3
Set
2022

La petita història i la Gran Història

En el  llibre, Història dels avis que no vaig tenir (Llibres Anagrama) el seu autor, Ivan  Jablonka, escriu: “La distinció entre les nostres històries  de família i allò que voldríem anomenar la Història, amb la seva pomposa majúscula inicial,  no té cap sentit. És exactament el mateix”. En efecte, cadascú de nosaltres viu la seva pròpia i  intransferible història personal però, en siguem conscients o no, hi ha un fil conductor roig que ens uneix a la Gran Història, aquella que expliquen, o explicaven, els llibres de text; i ara, viquipèdia. La meva generació, per exemple, la dels nascuts els anys quaranta del segle passat, vam viure sota la presència de la Guerra Freda i aquest concepte, que ens semblava aliè a la nostra situació, va tenir, si ho mirem de prop, un impacte quotidià en les nostres vides.

Els avis de l’historiador francès Ivan Jablonka (1973) van morir a Auschwitz per la seva condició de jueus. Formaven part d’aquesta Gran Història que tenim assimilada en el nostre àmbit de coneixement d’una forma més o menys conscient o explícita. Els avis que Ivan Jablonka no va conèixer van ser dues més dels milions de víctimes de l’antisemitisme en l’Europa del segle XX.  Però allò que fa diferent, i depriment, el llibre de Jablonka és que, gràcies a la reconstrucció de la vida dels seus avis, en adonem que l’Holocaust  no va sortir del no res. La tragèdia de la familia Jablonka posa de manifest que l’Holocaust va ser  l’exacerbació, fins a uns límits criminals que traspassen qualsevol imaginació possible, d’un fenomen, l’antisemitisme, que durant els decennis anteriors s’havia estès, amb major o menor virulència, per tota Europa. Els avis Jablonka van viure a Parczew,  un petit poble de la Polònia repartida entre l’Imperi austro-hongarès, Rússia i Prússia.  Formaven part de la comunitat jueva que  mantenia la seva pròpia llengua –l’ídix– i no cal dir que la seva pròpia estructura religiosa, familiar i, també, en molts casos, educativa.   Sobre ells queia el menyspreu, quan no la ira, dels catòlics no només per qüestions religioses –els jueus vistos com a deïcides—sinó perquè en un país, Polònia, sense existència legal, el catolicisme constituïa l’ancoratge del prohibit sentiment patriòtic. Els jueus de Parczew vivien legalment i socialment discriminats i això feia que la seva subsistència diària sovint fos precària quan no directament miserable.  Ivan Jablonka reconstrueix la vida dels seus avis “in situ” i ho fa amb l’exactitud d’un bon historiador i la capacitat narrativa d’un bon escriptor. I a través dels trasllats de residència a que es veu obligada la família Jablonka per sortir de la misèria i de la persecució ens adonem que l’antisemitisme, legal i social, és present  no només a Polònia sinó també a Rússia, França i no cal dir que, finalment, a Alemanya.  Tan sols aconsegueixen sobreviure amb unes mínimes condicions humanes aquells membres de la família  Jablonka que emigren a Buenos Aires.

A mesura que avançava el segle XX, les mesures repressives contra els jueus anaven en augment fins arribar al sarcasme més cruel. A la França del cap de govern Daladier molts dels jueus que hi havien arribat des de Polònia o des d’altres països on eren perseguits –perquè  pensaven que França era la terra dels drets humans–  no aconseguien fàcilment la targeta de refugiat polític. Quan això succeïa, passaven a ser immigrants il·legals amb ordres de deportació si la policia els aturava pel carrer. Però, com se’ls podia deportar si els dirigents del  seu país d’origen havien  aprovat una llei que prohibia precisament l’entrada de jueus?  Indocumentats, doncs, a París es veien obligats a portar una via subterrània, sense possibilitats d’obtenir cap contracte, malvivint del que ara en diríem economia submergida, instal·lats en pisos, o habitacions,  d’acusada insalubritat. Quan els alemanys van entrar a París i van decidir començar les deportacions no van tenir gaire feina a trobar jueus: feia temps que la policia de la capital francesa tenia una llista,  barri per barri, de les famílies jueves.  L’avi que Ivan Jablomka no va conèixer s’havia apuntat a l’exèrcit francès en els mesos inicials de la Segona Guerra Mundial  però ni això li va servir de refugi. Desmobilitzat després de la fulminant derrota de l’exèrcit francès res ni ningú no va evitar que ell i la seva dona fossin detinguts i duts a Auschwitz en una de les batudes massives que els nazis van efectuar. Però també és cert –i així ho recull el llibre—que no tots els francesos es van comportar de la mateixa manera. També hi va haver veïns, i organitzacions més o menys clandestines, que van aconseguir salvar alguns ciutadans jueus.

Per escriure aquest article he consultat l’entrada Daladier de la viquipèdia. S’explica amb detall la seva vida política; els seus encerts i els seus errors. De les lleis aprovades sota el seu mandat i que tant van perjudicar als jueus que havien trobat refugi a França no se’n diu res.  Per al qui ha escrit l’entrada aquest no sembla un tema important. És un exemple més que l’antisemitisme es viu o que es continua volent fer creure que va ser flor d’un dia i d’un país.

31
Ago
2022

Gorbatxov, la Rússia (de moment) impossible

L’enfonsament del comunisme va agafar per sorpresa a bona part de l’opinió pública europea perquè pocs eren conscients de la situació de col·lapse a la qual havia arribat la Unió Soviètica.  Tenia més al·licients discutir sobre comunisme i eurocomunisme que no pas girar el cap envers Rússia i veure quina era la realitat d’aquell país. Jo vaig ser-hi  poc  després que Ielstin es fes amb el poder i era tan absolutament depriment el que vaig veure que al tornar a Barcelona vaig necessitar unes quants dies abans de posar-me escriure (i en aquells anys tenia l’obligació d’escriure cada dia).  Havia vist misèria a altres ciutats del món però tant a Ciutat de Mèxic com a Istanbul o a Rabat m’havia topat amb grups d’estudiants que circulaven en ciclomotors cap a la universitat, amb joves recepcionistes d’hotel que parlaven en anglès i s’esforçaven en atendre’t, és a dir, amb ciutadans que intentaven obrir-se camí i esforçar-se perquè creien que així viurien millor.  A Moscou ningú no semblava tenir l’esperança en res i em vaig escruixir en veure com a les sortides de les boques de metro velles mestresses de casa venien els seus ocells domèstics, amb la gàbia inclosa. Svetlana Aleksiévitx ho ha explicat molt millor en el seu llibre Temps de segona mà. La fi de l’home roig, publicat per Raig verd en traducció de Marta Rebón.

    Aquesta és la Rússia que es va trobar Gorbatxov. Gorbatxov era un partidari radical d’europeïtzar Rússia, que era l’objectiu (utòpic) que s’havien plantejat alguns dels polítics i intel·lectuals dels segles XIX i XX. Però no tots. Enfront de l’europeïtzació, hi havia els qui assumien un eslavisme fet d’una barreja de patriotisme i misticisme. Rússia estava destinada a les gestes més altes sempre i quan no perdés uns valors propis, que no tenien res a veure –o gaire a veure— amb els de la Il·lustració. Aquesta és la discrepància, per exemple, entre Turgenev i Dostoievski com molt bé explica l’historiador Orlando Figes a Los europeos.  Stalin es vantava, entre els seus íntims, d’haver aconseguit per a Rússia més territori que cap altra tsar o emperador: des de quasi Viena fins a Vladivostok.  Però aquesta era una situació insostenible després del col·lapse del comunisme. Putin i els seus diran el que voldran però Gorbatxov no va poder fer res per mantenir els països de l’Europa de l’Est sota la seva fèrula.  Eren països, Estats, que havien conegut la independència i, per tant, amb capacitat per tornar-se a organitzar autònomament així que les circumstàncies ho fessin possible. I és el que van fer.

   Una altra cosa és el pas del comunisme al capitalisme. No hi havia, ni hi ha, cap manual que ho expliqui. (A l’inrevés, sí). Havel, per boca de Glucksmann, havia dit allò de “sortir del comunisme per tornar a la història” però ningú no sabia com fer-ho; probablement, Gorbatxov, tampoc. “Perestroika” i “glanost” eren dos conceptes incitants per als intel·lectuals d’Occident i per a la petita minoria que a Rússia somiava amb un règim basat en la separació de poders però de contingut eteri.  Tampoc no hi havia cap model on agafar-se.  Nosaltres, vull dir els catalans i espanyols que érem joves a la caiguda del franquisme, ens podíem emmirallar en els avenços aconseguits durant la Segona República tot i que, ja de grans, arribéssim a la conclusió que la majoria dels seus dirigents no quedarien absolts per la història. I el mateix es pot dir dels ciutadans dels Estats Units, d’Anglaterra o de França. Es poden emmirallar en els puritans del “Mayflower”, en la història del seu Parlament o en la Declaració del Drets de l’Home. En quin tsar o a quin experiència històrica es podien emmirallar els russos? Potser per això és tan difícil treure el cadàver de Lenin de la plaça Roja.

    No podem esperar grans canvis en la situació política de Rússia. Putin ha posat en pràctica la versió més violenta de l’irredemptisme eslau després d’haver assumit les pràctiques més absolutistes del tsarisme i del comunisme.  Gorbatxov queda, de moment, com una rara flor; una rara flor  que, tanmateix, va possibilitar posar fi a una de les tiranies més criminals de tota la història de la humanitat. 

22
Ago
2022

Espar Ticó, el patriotisme eficaç

            Patriota és, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, «una persona que ama la seva pàtria»; i pàtria és «la terra on hom ha nascut».  Si no fos per la terrible herència que aquesta paraula ha deixat en la història del món –i el que està passant a Ucraïna en seria una de les últimes mostres– ningú no s’estranyaria que a una persona com Josep Espar Ticó li apliquéssim el substantiu: patriota; patriota eficaç, patriota persistent.  Per als ciutadans que estiguin interessats en conèixer la personalitat i el pensament de Josep Espar Ticó més enllà de la seva aparença de personatge vehement i hiperactiu, és molt recomanable la lectura de Amb C de Catalunya, unes memòries. Permet resseguir l’itinerari intel·lectual i vital  del nostre personatge des de l’assassinat del seu pare durant la Guerra Civil fins a l’assumpció d’un catalanisme on el que acaba comptant és allò que es fa. Naturalment,  rere la hiperactivitat incessant d’Espar Ticó  hi ha un rerefons espiritual i ideològic que passa per Raimon Galí, per exemple, i mossèn Ballarín. Però allò que acaba comptant, per al conjunt de la societat, son les realitzacions pràctiques que ell i els seus duen a terme: la campanya contra Galinsoga; els fets del Palau; el Volem bisbes catalans; Cavall Fort;  la fundació d’Edigsa; el Congrés de Cultura Catalana; la creació del diari Avui.

            Algunes d’aquestes iniciatives van reeixir; d’altres, van fracassar; però la majoria d’elles, per no dir totes, van significar posar un espai de catalanitat allà on n’hi havia cap o  es manifestava forma devaluada i poc rigorosa.  Espar, i els seus, no eren uns empresaris amb prou diners, o influències, per muntar una empresa de discos o un diari i assegurar-ne una pervivència digna i potent. No. Els que podien fer això estaven amagats com s’han amagat ara a València o a Madrid.  Potser sí que el senyor Espar  era un home catòlic i de dretes –i durant molts anys això era pecat de lesa magnitud–  però devien ser unes dretes  amb ben poc poder perquè les autèntiques  no van jugar mai el joc que els van proposar aquest grup de patriotes catalans.

            Jo vaig voler participar en el naixement de l’Avui.  Molt probablement,  no érem els millors de la contrada. Però érem –eren– els valents que es van arriscar a l’aventura. Els altres s’ho miraven des de la barrera i encara, de tant en tant, es dignaven donar lliçons de periodisme.  L’Avui va néixer com  un rellogat amb dret a cuina –que deia en Josep Maria Cadena–, és a dir, absolutament condicionat pel fet de no comptar amb un suport financer adequat i amb una dependencia total de les necessitats d’organització del diari que ens llogava la «seva» rotativa.  Però Espar Ticó hi era. Hi era quan va sortir l’Avui  i hi era en tantes i tantes iniciatives que han ajudat a fer de Catalunya el país que avui  tenim, molt millor que aquell  que ell va començar a conèixer els anys quaranta del segle passat. Gràcies!

El Punt-Avui. 21 agost del 2022

     

3
Ago
2022

Vicenç Altaió, la doble dissidència

La doble dissidència de Vicenç Altaió queda clara a Tardes de diumenge, l’últim llibre que ha publicat. Així ens ho fa veure Josep Maria Salava Valldaura en el pròleg: “Altaió ha heretat de l’avantguarda la importància de la transgressió en el pensament i en l‘escriptura. (…) L’art es un sistema dissident de la norma política i desplaça la llengua dins i fora la forma (…) Contra els convencionalismes morals que encarcaren el pensament i l’ús dels idiomes, aquest escriptor entén l’avantguarda com una perenne voluntat de transgressió lingüística”. Aquesta era la revolució que predicaven els surrealistes: estètica i ètica; és a dir, literària i política. I això és el que fa possible que en la trentena d’entrevistes telemàtiques que  Altaió ens presenta aquestes dues transgressions convisquin d’una manera que sembla inevitable. El cas més paradigmàtic podria ser el de Jordi Cuixart, el president de l’Òmnium condemnat per haver organitzat una manifestació pacífica i, un cop realitzada, encoratjar els manifestants a tornar pacíficament a casa. Altaió, acompanyat de Pere Portabella, Esteve Riambau i Jordi Balló, visita Cuixart a la presó de Lledoners  i ell el veu “amb la innocència que li agradava a Miró: amb les mans mullades de terra humida”.  Hermann Bonnin “ho observa tot amb ulls de peix”;  Biel Mesquida “és un Salvat-Papasseit, un seny foll de la nostra santedat”;  Carlos Pazos “relliga la seva condició de l’artista triomfant i de l’artista apartat del triomf sobre la realitat” i en Frederic Amat “carregat de totes les escriptures (de civilitzacions i llengües, de memòria i de ruptures), l’art esdevé poesia de per si”.

         Els grans temes hi son presents. “Morir és deixar d’escriure” escrivia Joan Fuster. Però “la ballarina –diu Altaió en el moment de la mort d’Arnau Puig—havia marxat silenciosament fent puntetes amb els peus”. És clar que  “llegir, mirar ,és parlar amb els objectes dels morts. Mirar és escoltar” i aquí Altaió ha passat un d’aquests diumenges a la tarda amb la mèdium Josefa Tolrà i Joan Brossa, sempre present. En el retrat d’Alfredo Jaar, Altaió  es pregunta si podem fer res per salvar el món  els que no estem per fer culpable l’altre  i ell mateix sembla respondre en dir que “l’art porta molts segles convocant la bellesa lliure i la desesperació al mateix temps”.

         Algunes d’aquestes frases podrien donar peu a assajos més o menys llargs, interessants o lúcids.  Perquè, en el fons, allò que més ens crida l’atenció de Vicenç Altaió és que tot ell, figura i obra, és una literatura; una literatura diríem que autònoma, per no escriure independent, de l’acceptada comunament per part de la crítica i del públic. No és una tradició inventada perquè compta, per exemple, amb els noms de Ramon Llull al començament –i és un començament que poques literatures poden exhibir— i que arriba fins a J.V.Foix i Joan Brossa per parlar de dos poetes que son avantguardistes i clàssics a la vegada.  Louis Aragon va considerar que l’escriptura automàtica, és a dir aquella que s’escriu com si la ma fos una mèdium que no fa sinó transmetre allò que la ment ha intuït o somiat, sense cap obstacle ideològic o formal per entremig, havia estat una de les troballes més revolucionàries dels surrealistes perquè posava la capacitat de creació a l’abast de tots els ciutadans. Només calia  concentrar-se, deixar-se anar i escriure.  “Però si el resultat és una merda –acabava advertint  Aragon— continuarà essent una merda per més automàtic que sigui el mètode d’escriptura que heu utilitzat”. Quan diem que Vicenç Altaió és, tot ell, una literatura volem dir exactament això: que es deixa anar per l’escriptura automàtica però amb uns secrets ressorts –i, naturalment, uns amplíssims coneixements— que li impedeixen caure en la banalitat o en un joc de paraules més o menys enginyós. Els simbolistes van portar la metàfora el més enllà possible però  sense trencar el fil que els unia al punt de partida, a la llengua diguem-ne real. Els surrealistes sí que van trencar aquest fil per intentar explicar amb més sensibilitat les noves realitats ideològiques i socials: del desastre de la Gran Guerra –i Breton no va fer sinó les passes de Tzara–  i l’esvoranc monstruosament inquietant que van dibuixar Freud i la psicoanàlisi.   Altaió ve a ser un post-surrealista  que ja pot no moure’s en cap ortodòxia, tampoc la del surrealisme,  perquè les ortodòxies –ara sí–  han perdut bona part de la seva credibilitat. Això li permet una llibertat conceptual i ideològica molt poc present, encara, en els nostres escriptors. En parlar de l’artista Anna Malagrida escriu Altaió: “El llenguatge i l’art no son mers instruments, son un ésser que pensa”.  Un ésser que pensa. Llegiu Tardes de diumenge hi ho comprovareu.

10
Jul
2022

Europa sota tutela

        L’agressió militar de Rússia a Ucraïna ha tornat a posar de manifest la incapacitat de la Unió Europea per dissenyar i dur a terme una política diplomàtica i de defensa comuna.  Com ha passat altres vegades  han estat els Estats Units els qui han decidit què s’ha de fer i com. Només cal recordar com es va posar fi a la guerra dels Balcans, el penúltim conflicte armat que ha tingut Europa per escenari.  Va caldre, primer, que els avions de l’OTAN bombardegessin instal·lacions estratègiques de Sèrbia –i així aconseguir que els dirigents d’aquest país s’adonessin que no podien continuar agredint impunement als seus veïns–. I, després, una negociació de vint dies, a Dayton, una població nord-americana allunyada de qualsevol focus mediàtic. Richard Holbrooke, el negociador, va tancar els màxims dirigents de Sèrbia, Croàcia i Bòsnia i no els va deixar sortir fins que no van arribar a un acord. Al cap d’unes dies, a París, ara sí en presència dels principals líders europeus, es va firmar la pau. Els experts diuen que va ser un mal acord perquè donava legalitat a moltes de les modificacions territorials aconseguides per via militar.  Potser sí que va ser un mal acord però, en tot cas, un acord que des d’aquesta banda de l’Atlàntic   fa de mal criticar perquè la intervenció   d’Europa en la seva consecució  va ser mínima.

         Durant la Guerra Freda, la OTAN era una organització imprescindible per a la defensa de la democràcia en els països de l’Europa dita Occidental. És significatiu observar com en el referèndum convocat per Felipe González el 1983 la major part de polítics i intel·lectuals d’esquerra, de Catalunya i d’Espanya, van votar a favor de la sortida de la OTAN excepte aquells –per exemple, Jorge Semprún i Fernando Claudín-que havien estat alts dirigents del Partit Comunista, que coneixien la URSS per dins i que, per tant, sabien el pa que s’hi donava. Acabada la Guerra Freda, li hauria correspost a la Unió Europea consensuar i exercir una política pròpia en el camp de la diplomàcia i de la defensa que són dos camps d’actuació que òbviament van units. Però això no s’ha fet. En primer lloc, perquè, fins ara,  les armes i els morts –aquests, afortunadament pocs– els han posat els Estats Units, i això –no cal dir-ho— té un preu molt alt. I, en segon lloc, perquè no és segur que les tradicionals disputes geopolítiques entre els diversos països europeus –i que, segurament, els més experts remuntarien a la pau de Westfalia–  hagin  desaparegut del tot. N’hi ha prou en tornar a observar què va passar als Balcans. Grècia donava suport als serbis i trencava el boicot a través del Danubi;  Alemanya no amagava les seves simpaties per Croàcia; França, en contraposició, ho feia amb Sèrbia;  Turquia, amb els bosnis; i Anglaterra s’ho mirava a distància amb la secreta esperança que de la contesa ni França ni Alemanya en sortissin vencedores. I totes aquests països eren membres de l’OTAN.

         Aquests dies he sentit un dirigent de Podemos queixar-se públicament que Pedro Sánchez hagi destinat 1000 milions d’euros a l’increment del pressupost de Defensa per tal de fer cas a l’ordre d’un mandatari estranger. Potser sí que Biden, o qualsevol altres president dels Estats Units son, respecte a Espanya, ciutadans estrangers. Però insistim-hi: fins ara son ells els qui han pagat  les misses.  Si França i Anglaterra haguessin ajudat militarment la Segona República Espanyola com ara ho està fent la OTAN a Ucraïna, probablement el bàndol franquista no hagués guanyat la guerra civil. O ho hauria tingut molt més difícil.  Però si els dirigents de la Unió Europea no tiren endavant una política comuna exterior i militar no és només per manca de voluntat. És, també, o sobretot, perquè saben que per a bona part de l’opinió pública europea, sobretot la més conscienciada, l’actual situació ja va bé. Son “ells”, els Estats Units, els qui paguen i, si convé, posen la vida dels seus soldats en perill. I a canvi, som “nosaltres”, els europeus els qui ens queixem de la intromissió. Per molts aquesta contradicció no deixa de ser un signe més de la lenta decadència  del nostre Continent.

28
Jun
2022

Tarradellas, una certa idea de Catalunya

La biografia de Joan Escullies Tarradellas, una certa idea de Catalunya és una de les millors que s’han publicat al nostre país en aquests darrers cinquanta anys. El llibre  reuneix amb escreix les  tres condicions que caracteritzen el gènere: les dades (i les dates); la reconstrucció del personatge amb el màxim de versemblança possible, inclosos els seus errors i les seves contradiccions; i  la utilització dels recursos literaris i històrics al servei d’ un relat que ha de resultar amè, coherent i ben adjectivat. En el llibre d’Esculies les  dades hi són: 178 pàgines de notes que –tal com hauria de ser norma– no suposen cap nova informació sobre el que es diu en el text sinó que remeten als documents –llibres, revistes, diaris, cartes, etc.— que contenen les dades i les dates que el biògraf està usant. Les altres dues condicions Esculies també les compleix amb escreix. Mai no sabrem del tot si Josep Tarradellas va ser exactament de la manera com se’ns dibuixa –perquè una vida diguem-ne real resulta impossible d’aprehendre en tota la seva complexitat per més savi i preparat que sigui el biògraf— però la mirada d’Esculies respon a aquell esforç d’objectivitat que li fa no  ometre els passatges foscos de la vida i de l’actuació del seu biografiat. I el llibre està  ben escrit; molt ben escrit

Quan Josep Tarradellas va tornar a Catalunya com a president de la Generalitat recuperada als periodistes que l’havíem d’entrevistar se’ns feia difícil preparar-nos les preguntes perquè, fora de quatre generalitats sobre la seva actuació durant la República i la Guerra Civil, el personatge ens resultava força desconegut. I  no podíem consultar el Google, que no existia, ni les enciclopèdies, que no parlaven de Tarradellas, o li dedicaven unes poques ratlles.   Resultava molt difícil saber quina era aquesta certa idea de Catalunya que el president retornat tenia, i sense aquest rerefons moltes de les entrevistes quedaven coixes. Després, progressivament el pensament i les actuacions de Josep Tarradellas prèvies al seu retorn triomfal a Catalunya s’han anant coneixent i, finalment, aquest llibre permet una visió molt complerta de la seva figura; una visió on totes les peces acaben per encaixar. D’entrada constatem que Josep Tarradellas no és un intel·lectual posat a fer política ni pertany a cap de les elits liberals barcelonines. Ell és un xicot de poble, concretament de Cervelló, que baixa a Barcelona quan ho fan els seus pares i que s’afilia al Cadci, és a dir, al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industria.  Però si aquesta procedència resulta diguem-ne poc comuna encara potser ho és més que, sense provenir d’una família de possibles, Josep Tarradellas aconsegueixi en pocs anys assolir una excel·lent situació econòmica gràcies al seus dots de representant de determinades empreses, sobretot, estrangeres. A l’inici de la guerra civil Josep Tarradellas és un home ric i aquesta riquesa l’ha aconseguit fora de la política però sense deixar de fer política. Esculies té tota la raó quan el presenta com un “self made man”, una figura molt insòlita en els anys de la Catalunya republicana.  Un cop posat en política, a partir del grup “La falç”, l’ascensió de Tarradellas és meteòrica.  Poc després de proclamada la República ja el trobem com a secretari personal del president Macià. Després durant l’atzarós quinquenni que va del 14 d’abril del 1931 al 18 de juliol del 1936 Tarradellas entra i surt dels governs, conspira, mana i deixa de manar però està ja imbuït del cuc de la política i aquest cuc   no l’abandonarà mai més i acabarà per determinar la seva vida i el dramàtic deteriorament  de la seva situació econòmica. Durant els anys trenta Tarradellas aporta a la política catalana la seva energia i la seva capacitat de gestió.  Dir que Esquerra Republicana era una olla de grills no crec que suposi cap falta de respecte cap a aquest partit. Tarradellas es feia necessari per la seva capacitat organitzativa i per saber destriar el gra de la palla a l’hora de prendre decisions. Ell acudeix al costat del president Company en el moment de la revolta militar i ell acaba essent el conseller més influent del govern català durant la guerra civil en els diversos càrrecs de responsabilitat que va ocupar, inclòs el de conseller en cap. Un cop a l’exili continuarà essent la referència inevitable del republicanisme català per més que amics i adversaris li ho posin difícil.

Portada del llibre Tarradellas, una certa idea de Catalunya

La certa idea de Catalunya que acaba tenint el polític Josep Tarradellas és, sobretot, fruit de la seva experiència i de les anàlisis que fa dels episodis que ell ha viscut des de que ha començat a interessar-se per la política.  Tarradellas –insisteixo—no és un intel·lectual per bé que es declara no només lector de  les poesies de Sagarra sinó també, per exemple, del dietari de  Samuel Pepys, un escriptor anglès del segle XVII.   La primera diguem-ne “lliçó” la treu del triomf de l’Esquerra Republicana de Macià el 14 d’abril. Interpreta aquest triomf com el de la incorporació de la Catalunya popular al catalanisme en contrast amb el que havia passat durant la Mancomunitat de  Prat de la Riba. Macià guanya, entre altres raons, perquè molts militants o simpatitzants de la CNT  el voten. La promesa de “la caseta i l’hortet” encaixa perfectament amb la utopia llibertària. Després, durant la Guerra Civil Tarradellas s’entendrà millor amb alguns dels líders anarcosindicalistes –com Garcia Oliver o Federica Montseny—que amb la majoria de dirigents del PSUC i  Esculies ho documenta i ho raona. Catalunya, doncs, catalanista i d’esquerres –o amb les esquerres incorporades a la vida política–.  Més endavant, dels fets del 6 d’octubre del 1934 Tarradellas en treu la conclusió que Catalunya mai ha de supeditar la seva  política a la política de partits d’àmbit estatal i que la seva aspiració ha de ser tractar de tu a tu amb l’Estat espanyol.  No està, doncs, a favor de cap sistema autonòmic, federal o confederal sinó que Catalunya aconsegueixi les màximes competències possibles. Com que mai ha deixat ser realista ben aviat comprèn que l’aspiració de la independència és, probablement, irrealitzable i el comportament dels successius governs de la República durant la guerra civil, i de partits com el PSUC, el doten d’arguments per defensar aquesta posició. I, a la vegada, conscient –i víctima, des del govern català—de la potència i prepotència de l’Estat creu que només a través de la unitat es podran aconseguir avenços significatius en el procés d’autogovern.  Ell, naturalment, s’erigeix durant tots els anys d’exili en el líder d’aquesta unitat per més que, en ocasions de forma justificada, aquesta actitud li valgui acusacions de personalisme i autoritarisme.  En els pitjors moments de l’exili ni les persones que té més a prop seu s’acaben de creure que la seva obsessió –tornar a Catalunya com a president de la Generalitat—acabarà bé però Josep Tarradellas, sol i arruïnat, ho aconsegueix. Un dels últims capítols del llibre està dedicat a la influència que Francesc Macìà i Charles de Gaulle van tenir sobre Josep Tarradellas. És també, aquest, un capítol totalment encertat.

El retorn de Tarradellas va ser fruit de la seva tenacitat, de la seva personalitat però, també, d’un seguit de circumstàncies polítiques que ho van fer possible. La derogació del decret de 1938 que abolia l’Estatut de Catalunya i recuperava  la Generalitat va ser l’únic acte de ruptura explícit amb el franquisme al llarg de la Transició. A la vegada, però, ni amb l’aparent complicitat del rei Joan Carles i d’Adolfo Suarez  el president Tarradellas va aconseguir el traspàs de les competències de les Diputacions catalanes al govern de la Generalitat. A canvi, el símbol de la identitat política catalana i la seva màxima institució havien quedat salvats.

11
Jun
2022

Pasolini, l‘últim profeta

Els lectors de biografies estem d’enhorabona perquè després dels excel·lents llibres de Jordi Amat sobre Alfons Quintà i sobre Gabriel Ferrater ens arriba ara el de Miquel Dalmau sobre Pier Paolo Pasolini, guardonat amb el XXIV Premi Comillas d’Història, Biografia i Memòries. De Jordi Amat vull subratllar que, a part del seu valor històric i literari, el conjunt del seu treball com a biògraf presenta una clara voluntat de renovació del gènere, que bona falta ens feia. A El fill del xofer és perceptible la influència de Emmanuel Carrère, l’escriptor francès que ha aconseguit guanyar els més prestigiosos premis literaris de novel·la amb llibres que no han deixat de ser en cap moment una biografia. Aquesta influència ja començava a ser perceptible a la biografia que Amat va escriure sobre Ramon Trias Fargas –la qual, per exemple, no tenia un inici cronològic— però ho és, sobretot, de perceptible, en el seu llibre sobre Alfons Quintà. Amat hauria dit en una conversa privada que “Quintà és el meu Limonov” i encara que aquesta afirmació pugui deixar indiferent al lector comú és important perquè subratlla aquella voluntat de renovació del gènere que ja he esmentat. Limonov és la biografia del personatge, de carn i ossos, d’aquest nom. Però és també una visió de la Rússia dels últims anys i , de retop, una reflexió sobre el paper d’aquest immens país dins del continent europeu que potser ens serviria per entendre millor el terrible episodi de l’agressió a Ucraïna. La biografia de Ferrater sense abandonar les exigència del gènere –és a dir, les dades i dates que ens permeten reconstruir amb la màxima precisió possible la vida del personatge—s’endinsa deliberadament en el camp de l’assaig. I ho fa sense notes a peu de pàgina i amb una llibertat expositiva pròpia dels assagistes més preparats.


També la biografia de Miquel Dalmau sobre Pasolini té un marcat caràcter assagístic (i tampoc no presenta notes a peu de pàgina). I Dalmau ho tenia complicat per donar-nos una visió coherent que ens permetés entendre el personatge perquè les múltiples ocupacions de Pasolini –poeta, guionista, narrador, assagista, director de cine— no eren sinó el medi d’expressió d’un pensament no fàcilment reductible a una ideologia; en uns anys –els de bona part del segle XX— on en nom de les ideologies tot era permès. Comunista expulsat del Partit per homosexual, Pasolini és el director de Mama Roma, una de les pel·lícules més “comunistes” de la història del cinema que amb una bellesa dramàtica i colpidora retrata una part de la vida dels suburbis de Roma. I, a la vegada – Dalmau ho explica molt bé— Mama Roma constitueix una exploració sobre les relacions de Pasolini amb la seva mare, autèntica pedra de toc en la vida del cineasta. Alineat amb els intel·lectuals més crítics amb l’Església Catòlica, Pasolini també és el director de L’Evangeli segons Sant Mateu, una autèntica obra mestre, d’una bellesa tan austera com el paisatge triat per escenari. Després de la lectura de la biografia, he tornat a veure les dues pel·lícules i m’he emocionat, endut per la capacitat de Pasolini per crear imatges, sensacions, bellesa.


El Pasolini que ens presenta Miquel Dalmau és el d’un personatge que no està en pau amb ningú, ni amb ell mateix, però d’una extrema lucidesa en l’anàlisi de la societat que li ha tocat viure. Pasolini combat i s’allunya de les formes externes del petit poble del Friuli on va néixer i créixer: una societat eminentment agrària, pobre de solemnitat, d’una rutina asfixiant, sota el poder d’una església controladora i castradora. Ell fuig –en realitat, el fan fugir—d’aquest sistema de viure. I, ja instal·lat, a Roma contemplarà com aquesta vella societat s’enfonsa sota l’empenta de la vida moderna que s’obre pas: el capitalisme que treu a molts ciutadans de la misèria però que els esclavitza dins d’un sistema on tots aquells valors de fons que mantenia la societat rural queden ofegats. Pasolini, en un primer moment, s’alegra del progrés; en certa manera, a través de les seves denúncies, participa en el gran moviment de modernització de la vida italiana. Però, a la vegada, es rebel·la contra la pèrdua de la individualitat, contra la progressiva conversió del ciutadà en una màquina de treballar no al servei de cap idea –perdut també el sentiment d’estar arrelat a una terra, amb tot el que això comporta— sinó al servei d’unes corporacions, d’unes empreses que ningú acaba de ser de qui son i qui les mana. Dalmau no dubta en denunciar que l’afany de Pasolini per escatir algunes d’aquestes situacions el van portar a la mort. Pasolini hauria estat assassinat per una conxorxa de la qual formarien part tant militants de l’extrema dreta italiana –el feixisme mussolinià va continuar comptant amb molts adeptes durant els anys de la Guerra Freda— com determinats homes de negoci sobre els quals ell, Pasolini, tenia informació compromesa.


Potser el més destacat del treball de Dalmau és la seva capacitat per encaixar els dimonis particulars de Pasolini –les complicades relacions amb la mare o la seva inacabable ansietat sexual— amb la seva visió col·lectiva. Aquesta esmentada ansietat sexual, per exemple, es correspon amb una ansietat intel·lectual tampoc no mai extingida i que el fa interessar i comprometre’s per múltiples reclamacions de la vida col·lectiva. No és fàcil seguir l’itinerari de Pasolini perquè no se sent en deute amb cap dogma sinó amb la seva pròpia capacitat d’anàlisi i aquesta independència el porta a adoptar punts de vista que, d’entrada, poden semblar contradictoris. I que, probablement, ho siguin des de la perspectiva del racionalisme modern. Miquel Dalmau ens obra les portes a la comprensió d’aquesta immensa figura tot i que a l’acabar la lectura de la seva biografia del que tenim ganes és de seguir indagant en l’obra d’aquest profeta que, per desgràcia, no va errar gens en les seves premonicions.

27
Mai
2022

Alfons XII, la seva mare i un cavall blanc

Els escàndols financers que ha protagonitzat –i la manera com han estat resolts per ell mateix, pel seu fill Felip i pels jutges espanyols– han tirat aigües avall el prestigi que Joan Carles I havia obtingut entre una part no  menyspreable de l’opinió pública catalana i espanyola.  La visita de l’Emèrit a Sanxenxo ha resultat especialment penosa tan des del punt de vista físic –un ex-rei que no s’aguanta literalment dret– com moral: cap paraula seva que faci pensar que s’ha adonat del pou d’ignomínia en què ha caigut i del qual difícilment sortirà mentre visqui. Un cop mort, és a dir un cop definitivament entrat en la Història, els judicis podran començar a ser més objectius.  Perquè, en aquests moments, ni el més maquiavèl·lic conspirador republicà hauria pogut imaginar una situació més favorable als seus interessos –la qual cosa no equival a dir que el derrocament de la monarquia ens esperi a la cantonada–. A tal punt de baixesa i d’ineptitud ha arribat la política espanyola que els dos partits diguem-ne dinàstics –o sogui el PP i el PSOE– han trencat un dels nusos sobre els quals s’aguantava la Restauració de 1978. Es tiren els plats pel cap d’una manera tan furiosa –l’única manera com entenen la discussió democràtica– que també en aquest camp han aconseguit partir en dues meitats la societat espanyola. I, en aquestes circumstàncies, un règim monàrquic ho té complicat per sobreviure.

         Si ho mirem des del pragmatisme, i no des del punt de vista doctrinal on un sistema hereditari resulta del tot indefensable enfront d’un sistema democràtic,  el regnat de Joan Carles I presenta aspectes molt positius o, com a mínim, força més positius del que era esperable després de la mort de Franco. I no em refereixo al seu paper durant el 23-F –en un primer moment presidit per un grau de complicitat mai no aclarit del tot– sinó al període que va des de la seva entronització com a rei fins a l’aprovació de la Constitució espanyola el 6 de desembre del 1978. Al periodista Carles Sentís li agradava recordar que aquests van ser els únics mesos on el rei va manar de debò. Franco ja no existia però la democràcia tampoc. I es van succeir una sèrie de fets que van ajudar decisivament a fer entendre que les coses –o si més no, algunes coses importants– canviarien de debò. Em refereixo, per exemple, a la legalització del Partit Comunista (i, per tant, també del PSUC); al reconeixement de l’autoritat lingüística i cultural de l’Institut d’Estudis Catalans –amb un text que avui  difícilment seria referendat pel Parlament i el Senat espanyol–; o al compromís amb un sistema democràtic que va assumir en el discurs que va pronunciar davant de les dues Càmeres dels Estats Units reunides excepcionalment per a l’ocasió. En tots aquests gestos,  Joan Carles no feia sinó seguir les pautes marcades pel seu pare i pels  alguns dels homes de confiança de Don Joan segons ens havia explicat –després de tancar la porta de l’aula– el gran periodista Santiago Nadal a la quinzena d’alumnes de la primera promoció de l’Escola de Periodisme del CIC (aleshores CICF). Una restauració molt semblant a la d’Alfons XII sinó que aquesta vegada la Monarquia hauria de saber trobar la complicitat dels nacionalistes moderats –a Catalunya i a Euskadi– i de les organitzacions obreres majoritàries.

         Aquest plantejament va sortir més o menys bé i la prova és que el desprestigi de la monarquia no va venir per cap d’aquestes qüestions sinó per dos temes que Santiago Nadal –i la resta de monàrquics honestos que hi havia pel país—no podien imaginar si més no en la dimensió que els dos problemes han assolit. Em refereixo a la vida privada del rei i al seu procés d’enriquiment. Cada ciutadà, i cada ciutadana, pot  tenir la seva opinió sobre la vida privada de Joan Carles I però per entendre-la –o si més no, per intentar-ho– no podem oblidar que, fill d’un matrimoni que ara diríem desestructurat, la seva educació, lluny dels seus pares –ells, a Portugal; ell, a Madrid– va ser dirigida i controlada pels sectors més retrogrades del franquisme: militars i capellans en contacte directe amb la família del dictador. Carn de psicopedagog. L’afany d’enriquiment no té –aquest no– cap mena de justificació. I no canvia la gravetat dels fets   recordar que es tracta d’una «tradició» familiar que arrenca de Ferran VII per no anar més lluny tot i que cal suposar que amb algunes  excepcions.

         En l’actual desprestigi de la monarquia, l’actual rei Felip VI hi te una bona part de responsabilitat. El seu discurs del 3 de febrer marcarà un abans i un després de la seva relació amb Catalunya i fins i tot des de les posicions moderades del catalanisme no s’entén el to bel·ligerant que va usar. O sí que s’entén.  A Joan Carles també li van dir que sobretot no «borbonegés», o dit en castellà: «borbonear» que vol dir posar hi treure ministres i generals més enllà de les seves atribucions com havia fet seu avi. Si Joan Carles va «borbonejar» ho va fer amb tanta discreció que no es va notar.  Felipe VI, en canvi, va borbonejar el 3 d’octubre  i s’ha convertit, pel que  ha fet i pel que ha deixat fer, en el rei de la dreta cavernícola espanyola, la mateixa que conspirava sempre que podia  contra  el seu pare.

         Però cap de les coses que he intentat explicar en aquest article serveix per preveure l’evolució de la monarquia. Entre altres raons, perquè l’opinió pública espanyola es caracteritza per la seva volubilitat.  Sí. Uns quants centenars de persones s’han manifestat a favor de Joan Carles a Sanxenso.  Però jo, si fos  rei, no me’n fiaria. Ho explica molt bé Miguel Maura en el seu llibre Así cayó  Alfonso XIII, publicat l’any 1966. El dia que Alfons XII, després del cop militar de  Sagunt que va restaurar la Monarquia, va fer la seva primera entrada a Madrid, dalt d’un magnífic cavall blanc, un jove madrileny entusiasmat, anava donant visques sense deixar de caminar al costat del rei. Aquest, finalment, li va dir, des del cavall:  «Muchacho, qué entusiasmado estás y cómo gritas».  I el noi va contestar: «Pues esto no es nada, majestad, para lo que gritamos cuando echamos a la puta madre de la reina»; és  a dir, a Isabel II, la mare del rei que estava aclamant.

18
Mai
2022

Ginés Vivancos, in memoriam

         Poso el nom de Ginés Vivancos Samper al Google i em surt  l’hora del seu funeral al tanatori de Granollers. Va morir el 3 de març i el van enterrar tres dies després.  L’havia vist per una última vegada quan faltaven poques jornades  per a les penúltimes eleccions americanes. “Guanyarà Trump”, ens va dir al Joaquim Coca i a mi amb la seguretat de sempre. Per l’esquela m’assabento que tenia sis anys més que jo. Per tant, el 1964 quan  el vaig conèixer a la redacció d’El Noticiero si jo en tenia 17, ell n’havia fet 23. Però a mi em semblava molt més gran, i no només per la seva corpulència física, i les seves ulleres de miop, sinó per la quantitat de coses que sabia i per la seva memòria, enlluernadora. Era un dels puntals d’aquell Noticiero que els dilluns, si el Barça havia guanyat, imprimia 64 pàgines de les quals la meitat estaven dedicades a la informació esportiva. Ginés Vivancos va renovar de dalt a baix les seccions d’informació «nacional» –espanyola, en aquells anys– i Internacional, però també va intervenir, i escriure, en altres àmbits  del diari com el d’economia i el de cinema.

        El dia que va morir Kwane Nkrumah, que havia estat el primer president de Ghana, un dels líders del moviment anti-imperialista  africà, Ginés va titular a primera pàgina: “Ha muerto el Osagyefo”, que volia dir el Victoriós, el Redemptor, nom amb el qual Nkrumah era conegut al seu país.  Li vaig preguntar si aquest títol no resultaria incomprensible per als lectors del Noticiero. Ell em va replicar que els diaris es fan per als periodistes i jo vaig entendre que volia dir que els diaris s’han de fer seguint el criteri dels periodistes. Com que venia d’una família amb diners –i prou bromes que li feien els seus company de redacció, sempre curts d’armilla– va poder marxar durant un parell de mesos als Estats Units. Això devia passar l’any 1964 o no gaire més tard. A la tornada, en aquelles tertúlies que s’organitzaven al voltant de les taules de la secció d’Internacional quan la feina ja s’havia acabat, ens va fer una explicació sorprenent. Va afirmar, amb la rotunditat que solia emprar –¡tan tímid com era!– que als Estats Units el dòlar en paper estava deixant de circular perquè cada vegada més gent utilitzava una targeta de plàstic per pagar. I que si volies ser considerat un ciutadà amb una mínima credibilitat econòmica no n’havies de tenir   una, sinó dues o tres.  La majoria dels presents ens vam pensar que era una de les seves exageracions. Potser sí que als Estats Units alguns ciutadans usaven carnets de plàstic però d’aquí a pronosticar la fi de la moneda hi havia un abisme. El senyor Elías –Àngel Elías–, que era el qui en aquella redacció tallava el bacallà ocupés el càrrec que ocupés, s’havia acostat també a la taula d’Internacional. En sentir aquestes explicacions d’en Ginés, va emetre un dels seus característics esbufecs, va donar mitja volta i va tornar, sense deixar de remugar, al seu despatx. 

         La tercera cosa que em va ensenyar en Ginés és que no hi hauria cap revolució. Tampoc en aquest cas em va convèncer gaire perquè jo formava part de la generació de joves que érem partidaris d’un daltabaix radical. Naturalment, sense violències, etcètera, etcètera. Però daltabaix. En Ginés em va explicar, ens va explicar, que una revolució no només era impossible sinó també inviable. I va posar sobre la taula una expressió que jo vaig sentir per primer cop: qualitat de vida. Havíem de lluitar per millorar la qualitat de vida de la societat en general i això volia dir millor formació, millors salaris i, en general, tot allò que, amb més o menys entrebancs, ha fet que Espanya, Catalunya inclosa, deixés de ser diferent.

         Després, en Ginés Vivancos va treballar a El Periódico –diari del qual en va arribar a ser director– i a d’altres publicacions. Mai no va voler ser mestre de ningú però a alguns al seu costat hi vam aprendre molt. Gràcies.

23
Mar
2022

Som Europa o som a Europa?

         No hi ha hagut ni  hi haurà, a Barcelona, manifestacions de protesta davant del consolat de Rússia. Els més vells de la tribu recordem què va passar durant la guerra de Vietnam: manifestacions, congressos internacionals per la pau, etcètera, que posaven el govern dels Estats Units a la picota. Vietnam  va ser l’escenari cruent de la guerra freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica i els vietnamites en van ser la víctima; una guerra, doncs, inseparable del litigi ideològic d’aquells anys i també inseparable de les lògiques ànsies dels països colonitzats d’emancipar-se dels països colonitzadors. Quan es produïa alguna discussió sobre aquest tema, Maria Aurèlia Capmany recordava sovint que Ho Chi Minh era, per sobre de tot, un nacionalista.

No hi haurà manifestacions davant del consolat rus per diverses raons. En primer lloc, perquè s’ha acabat la Guerra Freda i, per tant, ara no hi haurà  cap Estat que les atiï.  Però, en segon lloc, perquè aquella creença que nosaltres –vull dir els ciutadans de Catalunya i d’Espanya— érem Europa s’ha diluït.  Ara no som Europa, sinó que som a Europa que és una cosa molt diferent. Quan érem joves, molts de nosaltres volíem ser Europa; és a dir, volíem viure en un règim de llibertats democràtiques fruit d’una evolució històrica que s’havia produït a Europa i no en cap altra banda del món. Em refereixo a l’evolució ideològica, social i política que va portar de la Il·lustració a la Revolució Francesa i que va culminar amb la Declaració de Drets de l’Home  –la dona, sí, va continuar marginada—i amb l’establiment d’un sistema de separació de poders, d’igualtat davant de llei, de democràcia parlamentaria, de llibertat de reunió i expressió; un sistema que, per dir-ho  amb les conegudes paraules de Churchill, és el  menys dolent de tots els que ha inventat la humanitat per organitzar-se. I en aquesta Europa hi poso, naturalment, els Estats Units  perquè la Constitució nord-americana, i els drets i deures que consagra, són  fruit directes de la Il·lustració i la maçoneria dos diguem-ne fenòmens absolutament entrellaçats.

Els disbarats que els europeus hem comès malgrat disposar d’un marc legal teòricament immillorable ens hauria de protegir davant de qualsevol temptació  de superioritat. Però si mirem al nostre voltant veurem que l’alternativa als valors que ha engendrat Europa son força pitjors. Només  cal pensar en l’organització teocràtica en què viuen la majoria de països àrabs; en les guerres de religió que encara sacsegen molts territoris; o en les dictadures parasitàries que impedeixen l’avenç social  de tantes nacions.  Una de les situacions més paradoxals és que les persones i els grups socials més inquiets d’aquestes societats aspiren a construir un model com el que tenim els països europeus.  Però sembla que cada cop més ciutadans d’aquests països europeus abominen d’aquests valors i, en major o menor mesura, no se’ls senten seus.

És cert que tots els ciutadans del món que es veuen obligats a fugir dels seus països mereixen la nostra solidaritat. Això no hauria de voler dir, però, que Europa pogués donar via lliure d’entrada a tots ells. Aquest és, com tots, un tema més complex del que sembla a primera vista. Però la diferència, si som Europa i no si som a Europa, es que Ucraïna és casa nostra. I ho és perquè ha estat atacada per haver volgut adoptar els principis polítics que, a nosaltres, els europeus, ens han anat tant bé.  Territorialment, històricament i culturalment, Ucraïna és Europa i si nosaltres també ho som no podem  abandonar-la. Això no treu que la Unió Europea i els Estats Units hagin actuat amb  millor o pitjor encert a l’hora de parlar amb Rússia sobre aquesta qüestió. Però fins i tot en el cas que la seva actitud hagués estat del tot maldestra –cosa, a més, que no és certa— res no justificaria l’agressió militar que ha endegat Putin.  He llegit a Vilaweb un text que reprodueix algunes de les reflexions del campió mundial d’escacs Garrri Kaspàrov, tenaç opositor a la dictadura de Putin. “La invasió d’Ucraïna per part de Putin –diu l’escaquista— no és més tolerable si penses que Putin es va sentir amenaçat per l’expansió de l’OTAN. Dir als ucraïnesos que van provocar Putin quan el van rebutjar i van avançar cap a Europa és com dir-li a una dona assetjada que hauria de portar les faldilles més llargues. No perdis de vista qui és el delinqüent i qui és la víctima”.

D’altra banda, la crítica, explícita o implícita, als valors europeus fa més fàcil la decisió de no defensar-los.  Som tan perfectes que si no és per arribar a una societat utòpica –i ja hem vist com han acabat els intents— no ens hi posem. Per a mi, aquest és un dels símptomes més evidents de la decadència intel·lectual d’Europa. En el benentès que en el cas concret que ens ocupa la reacció de l’anomenada societat civil ha estat força més franca i generosa que la de la classe dirigent.  Creuar en cotxe, o en  autocaravana, mitja Europa  per anar a buscar ucraïnesos fugitius a la frontera de Polònia pot resultar més o menys eficaç però constitueix un argument irrefutable que el sentiment d’Europa com a casa comuna existeix.

         I una última reflexió. Per a alguns dels qui ens hem mogut, si més no en el moment de dipositar el vot, al voltant del catalanisme centrista la manca de decisió  dels dirigents actuals de Junts per Catalunya en la defensa dels drets d’Ucraïna constitueix una altra mostra de la desorientació que sembla presidir moltes de les seves actuacions.  En aquest i altres temes el seu discurs, si és que el tenen, ha quedat  esborrat.  Recorden aquella manifestació de protesta pels bombardejos dels serbo-bosnians contra Sarajevo? Crec que és de la poques vegades  en les quals Jordi Pujol i Pasqual Maragall van manifestar-se l’un al costat de l’altre. Però d’això, és clar, ja fa molt temps.

Pàgina següent »