29
Gen
2023

Xavier Rubert de Ventós i els primers de la classe

Xavier Rubert de Ventós ha estat entre sempre entre els primers de la classe. Fill d’un pare i d’una mare rics i cultes va ser educat a l’Escola Virtèlia on també van estudiar, entre altres, Pasqual Maragall, Federico Mayor Zaragoza, Miquel Roca Junyent i Lluís Bassat. Jordi Pujol no en va ser mai alumne però sí confrare major de la seva Confraria. Eren el millor de cada casa en uns anys –finals dels quaranta, principis dels cinquanta– on tot, o quasi tot, estava en runes. Virtèlia constituïa una excepció, un refugi creat per antics mestres de la Mutua Escolar Blanquerna, catòlics que es movien en l’òrbita de la Federació de Joves Cristians.

La biografia de molts d’ells, si més no de tots el que acabo de citar, demostra que ben aviat van ser conscients de la seva condició de membres de l’elit potser perquè ja havien llegit, o els havien explicat, la paràbola dels talents: qui més en té, més n’ha de donar. I si de la seva generació en Xavier Rubert de Ventós va estar entre els primers, en el seu camp específic, el de la filosofia, i per extensió el del pensament va ser, sense dubte, el primer. A l’hora de parlar dels grans temes de la vida i de la mort, i dels petits temes de la vida quotidiana, i de la manera com ens podem organitzar políticament i socialment, i de Catalunya i Espanya, i dels límits i el futur de la ciència i la tecnologia, ha estat una de les persones més brillants que he conegut. En els llargs anys de la Guerra Freda i l’antifranquisme, quan semblava difícil que un intel·lectual es desmarqués de la línia ideològica que assumia, en Rubert de Ventós anava per lliure. En el terreny de la política això li va costar força disgustos entre els seus amics i correligionaris socialistes. Però no parlo només de política. Em refereixo a qualsevol qüestió d’actualitat sobre la qual, pel motiu que fos, ell era interrogat. Davant d’una pregunta capciosa o sobre un tema realment complex ell era capaç d’improvisar una resposta que feia pensar i dotada d’una lògica que no necessitava de gaires aclariments posteriors. En Rubert de Ventós ha estat un gran comunicador, amb ganes de fer-se entendre. En això s’assemblava més a la manera de fer nord-americana que als costums dels intel·lectuals francesos.

Aquesta llibertat de pensament el situava fora de l’òrbita de la Modernitat, que va ser el pensament imperant durant molts anys. Ell creia en el progrés però no en la il·lusió que els homes i les dones caminàvem de la cova al paradís. No és que abjurés del marxisme sinó que havent conegut de prop la universitat nord-americana se sentia molt lluny de Lukacs, Sartre o qualsevol altre d’aquests pensadors que buscaven la pedra filosofal –mai més ben dit– en un sistema ideològic del tot coherent i tancat. En aquest sentit, Rubert de Ventós se situava en la línia de la postmodernitat i n’és una prova els articles que, de la mà del seu mestre Josep Calsamiglia, va dedicar a Joan Crexells, a qui qualifica de precursor d’aquest moviment, al diari Avui, el gener del 1981. Alguns polítics o pensadors podrien haver imaginat que Xavier Rubert s’erigiria en el bel·licós refutador del pensament marxista majoritari en els ambients universitaris i culturals del país, però això no va succeir. Potser li faltava punch. Potser simplement va preferir passar de llarg.

Tal com també va fer el seu íntim amic Pasqual Maragall, en Xavier Rubert va evolucionar del socialisme a l’independentisme. No va ser una travessia fàcil com ell mateix ha explicat. Tanmateix, aquest és un episodi crucial per entendre la situació actual del país. Mentre la idea independentista quallava en els sectors més radicals, i més joves, de Convergència, els intel·lectuals del PSC s’ho miraven de reüll. Allò no podia sortir bé perquè, en el fons, aquella era una aspiració de menestrals amb mentalitat botiguera i escassa visió política. Ells, en canvi, eren els més preparats, estaven avesats a tractar amb el poder i, a més, a Madrid hi tenien uns col·legues amb qui congeniaven i que entenien perfectament el problema català fins al punt de proclamar que acatarien allò que aprovés el Parlament d’aquí. Esquematitzacio, ja ho sé, però no dic cap mentida. Perquè l’important és que quan es va demostrar que el PSOE de Madrid no estava per defensar la reforma de l’Estatut, van ser els dirigents menys catalanistes del PSC, i que no formaven part de l’elit sinó molt sovint de la militància del Baix Llobregat, els qui van conspirar contra Pasqual Maragall fins a fer-lo fracassar en el seu intent. Mai no és gaire recomanable humiliar en públic aquells que es creuen, i ho són, els més intel·ligents, els més preparats. Menys encara quan la situació que es pretenia solucionar presentava esquerdes de feia temps. En tot cas, és evident que el fracàs de la reforma de l’Estatut va accelerar l’assumpció de l’independentisme per part de persones que fins aleshores, per la classe social a la qual pertanyien, per formació intel·lectual, i per ideologia estaven convençudes que podrien ajudar a modificar de forma substancial les relacions entre Catalunya i Espanya sense cap trencament radical. Xavier Rubert de Ventós va ajudar de forma decisiva a formular les bases d’allò que ell en deia un independentisme no nacionalista. I van confluir dos corrents ideològics –el provinent del federalisme i el provinent del carlisme, per dir-ho en termes també simplistes– que van fer possible l’eclosió de l’1 d’octubre i les seves conseqüències.

25
Gen
2023

Quico Sabaté, el mite ambivalent

Fa uns dies TV3 va passar en horari nocturn la pel·lícula Quico Sabaté: sense destí, protagonitzada per Roger Casamajor, escrita per Mireia Llinàs i dirigida per Sílvia Quer. Finalment vaig decidir veure-la i no en vaig quedar decebut. I dic finalment perquè la figura d’en Quico Sabaté em segueix despertant una admiració contradictòria que em resulta difícil d’explicar a mi mateix. Perquè, d’una banda, el podem considerar un heroi. Ell no es va donar mai per vençut i al contrari de tants altres personatges d’aquí i de fora d’aquí que predicaven la Revolució i no la feien, ell feia la Revolució –o intentava fer-la– però no la predicava, perquè de predicar no en sabia gaire per no dir gens. Però fer la Revolució vol dir practicar la violència i practicar la violència vol dir matar. No podem admirar el Ché i declarar-nos pacifistes en el conflicte d’Ucraïna. Sabaté va ser l’autor o va participar en la mort de sis persones en enfrontaments no directament relacionats amb la seva activitat guerrillera. Marcel·lí Massana va ser l’únic dels quatre cappares maquis –els altres tres eren Josep Lluís Facerias, en Quico Sabaté i Ramon Vila Capdevila, “Caracremada”– que va morir al llit. Mossèn Dalmau i jo vam tenir ocasió de sopar amb en Massana en un bar de Montjuic quan acabava de tornar de l’exili. En parlar de l’ús de la violència el vell guerriller ens va dir: “Quan portes una pistola cal tenir molta sang freda per no fer-ne un mal ús”. Ho deia amb coneixement de causa. L’octubre del 1949 el grup que ell encapçalava havia matat, sense provocació prèvia, tres persones –entre elles un capellà– en una casa de Lluçà (Osona), un crim absolutament injustificable. L’octubre del 1978, quan va tenir lloc aquell sopar, aquest triple crim, del qual aleshores encara alguns en teníem noticies poc concretes, sobrevolava la taula.

Però, a la vegada, alguns dels episodis protagonitzats per Sabaté el situen al costat dels personatges mitificables de la nostra història més recent tal com reconeix l’historiador anglès Eric Hobsbawm que ha estudiat a fons el tema dels bandits contemporanis. “Para arreglar lo de los tranvías/id a buscar a Facerías./Contra el Requeté/viva Sabaté” deien algunes de les octavetes que cridaven a la vaga del 1951. Sabaté havia fabricat una mena de llançacoets per poder tirar des d’algun terrat propaganda antifranquista amb una certa impunitat. En una de les moltes ocasions en què es va trobar a Barcelona sense diners va atracar una botiga de roba i, pistola en mà, es va endur 4000 pessetes. Segons que explica el seu biògraf Antonio Téllez quan el cop que havia preparat va reeixir va tornar aquests diners. El 22 de desembre del 1956 Sabaté i la seva colla van dur a terme un dels atracaments que més ressò van tenir. De la seu central de l’empresa Cubiertas y Tejados, al carrer Lincoln, prop de la Via Augusta, es van endur prop d’un milió de pessetes. Era el dia de la paga doble. D’aquest atracament se n’han dit i escrit diverses versions. Jo conec, de viva veu, la de Josep Artigal, cosí germà de la meva mare, un dels fundadors de l’editorial Nova Terra, que treballava a Cubiertas y Tejados al departament de caixa. Era el que se’n deia un obrer de camisa i corbata. En Josep Artigal explicava que en Sabaté va entrar, va treure la metralleta que portava sota la gavardina i es va presentar “Sóc en Quico” així, en català. I va afegir: “Això no va per a vosaltres”.

Però allò que sense dubte li va proporcionar la condició de mite universal va ser el seu últim viatge a l’interior que va acabar a Sant Celoni on va ser mort per un membre del sometent local després d’una fugida èpica des del seu amagatall de prop de Banyoles. Aquesta mort va donar la volta al món. Va ser portada d’algunes de les revistes més importants dels Estats Units i Fred Zinemann en va fer una pel·lícula. El film és del 1964 però no es va poder estrenar a Espanya fins al 1979 amb el títol “Y llegó el día de la venganza”. Està protagonitzada per Gregory Peck i Anthony Quinn. A les pàgines de l’Avui vaig explicar, en aquell moment, les claus de la pel·lícula, que va passar força inadvertida. L’any 1972 Antonio Téllez va publicar en una editorial amb seu oficial a París i que duia el nom de Belibaste –nom de l’últim dirigent càtar, detingut a Catalunya i executat a Carcassona– la seva biografia sobre Quico Sabaté. Al cap de dos anys publicaria, ja a Ruedo Ibérico, la de Josep Lluís Facerias. Recuperada la democràcia, vaig fer uns tímids intents per treure la biografia de Sabaté en llengua catalana. No ho vaig aconseguir. No interessava ni a les editorials més o menys catalanistes ni a les editorials més o menys marxistes, que son les dues forces ideològiques que van prevaldre a Catalunya a la caiguda del franquisme.

En el número 20 de la revista “Nueva historia”, editada pel Grup Planeta, corresponent al setembre del 1978 es publica un ampli reportatge sobre l’últim viatge de Quico Sabaté des que passa la frontera per Costoja, on havia tingut un dels seus refugis més segurs, fins que es produeix l’enfrontament amb la guàrdia civil al Mas Clarà, prop de Banyoles. I al costat, un article d’Antonio Téllez sobre Sabaté i la guerrilla anarquista. En l’enfrontament del Mas Clarà van morir els quatre acompanyants de Sabaté, un tinent de la guàrdia civil i ell mateix va resultar greument ferit tot i que es va poder escapar. El reportatge ocupa la portada i deu pàgines de l’interior. I està escrit per qui signa aquestes ratlles. És el resultat del viatge que setmanes abans havíem fet el meu germà Manel, aleshores ja un expert muntanyenc; el seu amic Joaquim Roure, banyolí que coneixia el terreny i que es va ocupar també de les fotografies; la meva dona Maria del Carme i jo mateix en qualitat d’inductor. Crec que és la primera vegada després de la mort de Franco que es parla d’aquest viatge i de Quico Sabaté d’una manera no insultant ni condemnatòria. Substancialment, no aporta dades noves de les que Téllez inclou en el seu llibre. Tanmateix, Téllez va escriure des de Perpinyà, on vivia exiliat, i nosaltres vam fer el viatge a peu i això ens va permetre explicar detalladament l’itinerari que els maquis van seguir i recollir alguns testimonis orals. Per exemple, el paper d’un carter rural –en el reportatge en dèiem fins i tot el nom– que sembla que va ser el primer en advertir a la guàrdia civil de Besalú de la presència de cinc sospitosos. I del viatge em vaig quedar amb el dubte de saber què va passar exactament al Mas Clarà. Van morir els quatre acompanyants d’en Quico en l’enfrontament? A la pel·lícula de Sílvia Quer el més jove de tots és executat davant mateix del mas d’un tret al cap quan ell ja s’ha rendit. És molt probable que aquesta escena sigui exactament verídica. Però els altres tres maquis van morir en l’enfrontament o també van ser morts posteriorment a sang freda? Franco havia remodelat feia pocs mesos el govern i el que menys li convenia era un judici on la pretesa modernització del règim quedés en entredit. Potser és un episodi que mai s’acabarà d’aclarir.

13
Gen
2023

Stefan Zweig, les ombres d’un mestre

En alguna banda he llegit que aquest any 2023 queden lliures de drets les obres de Stefan Zweig i que, per tant, fàcilment es podran multiplicar les edicions dels seus llibres. En efecte, fa 80 anys, concretament el 22 de febrer ell i la seva segona esposa, Lotte, es van suïcidar a la casa de Petrópolis (Brasil) on havien trobat refugi durant la Segona Guerra Mundial. Zweig ha estat, per a mi, un mestre tot i que tinc la temptació d’escriure “el mestre”. Les seves biografies son les que jo he pres com a model a l’hora d’escriure les meves. Només si ens emmirallem en els grans noms podem apropar-nos a la seva sola de sabata. Però l’ambició no ha de faltar si de veritat ens creiem que els escriptors catalans –també el biògrafs– juguem a primera divisió.

Zweig és un excel·lent novel·lista –amb peces tan brillants com Mendel, el de los libros— i per això és capaç d’atrapar el lector des de la primera ratlla, i no deixar-lo fins a l’última, sense perdre ni un gram de rigor històric. Un exemple d’aquest rigor històric és la biografia de Maria Antonieta, una de les meves preferides (Jo tinc la segona edició publicada per Juventud l’any 1936). Ara, a la majoria de nosaltres el nom de Maria Antonieta no ens fa ni fu ni fa i potser només la recordem com una reina que va acabar a la guillotina. Però durant molts anys va ser el centre d’una tossuda controvèrsia entre els seus partidaris i els seus detractors. Els primers la tenien com una de les víctimes més injustes de la Revolució Francesa. Els segons la consideraven un exemple de la frivolitat dels monarques de l’Antic Règim que dilapidaven fortunes en capricis perfectament prescindibles mentre el poble es moria literalment de gana. Doncs bé, Zweig, amb arguments irrefutables, contradiu aquestes dues posicions i construeix la biografia més versemblant de Maria Antonieta fins al punt que serveix d’inspiració a la pel·lícula que Sofia Coppola n’ha fet no fa gaire temps. Maria Antonieta, sí, va començar com una reina frívola –i Zweig n’enumera les raons– però quan va arribar la Revolució va esdevenir molt és lúcida que el seu il·lús marit. I certifica que va mantenir relacions íntimes amb el comte Fersen i ho pot fer perquè aconsegueix llegir determinats paràgrafs d’algunes de les cartes que els dos amants s’havien escrit i que els partidaris monàrquics havien fet esborrar. El nostre escriptor les pot llegir gràcies a l’aplicació de tinta simpàtica.

Pel que fa a la seva capacitat literària al meu entendre un dels episodis més magistralment descrits a El mon d’ahir és quan, just acabada la Primera Guerra, Zweig decideix deixar Suïssa i tornar a Àustria. I a l’estació fronterera de Feldkirch, en el moment de canviar de tren, veu arribar un lent comboi especial on viatgen, camí de l’exili, l’emperador Carles i la seva família. Potser sí que Zweig i el tren de l’emperador van coincidir en aquella estació però les probabilitats que això passés son poques, entre altres raons, perquè Carles va entrar i sortir d’Àustria diverses vegades en el seu intent de conservar la corona i no sempre ho va fer de forma gaire solemne. A Zweig, però, li interessava construir, o reconstruir, una escena diguem-ne definitiva que servis de metàfora a la fi de tota una època. I ho va aconseguir. El lector s’hi veu, en aquella estació. És la diferència que hi ha entre la veritat i la versemblança i que autors com Josep Pla han sabut crear amb tanta saviesa literària.

Les ombres del mestre provenen no del que va escriure sinó del que no va escriure, i de com va morir. No va escriure mai una condemna clara, rotunda i explícita del nazisme, tot i que ell, entre altres raons per la seva condició de jueu, n’havia estat una de les víctimes. El nazisme, com és sabut, el va obligar a l’exili; primer, a Anglaterra i després –amb un breu parèntesi a Nova York– al Brasil. Alguns dels escriptors més destacats del moment –que es trobaven també a l’exili– el van pressionar de manera insistent però ell no va alterar la seva posició. Encara traumatitzat pel suïcidi d’Europa que va significar la Primera Guerra Mundial –on va jugar un paper destacat a favor de la pau– ara volia evitar la guerra de totes, totes, i fins a l’últim moment va mantenir l’esperança de poder-ho fer. Quan Hitler, finalment, va envair Polònia, va entendre que el seu món, el mon d’ahir, s’havia acabat per sempre més. Es va suïcidar al cap de pocs dies que les tropes japoneses, després d’una batalla espantosa, conquerissin Singapur. Això passava la segona setmana del febrer del 1942. Churchill, que n’havia vist de tots colors, va qualificar aquesta derrota com “el pitjor desastre de la història militar britànica”. I no li faltava raó. En aquell moment, i tot i que els Estats Units ja havien entrat en guerra, el nazisme d’Alemanya i l’imperialisme del Japó semblaven imbatibles. Poques setmanes després, concretament el 3 d’abril, també se suïcidava a Buenos Aires la periodista catalana Irene Polo. Per a les seves biògrafes, Glòria Santa Maria i Pilar Tur, Irene Polo també se sentia molt desanimada per la situació internacional –que entre altres coses feia impossible el seu retorn a Europa– i en una de les últimes cartes que escriu recull el suïcidi de Zweig.

Però el doble suïcidi de Petrópolis no va deixar de suscitar crítiques. En primer lloc perquè poca gent sabia –si és que ho sabia algú– que Lotte, la segona esposa de Zweig, patia una malaltia incurable que, en certa manera, justificaria el seu suïcidi. De forma majoritària es va entendre que va voler acompanyar el seu marit en l’acte de posar fi a la seva vida i jo recordo, per exemple, les crítiques que en feia Maria Aurèlia Capmany que comparava la mort de Lotte a la d’aquelles princeses orientals que eren obligades a suïcidar-se per ser enterrades al costat dels seus marits quan aquests morien. I per als intel·lectuals i escriptors compromesos en aquell moment en la lluita contra el nazisme el suïcidi de Zweig no va deixar de ser un acte de covardia o, per dir-ho d’una manera més suau, un acte ben poc exemplar. Així ho escriu, per exemple, Thomas Mann en una carta que envia a Friederik Zweig, la primera esposa del biògraf, el setembre del 1942 inclosa en el llibre Destellos de vida. Memorias publicat per “Papel de liar” l’any 2009. “Me cuenta usted –diu en referència a Zweig– que su esposa padecía una enfermedad incurable (algo que desconocía) y que tal circunstancia contribuyó decisivamente a decidir la muerte en común. ¿Por qué no lo dejó dicho, en lugar de declarar que el motivo de sus actos fue su desesperación con el presente y el futuro? ¿No era consciente de su responsabilidad frente a los cientos de miles de persones que colocan su nombre entre los de los más grandes, y para quienes su despedida habrá necesariamente de tener un efecto deprimente? ¿Frente a los muchos que compartían su sino en el mundo pero para los que el exilio era infinitamente más duro que para él, escritor de éxito sin preocupaciones económicas? ¿Consideraba su vida una cuestión privada? Se dijo acaso: “Sufro demasiado, Comprendedlo. ¿Me voy”? ¿Tenía derecho a conceder al archienemigo el honor de que otro más de los nuestros, enfrentado a la “renovación violenta del mundo”, plegase velas, concediese la derrota y se suicidase? Tal es la interpretación de los hechos, y el valor que tienen para el enemigo. Pero fue lo suficiente individualista como para no preocuparse por ello”. Vuitanta anys després les preguntes de Thomas Mann continuen interpel·lant-nos.

4
Gen
2023

Joan Manuel Serrat, el de cadascú

La guia oficial sense la qual a hores d’ara es fa molt difícil visitar les runes del poble explica que la mare de Joan Manuel Serrat va néixer a Belchite. Però en ares a una irritant equidistància no explica res més. I el que va passar és que en el moment de l’entrada dels “nacionals”, la noia va córrer a avisar els seus oncles del perill imminent que els assetjava. Però quan va arribar a la casa on vivien ja els havien assassinat. Amb els seus pares va passar el mateix: quan va aconseguir trobar-los, ja estaven morts. Aleshores va decidir fugir camps enllà fins arribar a Barcelona on, al cap dels anys, es va casar amb un obrer català que havia militat a la CNT. Podem discutir si Catalunya és o no és un país bilingüe, però del que no podem dubtar és que el nostre cantant, com moltes altres persones nascudes al nostre país, sí que ho és de bilingüe. Perquè, doncs, no hauria de cantar en castellà si aquesta era la llengua de la mare?

L’any 1967 jo tenia 20 anys i treballava a El Noticiero Universal. El diari em va enviar a fer la crònica del primer –o potser el segon—recital de Joan Manuel Serrat al Palau de la Música. Jo ja coneixia algunes de les seves cançons d’haver-lo vist actuar amb el Setze Jutges i d’haver escoltat algun dels seus primers discos d’aquells que només tenien quatre composicions. Però allò va ser diferent. Vaig rebre un impacte absolutament inesperat fins al punt que la distància entre la meva professionalitat i els meus sentiments va quedar del tot esborrada. Va cantar “La tieta” i jo, en la meva crònica, vaig titular “Les tietes” perquè jo tenia dues tietes, germanes, que eren exactament igual a les que Serrat descrivia en la seva magistral cançó. Ara, de gran, he sabut que la cançó està inspirada en una de les mestres que el cantant havia tingut de petit i d’aquí, per exemple, la frase final on parla de “la senyoreta” que és com els nens i nenes dels anys cinquanta les anomenàvem. Durant un temps dubtava de si Serrat havia conegut realment les meves ties perquè una d’elles treballava al despatx d’un “advocat gandul”–¡i, efectivament, ella es feia l’estreta!– i l’altra, que era la meva padrina, em comprava el palmó per Rams i em donava vint durets per posar a la llibreta. I a “Temps era temps” Serrat fa una descripció de la Barcelona de finals dels cinquanta tan exacta com la que jo puc recordar: el consultori de la senyora Francis, que escoltàvem cada tarda al tornar de l’escola; la Formación del Espíritu Nacional –i encara em sé de memòria el Cara al sol- -; el concurs “Lo toma o lo deja” que seguíem amb fruïció; o el rètol, per a mi incomprensible, que deia “Gomas y Lavajes”. Aquest rètol s’exhibia a l’aparador d’una de les botigues que passava amb les meves ties, les de la cançó, quan em portaven a dinar a Can Vinyeta, un restaurant familiar situat a l’entrada del carrer d’en Robador on, segons elles, feien els millors canalons de Barcelona i on també dinava una de les vedettes del Molino –Nati Mont–, que elles miraven de reüll. I podria explicar també com em va emocionar la primera vegada que vaig sentir, en un recital de Serrat a Barcelona, com tot el públic corejava els versos de Machado que ell havia musicat. Machado convertit, amb tota justícia, en un poeta popular. Quedava lluny –però potser només en feia cinc o sis— aquell any en què la meva dona i jo vam arribar a Sòria en auto-stop i ens vam fer obrir l’aula on Machado havia donat classes, d’on semblava que ningú no havia tret la pols, i després vam llogar una barca i vam remar pel Duero amb els versos del poeta a la mà.

Si explico tot això és per dir que, per fortuna, no sóc crític musical i que això m’estalvia una valoració objectiva de les cançons de Serrat. Els mestres en literatura i en periodisme ensenyen que, fins i tot en els relats més pretesament autobiogràfics, cal dominar la narració i no deixar-se endur pels sentiments. Però en el cas de Serrat això es fa difícil perquè algunes de les seves cançons molts les tenim enganxades a la pell, al marge de la nostra voluntat. Cadascú té el seu propi Serrat i això és una cosa que només aconsegueixen els grans artistes. Gràcies, Serrat, per les teves cançons i oblidem aquells que volem fer aquest país més petit del que ja és.

23
Des
2022

La tibetització de Catalunya

Està a punt d’acabar l’any 2022 i amb ell la teòrica celebració del centenari del naixement de Nèstor Luján. I dic teòrica perquè aquesta commemoració hauria passat sense pena ni glòria sinó hagués estat per la iniciativa de l’ajuntament de Mataró d’organitzar una exposició en memòria seva al Museu d’aquesta ciutat on va néixer i viure fins als 9 anys. D’aquesta exposició jo no sóc el més indicat per parlar-ne perquè n’he estat, a petició de la directora del Museu, el comissari.

El 18 de maig del 1983 Nèstor Luján va publicar un article a La Vanguardia titulat “La tibetización de España”. Amb l’excusa de la celebració del centenari del naixement d’Ortega i Gasset, Nèstor recupera la idea de la tibetització d’Espanya, és a dir, la tendència a l’aïllament que el filòsof feia néixer en el Concili de Trento. “Nos sobrecoge –escriu Nèstor— que estemos dispuestos a tibetizarnos en nuestras patrias, en nuestras regiones, a vivir intensamente nuestros pequeñísimos problemas. Nos estremece imaginar que lleguemos al caso de siempre, que lo que importa y pasa en el mundo no nos parezca ser digno de ser convivido por nosotros de una manera intensa”. Nèstor es referia tant a la situació d’Espanya com a la de Catalunya i la seva reflexió partia de la polèmica sobre si era més correcte parlar simplement de “crema” per referir-se a aquestes postres –com es reivindicava des d’alguns sectors– o si calia dir “crema catalana” perquè no era l’única existent al món, i aquesta era l’opinió que ell defensava.

Aquest article m’ha vingut al cap a propòsit de l’escàs ressò que ha tingut el centenari del naixement de Luján. Escàs ressò vol dir que, per exemple, ni el govern del nostre país ni el Col·legi de Periodistes de Catalunya han pres cap mena d’iniciativa per divulgar la seva figura i la seva obra. Ignorància, sectarisme, indiferència o les tres coses a la vegada? La classificació ideològica dels nostres intel·lectuals, escriptors i periodistes ens evita el treball de llegir-los. El que ens interessa és saber si son, o eren, de dretes o d’esquerres i tota possible discussió –sobre la immigració, les centrals nuclears o la invasió d’Ucraïna— queda sotmesa no a la fortalesa dels arguments esgrimits sinó a l’etiqueta ideològica que acabem per penjar al nostre contra-opinant. En aquest context, en Nèstor ho té molt complicat perquè la seva figura i obra sobrevisqui. Per a la generació de periodistes que van participar de forma activa en la Transició era, evidentment, un personatge de dretes. Es manifestava a favor de les polítiques de Reagan i Tatcher, estava inequívocament a favor de l’OTAN, se’n reia de Sartre i els seus acòlits més o menys marxistes i observava amb perplexitat com el PSUC, aleshores al govern de la ciutat, convertia l’anàrquica festa del Carnestoltes, que havia deixat d’estar prohibida, en una endreçada i pautada celebració. ¿Però no era aquest mateix Nèstor aquell que havia acabat, durant el franquisme, davant del Tribunal d’Ordre Públic, condemnat i destituït com a director de Destino? ¿I no és cert –encara que l’únic llibre sobre aquest episodi ho ignori—que els seus articles setmanals Destino van ser un dels inductors de la vaga de tramvies de Barcelona del 1951? I, a la vegada, ¿no es manifestava Nèstor Luján partidari de totes les llibertats possibles inclosa la de la interrupció de l’embaràs i l’eutanàsia? Es declarava epicuri i amant del luxe i això semblava un pecat mortal per a les esquerres i a la vegada admetia que, encara que tingués més por que ningú, era incapaç de creure en qualsevol mena de transcendència, i això podia semblar un sacrilegi per part de les dretes.

Si aixequem una mica més la mirada comprovarem que el periodisme de Nèstor Luján, separat el gra de la palla perquè va escriure milers d’articles, brilla de forma especial quan reflexiona sobre els problemes de fons de la societat que li ha tocat viure tant des del punt de vista polític, o geo-polític, com social. Ell és dels primers en adonar-se de la decadència d’Europa i això no és fruit de cap elucubració teòrica sinó dels viatges que ha pogut fer, i especialment del que fa al Japó i a Hong- Kong el gener del 1984. La puixança econòmica de l’Extrem Orient contrasta amb la conformitat espiritual d’Europa. “Espero –va escriure– que dintre d‘uns anys, quan els historiadors del futur es demanin de què va morir Europa, com que no els mancaran explicacions, no oblidaran aquesta, que és fonamental: l’horror a la cultura pròpia”. I sobre la substitució de la cultura de les lletres per la cultura de la imatge diu: “Hemos pasado de la persuasión de las letras o a la conformada fascinación de la imagen que iguala ilusiones y desengaña de aventures. Tota una mitología se está desmoronando”.

Podríem dir, doncs, que Nèstor Luján ha estat una de les víctimes de la tibetizació sobre la qual ens alertava. Perquè no es tracta d’un cas aïllat. En aquests últims temps la tibetització ha crescut a Catalunya de forma considerable especialment en el camp de determinades polítiques culturals i en molts dels espais dels mitjans públics de comunicació. La Biennal del Pensament, per exemple, organitzada pel CCCB ha portat a Barcelona alguns dels pensadors i creadors més destacats de tot el món. Quin seguiment se n’ha fet des dels nostres mitjans públics? Més aviat escàs, per dir-ho en termes no ofensius. I, en canvi, la proporció d’espai dedicat al món casteller –per posar un exemple ben vistós– ha crescut d’una forma espectacular de manera que, mentre dura la temporada, se’n fa, en els nostres espais públics de ràdio i televisió, un seguiment exhaustiu amb programes especials i informació i comentaris sobre els “resultats” de cada trobada. No tinc res a dir sobre l’afició a crear castells humans a canvi, això sí, que es reconegui que es tracta d’una pràctica d’alt risc especialment polèmica pel que fa als dubtes ètics que planteja la utilització de nens i nenes en l’anomenat pom de dalt.

Tibetitzem el país quan celebrem centenaris que en comptes de servir per mirar el personatge homenatjat amb els ulls d’ara ens limitem a repetir sense gaire esforç els seus mèrits literaris i patriòtics. Tibetitzem el país quan estimulem o premiem treballs històrics o literaris que no tenen en compte la situació internacional de la figura o episodi estudiat com si a Catalunya haguéssim viscut dins d’una capsa impermeable a les grans sacsejades ideològiques del segle vint. Tibetitzem el país quan no som capaços d’honorar tal com es mereixen els nostres savis i escriptors simplement perquè no son dels “nostres”. Jo he vist de lluny com a Ripoll el president Pujol s’entestava a convèncer Monsterrat Caballé que podria ser una de les màximes ambaixadores de la catalanitat. Si més no, a les dues últimes conselleres de Cultura els ha faltat aquesta altura de mires. I ajuda a la tibetització del país la revista Capçalera, que edita el Col·legi de Periodistes de Catalunya, l’últim número de la qual publica un article en memòria de Maria Matilde Almendros, una de les veus més professionals i més familiars en la ràdio de la nostra infantesa i adolescència. Però del centenari de Nèstor Luján no se’n diu res. L’homenatge a Maria Matilde Almendros el crec del tot merescut. Em queixo no del que hi ha a Capçalera sinó del que hi falta.

Jean François Revel, un dels grans periodistes francesos del segle XX, tenia Nèstor Luján en gran estima fins al punt de tractar-lo, en una carta manuscrita, d’”estimat amic i mestre”. Els francesos –ja ho sabem—no son gaire partidaris de la tibetització de les seves figures i de la cultura que aquestes figures han creat. Més aviat al contrari. Deuen tenir molts defectes, com tots nosaltres, però el seu país se’l creuen. I potser, tal com no es cansa de dir l’Àlex Susanna, aquest és un dels nostres grans problemes. Que no ens acabem de creure el país que tenim i les seves figures. Potser és això.

15
Des
2022

Calders, Enzensberger, i la postmodernitat

A Pere Calders li agradava dir que el seu naixement havia quedat emmarcat per dos episodis singulars: l’esclat d’un gran tro i el naufragi del Titànic. Potser per això, de gran l’escriptor reconeixia que sentia una atracció irrefrenable envers les tempestes i tot sovint, quan al seu barri n’esclatava alguna, pujava al terrat de casa seva per contemplar-la en tot el seu esplendor. Calders va néixer el 29 de setembre del 1912. El Titànic s’havia enfonsat uns mesos abans; concretament la nit del 14 al 15 d’abril d’aquell mateix any. Van morir-hi 1496 persones. L’impacte per la tragèdia va venir acompanyat per l’estupor que el naufragi havia provocat. ¿Com podia ser que el vaixell més modern i sofisticat que mai s’havia construït quedés partit en dos per un simple iceberg? El tema obsessionava l’escriptor fins a tal punt que va inspirar-li la novel·la Ronda naval sota la boira, publicada el 1966. El paral·lelisme és quasi explícit: el Panoramic, un vaixell amb passatge i càrrega, pateix una avaria en alta mar i queda enganxat a un bucle de boira que el fa invisible als ulls dels possibles salvadors. Cap de les grans potències és capaç d’enviar-li socors; dins del vaixell se succeeixen les discussions que posen en dubte la visió del progrés indefinit i, finalment, el vaixell s’enfonsa.

Pere Calders va viure en els últims anys del que n’hem dit Modernitat; un pensament que presenta una visió optimista de la Història; un pensament que troba en Hegel les seves bases filosòfiques, qualla durant els anys de la Il·lustració i queda justificat pels avenços científics i tècnics dels segles divuit, i sobretot dinou, que canvien de dalt a baix els modus de vida de la societat. La humanitat camina de la cova al paradís i aquest paradís no és només conseqüència dels esmentats avenços materials sinó d’un conjunt de proposicions filosòfiques que l’acompanyen i que acaben per proposar una revolució social que haurà de portar el paradís a la terra. En el seus discursos Lenin s’atipa de parlar de “l’home nou” que el comunisme construirà.

Pere Calders i Rossinyol –
Foto: Wikipedia

Calders no hi creu en aquesta visió rectilínia de la història, on tot sembla estar previst. Calders creu en l’atzar i en les “veritats ocultes” com ho proclama el seu famós llibre de relats. Això el situa a contra-corrent de la majoria d’intel·lectuals i escriptors de la seva època. La seva posició ideològica queda clara en els dos textos teòrics més importants que escriu: la sèrie de sis articles que publica a Serra d’Or entre el maig i el desembre del 1966 i que constitueix una refutació explícita, amb nom i cognom, de la doctrina del realisme social predicada, en aquell moment, pel professor Joaquim Molas; i el discurs que pronuncia el 1992 quan és investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquesta vegada és Antoni Tàpies –això sí sense citar-lo— el destinatari de la seva diatriba. Joaquim Molas i Antoni Tàpies van ser, en un moment donat, representants conspicus d’aquesta visió optimista de la Història, feta de grans objectius, i que trobem en el rerefons dels seus postulats i de la seva actuació com a crític literari, l’un; i com a pintor i assagista, l’altre.

Hans Magnus Enzensberger –
Foto: Forbes

Hans Magnus Enzensberger va néixer el 1929 i, per tant, era força més joves que alguns dels cappares de la Modernitat com van ser Bertold Brecht (1898) o Jean Paul Sartre (1905). Cronològicament l’hem de situar molt a prop de Jean François Lyotard (1924), Jean Baudrillard, nascut al mateix 1929; o Gianni Vattimo, que és del 1936, tres dels intel·lectuals més prestigiosos d’entre els qui van decretar la fi de la Modernitat i van donar arguments als postulats de la Postmodernitat. Perquè després de les dues guerres europees –només en mig segle, el període més sanguinari de tota la història del Continent—i del fracàs del comunisme resultava molt difícil continuar assumint una la visió global, i utòpica, de com arribar a aquell somniat paradís. El filòsof francès André Glucksmann, a qui vaig tenir el privilegi d’entrevistar en un dels seus viatges a Barcelona, ho expressava així: “Ara no ens cal saber on és el Bé absolut per lluitar contra el Mal concret”. És a dir, no ens cal tenir una ideal global del món –comunista, socialista, cristià, etc…—per protestar contra els bombardejos serbis a Sarajevo, que és l’exemple que posava. Per inscriure’t o col·laborar amb una ONG no et demanen quin model social defenses, si és que en tens algun, sinó si estàs disposat a participar en una iniciativa concreta.

Quan Enzensberger va voler mostrar la seva angoixa pel món de certeses absolutes que amb la Modernitat desapareixia va escriure un llibre de poemes titulat “El hundimiento del Titanic”. El va escriure entre el 1969 i el 1977 a L’Havana i Berlín, és a dir, en dos dels epicentres de la Guerra Freda, La versió castellana és obra d’Herberto Padilla, l’empresonament del qual per part de Fidel Castro va suposar la fi de l’idil·li entre la intel·lectualitat esquerrana d’Europa i Sud-Amèrica i la revolució cubana. En aquesta ruptura, Enzensberger hi va jugar un paper decisiu. “¿De qué hablábamos?” –amb aquesta pregunta comença el cant XXIX–¡ah, sí, del final! /Hubo una época en que nosotros todavía creíamos en él. / (¿A qué te refieres con “nosotros”?), como si algo/alguna vez zozobrara, desapareciera para siempre/ sin una sombra ,/fuera abolido de una vez y por todas, sin dejar las huellas de rigor/ (las famosas “reliquias del pasado”).

Aquest poema Enzensberger el va publicar el 1978. Feia dotze anys que Calders havia tret la seva Ronda naval sota la boira.

28
Nov
2022

Un temps que és a punt d’acabar-se?

El món en suspens és el títol del nou dietari, corresponent a l’any 2020, que l’Àlex Susanna ha publicat a la col·lecció “A tot vent” de les Edicions Proa. El món en suspens correspon a l’any de la pandèmia quan el món, en efecte, s’havia aturat i els ciutadans estàvem obligats a quedar-nos a casa mentre a les residències i als hospitals la nova pesta provocava milers de morts. Perdre el control sobre la pròpia vida. Patir a l’atzar els estralls de la pandèmia, com aquests ciutadans de Kiiv o de qualsevol altra ciutat ucraïnesa que saben que una bomba els pot caure a sobre d’un moment a l’altre i matar-los, matar algú de prop seu o deixar destruïda la seva casa.

El llibre de Susanna és ple de reflexions sobre el tema; reflexions seves i reflexions de molts dels seus amics amb qui es comunica per correu electrònic o per carta. Alguns mai no vam creure que la pandèmia significaria un punt i apart en la història de la humanitat. Si de cas, hauria de servir per dues constatacions no sempre presents en el pensament contemporani: que els humans continuem essent uns éssers extraordinàriament fràgils; i, a la vegada, que els humans gràcies a la Cultura –entesa en el seu sentit més ampli que inclou la Ciència— som capaços de grans coses. Per exemple, de trobar una vacuna en menys d’un any capaç de vèncer la pesta.

Àlex Susanna | Foto: Biel Susanna

Jo podria comentar l’escriptura en tot moment elegant de Susanna; la seva aparent facilitat per descriure’ns –i fer-nos creïble— tant la simplicitat, o la majestuositat, d’un paisatge, com el significat últim d’un poema, de qualsevol text literari o d’una pintura. L’Àlex és un escriptor amb capacitat per parlar, amb coneixement i ofici, sobre tots els temes que es proposa i això vol dir que per a ell escriure no és només una vocació sinó també una professió; i aquesta segona qualitat constitueix tota una garantia per a qualsevol que el vulgui llegir. També podria tornar a dir que l’Àlex Susanna és un home de cultura en el sentit més clàssic del terme, és a dir, una persona amb uns coneixements sòlids assimilats de forma progressiva i pausada absolutament a les antípodes del que podria ser l’autodidactisme tan freqüent –per tantes raons, totes elles prou justificades— al nostre país. L’Àlex sembla saber tot el que cal saber per poder exercir d’escriptor –en concret, d’assagista i poeta— amb plenes garanties i amb total naturalitat. I, finalment, també seria just subratllar l’extraordinària capacitat i voluntat de l’Àlex per esdevenir el centre d’una teranyina de relacions de la qual formen part escriptors i artistes de punts de vista ideològics i estètics molt distants quan no clarament oposats. L’Àlex Susanna practica una diplomàcia absolutament infreqüent entre els creadors culturals dels país la majoria dels quals solen viure arrecerats en la seva capelleta d’amics i seguidors més o menys lleials. D’altra banda, ell és un intel·lectual acostumat a manar, que ha exercit responsabilitats importants tant en l’empresa privada com en l’Administració Pública. Però en aquest país, si més no en l’àmbit cultural, que és el que jo conec, sovint passa que els càrrecs de responsabilitat no són ocupats per les persones més idònies i quan els ocupen no solen durar gaire. Això explicaria que l’Àlex Susanna hagués d’abandonar el Departament de Cultura després de no trobar-hi l’acomodament que a tots ens hauria beneficiat.

Però més enllà d’aquestes consideracions allò que més m’ha interessat d’aquest dietari és una de les preguntes que es pot despendre de la seva lectura: el món que ens retrata l’Àlex Susanna és un món que continuarà o que està a punt d’acabar-se? “Escurem un temps –escriu en una de les entrades—que potser és a punt d’acabar-se’ns –el temps tal com l’hem conegut fins ara, fet de màxima llibertat, disponibilitat i plens poders sobre tot— o ja se’ns ha acabat i no ho sabem, i l’únic que ens és dat de fer és escurar-ne els rosegalls”. L’Àlex es refereix a les conseqüències de la pandèmia; al punt i a part que ha pogut significar en la vida de cadascun de nosaltres i en la vida col·lectiva de la societat. Però jo he entès que la pregunta va més enllà; que allò que ha de resultar especialment inquietant és constatar que aquest mon amable, diplomàtic, on els conflictes més punyents acaben resolent-se al voltant d’una taula ben servida –i sóc conscient de la caricatura– s’està acabant no pas per culpa de la pandèmia sinó per l’evolució social que estem vivint. En general, els ciutadans catalans d’avui consumim més cultura que no pas fa trenta anys. Però en alguns àmbits, per exemple, el de l’assaig –que em sembla conèixer prou bé— i potser també en el de la poesia la recepció lectora és tan minsa que aquells que el practiquen –o que el practiquem—hem esdevingut una mena de secta on procurem no fer-nos mal els uns als altres. Fa pocs dies vaig assistir a la presentació d’Acaçar la boira el darrer llibre publicat per Ferran Sáez. Quants exemplars se’n vendran? I del dietari de l’Àlex? Estem parlant de dos dels millors assagistes actuals en llengua catalana.

Podríem pensar, d’entrada, que es tracta d’un problema local. Ja el professor Molas parlava fa uns quants anys de l’embut que es produeix, en l’àmbit de la literatura catalana, en el pas que va de la producció literària al consum. Quins canals fiables d’informació té el lector? Només la premsa escrita fa un esforç de comunicació i crítica. Però d’uns mitjans públics audiovisuals on prima l’obsessió per ser divertits i un Departament de Cultura que es limita, en el millor dels casos, a ser un administrador de competències no cal esperar iniciatives gaire ambicioses. I, naturalment, podríem també queixar-nos de la desafecció de la lectura que es produeix quan els escolars arriben a l’adolescència, etcètera. Però també podria ser que allò que estès en crisi fos aquest model de cultura basat en la lectura, en l’esforç per escriure bé, en la voluntat de coneixement; un problema en absolut local i del tot relacionat amb el predomini abassegador de les anomenades xarxes socials que han capgirat els sistemes tradicionals de transmissió de la informació. O podria ser que, en el cas català, es conjuminessin les dues causes fins a provocar una mena de tempesta perfecta que tampoc no sembla inquietar massa ningú, excepte els escassos escriptors que formen part de la secta.

Aquesta és, potser, la paradoxa més gran que suggereix la lectura del dietari de l’Àlex Susanna. És un brillant exemple de prosa assossegada que acaba per desencadenar una pregunta del tot desassossegant.

22
Nov
2022

Dues o tres coses que jo sé de Mozart

El professor Juan Velarde Fuentes va publicar, l’any 1981, un llibre titulat El libertino y el nacimiento del capitalismo. Jo el vaig llegir en la seva quarta edició publicada el 2006 per La Esfera de los Libros. La tesi és ben senzilla: van ser el llibertins i els maçons els qui, amb la seva actuació, van dinamitar les estructures de l’Antic Règim i van possibilitar una revolució –la francesa— de la qual encara vivim, o hauríem de viure. Sobre la importància de la maçoneria en la destrucció de l’Antic Règim en parla un altre llibre que també em va interessar molt: Encyclopedie. El triunfo de la razón en tiempos irracionales, de Philipe Blom, publicat per Anagrama el 2007. Hi apareixen els grans noms de la Il·lustració amb Diderot al capdavant. Els il·lustrats –molts d’ells, maçons o empeltats de l’esperit maçònic— van anar estenent-se com una taca d’oli entre les esferes polítiques de l’Antic Règim perquè eren els més preparats per a las tasques de govern i administratives. Fins a tal punt va arribar aquesta infiltració que alguns dels encarregats pel rei de vigilar els escrits dels enciclopedistes formaven també part de la colla dels il·lustrats. Els sistema de l’Antic Règim –ens venen a dir Velarde Fuentes i Blom— estava corcat des de dins.

He recordat aquests dos llibres després d’haver presenciat la versió del Don Joan de Mozart que aquests dies s’està representant a diversos teatres de Catalunya dins del cicle que cada any organitzen els Amics de l’Òpera de Sabadell. Jo hi estic abonat i, per tant, no m’ha estranyat gens la dignitat de la representació, la qualitat dels cantants que hi participen, l’obligada austeritat de l’escenografia que evita els deliris que els espectadors havíem de patir en teatres de més renom. Em permeto recomanar, als amants d’aquesta òpera que, un cop vista aquesta representació, demanin a una amistat, lloguin, o comprin la versió que, en el seu moment, en va fer Josep Losey. Tocaran el cel amb les mans.


Mozart en 1770,
a 14 anys, tocant en un clavicordi el moviment molto allegro de la seva sonata K. 72. S. dalla rosa.

Foto: Erich Lessing / Àlbum
Arxiu: https://historia.nationalgeographic.com.es/a/mozart-genio-mas-fulgurante-siglo-xviii_9275

Don Joan és la història d’un llibertí escrita per un llibertí de veritat: Lorenzo de Ponte, llibretista, com se sap, d’altres òperes de Mozart. La seva vida la va recollir, ell mateix, en unes Memòries de les quals en tenim una excel·lent versió en català obra del professor Antoni Seva, publicada per Quaderns Crema l’any 2006. Don Joan és oficialment la història d’un llibertí però és moltes coses més. Per exemple, sota l’aparença del Comanador s’amaga l’ombra del pare mort poc abans que Mozart comencés a compondre Don Joan. La seva trobada final és una escena plena de retrets i remordiments que ens recorda l’encara no existent, en aquell moment, univers freudià.

Els esforços de Don Joan, el llibertí, per ficar-se al llit amb Zerlina, la pagerola, donen la raó als arguments de Velarde Fuentes. Per aconseguir els seus objectius Don Joan conculca la base de l’organització social de l’Antic Règim: se salta els estaments oficials en els quals està dividida la societat i, amb aquesta actuació, obra una via d’aigua que va en la mateixa direcció dels esforços dels maçons. Les classes socials no son compartiments estancs, inamovibles, sinó que es poden barrejar ja sigui a causa de l’amor (o el sexe) en el cas dels llibertins; ja sigui a causa de la meritocràcia en el cas dels maçons. Com que no hagués passat la censura del rei Josep II –encara que es tractés d’un rei més “il·lustrat” que la majoria dels seus súbdits– Da Ponte i Mozart utilitzen la paraula però també la música i el mim. Per això, l’escena on els amics de Zerlina son convidats a entrar a palau i a ballar és tan important. Recordem-la: per tal de poder-se quedar a soles amb Zerlina, Don Joan ordena al seu criat Leporello que obri les portes del seu palau i hi faci entrar tots els convidats a la boda de Zerlina. Aquesta invitació ja constitueix una proposta absolutament revolucionària. Els camperols no entraven als palaus dels senyors a no ser que fos per fer-hi un servei concret. L’escena pot recordar aquella que diuen que van protagonitzar Napoleó i els seus generals quan uns quants anys més tard van entrar a Viena, victoriosos. Van tenir pressa per arribar al palau imperial, situat al centre de la capital, i posar les seves botes brutes de fang sobre la taula de l’Emperador. La notícia, quan es va conèixer, devia convèncer el poble més o menys conscienciat que això de la Revolució anava de veritat. I per si no quedava clar, Da Ponte i Mozart proclamen als quatre vents les danses que els camperols podran ballar un cop entrats a palau: el minuet, ball aristocràtic; la contradansa, ball burgès; i l’alemanya, ball popular. Altre cop, doncs, els esquemes trencats. No ha d’estranyar que els nobles contemplin l’escena amb estupor i que vulguin venjar-se de Don Joan.

Com ja ha estat repetidament subratllat, a La flauta màgica la petjada
maçònica és força perceptible. Tamino ha de superar diverses proves abans de ser digne de manar –o regnar, digueu-ho com vulgueu–. És el triomf de la meritocràcia, dels més capaços. Els que hem estat boy-scouts ja sabem de què va: per assumir més responsabilitats dins l’estructura de la secció havíem d’anar superant proves. Només els més preparats i persistents arribaven a cavaller escolta. (Jo només en vaig conèixer un). Tamino ha de mostrar que és un home fort, capaç de dominar les passions. I això de les passions ho hem d’entendre des de la perspectiva del segle XVIII que no és en absolut la del segle XIX. El segle XVIII és el segle de la Raó; el segle XIX, el de la passió. La mirada del segle XVIII sobre la dona és una mirada, en el millor dels casos, commiserativa. La dona es deixa endur, per
naturalesa, per la passió i, per tant, no és digne d’ascendir fins al capdamunt de l’escala social. És, també, el cas de Papageno. Li agrada beure i menjar i això l’aparta de l’esperit de sacrifici que han de tenir els homes superiors. Menjar, beure i portar al món papagenets i papagenetes. Tamino, mentrestant, haurà de suportar quedar aïllat de Pamina i aguantar els seus retrets i la seva desesperació. Per cert, la mirada de Salvador Espriu sobre la naturalesa humana i les seves passions s’assemblava força a la que fa possible que Tamino triomfi.

Crec recordar que en la versió que de La flauta màgica ens van oferir Els Comediants al Liceu l’obra acabava amb una mena de recompensa cap a Papageno, tot i no haver superat les proves. Si això hagués anat així, hauria estat una versió molt “progre” –per dir-ho d’una manera entenedora— de l’obra de Mozart. El reconeixement a la igualitat per baix. No sé si el nostre genial músic hi hagués estat gaire conforme.

7
Nov
2022

Un sopar a Casa Darío

Devia ser la primavera o la tardor de 1982 quan l’intel·lectual i polític gallec Xosé Filgueira Valverde (1906-1996) va visitar Barcelona. Ell ja coneixia la ciutat si més no des de l’any 1935 quan havia guanyat la càtedra de llengua i literatura espanyoles de l’Institut Jaume Balmes. Ara, als seus més de 70 anys, tornava a Barcelona com a conseller de Cultura del primer govern autonòmic de Galícia en mans d’Alianza Popular. Havia començat com a galleguista abans de la guerra civil. Després de la contesa havia acceptat càrrecs de responsabilitat dins del franquisme –alcalde, durant molts anys, de Pontevedra— i en conjunt representava aquest galleguisme moderat tan semblant, en alguns aspectes, a la Lliga catalana. Galleguistes i gent d’ordre. La figura de Filgueira Valverde ha estat objecte de molts homenatges a Galicia i, a la vegada, combatuda pel nacionalisme gallec no contaminat pel franquisme que, tanmateix, no qüestiona els seus mèrits acadèmics i literaris.

Després, Filgueira Valverde va voler sopar amb la colònia gallega de Barcelona. El sopar es va fer al restaurant Casa Darío del carrer Consell de Cent, especialitzat, aleshores i ara, en cuina gallega. El menjador estava ple de persones rellevants de procedència gallega com ara el delegat del Banc d’Espanya a Barcelona. El missatge de Filgueira Valverde va ser clar: els ciutadans gallecs que vivien a Barcelona havien de fer costat a l’autogovern de Catalunya i a les seves institucions.

És possible que Nuñez Feijoo hagi practicat, en un període determinat de la seva vida política, aquest galleguisme moderat, de dretes, tan arrelat a Galícia. Però no ha calgut gaire temps per comprovar que, si de cas, aquesta moderació s’ha quedat dins del territori que ell ha governat fins fa ben poc. Pressionat per l’ala més dura del PP, Nuñez Feijoo ha acabat per assumir uns punts de vista radicalment allunyats dels de Filgueira Valverde que, a la seva manera, va voler contribuir a l’entesa entre espanyols. Allò va ser un miratge que va durar fins que els franquistes es van adonar que no serien jutjats per ningú i van començar a exhibir-se amb un desvergonyiment cada vegada més desacomplexat. Nèstor Luján, del qual aquest any celebrem –o hauríem de celebrar— el centenari del seu naixement, va advertir en més d’un article que la dreta espanyola que es va articular després del franquisme no es creia plenament els valors democràtics i que això constituïa un pes feixuc capaç de condicionar el futur de la política i la societat espanyoles. El temps li ha donat la raó.

Així que va poder Felipe Gonzalez es va desfer del llast del marxisme i el PSOE va arraconar al quarto dels mals endreços algunes de les seves figures històriques més preeminents. Penso, per exemple, en Indalecio Prieto, Juan Negrín, Largo Caballero o el propi Manuel Azaña, encara que aquest darrer no fos del partit. En canvi, ¿quan temps ha calgut per desterrar el nom de Franco de places i carrers? ¿Quants ciutadans menors de 40 anys saben, per exemple, que Queipo de Llano, nom ara tan d’actualitat, es va comportar durant la nostra guerra incivil com un autèntic assassí? Només cal llegir Paul Preston i el seu holocaust espanyol per fer-se’n una idea.

Ja fa anys que l’esquerra política espanyola és homologable, en termes generals, a l’esquerra dels països democràtics europeus. De la dreta no es pot dir el mateix. La dreta espanyola ve, majoritàriament, de Franco. La dreta francesa, per exemple, de la lluita contra el nazisme i de l’assumpció real dels valors democràtics i liberals. I Churchill, paradigma de la dreta anglesa, va ser un dels salvadors de la democràcia –o el salvador de la democràcia— en un dels moments més tràgics i dramàtics del segle XX europeu. Però no només la dreta espanyola ve majoritàriament de Franco sinó que en el període de temps que va de Filgueira Valverde a Nuñez Feijoo ha fet una reculada tan notòria que, en aquests moments, constitueix un dels principals problemes per a la bona política i la convivència entre tots plegats. S’ha convertit en una força desestabilitzadora de la nostra democràcia. I així anem.

4
Oct
2022

Josep Ribera i Salvans, un català a Mèxic

De Mèxic m’arriba la notícia –i després la trobo al Diari de Terrassa– de la mort de Josep Ribera i Salvans, un dels animadors culturals més destacats de la colònia catalana exiliada a Mèxic on va a ser president de l’important Orfeó Català. Josep Ribera havia nascut a Terrassa ara fa noranta anys i vivia a Mèxic des del 1943, després que el seu pare, que ja s’hi havia exiliat, vingués a Catalunya a buscar-lo. Jo el vaig conèixer en el viatge que vaig fer a Ciutat de Mèxic quan estava preparant la biografia de Pere Calders. De seguida vaig quedar fascinat per la seva personalitat, que s’allunyava del tot del tòpic de l’emigrant enyoradís que somia, des de lluny, una pàtria que ja no existeix. Josep Ribera tocava de peus a terra i potser per això, i pels seus coneixements professionals –era enginyer químic—va ocupar càrrecs de la màxima importància dins de l’empresa química Du Pont. Posseïa la lucidesa dels valents. Per exemple, explicava que quan entonava allò de “per quan vingui un altre juny/esmolem ben bé les eines” no podia deixar de pensar que quan el juny de veritat arribés, si es que arribava, les eines ja estarien rovellades de tant esmolar-les. Només el vaig veure emocionar-se en parlar de la figura de Pau Casals –havia assistit a alguns dels seus concerts—i vaig entendre com d’injustos podem ser des d’aquesta riba quan, en raó de la veritat despullada, desmitifiquem els poc mites col·lectius que tenim (o teníem).

Josep Ribera semblava saber totes aquelles coses que poden interessar l’esperit xafarder d’un periodista (que consti: un esperit repetidament lloat per Josep Pla). Recordo, per exemple, com em va situar la figura del “subcomandante Marcos”, aleshores a la cresta de l’onada, en el seu context ideològic i social més realista, i com em va advertir que a Mèxic les opcions menys lògiques son les que generalment acaben essent les bones. I, en efecte, l’últim dia del viatge a l’aeroport em vaig haver de posar a la cua que deia “destinación Madrid” per arribar a Barcelona perquè la que deia “destinación Barcelona” –que era la meva, i no passava per Madrid– duia a un altre lloc.

Seguia de prop la política mexicana i, en el moment en què el vaig conèixer, s’interessava d’una manera especial per la figura de Jaime José Serra Puche, un dels ministres importants del govern i que sonava com a “tapado”, és a dir, com a futur candidat a la presidència de la República.
Finalment, això no va succeir però Ribera m’explicava que Serra Puche amagava els seus orígens espanyols –catalans—perquè hi havia una llei que declarava que els presidents de la República havien de ser descendents de mexicans i l’avi del candidat era ni mes ni menys que Jaume Serra Hunter, el gran filòsof català exiliat a Mèxic on havia mort l’any 1943. De manera que en alguna recepció on havien coincidit, Serra Puche passava pel seu costat però feia veure que no el coneixia tot i que a Ribera li constava que a la cambra més retirada de casa seva el candidat hi tenia una bandera del Barça, que és l’últim signe de catalanitat que sol quedar.

Quan venia a Barcelona, Josep Ribera solia fer-ho acompanyat de la seva esposa, Margarita Carbó, morta fa uns anys. Carbó, doctora en història i investigadora a la prestigiosa Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, era filla i neta d’anarquistes. El seu pare era Proudhon Carbó, autor d’un llibre titulat Yanga sácriba. Autobiografía de un libertario on explica la seva vida amb episodis tan poc coneguts com el d’un intent d’insurrecció anarquista al Marroc on ell va viure durant alguns anys. I l’avi era Eusebi Carbó, destacat anarco-sindicalista dels temps de la República sobre el qual la seva néta va publicar un llibre de títol tan cert com intencionat: Eusebi Carbó i Carbó. Un anarquista al servei de la Generalitat de Catalunya

En un dels dinars que Joaquim Colominas organitzava quan el matrimoni venia a Barcelona, Margarita Carbó em va explicar una imatge que m’ha quedat gravada. Un diumenge a la tarda, el seu pare, Proudhon Carbó i la seva esposa, s’estaven en un racó del jardí, on ningú no els podia veure. Però no s’estaven quiets. Anarquistes de cap a peus, estaven ballant una sardana que la radio retransmetia. Margarita Carbó s’ho mirava, físicament i intel·lectualment, de lluny. Però –segons va confessar— es va sentir commoguda. Al seu costat, Josep Ribera, feia que sí amb el cap. Ell també s’havia commogut en veure de prop Pau Casals.

Pàgina següent »