30
abr

Mercè Ibarz, la llibertat i els marges

         Com que en aquest país no hem tingut un debat seriós sobre la fallida de la Modernitat i l’adveniment, ni que sigui per contrast, de la Postmodernitat es fa difícil parlar de determinades qüestions –com ara les que planteja L’amic de la finca roja, el llibre que acaba de publicar Mercè Ibarz— sense haver de fer un seguit de consideracions prèvies. Jo, aquestes consideracions, ara i aquí, no les faré. Però si em demanessin  un resum d’aquest llibre diria que es tracta d’una crònica, amb tesi i reflexió, de la Modernitat escrita des dels paràmetres de la Postmodernitat.  No tots els artistes que hi surten ho són, de moderns. Dalí, per exemple, no ho és, i per això mateix s’enfronta amb Breton i, també, ben mirat, amb Buñuel (que seguirà sent un revolucionari polític tota la vida). En tot cas, els anys i els artistes que desperten la fascinació d’Ibarz són els anys de la Modernitat, és a dir, els del convenciment, per part dels intel·lectuals, dels artistes i dels segments més inquiets de la població, que la Història és una línia recta que va de les coves d’Altamira a l’Emancipació Universal; un camí ineluctable que exigeix un compromís individual del qual no ens podem escapar. Aquest és el fil roig que uneix els diversos artistes que apareixen en el llibre: Buñuel, ja ho he dit; Acín –que Ibarz ens va descobrir a molts, ja fa uns anys–; Salvat Papasseit i Torres Garcia;  l’equip Crònica;  els cineastes espanyols, i catalans, que als anys trenta van anar a Hollywood;  els cineastes catalans dels anys seixanta que van haver de triar entre Victor Hugo i Mallarmé;  o l’insaciable  Blasco Ibáñez. Però tot i que aquests artistes comparteixen, de fons, una visió optimista de la història –i per això la majoria d’ells es revolten contra la que els ha tocat viure–  no hi ha res de rectilini en la seva vida i en la seva obra. Ni tots els podem encaixar en el mateix patró. He deixat expressament fora de la relació Joan Sales, Angeles Santos i Mercè Rodoreda perquè, per raons diverses,  no em semblen uns artistes “moderns”. Sales perquè, a partir del conflicte col·lectiu que significa qualsevol guerra, es mou entre l’angoixa existencial i la metafísica, prop de Dostoievski i Camus, és a dir, dins dels laberints més inquietants de l‘ànima humana; Angeles Santos perquè s’apropa l’abisme d’aquesta ànima però, després, espantada, retrocedeix; i Mercè Rodoreda  perquè els seus personatges no volen saber res de la història; i és lògic, perquè n’han estat les víctimes. Tot això, ho sé, és notablement matisable i jo mateix podria explicar com la Rodoreda es resistia a acceptar qualsevol interpretació de la seva obra que comportés una reducció de significats.

            Mercè Ibarz hi simpatitza amb els personatges que ens presenta i que estudia. Ho dic perquè ens entenguem: ella és una dona d’esquerres, que creu que el treball artístic ha d’ajudar “a matisar, desvelar i somoure l’alienació del món” i que es malfia, potser amb raó, de la Postmodernitat. Però, en canvi, allò que fa  suggestius els seus textos és la insòlita llibertat amb què examina autors, períodes i tendències; una llibertat fruit de la Postmodernitat que si alguna virtut presenta és la de no accepta apriorismes  ideològics o estètics. Mercè Ibarz té, naturalment, una idea de la vida i de l’art però l’anàlisi dels “seus” personatges la fa sense cap esquema preestablert.  I d’aquí en surt una riquesa de propostes i matisos que converteixen la lectura en un exercici  fascinant. Per exemple, relacionar Salvat Papasseit amb Torres Garcia és relativament previsible; colar-hi Marcel Duchamp, i que aquesta presència resulti coherent, ja és més difícil. I així a cada capítol: en el de Mercè Rodoreda hi apareixen Rossellini,  Michaud, i Samuel Beckett i entenem el paper que la pintura juga en l’itinerari creatiu de l’escriptora; el retrat de Joan  Sales comença amb una definició que val per tot el capítol: “Oceànic Sales”;  la reivindicació de l’Equip Crònica comporta una revisió –ja era hora!—de les segones avantguardes –Tàpies, en primer lloc— en el context de la Guerra Freda; i el text sobre l’Escola de Barcelona defuig el victimisme i destaca, amb raó, la seva contribució positiva al cinema del nostre país i al cinema “tout court”.  Ah, i tens tota la raó, Mercè: l’únic pintor entre els seus contemporanis a qui Picasso mirava de reüll és Henry Matisse; l’únic, en efecte, que li podia disputar la glòria (I la gran exposició Picasso-Matisse organitzada al Grand Palais de París a finals del 2002 així ho certificava).

            Però si el llibre de Mercè Ibarz m’ha agradat tant és perquè està molt ben escrit. I, encara que això pugui semblar una qüestió massa personal, diré també que m’ha reconfortant.  Mercè Ibarz, ara assagista, es va fer escriptora practicant l’ofici de periodista, i jo ho vull reivindicar. Escriu de cara a barraca, és a dir, amb el propòsit explícit que el lector l’entengui des de la primera ratlla. Res a veure, doncs, amb aquells textos assagístics, tan sovintejats a casa nostra, que semblen més pensats per  complaure l’Acadèmia o el company de càtedra que no pas per comunicar. I, a més, Ibarz escriu amb una gran llibertat. No es tracta, només, de la llibertat conceptual, postmoderna, a la qual ja m’he referit sinó també a la construcció del relat, del pensament que vol expressar.  Hi ha dades, dates, interpretació, meandres narratius que ens porten de Saidí al món, i tot això  al servei d’un punt de vista valent, que arrisca, que prefereix caminar pels marges, i descobrir el què hi troba, més que no pas  per la calçada central de la tradició.

            L’al·lusió als marges no és gratuïta. Ella ho escriu així: ·”La creació específica del moment és en els marges, fora de la Institució  Art, o en els seus intersticis”.  Sí. És veritat. Joan Ponç va viure al marge; i Tàpies a la calçada central i veurem, finalment, com queda la classificació. Però un dels problemes del segle XX és la seva inesperada facilitat per fagocitar també tot allò que creix als marges. L’experiència de les avantguardes és, en aquest sentit, irrebatible.  Van començar essent repudiades per les institucions i han acabat a les parets dels museus, convertides en objecte de culte dins les noves catedrals laiques. Seria injust, però, pensar que Mercè Ibarz no n’és conscient, d’aquest fenomen. L’explica amb una gran claredat: “L’art després de la política d’emancipació tal com havia estat formulada, desenvolupada i liquidada en les seves formes convencionals al llarg del segle XX, no té respostes, el seu collage ni tan sols té fons. És en tot cas un buit que pot, en alguns casos, permetre el pensament, la percepció. Mentre espera quines són les noves relacions amb l’espectador que l’omplirà”. Ibarz, atenta i sàvia, aixeca acta del final d’aquell període d’optimisme, que desemboca en  el segle més violent de tota la història d’Europa, i que n’hem vingut a dir Modernitat.

28
nov

Carles Fontserè, ni heroi ni nazi

         Guardo un mal record del desenllaç de la meva amistat amb Carles Fontserè, i amb Terry Broch, la seva esposa. Per això  fins ara no m’havia decidit a escriure res sobre el presumpte filonazisme del personatge, tot i que algunes persones –i sobretot, Assumpció Maresma— m’ho havien demanat.  La història que explicaré és una història trista on quasi ningú no queda bé –probablement, jo tampoc— però ara que la polèmica ha tornat a revifar potser és el moment d’explicar-la.

            Vaig conèixer en Fontserè i la Terry l’any 1977 arran de la publicació del llibre Carteles de la República y la guerra civil del qual n’eren autors Jaume Miravtilles, Josep Termes i ell mateix. Crec recordar que per primera vegada el tema del cartellisme republicà era objecte d’un llibre. Ell, en Carles, hi devia posar alguns dels seus cartells i, probablement, també algun text.  El va publicar  l’editorial La Gaya Ciència que havia creat i dirigia Rosa Regàs.   Vaig entrevistar en Fontserè un dia que va baixar, des de Porqueres, a Barcelona. Em va impressionar la seva barba, la seva vehemència i la manera directa com tractava els problemes. Em va explicar que com que l’editora li donava allargues a l’hora de pagar-li ell havia anat al seu despatx i havia tirat una cadira o una taula enlaire.  Després, vaig pujar un dia a Porqueres, em va ensenyar les dues masies que havia comprat  i que estava acabant de reformar –amb els milers de fotografies que hi guardava–  i vaig quedar extasiat. En Carles era un personatge d’una peça, i la Terry cuinava, al meu criteri, de meravella. De seguida vaig saber que havien invertit tots els seus estalvis en la compra i l’arranjament de les dues cases i que se sentien decebuts perquè ell no trobava feina i quan la trobava no li pagaven o li pagaven tard i malament.

            La situació econòmica d’en Fontserè i la Terry era cada vegada més precària i em constava que s’havien venut una premsa d’un notable valor.  M’imagino que estaven disposats a vendre el que fos necessari per sobreviure. I no cal oblidar que ni ell ni ella havien perdut els seus  contactes als Estats Units. No era gens desenraonat  imaginar que l’extraordinària col·lecció de fotografies d’en Carles podia trobar, en alguna de les universitats o centres museístics d’aquell país, un comprador generós. En el primer govern Pujol vaig treballar de cap de gabinet del conseller Max Cahner.  En un moment donat, vaig parlar amb Cahner de la  necessitat d’assegurar la permanència del patrimoni cultural dels Fontserè a casa nostra.  El conseller va pujar un dia a Porqueres i va quedar-ne convençut. En Joan Saqués, en aquell moment Cap dels Serveis Territorials del Departament de Cultura a Girona, es va ocupar de tirar endavant  els tràmits corresponents.  El resultat final va ser que el Departament va quedar propietari de totes les obres a canvi d’un vitalici per a en Carles, que la Terry continuaria cobrant si ell desapareixia primer.

            Assegurada la tranquil·litat econòmica de la parella, en Carles es va poder dedicar de ple a un vell projecte fins aleshores irrealitzable: la redacció d’un llibre que expliqués el fenomen del cartellisme a la Catalunya de la II República i de la guerra civil. El llibre es va titular Memòries d’un cartellista català (1931-1939) i ho són, unes memòries, però també una crònica exhaustiva de l’evolució del cartellisme durant aquells anys i del paper que hi van jugar els seus protagonistes més destacats.  En Fontserè era un home que sabia escriure i que tenia una obsessió per l’exactitud de les dades, dates i activitats dels personatges que formaven part de la història que explicava.  Per això, durant els anys en què va durar la redacció del llibre sovint consultava arxius i biblioteques, inclosa  la Nacional de París. A França hi vivia el seu amic Antoni Clavé a qui sovint trucava o visitava potser per ratificar o rectificar una simple dada. El resultat d’aquesta recerca obsessiva és el llibre esmentat, de consulta indispensable per a tots aquells ciutadans que vulguin conèixer en què va consistir el cartellisme català d’aquella època.  Tal com passaria amb el segon volum –l’objecte de la polèmica actual— aquest primer llibre  també va aixecar recels. No era per les dades que incloïa sinó per algunes de les opinions que Fontserè hi manifestava. I, en concret, per la seva reacció davant la crema d’esglésies a Barcelona els primers dies de la guerra civil. “Amb aquell acte de fe revolucionari  –escriu a la pàgina 193— es revivia l’ancestral cerimònia del ritu precristià a Moloc, tan esplèndidament evocat en el Salammbô de Gustave Flaubert. Un ritual insurgent que un profund teòleg jesuïta alemany podria qualificar d’ autènticament religiós.  Vaig sentir-me solidari amb aquells desconeguts iconoclastes”.

            L’èxit d’aquest primer volum va ser indiscutible i Carles Fontserè va esdevenir un personatge més o menys públic sempre dins els límits de la popularitat propis de la literatura catalana.  El llibre es va publicar el 1995 i no devia passar gaire temps abans que els responsables de l’Editorial Proa –crec que el director literari era, en aquell moment, l’Oriol Izquierdo— i en Fontserè arribessin a un acord per a la publicació d’un segon volum de memòries. Aquest cop  en Carles escriuria les seves vivències a França durant la II Guerra Mundial com a refugiat espanyol. Ell s’hi va posar amb la seva habitual energia.  La tesi del llibre era simple: els francesos l’havien tractat molt malament; els alemanys, l’havien tractat bé.  Els alemanys havien entrat a París sense disparar ni un sol tret i, passat el caos de l’èxode inicial, la majoria de la població parisenca s’havia adaptat sense gaires problemes a la nova situació. Per la seva banda, els ocupants havien procurat  no irritar gaire els parisencs i per això els teatres i els cinemes van tornar a funcionar de seguida.  Sartre estrenava les seves obres i Simone de Beauvoir col·laborava amb Radio Vichy –això darrer no ho diu Fontserè sinó Michel Winock a les pàgines 615 i 616 del seu monumental llibre El siglo de los intelectuales–.  La situació va canviar després que Alemanya comencés la invasió de Rússia, de la batalla d’Stalingrad i, sobretot, després que Alemanya instituís, per als homes francesos, el Servei del Treball Obligatori, l’any 1943.  Tot això ara és una realitat reconeguda però, en aquells moments, finals del segle passat, no ho era tant.  Tot just el 1974, el cineasta Louis Malle, en  la seva pel·lícula Lacombe Lucien, havia qüestionat la versió oficial de la Resistència francesa enfront del nazisme.

            Per tombar la versió diguem-ne oficial del que havia passat a França, i especialment a París, durant l’ocupació alemanya n’hi hauria hagut prou en què en Carles expliqués la seva experiència, i el que ell havia vist.  En general, la població francesa –i els polítics francesos— no havien tractat gens bé els refugiats espanyols, milers dels quals havien anat a parar a improvisades instal·lacions a les platges del Rosselló. (Entre ells, per cert, el meu pare).  Fontserè era un ciutadà amb ofici, capaç de guanyar-se la vida però això no li servia de res cada vegada que era detingut quan aconseguia escapar-se del camp.  Per a ell, l’entrada de l’exèrcit alemany a París va suposar una autèntica alliberació. És políticament incorrecte haver d’admetre-ho però ell ho va viure així.  I sí, ell i el seu amic Clavé van col·laborar a la revista La Gerbe, promoguda i dirigida pels ocupants alemanys. El director efectiu d’aquesta revista, Eitel Moellhausen, va impedir que la mare d’en Fontserè anés a parar a un camp de concentració –quan ella havia aconseguit arribar a París fugint d’Espanya— i va ajudar el seu germà en una situació semblant. És lògic que en Carles Fontserè li estigués  agraït.

            Els problemes comencen quan en Fontserè converteix la seva experiència personal en una reflexió general sobre la II Guerra i les seves causes. És aquí on les seves opinions grinyolen. Grinyolaven  i espantaven la Terry, una persona molt més analítica que obsessiva.  La Terry estava  molt preocupada pel caient que anava adquirint el llibre. I no recordo si em va fer arribar les pàgines que ella considerava més polèmiques o bé una còpia de l’original sencer. Em va dir m’ho llegís i que, si us plau, li digués a en Carles a través d’ella què em semblava tot plegat. Més que la col·laboració a La Gerbe –que potser  no acabava de calibrar en tota la seva importància— jo estava sorprès, i contrariat, pel que en Fontserè deia de Roosevelt i pel que no deia de la persecució als jueus. Fontserè denigrava Roosevelt i l’arribava a fer responsable de l’esclat de la II Guerra amb l’argument que el seu objectiu era dinamitar l’imparable progrés, que podia derivar en hegemonia, d’Alemanya. També venia a dir que ni Roosevelt ni els  britànics havien fet res per socórrer la població jueva tot i que sabien –des de molts abans de 1940– el destí que Hitler li reservava.  Naturalment,  jo no estava gens d’acord amb aquests punts de vista –que amagaven una exculpació de la política alemanya— i així li vaig fer veure a la Terry. I així ho vaig dir en l’acte de presentació del llibre a la premsa, a finals del 1999.  El llibre es titula Un exiliat de tercera. A París durant la segona Guerra Mundial i l’acte de presentació es va celebrar  crec que al restaurant de l’aleshores Hotel Calderón, a la Rambla de Catalunya, molt a prop de la Casa Garriga i Nogués, aleshores seu del grup editorial Enciclopèdia Catalana.

            Vaig parlar abans de començar a dinar i em va semblar que feia un elogi general de l’obra amb unes crítiques concretes centrades en els punts que ja he esmentat.  En Fontserè, però, no ho va entendre així.  Va encaixar molt malament les meves paraules i, de fet, a mig dinar va dir que no es trobava bé.  A la sortida, l’Isidor Cònsul, que feia poc que havia estat nomenat director literari de Proa, em va dir: “Si tu et dius amic d’en Fontserè, com deuen ser els seus enemics!” i al cap de poques setmanes va organitzar una segona presentació –a la Pedrera, em sembla— en la qual van prendre-hi part Daniel Giralt Miracle i suposo que el mateix Cònsul. Jo no hi vaig ser convidat. En Carles i la Terry van trencar tota relació amb mi.  Sé que, després de la seva mort, en Carles Fontserè va rebre un homenatge oficial i públic.  Ho sé pel que en van dir els mitjans de comunicació.  També sé que hi va haver una mena d’Any Fontserè amb un comissari i tot.  Ningú, però, me’n va parlar mai  tot i que la meva implicació en la vida i obra de Carles Fontserè era fàcilment rastrejable.  Ell és un dels personatges que formen part del meu llibre Dau daus, un conjunt de retrats literaris que van tenir la sort de guanyar el Premi Joan Fuster l’any 1991 i posteriorment el Premi Nacional d’Assaig. I per bé o per mal el meu nom figura també a l’última pàgina del segon volum de  les seves Memòries. L’esment diu:  “He escrit aquest volum gràcies a l’encoratjament que en el seu moment van donar-me Josep Benet i Agustí Pons”.

            Per acabar, vull manifestar que al meu entendre en Carles Fontserè no va ser ni un resistent ni un filo-nazi.    La seva col·laboració amb les autoritats d’ocupació alemanyes és directament conseqüència del mal tracte que va rebre dels francesos –o de les autoritats franceses–.  I per això aquesta col·laboració no té res a veure amb la de determinats escriptors –Drieu la Rochelle, Celine,  Brasillach— que van acabar en el feixisme després d’una elaborada evolució intel·lectual.  Aquest no és el cas de Fontserè. Carles Fontserè és el mateix personatge quan dibuixa el cartell FAI—Llibertat; quan és a punt de ser afusellat pels dirigents de les Brigades Internacionals;  quan col·labora amb  “La Gerbe”;  i, després, als Estats Units, quan treballa al costat de Cantinflas –que no tenia res de feixista— i de Dalí.  A Carles Fontserè jo el veig, sobretot, com un supervivent;  un supervivent que, a la França ocupada, es va rebel·lar contra el paper de perdedor que li reservava la història encara que fos a costa d’anar més enllà del que molts poden considerar moralment admissible.

 

 

 

 

 

 

           

           

23
nov

L’humanitarisme com a coartada

             Aquests dies, per tal de preparar la meva intervenció en l’acte d’homenatge que li va organitzar la càtedra Josep Termes, m’he tornat a llegir els dos volums de memòries de Víctor Alba que duen per títol Sísif i el seu temps. Entres les reflexions que hi he trobat vull destacar aquesta:  “La política ha estat el centre de la meva vida a partir dels meus setze anys. No he deixat de banda res, tot ha estat important, però tot ha estat catalitzat per la política: dones, cultura, ofici, família. No he mirat mai res que no fos amb ulls polítics. En això crec que sóc característic de la meva generació”.  És veritat. Molts dels esperits més selectes de la seva generació van estar submergits en la política, fins i tot encara que no es tractés de seva ocupació professional. Penso, per exemple, en els filòsofs –i no només en Sartre– en aquells temps maîtres à penser amb una clara vocació d’intervenció política.

            Quan deixava de llegir aquests textos d’en Víctor Alba obria la tele i era rar el dia que no mostraven imatges d’algun nou episodi dramàtic protagonitzat per refugiats que volien arribar a Europa o que, com els de Calais, no en volien sortir.  Sovint els reportatges venien acompanyats d’opinions d’experts, tertulians, i moralistes en general, sobre la manca de solidaritat d’Europa i el paper d’estrassa que estaven fent els nostres governants a l’hora d’abordar aquest tema.  I jo em preguntava, potser per influència de Víctor Alba, on havia quedat la política.  Em preguntava si la crisi dels refugiats la solucionarem els europeus amb mesures humanitàries  o la solucionaran Rússia i/o els Estats Units amb mesures polítiques.  És cert que les mesures polítiques estan trigant a arribar i que, passi el que passi, el drama dels refugiats no té una solució fàcil.  Sí, doncs, que cal que Europa sigui capaç d’articular unes normes d’acollida coherents i consensuades. Però l’existència de mesures humanitàries no pot fer oblidar l’absència d’iniciatives  polítiques, que són les úniques que poden atacar de debò la rel del problema.  Ara bé,  entrar en el terreny de la política implica assumir un major grau de compromís en el conflicte i ser capaços de dur a la pràctica una sèrie d’iniciatives concretes. Manifestar-se davant les ambaixades de Sírias i Rússia? Participar, amb veu pròpia, en les reunions diplomàtiques  on s’intenta acabar amb la guerra  de Síria i decidir el futur d’aquest país?  Però, ¿com fer-ho si Alemanya té uns interessos (no irritar gaire Rússia, per exemple) i França, uns altres?  I ¿quin exèrcit podríem enviar-hi cas que calgués una actuació dissuasiva com la que fa posar fi a l’agressió sèrbia a Kosovo (gràcies a la iniciativa i a la decisiva participació dels Estats Units)? Una Europa sense una política exterior pròpia –“a qui truco, quan truco a Europa?” segueix preguntant-se el Kissinger de torn— i sense un exèrcit propi està condemnada a exercir d’infermera humanitària i no de metge cirurgià.  Beneïdes les infermeres que ens alleugen el dolor diari!  Però el mal el curen els  operadors al quiròfan.

            L’humanitarisme acaba essent una bona coartada per a tothom. Ens permet indignar-nos sense arriscar gaire; ens permet seguir maleint el govern –el nostre, o el més proper–; a,b total impunitat i bona consciència;  permet a les televisions  divulgar imatges dramàtiques; i dona arguments i presència mediàtica a les oenagés.  I consti que les oenagés i els grups de particulars que operen sobre el terreny salvant vides humanes mereixen el suport i l’admiració.  Però l’al·lèrgia a la política  ens condemna, en aquest i en altres conflictes, a exercir papers secundaris en la gran pel·lícula del món.  És aquesta l’Europa que volem?

19
oct

Les palpitacions d’aquest segle

Les reflexions sobre el pas de la Modernitat a la Postmodernitat no han estat, ni són, gaire usuals en l’àmbit de la literatura catalana.  Tenim magnífics especialistes en tots, o la majoria, dels autors més destacats de la nostra literatura moderna i contemporània. Però no abunden les connexions interdisciplinàries que potser ens donarien una imatge més global del treball dels nostres escriptors; una imatge més lligada als grans corrents ideològics i estètics de la contemporaneïtat.  Podria dir-se, per exemple, que Montserrat Roig és un dels darrers autors de la Modernitat, en el sentit que necessita una visió global del món i les coses que hi passen, a l’hora de posar-se a escriure; i  que Quim Monzó és  un dels primers escriptors de la Postmodernitat perquè ja no aspira a entendre-ho tot sinó només el fragment de realitat que està descrivint en aquell moment. Ningú no pot negar que hi ha un abans i un després de la caiguda de les ideologies globalitzadores; i ningú no pot negar tampoc que, amb o menys profunditat, la literatura catalana no ha quedat al marge d’aquesta diguem-ne revolució.

            És per això que els llibres que ve publicant  Enric Balaguer em resulten tan suggestius.  Balaguer és catedràtic de literatura catalana a la universitat d’Alacant i  l’impulsor d’un grup permanent de recerca de literatura contemporània especialitzat en el gènere biogràfic i la literatura del jo.  Vaig començar a llegir-lo quan va guanyar, el 2009,  el premi Rovira i Virgili de biografies i de memòries. Jo formava part del jurat i en aquella convocatòria de seguida va destacar La casa que vull, títol manllevat d’un dels grans poemes de Salvat-Papasseit. Llegir les reflexions d’un professor de català a Alacant que es declara atret pel budisme i que no converteix el seu text, com legítimament podria haver fet, en una inacabable lamentació sobre la situació lingüística i cultural del seu entorn més immediat em va semblar una singularitat admirable.  Abans, Balaguer havia publicat Contra la modernitat i altres quimeres (2002) i La totalitat impossible (2006); i, amb posterioritat, Constel·lacions postmodernes (2015).

            Ara, Enric Balaguer acaba d’editar El desert i altres palpitacions del nou segle (Editorial Gregal). El títol vol ser un homenatge explícit a Eugeni d’Ors el qual afirmava que ell, en el Glossari, es limitava a prendre nota de les “palpitacions dels temps”.  El llibre consta de 16 assajos no gaire llargs i un postfaci d’Alex Broch.  La manera  com Balaguer planteja els temes em recorda la que practica Rosa Delor en el seu monumental estudi La càbala i Espriu. Una poètica de la llum: una crítica literària que parteix de l’obra estudiada, sense cap esquema teòric previ, com si tractés –i, de fet, es tracta– d’una peça única.   I a partir d’aquest estudi, el crític acaba escrivint un text d’una qualitat literària  autònoma,  l’última finalitat del qual és obrir als lectors els camins més amplis possibles d’interpretació. És per això que en els dos llibres –en el de Rosa Delor i en el de Enric Balaguer– circulen noms molt diversos i aparentment poc relacionats amb l’obra analitzada. Per les palpitacions que ens ocupem desfilen, per exemple,   W.H.Auden i Vattimo; Horaci i Jean Paul Sartre;  Mc. Luhan i Ferran de Pol; Georges Steiner,  Bertolucci i David Lean, entre d’altres. O sigui  filòsofs, novel·listes, poetes,  cineastes…

            La situació del català; la relació entre el llenguatge i les noves maneres d’entendre la sexualitat; el magnetisme del desert com a paràbola de la situació de l’home contemporani;  les conseqüències socials de la desaparició de les humanitats en els plans d’estudi; la progressiva pèrdua de la capacitat d’assumir responsabilitats individuals; l’escriptor, la depressió i el suïcidi; la possibilitat o impossibilitat de ser feliç i el paper que hi pot jugar la poesia;  Eichmann i el problema del mal;  la nostre relació, indiferent o no, amb els altres… Aquests són  alguns dels temes sobre els quals reflexiona  Enric Balaguer. L’assagista no s’enganya sobre els límits de la naturalesa humana. “El que la història del segle XX ha mostrat en molts moments –escriu—(…) és com la gent davant de la por renuncia a la llibertat. O si hom vol, entre la llibertat i la por (a no tenir faena, a passar necessitats, a viure agressions…) o, simplement, la incertesa de la vida, aposta per la seguretat, mal que supose perdre possibilitats d’elecció”.  Tot i que en el mateix text, Balaguer reivindica: “Un ésser capaç de ser ell mateix manté una autonomia pròpia i no es deixa arrossegar per líders amb interessos espuris, ni accepta la ideologia deshumanitzadora del consum com una manera de satisfer altres camps de realització personal. I finalment diríem que pot bandejar l’aculturació televisiva que s’administra diàriament en els països occidentals”.  Balaguer, com subratlla Àlex Broch en el postfaci, escriu des de la fragmentació.  No podria ser d’altra manera.  La fragmentació és la manera més honesta amb què un assagista es pot afrontar  als grans temes de reflexió del nostre present.

16
oct

Bob Dylan, la “beat generation” i la Bíblia

            Feia anys que uns quants, no sé si pocs o molts, pensàvem que Bob Dylan es mereixia el Nobel de Literatura. Per múltiples raons.  En primer lloc,  perquè ell, més que cap altre cantant contemporani,  expressa les noves vies de comunicació que ha trobat la poesia. Sí. Ja ho sabem. Des dels trobadors de l’Edat Mitjana –per no anar més lluny— la poesia s’ha valgut de la cançó.  Però Dylan és un cantant del segle XX que és quan esclata la revolució audiovisual, i després digital, que sembla que s’ha d’endur riu avall  el vell costum de llegir i escoltar la poesia. Bob Dylan demostra que no és així i que una part important de la poesia ha trobat en els ja no tan nous mitjans de comunicació un espai ideal per connectar amb el públic: els recitals multitudinaris,  els sistemes digitals, etcètera. Però, a la vegada, les cançons de Dylan són validables –per dir-ho en termes econòmics— amb la poesia més valorada del segle XX. Naturalment, no és un  trobar “clus” sinó un trobar “lleu”, és a dir, que té com a premissa indispensable ser fàcilment comprensible per a una majoria de lectors o oients.

            Però potser el més significatiu de les cançons de Dylan és que expressen una voluntat explícita de transgressió sense abandonar, però, la tradició poètica que els correspon. Durant els anys seixanta, setanta i vuitanta, Dylan es va convertir en una de les icones més representatives del trencament social al qual aspirava, i que en bona mesura va aconseguir,  la generació nascuda a principis dels anys 40. Són canvis que, naturalment, afecten la política –les grans protestes contra la guerra de Vietnam, per exemple—però que allà on triomfen és en el camp social.  Primer als Estats Units i, després a Europa, durant els anys seixanta esclaten els moviments  que comportaran una transformació radical no ja del segle XX sinó de pautes de comportament fins aleshores incrustades en el dia a dia de milions d’homes i dones.  És el triomf del principi de la llibertat individual que es concreta en les lluites a favor dels drets de la dona, de la pluralitat de comportaments sexuals, etcètera.  Aquests canvis són possibles per una multitud de causes: el declivi del pes de la religió, la bonança econòmica, invents com el de la píndola anticonceptiva, entre d’altres. Dylan és un dels apòstols d’aquest canvi.  Ho canta en un dels seus poemes més cèlebres: “Els temps estan canviant”.  I per sempre, podríem afegir.

            Però allò que realment dona importància als poemes de Dylan és que  aquest trencament amb el passat, el cantant el fa des de la tradició. En primer lloc, des de la tradició més immediata, la que representen els poetes de la “beat generation” que són els seus predecessors més propers.  Dylan és del 1941; Kerouac, del 1922.  Són ells, els “beats” els qui obren camí durant els anys 50 tant pel que fa a la revolució social que prediquen, i practiquen, com a la revolució literària, que n’és una mostra o una conseqüència.  Agafeu alguna de les cançons més emblemàtiques de Dylan i alguns dels poemes més coneguts de Ginsberg o de Ferlinghetti. Hi trobareu els mateixos versos llargs, la mateixa cadència repetitiva, el poema entès com una narració, la voluntat de denúncia, l’explícita moralitat si s’escau.

            Prenem ara una Bíblia i centrem-nos en l’Antic Testament.  Buscava l’Eclesiastès però em surten els Proverbis. També em serveix: “Un home ric que oprimeix els pobres://pluja de xàfec que no porta pa”. A l’Eclesiastès hi trobem versos més coneguts: “Un temps per a néixer//i un temps per a morir.//Un temps per a plantar//i un temps per a arrencar”. Etcètera.  Bob Dylan no es diu ni Bob ni Dylan sinó Robert Allen Zimmerman, nascut en el sí d’una família jueva. Topem, doncs, de ple amb la tradició  literària jueva dins la qual la Bíblia, i especialment l’Antic Testament, ocupa un paper central. És una tradició incorporada, ja des d’abans de la fundació de la nació, al nucli de la cultura dels Estats Units.  I podem anar encara una mica més enllà. En el món de l’Antic Testament, i per tant del judaisme, l’escatologia juga un paper important.  Els primers cristians havien de convertir-se perquè el Messies estava a punt de tornar i els havia de trobar ja convertits. Aquesta arribada es va anar posposant –de fet, s’ha posposat fins al dia del Judici Final— però la idea d’un final subsisteix. “Hi haurà un cel nou, i una terra nova” diu l’Apocalipsi. “Els temps estan canviant” canta Dylan. “Hem de construir l’home nou” proclamava Lenin, empeltat també de judaisme.

            Gràcies a Gerard Quintana i Jordi Batiste podem escoltar Bob Dylan en català. “Els miralls de Dylan” són dos recopilatoris excepcionals. Ens fan avinent, entre d’altres coses, que Bob Dylan  ja va ser traduït pels cantants del Grup de Folk, amb Albert Batiste al capdavant.  És de justícia que ho recordem i que els ho agraïm.

3
oct

Maria Aurèlia Capmany, 25 anys després

 

            El dia del funeral de la Maria Aurèlia Capmany –el 5 d’octubre farà 25 anys— plovia. He dit funeral i no enterrament: la Maria Aurèlia havia donat el cos a la ciència i, per tant, no n’hi havia cap, de taüt,  aquell dia, al Saló del Tinell.   El gest de donar el cos a la ciència indica una visió positivista de la vida; una visió moderna: la ciència i la tècnica serveixen perquè els humans avancem en benestar material.  Aquests avenços van de bracet amb els d’índole moral i política: cal lluitar per la modificació substancial, o la substitució revolucionària, del “laissez faire, laissez passer” propi del capitalisme del segle XIX. En això consisteix la Modernitat, en pensar que anem de la caverna a la perfecció.  Així doncs, la Maria Aurèlia era una escriptora, una intel·lectual, moderna que creia en l’evolució positiva de la història, potser perquè sabia molta filosofia i havia estudiat Hegel. Estava previst que Pere Calders fos una de les persones que parlessin durant la cerimònia, però l’escriptor  va arribar tard i mullat. A ningú de l’ajuntament se li havia acudit  noliejar un taxi per tal d’assegurar-se que l’escriptor arribés a l’hora. Pere Calders, doncs, no va parlar. Ell no era un escriptor modern, com la Maria Aurèlia, sinó més aviat postmodern. Creia més en l’atzar que en el progrés  i el fascinava la manera com s’havia produït un dels més grans desastres del segle XX: l’esfondrament del Titànic; un iceberg afilat com una fulla d’afaitar va partir pel mig la maquinària tècnica més avançada que mai no hagués construït la humanitat.

            L’any 1939, quan Catalunya i Espanya van quedar aïllades sota un particular taló d’acer, la Maria Aurèlia ja era una dona formada; no del tot, és clar. L’existencialisme, per exemple, encara no existia. La Maria Aurèlia hi quedaria enganxada  durant la seva estada a París, becada per l’ Institut Francès de Barcelona,  l’any 1952.  En un dels viatges en què jo, amb el meu 600, li feia de xofer, la recordo perfectament a la plaça del Capítol de Tolosa de Llenguadoc  bevent Pelforth brune i fumant gauloises, que eren la cervesa i el tabac de Sartre.  Però la formació intel·lectual de la Maria Aurèlia és republicana, tot i que no acabi la carrera fins el juny del 1942.  I allò que, a partir d’aquest moment, la Maria Aurèlia intentarà és que el país recuperi els valors republicans, que són els valors de la Modernitat, enfront del feixisme, del nacional-catolicisme i del sistema casernari que caracteritza el règim franquista.  La Maria Aurèlia, nascuda el 1918,  mai no tindrà cap dubte sobre quin és l’objectiu que cal escometre: tornar al país, així que es pugui, l’esperit positiu, tolerant, democràtic que ella havia viscut fins al 1936.  En aquesta absència de dubte es diferencia d’altres intel·lectuals que podrien ser considerats de la seva generació perquè només els separen pocs anys. Però són anys decisius:  pel mig hi passa aquella ratlla del teló d’acer. És el cas, per exemple, de Manuel Sacristán, nascut del 1925, o de Josep Maria Castellet, un any més jove. Ells   van ser educats en una universitat ja plenament franquista. Després,  protagonitzaran sonats  girs ideològics. Quan  arribin al lloc del qual no s’ha mogut la Maria Aurèlia, i d’alguna manera intentin donar-li alguna lliçó, ella es revoltarà amb la seva vehemència habitual.

            La Maria Aurèlia Capmany és una de les figures importants de la segona meitat del segle XX català per allò que ha deixat escrit, i per allò que ha ajudat a dibuixar. Volia ser novel·lista però probablement, en aquest camp,  no va complir les expectatives que ella mateixa s’havia posat.  La censura; les dificultats per guanyar-se la vida; el seu caràcter de “dona finestrera”; la dedicació a altres gèneres literaris;  i la passió per la política no van resultar  bons acompanyants. De tota manera, ens ha deixat una novel·la magnífica com és Un lloc entre els morts on hi ha personatge –Jeroni de Campdepedrós—i hi ha tesi: la crítica a la classe dirigent del país per abandonista, que serà un dels punts constants en la seva obra. També ens ha deixat algunes peces de teatre suggestives però que el Teatre Nacional de Catalunya no s’ha dignat mai estrenar –per exemple, en Vent de garbí i una mica de por, un retrat en tres temps de la Catalunya moderna– . I la Maria Aurèlia ha estat també –i alguns poden opinar que sobretot—  una gran escriptora de no-ficció. Penso en els seus dos llibres de memòries; en la sèrie de Pedra de toc, en els assajos sobre la situació de la dona, en els seus articles periodístics.  No sé perquè un escriptor no pot entrar en lletres grosses al cànon literari del  país si no escriu una novel·la de cinc-centes pàgines.

            I al costat d’allò que va escriure, allò que va metafòricament va dibuixar.  Tres aspectes crucials de la Catalunya d’avui porten la seva petja: la constatació del catalanisme com un sentiment popular; la igualtat entre home i dona aconseguida a través d’organitzacions generalistes i no específicament femenines; i la defensa de la llengua catalana d’una manera radical i, alhora, integradora i oberta.  En els tres camps va haver de lluita contracorrent, però, bel·ligerant en la defensa de les seves posicions, la història li ha donat la raó. I sí, la Maria Aurèlia era una dona d’esquerres; però d’una esquerra no marxista que mirava de reüll, i amb una mica de por, els intel·lectuals comunistes que van dominar l’escena durant els anys seixanta, setanta i vuitanta.

             En els últims mesos de la seva vida, la Maria Aurèlia es va trobar molt sola. I m’imagino que molt trista. La mort d’en Jaume Vidal Alcover va ser un cop molt dur, des de tots els punts de vista. Sort va tenir d’amics lleials que li van donar un cop de mà: Pasqual Maragall, aleshores alcalde de Barcelona; o la seva amiga, i mentora, Carmina Virgili. Potser per això, en aquell funeral sense cos,   va resultar especialment emocionant el lament de Dido, la reina de Cartago, de l’òpera Dido i Enees, de Purcell, una de les més estimades per la Maria Aurèlia: “Les teves tenebres emmascaren la llum.// Deixa’m reposar a la teva falda.//Et diria més coses, però la mort s’empara de mi.//Ara, la mort és benvinguda”. En els seus mesos finals,  també jo  li hauria pogut oferir unes estones de companyia. Però no ho vaig fer. Vint-i-cinc anys després, encara em reca.

2
oct

Jorge Semprún, de carn i ossos

 

                  Desacreditats bona part dels intel·lectuals que el van voler interpretar mentre encara era vigent, per entendre el tràgic segle XX europeu hem de recórrer al testimoni d’aquells  que el van viure intensament, a primera línia de l’acció; i que, després, si és que van aconseguir sobreviure, van ser capaços d’explicar-lo.  És el cas de Jorge Semprún, d’Arthur Koestler, d’Arthur London o de les germanes  Margarete Buber-Neumann i Babette Gross. Margarete va ser la companya d’Heinz Neumann, destacat dirigent comunista alemany, assassinat per Stalin. Els seus llibres, i especialment el que explica el seu doble pas pels camps de presoners de Stalin i de Hitler, resulten fonamentals per entendre l’Europa del segle XX.  La seva germana, Babette, va viure al costat de Willi Munzenberg, amic de Lenin,  expert en manipulació de l’opinió pública europea al servei dels interessos de la Unió Soviètica. Babette ens ha deixat un llibre també imprescindible: Willi Munzenberg. Una biografia política.

            De tots aquests noms, el de Jorge Semprún és, sense dubte, per al lector català, el més proper.  Nét d’Antonio Maura, educat sense sortir de casa  per la  mare i per una institutriu alemanya, ben aviat la seva vida es va tòrcer.  La família, catòlica i republicana, va haver de marxar a l’exili, els primers dies de la guerra civil, i prou sort va tenir el  pare de salvar la vida.  El senyor José Maria Semprún era un personatge distingit però que sempre va anar curt d’armilla i per aquest motiu l’exili no va resultar gens fàcil per a cap dels membres de la família.  Jorge, el quart dels set fills que va tenir el matrimoni,  va començar a estudiar Filosofia al Liceu Henri IV de París gràcies a la protecció d’un dels professors.  A partir d’aquest moment, la  vida de Semprún ens és  més coneguda perquè ell l’ha utilitzada per construir la seva biografia i, de passada, la del segle XX europeu.

            Semprún, com la resta de noms que he esmentat,  ha participat de manera intensa i voluntària en el xoc entre les dues grans ideologies del segle XX: el feixisme i el comunisme.  Primer,  com a militant comunista de la resistència antinazi a França; després, com a màxim delegat del Partit Comunista Espanyol a l’interior de l’Espanya franquista; i, finalment, com a crític documentat de la ideologia comunista que ell mateix havia assumit durant una part important de la seva vida.  Ida y vuelta és el títol de la biografia de Jorge Semprún escrita per Soledad Fox Maura i que acaba de publicar Debate.  Es tracta d’una biografia excel·lent, que per força haurà d’interessar a tots aquells lectors que s’han sentit fascinats per la vida i l’escriptura de Jorge Semprún.

            Soledad Fox Maura escriu des del respecte però sense amagar cap dels aspectes més conflictius de la vida de Jorge Semprún. Per exemple, el de com va poder sobreviure al camp de concentració i extermini  de Buchenwald, on va ser internat.  Semprún va treballar a les oficines del camp i la seva feina consistia, entre d’altres, a elaborar les llistes de presoners que eren enviats a les tasques més dures de les quals, habitualment, no en sortien amb vida.  El seu germà Carlos Semprún-Maura l’arribaria a acusar d’haver actuat com un kapo  alemany i l’escriptor hongarès, i premi Nobel,  Imre Kertész, internat per jueu en aquest mateix camp, l’acusarà d’haver banalitzat aquesta experiència.  En diverses obres seves Semprún ha defensat que si va sobreviure a Buchenwald  va ser per la seva militància, que li donava una força moral que altres interns no tenien; i perquè sabia alemany i francès i això el feia necessari a les autoritats del camp.  Les dues explicacions són plausibles. Semprún ha remarcat que ell no era un ciutadà innocent,  com sí que ho eren Primo Levi o Kertész, deportats només pel fet de ser jueus, sinó un ciutadà francès que s’havia alçat en armes contra l’exèrcit alemany.  Ell, a Buchenwald, era un  militant antifeixista en captivitat i la primera obligació d’un antifeixista és no donar a l’enemic la victòria de la pròpia mort.  El fet que Semprún pogués parlar de forma indistinta en castellà, en francès i en alemany també el predisposava a poder ser destinat a les oficines del camp. Soledad Fox Maura no rebat cap d’aquestes explicacions però a totes elles hi afegeix una informació fins ara no coneguda: l’ambaixador franquista a París,  José Félix de Lequerica, va moure cel i terra –i, també, part de l’infern– per tal que Semprún no fos afusellat i  per tal que  tampoc no fos destinat a uns treballs dins del camp que signifiquessin la seva mort a curt termini. L’ interès de Lequerica no era ideològic sinó familiar. Havia començat la seva carrera com a passant d’Antonio Maura i ara estava essent pressionat per José Maria Semprún i dirigents del catolicisme mounerista internacional per tal que salvés la vida de Jorge Semprún. .Lequerica no era un jove fanatitzat pel feixisme, com en aquell moment ho eren Serrano Suñer o Dionisio Ridruejo, sinó un cínic a qui no importava fer carrera diplomàtica sota el franquisme. I amb els cínics sempre resulta més fàcil pactar-hi.

            Una bona biografia és aquella   que transforma un personatge en una persona de carn i ossos.  L’operació pot comportar que alguns lectors quedin desencisats del personatge.  Estic segur, però, que per a la majoria de lectors d’aquesta biografia, la figura de Jorge Semprún no  patirà  cap deteriorament.  Queda més clar que mai que Semprún no va tenir una vida gens fàcil.  La va arriscar en més d’una ocasió i  seria injust recriminar-li que no l’hagués perduda.  Va viure amb intensament, a primera línia de foc, els grans terrabastalls del segle XX europeu. I després va tenir prou habilitat, prou intel·ligència i prou coneixements per  convertir el conjunt dels seus llibres en una de les cròniques més versemblants d’aquell període. ¿Què en sabríem de l’Europa que acabem de deixar enrere sense els llibres de Semprún, de Koestler, London i d’altres supervivents?  Potser encara estaríem analitzant el nostre segle XX  sota la mirada de Sartre –és un exemple–  i només de pensar-ho m’agafa una esgarrifança.

20
set

Ferran Sáez contra els llocs comuns

            El professor Calsamigilia explicava que hi ha dues menes d’intel·lectuals: els que intenten en tot moment no abandonar la cresta de les successives modes ideològiques i aquells altres que, situats enfront d’aquestes modes, proven d’ analitzar-les, a contracorrent. Els primers poden arribar a aconseguir un notable ressò mediàtic; els segons estan destinats a actuar com a corcons més o menys enginyosos. Ferran Sáez pertany a aquesta segona mena d’intel·lectuals com ho prova el breviari que acaba de publicar titulat Una estranya forma de vida. Aquest breviari comença amb una entrada dedicada al Carl Friedrich Abel (1723-1787), el darrer gran intèrpret i compositor de la viola de gamba; i acaba amb la que té per protagonista Stefan Zweig. La forma de diccionari que adopta al llibre podria fer pensar al lector que el pensament que s’hi exposa és, també, un pensament fragmentat. Però no és ben bé així. Sáez  mostra una indiscutible coherència ideològica a l’hora de presentar els seus punts de vista. Per exemple, en la crítica radical que fa al Romanticisme o a la desmitificació dels beneficis de la Il·lustració. “Els il·lustrats –escriu–, i més tard els seus néts positivistes, van arribar a creure que les persones abandonarien les catedrals per assistir en massa als ateneus.  Però resulta que no va ser així: les catedrals i els ateneus estan avui preocupantment poc concorreguts. On ha anat a parar tota aquest gent, doncs? On són? Els trobarem consultant nigromants per telèfon, encenent espelmes de colors per neutralitzar les “energies negatives”, comprant llibre d’autoajuda, esperant el missatge dels ovnis, fent meditació transcendental, llegint l’horòscop o guarint-se gràcies als poders de les Flors de Bach. Res de tot això no estava previst”. Més endavant, a l’entrada dedicada a les “Modernitats” insisteix en el tema: “La realitat de la cultura de masses té poc o res a veure amb els ideals il·lustrats i secularitzadors que, en principi, havien de constituir la clau de volta de les societats occidentals”. Això no vol dir, però, que aquests principis no continuïn essent vàlids. Ho explica en l’entrada titulada “Errades”: “Certament, totes les cultures cometen enormes errades. Els occidentals hem perpetrat algunes de les pitjors monstruositats de la història. La diferència amb altres cultures és que n’hem pres nota acuradament, d’aquelles barbaritats, i hem provat de no repetir-les (…) Si fa no fa, Occident és aquesta insòlita aposta per la dificultat, per la tensió,  per la fatiga que suposa anotar les coses que passen”.

            Resulta, doncs, coherent que Ferran Sáez es mostri molt crític amb la cultura de masses. “Els arguments en favor de la cultura de masses –escriu—són, per norma general, una mostra insuperable d’elitisme. El seu to sempre recorda el de les societats protectores d’animals”. I és que la cultura de masses comporta l’afalac constant, per part del poder, als ciutadans i la infantilització general de la societat. Així s’explica que, davant de determinades conflictes,  com per exemple l’agressió de Sèrbia a Bòsnia, estigui més ben vist enviar-hi Pallassos sense fronteres  que fusells d’assalt.  Tot això ens porta a la decadència i és per aquí per on es cola Spengler.  L’autor de La decadencia de Occidente és un escriptor a hores d’ara mal vist pel seu antisemitisme i per l’apropiació que, des les seves idees, en va fer el règim nazi (Spengler defensava l’assimilació dels jueus; no, els camps d’extermini).  Va ser, en els anys vint i trenta, un autor d’una enorme influència i no només entre els cercles de dreta o d’extrema dreta. A Espanya, per exemple, va ser introduït per Ortega i Gasset i traduït per Manuel Garcia Morente, que seria el degà de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Madrid i organitzador del famós creuer cultural pel Mediterrani en el qual va participar Salvador Espriu. (El punt de vista d’Espriu sobre la relació entre nacions o sobre el caràcter de les persones està molt influït per Spengler).  Els reformistes de la Generació del 27 veien en la doctrina d’Spengler un estímul per construir homes forts i pobles forts.  Això els allunyava de la decadència del 98 i els apropava als ideals polítics de la II República. El somni, com sabem, va durar ben poc.  I el que ha quedat d’Spengler és la seva idea sobre els cicles històrics i la decadència d’Europa; una idea que Sáez recull.  “Els nous bàrbars que abans comandava el difunt Bin Laden, o potser uns altres, ens deuen d’observar amb un rictus de fruïció. Ens cas contrari no s’entendria  la seva gosadia. Els acusem de viure mentalment en les tenebres de l’Edat Mitjana sense tenir en compte que ells potser ens ubiquen a nosaltres molt abans, a la Roma crepuscular”. La  comparació entre l’Europa d’avui i la Roma crepuscular és un dels temes recurrents en l’articulisme de  Nèstor Luján i, no cal dir-ho, d’un altre gran corcó com va ser Oriana Fallaci.

            En un primer moment, havia pensat titular aquest article “Riure per no plorar”.  Però, després,  em va semblar massa matusser. De tota manera,  no era del tot desencertat. Llegiu, si no, què s’hi diu a l’entrada “Parèntesi”:  “La vida humana és un parèntesi entre un no-res que no ens preocupava gens, el d’abans de néixer, i un altre no-res que ens preocupa molt, el posterior a la mort. És probable que la saviesa consisteixi a visualitzar un gran no-res –un de sol, homogeni i anodí–  i a aprofitar el parèntesi justament per negar-lo”.   Uf!

 

 

 

 

 

9
jun

Muhammad Alí, una figura del segle XX

Comprenc que per a molts ciutadans resulti difícil entendre l’ampli espai que els mitjans de comunicació han dedicat a la mort de Muhammad Alí, nascut Cassius Clay. La boxa és un esport brutal i ningú amb dos dits de front pot trobar arguments per defensar-la. Ara bé, que sigui brutal no vol dir que no resulti atractiva com sol passar amb moltes de les coses que moralment no són admissibles. Qui vulgui continuar el camí d’aquesta reflexió li recomano que llegeixi Del boxeo un llibre escrit per la novel•lista nord-americana Joyce Carol Oates, una de les eternes candidates al Nobel de Literatura. En tot cas, la frase que ja ha esdevingut tòpica és certa: Cassius Clay ha estat el millor boxador de tots els temps; i, a la vegada, una de les persones que més ha influït en el conjunt de la societat nord-americana de la segona meitat del segle XX.

La boxa és un esport brutal però molt més complex del que pot semblar a primera vista. La primera condició és pegar fort i que a tu no et peguin. Però amb això, generalment, no n’hi ha prou. Cal esperit de sacrifici, voluntat de victòria, confiança en les possibilitats pròpies, sort i una mica de psicologia i tot. Jo, de jove, havia anat amb una certa regularitat al Price, a les vetllades de les nits del dijous. Però l’autèntica complexitat de la boxa la vaig descobrir en la lectura de l‘autobiografia de Muhammad Allí, publicada, en castellà, per Noguer. Naturalment, és una biografia ditiràmbica, molt influïda per Herbert Muhammad, el líder de la Nació de l’Islam però que no per això deixa d’explicar coses interessants. Per exemple, cada vegada que preparava un combat important, Alí enviava un espia al lloc de concentració del rival per tal d’estar informat dels límits de la preparació física que s’havia posat el seu oponent. I ell, Alí, començava la seva preparació a partir d’aquests límits, de manera que el dia del combat se sabia físicament més fort. Aquesta preparació no li va estalviar rebre pallisses tremendes sobre tot en els darrers anys de la seva vida en actiu. Ho explica molt bé David Remick, un dels grans de l’anomenat “nou periodisme” en la seva biografia titulada Rey del mundo.

Però si Alí ha estat una de les figures més populars als Estats Units durant la segona meitat del segle XX no ha estat només pels seus mèrits esportius sinó per la manera d’assumir els drets de la minoria negra. Ell, d’entrada, no es considerava un negre com els altres sinó un negre distingit; entre altres coses, perquè havia guanyat una medalla als Jocs Olímpics de Roma de 1960 defensant la bandera del seu país, els Estats Units. Però una nit ni aquesta medalla li va servir per entrar en un restaurant reservat als blancs. Va tirar la medalla al riu. Després va ensopegar –potser no de forma casual– amb Elijah Muhammad, líder de la ja esmentada Nació de l’Islam. Ens pot resultar incomprensible que un predicador que es declarava la reencarnació de Mahoma aconseguís tan d’èxit entre la població negra. Però el va tenir, i per diverses raons. En primer lloc, perquè Elijah Muhammad no reclamava un somni, com Luther King, sinó que exigia uns drets: els de la minoria nega dels Estats Units per a les quals va reivindicar l’ascendència africana. Elijah Muhammad va fer que els seus seguidors deixessin de tenir una actitud mental de subordinació i els va fomentar l’autoestima: havien d’anar nets i polits, desfilar, si calia, junts i cuidar la família. Cassius Clay, convertit en Muhammad Alí, era l’exemple de la joventut sana que reclamava aquest predicador. La negativa a participar en la guerra de Vietman va ser una de les conseqüències més radicals d’aquesta voluntat de no subordinació. Tot estava preparat perquè Alí fes el pas endavant, quan sentís el seu nom, a l’oficina de reclutament. Havia de ser el reclam per acabar amb les reticències, i l’oposició, dels joves negres a deixar-se enrolar. Però el pas, no el va fer. “El Vietcong no és el meu enemic” va declarar a la sortida. “El meu enemic és el botiguer que no em deixa entrar al seu establiment”. Les autoritats nord-americanes el van desposseir del seu títol mundial i li van prohibir boxejar. O sigui, el pacte de la fam. Però no es va rendir.

Amic de Malcolm X i de Norman Mailer –que va escriure un llibre sobre el seu combat contra George Foreman a Kinshasa–, Muhammad Alí ha estat un d’aquells herois individuals que ha lluitat contracorrent fins a imposar, en certa manera, el seu punt de vista; un d’aquells herois que tant agraden a la societat nord-americana, i que, dit sigui de passada, tant m’agraden a mi.

9
jun

Margarita Carbó i el rastre que es dilueix

 

El record dels militants i dirigents del moviment llibertari català que, en un moment donat, van creure tocar la Utopia amb la punta del dits s’està diluint del tot sense deixar més rastre que aquell que tracten de preservar els familiars més propers, els amics més desinteressats. Fa unes setmanes ha mort a Mèxic, Margarida Carbó, professora d’història a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, filla de Proudhon Carbó, destacat militant cenetista, i néta d’Eusebi C. Carbó, un dels pocs dirigents cenetistes que queda bé a la Gran Enciclopèdia Catalana. La professora Carbó ha estat una gran especialista en l’estudi de la Revolució Mexicana però això no li ha impedit investigar sobre els seus orígens familiars sobretot ja de gran quan ha pogut dedicar-se, en els seus viatges a Catalunya, a rastrejar les vides del seu pare i del seu avi.

La primera singularitat en la vida de Margarita Carbó és que va néixer dalt d’un vaixell. Concretament, dalt del transatlàntic “De la Salle” que l’1 de desembre de 1939 va sortir del port de Bordeus en direcció a Ciutat Trujillo portant a bord 780 republicans espanyols. Entre aquests republicans, Proudhon Carbó i la seva dona Carmen Darnaculleta, en avançat estat de gestació. El part va tenir lloc al cap de 6 dies, poc abans que el vaixell arribés al port de Casablanca, després de ser metrallat per un submarí alemany. Proudhon Carbó deixava enrere l’horror de la guerra i un particular horror familiar: la seva mare havia mort a la presó de Larache, els primers dies de la guerra civil a conseqüència de les tortures infligides pels militars franquistes que volien conèixer on parava el seu fill, i una tia seva encara continuava empresonada. Ell i la resta de la família van aconseguir arribar, des del Marroc francès, a Barcelona on Proudhon va ser acollit pel seu pare, Eusebi Carbó, a qui feia molts anys que no veia perquè el pare havia convertit en definitiva una de les fugides que va haver d’efectuar a causa de la seva militància revolucionària.

La vida de Proudhon Carbó la podem resseguir gràcies al seu llibre autobiogràfic “Yanga Sácriba”, publicat a Mèxic l’any 1991. Proudhon va néixer a La bisbal de l’Empordà –on en l’actualitat dona nom a un carrer— l’any 1904. El seu pare s’havia casat amb Lluïsa Garriga, filla de Joaquim Garriga Pons, mestre, el qual, a casa seva, havia posat en marxa una mena d’Escola Moderna, seguint les pautes de la que havia organitzat Ferrer i Guardia a Barcelona. Com que el pare els va abandonar quan ell només tenia 6 anys, la gran influència la va rebre, Proudhon, del seu avi Garriga, un personatge que reuneix bona part de les característiques dels primers militants anarquistes: després del fracàs de Pi i Margall havia passat de l’Estat federal a l’Estat inexistent; pacifista; internacionalista; racionalista; higienista; d’una catalanitat no ideològica que no li impedia escriure habitualment en castellà. Proudhon, la seva mare, el seu avi i les seves ties ben aviat van haver de marxar cap a Tànger, on es van instal•lar. A partir d’aquest trasllat les peripècies de l’adolescent i jove Proudhon van ser múltiples: va estudiar en una escola confessional jueva sense ser jueu; va llegir els clàssics anarquistes i es va impregnar d’aquesta ideologia. Desplaçat a la Guinea Equatorial Espanyola, va intentar organitzar una revolta dels nadius contra el colonialisme dels blancs. Durant la guerra civil, es va retrobar amb el seu pare, a Barcelona. Va treballar en el Comissariat de Propaganda i va marxar voluntari al front. Amb el “De la Salle” va aconseguir, en efecte, arribar a Ciudad Trujillo on s’hi va estar poc temps. Finalment, a principis dels anys quaranta, va trobar refugi a Mèxic on la seva vida es va estabilitzar; sobretot, quan va entrar a treballar a la fàbrica de begudes gasoses d’un català que es va fer milionari: un tal Mundet; sí, el de les Llars Mundet. Proudhon Carbó va morir el 1996 a Ciutat de Mèxic. Mai no va deixar de col•laborar en publicacions llibertaries de l’exili. I abans de morir va poder viatjar a Catalunya; i, sobretot, és clar, a La Bisbal.

D’Eusebi Carbó en tenim una informació diguem-ne més científica. Perquè la seva néta, Margarita Carbó, va ser la responsable de la publicació del llibre Eusebi Carbó i Carbó. Un anarquista al servei de la Generalitat de Catalunya editat per Cossetània l’octubre del 2014. El gruix d’aquest llibre està format pel dietari que Eusebi Carbó va escriure mentre va durar la missió que li va encarregar el govern de la Generalitat de Catalunya l’estiu del 1937: viatjar fins a Nova York amb l’objectiu d’aconseguir ajuda per a la causa republicana entre els grups anarquistes italians que vivien en aquella ciutat. El viatge va durar des del 17 d’agost del 1937 al 21 de gener del 1938. No cal dir que Carbó queda impressionat per la grandiositat i l’estil de vida de Nova York. “En aquesta Babel desconcertant –anota, per exemple, el 23 de desembre del 1937—es registra tot allò que és capaç de concebre la ment de l’home. Des de l’abjecció més baixa fins a la magnificència més exemplar”. Eusebi Carbó va ser un gran orador i un excel•lent escriptor. Pertany a la generació dels anarco-sindicalistes clàssics, és a dir, d’aquells que somiaven en una Revolució que ho capgirés tot però sense que aquest horitzó final impedís l’acció quotidiana del sindicalisme en favor de la millora de les condicions de vida dels treballadors. Amic de Macià i de Malatesta, conegut internacionalment pels seus vincles amb l’AIT, mai no va abandonar la militància ni es va apuntar, per exemple, a l’escissió trentista, tot i que en compartia bona part dels objectius. Aquest dietari que comentem està precedit d’una biografia seva escrita per la seva neta, Margarita Carbó. És una biografia d’unes 40 pàgines, redactada des del rigor acadèmic però, també, des d’una certa complicitat ideològica. La professora Carbó no ha deixat de ser una intel•lectual mexicana molt compromesa amb una certa mirada revolucionària i anti-imperialista que la devia fer sentir propera a la figura del seu avi.

Margarita Carbó estava casada amb Josep Ribera, un català també expatriat a Mèxic, factòtum durant molts anys de l’Orfeó Català de Mèxic. Quan tots dos venien a Barcelona, tenien la gentilesa de compartir taula amb alguns dels seus amics. I els d’aquí comprovàvem que el sentiment de les arrels és un dels més complicats d’assumir quan has de viure lluny d’això que alguns anomenen pàtria.

Pàgina següent »