Arxiu de Novembre, 2010

20
Nov
2010

Charles Maurras, les preguntes inquietants

“El més senzill seria deixar que Charles Maurras (1868-1952) seguís podrint-se en el cubell d’escombraries de la història”, afirma  Jordi Amat, a La Vanguardia, a proposit de l’edició castellana de la biografia de Charles Maurras escrita per  Stephane Giocanti. I no li falta raó a Jordi Amat.  Charles Maurras va ser un antisemita convençut, i el capdavanter d’un moviment polític, l’Action Française, que predicava l’antiparlamentarisme i la Monarquia no democràtica.  Però, en canvi, la personalitat i l’obra de Maurras continua essent indispensable per entendre la història de França de la primera meitat del segle XX i  les idees polítiques que van dominar Europa durant aquest període.

            Segurament, la figura de Maurras continua viva per les preguntes que es formula; no pas, per descomptat, per les respostes que hi dona.  Des del seu provençalisme perifèric Maurras analitza amb lucidesa les conseqüències (negatives) del sistema democràtic.  La preocupació pels problemes que planteja  l’accés de les masses a la presa de decisions polítiques és un dels grans temes dels pensadors i filòsofs del primer terç del segle XX. I els règims totalitaris que caracteritzen el segle -el  comunisme i el feixisme- no són gens aliens a aquesta eclosió.  Quan, en aquests moments, parlem, aquí i a fora, de desafecció política; de divorci entre el país oficial i el país real; de corrupció política; de pèrdua de valors estem descrivint, amb unes altres paraules,  els mateixos problemes  que Maurras denunciava. Maurras creia que tots aquests “mals” eren una conseqüència directa del sistema democràtic parlamentari i que només una Monarquia basada en les antigues corporacions gremials  podria retornar la llibertat als ciutadans; i la dignitat al conjunt de la nació. Ell formula aquesta teoria, de la qual  no es mourà mai més, sota el règim de la III República que és un dels règims més corruptes i més dissolvents de tota la història de França. I, mentrestant, l’enemic, Alemanya, es rearma. Es rearma sota un règim monàrquic que se situa per sobre les lluites ideològiques i socials.  Fins que arriba la II Guerra Mundial  i els fets donen la raó a Maurras. Tot aquell pacifisme de via estreta només ha servit perquè Hitler pogués entrar a París en dues setmanes. I aleshores Maurras es posa incondicionalment al costat de Petain i ell, el gran enemic dels alemanys, acaba essent jutjant, el 1945, per col·laboracionisme amb l’enemic.  De Gaulle, per dir-ho així, el condemna però és de Gaulle -ben acollit per l’Action Française quan profetitzava la guerra de blindats- el qui, així que pot, organitza la V República, que és el sistema republicà més semblant a una Monarquia. El blindatge de la figura del President de la República enfront les vel.leitats dels parlamentaris o el concepte d’autonomia militar, inclosa la “force de frappe“, vigents, avui, a la França de la V República, tenen una clara inspiració maurrasiana.

            J.V.Foix havia dit, els anys trenta, que els escriptors miraven cap a Moscou o cap a Roma.  Jean Paulhan va escriure, el 1932,         que l’elecció era entre Karl Marx i Charles Maurras. Maurras, en efecte, és l'”inventor” d’un mediterraneïsme entès no només com un paisatge sinó com un sistema de viure; com un sistema de valors que troba en el classicisme la seva pedra de toc. Fill espiritual de Frederic Mistral, les intuïcions doctrinals del qual racionalitza i universalitza, Maurras va ser molt bon rebut per la intel·lectualitat catalana del Nou-cents. Eugeni d’Ors, Josep Pla, J.VFoix el segueixen sempre i l’admiren a estones. Però no només ells. També T.S.Elliot reivindica la seva figura i personatges com Apollinaire i Proust s’hi senten, en un moment o altre, recolzats. Des del punt de vista periodístic, l’obra de Maurras planteja també moltes qüestions, ben vives. Quin ha de ser l’objectiu del periodisme d’opinió? Fer-se llegir al preu que sigui? Analitzar o denunciar? Amb noms i cognoms o sense?  (La pregunta no és tan banal com podria semblar a primera vista; una mica més i a Maurras li costa la vida).  On acaba la responsabilitat històrica, en un article, i on comença l’estil literari?  Què té a veure això amb el periodisme català que va de Josep Pla a Salvador Sostres?

Una ultima lliçó. Maurras va morir pobre. Fins i tot en els moments de més alta influència política, la seva va ser una economia molt modesta -probablement, l’única cosa modesta que va practicar-fins al punt de no poder pagar la carrera de Medecina al seu nebot.  El seu compromís amb les Idees va tenir un valor sacerdotal com correspon a un dels grans personatges de la Modernitat.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 9 de novembre del 2010

11
Nov
2010

Una dutxa de liberalisme

Nèstor Lujàn, que havia llegit Montaigne profusament, es declarava escèptic enfront dels escèptics; escèptic enfront d’aquells que de l’escepticisme en feien un nou fonamentalisme. Nèstor es manifestava així potser perquè era un escèptic apassionat, és a dir, una escèptic que, finalment, es deixava endur per les emocions quotidianes, pel sentit de justícia i d’injustícia fins a complicar-se extraordinàriament la vida. Ara que aviat farà quinze anys de la seva mort, he tornat a pensar en Nèstor a propòsit de les imminents eleccions al Parlament de Catalunya i del paper que hi pot jugar el liberalisme.  Com en el cas de l’escepticisme que denunciava Nèstor, semblava haver-hi liberals ontològics, o genètics, que exclouen qualsevol interpretació del món, i del seu funcionament, que no passi per les coordenades precises i concises del liberalisme. Des del punt de vista filosòfic és possible que tinguin raó. En una societat eminentment socialitzada com és la nostra -vull dir Catalunya, Espanya i l’anomenada Europa Occidental–  la reivindicació del liberalisme no sembla destinada a tenir gaire èxit, sobretot, perquè implica una renúncia voluntària a qualsevol embolcall protector i situa el ciutadà sol, únic responsable de les seves decisions. Però des del punt de vista econòmic, la defensa del liberalisme només es pot fer en relació als seus resultats i, en aquest sentit, és evident que la socialdemocràcia ha estat, per l’Europa de després de la II Guerra  Mundial, o per el Brasil actual de Lula i la seva successora, una de les millors coses que han passat en tota la seva història.

            Ara bé,  en una societat democràtica madura les propostes econòmiques  han d’estar molt en relació amb la situació de cada moment. I, en aquest moment, per exemple, la situació de Catalunya i d’Espanya -i de l’anomenada Europa Occidental-no té res a veure amb la que sorgir del franquisme o de la darrera guerra mundial.  A Catalunya, concretament, i per posar un exemple, a ningú no se li acudeix que els ciutadans hàgim de muntar les nostres pròpies escoles, com va passar els anys seixanta i setanta del segle passat. Des d’aleshores, l’Estat -o la Generalitat-ha funcionat raonablement bé a Catalunya i ha fet allò que li pertocava. És evident que ara  cal seguir construint escoles, hospitals, residències  per a la tercera edat, etcètera però tant o més important que el nombre d’instal·lacions  ho és el mètode de funcionament i de finançament.  El preu que hem pagat per a l’extensió dels serveis bàsics a tots els ciutadans ha estat una burocratització que porta camí d’asfixiar-nos.  El cas de l’escola pública és paradigmàtic. Amb les excepcions corresponents, a Catalunya a l’escola pública no li falten recursos. Li falta eficàcia. Ha estat regida, fins ara, per una teranyina de disposicions burocràtiques -centrades en l’intocable escalafó-que premiava les actituds funcionarials i castigava les iniciatives que sortien de la rutina.

            Visc en un carrer estret de la part alta de la ciutat. Hi passa un autobús de línea i, a les hores d’entrada i sortida de les escoles, molts cotxes; molts nens acompanyats dels seus pares o avis; i fins i tot infants de menys de tres anys que viatgen en cotxet en destinació a una guarderia infantil. Fa més de deu anys que hi visc, i mai no s’hi ha produït un accident mortal (i tampoc que jo sàpiga, venial). De cop i volta, a la tornada de vacances, van aparèixer pintats a la calçada diversos cercles que contenen una xifra màgica: 30 per hora. La limitació de circular a més de 30 per hora. ¿Qui va ordenar posar aquesta senyal? No se sap. Al barri tenim dos edificis d’administració municipal, i encara en volen fer un altre de nou, però les coses importants  passen ningú no sap ben bé perquè. Hi ha una burocràcia que necessita moure’s;  algú que, no se sap ben bé on, pren decisions i el ciutadà no sap on anar a buscar explicacions i responsabilitats. És només un exemple que estic segur que cadascun dels lectors d’aquest article podrà multiplicar.

            Ni el liberalisme és pecat com deia mossèn Salvany al segle XIX -una frase que els dirigents d’Iniciativa podrien assumir com a pròpia-ni és la panacea de tots els mals universals. Però, en aquests moments, i de cara a les properes eleccions catalanes, una dutxa  de liberalisme sembla imprescindible si de debò volem remuntar la situació actual. No hem, per cert, d’inventar res. A la Gran Bretanya ho estan fet amb una notable eficàcia de resultats, segons sembla.

El Punt. 6 de novembre del 2010