29
Mai
2024

Josep Pla, la persiana que no és verda

Comencem pel final: la biografia de Josep Pla —Un cor furtiu– que acaba de publicar Xavier Pla és una gran biografia;  un dels llibres de no-ficció més importants dels que s’han publicat a Catalunya  aquests darrers anys. Correspon a  una literatura de primera que és on militem– o hauríem de militar — encara avui malgrat les dificultats d’edició i promoció que pateix el gènere, ocupat per psicòlegs  i economistes que ens volen fer feliços i rics.   No és la primera biografia que s’escriu sobre Josep Pla –i en Xavier Pla les enumera totes en la nota final del seu llibre– però sense dubte la més ambiciosa i la més completa.  Son exactament 1447 pàgines de text que no diré que resultin curtes però sí fàcils de llegir.  Xavier Pla fa l’esforç, i se’n surt, d’escriure de la manera  més clara possible a les antípodes del llenguatge pedantesc tan propi de moltes biografies del nostre país en contraposició a les seductores pàgines de prosa que ens ofereixen els catedràtics anglosaxons. Penso, per exemple, en  Hugh Thomas, en  Paul Preston o en  Orlando Figes. Aquesta voluntat del biògraf es correspon exactament amb la del biografiat. Perquè una de les principals obsessions estilístiques de Josep Pla –si no, la més important– és escriure amb la màxima claredat possible i trencar amb el real o suposat encarcarament de la prosa noucentista.  “En català només hi ha una manera d’escriure –afirma Pla en un  sopar literari en presència de Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany i Josep Maria Castellet–: subjecte, verb i predicat, estrictament per aquest ordre. Que quedi clar: la persiana és verda. Això i només això és català: la persiana és verda”. 

Però en la prosa de Josep Pla, com en la majoria de la prosa dels grans escriptors, les aparences solen enganyar.  Perquè justament en una adjectivació complexa, tot i que no goso dir barroca, és on la seva prosa arriba als nivells més alts d’excel·lència. Pla és el mestre indiscutible de l’adjectivació; una adjectivació treballada a cada frase, mil vegades corregida, que no té res a veure amb l’aparent manca d’intenció que l’escriptor usa quan parla dels seus textos. Obro, a l’atzar, una pàgina del Viatge a la Catalunya vella (volum novè de l’Obra Completa): “Si es vol tenir una idea passablement panoràmica de les terres de l’Empordà s’ha de fer un petit sacrifici: s’ha de pujar al castell situat al punt més alt de les muntanyes de Montgrí. Aquestes muntanyes son seques, rocoses, minerals, erosionades, despoblades de botànica, grisenques amb un parpelleig colorístic morat, malva i tórtora que a vegades queda ratllat pel vol de les perdius”. Queda clar que això de “la finestra verda” és un subterfugi; una dissimulació, que és una altra de les característiques de la prosa de Pla, especialment quan parla d’ell mateix.  Poques vegades un escriptor havia parlat tant d’ell mateix en les seves obres –ens ve a dir Xavier Pla– i poques vegades el lector s’ha quedat tant sense conèixer-lo. Pla es presenta com un pagès, com l’home de la boina quan  ja des de ben jove és  un lector insaciable interessat tant pels autors més clàssics com els moderns i contemporanis sobre els quals té opinió i  dels quals rep influència. I la seva ment i el seu esperit bullen de congruències, incongruències, dogmes, anècdotes i rectificacions.

Josep Pla 1919. Fotografia de Dunyach

Allò que fa d’aquesta biografia  una obra fonamental per conèixer la vida i l’obra del prosista català més important del segle XX és doble.  D’una banda, la quantitat ingent de documents i testimonis que Xavier Pla te entre mans. “La major part de la documentació que apareix a Un cor furtiu és inèdita i es dona a conèixer per primera vegada” diu el biògraf en la Nota final del llibre.  Això vol dir que les múltiples llegendes  al voltant de la vida de Josep Pla queden convertides en biografia. Ara ja sabem exactament –amb dades i dates incontrovertibles– què va fer Pla abans i durant la guerra civil; quines van ser les seves relacions amb Cambó, amb  els polítics de la Segona República, amb el falangisme i el franquisme; la  relació amb els  pares i els germans; els contactes amb els agents nord-americans que operaven a Catalunya durant la Segona Guerra Mundial;  la seva vida sentimental; el seu estil de vida al Mas Pla; les conxorxes prodemocràtiques amb  Jaume Vicens Vives, l’exiliat president Tarradellas, Manuel Ortínez i Sardà Dexeus; la polèmica al voltant del Premi d’Honor;  la seva consideració del bilingüisme –que ell es veia obligat a practicar– com una desgràcia i la seva determinació  per deixar una obra completa escrita en català, determinació a la qual va supeditar  tots els altres aspectes de la seva vida. I quan dic tots el biògraf ens fa veure que, efectivament, van ser tots.

Posats a demanar jo potser he trobat a faltar  una informació més extensa del paper que va jugar Josep Vergés en la consagració definitiva de Josep Pla i no només com a editor sinó també com a conseller àulic. I penso també que en l’estat d’ànim del  Josep Pla dels últims anys devia pesar de forma desfavorable la recepció diferent, oposada, que una part significativa de la  societat catalana feia de la seva figura i de la seva obra en relació, per exemple, a la de Salvador Espriu que era l’últim escriptor viu que li disputava el lideratge.   Per això en aquella famosa entrevista de Soler Serrano a Josep Pla aquest li diu: “Cuando vea a Salvador Espriu dígale que es un cuco”. És a dir a algú tan conservador com ell, possiblement també tan nihilista com ell, però que, tanmateix, surt del franquisme en olor de multituds. 

I, a la vegada,  Xavier Pla projecta sobre la biografia la seva condició d’assagista. No era només –ja abans de publicació d’aquest llibre– el màxim coneixedor de l’obra de Josep Pla sinó que com a catedràtic de literatura és capaç d’oferir-nos unes anàlisis brillants i detallades  dels llibres més importants del biografiat.  I això serveix  perquè el lector comprengui millor els vessants més subtils de l’obra de Josep Pla i la relació de l’escriptor amb els seus llibres.  Pot resultar especialment interessant veure com Josep Pla es construeix a si mateix a través dels textos aparentment més autobiogràfics que publica. Per exemple, El quadern gris on tot resulta extraordinàriament versemblant encara que sigui al preu de l’estricta veritat.

Pla a Calella de Palafruguell els anys cinquanta
Pla a Calella de Palafruguell els anys cinquanta

No em veig en cor de resumir en unes breus línies el pensament d’un escriptor que va deixar en vida 39 volums de la seva Obra Completa. Xavier Pla esmenta uns textos sobre Pla publicats per Carles Riba a La Publicitat i, després, a Els Marges. “Volem dir –explica Riba– que escriure pot ésser en ell [Josep Pla] el principi i el fi, el seu goig i la seva temptació; per on moltes vegades –massa vegades–, ennuegat en la delícia d’idees i àdhuc de sentiments fets que en la paraula li arriben, li abandona la seva responsabilitat. Per un mot bell, maliciós o sensible, Josep Pla es vendria l’ànima o l’esperit al diable”.  Xavier Pla en comentar aquestes paraules escriu: “La timidesa extrema, més una insatisfacció profunda, són a la base del desig de superació personal i de dedicació a l’escriptura d’en Pla. Per això, en Pla hi ha tensió, desequilibri i més destrucció del que no sembla. No s’agrada. Però ningú és més crític que ell mateix. Això el salva. Pla es posa davant del mirall. Com el seu admirat Stendhal, Pla passa tant de temps mirant-se que sembla que li faci por, al final, arribar a conèixer-se o gosar descobrir-se realment. És implacable, duríssim, sobretot en els seus autoretrats”. 

Josep Pla, com Salvador Espriu  o Mercè Rodoreda, ho va apostar tot a la literatura. En aquest tot o res on tants fracassen –o no gosen arribar fins al final–  Josep Pla va demostrar tenir una ambició sense límits. Xavier Pla, en el seu llibre, ens ho recorda. La seva biografia ens permet constatar  que  l’escriptor en va pagar, vitalment, un preu molt alt.  Però ens queda la seva obra, gegantina, tan seductora com el primer dia, que és en el fons el que ell volia.