Davant d’un dels prestatges de l’àmplia farmàcia i parafarmàcia d’un dels grans centres comercials del Maresme estic mirant la munió de productes que ofereix –mentre el meu company d’expedició està pagant a la caixa l’ungüent que ha vingut a comprar– quan de sobre noto que algú se m’acosta pel darrera i amb veu professional em pregunta: “En què el puc ajudar?”. Em giro i veig una noia amb hijab. De moment, no hi caic. No se m’acut pensar que és una de les dependentes de la botiga. Però ho és. I la suposo tant o més professional que la resta de companyes seves que vigilen i assessoren els possibles compradors. La pregunta me l’ha fet en un català no gens forçat cosa que, després, em farà pensar que és nascuda a Catalunya o que hi ha arribat de ben petita. La meva primera reacció es fer veure que no estic sorprès. Soc, o em considero, una persona activament liberal i, per tant, disposat a acceptar tots els pluralismes ideològics, culturals o religiosos que cadascú vulgui assumir. Després, però, mentre torno cap a casa m’adono que la visió de la dependenta amb hijab m’ha produït un evident desassossec. Què hi he notat d’estrany? Hi he notat que estava exhibint una singularitat religiosa en un espai laic on ella, com a dependenta, formava part de la imatge de l’empresa; i era una imatge no neutral. El mateix hauria pensat si en comptes de la hijab la dependenta hagués portat un hàbit de monja. Cadascú pot vestir com vulgui però si treballa en un espai no confessional la seva adscripció religiosa ha de quedar amagada. I el mateix es pot dir dels alumnes musulmans que estudien a les nostres escoles i de totes aquelles situacions on es produeixen fets semblants.
L’endemà he anat a la meva llibreria habitual i m’he comprat el llibre Najat el Hachmi titulat Sempre han parlat per nosaltres. Feminisme i identitat. El llibre es va publicar el 2019 i ara va per la quarta edició. Jo havia llegit alguns articles d’aquesta escriptora. Recordo, per exemple, que en un dels seus textos explicava que les dones assistents a una reunió s’havien posat a riure quan el president Nasser els havia preguntat sobre l’ús de la hijab. D’aquest polític, i del seu paper com a líder de l’aleshores batejat com a Tercer Mon, ja ningú no se’n recorda però mentrestant la hijab ha passat a ser una peça generalitzada entre les dones i les noies de religió musulmana. M’he llegit, doncs, amb atenció el llibre de Najat el Hachmi i a l’acabar-lo m’he adonat que ella tenia tota la raó. Vol, per a les dones musulmanes, per a les dones de tot el món, el mateix règim de llibertats de què gaudeixen les dones de tots aquells països regits per un sistema de llibertats democràtiques basades en els principis de la Revolució Francesa. I aquestes llibertats són incompatibles, en aquests moments, amb els valors de la religió musulmana de la qual l’obligatorietat del hijab n’és, només, una mostra. Aquests que “sempre han parlat per nosaltres” –com diu el subtítol del llibre– son, per tant, els imams que prediquen una doctrina que nega les llibertats de la dona però, també, aquelles persones i grups socials diguem-ne d’esquerres que en nom de la pluralitat i del respecte a les diverses cultures no condemnen aquesta discriminació. El plantejament m’ha recordat els que fa la gran periodista Oriana Fallaci especialment en els seus dos últims llibres: La rabia y el orgullo (2002) i Oriana Fallaci se entrevista a sí misma (2005). Ella va ser dels primers periodistes –en masculí i femení– que ens va advertir de la gravetat del fonamentalisme islàmic i va criticar durament, en forma d’un formidable pamflet, la feblesa i la badoqueria d’Europa davant d’aquest fenomen. La seva entrevista a l’aiatol·là Khomeini, que acabava d’arribar al poder, és una de les peces periodístiques més suggestives del segle XX. Recordem-ho: Khomeini havia viatjat tranquil·lament en avió de París, on vivia exiliat, a Teheran acomiadat per bona part dels intel·lectuals de l’esquerra francesa que havien quedat seduïts pel seu anti-americanisme.
En aquestes situacions l’extrema dreta hi troba cada vegada més vots. Com també els troba en les constants baralles entre els partits polítics, la incompetència de molts dels nostres governants –i València n´és el darrer exemple–; la corrupció com a norma de conducta i la burocràcia que ens ofega. No cal ser ocell de mal averany per arribar a la conclusió que caminem pel pedregar. Excepte Vox.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
La tragèdia de València m’ha commogut; m’està commovent. Però, passada la ràbia inicial, m’he preguntat com és possible que l’Administració pública hagi arribat a un punt tan alt d’incompetència; d’incompetència criminal. I he intentat deixar de banda els sentiments per intentar analitzar de la manera més freda possible les causes del desastre. Una de les primeres coses que he fet és buscar a google la nota biogràfica de Carlos Mazón i de seguida m’he adonat que la seva trajectòria com a polític no té res d’insòlita. És la mateixa que han seguit molts polítics espanyols, i també catalans, des que el sistema de llistes tancades ha anat reduint la legitimitat democràtica dels nostres parlamentaris; un sistema que ha convertit els partits polítics en unes estructures piramidals on allò que compta no son tant les necessitats dels electors com les ordres del secretari general. Afiliat des dels 18 anys al Partit Popular de la Comunitat Valenciana, l’any 1999 –quan en tenia 24– Carlos Mazón és nomenat director de l’Institut Valencià de la Joventut. Des d’aquest càrrec, va iniciar un ascens progressiu dins les estructures del Partit fins arribar a la presidència de la Generalitat. És cert que quan alguna de les faccions contràries a la seva perdia influència, ell també quedava “remodelat”. Però mai al carrer o fora del partit o d’institucions sota la seva influència. I el que també és molt significatiu: sempre en feines de despatx, mai de responsabilitat directa com pot ser la d’un alcalde. Ha viscut, doncs, dins d’una campana professional de vidre com tants i tants parlamentaris sense experiència de gestió directa amb els ciutadans.
El sistema de llistes tancades, on el diputat no és responsable davant dels seus electors sinó que només ho és davant del polític que està al capdamunt del partit, potser va ser necessari en els primers anys del pot-franquisme per aconseguir una democràcia madura que impedís que personatges pintorescos acabessin alçant-se amb la representació popular. Però de tot això fa molts anys i ara aquest sistema pot tenir per a la nostra democràcia el mateix efecte devastador van tenir els “burgos podridos” en els anys de la Monarquia d’Alfons XIII (per no recular més lluny). “Burgos podridos” eren aquelles circumscripcions electorals on el resultat de cada consulta estava manipulat per la pressió dels cacics o per la pura i simple compra de vots. La presència d’aquests “burgos podrides” justifica que les eleccions municipals de l’abril del 1931 desemboquessin en l’adveniment de la República perquè els partits monàrquics havien guanyat, sí, al conjunt de l’Estat però a les grans ciutats –allà on realment es votava en llibertat– ho havien fet els partidaris de la República. I tothom va entendre que aquests eren els vots que realment comptaven.
La persistència dels “burgos podrides” va ser un dels elements que més va ajudar al desprestigi de la monarquia alfonsina. És el mateix que està passant ara amb les llistes tancades en relació a la democràcia que tenim. Cap ciutadà de Paiporta ha sabut a quin polític de la seva demarcació electoral havia d’anar a veure per demanar-li explicacions o suggerir-li solucions. I no ho sabia simplement perquè aquest polític, en el sistema actual, no existeix. A través de les llistes tancades els partits polítics s’han convertit en empreses on els que hi treballen l’única cosa que han de procurar és pujar esglaons a cada moviment electoral. O estar-se quiets i no bellugar-se quan hi ha massa moviment al seu voltant. Els terribles esdeveniments de València han provocat un increment generalitzat de la desafecció política. Només semblen haver estat al seu lloc els voluntaris i, ens agradi o no, l’Exèrcit. La dreta espanyola, en canvi, està començant a ser un perill greu per a la democràcia espanyola. I això ho escriu algú que fa temps que somnia en una dreta com la francesa, la primera que es va aixecar contra el nazisme i la que, molts anys després, va fer aprovar el dret a la interrupció de l’embaràs. S’imaginen que a Espanya poguéssim tenir una dreta així?
Durant molts anys, a la capçalera de l’habitació de matrimoni de molts pisos de l’Eixample hi havia un Sant Crist. Quan les categories ideològiques del franquisme es van anar fonent com un bolado, moltes –o algunes– d’aquelles imatges van ser substituïdes per una reproducció del Gernika de Picasso. Havíem passat del nacional-catolicisme a la Modernitat que no era una idea tenebrosa com la del franquisme sinó una visió optimista de la vida que ens havia de portar de la cova al paradís si entre tots ens hi esforçàvem. Alguns membres de la meva generació –sóc dels anys quaranta– així ho vam procurar. Buscàvem, sobretot, una idea global que ens fes entendre el món fins que ens vam adonar que les grans doctrines que havien de salvar-lo havien resultat les més catastròfiques i que molts dels qui les havien defensades no estaven disposats a practicar-les. La Postmodernitat no és només una crítica a la impostura ideològica sinó una invitació a la humilitat. Així s’ha d’entendre el títol d’un dels primers llibres de contes de Quim Monzó, publicat el 1980: Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Difícilment, trobaríem un enunciat més concret. Encara que molts dels meus col·legues no ho hagin entès el pas de la Modernitat a la Postmodernitat és el canvi intel·lectual més transcendent que hem viscut els de la meva generació.
Julià Guillamon va entrar al mon literari quan la Modernitat ja era una idea plenament pretèrita, caducada. Per a mi aquest és l’atractiu principal del llibre que acaba de publicar: El rellotge verd. Memòries d’un nen gran. Ens portem vint-i-cinc anys però els referents i les preferències literàries i artístiques que hi apareixen tenen molt poc a veure amb les que jo posaria –o he posat– en un llibre de memòries. Aquesta, per a mi, és una constatació absolutament reconfortant. Vol dir que seguim vius.
Julià Guillamon diu que ha escrit aquestes Memòries a raig. No tinc perquè no creure-ho. Perquè si que és veritat que el text salta d’un escenari a l’altre aparentment sense solució de continuïtat potser perquè la postmodernitat és, sobretot, fragmentació. Passem del barri del Poble Nou i l’Hostal d’Arbúcies al carrer Neptú de Gràcia i el bar Amagatotis; del Piolindo als primers snacks-bars i al primer Mc Donalds inaugurat a Barcelona el maig del 1982. I, entre els personatges, Joaquim Molas, Giralt-Miracle, Enric Casassas, Miquel Alzueta, Miquel de Palol. No és ben bé una crònica dels anys vuitanta però sí que queda clar que és durant aquesta dècada quan fa eclosió el canvi generacional en el qual, per les seves lectures, per les seves amistats i pels seus escrits, Julià Guillamon juga un paper determinant. Una de les seves singularitats és que uneix tres coses que difícilment trobem juntes, si més no en les nostres latituds: una solidesa intel·lectual que hauria de ser comú en tots aquells que han passat per la universitat; una facilitat d’escriptura dels qui han aprés l’ofici de periodista en la seva versió més tradicional; i una voluntat de treball ben poc corrent.
En el llibre, Julià Guillamon parla del seu pas pel diari Avui. Jo vaig tenir la sort de ser el responsable de la secció de Cultura que, durant un període concret, va comptar amb ell, la Mercè Ibarz, l’Avel·lí Artís i, també, en Pere Tió. Crec que, entre tots, vam fer una bona secció, plenament competitiva dit amb la veu més alta possible perquè tirar contra el diari Avui ha estat un dels divertiments més celebrats de tots aquells col·legues que veien la nostra palla però no la biga que ells portaven. Havien normalitzat l’anomalia de practicar el seu ofici, que era el d’escriure, en una llengua diferent de la que parlaven. S’imaginen una situació semblant a França o a la Gran Bretanya?
En Julià recorda, en el seu llibre, l’entrevista que li va fer a Jorge Luís Borges i que es va publicar a l’Avui del Diumenge, publicació que incloïa un suplement de cultura amb una portada a tot color amb el retrat del personatge. L’editorial responsable de la vinguda de Borges a Barcelona no comptava en donar cap entrevista a l’Avui. No era una situació nova. Però jo vaig insistir fins que vaig aconseguir el meu propòsit. Borges i Guillamon van parlar una bona estona. A l’acabar, l’escriptor va dir als seus acompanyants: “Es la mejor entrevista que me han hecho. Lástima que sea para un periódico en catalán”. I, des del seu punt de vista, tenia raó. Després, tot això es va acabar. I en Guillamon, com també explica en el seu llibre, va haver de marxar de l’Avui amb la cua entre les cames. Max Cahner, que tan bona feina havia fet al Departament de Cultura, es va deixar endur per les seves dèries i fòbies i pel seu desconeixement de l’ofici. Va nomenar Santiago Ramentol, que ha estat el director més inepte de les que jo he tingut durant la meva llarga vida professional. Quan, finalment, va deixar trinxat l’Avui va tornar a la Facultat de Ciències de la Informació d’on procedia, i va continuar donant lliçons de periodisme. Però aquesta és una altra història.
D’ençà que visc al Maresme vacunar-se –de la grip i de la Covid– resultava molt fàcil. Només calia telefonar al CAP del meu poble i et solien donar hora per l’endemà o, simplement, presentar-t’hi i fer cua. Com que el poble és petit, i no costaner, resultava agradable anar-hi, des de casa, a primera hora del matí. Vacunar-se era molt fàcil; massa fàcil. Per això aquest any l’Administració ha decidit posar-ho una mica més difícil. La novetat ha arribat via mòbil. M’informen que s’ha iniciat la campanya de vacunació i que jo tinc hora reservada el dia 17 d’octubre al CAP de Premià de Mar. Conec Premià però francament no sé on és el CAP. Només sé que el desplaçament m’obliga a agafar el cotxe; esbrinar, abans d’arribar-hi, on puc aparcar; i presentar-m’hi amb prou temps per no perdre la tanda i la possible cua. Però, a més, a la mateix hora tinc concertada una entrevista a Barcelona per un tema relacionat amb el llibre que estic escrivint.
Penso que si vaig al CAP del meu poble puc trobar una solució. I això és el que faig. La persona que de l’altra banda del vidre atén els possibles pacients està parlant per telèfon. Pel que diu, constato que ha rebut la trucada d’un ciutadà que ha quedat desconcertat per la mateixa qüestió. El diligent funcionari li diu que està rebent múltiples telefonades i que l’Administració no ha consultat ningú. Entre trucada i trucada el funcionari es mostra solidari amb la meva queixa però em diu que, lamentant-ho molt, no pot fer-hi res.
Me’n torno a casa i em decideixo a entrar a “La meva salut” per trobar algun apartat que em permeti expressar la meva sorpresa per aquest canvi de regles. De moment, he de modificar de contrasenya perquè la que he fet servir fins ara ja no val. Un cop dins constato que hi ha múltiples apartats però cap on el ciutadà-pacient pugui expressar la seva opinió, la seva queixa. Vist el fracàs em decideixo trucar al 061 tal com indica el missatge que he rebut al mòbil. Li explico la situació a la persona que m’atén i ella, després d’escoltar-me, em diu molt amablement que ella tampoc no hi pot fer res però que en un termini de 24 a 48 hores em trucarà una persona des d’un número de l’Administració que és on es recullen totes les queixes. I, en efecte, mentre condueixo cap a Barcelona rebo la trucada. Li demano que em digui de quina manera puc fer arribar al Departament de Salut la meva protesta per la situació que han creat amb l’esperança que si son molts els ciutadans que ens queixem es pugui desfer l’error. També molt amablement, a l’altra banda del fil la persona que parla amb mi m’indica que per aquests casos no hi ha cap apartat especial i que, en tot cas, entri al web general de la Generalitat de Catalunya i que allà trobaré la manera de procedir.
Em fa una certa vergonya, vist el que està passant a l’Orient Mitjà i a Ucraina –per citar els dos conflictes actuals més visibles– queixar-me de situacions que només comporten retards i contratemps. Però la solució d’aquestes situacions, que afecten milers de ciutadans, si que està a l’abast de les nostres mans, dels nostres dirigents polítics. Hem convertit l’Administració en un monstre anònim i insaciable.
Quan jo era jove –fa uns quants anys– entre els intel·lectuals i els crítics literaris estava de moda rellegir. Alguns d’aquests personatges havien nascut ja llegits i això els donava una pàtina d’escepticisme que desplegaven contra l’emocionada ingenuïtat dels qui, més o menys autodidactes, descobríem els escriptors –en aquells anys d’asfixiant obscurantisme– com una pluja de maig. Jo vaig llegir la poesia de Joan Salvat-Papasseit als vint anys i hi vaig quedar enganxat. Guardo, encara, entre els llibres més preuats de la meva ara escassa biblioteca, el volum Poesies publicat per Ariel el 1962, “Primera edició completa” com es diu a la portada interior amb un esbós biogràfic de Tomàs Garcés, una introducció de Joan Fuster i les il·lustracions de Josep Guinovart. És un llibre que a hores d’ara és possible que tingués algun valor crematístic si no fos perquè alguns versos estan subratllats amb llapis de l’emoció que em van provocar. Salvat era un poeta eròtic i proletari i jo, desclassat a la força, m’hi sentia absolutament proper. Aquells versos no s’assemblaven gaire als que ja començava a conèixer de Sagarra, Carner, Riba i altres autors catalans més o menys contemporanis. Injectàven vida, emoció, plaer, directament a la vena. Com en el cas d’Antonio Machado i Garcia Lorca no en vaig tenir prou amb la lectura. Si per “culpa” de Machado vaig estar a punt de “naufragar” en una barqueta del Duero mentre llegia els seus poemes sobre el paisatge castellà, de Salvat m’era possible conèixer sense tan “perill” vida i miracles perquè havia nascut i mort a Barcelona. El resultat va ser “Tres paisajes de Joan Salvat-Papasseit” que el gener del 1971 va tenir la sort de guanyar el premi Manuel Brunet de periodisme que atorgava la revista “Destino” la mateixa nit del Nadal i el Josep Pla; premi, aquest darrer, que es va endur Teresa Pàmies per Testament a Praga.
El meu treball devia agradar perquè el van publicar en aquell mateix número. Anava precedit d’una elogiosa entradeta de Nèstor Luján. El reportatge ocupa quatre pàgines de la revista i està dividit en cinc parts. Les tres primeres son les que justifiquen el títol –“Tres paisajes de Joan Salvat-Papasseit”–. Aquests tres paisatges son el de la Barceloneta, on va néixer; el d’Horta, on va escriure aquell magnífic poema sobre “la gesta” que ell esperava; i el carrer de l’Argenteria on va morir. Les tres parts anaven encapçalades amb paraules que començaven amb les inicials del poeta –una J, una S, i una P– i no tenien cap punt i seguit. El reportatge també incorporava dues entrevistes a J.V.Foix –que li dedica un magnífic però distant retrat a Catalans de 1918— i al llibreter Emili Eroles. Aquest treball em va permetre entrar al pis de Giné i Partagas, a la Barceloneta, on encara vivia el seu cunyat Pere Eleuterio, que aleshores tenia 73 anys però que parlava del poeta amb precisió i emoció i de la Mort que va rondar aquella casa: Nuri, la filla morta als dos anys –quan Salvat ja estava greument malalt; va morir al cap de pocs mesos–; i Salomé, l’altra filla, morta a l’Hospital Antituberculós de Terrassa el 1945. Carme Eleuterio, la viuda, va morir el 1967 quan en feia cinc que s’havia publicat el volum d’Ariel. D’entre les confidències que vaig rebre mentre escrivia el reportatge recordo especialment la relacionada amb el llibre La rosa als llavis. A qui anaven dirigits alguns dels versos eròtics més brillants que s’han escrit en llengua catalana? Segons Emili Eroles, amic de l’ànima del poeta, Salvat no els va escriure pensant ni amb Carme Eleuterio, ni amb Margot, la infermera que va conèixer al sanatori de Les Escaldes, sinó amb Manolita Piña, l’esposa del pintor Torres Garcia, amb qui tanta amistat va fer. “Fou un enamorament platònic –em va dir Eroles– però jo no he volgut escriure res sobre la qüestió perquè els fills del pintor, que de tard en tard, venen a Catalunya, no s’enfadin”. A instàncies seves jo tampoc esmento l’episodi en el meu reportatge. Ho vaig fer anys després, quan Emili Eroles ja era mort, en el conte “La rosa als llavis” que forma part dels Tretze contes llibertaris publicats per Laia el 1981. Faig coincidir en un viatge Mississipí amunt Tom Sawyer, Huck Finn –responsables de la bona marxa del vaixell– Boris Vian, Jack Kerouac, Flaubert, Salvat-Papasseit i Emma Bovary . El vaixell atraca davant d’una casa sota els porxos de la qual es retalla una bellíssima figura femenina. És Manolita Piña. Perquè el lector copsi el seu atractiu, descric amb la major precisió possible –però sense dir-ho– el retrat que del seu rostre va pintar Torres Garcia, el seu marit. Del vaixell estant, Salvat es queda mirant Manolita Piña amb una indissimulada delectança. En aquest moment, Flaubert murmura alguna cosa a l’orella de Kerouac i Boris Vian creu entendre que diu: “Tot el que s’inventa és veritat”.
La primera setmana de 1994, en ocasió del centenari del naixement de Joan Salvat-Papasseit, la revista El Temps va publicar el meu reportatge en català. Es pot trobar a internet i les fotografíes les va fer Salvador Saura.
En un dels editorials que vaig escriure com a director de la Revista de Catalunya –concretament, el del número corresponent al tercer trimestre de 2018– afirmava que el procés d’independència plantejava, sobretot, un trencament de l’”statu quo” polític consagrat en la Constitució espanyola del 1978. A imitació del sistema “turnante” entre conservadors i liberals establert durant la Restauració monàrquica d’Alfons XII, el sistema polític sortit del franquisme establia l’alternança entre dretes (UCD o PP) i PSOE amb la col·laboració, aquest cop, dels partits “regionalistes” i la complicitat, des de fora, dels dos sindicats majoritaris. Això és el que ens explicava Santiago Nadal als alumnes de la primera promoció de l’Escola del Periodisme de l’Església instal·lada al CICF –no arribàvem a una quinzena i fèiem les classes al voltant d’una taula rectangular– i nosaltres ens en rèiem per sota el nas perquè no sabíem quina però volíem fer la Revolució. Tanmateix, les coses van anar tal com el professor Santiago Nadal –admirable persona; periodista exemplar– ens havia anunciat.
Des de la banda progressista –és a dir, 23-F al marge– aquest statu quo s’ha intentat trencar dues vegades: amb el moviment del 15-M, després reconvertit en la formació política Podemos, i amb el procés independentista. Podemos ha estat, i de fet està, al poder; és a dir al Parlament espanyol i al Consell de Ministres. I ha aconseguit transformacions notables pel que fa als drets de les dones o a la situació dels assalariats. Ens agradarà més o menys algunes de les decisions que ha impulsat però el seu pas per la política –i, és clar, sobretot pel poder executiu– ha deixat petja. I posaré un exemple: ha calgut la presència de Podemos al Consell de Ministres perquè s’acordés una pujada esglaonada però significativa del salari mínim que és una mesura fonamental, des del punt de vista de la justícia i del progrés, que jo li havia sentit reivindicar, en un dels seus llibres, a un savi tan poc sospitós de tremendisme econòmic com és el doctor i polític Miquel Puig.
L’Estatut de Catalunya, tombat pel Tribunal Constitucional en la seva sentència del juny del 2010, també era un intent de trencar l’statu quo des de dins de la Constitució espanyola en la mateixa línia de les reformes proposades per Podemos. Des d’aquell 2010 que ara ens sembla tan llunyà han passat moltes coses però hem tornat a la casella de sortida: plantegem el concert econòmic –digueu-ho com vulgueu– i una relació amb l’Estat, o la resta de l’Estat, que no resulti tan tramposa. Tanmateix, la situació no és ben bé la mateixa que la del 2010. Tot i els molts errors que els dirigents polítics del procés han comés –ho explica molt bé David Madí (a qui no conec de res) en el seu llibre Merèixer la victòria— és molt probable que ara hi hagi més independentistes que abans de la sentència. Si més no, aquest és el meu cas. Com a editorialista durant molts anys de l’Avui vaig defensar, perquè així ho creia, la possibilitat del que aleshores en dèiem “un encaix” de Catalunya dins d’Espanya. Avui, si repasso el camp que conec més bé, que és el de la cultura, comprovo que ens han aixecat la camisa. Ho he intentat explicar, amb exemples concrets, en el meu llibre Crònica al marge. I el procés independentista ha deixat clar que podem comptar amb ben pocs amics entre els espanyols. Sóc independentista amb la mateixa resignació que em fa impossible creure en el Més Enllà. M’agradaria que, en cap d’aquests dos casos, no fos així perquè la vida resultaria més fàcil –o més portadora– però les coses son com son. Per cert, Gaziel també sabia que Espanya mai no ens tractaria tal com hi tenim dret però això no vol dir que es tirés a la muntanya. Aconseguir el concert econòmic, o com es digui, seria el primer trencament real de l’statu-quo pel que fa a la qüestió catalana. Si s’aconsegueix de veritat no haurà estat la independència però, de moment, un pas endavant radicalment trencador. Veurem.
El record que ens pot quedar d’en Josep Miquel Servià no seria complert si més enllà de la seva increïble capacitat assertiva –hauria estat capaç de fer-se amic d’una sargantana si s’ho hagués proposat– oblidéssim la seva vàlua com a periodista. Jo vull subratllar dues de les seves aportacions. Gràcies al seu llibre Gabriel Ferrater: reportatge en el record tenim constància escrita d’un incident relacionat amb la Guerra Freda cultural que també va afectar el nostre país. I el fet té la seva importància si tenim en compte que d’aquests testimonis escrits en queden pocs perquè durant els llargs anys dels franquisme resultava difícil, per no dir impossible, discutir obertament sobre comunisme i sovint les discrepàncies es dirimien a puntades de peu per sota la taula. En Servià posa en boca de Maria Aurèlia Capmany el que va passar durant un sopar literari. “Recordo com si fos ara la imatge d’en Gabriel Ferrater, dret entre el públic, cridant: “Tu ets com en J.-P.-Sartre, que ens diu: “El comunisme és una merda, però hem de menjar merda. Jo no vull menjar merda”. Aquest anticomunisme de Gabriel Ferrater era compartit pel seu germà Joan potser perquè l’estada d’aquest a l’estranger, com a professor universitari, li havia donat una visió més crítica del marxisme. Segons Antoni Comas –jo crec que l’autèntic confident de Salvador Espriu– és Joan Ferraté el qui inspira el pròleg del llibre Iniciació a la poesia de Salvador Espriu de Josep Maria Castellet que significa l’abandonament dels postulats del realisme socialista. Per aquest abandonament, Castellet serà durament crític pels “purs”: Jesús Aguirre, Aranguren, Vázquez Montalbán. Per cert, la Maria Aurèlia formava part del jurat que va atorgar al llibre d’en Servià el premi Gaziel de reportatges periodístics que es donava dins la Nit de Santa Llúcia que aquell any, 1977, es va celebrar Lleida. Ho puc certificar perquè jo hi vaig acudir per cobrir la informació per a l’Avui i com a xofer, anada i tornada, de la senyora Capmany.
La segona aportació que vull destacar d’en Servià fa referència al president Tarradellas. Servià treballava al departament de premsa de la Diputació de Barcelona quan Josep Tarradellas va arribar a Barcelona com a president de la Generalitat. De la seva estada ben a prop seu durant una bona temporada Servià en deixa constància en el seu llibre Granissat de cafè. I explica que el fotògraf que solia deixar constància de les audiències del president ja sabia quan havia de disparar l’aparell. Era en el moment en què, en acomiadar-lo, Tarradellas allargava el braç a l’interlocutor però no en paral·lel al sol sinó amb una lleugera inclinació que facilitava que el visitant acotés el cap. Aleshores, el fotògraf entrava en acció.
Guerra Freda i Poder. A Josep Maria Servià, com a bon periodista, res no se li escapava.
Xavier Febrés (Barcelona, 1949) ha publicat més de 50 llibres i en molts d’ells ha practicat una literatura suau, és a dir, “plaent als sentits” segons definició del nostre diccionari normatiu; una manera d’escriure que busca que el lector llisqui sobre les paraules sense cap mena d’ensurt. Ara acaba de publicar Motel Empordà, elogi de l’amor estable (Editorial Gavarres), amb pròleg de Jaume Subirós i epíleg de Joan i Josep Roca. En teoria es tracta d’un llibre de cuina. I sí, naturalment en el text hi surten plats, vins, postres, l’elogi del servei i totes les positives consideracions que es mereix un establiment tan singular com és el Motel. Però ja des de la primera pàgina en Xavier Febrés situa la descripció del que es fa al restaurant dins d’una perspectiva molt més àmplia, humanística, diríem, si aquesta paraula no resultés, en aquests moments, tan poc comprometedora. La pervivència del Motel des del 1961 fins ara és deguda –escriu Febrés– “a un combinat de dedicació, regularitat, talent, coherència, força, destresa, geni, veritat, lucidesa i perseverança”. I afirma: “Manté la funció social de crear bellesa i estimular sentits, sense per això demanar miracles”. I si en aquesta primera pàgina Febrés es capaç de relacionar la literatura gastronòmica amb els grans conceptes que conformen la vida dels humans, a l’última s’acomiada amb una mena de confessió que té molt de filosofia de vida: “De vegades val més quedar-se mirant el sostre a l’habitació del Motel i esperar que arribi Godot o el son dels justos, lliurar-se a l’oci nobilíssim de les plusvàlues i minusvàlues dels dies, repetir-se que som persones perquè recordem però no podríem viure sense oblidar. Hi ha dies per lliurar-se de grat a l’eufòria esvalotada, sortir de la gàbia i arraconar la solitud. Altres dies són per bullir, a foc lent, respirar l’atmosfera que crea el ritme compassat del silenci, conviure en pau amb les preguntes remotes i els batzacs de les il·lusions traïdes que malmeten l’ànima. Quasi tot és pendular i passatger”.
En el llibre es parla dels naps negres de Capmany, del peix de mercat, de la llebre a la royale, de la taula de formatges i de molts altres plats. Però queda clar que no és un llibre de receptes sinó la descripció d’una cuina que és, també, una manera d’entendre el mon. L’afirmació pot semblar exagerada però no podem oblidar que el Motel va ser refugi de Josep Pla i que, entre moltes altes celebracions, va acollir, l’any 1990, la presentació de les memòries del periodista Manuel Ibañez Escofet ben poc temps abans de la seva mort. Ibañez Escofet tenia una casa a Capmany, a un cop de pedra del Motel.
Xavier Febrés és un escriptor mogut per la curiositat que se sol atribuir al periodisme, d’on ell prové. La xafarderia –deia Pla– és el motor de la curiositat; i la curiositat, el motor de la cultura. A Josep Pla, Xavier Febrés li ha dedicat alguns llibres —-entre altres, Josep Pla, biografia de l’homentot(1990 ); Les dones de Josep Pla (1999); Josep Pla, sis amics i una amant (2019); Josep Pla o la vitalitat (2000)– . També ha publicat llibres biogràfics sobre Pasqual Maragall, el coronel Escofet, Alberto Puig Palau, el poeta Antonio Machado i l’escultor Maillol. Ell és, en aquests moments, un dels grans cronistes de la Costa Brava, de l’Empordà i de l’anomenada Catalunya francesa i això tant pel que fa a personatges com a paisatges i centres culturals o socials. Com a periodista ha ocupat càrrecs de responsabilitat i crec que és justícia subratllar el seu treball com a director de la col·lecció “Diàlegs a Barcelona” patrocinada per l’ajuntament de Barcelona.
Xavier Febrés és un exemple d’aquells periodistes que després de dur a terme una notable activitat dins d’aquesta professió acaben convertint-se en escriptors de primer rengle. Si en un moment determinat de la seva trajectòria s’han vist obligats a deixar el periodisme actiu no per això s’han instal·lat en un victimisme més o menys agraït . Ben altrament, s’han endinsat en un nou repte professional sense deixar la vivacitat i les ganes d’atrapar el lector des de la primera ratlla, dues de les característiques pròpies del millor periodisme escrit. Aquests són els meus.
L’Àlex Susanna vivia i escrivia com si el miratge d’una societat neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç s’hagués fet realitat entre nosaltres. Ell ja ho sabia que això no era així, i prou que n’ha pagat les conseqüències, però no estava disposat a apuntar-se al rol de la mediocritat i de l’anar tirant. No sé si passa en altres països. Però en el nostre resulta força estrany que els càrrecs importants siguin exercits per les persones adequades. Per la seva formació, per la seva voluntat i per la seva intel·ligència l’Àlex Susanna hauria d’haver ocupat càrrecs d’alta responsabilitat en el mon cultural de casa nostra. Quin gran conseller de Cultura hauria estat! Però en els càrrecs de direcció va durar relativament poc potser perquè la seva elegància intel·lectual, i la seva diguem-ne moderació ideològica, no li impedien assumir una independència de criteri que acabava per topar amb la resistència dels buròcrates. L’Àlex era, sense cap mena de dubte, la persona més ben dotada per dirigir la política exterior de la cultura catalana. Només ho va poder fer d’una manera parcial i durant ben pocs anys. I perquè va haver de sortir per la porta falsa del Departament de Cultura?
Però no vull presentar l’Àlex Susanna com una víctima. L’Àlex volia i sabia gaudir de la vida –de la vida quotidiana– com poques persones he conegut. Els que hem llegit els seus llibres –i especialment, els seus dietaris– ho hem pogut comprovar des de la primera ratlla. L’Àlex vivia plenament, amb una naturalitat gens impostada, això que en diem cultura: la lectura, les arts visuals, la gastronomia, la reflexió intel·lectual, la conversa. Escrivia d’una manera clara i aquesta claredat li servia tant per a la descripció d’un paisatge com per a l’anàlisi de l’obra dels seus amics escriptors o pintors. Ell era deu anys més jove que jo i provenia d’un medi social i intel·lectual molt diferent del meu; també ho havia estat la nostra preparació acadèmica, infinitament superior la seva. I, tanmateix, al seu costat t’hi senties be. Ell feia que t’hi sentissis bé. No només perquè, en un país de brusquedats, l’Àlex havia apostat per l’elegància sinó també per la seva generositat. En un dels seus dietaris en comentar la meva biografia sobre Maria Aurèlia Capmany, a la qual ell havia conegut molt, va escriure que un poble que no es reconeix en els seus capdavanters és un poble que demostra tenir ben poca auto-estima. I l’Àlex sabia perquè ho deia: la bona acollida crítica de les meves biografies no es corresponia –amb l’excepció de la dedicada a Salvador Espriu– amb el seu nivell de vendes. En un altra ocasió li vaig demanar que es disfressés de Joyce i ell va acceptar encantat. Es tractava de la presentació del meu llibre Zuric, 1917. Lenin, Joyce, Tzara. Les tres revolucions que van canviar Europa. Ell va assumir el paper de Joyce; Vicenç Altaió, el de Tzara; i el meu germà Oriol Tramvia, el de Lenin. Vaig pensar que així aconseguiríem interessar els mitjans de comunicació. L’endemà, però, i durant els dies que van seguir, ningú no en va parlar. A la presentació de Catòlics, comunistes i cia no va poder venir. Ja estava malalt. Li vaig fer arribar el llibre i ell, després de llegir-lo, em va enviar un enstusiàstic correu electrònic: “M’ha semblat tan lúcid com valent. I necessari. (…) L’estic recomanant a molts dels meus amics”.
Avui, per escriure aquest article m’he baixat de la lleixa l’antologia de poemes que va publicar el 2019 i m’he topat amb aquests dos versos:
“Una taca de llum/que res no pot fondre del tot”.
I he pensat que aquesta definició del que és un poema es podria aplicar, també, al seu llegat.
En les Memòries d’un espectador –publicades per La Campana el novembre de 2006– Carles Sentís explica un dels motius pels quals no va ser possible, el 1946, la restauració de la monarquia a Espanya en la figura de Don Joan de Borbó. Aclarim d’entrada que Sentís disposava de prou recursos econòmics propis –o familiars– per decidir lliurament des d’on informar. Això fa entendre els seus successius viatges a Brazaville, Alger, París, Nuremberg i San Francisco durant la Segona Guerra Mundial i els primers anys de postguerra. Sense comptar, naturalment, Sant Sebastià i Madrid. El 1946 Sentís s’havia traslladat a Estoril per seguir ben de prop els moviments de Don Joan de Borbó que havia deixat la residència de Lausana i s’havia instal·lat a Portugal per si la nova situació internacional feia possible la caiguda de Franco. Sembla que el mateix germà del dictador, Nicolàs, ho veia en certa manera inevitable. Un comitè creat “ad hoc” va moure totes les fitxes possibles i, sobretot, la dels militars. Però la maniobra, com tots sabem, va fracassar. “Al projecte d’Estoril –escriu Sentís– només hi van respondre un o dos generals, i encara d’una manera tímida. La decepció planava a la mirada del monarca. La seva mare li havia dit un dia: “Jo crec que el que agrada als espanyols és la dictadura. Van tenir Primo de Rivera, i ara tenen Franco i ho troben bé”. (Sentís explica, en un altre punt de les memòries, que la reina Victòria Eugenia al general Franco li deia: “Mi caiman”). Per a mi, però la reflexió més significativa de Sentís és la que escriu uns paràgrafs més enllà: “[Franco] era un tirà, per descomptat, però tenia al darrere la major part de la classe mitjana espanyola, especialment els propietaris rurals”. I afegeix: “No parlo de Catalunya, on la prohibició de la llengua va ocasionar-li moltes antipaties”. “La major part de la classe mitjana espanyola”. Sentís s’està referint a la generació que va patir la guerra civil i ell reconeix que “per parlar d’una clara oposició interna al règim va haver de passar tota una generació”. Però em venen al cap les llargues cues de ciutadans que el 1975 van anar a dir adéu al cadàver de Franco, les multitudinàries mostres de dolor que aquells dies vam poder presenciar i m’adono que una part de la dreta espanyola –majoritària?– històricament no ha assumit de debò els principis democràtics. I aleshores penso en França –on la dreta que ha governat durant tants anys va ser la primera en revoltar-se contra l’ocupació nazi– o penso en la Gran Bretanya on una de les raons principals de l’abdicació del rei Eduard VIII va ser tant el seu matrimoni morganàtic com –potser, sobretot– les seves simpaties cap al règim de Hitler.
Per a Nèstor Luján, que no era precisament un periodista afí al pensament de l’esquerra tradicional, aquesta incapacitat de la dreta espanyola per assumir postulats i comportaments plenament democràtics constituïa una obsessió. Era un dels punts fonamentals que ens feia diferents a la resta de països democràtics d’Europa. Perquè –i això ho dic jo– l’esquerra sí que havia fet els deures. Els comunistes havien acceptat la bandera monàrquica; els socialistes havien renunciat al marxisme i la memòria de les figures més prominents de la Segona República –de Largo Caballero a Manuel Azaña– havia queda arraconada a les golfes. En els primers anys de la Transició, la dreta més compromesa amb el franquisme –que era la majoria– es va quedar a l’expectativa amb la por que s’acabés passant comptes, d’alguna manera, amb la Dictadura. Quan va quedar clar que això no succeiria va anar ocupant l’espai de centre dreta fins a fagocitar-lo. Aznar ha estat, en aquest sentit, molt pitjor que Manuel Fraga.
L’auge actual de l’extrema dreta als Estats Units i a bona part d’Europa ha empalmat, a Espanya, amb aquest neofranquisme encara hegemònic si més no en el PP actual. Nuñez Feijóo s’ha convertit en un penell que es mou a cops de vent: un dia s’alia amb l’extrema dreta i l’endemà elogia Macron. A França, la segona volta ha servit per aturar, de moment, Marina Le Pen i els seus. A Anglaterra, el canvi de govern es va fer en vint-i-quatre hores. I el discurs del cap del govern sortint va ser un model d’educació envers el govern entrant. Aquí, mentrestant, la dreta espanyola normalitza el règim de Franco i abraça les posicions més retrògrades del neo-feixisme. Per desgràcia, el diagnòstic de Sentís i Luján segueix plenament vigent.