, que ells s’ocupen d’interceptar  els missatges crítics respecte a l’actuació del Govern que circulen per les xarxes i s’ha organitzat un escàndol fenomenal. Els que més es queixen són els del PP i els de VOX, especialistes en “fake news” i ben poc amants de la llibertat d’expressió com ho han demostrat quan governaven, els uns;  o mentre aspiren a fer-ho, els altres. 

Jo fa dos dies que estic revisant la traducció al castellà de Bàrbara –que tenia enllestida de fa mesos— per tal de publicar-la, en règim d’auto-edició, a través de la Casa del Llibre.  Vull que els familiars de la Bàrbara puguin llegir el que dic d’ella encara que això em comporti algun disgust.  Per consultar una dada que em faltava he entrat al meu web de l’Associació d’Escriptors i he anat a parar a l’apartat “Comentaris d’obra” on es recullen fragments del que s’ha dit de cadascun dels meus llibres en els mitjans de comunicació escrits.  Hi quedo força bé tot i que els paràgrafs de les crítiques que jo mateix he anat triant per ser reproduïts no amaguen els comentaris desfavorables o poc favorables.  Aquesta repassada, que no tenia prevista,  m’ha tornat la moral. Però no la moral de la vanitat –o així ho penso—sinó la moral del reconeixement. Ja fa temps que sé que escric per 800 o 1000 persones, que son les que, habitualment, llegeixen els meus llibres. No demano, als crítics literaris i als lectors, que em diguin que sóc el millor.  No ho pretenc, entre altres coses, perquè no és veritat.   Sí, en canvi, que m’agradaria que les idees que en els meus llibres exposo  fossin més discutides. Però això no passa, per raons diverses.

 En primer lloc, és molt probable que allò que a mi em sembla que és una novetat, si més no per al públic al qual m’adreço, de seguida hagi deixat de ser interessant. M’explicaré.  Les meves crítiques a la majoria de cappares de la generació anterior a la meva, i que a mi m’han costat tant de desenteranyinar i situar en el seu punt just, probablement constitueixen una novetat per a alguns lectors.  Però un cop les han llegides, i se les han fet seves,  aquestes crítiques  els han deixat d’interessar.  No cal perdre gaire  temps en demostrar  les limitacions de les linotípies quan ja hem entrat a l’era digital. En segon lloc, i aquesta és una reflexió que ja surt a Crònica al marge, qualsevol periodista que vulgui exercir un mínima influència social ha de tenir un peu als mitjans audiovisuals. I aquest no és el meu cas. No només no surto de forma regular  a la ràdio ni a la tele, ni tinc presència les xarxes socials, sinó que de fa anys que amb prou feines escric a diaris o revistes. Tot el que vull dir ho dic a través, sobretot,  dels llibres que vaig publicant. 

I, finalment, hi ha un problema d’adscripció. Jo em defineixo com a periodista, perquè aquest ha estat el meu ofici i, en certa manera, la meva vocació.  Aquests darrers temps a la definició de periodista hi he afegit la paraula “escriptor” perquè, com ja he dit, soc un periodista que, ben bé des fa deu anys, no escriu regularment als mitjans de comunicació i, en canvi, sí que publico llibres.  En la tradició de l’ofici en la qual em reconec, entre el  periodisme i l’assaig només  hi ha una ratlla finíssima de separació que els grans mestres en els quals m’emmirallo  han traspassat tantes vegades com han volgut. ¿No feia periodisme el filòsof Eugeni d’Ors quan escrivia regularment el Glossari? ¿I no és el periodista Josep Pla un dels nostres assagistes més destacats quan parla de la vida, de la mort, dels grans problemes de sempre de la humanitat –tot i que ho faci amb lletra pretesament minúscula— o en les seves descripcions de la vida dels països i dels homes? (I no parlo expressament de dones perquè en l’obra de Josep Pla en surten ben poques).  I, d’altra banda, jo he escrit llibres difícilment classificables com ara Bàrbara publicat en forma de novel.la però on tot és real, començant pel noms dels personatges que hi circulen; i cinc llibres de poesia. Aquestes incursions cap a gèneres que no són habitualment els teus despisten els (possibles) lectors i, també,  molts dels crítics i col·legues.  Alguns companys de professió no em consideren ben bé un periodista sinó un biògraf, un assagista o un historiador. Però  la majoria d’historiadors no em consideren un d’ells perquè no tinc cap títol acadèmic que ho acrediti.   I no cal dir els poetes: la majoria de cappares del gremi m’han esborrat  de la llista. Tots ells tenen un punt de raó. En efecte, no soc llicenciat en història, però he escrit llibres d’història, o de divulgació històrica; tampoc no soc ben bé assagista, i per això em refugio en la casella del periodisme on em sento més còmode; i només puc lluir legalment de biògraf perquè aquesta és una dedicació que no exigeix cap carnet universitari. 

21 d’abril, dimarts.- Generós l’article d’en Lluís Busquets Grabulosa al Diari de Girona parlant de la meva Crònica al marge. “L’Agustí és d’aquells homes que s’han fet ells mateixos i que han arribat on són a còpia de responsabilitat i treball”.  Si em volia fer feliç en Lluís Busquets ho ha aconseguit. La primera persona que em va dir que jo era un self made man, o que arribaria a ser-ho,  –aleshores aquesta expressió estava de moda— va ser l’Amparo Moreno, que va treballar una temporada a El Noticiero fins que va ser injustament acomiadada i va trobar aixopluc a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma, que aleshores s’estrenava. Això devia passar a finals dels seixanta o principis dels setanta.  I sí, tinc la impressió que ningú no m’ha regalat res i això m’enorgulleix. He enviat l’article a l’Ariadna i al Martí i tots dos, cadascú a la seva manera, m’han contestat amb uns correus intel·ligents i emotius. Quan eren petits, i joves, no m’agradava posar-los en les meves trifulgues professionals. De gran, de tant en tant els envio algun article que parla de mi i els regalo un exemplar dels llibres que publico. Ells diuen que gràcies a aquests enviaments em coneixen més bé. No tinc perquè no creure-m’ho. 

22 d’abril, dimecres.-  Sense el diguem-ne tema de Catalunya resulta més difícil entendre el nivell de feblesa en què es troba instal·lat el govern de Pedro Sánchez.  La seva debilitat no és tan fruit de la pressió de les forces independentistes catalanes com de l’errònia manera amb què tant el PP com el PSOE han enfocat el problema.  En negar, durant tant de temps, el caràcter essencialment polític de la revolta cívica catalana els qui, de part del govern central, han actuat a primera línia de la batalla han estat els jutges, els policies, la guàrdia civil i, al darrere, vigilant-t’ho tot, però sense deixar-se veure, l’Estat Major de l’Exèrcit.  Amb l’excusa que es tractava simplement de restablir una legalitat conculcada pel moviment independentista català sobre aquests funcionaris de l’Estat ha caigut la responsabilitat de retornar a la “normalitat”, és a dir, fer la feina bruta: l’Operació Catalunya abans de l’1 d’octubre; les carregues policials el dia del Referèndum; la detenció i empresonament dels líders independentistes per part de fiscals i jutges de l’Audiència Nacional i del Tribunal Suprem; el judici als líders independentistes amb una sentència que ha tingut, sobretot, l’aire d’una revenja. A uns policies que criden “A por ellos” quan van a complir una missió –i ningú no els diu res–  i que davant del Suprem son obligats a mentir en el seu testimoni sobre el que va passar l’1 d’octubre difícilment acceptaran, després, tornar a la condició de simples funcionaris obeïdors d’ordres. I el mateix es pot dir dels jutges involucrats en el judici. ¿Quina autoritat legal o moral pot tenir el govern o el ministeri de Justícia davant dels magistrats que han fet una sentència a mida de les necessitats i la voluntat de l’executiu? En qualsevol democràcia occidental, un  policia que aixequi la veu no ja en temes polítics sinó per qüestions professionals és fulminat o sancionat sense gaires contemplacions.  Aquí, els sorges –l’expressió és de Pedrolo–  s’organitzen en sindicats i opinen sobre qüestions organitzatives o del tot polítiques sense que els passi res;  els jutges del Suprem poden actuar a través de notes de premsa sense autoria;   i la Guardia Civil pot seguir investigant el que li sembli sense que el govern sigui capaç d’intervenir-hi. Totes aquestes institucions han ocupat un lloc en la vida política d’Espanya que no els corresponia i ara serà molt difícil que tornin al seu lloc.  Fins i tot si la voluntat del PSOE de desjudicialitzar la situació catalana  fos realment certa ara  tindria moltes dificultats per  dur-la a terme. La màquina de la judicatura camina tota sola i no hi ha ningú que l’aturi. Però això no és una mostra d’independència de la justícia sinó la conseqüència de la manipulació del govern del PP –amb l’aval del PSOE— dels màxims òrgans de judicatura. Recordem que el fiscal general de l’Estat i el president de l’Audiència Territorial de Barcelona van dimitir, o van ser obligats a plegar, per oposar-se a aquesta manipulació als inicis del conflicte. I van ser substituïts per jutges afins al PP; al PP més reaccionari, el de José María Aznar el mateix que, en el moment de votar-la, es va posicionar contra la Constitució per trobar-la massa poc espanyola.

23 d’abril, dijous.-  Dia del llibre trist. Costa assumir que no podrem sortir al carrer a comprar les roses i els llibres. De lluny, em miro la festa de Sant Jordi amb una certa aprensió pel tuf de catalanisme ranci que desprèn: les roses per a l’estimada; l’exaltació ocasional del llibre; un cert aire de cavallerositat renaixentista o romàntica. De prop, però, em segueix fascinant la pervivència de la festa, la seva capacitat per emmotllar-se als canvis socials, el miratge d’una ciutat culta.  No acostumo a comprar-me cap llibre, per Sant Jordi. Massa gent i massa empentes.  Procuro anar cada quinze dies, o cada mes, a proveir-me a La Central del carrer Mallorca. La selecció de llibres que exposen a la secció de biografia i assaig, al fons de la planta baixa, sembla feta a mida per a mi.  Hi he trobat volums interessantíssims tant de temes locals com internacionals.  I els dependents solen saber de què va quan els demanes per un autor o per un títol. 

Aquestes setmanes de confinament he llegit la biografia d’Albert Camus, com ja he comentat; la darrera novel.la de Joan Rendé; i el llibre Nadie se opone a la noche de Delphine de Vigan (recomanació de la Maria Carme). Ara estic a la meitat de la biografia d’Stefan Zweig sobre Magallanes i damunt la taula m’esperen un llibre de relats de Joseph Roth sobre l’Europa dels anys vint i Cap fred, cor calent, una mena de memòries d’Artur Mas.  Justament va ser en Joan Rendé el qui em va donar a conèixer Josep Roth. Amb la  lectura de La marxa de Radetzky vaig començar a desmitificar el món d’ahir tan magistralment dibuixat per Zweig.  L’Àustria-Hongria que descriuen l’un i l’altre no tenen res a veure. Però son complementàries.  Zweig escriu la seva Europa d’ahir des de la distància, tràgicament seduït per una societat i una manera d’anar per la vida que ja havia deixat d’existir. Roth escriu , en canvi,  des de dins de les costures més brutes de l’Imperi. 

24 d’abril, divendres.-  Article curt i contundent de Jordi Maluquer de Motes a El nacional.com. Els demògrafs i epidemiòlegs no dubten en assenyalar l’avió com el principal propagador d’epidèmies. No és estrany, doncs, que Barcelona, Madrid i Milà hagin estat les tres ciutats més afectades perquè son les concentracions urbanes  del sud d’Europa amb els aeroports de més trànsit. Ara bé, perquè la pesta no ha afectat a ciutats similars d’altres àrees geogràfiques? Perquè els seus responsables –diu Maluquer de Motas— no han estat tan ineptes com els responsables espanyols.  I esmenta que el dia 5 de febrer a Itàlia es va establir el control de temperatura corporal a tots els aeroports nacionals; i el govern de Canàries va fer el mateix el 19 de març, en contra de les directrius de les autoritats espanyoles. Mentrestant, el ministre anava dient que aquests controls eren innecessaris i als aeroports de Barcelona i Madrid continuaven arribant passatgers contaminats. Maluquer recorda que l’aeroport de Barcelona està regit per un òrgan centralitzat com és Aena, l’existència del qual només queda justificada per la necessitat de tapar el dèficit de la majoria d’aeroports espanyols. 

25 d’abril, dissabte.-  Quan tornava de cobrir una informació, generalment de caire cultural, en Joan Rendé no s’asseia davant la seva taula, a la redacció del diari Avui, i començava a redactar, sinó que s’instal·lava al centre de la sala, dret. Amb parsimònia treia de la cartera un tauler de fusta sobre la superfície del qual col·locava, enganxats amb una pinça de ferro, els apunts que  havia pres durant la roda de premsa o l’entrevista de la qual tornava.  Els papers estaven escrits amb una estilogràfica de tinta verda que deixava anar una cal·ligrafia neta i ordenada.  En Joan posava els ulls sobre el primer dels fulls i començava a llegir.  De seguida es formava al seu voltant un petit cercle de redactors desvagats o massa impacients per esperar conèixer  la notícia un cop publicada. A mesura que anava creixent el nombre d’oients, creixia també la durada de la lectura. Si els primers dies, en Joan es conformava a subratllar la frase més divertida o més estúpida a poc a poc va anar introduint opinions de collita pròpia, generalment de caràcter irònic, fins a esbossar una retrat, més o menys encomiàstic o crític, del personatge protagonista de la informació.  Allò que va començar com una simple anècdota es va convertir en un ritual de mitja tarda, esperat per un nombre cada cop més extens de redactors.  I si  primer el director es va prendre aquesta llicència d’en Joan com una parada inevitable,  i en certa manera benèfica dins la tensió permanent que suposa una redacció en plena ebullició, al cap d’uns dies va assumir que l’episodi provocava un nou retard en l’horari de tancament ja prou ajustat que patia el diari.  Fins que una tarda, quan en Joan es disposava a començar la cerimònia, va ser cridat discretament al despatx del director i la recitació diària a la qual ja ens havíem avesat va passar a la història.

Aquelles lectures, i els articles que sota el pseudònim de Doctor Scòpius en van sortir, van ser la demostració de la  qualitat literària de la prosa de Joan Rendé.  Al meu entendre, ell és el millor escriptor de la seva generació, que és la meva,  pel coneixement de la llengua que demostra, i l’ús exacte que en fa. Sembla tenir al cap totes les paraules del diccionari –i les que no hi són, també— tant si es tracta d’expressions del llenguatge culte com del llenguatge popular; del català de l’interior o de la parla urbana de Barcelona; d’expressions de muntanya o de l’argot dels mariners. Joan Rendé va néixer a Barcelona l’any 1943. Pertany, doncs, de ple a l’anomenada Generació dels 70, la primera educada sota el franquisme íntegrament en castellà. En el cas d’en Rendé, però, no ho sembla. Vull dir que la seva és una llengua  que mai es desajusta, que mai queda forçada i que, a la vegada, puja i baixa dels registres més diversos de l’idioma amb una aparent naturalitat que en cap moment apareix com a artificiosa als ulls del lector. 

Encara que sovint s’oblidi no tots els grans escriptors han de ser grans novel·listes ni a l’inrevés.  Goso dir que en Rendé havia destacat, fins ara, com a escriptor. Amb el llibre  Ballaven el black bottom  aconsegueix una novel.la rodona, escrit amb l’estil impecable de sempre però sense ni una gota de fredor i fins i tot amb un enjòlit  molt ben plantejat i resolt potser perquè explica un fet real, tràgic, que l’incumbeix personalment. Ballaven el Black bottom és, com sol passar en les grans obres literàries, una història personal i una història col·lectiva centrada en els anys de la II República i la guerra civil. Del Poblenou de Barcelona a La Pobla de Lillet i Castellar de n’Hug els personatges que hi surten estan marcats per un fat històric que és versemblant en ell mateix i, a la vegada, mirall de la gran tragèdia (inacabable) del país.

Joan Rendé porta barret, munta a cavall i sap cuinar –en dono fe—un  civet de llebre per llepar-s’hi els dits.  Viu dins i al marge. Dins d’una societat amb la qual se sent compromès. Però al marge de compromisos espuris perquè sap que la feina d’escriptor és una feina individual; l’única   modalitat d’actuació, per cert,  en la qual el nostre país ha donat mostres de sortir-se’n.

26 d’abril, diumenge.– Al migdia, la M. Carme i jo obrim els dos balcons que donen a Major de Sarrià i ens entra, de sobte, el xivarri de les converses dels adults i els crits i corredisses dels petits. El carrer és ple de gent que xerren mentre guarden –o no— la distància establerta i de nens que van amunt i avall a peu, corrent, amb patinet, amb bicicleta o a les espatlles del pare o de la mare. Un barri sense nens i sense botigues obertes és un barri mort i ara avui, a Sarrià, ha tornat la vida gràcies a la inconsciència de la quitxalla, a la seva capacitat per gaudir de l’avui sense gaires cabòries en relació al demà.  Es fa una cua davant de la botiga dels paquistanesos. Hi venen gelats. Ben aviat s’exhaureixen. Els que n’han aconseguit un tornen al carrer  amb el seu petit trofeu entre les mans, desembolicant-lo; o a ja entre les dents, fruint-lo. 

La Laia i l’Aina també han sortit de casa, amb mascareta. Pel carrer s’han trobat molts companys d’escola amb els quals han pogut parlar de lluny. Allò que més els ha sobtat és veure les botigues tancades. 

27 d’abril, dimarts.- La quiosquera, que també ven llibres, em  baixa de la lleixa tot el que te de Stefan Zweig i jo em decideixo per la biografia de Magallanes. A Magallanes, Zweig ja l’havia fet protagonista, amb raó, d’un dels moments estel·lars de la humanitat; un llibre que no sé perquè ha deixat de ser de lectura recomanada a les escoles de tot el món, o si més no, d’Europa. Si al cap d’uns anys, Zweig es decideix a dedicar-li una de les seves biografies no és només perquè, com a bon escriptor professional, aprofita els retalls sobrants d’obres anteriors sinó també perquè l’aventura de Magallanes és una de les més emocionants de tota la història de la humanitat. I no és cap disbarat pensar que, després d’haver publicat els moments estel·lars (l’any 1927), Zweig es quedés amb ganes de tornar sobre el personatge, fascinat com estava per la gesta que havia protagonitzat; una fascinació que Zweig trasllada a tots els lectors de la biografia que finalment li dedicarà (1938).

Llegir l’aventura de la descoberta de l’Oceà Pacífic des del confinament obligat en el qual em trobo és com si a un bevedor de xampany, després de tres setmanes d’abstinència, algú li posés sobre la taula un Moet Chandon Imperial. És clar que seria millor abandonar la reclusió i anar a veure en directe els paisatges de Magallanes  o altres racons de mar encara que fossin més modestos i menys perillosos. Però aquest és el tòpic –fet clixé però cert, com deia la meva professora— de la bona literatura. Et permet viure vides que no has viscut; participar en aventures que mai no podries compartir; conèixer persones i mons que en la vida real estarien, i estaran, molt allunyades de tu. 

Magallanes és una figura fascinant perquè, com la majoria de personatges fascinants de la història, va contra-corrent i guanya. És cert que en l’aventura hi perd la vida però la Història, i la Ciència, li acaben donant la raó.  Això és possible perquè Magallanes creu en ell mateix, en la seva individualitat i hi creu perquè se sap preparat per al treball que vol dur a terme –una gesta en el seu cas— i ho sap perquè a aquesta preparació hi ha dedicat molts anys; molts anys de pràctica, a partir d’unes primeres navegacions cap a les Índies sota bandera portuguesa; i de coneixements teòrics sobre navegació a la Cort de Lisboa. Magallanes no espera res dels altres, tot i que sap que sense els altres no podrà dur a terme el seu projecte.  Necessita el permís reial i necessita diners però no s’arronsa ni quan ha de canviar de país perquè el  seu monarca, el de Portugal, el menysprea. 

Confinat sense poder sortir de casa, amb el balcó del davant com a únic paisatge durant llargues hores del dia, me’n vaig amb el Trinidad fins a la desembocadura del Plata i després fins a la badia de Sant Julià, i assisteixo, atònit, a la rebel·lió dels capitans espanyols i a la meditada astúcia de Magallanes per sortir del parany;  i després continuo el viatge cap a les costes mai no conegudes i el descobriment del pas que porta de l’Atlàntic al Pacífic –i altra cop una rebel·lió que aquesta vegada s’acaba amb la fugida cap a Espanya d’un dels vaixells—; i la navegació per l’estret que durà el nom de Magallanes i el parany estúpid que li causa la mort, l’únic excés de confiança en tot el viatge, quan té el retorn triomfal al palmell de la mà.  Ha donat la volta al món i ha demostrat que la Terra és rodona. Zweig, que l’any 1938 ja no té una visió optimista de la història, ni confia gaire en la capacitat dels homes de no matar-se entre ells, perquè veu a venir l’imminent cataclisme de la Segona Guerra quan encara ningú d’Europa no ha superat l’hecatombe de la Primera, acaba el llibre amb un cert pessimisme. A hores d’ara ningú no dubta de situar Magallanes entre els personatges més importants de la història de la humanitat però, en el seu moment, quan les tres naus supervivents van tocar terra a Sanlúcar de Barrameda i, després, quan va ser el moment de repartir prebendes i honors, el seu nom va ser volgudament oblidat. I la glòria se la va endur Juan Sebastián Elcano, expert mariner espanyol però capità colpista que, en un moment decisiu del trajecte, s’havia unit a una revolta contra Magallanes, i que aquest havia perdonat.

Obro la televisió i el ministre Marlaska m’amenaça amb no sé quantes multes. Els seus subordinats n’han posat més de 600.000.  Sospitosos de tot i sense possibilitat de protesta els ciutadans estem en trànsit de convertir-nos en peons gregaris incapaços de prendre pel nostre compte cap decisió significativa.  Per això, dono les gràcies a Zweig. Per unes hores, m’ha fet  aturar en la figura de Magallanes i en la seva valenta dignitat individual que ara tant (em) trobo a faltar. Em consta, però, que ha estat un miratge.

28 d’abril, dimarts.-  Vaig començar a escriure aquest dietari sense cap propòsit especial. Tenia, i tinc, diversos projectes literaris al cap però no em veia amb prou força per començar-ne ni un. D’altra banda, em costa molt treballar en un projecte literari sinó és de forma obsessiva i pensava, amb raó, que prou obsessiu em resultaria un confinament de durada incerta com el que acabava de començar. Quan treballo m’agrada aixecar-me cada dues hores de la cadira i fer un tomb pel pis amb qualsevol excusa o sortir a comprar el pa, el diari o el cafè que s’ha acabat. Però el confinament és incompatible amb aquestes sortides i també amb el tancament mental que suposa viure pendent de forma quasi exclusiva del llibre que t’has compromès amb tu mateix a escriure. No pots estar vint-i-quatre hores del dia amb la persona que has triat perquè et faci companyia i anar al teu aire, com si no tinguessis ningú al  costat.

Aquest dietari el vaig començar a escriure com un exercici de relaxament, sense presses i sense cap compromís amb ningú.  A les primeres entrades  em limitava a explicar com havia passat el dia, què deien a la tele, com es trobava la família.  Ben aviat, però, el text  va anar prenent complexitat. En les entrades successives, no vaig poder evitar valoracions personals sobre els líders polítics que dirigien la lluita contra la pandèmia ni una reflexió general sobre l’estat general del país. En un moment donat havia escrit tant que el dimecres ja tenia enllestides les entrades que corresponien al divendres.

Arribat a aquest punt vaig pensar que tot això que estava redactant no podia quedar inèdit. Fa uns anys vaig escriure un dietari que anava de l’1 de gener al 31 de desembre. Com que, un cop acabat, vaig dubtar si enviar-lo o no a alguna editorial el vaig guardar en un calaix sense saber gaire què fer-ne. Encara hi és.  L’experiència em va demostrar que no tinc vocació d’escriure per a ningú (o només per a mi mateix). Sempre  acabo escrivint per a un públic encara que, de moment, no hi sigui. 

Fa un parell de dies vaig posar un correu electrònic a Joan Safont, responsable del suplement de cultura d’El Nacional i li vaig preguntar si li podria interessar publicar el meu dietari. Per tal que es fes una idea del seu contingut li vaig enviar les primeres vint pàgines.  L’endemà em contestava dient-me que acceptava la proposta. Jo, naturalment, encantat. El periodisme no pot ser el vici solitari que Gil de Biedma comparava amb l’exercici de la poesia. El periodisme, per definició, necessita que algun receptor el miri, l’escolti o el llegeixi. No sé si escriure un dietari és ben bé fer periodisme.   Però, en tot cas, constitueix l’excusa que m’ha permès no deixar inèdit els textos que estic escrivint. El meu agraïment a les persones que ho fan possible.  I, en especial, a Joan Safont.

29 d’abril, dimecres.  Ahir, durant unes hores, em va semblar que els vells podríem començar a sortir el dissabte.  Avui crec entendre que no podrem fer-ho fins dilluns vinent.  Aquest matí, llegint La Vanguardia, he entès que els desplaçaments amb cotxe dins la mateixa província serien permesos des del dia 11. Aquest migdia, escoltant el telenotícies, he arribat a la conclusió que no podria tornar a Vilassar fins a la setmana del 18 o del 25 de maig.  

El Consell de Ministres ha decidit que el desconfinament es farà a partir de cada província. Sembla una ordre sortida d’algun sanedrí independentista per demostrar el menyspreu del govern central envers l’autonomia catalana. En efecte, totes les persones que s’interessen pel tema saben que l’organització de la sanitat catalana  constitueix un model realista i eficient tot i les retallades pressupostàries dels darrers anys.  És impossible que el ministre Illa no la conegui, aquesta organització,  però suposo que no es podia fer cap excepció amb Catalunya o amb Euskadi perquè es tracta de presentar una uniformitat total entre les autonomies no fos cas que a alguna li sortís un cafè més aigualit que a les altres. I de passada s’ha revalorat la figura del governador civil, especialment mal vista pel catalanisme clàssic.   Després, el ministre Illa, en roda de premsa, ha donat a entendre, com a concessió, que es permetran altres organitzacions territorials en aquest procés de desconfinament, sempre i quan els governs autonòmics les proposin i el govern central –o sigui, ell— les accepti.

Les situacions de crisi provoquen que les misèries de tots plegats surtin a la llum pública. I això és el que està passant. En un dels seus articles, Francesc-Marc Álvaro advertia que amb l’arribada del coronavirus  els governs ja no podran seguir tirant de veta del relat sinó que s’hauran d’enfrontar a la realitat. La capacitat de relat és allò que ha permès a la senyora Ada Colau guanyar, primer, les eleccions a l’alcaldia de Barcelona des de el rebuig radical a una  vella manera de fer política; i a les següents eleccions continuar en el càrrec gràcies a l’aliança amb el partit  que havia fet, de l’ajuntament de Barcelona, l’aparador d’aquella vella política (amb el suport decisiu d’un candidat que com a ministre de l’Interior de França s’havia caracteritzat per reprimir amb duresa els amics ideològics de la senyora Colau). I la manca de relat és allò, que més enllà dels seus encerts o desencerts,  va fer perdre l’alcaldia al senyor Xavier Trias. 

Aquests dies, quan el relat deixa de ser el mirall seductor capaç d’enlluernar els votants més fràgils, l’abisme de la realitat es presenta davant de tots i cadascun dels ciutadans com un monstre indefugible. Espanya està governada per uns polítics incompetents, superats per un terratrèmol sanitari d’una magnitud mai no vista abans i amb una situació econòmica que voreja la fallida. El govern central no pot presentar un calendari ordenat del procés de desconfinament entre altres raons perquè no disposa de dades suficients sobre la situació de la pandèmia. Aquestes dades  podrien obtenir-se amb la realització de tests a una part significativa, o majoritària, de la població, que és el que han fet, o estan fent, els països que se n’estan sortint més de pressa. Però això no es pot dur a terme, a Espanya, per manca de diners per encarregar  els tests, o per falta d’iniciativa o del que sigui. Es tracta, per tant, d’un desconfinament a les palpentes mentre es posa en marxa una limitada administració de tests, a escala estatal, necessària però absolutament insuficient. Des del punt de vista econòmic també hem quedat despullats. El govern espanyol no pot prendre cap mesura d’ajuda substantiva a les persones i empreses afectades per les conseqüències de la pandèmia  fins que Alemanya no decideixi amb quina quantitat i, sobretot, de quina manera pensa ajudar.  I, finalment, des del punt de vista polític els ciutadans ja veiem el pa que s’hi dona. El PP pensa aprofitar aquesta monumental desgràcia per intentar desbancar el govern socialista i posar-s’hi ell, que és el seu únic objectiu des de que Rajoy va haver de dimitir. I per fer-ho sabem que està disposat a quasi tot.

És en aquestes circumstàncies que els catalans, o alguns catalans, ens podem considerar afortunats. Ens queda la idea de la independència no tant com una utopia pura i virginal sinó com una manera d’escapar, ni que sigui mentalment, del depriment espectacle que, ara per ara, ens veiem obligats a compartir. 

30 d’abril, dijous.-  Ja fa alguns dies que surto de bon matí al carrer a comprar el diari i el pa. Amb la mascareta passa com amb tot: és qüestió d’habituar-s’hi. Segons com, les ulleres em queden mig entelades a causa del meu propi baf. Mentre compartíem cua,  una senyora em va instruir sobre el tema. Es tracta d’ajustar al nas una mena de gafet que serveix per subjectar la mascareta  i fer possible que l’aire que expires no tingui gaires possibilitats de tirar cap amunt.  El resultat ha estat que el gafet en qüestió ha sortit de mare i que ara sembla que porti un filferro penjant del nas. Però sí, les ulleres ja no s’entelen amb tanta facilitat. 

1 de maig, divendres.- “Barcelona i Madrid no compleixen els requisits per a la desescalada”. Aquest és el titular d’avui de La Vanguardia. A dins, dues pàgines senceres, signades per Josep Corbella, Clara Penín i Antoni Trilla, on es demostra  que cap de les dues ciutats ha aconseguit controlar el virus. Molt senzill:  no s’han fet els tests suficients per obtenir  una radiografia fiable de la situació. 

Però el govern espanyol no ha tingut més remei que decretar l’inici del desconfinament.  En primer lloc, perquè els ciutadans amb noms i cognoms propis –no, la ciutadania anònima— portem un mes i mig confinats pràcticament sense sortir de casa. I, en segon lloc, perquè cada dia que passa sense  que la normalitat es restableixi la situació econòmica fa un pas més cap a l’abisme. La premsa del nord d’Europa dona per descomptat que Itàlia i Espanya hauran d’acabar demanant el rescat i la demora de les institucions europees en començar a afluixar diners fa sospitar que els qui realment manen a Berlín i a Brussel·les són partidaris d’aquesta solució.

La sensació de desgavell és indescriptible, que diria Josep Pla. (Un escriptor d’adjectivació més barroca del que sembla, en opinió de Josep Maria Espinàs). La manca de lideratge de Pedro Sánchez ha estat criticada fins i tot pel diari El País. Aquesta manca de lideratge es concreta en els missatges contradictoris que emet el govern espanyol.  D’una banda, les policies a les ordres del jutge Marlaska han incoat més de 700.000 expedients sancionadors. Aquest és un jutge amb un currículum que en una democràcia on els magistrats no gaudissin de la impunitat corporativa que caracteritza el sistema judicial espanyol –si més no, en les seves instàncies més altes— difícilment hauria escapat a una sanció o a l’expulsió.  A tall d’exemple, recordem que l’Estat espanyol ha estat condemnat cinc vegades per les instàncies judicials europees per no investigar tortures a detinguts que estaven sota la seva custòdia. 

Marlaska ha estat el ministre de l’ordeno y mando, amb una interpretació absolutament rígida de les normes de desplaçament dels ciutadans, i sembla fruir cada vegada que pot comunicar un augment del nombre de sancionats. Però ara resulta que aquesta política casernària  no servirà de gaire a l’hora del desconfinament perquè la policia no podrà pas saber si el ciutadà que camina pel carrer  fa o no fa  més d’una hora que ha sortit de casa o si aquell senyor de més setanta anys passeja –com marca la llei— o fa exercici físic –activitat que correspon a una altra franja d’edat. Ara, el govern espanyol no té més remei que amagar el garrot i fiar-se del seny dels ciutadans. D’aquí que el ministre Illa hagi afirmat, en aquests darreres hores,  que el comportament dels ciutadans ha estat, durant aquestes setmanes, excel·lent i que el mateix Marlaska li hagi concedit  un més que correcte. (Si no arriba a ser correcte acabem tots a la presó). 

El que em sorprèn és que l’esquerra, habitualment erigida en guardiana dels Drets Humans, o el Defensor del Poble, tan amatent als possibles abusos en altres camps, no hagi criticat l’actuació de Marlaska –i, per tant, del govern espanyol–. Amb algunes excepcions –com les de Josep Ramoneda— ningú del ram diguem-ne progressista ha alçat la veu: ni els  comuns, ni els socialistes ni molt menys els ex-psuqueros. I em  sap molt greu coincidir amb José Antonio Zarzalejos que avui, a El Confidencial, publica un article en contra de Marlaska i en defensa de les llibertats individuals. Una part significativa del pensament d’esquerra encara considera que els ciutadans som, d’entrada, sospitosos.  En la seva arrogància de considerar-se els únics que saben què convé als ciutadans es declaren teòricament a favor de les llibertats però quan manen no resisteixen la temptació de limitar-les. Això sí, pel nostre bé.

2 de maig,  dissabte.- No sé si és veritat que els nadons arriben amb   un pa sota el braç però puc certificar que l’Aina, la meva segona neta, va aterrar a aquest mon el dia que el Barça va guanyar per 2 a 6 al Bernabeu avui fa exactament onze anys.  No soc gaire futboler. Miro  el resum que les teles donen dels partits sempre i quan sàpiga que el Barça serà el guanyador, perquè no m’agrada patir ni veure’l quan perd. A Magda Oranich aquesta coincidència de dates la va fer especialment feliç. Ella havia casat la nostra filla i ella era, i és, una seguidora incondicional del Barça.

I sí. Ahir també vam bufar espelmes i, com marca la tradició, ho vam fer tots a la una. Això sí, cadascú des de casa seva, per skype.

3 de maig, diumenge.-  Durant molts anys, el mon dels carlins era, per a mi, un espai remot que no sentia gens proper. A través de les Memòries de Josep Maria de Sagarra em vaig adonar del daltabaix social, i no només polític, que van suposar les successives guerres carlines del segle XIX.  També Jaume Cabré en parla a Galceran, l’heroi de la guerra negra, una de les seves primeres novel·les que va enlluernar Maria Aurèlia Capmany i va guanyar el premi Joaquim Ruyra, l’any 1977. Tot això eren referències llibresques que m’ajudaven a entendre el passat però que no relacionava ni amb el meu present personal ni amb el present de la societat en la qual vivia. Gràcies a la processó de Corpus vaig saber que existien les margarites, les noies i les dones integrades a la secció femenina del carlisme que desfilaven amb una boina blanca.  La meva germana es diu Margarita; la meva mare es deia Margarita; i la seva mare, o sigui la meva àvia materna, també. Durant uns anys em va semblar que era una casualitat fins que vaig descobrir que Margarita era el nom de la dona Carles VII, el pretendent carlí i que per això les militants de la causa carlina eren conegudes amb aquest nom. 

Ja casat vaig anar sabent, a poc a poc, a través d’informacions fragmentades, que el meu sogre, orfe des dels deu anys,  i els seus germans, havien estat relacionats amb el carlisme i que aquesta relació era la causa dels patiments que havien passat durant la guerra civil.  La mare, vídua amb trenta-dos anys i quatre fills, va pensar que els centres carlins eren un bon lloc en matèria d’usos, costums i religió i que, per tant, no els portarien pel mal camí.  Això explica que, tot i que el meu sogre i els seus germans eren molt joves, el 18 de juliol fossin portats a participar en el cop d’Estat contra la República. Acabada la guerra civil,  el germà gran del meu sogre es va casar amb la filla d’una de les famílies carlines més conegudes del barri de Sant Andreu de Barcelona. Tan destacada va ser l’actuació d’ella dins del carlisme que abans de morir va deixar gravada la seva vida en unes cintes que es guarden a l’Arxiu Comarcal de Solsona. La meva dona i jo fa una vintena d’anys vam anar a parar al carrer Major de Sarrià a una de les dues cases que la família Farreras encara hi conservava. Des del balcó d’aquesta casa surto cada vespre, a les vuit, a aplaudir en l’homenatge veïnal als treballadors de la sanitat. Que, en un moment donat, els Farreras ocupaven una posició diguem-ne distingida al poble independent de Sarrià ho proven les inscripcions que encara es poden veure  en el rellotge del mercat. Hi surten els noms de les persones que van fer el possible la seva construcció. En una de les últimes ratlles hi diu: “Luís Farreras Viader, síndico”.  Si les meves informacions no son errònies en aquest carrer hi va viure Maurici de Sivatte que va ser un dels més destacats líders carlins de Catalunya, el nom del qual havia sentit alguna vegada  a casa  del meu sogre. També em consta, i en aquest punt sense possibilitat d’error, que si més no en els darrers anys de la seva vida el pretendent Carles Hug quan  venia a Barcelona s’hostatjava en un dels molts convents que hi ha a Sarrià o en una de les cases del carrer Major. Sembla que alguna vegada havia dinat a ca la Tresa. Carles Hug va morir l’agost del 2010 quan la M.Carme i jo ja vivíem a Sarrià.  Em reca no haver-lo pogut conèixer. I al carrer Major hi vivia, i hi viu, el senyor  Xavier Carbonell, president, o factòtum, dels Amics de la història del carlisme, que m’ha portat a parlar a l’Arxiu Comarcal de Solsona,  on es guarda bona part de la documentació carlina,  i a sopar amb altres membres de l’associació. 

La influència del carlisme no només ens ve directament del moviment carlí. Ens ve, també, d’altres organitzacions polítiques que n’han heretat algunes de les seves reivindicacions. A Crònica al marge recordo que la majoria de fundadors d’Unió Democràtica procedien, directament o via familiar, del carlisme. Eren els carlins que havien fet cas al consell de Torres i Bages de participar en la construcció de la Catalunya moderna que s’estava gestant. Els fundadors d’Unió Democràtica acceptaven plenament el sistema polític parlamentari i, teòricament, ja no tenien res a veure amb  l’eslògan Deu, pàtria i furs que resumia –de forma encertada—el pensament carlí tradicional. Però eren catòlics i catalanistes desacomplexats i van ser lleials defensors de la República fins i tot en els moments més difícils.  

He tornat a pensar en el carlisme i en els seus successors aquests dies quan el govern central ha tornat a reivindicar la funció de les províncies.  La provincia va ser instaurada pel govern liberal a través d’una divisió d’Espanya que els carlins, amb raó, van considerar artificial. Amb el pas del temps aquesta artificiositat ha anat minvat perquè la funció crea l’òrgan. Aquests dies resulta sarcàstic que alguns dels qui critiquen sovint el catalanisme per considerar-lo un moviment d’utopistes i bufanúvols s’escandalitzin perquè els partits ara independentistes no menyspreen el poder de les Diputacions provincials. En tot cas, el rebuig que provoca la reivindicació de les províncies és la demostració que el carlisme, d’una manera més latent que explícita, no és un fenomen caducat. 

4 de maig, dilluns.- Avui comença la fase zero del desconfinament. Per a mi, és important trobar una botiga on comprar-me uns pantalons. Fa un mes i mig me’n vaig baixar dos de Vilassar perquè em pensava que el confinament duraria quinze dies. Ara el pantaló  texà ja té dos estrips; l’altre, de pana, fa massa calor. Ahir al vespre vaig aprofitar l’hora d’esbarjo que em correspon per baixar per Major de Sarrià en missió de recerca. Vaig tornar a casa absolutament fracassat. Nombrosos bars, tres forns, perfumeries, botigues per aprendre a fer ganxet, un estanc, dues farmàcies, dos quioscos de llibres i diaris, tres botigues de menjar preparat, una sabateria, tres perruqueries per a adults i una per a gossos, tendes de moda per a senyora, diversos bancs però cap establiment on comprar uns pantalons d’home.  Durant la temporada que vaig viure a la Vil·la Olímpica em va passar el mateix. Al Centre de la Vil·la hi trobaves de tot.  Però en el sector on jo vivia abundaven les botigues de coses rares –n’hi havia una que només venia objectes de color blau– però faltaven locals on comprar les provisions més vulgars  com ara una ampolla de sabó per als plats o un parell de mitjons de fil.

5 de maig, dimarts.- Més enllà del que en deien els mitjans de comunicació, les primeres notícies posem-hi singulars que vaig tenir del senyor Artur Mas és que,  en els seus desplaçaments diaris, sempre que podia viatjava amb tren. Després va arribar el llibre de Pilar Rahola que per a mi és un perfecte exemple de com construir un personatge públic. He sentit explicar a diversos publicitaris que, també en aquest camp, es pot aplicar la dita que d’allà on no n’hi ha, no en raja.  És a dir, el mèrit és de la Rahola però la pasta per “fabricar” un bon producte hi era. Una biografia pot considerar-se reeixida quan la imatge que el biògraf presenta del biografiat qualla en la ment del lector. En la biografia autoritzada d’un polític en actiu l’operació és més arriscada perquè el llibre ha d’incloure uns components propagandístics que resultin d’utilitat per a la trajectòria del biografiat. Això comporta difuminar, sense esborrar del tot, episodis  foscos hagin estat realitzats pel protagonista o pels seus companys de partit o de viatge.  Però la Rahola se’n va sortir i, al meu criteri, amb nota excel·lent. La imatge d’Artur Mas com la d’un protestant en terra de catòlics és una imatge que ha quedat malgrat que potser a ell no li resulti del tot agradable. Però no només és, al meu criteri, una imatge certa sinó una imatge que li convé perquè l’allunya dels seus pares polítics, a qui ningú  no pot regatejar els mèrits de tot el que han fet, però amb un rerefons on, per exemple, els conceptes de culpa i remordiment juguen un paper difícil d’entendre per a les noves, i no tan noves, generacions. I la tercera nota singular que em va cridar l’atenció del senyor Artur Mas és que en el programa electoral que el va portar a la presidència de la Generalitat proposava no presentar cap llei al Parlament de Catalunya si abans no se’n derogava una altra. No recordo que la idea provoqués gaires aldarulls parlamentaris i en canvi a mi em sembla una de les propostes més modernes i més  revolucionàries d’aquests darrers anys. 

Com demostra el llibre que acaba de publicar -Cap fred, cor calent. El procés en primera persona— els anys en què Artur Mas va exercir la presidència de Catalunya van resultar tan complicats que una mesura tan senzilla, si més no en aparença, com la de no  entrar cap llei sense abans d’haver-ne fet sortir una altra no va arribar a bon port; si més no, amb la freqüència amb què Mas i el seu equip ho devien tenir previst.  Cada llei que aprova un Parlament –i els catalans estem sotmesos, pel cap baix, a tres d’aquestes institucions— acaba per comportar una nova obligació per al ciutadà. I un nou cos de vigilants perquè la gent la compleixi. I uns vigilants que vigilen que els vigilants no s’extralimitin o no es posin diners a la butxaca i així successivament fins que en el  cambrot dels vigilants i dels vigilats  ja no hi cap ningú més. 

Mas va saber canalitzar el malestar popular generat per la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya i treure el catalanisme tradicional de la seva habitual dosi de derrotisme i de prudència.  En l’operació no va estar sol i potser no s’ha valorat prou com la humiliació soferta per l’elit del socialisme català, a causa del fracàs del nou Estatut  que propugnava,  va fer que, per primera vegada des de la mort de Franco, carlins i federals –per entendre’ns— anessin junts.  

Al senyor Artur Mas li correspon, de ple, el mèrit d’haver aconseguit la primera majoria independentista al Parlament Català a través d’aquell invent que se’n va dir “Junts pel sí”. El lector no especialitzat trobarà en aquest llibre una bona crònica del que va passar, de les dificultats que es van haver de superar, del coratge i la imaginació que el senyor Mas hi va posar.  El que continua sense entendre’s, després de la lectura del llibre, és  el paper de la CUP.  La negativa a donar facilitats perquè Mas fos investit president devia provocar una ovació (silenciosa) dels màxims estrategues del PP. La investidura fallida del diputat Toni Turull quedarà, en la història del país, com un dels actes més mesquins des del punt de vista moral, i més miops des del punt de vista polític, d’aquests darrers anys. La CUP ha fet una bona feina a escala local en denunciar les corrupteles de consistoris anteriors.  Però l’entrada a la política nacional li ha vingut gran.   N’és una prova que allò que pensaven els dirigents de la CUP del  primer moment  va ser exactament el contrari del que pensaven els de després, que són els qui van acabar apartant Mas de la presidència. Tot això, que quedi clar, dins la mateixa legislatura. A la meva Crònica al marge he dedicat algunes pàgines a parlar del fenomen del puritanisme en la política catalana. No m’hi vull estendre. Només repetiré que al nostre país tothom vol ser Joan Maragall, que tenia les seves raons per escriure La ciutat del perdó, però que ningú no es posa a la pell de Prat de la Riba que també les tenia per censurar-lo.  El puritanisme deu fer guanyar el cel a qui el practica a costa, això sí, del patiment terrenal dels qui en són víctimes. 

El lector  trobarà també, en el llibre, la clau per entendre l’origen de les actuals desavinences  entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana.  En l’òptica d’Artur Mas costa de capir com els mateixos dirigents d’Esquerra que van  tibar al màxim la corda del procés independentista, pocs dies després de la fallida declaració d’independència canviessin absolutament d’estratègia i assumissin una política de prudència i, en certa manera, d’acatament. Jo no entro en el fons de la qüestió. Només dic que el llibre d’Artur Mas m’ha fet entendre –més que cap altre text dels que he llegit sobre el procés— la coïssor que aquest canvi de rumb devia provocar, i continua provocant, entre els seguidors del president Puigdemont.

En el llibre, Mas afirma que el nostre país sap administrar millor les derrotes que les victòries. Aquest és també un tema que toco a Crònica al marge.  El senyor Mas se’n dol, d’aquesta tendència, perquè ell és una persona molt vinculada, mentalment, al món de l’empresa on les derrotes mai no son celebrades ni estan ben vistes, ni tampoc l’autocompassió o el sentiment de llàstima encara que sigui més o menys compartit. Això no vol dir que Mas no sigui conscient de les coses que, al llarg del procés independentista, no s’han fet bé. Les enumera i, amb elegància però sense defugir-les, hi reflexiona i les assumeix, quan és el cas.  Crec entendre que, per a ell, hi ha dos moments clau en aquest període.  El primer és aquell en què  ha de fer un pas al costat i deixar la presidència per salvar la legislatura i, potser, el procés i tot, a causa de la negativa de la CUP a facilitar el seu nomenament. Al cap d’unes setmanes, el pacte de Puigdemont amb la CUP, possiblement inevitable per les mateixes raons, posa la directa cap a un escenari d’enfrontament que és el que, finalment, preval. El segon punt on Mas discrepa de la solució adoptada és en la declaració d’independència del divendres 27 d’octubre.  Ell es mostrava partidari de convocar eleccions a l’escalf de l’èxit, i de la indignació, que va provocar l’1 d’octubre i amb l’esperança d’obtenir una majoria independentista ara sí incontestable. Però les coses, com sabem, no van anar així entre altres motius perquè el govern central mai no va dir que si la Generalitat desistís de la DUI ell deixaria l’aplicar el 155. Per cert, que si un dia ve a tomb m’agradaria preguntar-li,  al senyor Mas, a qui es refereix quan diu, parlant de l’1 d’octubre, que “sabem avui que hi ha altes institucions de l’Estat que no perdonen al govern de Rajoy que portés les coses fins a aquest extrem”. 

Jo he sortit del llibre amb una imatge reforçada d’Artur Mas, entre altres raons perquè no amaga els possibles errors comesos –els dels altres, i els seus–.  El senyor Mas ha obtingut uns quants fracassos i els fracassos són, en política, l’avantsala de la victòria, si es té claredat d’objectius, perseverança i sort.  I aquí podríem repassar la biografia de Churchill, de Mitterrand, d’Adenauer. Des del meu punt de vista Artur Mas no és un polític acabat –o amortitzat com es diu en l’argot polític— sinó amb la mateixa preparació intel·lectual i professional de sempre reforçada ara per una experiència que, justament per agredolça, li permet veure les coses en tota la seva complexitat. Per exemple, pel que fa a Catalunya i a les seves –nostres— relacions amb Espanya. 

6 de maig, dimecres.-  No sé si és un disbarat afirmar que la Revolució Francesa, d’on venim, és una de les conseqüències més espectaculars de la invenció de la impremta. Potser estic descobrint el Mediterrani però si ho esmento ara i aquí és per subratllar que, desconcertats sota una pluja diària de notícies, sovint se’ns fa difícil, a les persones que vivim al segle XXI,  percebre els moviments de fons de la història i de la societat. Aquests dies, per exemple, he pensat sovint en un article sobre  Malraux i en un llibre de Marcuse. L’article sobre Malraux el va escriure Nèstor Luján a la secció –Al doblar la esquina— que publicava cada setmana a Destino.  En una de les campanyes electorals que va fer al costat del general De Gaulle, Malraux va assenyalar  que la televisió, que aleshores començava, revolucionaria el sistema d’ensenyament i faria innecessària  la presència d’alumnes a les escoles.   Els mestres francesos  van posar el crit al cel, perquè es pensaven de debò que s’hi jugaven les mongetes, i el tema va quedar mort.  Nèstor, que no sé per quines raons no el podia veure, va criticar durament aquesta proposició de Malraux.  Li devia semblar una invenció de l’escriptor. (No seria la primera). Durant molts anys, he pensat que si Malraux aixequés el cap i veiés de quina manera algunes cadenes televisives fomenten l’estupidització general del país i dels seus habitants deixaria de creure en la condició humana i en l’esperança.  Però ara resulta que una de les conseqüències de la pandèmia que estem patint és que els mitjans audiovisuals –i les noves formes de comunicació– estan jugant, i jugaran, un paper fonamental en l’àmbit de l’ensenyament.  Finalment, doncs, tampoc en aquest cas Malraux es va equivocar de gaire. 

Herbert Marcuse, pensador de l’anomenada Escola de Frankfurt, es va fer famós, els anys seixanta, pel seu llibre Eros i civilització que en català va publicar, a bombo i platerets, Edicions 62. A partir de Marx i Freud, Marcuse llança un atac furibund contra el sistema capitalista. Al seu criteri, el sistema capitalista ha estat capaç d’engolir les reivindicacions revolucionàries de la classe obrera i crear un consumisme i un poder tecnocràtic que constitueix un nou sistema d’opressió. Marcuse creu en la possibilitat d’una societat no repressiva on el treball no esclavitzaria l’home (i la dona) i on el cos humà seria entès com a instrument de plaer i no de treball. Molts analistes i periodistes hi van veure, en aquesta i altres reflexions seves, el rere fons ideològic dels hippies. El  llibre també advertia  que, en un moment donat, no caldria que els homes treballessin més perquè les màquines ocuparien el seu lloc.  I afirmava que si  les jornades laborals encara duraven sis dies és perquè així els obrers quedaven de nou esclavitzats, tot i que ara el seu treball ja no era necessari. 

La profecia de Malraux, en el sentit que els nous mitjans de comunicació revolucionarien l’ensenyament, i la profecia de Marcuse, en el sentit que bona part del treball a fàbriques i oficines començava a resultar inútil, són dues de les manifestacions més sobresortints de l’optimisme dels anys seixanta.  No podem dir que cap de les dues, si més no en les dimensions imaginades  pels qui les van formular, hagi arribat a bon port.  Però paradoxalment aquestes dues profecies comencen a ser considerades factibles i necessàries per un sector majoritari de la societat d’ara com a sortida d’una pandèmia que ens té instal·lats en un dels moments més depriments de la història contemporània.

7 de maig, dijous.-  Decepció. La majoria de catalans continuarem confinats a partir de dilluns. Sensacions contradictòries. D’una banda, reconec que, amb les dades objectives a la mà, les que ens faciliten els experts, aquesta era, potser, una decisió inevitable. D’una altra, no puc deixar de pensar que els governs –el català i l’espanyol— han  tingut quasi dos mesos per preparar el desconfinament. Tampoc no sembla just que alguns territoris que no presenten símptomes alarmants de contagi hagin de continuar tancats perquè no disposen de prou llits d’UCI en cas de rebrot de la pandèmia. Aquesta mancança, és responsabilitat de les comarques afectades? Però tampoc sé si és ben bé això el que passa perquè les informacions sobre el procés de desconfinament son prolixes i plurals però potser no del tot clares. Fins a quin punt la manca de tests sobre la situació real de l’epidèmia és una de les causes de la confusa situació actual? No vull fer demagògia, i no podem passar per alt els llocs de treball que mou, però el fet que els futbolistes professionals hagin estat examinats abans que bona part de la població em sembla una mostra de, com a mínim, frivolitat. Tampoc no entenc perquè no és possible que els ciutadans acudeixin a un laboratori privat i es paguin el test de la seva butxaca. Si el govern central, o el govern català, no tenen prou diners per examinar  tota la població, o  una part significativa des del punt de vista epidemiològic, ¿quin problema hi ha perquè els ciutadans que puguin i vulguin es facin la prova pel seu compte? El problema no haurien de ser els ciutadans que ja han passat el test  sinó els qui, per les raons que sigui, no  se l’han pogut fer.  I consti que no tinc cap raó per criticar l’actuació de la consellera Alba Vergés. Si més no en el terreny de la comunicació, que és el que jo conec, no s’ha amagat mai.

8 de maig, divendres.-  A les dues portes de la botiga la indicació és prou clara. En una hi diu “Entrada”; en l’altra, “Sortida”. Passo, doncs, per l’entrada.  Aquesta vegada no m’he hagut d’esperar. Rere meu entren dues persones. Ja som tres, el màxim permès per la llei.  Al meu costat una noia jove, vestida d’atleta,  va demanant a la dependenta les característiques dels diversos croissants col·locats a l’aparador. La dependenta, amb paciència, les va detallant: amb xocolata, sense xocolata, amb llard o amb mantega.  La noia pregunta si en té farcits de crema i la dependenta li ha de contestar que no. A l’arribar a aquest punt del diàleg un senyor corpulent, també vestit d’esportista, entra per la porta de sortida i intenta arribar al centre de la botiga. Des del fons de l’obrador, l’encarregada li recorda, amb veu autoritària però sense cridar, que  ja som tres clients i que, per tant, ell no hi cap. L’home sembla sorprès per l’advertència i se’n torna, murmurant, a la porta de sortida. Aleshores és ella, la noia, la que deixa plantada  la dependenta i marxa cap allà on hi ha l’home corpulent. Ara m’adono que van junts. La noia li detalla la llista de modalitats de croissants que li ha recitat la dependenta. L’home corpulent, després de demanar alguns aclariments, dona l’aquiescència a una de les propostes i la noia torna a entrar a la botiga per la porta de sortida. En aquell moment jo surto per la portada de sortida i, sense aturar-me ni encarar-m’hi, recordo al senyor corpulent que, com diu l’Eclesiastès, “tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa”. L’home se’m queda mirant amb un cert aire d’incomprensió. Deixo la botiga i me’n vaig a comprar el diari, com torno a fer cada matí. Quan escric a l’ordinador sempre em mostro partidari de la llibertat absoluta. Quan surto al carrer i entro a la botiga del costat sovint sento la temptació de disfressar-me de policia.  

9 de maig, dissabte.-  Quan puges a l’Arc de Triomf de París i observes les parets on s’expliquen les batalles més importants que ha guanyat França t’adones de la fragilitat de la Unió Europea. Entre França i Alemanya es van lliurar tres guerres en menys d’un segle i només ara, després de la caiguda del Mur de Berlín, Alemanya ha aconseguit l’hegemonia continental que tan anhelava i que queda justificada pel seu pes demogràfic i econòmic. Avui fa setanta cinc anys del final de la II Guerra Mundial i Europa ho celebra amb la cautela sanitària que imposa la pandèmia i amb un escepticisme creixent sobre els beneficis que molts dels ciutadans que en formen part en podem treure.  A mi no em van impressionar tan les platges de Normandia com l’immens ossari de Verdum –on els trossos de cadàvers de francesos i alemanys estan barrejats perquè va resultar impossible identificar-los— i el camp d’extermini de Mauthausen al qual vaig arribar no precisament gràcies a les indicacions dels austríacs que hi vivien a prop.  No podem sentir-nos orgullosos de la història d’Europa del segle XX.  I no podem enganyar-nos sobre les possibilitats reals de la Unió de crear uns autèntics Estats Units europeus.

10 de maig, diumenge.- Aquí acaba aquest dietari. El vaig començar el 12 de març pensant que duraria quinze dies i s’ha allargat fins a quasi els dos mesos. Per a mi, digui el que digui el govern, demà acaba el període de confinament decretat amb motiu de la pandèmia del coronavirus. Amb això no vull dir que a partir de demà em dediqui a la pràctica de l’anarquia. No. Seguiré els consells de les autoritats sanitàries i polítiques, i procuraré adequar els meus horaris i la meva vida a les limitacions imposades per l’estat d’alerta.  “L’anarquia és la més alta expressió de l’ordre” havia escrit Malatesta però la història, moltes vegades, ha desmentit aquesta frase. La millor aproximació al fenomen de l’anarquisme continuen essent, al meu modest entendre, els dos volums que sota el títol Los anarquistas va publicar Alianza Editorial l’any 1975. El seu autor és Irving Louis Horowitz, un prestigiós sociòleg nord-americà mort ja fa uns anys. Més enllà de l’anàlisi que Horowitz en fa, i de l’antologia de textos que inclou, el treball ens serveix per descobrir un fet essencial en el fenomen anarquista: la dificultat de definir-lo sobretot en la seva aplicació política.  Anarquistes eren els nihilistes  que a finals del XIX i principis del XX cometien magnicides i posaven bombes; traces anarquistes podem trobar en l’obra del pacifista Tolstoi –i per això Horowitz la inclou en la seva antologia de textos–; i anarquista es reclama l’extrema dreta nord-americana que s’enfronta, si convé amb les armes i tot, als successius governs de Washington. 

 També era anarquista Proudhon Carbó, fill d’Eusebi Carbó que, com ja he dit en algun altre lloc, presenta la particularitat de ser un dels pocs llibertaris que queda bé a la Gran Enciclopèdia Catalana.  Jo vaig tenir la sort de conèixer Margarita Carbó, filla de Proudhon i, per tant, neta d’Eusebi, prestigiosa professora d’història a la UNAM de Mèxic.  La senyora Carbó va reivindicar la figura del seu avi a través d’una biografia, breu però substanciosa, de títol explícitament intencionat: Carbó, un anarquista al servei de la Generalitat de Catalunya en referència als serveis que el seu avi va prestar al govern català a Nova York durant la guerra civil.  I ella va aconseguir també que un carrer de la Bisbal de l’Empordà portés el nom del seu pare, que hi havia nascut. Margarita Carbó es mirava tot aquest mon amb estimació però ideològicament des de lluny.  Li agradava explicar que el seu pare era un fervent defensor de l’internacionalisme però que un dia, ja a les acaballes de la seva vida, va veure com ell i  la seva mare, en un racó del pati de la seva casa de Mèxic,  aprofitant la retransmissió que en feia una emissora de ràdio, s’havien posat a ballar una sardana. I explicava també que el seu pare mirava com la gent pujava i baixava dels autobusos ordenadament i deia a la seva filla: “Veus, no necessitem cap guàrdia que ens vigili”.  Per cert, després de donar tombs i més tombs, Proudhon Carbó va trobar feina estable dins l’empresa d’un català de cognom Mundet, que es va fer milionari i que al cap dels anys crearia, a Barcelona,  les Llars que han portat el seu nom.

En les circumstàncies actuals sembla que ens trobem més a prop del 1984 d’Orwell que no pas de la ingenuïtat roussoniana de Proudhon Carbó.  Les causes són múltiples  i prou sabudes. Constatem, però, que episodis com el de l’actual pandèmia ajuden a desequilibrar encara més la balança perquè, des del punt de vista sanitari, els països que se n’han sortit més de presa són els que amb més eficàcia han controlat l’activitat diària dels seus ciutadans a través d’aplicacions al mòbil, etcètera…  I, tanmateix, la llibertat de moviments continua essent un dels pilars fonamentals dels sistemes democràtics. Llibertat per anar i venir d’on vulguis, sense haver de donar explicacions a ningú. Durant l’època tsarista aquesta llibertat els ciutadans de Rússia no la van poder exercir mai. Per viatjar d’una ciutat a l’altre de l’Imperi Rus calia un salconduit. Els bolxevics mai no van abolir aquesta llei de manera que quan, mesos després de la caiguda del comunisme, vaig visitar Moscou el guia ens va explicar que bona part dels centenars de homes i dones que menjaven i dormien, estirats, al vestíbul  de l’estació de tren eren persones que volien viatjar però que no havien aconseguit l’indispensable document. Em regira l’estómac que algú pugui decidir si puc o no puc anar allà on jo vull anar. I que no se n’adoni que m’està conculcant un dret fonamental i que ha de ser molt greu la causa que impedeixi la lliure circulació.

Però resulta que aquesta causa greu existeix i que, a l’hora de fer balanç d’aquestes setmanes de pandèmia, prou content puc estar d’haver-les superat sa i estalvi, i del fet que cap de les persones de la meva família hagi quedat contagiada.  Ens hem acostumat a la xifra de morts que cada dia  ens mostra la televisió  i continuem dinant o sopant amb el convenciment que no hi podem fer res. I potser és així.  Però rere cada mort hi ha un fracàs i una família de dol i sé, com  he intentat explicar en aquestes notes, que per més precaucions que es prenguin, i per més que fem cas a les benemèrites autoritats,  en la relació entre cada ciutadà i el virus hi ha un component d’atzar absolutament imprevisible. Tot estem exposats al contagi. No tinc, doncs, cap dret a queixar-me i procuro no fer-ho i mostrar-me solidari amb els que han patit la malaltia, amb els familiars del que s’han mort, i amb els que s’han quedat a l’atur o sense feina.

Així i tot,  no vull abdicar de la utòpica  ingenuïtat del vell Proudhon Carbó. 

13
Mar
2020

Racionero tenia raó

Amb els anys, Luís Racionero havia conreat, amb èxit,  una imatge de gentleman escèptic, però quan jo el vaig conèixer –l’any 1984–  era un jove apassionat que creia en els forats negres capaços de succionar-te mentre estaves posant benzina al cotxe. Com passa amb molts altres escriptors que no s’han sotmès a cap ortodòxia ideològica, i que en certa manera han actuat de precursors en els seus respectius àmbits culturals, cal separar, a l’hora de parlar del llegat de Racionero, el gra de la palla.  Potser mai no serem engolits per un forat negre mentre posem benzina però ara  sabem que aquests forats formen part d’una manera decisiva de la història de l’univers.  També ens preníem a broma Salvador Dalí, a qui Racionero retia admiració explícita, quan parlava de l’àcid ribonucleic i ara tots podem parlar si més no dos minuts seguits de l’adn.

Racionero va ser dels primers, o el primer, d’interessar-se a casa nostra per això que se’n va dir la contracultura i va tenir la sort, i l’oportunitat, de viure-la en directe a Berkeley durant els mitificats, potser amb raó, anys seixanta.  Califòrnia trip, el llibre que va publicar Maria José Ragué Arias, companya sentimental i del viatge als Estats Units,  descriu el dia a dia  d’aquells moments.  També Racionero, en els seus reportatges, i en els seus llibres,  ens explicava a ras de terra allò que ell havia vist i viscut: el hipisme,  les protestes contra la guerra de Vietnam,  el descobriment de la religiositat oriental –el zen–, les drogues lisèrgiques. A propòsit de les drogues, no és sobrer recordar que Racionero les va descobrir quan encara no havien passat de ser del paradís d’una minoria selecta a l’ infern dels sectors socials més deprimits.  És molt interessant, en aquest sentit, el que explica  en les seves Memorias de un liberal psicódelico  sobre l’experiència que va tenir amb Albert Hofmann, el descobridor del LSD. 

Fins a la caiguda del Mur de Berlín (1989) molts dels punts de vista defensats per Racionero no passaven de la consideració de marginals dins el panorama de les idees.  A bona part d’Europa el prestigi el tenien els intel·lectuals que, des de casa seva, eren capaços de construir grans castells de focs ideològics, capaços d’enlluernar el personal encara que després la realitat es demostrés molt més obscura i contradictòria. Eren els anys de la Guerra Freda i, com explica Tony Judt en el seu llibre Pensar el segle XX, n’hi havia prou en penjar-se del bracet del marxisme per  tenir una resposta a punt per a cada problema que sorgia.  El comunisme era una església o “una maçoneria de dimensions universals” segons que escriu François Furet en el pròleg del llibre d’Stephen Koch El fin de la inocencia, de lectura indispensable si volem conèixer de veritat la història intel·lectual del segle XX a Europa i, en certa mesura, als Estats Units. Racionero mai no va combregar amb les complaents rodes de molí a les quals es van enganxar bona part dels intel·lectuals i escriptors contemporanis i que Koch, en el seu llibre, denuncia de forma documentada, implacable i –deixeu-m’ho dir– depriment.  Com que tampoc no era un intel·lectual “modern” Racionero no ens ha deixat escrit cap síntesi del seu pensament.

Però un cop caigut el Mur, algunes de les idees esbossades per Racionero en llibres i articles han deixat de ser marginals. Per exemple, el  convenciment que la gran revolució del segle XX no ha estat la del triomf bolxevic a Rússia ni el marxisme intel·lectual o el comunisme pràctic que l’havien precedit o que el van seguir. La gran revolució del segle XX és la revolució liberal que comença als Estats Units de la mà de Jack Kerouac i els seus pòtols. Rere situacions més o menys anecdòtiques –el viatge com a polissó dalt d’un tren, els cabells llargs, fins i tot les drogues— s’amagava una reivindicació de la individualitat que xocava de ple amb els convencionalismes ideològics, socials i religiosos que regien la societat americana, i totes les societats, en general. Kerouac no volia posar en marxa una revolució mundial, com Lenin. Es limitava a explicar la seva experiència viatgera. Però l’espurna d’aquell hipisme que Racionero va poder observar en directe a Califòrnia, o de la revolta del Maig del 68 a París, cal buscar-la en aquells viatges que Kerouac i els seus amics feien a finals del anys quaranta, que va cristal·litzar en On the road escrita el 1951 i publicada el 1957.  Quaranta anys després de Maig del 68, el filòsof Luc Ferry es mostrava molt crític a propòsit de la influència que les idees  d’aquest diguem-ne moviment havien tingut en el camp de l’educació. “En l’àmbit pedagògic –escrivia– el Maig del 68 va ser un veritable desastre en el sentit que l’infern és ple de bons intencions”. Potser no li faltava raó. Però, a la vegada, Ferry en una entrevista periodística declarava: “Sense ironia, el més formidable del Maig del 68 és el seu costat emancipador. El Maig del 68 va aconseguir la victòria definitiva del matrimoni d’amor sobre el matrimoni de conveniència (…) Des d’aquest punt de vista, l’herència del Mig del 68 haurà estat un gran progrés pel que fa a la sinceritat i autenticitat, que son preferibles a la hipocresia”.  I quan Nicolas Sarkozy arremet contra l’esperit del 68 algú li recorda que si aquest esperit no hagués impregnat el conjunt de la societat francesa a ell li hauria estat impossible divorciar-se mentre exercia les tasques de president de la República.

Que allò que va començar essent un rebel·lió vital, no social, d’un grup de joves americans acabés quallant en el conjunt de les societats més avançades no és només mèrit de Kerouac.  Els processos de canvi solen tenir causes diverses i complexes. És evident, per exemple, que l’invent de la píndola anticonceptiva, i la seva generalització, o el grau de benestar econòmic aconseguit entre el 1950 i el 1973 van fer més possible l’emancipació individual que reivindicaven Kerouac i els seus. Això per no parlar del declivi de la influència de la religió, si més no a Europa; de l’eclosió dels moviments feministes i d’altres fenòmens socials d’influència imprecisa però certa i duradora.

Alguns mitjans de comunicació han explicat que cap representant de l’ajuntament de Barcelona ni del govern català van assistir al funeral de Luís Racionero. L’absència de representants de l’actual equip polític que dirigeix l’ajuntament de Barcelona és comprensible. Si alguna cosa uneix  comuns, socialistes i ex-psuqueros és la seva voluntat innata de regular,  legislar, intervenir, reglamentar  per tal d’evitar que el ciutadà, sempre sospitós de no ser prou cívic, prou ecologista o prou amant de la bicicleta, descarrili. En canvi, l’absència de la consellera de Cultura em resulta incomprensible. Ja m’havia semblat incomprensible que el taut de Monsterrat Caballé, que havia acceptat la Medalla d’Or del nostre govern, no fos portat al Palau de la Generalitat com sí que va passar en el cas, per exemple, de Joan Miró. O que  en l’homenatge de què recentment ha estat objecte Jorge Herralde la presència institucional catalana també fos minsa.   Un escriptor no precisament convergent va escriure un dia que Jordi Pujol ens havia enganyat perquè ens havia convençut que aquest era un país més gran  del que en realitat és. Ara, però, semblem circular, si més no en determinats camps, en direcció contrària.

El Nacional.cat. 13 de març 2020.

9
Des
2019

Cantonigròs i la voluntat de fer poble

Sr. Degà, benvolgudes amigues i amics:

Si hagués de posar títol a la meva intervenció aquest seria “Cantonigròs i la voluntat de fer poble” o alguna cosa així.  I intentaria explicar a l’oient que sota l’humil títol de Concurs Parroquial de Poesia s’amagava un projecte de redreçament cultural basat en dues idees o obsessions: la recuperació del paper central que corresponia a la llengua i la literatura catalanes a Catalunya –tal com passa  en qualsevol país que no estigui patint un intent de genocidi lingüístic–  i la consideració de la cultura com un dret bàsic del ciutadà, com ho pot ser l’accés a l’educació i la sanitat, en la mateixa línea de la política  que uns anys després Malraux duria a terme des del seu càrrec de ministre de Cultura, al costat del general De Gaulle.

Catalanitat i popularització de la cultura; que no pas, com veurem de seguida, cultura popular. És possible que l’any 1944, primer any del concurs,  Joan Triadú –seguint una idea del seu amic Jordi Parcerisas— no tingués encara gaire clara aquesta estratègia. L’objectiu havia de ser, per força, més elemental: salvar els mots d’una manera literal; és a dir, fer visible que seguien existint homes i dones que escrivien versos en català i que, per tant, tenien dret a llegir-los en públic. Una operació de simple supervivència, només possible gràcies a la protecció del rector de la contrada, Feliu Vila; una protecció que, finalment, va haver d’assumir, d’una forma explícita, amb tots els ets i uts, el bisbe de Vic Ramon Masnou. 

Per fortuna, la vida i l’evolució del Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs estan perfectament documentades gràcies a la feina de Teresa Clota. Al número de la revista del Col·legi de Doctors i Llicenciats que avui es presenta ella  publica un article que repassa any per any l’evolució del concurs durant el seu quart de segle d’existència.  No caldrà, doncs que jo m’estengui en aquest punt. Aquest quart de segle va del 1944 fins1968, quan el Concurs  va ser substituït per les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, de caràcter itinerant. I això va haver de fer-se així perquè els temps –afortunadament— estaven canviant i allò que havia començat amb una convocatòria penjada a la portada de l’església s’havia convertit en una festa multitudinària que en la seva última edició havia aplegat –recordem-ho: a Cantonigròs— “un parell de milers de persones”  segons que ha deixat escrit el mateix Triadú. 

Parlem, en primer lloc, de catalanitat. En aquest punt,  la generació de Triadú era intransigent. La resistència contra les prohibicions del franquisme passava per l’assumpció d’un monolingüisme heroic; heroic perquè tancava moltes de les poques oportunitats que podien trobar, per subsistir, els escriptors catalans.  El mateix Josep Pla, que el practicava, havia qualificat el bilingüisme de “tragèdia” i la Maria Aurèlia Capmany, en una dedicatòria que em va fer en un llibre que acabava de publicar, em titllava de “company de claudicacions conjunturals” pel fet que ella havia acceptat, per tal de fer bullir l’olla, col·laborar  a les pàgines de llibres que jo coordinava a El Noticiero Universal.  Aquest era, també, no cal dir-ho, el punt de vista assumit per Salvador Espriu, el líder indiscutit. 

Dins del terreny de joc del monolingüisme, però, hi cabia tot o quasi tot.   Les limitacions venien imposades, si de cas, per la situació política del país i, com a conseqüència, per la situació a-legal del Concurs que a mesura que anava consolidant el seu prestigi anava cridant més l’atenció de les autoritats governatives fins al punt que Triadú va ser cridat a declarar a Jefatura. Un cop situat damunt del llibre, o del poema,  Triadú hi dirigia una mirada eclèctica, no l’encasellava en cap de les moltes capelles ideològiques del moment sinó que hi aplicava un únic criteri: el de la coherència de l’obra, el de la seva exigència literària. He parlat d’aquesta qüestió en altres textos meus i ara no m’estendré. Només vull recordar que Joan Triadú és el gran protector de Pere Calders, que s’estrena en la vida literària amb un conte que gira a l’inrevés la primera pàgina del Gènesi; és el màxim còmplice literari, durant els anys quaranta i cinquanta, de Salvador Espriu, la segona obra del qual, El doctor Rip és la història d’un metge que no creu en res i que acaba suïcidant-se; i  és també Joan Triadú, un dels primers en reivindicar l’obra de Mercè Rodoreda, la vida privada de la qual va ser objecte de tantes enraonies  que encara eren vives quan ella ja havia triomfat amb La plaça del Diamant

Aquest eclecticisme el trobem, també, en la llista d’escriptors que van guanyar alguns dels premis o accèssits que es van atorgar a Cantonigròs. Entre els “sèniors” Josep Carner, Salvador Espriu, Joan Fuster, Marià Manent, Rosa Leveroni, Clementina Arderiu, Jordi Rubió i Balaguer, Mercè Rodoreda  i  J.V.Foix. Entre els aleshores “júniors” Maria Àngels Anglada,  Antoni Pous, Jordi Carbonell,  Albert Manent, Jordi Sarsanedas,  Blai Bonet, Vicent Andrés Estellés, Francesc Garriga, Jaume Pomar, Marius Sampere,  Xavier Romeu i Pau Riba. És a dir, des dels darrers poetes noucentistes o neo-noucentistes fins als joves escriptors iconoclastes que començaven a despuntar. En aquest punt, la història del Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs em recorda la història de la revista Ariel.  Els seus promotors hi apliquen aquests dos mateixos criteris: catalanitat i qualitat literària de manera que si ara obríssim les seves pàgines ens podria semblar que Ariel és una d’aquelles revistes tan ben fetes que solen publicar els Estats amb una llarga tradició cultural al darrere. En l’última reunió entre intel·lectuals catalans i castellans celebrades a Sitges l’any 1981, Espriu ho va deixar ben clar: Llull i Cervantes, de tu a tu.  Si volem ser respectats no podem defensar una literatura mediocre encara que les circumstàncies socials siguin tan terribles com aquelles dels primers anys del concurs de Cantonigròs. Som una literatura de primera i això és el que es defensava, i s’exhibia, des de la plana de Vic. I això feia mal a l’adversari perquè volia dir que no  ens arrugàvem, que ni en els moments més difícils perdíem el sentit de l’exigència.

Però, a la vegada, és innegable, el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs té les característiques pròpies d’un esdeveniment popular. No només per la geografia que l’envolta sinó per la voluntat expressa dels seus organitzadors. O de Joan Triadú, si ho personalitzem.  Ell havia nascut  un dia de juliol de 1921 en un dels habitatges en els quals vivien els treballadors de la fàbrica tèxtil Recolons de Ribes de Freser. I, després, durant molts anys, va viure en el pis instal·lat dalt del terrat del magatzem que la fàbrica tenia al passatge de les Carolines de Barcelona on el seu pare feia de porter. El seu pare formava part d’aquell grup social, tan ben estudiat pel professor Termes, que se sentia vinculat, hi milités o no d’una forma explícita, a la CNT i que, a la vegada, mantenia viu un esperit diguem-ne catalanista que no es qüestionava perquè formava part de la seva mirada sobre el món. Son els votants que possibiliten el triomf de Macià a les eleccions del 12 d’abril; són els qui somnien amb la caseta i l’hortet. No vull presentar un Joan Triadú proletari perquè seria una imatge falsa. Però sí que em sembla precís subratllar que en totes aquelles institucions culturals o educatives en les quals va intervenir, Joan Triadú hi va deixar la mateixa petja:  una catalanitat radical –com ja hem dit; un cristianisme que no coartava en absolut la llibertat de pensament –d’això n’he parlat extensament a propòsit de la seva relació intel.lectual amb Charles Moeller–; una alta exigència  intel·lectual, estètica o educativa que les circumstàncies polítiques adverses no justificaven abandonar; i la voluntat de  de fer poble. 

Amb això de fer poble vull dir que Joan Triadú, en les seves realitzacions, també durant els anys del Concurs de Cantonigròs, feia les coses pensant en la majoria o, amb més precisió, amb la voluntat d’ aconseguir que el ciutadà corrent s’interessés per les manifestacions de cultura realment importants.  La temàtica podia semblar elitista perquè tota manifestació cultural –sigui en el camp de la literatura, el teatre, el cinema o les belles arts— exigeix una participació activa del lector i de l’espectador. I com més activa, i més preparada, pugui ser aquesta participació més serà el gaudi i el profit que en traurà aquest lector o espectador.  Però de manifestacions culturals només n’hi ha de dues classes: de bones o dolentes al marge del  gènere o suport –com es diu ara— en què es presentin. Posaré un exemple, perquè se m’entengui.  No es tracta de posar un teatre d’òpera al centre de la ciutat i una carpa de circ, dit sigui amb tots els respectes, en un dels barris perifèrics sinó de posar facilitats –des els preus de les entrades al sistema de transports públics— per tal que els ciutadans dels barris perifèrics puguin anar, si ho desitgen, al centre operístic. Per això, les festes de cultura que van seguir el concurs literari de Cantonigròs es van dir  “festes populars de cultura” i no “festes de cultura popular”.

El concurs literari que havia començat el 1944 en silenci l’any 1958 s’havia convertit ja en una cita quasi obligada per a tots aquells que volien ser coneguts o reconeguts en el món de la literatura catalana.  A partir  de l’any 1953 van començar a arribar  a Cantonigròs  alguns dels més destacats professors de català a l’estranger, convidats per Joan Triadú i la comissió organitzadora de la festa; i també,  alguns intel·lectuals espanyols,  que feia anys que assumien una dissidència política més o menys activa o que just l’estrenaven. Aquell any, el 1958, van pujar fins a Cantonigròs Pedro Laín Entralgo, que acabava de dimitir com a rector de la universitat de Madrid, i Dionisio Ridruejo. Laín va fer el parlament de cloenda. “Després –explica Albert Manent en el seu llibre El molí de l’ombra—vam anar a veure el joiell rústic de Rupit i des d’una casa amb balcons sens protecció que donava a una timba de roques, Ridruejo em bromejava: “Buen sitio para defenestrar al hombrín”.  “Perquè Franco era per a ell –continua dient Manent–  una autèntica obsessió”. Però l’hombrín va resistir al Pardo uns quants anys més.  També, en el bàndol contrari,  Joan Triadú i els seus.  I aquells esforçats catalanistes i demòcrates  de principis dels anys quaranta –Espriu, Triadú, Maria Aurèlia Capmany, Palau i Fabre i uns pocs més–  van tenir la sort de poder veure en vida com les idees i la cultura per les quals havien lluitat  tornaven a ocupar, dins la societat catalana, el lloc central que els  pertocava. En aquesta recuperació d’allò que era nostra i que en havien pres a tots,  el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs hi va jugar un paper decisiu. És el que avui commemorem.

Moltes gràcies!

Col·legi de Llicenciats. Homenatge a Joan Triadú. 9 desembre 2019

1
Des
2019

Josep Tarradellas, determinació i poder

Una de les (poques) experiències estimulants que dona l’edat  és contemplar com els fets històrics que has viscut a peu de carrer, des d’una perspectiva limitada,  com Fabrizio del Dongo a la batalla de Waterloo, acaben essent col·locats en un prestatge més o menys definitiu de la Història. Tot i això,  en el moment de la Transició ja sabíem que estàvem vivint uns moments històrics transcendentals i sobre els quals, es digui el que es digui ara, no tot estava escrit. Estaven escrites les línies mestres, i estaven escrites des dins i des de fora d’Espanya, com no podia ser d’una altra manera.  El  marc de la reconstrucció política de la Península Ibèrica havia de ser un marc democràtic, d’economia oberta i alineada al bàndol occidental en la Guerra Freda que partia el món per la meitat. Quan  Portugal es va desviar d’aquestes directrius l’experiència va ser avortada sense gaires contemplacions.  Però el que no estava escrit enlloc és què s’ havia de posar dins d’aquest marc. Un govern parlamentari o presidencialista? Un sistema electoral majoritari o proporcional? Fins on havia d’arribar la legitimació del partit comunista, tan ben implantat en aquell moment?  I què fer amb el País Basc, Catalunya i Galícia?  Havien de  posseir un estatut jurídic diferenciat o tots els territoris de l’Estat tenien dret a constituir-se en autonomies?  Es tenia present   l’experiència de la Segona República –i aquesta experiència explica els esforços de la Monarquia per pactar amb els nacionalismes i l’esquerra moderada–  perquè contràriament, als designis del General no tot havia quedat “atado y bien atado”.  I  qui ho dubti que recordi  que el pas de la Dictadura a la Democràcia va costar entre sis-cents i set-cents morts. Aquesta és la xifra que dona Enric Pujol en un dels articles que formen el llibre Memòria d’una determinació i que recull les ponències del seminari que la Diputació de Barcelona va organitzar el 7 de juny del 2017 a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, al monestir de Poblet, dins dels actes organitzats pel Govern català amb motiu del quarantè aniversari del retorn a Cataluna de Josep Tarradellas. El coordinador d’aquella jornada, el professor Joaquim Colominas,  ha estat també el responsable de la publicació del libre.

En el moment de la mort de Franco, i fins i tot mesos després, el retorn de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat de Catalunya i, per tant, la recuperació efectiva d’aquesta institució era, de tots els possibles, l’esdeveniment més improbable. I, en canvi, en una d’aquelles acceleracions que de tant en tant es produeixen en la història dels països, el 29 de setembre de 1977 el BOE publica un reial decret llei que deroga la Llei de Prefectura de l’Estat de 8 d’abril de 1938, que abolia l’Estatut de Catalunya, i restableix, per tant, l’autonomia de Catalunya. No és una reforma. És un trencament en tota regla;  “l’acte polític més important de la segona meitat del segle XX a Catalunya” en expressió d’Enric Pujol.

Sobre la figura de Tarradellas i el seu retorn a Catalunya com a president de la Generalitat s’han publicat nombrosos llibres i treballs.  Aquesta “memòria d’una determinació” te l’avantatge d’oferir mirades complementàries i diverses i que ens informen tant de la personalitat de Tarradellas, i de la seva trajectòria política, com de les negociacions que van fer possible el retorn. No sé si encara sortiran més dades fins ara desconegudes que acabaran per il·luminar del tot l’episodi. Però, en tot cas, aquest llibre hi ajuda.  Per exemple, i tal com escriu Enric Pujol,  una de les raons que expliquen que, finalment,  Tarradellas se sortís amb la seva –o sigui el reconeixement tant per part d’Adolfo Suárez com del rei Joan Carles de la seva condició de president de la Generalitat— és el feble suport popular amb què comptava la Monarquia. Fins l’any 2016 la periodista Victoria Prego no va esmentar una enquesta del 1977, mai no publicada, en la qual quedava clar que en un hipotètic referèndum els partidaris de la República serien clarament superiors als qui preferien la Monarquia. Tarradellas havia sortit desconcertat de la primera entrevista amb Adolfo Suárez. No havia anat gens bé, per als seus interessos, malgrat que digués tot el contrari als periodistes que l’esperaven a la sortida. Va ser l’entrevista amb el rei, avortada en un primer intent per pressions dels militars, la que va desencallar la situació. A Joan Carles li havien inculcat, com ja he dit, que calia incorporar al consens monàrquic el catalanisme i el sindicalisme moderat.  L’enquesta secreta jugava a favor de Tarradellas però ell, és clar, no la coneixia. Joan Carles apareixia com un rei inexpert que comptava amb el suport dels poders fàctics de l’Estat i, sobretot, de l’Exèrcit. Però el rei sabia que Tarradellas no podia sortir vençut d’aquella transcendental reunió.

Tant o més interessant que les peripècies polítiques que van fer possible el retorn són les dades i les anàlisis que els diversos autors del llibre fan de la personalitat de Tarradellas.  Montserrat Catalán explica, per exemple, com Tarradellas va haver de vendre’s la seva biblioteca personal per salvar la casa de Saint Martin le Beau però que, en canvi, es va negar a fer el mateix amb el seu arxiu. I això  no només per la dependència econòmica que hauria hagut d’establir envers la persona o la institució que l’adquirís sinó perquè considerable indeclinable tornar a Catalunya com a president i tornar-hi amb l’arxiu sencer, que considerava, amb raó, que constituïa una part essencial de la història de  Catalunya.  El professor Bricall  recorda que quan el va conèixer, l’agost del 1965, Tarradellas li va definir la unitat política com un procés que ve de dalt.  I que el president aleshores a l’exili li havia posat l’exemple de de Gaulle quan va encapçalar la unitat de la Resistència contra l’ocupació alemanya.  És també Bricall el qui explica  com Tarradellas entenia la dignitat del càrrec. Fins i tot en els moments de màxima penúria econòmica, el president disposava, a Saint Martin le Beau, de dos despatxos: l’oficial, per rebre les visites que venien quasi sempre de l’interior; i el privat, on passava bona part de la jornada quan estava sol.  L’expressió “penúries econòmiques” amaga una situació extraordinàriament dramàtica: la finca de Saint Martin le Beau va haver de ser hipotecada fins a cinc vegades i, finalment, venuda a la companyia xampanyera Taittinger que va permetre que la família Tarradellas hi continués vivint.

A mi m’han interessat de forma especial les aportacions de  Joan Esculies i de José Luís Martín Ramos. Esculies reconstrueix la relació entre Josep Tarradellas i Francesc Macià. Taradellas va exagerar els seus vincles polítics amb Macià  perquè,  de cara a la seva legitimació moral com a president a l’exili, li convenia  presentar-se  com a continuador de l’Avi i apartar-se, en el possible, de l’ombra, encara polèmica malgrat la seva digna mort, de Lluís Companys. Martín Ramos analitza amb detall el paper de Tarradellas durant la guerra civil des de que torna precipitadament a Barcelona, des de Madrid, fins que ha de marxar a l’exili.  Ocupa els càrrecs més difícils i compromesos dins del govern català i no sempre se’n surt bé. En primer lloc, per les dificultats del moment:  el triomf sobre els alçats en armes contra la legalitat republicana dona peu a un període revolucionari que té  més de revenja social i de manifestació d’odi que no pas de construcció d’una nova societat. Els milers de morts i d’exiliats que aquestes actuacions provoquen pesaran com una llosa  en l’ànim del ciutadà comú. A mesura que passen els mesos, minva  l’entusiasme revolucionari i republicà i això explica que  l’entrada de l’exèrcit revoltat a moltes ciutats –per exemple, Barcelona— acabi essent rebuda  amb un alleujament generalitzat. Durant la guerra civil, Tarradellas governa, negocia, conspira. Estableix unes relacions fluides amb els líders anarquistes, i en especial amb Joan Garcia Oliver, que és, sense dubte, de tots ells, el més capaç d’entendre el que està passant i el que es pot o es podria fer. Garcia Oliver més que anarcosindicalista és un anarcobolxevic, i per això no l’espanta parlar del poder i de les seves possibilitats.  En canvi, Tarradellas manté una inalterable malfiança envers els dirigents comunistes que són exactament l’altra cara de la moneda:  si d’alguna cosa no manquen és de sentit del  poder potser perquè han llegit o saben que els bolxevics que van triomfar l’any 1917 a Rússia eren uns revolucionaris professionals d’acord amb la malfiança que Lenin sentia envers la capacitat de la classe obrera per organitzar-se.

Aquest conjunt d’articles ens permet adonar-nos de com Josep Tarradellas es construeix com a personatge polític.  Josep Tarradellas no és un militar terratinent com Francesc Macià, ni un advocat republicà,  dels que ara en diríem laboralista com Lluís Companys, ni un intel·lectual com Nicolau d’Olwer. Ell prové del catalanisme menestral que troba en el Cadci el seu punt de referència. Amb una diferència respecte als molts dels seus companys de classe social: Tarradellas té talent per als negocis. És un emprenedor. I per tant sap fer diners; els suficients per poder-los perdre en la política. Perquè la passió per la política la sent des de ben jove però la seva escola no ha estat ni l’Exèrcit, ni el conreu de l’advocacia ni l’alta cultura sinó la pròpia política: la vida de partit, els càrrecs que va ocupant. De tota la seva generació no és, d’entrada, el més ben preparat –al costat dels tres noms que he citat i d’altres que podria anomenar—  però sí el més tenaç i el que aprèn més de presa.  Entre el Tarradellas conspirador al costat de Lluhí Vallescà en temps de la II República  i el Tarradellas de l’exili emmirallat en  De Gaulle hi ha el pas d’un polític més o menys comú a un excepcional home d’Estat. De de Gaulle aprèn tant el fons –saber triar quines són les prioritats en l’actuació política que cal seguir en el moment de la derrota— com la forma: allargar la mà als visitants d’una manera lleugerament inclinada a fi que aquests converteixen la salutació en una involuntària reverència.  I és en una guerra, com de Gaulle, en aquest cas la nostra  guerra civil, on Tarradellas fa aquest gran salt.

El 24 de setembre del 1977 un equip de redactors de l’Avui, encapçalats per en Toio Ribas, cap de la secció de política,  vam entrevistar al president Tarradellas a Clos Mosny de Saint Martin le Beau. Ens hi vam estar tot el dia i a mi me’l van “deixar” al migdia perquè omplís les dues pàgines on havia de parlar del vessant humà del president.  Desentumíem les cames passejant per les vinyes de la finca i jo preguntava al president per les seves lectures i ell feia un esforç per contestar-me no diré de mala gana però sí amb una certa incomoditat.  Es va confessar lector de Sagarra i de com el llegia durant els seus viatges a Amèrica on visitava els casals catalans.  De cop i volta, però, es va aturar en mig de les vinyes i em va preguntar: “Però vostè sap quina és l’única cosa que em preocupa en aquests moments?”. “No”, vaig respondre una mica espantat. “Vostè sap si el capità general em vindrà a buscar a l’aeroport?”. No. A mi no se m’havia acudit. Com a bon membre de la generació de joves iconoclastes d’aquell moment la figura del capità general em semblava remota i   no la relacionava amb el moment històric que estàvem a punt de viure. I no, com és sabut, el capità general no hi va ser, a l’aeroport del Prat. L’endemà, quan el president Tarradellas va anar a visitar-lo a la seu de Capitania General,  el militar el va rebre amb guants blancs, símbol que l’atenia per prescripció protocol·lària. Què li va dir Tarradellas al general Coloma Gallegos? No ho sabem. Només sabem que van sortir junts per anar a rebre a l’aeroport el president Suárez que venia a Barcelona a presidir la presa de possessió de Tarradellas com a president de la Generalitat.

El llibre que recull les intervencions d’aquella jornada d’estudi dedicada a la figura de Josep Tarradellas dona per molt i aclareix no pocs dubtes i situacions. Però encara no he trobat ningú que relacioni el famós “Ja sóc aquí” amb l’obra Terra baixa de Guimerà. I aquesta relació existeix; concretament, en dos dels moments més tensos del primer acte. Quan Manelic baixa de la Terra Alta per casar-se amb la Marta –un casament promogut per Sebastià, l’amo maridat que necessita tapar la seva relació amb la noia— els veïns l’esperen per saber qui és l’il·lús que ha caigut en el parany. “Ja és aquí” proclama Josep, quan veu arribar en Manelic.  I poca estona després Manelic saluda Sebastià, l’amo pervers, i  exclama amb tota ingenuïtat: “Sí, jo sóc aquí”.  L’any 1981 la companyia d’Enric Majó va estrenar, al Poliorama,  Terra Baixa en adaptació de Josep Maria Benet i Jornet i amb en Terenci Moix com a gran manifasser.  L’èxit va ser extraordinari: més de 300.000 espectadors. Però la frase en qüestió mai no va ser pronunciada.  Hauria  provocat les rialles del públic en un moment de màxima tensió escènica.  No és gens improbable que Tarradellas s’inspirés d’una forma més o menys conscient en el “Ja és aquí” d’un dels personatges; o en el “Sí, jo sóc aquí” de Manelic per pronunciar la frase amb la qual va començar el discurs del seu retorn.   Al cap i a la fi, Guimerà, al igual que Sagarra, havia estat un autor especialment popular entre  aquella classe menestral –Cadci, etcètera— en la qual s’havia educat intel·lectualment i políticament el jove Tarradellas.

Revista de Catalunya, 308. Octubre, novembre, desembre 2019

24
Abr
2019

Picasso, geni absolut

Molt bona nit a tothom.

En primer lloc, el meu agraïment a Joaquim Colominas, per haver-me convidat a parlar de Picasso, i a la resta de persones que ho han fet possible.  No em posaré sentimental –Picasso no m’ho permetria— però és just que digui que, per a mi, venir a CICF –jo encara pronuncio aquest nom amb la F final—té un punt especial d’emoció. Hi vaig estudiar la carrera de periodisme entre els anys 1964 i 1967 amb uns professors que encara avui em resulten inoblidables:  Manuel Vigil, Santiago Nadal, Josep Maria Bricall, Joaquim Maria de Nadal i Caparà, Llorenç  Gomis i Antoni Comas, entre d’altres. En el meu llibre  Temps indòcils dedico un capítol a aquests mestres i a l’ambient que jo vaig viure en aquella Escola de Periodisme. A ells els dec algunes de les millors coses que he fet en els meus cinquanta anys de professió.

Però no puc entretenir-me gaire en aquests records perquè he vingut a parlar de Picasso i Picasso exigeix tot el temps disponible i més. Què vull dir amb això? Parlar amb una certa profunditat de Picasso en una hora  és del tot impossible perquè Picasso resumeix tot l’art del segle XX –per no dir tot l’art de la Modernitat, que començaria en Cezanne i els impressionistes i acabaria amb Malevitx i el sincretisme revolucionari rus— i per la magnitud de la seva obra. L’objectiu, doncs, d’aquesta conferència no és tant l’examen de les diverses èpoques pictòriques per les quals passa Picasso sinó justificar el títol; convèncer-vos, si que no n’estàveu convençuts abans d’entrar en aquesta sala, que Picasso és un geni absolut perquè només si partim d’aquesta definició podem entendre la grandiositat, la singularitat històrica de la seva figura i l’emoció  que encara ens pot provocar la seva obra. 

En aquesta conferència parlaré molt de dos dels catalans que més el van conèixer:  el notari Raimon Noguera i el poeta Josep Palau i Fabre. És Palau i Fabre el qui escriu  que “la clau de l’obra de Picasso és el mimetisme. Ser més fort que el model”.  Picasso observa els diferents corrents estètics que li passen pel davant –o dels quals potser n’és l’inventor o el co-inventor.  Els observa, els comença a practicar,  s’hi apassiona, s’hi abraona, els degluteix i els acaba escopint  en forma d’obra d’art. Immediatament després, els abandona. I el mateix podríem dir, com veurem més endavant,  pel que fa a les seves relacions humanes, especialment amb les dones: s’hi atansa, s’hi abraona, les converteix en el centre de la seva activitat artística i, després, les abandona. Dos exemples: tan li fa si l’inventor del cubisme és ell o Juan Gris o Bracque. L’important és que ell ens ha deixat “Les senyoretes del carrer d’Avinyó”  on el cubisme és usat per provocar una ferida de mort a l’art que fins aleshores s’havia fet.  I tant li fa que altres pintors abans i després d’ell hagin practicat allò que se n’ha dit l’art compromès. Ell, el 1937,  pinta el “Guernika” punt culminant, difícilment superable,  d’aquesta tendència artística.

Els primers quadres de Picasso que es coneixen són de quan tenia 13 anys i vivia a La Corunya on la família s’havia traslladat, des de Màlaga, perquè el seu pare hi havia trobat plaça com a professor de dibuix.  Son uns quadres de tendència impressionista, més aviat tenebrosos i també pinta escenes costumistes.  Però és a Barcelona, on arriba el 1895, quan té 14 anys, on  Picasso queda enlluernat.  És la Barcelona de l’anarquisme, de la modernitat   ideològica i del Modernisme estètic, de quan els tramvies de cavalls son substituïts per tramvies elèctrics, de la proximitat de París d’on van i venen Rusiñol i Casas,  del cartellisme, dels 4 Gats i de Nonell. Picasso veu, mira, assimila, degluteix. i comença a pintar amb una febre creadora que ja no l’abandonarà mai. És llest i ambiciós. De seguida s’adona que el gran pintor és Nonell i no Casas. Ell voldrà pintar com Nonell però gaudir de la influència social de Casas, a qui no perd de petja. 

I comença –com he dit–  a pintar d’una manera obsessiva. He portat aquí els 4 volums escrits per Palau i Fabre sobre l’obra de Picasso. Van del 1881, any del seu naixement, al 1939.  Palau i Fabre documenta més de 6000 obres –en concret,  6098–. Si apliquéssim aquest càlcul fins al 1973, any de la seva mort, ens trobaríem que Picasso hauria pintat unes 10.000 obres. I, molt probablement, aquesta xifra es quedi curta. Una de les moltes obres que Palau va dedicar a Picasso es titula “Estimat Picasso” i és un relat, en forma de dietari, de com ell aconsegueix connectar amb el pintor  i esdevenir-ne amic.  Ens explica el dia a dia de “Notre Dame de Vie” l’enorme casa que Picasso i Jacqueline habitaven  a Mougins, sobre el turons de Cannes i m’imagino que amb una esplèndida vista sobre el mar.  Dic m’imagino perquè jo, endut per la meva mitomania, he pujat fins a Notre Dame de Vie però només l’he pogut veure pel darrere.  En aquell moment, fa un parell d’anys, l’accés estava vetat al curiosos. Doncs bé, més d’una vegada, Palau escriu com, en un moment donat, Picasso es retira de la conversa per tancar-se al seu estudi i sortir-ne al cap d’una estona amb una dedicatòria en algun dels llibres sobre ell que Palau li porta   on  aquest ha quedat transformat en un retrat faunesc o en un rostre blau cofat amb una barretina vermella. És a dir, Picasso pinta a l’instant, seguint un impuls immediat, visceral.  I pel testimoni del fotògraf David Douglas Duncan sabem que a la primavera de 1957 en tres hores enllestí les vint-i-set aiguatintes de La tauromàquia que edità Gustau Gili, el seu amic i editor català. 

A partir d’aquells primers quadres de caràcter impressionista o costumista –quan Picasso té 13, 14 o 15 anys–  podem anar seguint les diverses etapes de la seva creació artística: l’època blava,  des del 1901, per posar una data, marcada pel seu segon viatge a París. Època blava: “univers de misèria i de dol” segons definició de Palau Fabre. Per exemple,Gran autoretrat blau”, de 1901. O “La vida” 1903, inspirat en el  suïcidi del seu amic Casagemas amb qui havia fet el seu primer viatge a França..

Ja instal·lat definitivament a París des del 1904, comença l’anomenada època rosa. La seva obra esdevé menys tràgica. Hi apareixen el rosa, el granat, el salmó. I els temes  son els actors ambulants o de teatre, els acròbates de circ, les amazones. “A partir d’aquest moment –escriu Palau Fabre– es fàcil de constatar una veritat que caldrà no oblidar mai: l’obra de Picasso reflecteix sempre les seves vivències, és un diari personal, fins i tot íntim, molt més que una obra purament objectiva”. .

Ja he dit que no seguiria pas a pas la seva evolució artística però crec que és necessari que m’aturi un moment davant de “Les senyoretes del carrer d’Avinyò” el quadre que marca un punt i apart en l’evolució de l’art contemporani. Amb “Les senyoretes del carrer Avinyó” s’inicia l’aventura de descomposició de la figura que és una aventura que havia començat, de fet, amb els impressionistes, que havia seguit amb els puntillistes però que mai no havia arribat a la radicalitat de la proposta de Picasso. “El més gran revulsiu de l’art modern” per dir-ho en paraules de  Palau i Fabre. “Destrueix la idea occidental de la bellesa, la tradició grecollatina de l’art”.  Picasso només té 26 anys quan el pinta. I en pintar-lo es complica la vida perquè ningú no el segueix. El seus amics no l’entenen. Nomes Kanhwiler, marxant i crític d’art que acabarà essent el seu agent.  

Fixem-nos que per realitzar una de les pintures més universals de tots els temps Picasso usa un tema absolutament local,  que li resulta familiar, com és una casa de barrets del carrer Avinyó que ell devia visitar amb certa freqüència.  És exactament el mateix que farà  James Joyce amb Ulisses, la càrrega de dinamita més potent contra la tradició novel·lística occidental.  Ulisses està basada en un tema absolutament local:  la vida a Dublín d’un antiheroi d’Homer durant  24 hores, és a dir, durant un sol dia.  I el mateix podríem dir de Joan Miró i el seu quadre “La masia”, la masia de propietat familiar  on ell havia passat llargues temporades. O de Woody Allen i les seves pel·lícules que tenien per escenari  Nova York.  En tots aquest casos, l’ interès universal s’aconsegueix a través de temes, situacions o paisatges absolutament locals. La idea, brillant, no és meva sinó que li vaig sentir explicar, i després llegir, al gran filòsof Josep Ferrater Mora.

I entre Picasso i Joyce encara hi ha un altre punt de contacte, una altra coincidència.  Quan es decideixen a procedir a la demolició de la tradició artística que els ha acollit –la de la pintura, en el cas de Picasso; la de la literatura, en el cas de Joyce— tenen autoritat per fer-ho perquè en les seves obres prèvies han demostrat una maduresa artística insòlita; una maduresa que molts creadors no arriben a aconseguir mai o que ho fan en la seva etapa final  com a fruit d’una evolució que ha durat molts anys. Picasso té 26 anys quan pinta “Les senyoretes…”;  Joyce, 36 quan publica Ulisses.  Picasso ha assolit nivells de perfecció en quadres anteriors. Penso, per exemple, a “Ciència i caritat” pintat quan només tenia 16 anys; o a “Família d’acròbates amb un simi”, de l’època rosa, pintat el 1905 quan en tenia 26.  Joyce, per la seva banda, havia demostrat el seu mestratge  tant en el recull de contes Dublinesos, publicat el 1914, quan tenia 32 anys; com en el Retrat de l’artista adolescent, publicat dos anys després. Els morts, per exemple, últim conte de Dublinesos, està considerada una de les millors narracions curtes del segleXX. 

Un dels retrats més encertats de Picasso el va escriure el notari Raimon Noguera.  Ho va explicar en una entrevista de Zeneida Sardà  a Serra d’Or poc abans de morir; una entrevista després recollida en el llibre  Raimon Noguera, un homenot, notari d’homenots (Destino, 1994)  i de la qual jo també me’n vaig ressò en la meva biografia sobre el notari publicada per Edicions 62 l’any 2011. Preguntat sobre quin homenot l’havia impressionat, si Picasso, Miró i Casals,  Noguera respon: “Sense cap mena de dubte, en Picasso. En Miró era un artista avantguardista i, al costat d’això, un cap de família petitburgès. En Casals era un gran executant, un gran musicògraf, un home que va educar musicalment mitja humanitat. Penseu que és ell el qui va introduir Bach em els concerts. Abans, Le clavecin bien temperé servia per fer dits a les nenes que estudiaven piano! També va imposar Brahms a Barcelona. Ara, en Casals era un home molt senzill, un pagès del Vendrell. La seva afecció era anar-se’n a la taverna a jugar al dòmino. En Picasso era un home sencer. Podia prescindir de tot i de tothom. No hi ha hagut ningú més com ell en aquest segle, ni potser en tota la història de la humanitat. Ho va tenir tot: èxit professional, del qual va gaudir ja des de ben jove; bona salut, molts anys de vida, dones, diners… Ell mateix se’n reia: si llançava un gargot a la paperera, de seguida hi havia algú que li corria al darrere a recollir-lo: “Ets com el rei Mides” li havia dit jo. “Tot el que toques ho transformes en or!”. Al mateix temps, era un home d’una extraordinària vitalitat, que va treballar amb entusiasme. Recordo algun cop que havia anat a dinar a casa seva.  Jo m’esperava en un gran rebedor que hi havia a l’entrada, on no es podia seure mai perquè totes les cadires, els mobles, el sofà estaven  ocupats per llibres, pintures, per sabates, per barrets… per tot el que vulgueu. Era molt desordenat. Ell treballava a la sala del costat, i mentre treballava no se’l podia interrompre, ni tan sols la seva dona podia entrar en aquella habitació quan pintava.  Una vegada va obrir la porta de l’estudi i en veure’m allà esperant m’hi va fer entrar. “Entra, estic fent unes proves. Mira, què et sembla. Tot això ho fet així i així… Ara he canviat això…” Era fantàstic: parlava amb la il·lusió del xicot que comença”.  

El notari Raimon Noguera va conèixer personalment Picasso durant la tardor de 1969. Abans, però, ja havia intervingut decisivament en les gestions que van fer possible l’obertura del Museu Picasso a Barcelona el març del 1963 en les quals, cal reconèixer-ho, l’actitud i la voluntat de l’alcalde Porcioles  també van resultar fonamental. Però atenció! El Museu Picasso no va poder ser anomenat amb aquest nom perquè Picasso era encara una de les bèsties negres del règim franquista  si tenim en compte que el ministre de la Governació era el general Camilo Alonso Vega, el mateix que havia “alliberat” Guernika després del bombardeig de l’aviació alemanya.  Aquella tardor de 1969 Picasso havia sentit necessitat de posar ordre a determinades situacions legals. El març del 1963, Picasso s’havia casat amb Jacqueline Roque, la dona amb la qual vivia des de feia alguns anys. L’havia conegut el 1953 quan ell tenia 72 anys i ella 26. Picasso va voler mantenir sempre la nacionalitat espanyola i això complicava enormement les coses a l’hora d’una possible repartició de l’herència perquè Espanya no reconeixia el divorci i Jacqueline  continuava casada per l’església amb el seu primer marit. 

Picasso volia mantenir la nacionalitat espanyola per moltes raons.  No era la menor que no sentia cap mena d’agraïment  cap a l’Estat francès. Segons documents descoberts no fa pas gaires anys, les autoritats franceses li havien denegat la nacionalitat francesa quan Picasso l’havia demanada, en el moment en que les tropes alemanyes havien envaït França, o estaven a punt de fer-ho, a l’inici de la II Guerra Mundial. Ara, en canvi, a finals dels seixanta, l’Estat francès li feia la gara-gara i vigilava de prop què passava amb l’immens patrimoni artístic de Picasso. I, finalment, l’estat francès se’n va endur el tall més gros després que, un cop mort el pintor, arribés a un acord amb la família per al repartiment de l’herència i el pagament dels corresponents impostos.  Només cal veure la magnitud del Museu Picasso de París. 

 En la primera visita de Noguera a Picasso aquest li va estar explicant, durant tota una tarda, quina era la seva situació legal, sobretot en relació a les seves dones i a la seva descendència,  i el va emplaçar a tornar l’endemà amb una possible solució. Però Noguera li va aturar els peus, dient-li:  “Has fet durant més de vuitanta anys tot el que t’ha passat pel barret, en el moment en què t’ha vingut de gust, sense cap respecte per cap llei ni divina ni humana. Tens dones en totes les condicions: legals, permanents, transitòries… Tens fills de totes menes segons el codi civil: legítims, il·legítims… No en tens de sacrílegs, perquè no ets capellà.  I ara vols que en un pobre home, com jo, en una tarda t’ho posi tot en ordre?”. Aquesta resposta va ser l’inici d’una bona amistat, entre altres raons, perquè Picasso no estava avesat a que ningú li discutís ni les seves ordres ni els seus capricis. Picasso va trobar en Noguera un conseller amb el qual no havia de mantenir cap actitud de recel perquè el notari era un home que ja tenia la fortuna feta i que res no li anava a demanar, cosa força rara entre les persones que envoltaven el pintor.  I l’amistat encara es va bastir sobre un altre al·licient. Amb Noguera, Picasso podia parlar de pintors, amics, cases i paisatges que havia conegut en la seva joventut, durant els anys que havia viscut a Barcelona. 

Dolors Ruiz Picasso, la germana del pintor, havia mort a Barcelona el 30 de setembre de 1958. Al pis del Passeig de Gràcia s’hi guardaven prop de les 200 pintures que Picasso havia realitzat durant els seus primers anys i que no s’havia endut a París quan s’hi va instal·lar definitivament el 1904.  Dolors, i els seus fills, n’havien estat guardians curosos.  Poc després de la mort de la seva germana Picasso envia al pis del Passeig de Gràcia un notari, perquè aixequi acte del que hi ha, i un fotògraf, perquè en faci les corresponents fotografies.  Son aquestes fotografies les que Picasso i Noguera examinen, una a una,  durant les tardes, o els dies sencers, que el notari passa a Notre Dame de Vie.   Les miren, Picasso en fa comentaris i Noguera, quan pot, li aclareix dubtes sobre personatges, edificis o situacions.  L’ajuntament de Barcelona, que està al corrent del que està fent el notari, voldria que Noguera demanés a Picasso un dels quadres del lot. El notari s’hi resisteix perquè sap que una de les raons de la confiança que li demostra el pintor és que mai no li ha demanat res. Finalment, però Noguera gosa insinuar-li que  l’ajuntament de Barcelona voldria que fes donació d’un quadre que l’artista havia pintat des d’un dels estudis que havia tingut a Barcelona on es veu l’estàtua de Colon.  “Calla, home, calla.” –li va contestar Picasso—tot això va a Barcelona”.  De fet, ja estava a Barcelona.  I no s’hi va moure. 

De les donacions de Jaume Sabartés i Picasso a Barcelona, Noguera se’n va sortir a través de procediments legals sovint enginyosos i que demostren el seu bon seny. Del testament a Picasso, no. Palau Fabre explica que a Notre Dame de Vie la paraula mort estava prohibida i això, juntament amb les pressions d’algunes de les altres dones que Picasso havia tingut, i de l’actitud del govern francès, va complicar enormement el tema. Picasso, finalment, va morir sense testament i la seva herència, com he dit, va quedar repartida entre els seus descendents i l’Estat francès.

Picasso va morir el 8 d’abril de 1973 a Notre Dame de Vie. Tenia 91 anys.  Els darrers quadres que havia pintat van formar part de l’exposició que es va organitzar al Palau dels Papes d’Avinyó.  Durant les vacances d’aquell any m’hi vaig arribar amb el meu sis-cents. En aquell moment, no tenia diners per comprar els catàlegs de les exposicions que visitava però, en aquest cas, tan li fa. Tinc les imatges d’alguns d’aquells quadres ficades al cap: rostres negres, potser màscares, que clavaven la mirada als ulls de l’espectador. Mai havia vist la Mort tan cruament representada. El més esgarrifós és que aquells rostres, aquelles màscares, eren les del pintor.  Uns anys després, concretament a finals del 2002, vaig  visitar al Grand Palais de París l’exposició Picasso-Matisse. Matisse era l’únic pintor al qual Picasso mirava de reüll. (La mateixa operació, per cert, que Salvador Espriu feia respecte a Joan Vinyoli).  Picasso tenia motius per comportar-se així. Matisse era  l’únic col·lega  que, per dir-ho d’alguna manera, li podia fer la competència.  Algunes de les pintures de Matisse reflecteixen  d’una manera simple i alegre, capaç de provocar l’admiració continuada del contemplant més llec, els problemes més complexos de l’art: forma, color, llum, composició,  moviment, els mateixos problemes que ja havien interessat els genis de tots els temps. A Rembrandt, per exemple; o a Velázquez.  Però Picasso sembla anar més lluny, en un territori on els temes intrínsecs a la pintura  deixen d’importar.  Picasso pinta directament dels genitals al quadre, i perdoneu-me l’expressió.  Pinta com si fos la primera vegada que allò que ell pinta fos pintat quan sap perfectament que això no és així com ho prova que, quan vol, demostra conèixer de dalt a baix la tradició pictòrica, i no només l’occidental. És en aquest sentit que Picasso pot ser considerat  un creador total, un geni absolut

Picasso, doncs, en la seva època de maduresa quan ja ha provat totes les formes  i estils –de l’art negre a la ceràmica, l’escultura i el gravat,  del cubisme al surrealisme i al classicisme, etcètera— aconsegueix prescindir de tota tradició, de totes les pressions que un artista rep de la contemporaneïtat en la que viu.  I és quan pinta directament  des de la seva pulsió més íntima, més personal. L’obra de Picasso és fonamentalment autobiogràfica i en aquesta  autobiografia les dones hi juguen un paper decisiu. I dramàtic. Amb la seva primera dona, Olga Koklova, ballarina dels Ballets Russos dels quals ell havia fet l’escenografia, es casa el 1918. Koklova gasta aires aristocràtics i de fet ella i Picasso entren a formar part de la mundanitat de París.  Així surt retratada, com una gran dama, en dos retrats que li fa el 1918 i el 1923.  El 1921 neix Paolo i, naturalment, de seguida també és objecte de la seva pintura: . Paolo, vestit d’arlequí,  de torero, etcètera. Tanmateix, Picasso ja fa temps que ha començat a enyorar la vida  diguem-ne bohèmia que portava abans i, de fet, el seu matrimoni amb Olga també fa temps ha entrat en crisi. El 1927  s’encandila d’una noia quan aquesta surt de les Galeries Lafayette. Ella té 17 anys. Ell, prop de 50. Maria Theresa Walter és de nacionalitat suïssa, monitora d’esport. Li compra un apartament per anar-la a veure quan vol i, després, fins i tot un castell. Torna a ser un període d’exaltació vital, sexual, per a Picasso. Potser per això en algunes de les pintures, Maria Theresa apareix  en imatges assolellades i colors lluminosos com en el quadre Le reve, que data de 1932. Tres anys més tard, el 1935, neix Maia, la filla de Picasso i Maria Therese. En realitat es diu Maria Concepció en honor a la germana del pintor, morta, com sabem, als 8 anys. Sembla ser que Olga Koklova se n’assabenta de l’existència de la nova companya de Picasso quan Maia ja ha nascut o està a punt de néixer.  No cal dir que Maia de seguida és objecte de nombrosos dibuixos per part de Picasso. “La identificació amb el mon de l’infant és tan intensa –escriu Palau  Fabre– que arribem a dubtar si el dibuix és obra seva o de la nena”. Picasso i Olga se separen però no es divorcien tant per raons legals com pel fet que en el contracte matrimonial havien estipulat que la meitat del patrimoni del pintor seria per a ella o el seu fill i Picasso no estava disposat a  complir aquest acord.   Olga Koklova mor el 1955. Maria Theresa Walter es penja, a casa seva, el 20 d’octubre del 1977 sembla que sense haver superat l’enlluernament que li havia provocat la seva relació amb el pintor.  L’any 1936 Picasso coneix Dora Maar.  El perfil de Dora Maar no té res a veure amb les dues dones anteriors. Dora era una fotògraf de prestigi, molt vinculada al moviment surrealista. Picasso la coneix en el moment en què l’esclat de la guerra civil espanyola el posa en un estat de baixa forma. A ella li devem les fotografies del procés de creació del Guernika. Per cert, Picasso tenia molt clar on volia que anés a parar el Guernika quan Franco morís: al Museu del Prado al costat de Les Menines de Velázquez, que ell tan admirava, i dels Afusellaments del 2 de maig de Goya.  Velázquez, Goya i ell.  François Gilot entra en escena el 1946 i  Dora Maar no té altra opció que la de retirar-se després d’haver servit de model a un dels quadres més tristos de Picasso: “Dona que plora”.  Dora Maar . es tanca al seu apartament de París, envoltada de pintures i obres de Picasso, i en aquest apartament mor el juliol del 1997.  A Victòria Combalia devem la recuperació d’aquesta figura. La crítica d’art catalana se’n va fer amiga en els darrers anys de la seva vida i ens ha deixat un llibre “Dora Maar con y sin Picasso” extraordinari. A Dora Maar devem, per cert, una lúcida definició de Picasso: “Com tots els espanyols és anarquista i creient”;  François Gilot entra en escena, com deia, el 1946.  De totes les dones que fins ara han compartit la vida amb Picasso ella és la més preparada intel·lectualment i la més autònoma.  Potser això explica que sigui l’única que pren la iniciativa de marxar. Sembla que el dia que ho va fer en el seu cotxe, acompanyada de Claude i Marina, els fills que havia tingut amb el pintor, ell es va quedar a la porta de casa absolutament contrariat. Va dir “Merde” i després durant una temporada va moure cels i terra contra  la dona que havia gosat deixar-lo. En el moment d’escriure aquestes ratlles  François Gilot encara viu a Nova York on va refer la seva vida.  Té més de 90 anys. Ella és, per exemple, La dona flor que Picasso va pintar mentre era la seva parella. El  1954 és Jacqueline Roque, dependenta de la botiga de pintures on Picasso anava a comprar alguns dels seus materials,  la que es converteix en esposa legítima de Picasso. Ella serà la seva guardiana fins al moment de la seva mort. I, naturalment, Picasso també l’usa com a model sembla ser que en més d’un centenar de quadres.  “La Jacqueline  –afirma el notari Noguera— era una dona d’una cultura extraordinària i molt intel·ligent. Era sorprenent i a la vegada anguniós veure la seva anul·lació i la seva supeditació total a Picasso”. Picasso va morir a Notre Dame de Vie –com ja he dit–  el 8 d’abril del 1973.  Jacqueline filtra les persones autoritzades a visitar i vetllar el cadàver del pintor. I no deixa entrar a  Pablito, el net gran de Picasso, fill del seu fill Paolo.  Disgustat profundament, l’endemà Pablito se suïcida bevent-se sencera una ampolla de lleixiu. El seu pare, Paulo, mor alcoholitzat el 1975, quan tenia 54 anys. I el 15 d’octubre de 1986 , Jacqueline Roque es dispara un tret al cap, incapaç de continuar vivint a Notre Dame de Vie encara plena de pintures i records picassians. 

¿És inevitable que la recerca de l’absolut per part dels genis comporti la destrucció de les persones que tenen més a prop?  Això es pregunta Marina Picasso, néta del pintor, en el llibre El meu avi –edició catalana:Pòrtic, 2002–.  És una pregunta a la qual no sé donar resposta.  I que em produeix un desassossec tan gran com l’obra sencera del monstre Picasso.

Moltes gràcies!

IC.CIC. 24 d’abril del 2019

9
Des
2018

Maria Aurèlia Capmany, en el marc ideològic de la Modernitat

Si em preguntessin quina ha estat la novetat intel·lectual més important que he presenciat en aquests darrers cinquanta anys –ara en tinc setanta ú–  diria, sense dubtar-ho gaire, que el pas de la Modernitat a la Post-Modernitat.  Una declaració d’aquesta mena presentaria, però, dos inconvenients.  En primer lloc, la possibilitat que jo confongués la meva pròpia biografia amb un fenomen de caràcter més general. Al cap i a la fi, si passar de la Modernitat a la Postmodernitat és passar d’unes creences absolutes a unes creences relatives  alguns podrien pensar que estic justificant el trànsit de l’adolescència idealista  a la maduresa més o menys escèptica a través d’un joc de mans intel·lectual.  El segon dels inconvenients, que és més suggestiu, perquè no té connotacions personals, és que aquesta afirmació –que el pas de la Modernitat a la Postmodernitat ha estat la novetat intel·lectual més important que he viscut–  potser no seria entesa no ja pels ciutadans comuns sinó per bona part del públic teòricament interessant en aquests temes, perquè a Catalunya, i a l’Estat espanyol, al revés del que ha passat a França o a Itàlia, no ha existit cap mena de debat públic sobre la qüestió. I ara, és clar, aquest no és el lloc ni el moment per enfilar gaires conceptes teòrics ni jo, probablement, seria la persona més indicada per fer-ho.

Posem, però, per tenir un marc versemblant de referències, que la Modernitat consisteix, entre altres coses, en una idea optimista de la Història, que porta a l`home, i a la dona, de la caverna a la perfecció. És una idea que troba el seu suport en el progrés tècnic que va fent més fàcil la vida de les persones; i en el progrés ideològic que l’acompanya i que culminarà en una societat més justa i més feliç. Els enciclopedistes i Hegel hi tenen molt a dir. I un personatge tan decisiu en la història del segle XX com Lenin no l’entendríem sinó no entenem que és ell el qui porta els plantejaments de la Modernitat fins al desenllaç més radical; i al seu espantós fracàs. Entre nosaltres, en canvi, alguns pensadors dels anys anteriors a la guerra civil ja van qüestionar la idea. Penso, sobretot, en Joan Crexell, a qui molt encertadament Xavier Rubert de Ventós qualifica com  a precursor de la Postmodernitat, i en  el seu recull d’articles publicats sota el títol La història a l’inrevés

Com que ningú no ha escrit una història del pensament intel·lectual català des del 1939 fins ara es fa difícil de situar l’activitat concreta dels escriptors, poetes, intel·lectuals, artistes, etc. del nostre país dins els corrents ideològics més importants d’aquest període.  No existeix, per exemple, un llibre com  El siglo de los intelectuales, de Michel Winock, que analitza des de Maurice Barrès a la caiguda del Mur el comportament ideològic dels més importants intel·lectuals i escriptors de França. Potser n’hi hauria prou, al nostre país, començant per estudiar i comparar els catàlegs de les editorials catalanes durant aquest període, acarar-los amb els dels anys republicans i veure quines aparicions i desaparicions d’autors se succeeixen. O veure, per exemple, el fil conductor que uneix el catàleg de Destino amb el de Quaderns Crema abans i després de l’hegemonia d’Edicions 62.

En tot cas,  Maria Aurèlia Capmany va ser –com no podria ser d’altra manera— una intel·lectual moderna, és a dir, una intel·lectual que tenia una visió optimista de la història i que creia que el progrés material i ètic anaven de bracet. Però això no li va impedir, com veurem de seguida, mantenir posicions discrepants no ja enfront a la dictadura franquista sinó amb alguns dels cappares de la Modernitat local. La visió optimista de la història l’havia après, la Maria Aurèlia, a l’Institut-Escola. No podem oblidar els orígens krausistes d’aquesta institució i l’assumpció de la seva escala de valors  per part de la Agrupación Libre de Enseñanza, de Giner de los Ríos, i de la Generació del 27 que n’és, en certa manera,  un dels seus fruits. Enfront de la del 98, la  del 27 és una generació optimista que no es refugia en el lament per les glòries perdudes sinó que vol construir una Espanya nova, que somnia que sigui laica, fraternal i republicana.  Resulta significatiu que sigui Ortega  i Grasset el qui  prologa la versió  espanyola de La decadència de Occidente d’Oswald Spengler i que la traducció vagi a càrrec de Garcia Morente, aleshores un dels seus deixebles, que serà el degà de la Facultat de Filosofia i Lletres en els primers anys de la República,  l’organitzador de la seva autonomia, i també del creuer pel Mediterrani que l’estiu de 1933  reunirà el millor de cada casa. Entre aquests millors, Salvador Espriu, Mercè Muntañola, Amalia Tineo, Jaume Vicens Vives o Guillem Diaz Plaja per citar només noms catalans. L’obra de Spengler, ho sabem tots, és prou discutible però hi ha un punt que per força havia de convenir els interessos d’aquells joves de la Generació del 27. L’obsessió de crear homes i pobles forts, perquè són els únics que sobreviuen.  Una Espanya forta per sortir del marasme del 98.  Espriu, al cap i a la fi company generacional dels del 27, també queda influït per Spengler. Quan a  Indesinenter ens tracta de “gos/envilit pel ventre,/per la por” que “s’ajup sota el fuet” l’ombra d’Spengler hi és ben present.  És un poema –recordem-ho—dedicat a Jordi Rubió un personatge que no s’havia ajupit mai. I quan parlava de l’Institut Escola, la Maria Aurèlia recordava que el senyor  Estalella els deia que no volia sentir que les noies xisclessin al pati; que només podien fer-ho quan el cap ja estigues força més enllà de la resta del cos. També, noies fortes.

Quan la guerra civil acaba la Maria Aurèlia no té ni 21 anys. Però és ja una dona intel·lectualment formada. És cert que encara no ha rebut l’impacte ideològic de l’existencialisme però l’enlluernament que experimenta a les classes de Xavier Zubiri; el seu intent –frustrat—de parlar d’Henry Bergson  en l’examen final de llicenciatura ja l’encaminen, avant la lettre, envers la figura de Jean Paul Sartre i la seva filosofia que començarà a llegir a través d’aquell gran eclèctic, i no per això intel·lectual menys compromès, que va ser Maurici Serrahima. Sartre és el Sant Pare de la Modernitat i per entendre perquè la Modernitat fa fallida hem de llegir tant Vattimo com els llibres memorialistes de Juan Goytisolo que parlen dels seus anys a París, al costat de Monique, la secretària de Gallimard, allà on es coïen  les grans conspiracions intel·lectuals i ideològiques de l’època. Sartre –ho recordeu—va posar de moda el concepte d’intel·lectual engagé. L’intel·lectual compromès.  Una de les peculiaritats d’aquest engagement –una peculiaritat que es fa molt difícil d’entendre pels homes i dones nascuts nats o crescuts després de la caiguda del Mur—és que un intel·lectual havia de donar suport a una causa ideològica o política encara que, en alguns dels seus aspectes, resultés èticament condemnable. L’intel·lectual s’havia d’embrutar les mans per dir-ho amb una expressió que va fer fortuna. “Tu ets com en Jean Paul Sartre, que ens diu: El comunisme és un merda, però hem de menjar merda. Jo no vull menjar merda” va etzibar Gabriel Ferrater a la Maria Aurèlia en un sopar. Ho explica Josep Miquel Servà en el seu llibre Gabriel Ferrater, reportatge en el record. 

Però malgrat el que puguin donar a entendre les paraules de Gabriel Ferrater, la Maria Aurèlia mai no es va deixar entabanar per les seguretats que donava el marxisme –l’expressió és de Tony Judt— però sí que va assumir el punt de vista de Sartre respecte a l’obligació dels intel·lectuals d’embrutar-se els mans.. Això explica, per exemple, que, en un moment donat, concretament el 17 de desembre de 1989, publiqués un article a l’Avui defensant la proposta de l’alcalde Maragall de reduir a dues les barres catalanes de l’escut de Barcelona. La proposta, finalment, va ser tombada per l’Institut d’Estudis Catalans.  Pot semblar un exemple poc important però és il·lustratiu del convenciment, tan característic dels intel·lectuals moderns, de supeditar l’opinió pròpia  a la Causa perquè tant el pare de la Maria Aurèlia com Sebastià Farnés, el seu avi matern, eren una autoritat pel que fa a les tradicions i els símbols de la ciutat de Barcelona i la Maria Aurèlia no podia ignorar que la proposta de Maragall no tenia la més mínima base històrica o científica.  Més difícil resulta escatir el grau de convenciment personal que hi havia en la Maria Aurèlia en la defensa que va fer de l’entrada d’Espanya a l’OTAN. 

Aquesta idea del compromís polític a copia d’embrutar-se les mans la va portar a distanciar-se, en un primer moment, de la figura d’Albert Camus. En trobem una mostra explícita en l’article titulat Albert Camus, testimoni d’un temps i que publica a Serra d’Or l’abril del 1965. En aquest text, Maria Aurèlia demostra un coneixement molt complert de l’obra de Camus i no regateja els seus mèrits personals, especialment pel que fa a la seva actuació durant la II Guerra Mundial. “La veu de Camus, en aquell moment a través dels seus editorials clandestins de Combat,  va ser gairebé la veu de la consciència francesa”, escriu.  Però en la part central de l’article, dedicat a explicar i analitzar l’obra Els justos, la crítica es fa explícita. Recordem que Els justos constitueix una reflexió sobre els diversos activistes que l’any 1905 van perpetrar un atemptat contra el gran duc Sergi, oncle del tsar.  Stépan és el revolucionari per a qui la fi justifica els mitjans.  A aquesta visió  Kaliàiev hi oposa un humanisme actiu: “Jo estimo els qui viuen avui sobre la mateixa terra que jo. És per ells que lluito i accepto morir. I per una ciutat llunyana, de la qual no estic segur, no destrossaré la cara dels meus germans”. Cap utopia no val un crim; tampoc, la utopia comunista. Sartre, i el seu suport, encara que crític a estones, a la Unió Soviètica queda ben lluny. Per a la Maria Aurèlia aquesta renúncia a lluitar pel Bé absolut  no hauria de ser acceptable per a un intel·lectual. I escriu, en aquest article a Serra d’Or: “El llenguatge tibant de Camus que ell heretava amb tota consciència del purità Gide (…) exerceix una certa atracció però ens posa en guàrdia (…). No ens serveix de res que l’home revoltat demani desesperadament la lluna; al nostre voltant els homes necessiten realitats molt més abastables que la lluna i els són negades: la injustícia de l’univers no ens tranquil·litza gens ni mica de la injustícia de les institucions.  Fins i tot sentim una vaga impressió que aquesta denuncia de la injustícia de la creació vol emmascarar-nos l’evident injustícia de l’estructura d’un mon que instal·la una minoria privilegiada en un còmode vagó per fer aquest viatge cap a la mort”. I acaba l’article dient: “La problemàtica se centra, per als homes d’avui, no pas en el fet  de viure sinó en com hem de viure”. 

En una entrevista que li fa Jordi Coca, publicada el setembre del 1981 a Serra d’Or, la Maria Aurèlia rectifica aquest punt de vista i reconeix que havia estat injusta amb Camus. “Era la Guerra freda i havies de prendre partit. Homes que havien estat grans amics durant la Resistència (…) van haver de triar.  Els uns van decidir-se pel liberalisme, per la defensa de la llibertat individual; els altres van considerar que era millor el bé col·lectiu. A mi aleshores em va semblar molt millor el bé col·lectiu, potser perquè també era la meva guerra, en aquell moment. Però a la llarga he pensat que vam ser injustos amb Camus. (….) Hi havia molts marxistes d’escaleta que et deien que el marxisme era el final de la història, que ja no hi hauria més ideologies… Quan tu els confessaves el més petit dubte, o els deies que realment la idea existencial et convencia perquè hi ha una tragèdia consubstancial a l’ésser humà, i que aquest fet defineix la consciència com a projecte amb la constatació que l’home és un ésser per a la mort… això els semblava que ja era fugir d’estudi i de seguida passaven a dir-te dretà”. Recordem el que escriu Joan Triadú en les seves Memòries: “No hi havia alternativa: o eres comunista o eres franquista. Com que Franco feia servir el comunisme per a tota la seva propaganda, els altres havíem de ser pro-comunistes”.

Gide i Camus tenien més d’un punt en comú a part del puritanisme que els retreia la Maria Aurèlia en aquell article de Serra d’Or. Tots dos eren, en certa manera, estrangers en la cort intel·lectual parisenca que els va tocar viure  –cadascú al seu temps–.  L’estrangeria, o l’estranyesa, de Camus és fàcilment perceptible. És un francès educat fora del territori  metropolità, fill de mare immigrant i de pare mort pour la patrie.  Ha estudiat les mateixes assignatures –i a les mateixes hores, segons  que es vantaven els ministres d’Educació de París estant— que la resta d’estudiants metropolitans o habitants a les colònies sempre i quan anessin a escoles franceses. Però ell, en aquell París en el qual vol triomfar, en tot temps serà un estrany; un intrús a la recerca d’ un lloc a Saint Germain de Pres. Per unes altres circumstàncies,  Gide també havia estat un estrany potser menys perceptible que en el cas del seu diguem-ne successor però també amb un sentiment molt profund de ser diferent dels altres. I aquest sentiment és el de la seva homosexualitat, progressivament assumida. Que aquesta característica personal va influir no ja en la seva obra sinó en la seva projecció pública és absolutament constatable. 

L’any 1936 André Gide, en aquell moment, sense dubte, l’intel·lectual més influent d’Europa havia tornat d’una gira aparentment triomfal per la Unió Soviètica. Al costat d’Stalin havia presidit a la plaça Roja de Moscou els funerals de Màxim Gorki, en un d’aquells actes multitudinaris que amb tanta eficàcia sabien organitzar les autoritats soviètiques.  Doncs bé, a la tornada a França, Gide se sent en l’obligació d’escriure i publicar un petit llibre titulat Le retour de l’URSS, n’existeix versió catalana, on denuncia sense embuts la situació d’oprobi i terror que es viu a la Unió Soviètica.  La reacció és fulminant. Els intel·lectuals europeus, manipulats per aquell gran personatge que va ser Willi Munzenbger, se li tiren a sobre, l’ataquen des de tots els punts de vista i no s’obliden d’esmentar, com a prova suprema de depravació, la seva condició d’homosexual. Només cal recordar que el Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes, celebrat a Madrid i València durant la guerra civil espanyola, va ser manipulat pel servei d’agitació i propaganda de la Unió Soviètica per fer front a les “calumnies” –entre cometes— de Gide.  Tot això ho explica molt bé  Stephen Kock   al seu llibre Willy Munzenberg. El fin de la inocencia  També trobareu un retrat fascinant de Munzenberg a Willi Munzenberg. Una biografia política que va escriure, poc abans de morir, Babette Gross, que havia estat la seva companya durant molts anys. De Munzenberg també en parlen, en els seus llibres memorialístics, tant Arthur Koestler com Arthur London els quals, en un moment o altre de la seva vida, i amb més o menys intensitat, van estar-hi en contacte.

No és gens desencaminat que esmentem Gide i Camus, dos dels precursors, sense ells saber-ho, de la postmodernitat, en parlar de la vida i l’obra de Maria Aurèlia Capmany. Ja m’he referit a la seva relació intel·lectual amb Albert Camus.   Pel que fa a Gide,  quan  l’any 1983 la Maria Aurèlia publica Lo color més blau, una de les seves darreres novel·les, aquest escriptor francès hi apareix d’una manera molt simptomàtica. Es tracta d’una novel·la en forma epistolar en la qual surten fins a un total de trenta-vuit corresponsals i que abasta des del dia de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona fins al Maig del 68 a París.  Una novel·la ambiciosa; desordenada, com altres de la Maria Aurèlia, i plena de sentències lúcides, divertides o acusatòries sobre els escriptors catalans que no dormen  prou i per això sempre estan de mal humor o sobre la seva estimada, i criticada per ella mateixa, Generació dels 70. Victòria Oliver, un dels personatges principals de la trama, en una de les primeres cartes escrita  just després de l’entrada dels “nacionals” a Barcelona, explica que Octavi Trullols ha desaparegut.  Al cap d’uns dies, ella decideix anar a casa seva, de fàcil entrada. Però ell no hi és; tampoc el seu nom figura  en cap de les llistes de detinguts que publiquen els diaris. “¿Creus que se’n pot haver anat sense deixar ni una ratlla, sense endur-se’n ni un llibre?” —escriu Victòria Oliver a la seva interlocutora–. I continua:  “Sobre la taula hi havia Le retour de l’URSS de l’André Gide. He agafat el llibre i me l’he endut.”  Més endavant, en una altra de les cartes,  Victòria explica com ha estat  instada a confessar davant d’un tribunal militar  la seva relació amb  Octavi Trullols. “Va ser el meu professor de literatura a l’ Institut” respon Victòria. En la vida real, el professor de literatura de Maria Aurèlia Capmany a l’Institut-Escola  va ser Ramon Esquerra, de qui ella se’n  va enamorar platònicament. Professor i crític literari,  el gener del 1936 Ramon Esquerra havia publicat Lectures europees on parlava de l’obra d’alguns dels grans escriptors del moment:  Maurois, Malraux, Huxley, Spengler i Katherine Mansfield entre d’altres. Cridat a files, Ramon Esquerra va morir, al front,  durant la retirada de l’exèrcit republicà. La referència a Le retour de l’URSS constitueix, doncs, un clar homenatge a la figura del mestre desaparegut.  Però no per això deixa de plantejar interrogants. ¿Havia tingut temps Esquerra de parlar als seus alumnes d’aquest llibre de Gide aparegut justament l’any 1936?  El curs acadèmic 1936-37 encara es va poder donar amb relativa normalitat a l’Institut-Escola. Per tant, és possible que Esquerra, sempre atent a les novetats més importants que es publicaven en llengua francesa i anglesa, en fes una referència més o menys extensa en alguna de les seves classes. És un llibre que va caure com una bomba i, per tant,  idoni   per a ser comentat a l’Institut Escola.  Això voldria dir que, des del 1936 o 37,  la Maria Aurèlia coneixia el pa que s’hi donava, a Rússia, i que d’alguna manera  havia quedat  immunitzada en relació a les preteses realitzacions del poder soviètic.  Però també pot ser que aquesta referència al llibre de Gide constituís un homenatge a posteriori de la Maria Aurèlia a l’estimat professor desaparegut. Si Ramon Esquerra estava al dia de la literatura estrangera constituïa una acte de justícia, o de reparació, col·locar  sobre la seva taula de treball un exemplar del llibre de Gide encara que fos amb cinquanta anys de retard.

En tot cas, en l’obra de la Maria Aurèlia trobem altres al·lusions crítiques al marxisme i a la situació de la Unió Soviètica. Dos exemples. En l’epíleg a la segona edició de La dona a Catalunya, escriu la Maria Aurèlia: “(…) No utilitzo exemples dels països socialistes perquè no en conec prou la vida, dic la vida, per poder-ne fer ni una apologia ni una crítica. La limitada experiència em diu que, a la primera fila de la direcció dels països socialistes, hi veig una nodrida representació masculina i això em fa suposar que les dones hi son a segona fila. No em satisfà prou que a la URSS, Ekaterina Foursteva sigui ministre de Cultura, com tampoc em dona l’índex de l’emancipació de la dona a l’Índia que Indira Gandhi sigui primer ministre”.  I altre cop a Lo color més blau: “La noia –escriu el personatge Isabel Puig parlant d’una ex alumna seva— es diu Emilia Campins, és filla de l’advocat Campins, famós personatge d’una dreta sòlida que, com Sant Pau, ha caigut del cavall i es dedica a fer de laboralista. L’Emilia parla un català aixarnegat, és absolutament marxista-leninista –no li tocava altre remei si volia ser més conversa que son pare- i te aquell aire de “los hijos de las grandes cosas” que diria el Padre Coloma”. I en un altre fragment del llibre: “El salt de la dreta de Hegel a l’esquerra de Hegel, com se sol dir, obliga a definicions acalaratòries, verbigràcia: marxista-leninista. Per tant, s’arriba a la conclusió que l’únic enemic és el burgès reformista-liberal”. 

El que fins ara he explicat es troba en el rerefons de les discrepàncies de la Maria Aurèlia amb tres dels intel·lectuals que d’una manera més clara assumeixen els postulats de la Modernitat a casa nostra, durant els anys seixanta i setanta: Josep Maria Castellet,  Joaquim Molas i Manuel Sacristán. La Maria Aurèlia –nascuda, recordem-ho, el 1918– entén el franquisme com un llarg parèntesi finalitzat el qual la societat catalana, i espanyola, s’haurà d’organitzar al voltant d’aquells valors republicans que ella havia conegut de jove.  Tornarà a la història, per dir-ho amb les paraules de Havel. Aquest punt de vista és compartit pel alguns dels membres de la seva generació que arribaran a exercir una influència social igual o superior. Per exemple,   Salvador Espriu, nascut el 1913,  o  Joan Triadú, que és del 1921. Un cas diferent és el d’aquelles  persones nascudes pocs anys després i que arriben a l’adolescència quan el  teló d’acer del franquisme ja ha caigut sobre l’educació i la cultura del país i de l’Estat. Penso en  els tres personatges que he esmentat: Manuel Sacristán (1925), Josep Maria Castellet (1926)  i Joaquim Molas (1930) que podrien ser considerats tres dels intel·lectuals catalans més diguem-ne moderns i més influents.   Amb cap d’aquests tres personatges la Maria Aurèlia va aconseguir entendre-s’hi.  Les batalles més o menys anecdòtiques que van protagonitzar i de les quals sovint la Maria Aurèlia, i també en Jaume Vidal, en van ser les víctimes, amagaven unes discrepàncies de fons. Sacristán i Castellet van passar, en la seva adolescència, per organitzacions juvenils, o no tan juvenils, lligades al Movimiento Nacional.  No pretenc pas assenyalar-los amb el dit sinó subratllar que, per més d’hora que s’adonessin de la impostura en la qual s’havien ficat –o en la qual els  pares els havien ficat—, el seu punt de partida no era exactament el dels companys més grans de generació. En un moment donat, Sacristán i Castellet, cadascú per la seva banda, inicien un camí de revolta que  portarà al primer, a Sacristán, a abraçar la causa del marxisme i al segon, flirtejant amb el marxisme, la causa de la Modernitat.  Però la Maria Aurèlia ni és marxista ni és moderna a la manera dels tres escriptors esmentats.  Ella, per  exemple, mai  no  va creure que les aportacions de Mc Luhan o Herbert Marcuse –dos dels intel·lectuals, apadrinats i editats a Catalunya per Josep Maria Castellet– fossin realment transcendents. La frase que havia fet famós Mac Luhan — “el medi és el missatge”–  la treia de polleguera perquè la considerava radicalment reaccionària i no entenia com cap esperit modern s’hi podia encaterinar.  I quan Castellet va abandonar els postulats del realisme social i va abraçar la defensa de l’estructuralisme com a nova fórmula d’anàlisi de la literatura la Maria Aurèlia s’inventa, a la novel·la El jaqué de la democràcia (1972) el personatge de Joe Littlemanor que en la traducció catalana podria dir-se Pep Castellpetit. En aquesta novel·la un investigador i crític nord-americà intenta  desxifrar i donar coherència a diversos trossos d’una novel·la inacabada a través d’un mètode absolutament científic com és la classificació de fragments a partir de diversos esquemes previs –és a dir, una mena d’estructuralisme– . Però no se’n surt.  Haurà de ser la pròpia Maria Aurèlia Capmany, en la segona part de la novel·la, la que aconsegueixi reordenar els fragments fins a donar coherència a un relat que acaba resultant molt proper a allò que ella havia explicat  en la seva obra teatral Preguntes i respostes sobre la vida i la mort  de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya. El fons contra la forma, dit d’una manera esquemàtica; o el compromís contra la banalitat.  Amb això no vull dir que Castellet fes malament la seva feina. No.  L’obsessió de Castellet era saltar-se el teló intel·lectual que havia caigut a Catalunya, i a Espanya, el 1939 i connectar el lector d’aquí amb les modes ideològiques i estètiques més contemporànies; les que venien, sobretot, de França i d’Itàlia. En aquest sentit, va ser, en efecte, un editor “modern”.  La modernitat de la Maria Aurèlia compartia, amb Castellet, la visió optimista de la història però venia de més lluny i no quedava enlluernada per idees pretensiosament globals. Respirava el liberalisme i l’eclecticisme que ella havia après a l’Institut-Escola.

També les discrepàncies de la Maria Aurèlia amb la valoració que el catedràtic Joaquim Molas feia de les aportacions crítiques de Georg Luckacs van més enllà de l’anècdota.  Luckacs és el gran teòric del realisme social i, durant uns anys, Joaquim Molas el segueix al peu de la lletra.  L’any 1965, en una de les poques sessions que va celebrar un efímer Congrés de Cultura Catalana, el  catedràtic va presentar una classificació de novel·listes catalans contemporanis a partir dels postulats de Luckacs.  La classificació comprenia quatre corrents. La primera, anomenada “Tècniques de pre-guerra (anàlisis psicològica)” quedava dividida en dues: tradicionals (Benguerel i Sales)  innovadors (Capmany i Rodoreda); la segona es titulava “Evasió místico-poètica” i incloïa Sarsanedas, Calders, Perucho i Blai Bonet; la tercera es deia “Elegia d’un món perdut” i només incloïa dos autors: Villalonga i Espriu. I la quarta corrent abraçava els autors que conreaven el realisme històric: Espinàs, B. Porcel, Riera Llorca i Amat-Piniella.   Maria Aurèlia Capmany dedica unes quantes pàgines de la seva primera Pedra de toc a refutar aquesta classificació que troba reduccionista. No devia agradar gaire al professor Molas que la nostra escriptora es refereix a “l’evangeli segons sant Lukacs”. L’expressió és de Joan Fuster.

En aquest context, no resulta estrany que l’obra de Salvador Espriu no acabés de ser entesa, en la seva complexitat,  per la generació de crítics i estudiosos que estaven a mig fer l’any 1939.  Joaquim Molas i Josep Maria Castellet s’adonen de seguida de l’ambiciosa singularitat de l’obra d’Espriu. I intenten penetrar-hi. Però no se’n surten. O se’n surten a mitges. Recordem que el tàndem Castellet-Molas havia publicat, l’any 1963, l’antologia Poesia catalana del segle XX, amb un llarg estudi introductori, que venia a establir el cànon  del realisme social. Salvador Espriu i Joan Oliver quedaven situats dalt de tot.  Poc temps després, concretament el 1968, apareix, també dins del catàleg d‘Edicions 62, el primer volum, dedicat a la poesia, de les obres completes de Salvador Espriu. Duu un llarg  pròleg  –unes 70 pàgines— en el qual Castellet abandona l’anàlisi marxista de la literatura i s’obra a uns nous camins interpretatius. En una carta escrita poc després,  el catedràtic Antoni Comas comenta a Joan Fuster que aquest pròleg ha estat escrit sota el guiatge de Joan Ferraté a qui Castellet coneixia  de quan tots dos  escrivien a la revista Laye.  Potser perquè ha passat molts anys exercint de catedràtic a Puerto Rico i Canadà, Joan Ferraté té una visió molt més clara dels límits de la Modernitat i de la Guerra Freda. El món intel.lectual anglosaxó no havia quedat gaire enlluernat, al contrari del que havia passat en els ambients francesos i italians, per les aportacions marxistes.  També en relació a la redacció d’aquest pròleg Maurici Serrhima explica, en una entrada del seu dietari, que  Castellet hauria consultat Jaume Lorés sobre determinats aspectes teològics presents en la poesia d’Espriu. Tota aquesta inquietud interpretativa quedarà reflectida en el   treball Iniciació a la poesia de Salvador Espriu que Castellet publicarà l’abril del 1971. És en aquest llibre on es parla, per primera vegada, de la presència de la càbala en l’obra d’Espriu. El gir copernicà que Castellet imprimeix a la seva visió de la poesia de Salvador Espriu, i la literatura en general, és vista com una traïció per aquells que encara creuen en les virtuts del realisme social. És el cas de Manuel Vázquez Montalbán i José Luis L. Aranguren que posen en circulació el concepte “ética de la infidelidad”. Castellet el defensa i es defensa. I afirma  que no està disposat a no canviar d’idea si creu que s’ha equivocat.

 Però son tres estudiosos no pas casualment  nascuts després de la guerra civil els qui acaben per donar  una nova visió  crítica a l’obra de Salvador Espriu i la dimensió de complexitat que li correspon. Em refereixo a Sebastià Bonet (1943), Carles Miralles (1944) i, sobretot, Rosa Delor (1943). Arribats a la maduresa intel·lectual, quan la Guerra Freda i el particular mur català i espanyol ja es troba a les acaballes, no han de fer gaire marrada per connectar amb aquell esperit republicà que venen enarborant Maria Aurèlia Capmany o Joan Triadú (1921).   Joan Triadú ha estat el gran valedor de Salvador Espriu des dels primers números d’Ariel;  Maria Aurèlia n’ha estat la primera biografia. Tots dos han contemplat a una certa distància els esforços dels crítics de la postguerra per situar l’obra d’Espriu en alguna càpsula interpretativa determinada. I veuen amb satisfacció com arriba una nova generació de crítics literaris més atenta a la significació autònoma de cada llibre, i a detectar múltiples i contradictòries influencies en cadascun d’ells, que no pas a dibuixar  plantejaments excessivament ideològics o sociològics.

Mal vista, doncs, pels cappares de la intel·lectualitat “moderna” catalana, però no volent donar el seu braç a tòrcer, la Maria Aurèlia lluita per aconseguir un acomodament adequat en aquells anys de Guerra Freda i de franquisme i antifranquisme, on tot havia de ser blanc o negre.  A finals dels anys seixanta, acabava de viure una experiència alliçonadora. La seva novel·la Un lloc entre els morts, sense dubte, la més reeixida de totes les que va escriure, es va passejar sense èxit per les editorials més importants del país. No va aconseguir publicar-la, per exemple, a Edicions 62, on manaven Molas i Castellet,  i el fet que barregés història i ficció i, en el rerefons, que no s’adeqüés als principis del realisme social –és a dir, del realisme socialista–  hi devia tenir molt a veure, en aquest fracàs. Finalment, la novel·la va ser publicada per Nova Terra, una editorial petita, creada per obrers de corbata cristians, catalanistes i d’esquerres.  La novel·la va tenir un gran èxit de crítica i de públic i va guanyar el premi Sant Jordi del 1968 que aquell any es donava a una obra ja publicada.   Al cap de poc temps, l’editorial va ser assumida per Anton Cañellas, dirigent de la clandestina Unió Democràtica, amb l’objectiu de contrarestar tant les prohibicions franquistes que afectaven de ple els drets de la llengua i la cultura catalanes com la influència creixent dels intel·lectuals i editorials marxistes que Cañellas, lògicament, veia de mal ull.  La idea era crear un holding editorial, una mena de tercera via i per això Cañellas també  es va fer responsable de la revista Oriflama.  Doncs bé, la Maria Aurèlia, que mai no havia amagat la seva condició de dona d’esquerres i d’atea, va col·laborar de forma decisiva en aquestes dues iniciatives. Cañellas la  va fer responsable de les pàgines culturals de la revista –i jo ho puc explicar bé perquè n’era el director— i  li va  oferir la direcció de la col·lecció J.M. de novel·la dins del catàleg de Nova Terra. I ella va acceptar, encantada. Així va aconseguir tenir  veu pròpia dins del concert dels editors catalans. Una veu pròpia d’esquerres però independent tant respecte a Edicions 62, amb qui ja hem vist que no s’entenia, com enfront de Xavier Folch, un editor que la Maria Aurèlia veia amb molt recel. Folch  era el representant del PSUC a l’Assemblea d’Intel·lectuals i editor, per exemple, del primer volum de l’obra completa de Joan Brossa i les cançons de Raimon. Totes dues obres duien un pròleg escrit per  Manuel Sacristán, l’intel·lectual més decisiu en el procés de marxistització del país, i del qual en Xavier Folch no n’era sinó el braç executor.   El recel de la Maria Aurèlia també afectava un personatge aleshores tan llegit com Manuel Vázquez Montalbán.  El mes de febrer de 1974 Vázquez Montalbán va dedicar un dels seus articles a Triunfo  a denunciar l’acomiadament de la periodista Amparo Moreno per part de l’empresa editoria d’El Noticiero Universal i va posar aquest acomiadament al costat del  de l’equip directiu d’Oriflama –Jaume Fabre i Josep Maria Huertas Claveria–  per part d’Anton Cañellas. Obrers periodistes defensors de la llibertat d’expressió víctimes dels interessos dels patrons propietaris i de burgesos catalanistes.  Cañellas es va sentir ofès. Ell, a Oriflama, no hi havia anat a guanyar diners sinó a posar-n’hi. I  els posava empès per una doble causa: salvar per a la cultura catalana una  revista i una editorial que havien entrat en crisi i defensar uns valors democràtics i catalanistes. En aquesta aventura Cañellas hi perdrà molts diners. De la seva butxaca. En posarà tants que acabarà, al cap d’uns anys, tancant la revista i traspassant l’editorial.  La Maria Aurèlia veu arribada l’ocasió de passar comptes amb Vázquez Montalbán. I escriu un article de rèplica que vol que Triunfo publiqui. Però Vázquez demana a la revista que no ho faci. No vol ser desmentit des de l’esquerra. Té raó. No li convé gens. I prefereix escriure ell mateix un article de rectificació que surt unes setmanes després, concretament en el número de Triunfo corresponent al 9 de març de 1974.

Un darrer episodi. El Departament de Cultura de la Generalitat neix amb el primer govern Pujol.  Max Cahner n’és nomenat conseller. A mitjans de legislatura esclata una crisi a propòsit d’una suposada censura a una obra teatral que s’havia d’estrenar, i que finalment es va estrenar: Els Beatles contra els Rolling Stones.  Xavier Folch, diputat president de la comissió de Cultura del Parlament de Catalunya, i Josep Maria Castellet,  frustrat  conseller de Cultura perquè el PSC no ha guanyat les eleccions, aprofiten l’ocasió. En Folch organitza una moció de censura contra el govern Pujol; Castellet mobilitza els intel·lectuals i els  diaris que li son propers.   El govern de Pujol pot  trontollar perquè els diputats de la UCD, de qui depèn la majoria,  s’apunten al carro.  Es produeix, però, una reacció. I un seguit d’intel·lectuals, entre ells pràcticament tots els Premis d’Honor, signen un manifest a favor de Cahner. Entre els primers signants també hi figura Maria Aurèlia Capmany. 

Abans he dit que ens falta una història del pensament intel·lectual català que s’ocupi, si més no, del període franquista. Si algun dia s’escrivís aquesta història caldria dedicar un o més capítols a la relació existent entre els intel·lectuals antifranquistes i la Guerra Freda. Aquest és un tema tabú que la generació d’historiadors que avui dia encara ocupa o segueix tenint influència en càtedres i centres de reflexió intel·lectual, no té gaires ganes de tocar.  Ho comprenc perquè aquest és un país petit on, com ja he dit altres vegades, tots ens acabem trobant a l’ascensor.  Però per això mateix la figura  de Maria Aurèlia Capmany em mereix tan de respecte. Perquè  va ser capaç de lluitar contra les impostures transparents del franquisme però  també contra les impostures, més subtils però igualment presents, d’una certa modernitat que ella sempre es va negar a compartir.

Moltes gràcies!

Simposi Trias sobre Maria Aurèlia Capmany.

Càtedra Ferrater Mora de pensament contemporani. 9 desembre 2018

Pàgina següent »