Arxiu de Desembre, 2010

31
Des
2010

Benvingut, conseller Mascarell

Els llargs anys de govern socialista a l’ajuntament de Barcelona deixaran, a la ciutat, dues novetats absolutament revolucionàries: l’obertura al mar i una biblioteca a cada barri.  Poder arribar a la platja en Metro ha revolucionat els diumenges dels barcelonins. Poder disposar d’una biblioteca al costat de casa ha revolucionat la vida entre setmana de molts ciutadans -i no només estudiants.  Tots dos miracles posen fi a tòpics que semblaven inamovibles: que Barcelona vivia d’esquena al mar, i que l’hàbit de lectura havia passat a la història. Tots dos miracles tenen nom i cognom. En el primer, el de l’obertura al mar, Oriol Bohigas. En el segon, el de les biblioteques, Ferran  Mascarell. Naturalment, els successius alcaldes de Barcelona -sobretot, Narcís Serra i Pasqual Maragall-hi tenen alguna cosa a dir, en aquests canvis, però m’imagino que aquests dos alcaldes també haurien volgut construir una llar d’infants a cada barri però es van trobar que la persona responsable en comptes de construir guarderies es dedicava a enviar llavors primaverals als seus conciutadans.

            Vull dir amb això que el candidat Artur Mas ens va prometre el govern dels millors, i que Ferran Mascarell és, en efecte, un dels millors. Però això, naturalment, no li garanteix una bona gestió. En primer lloc, perquè haurà de fer política sense diners tant a causa de les generals restriccions econòmiques com per l’elevat nombre de partides finalistes que formen part del pressupost de Cultura. I, en segon lloc, perquè, contràriament al que pugui semblar des de fora, Cultura no és un Departament gens fàcil.

            La cultura, a Europa, també a Catalunya, sempre ha estat monopoli de l’esquerra. Poc importa que els temps hagin donat la raó a Raymond Aron i no a Sartre. Sartre continua essent un sant laic -o, com a mínim, una figura a qui ningú no demana comptes-i Raymond Aron un perfecte oblidat. Ferran Mascarell ve d’aquest àmbit i sap el pa que s’hi dona. Vull dir que sap que, en nom de l’esquerra, s’han consolidat, per exemple en el món del teatre, unes actituds absolutament corporativistes i que resulten caríssimes al ciutadà que paga impostos. La bandera de la independència artística enfront del fantasma de la ingerència política ha possibilitat que el món cultural, tot i que pagat amb diners públics, quedés sense control de cap mena.

            Segona qüestió. Un conseller de Cultura no s’hauria de limitar a administrar unes competències. Un conseller de Cultura no ha de ser, per exemple, indiferent al paper que juguen els mitjans de comunicació públics en la promoció de la cultura catalana. I no parlo d’iniciatives gaire complicades. Parlo, per exemple, de les situacions angoixoses que es presenten quan un escriptor en català, i només en català, de solvència reconeguda és acomiadat  d’una tele o una ràdio pública en les quals col.labora simplement perquè, a dalt, han canviat les tornes.  Si hem d’arribar a la independència amb els escriptors catalans pagats a 50 euros l’article a molts que no ens hi comptin.  No és només una qüestió de preu o de sortir a la tele. És una qüestió de prestigi. De tractar als escriptors, des de la política i des dels mitjans de comunicació, amb la dignitat  que es mereixen.

            Finalment, m’imagino que a hores d’ara, vull dir després del nomenament, pot resultar obvi -i fins i tot ofensiu-recordar-li a Ferran Mascarell que ara haurà de defensar i desplegar la cultura des d’una concepció nacional. El maragallisme es va inventar allò de “Barcelona metròpolis” enfront de la idea de Barcelona com a capital -també com a capital cultural-de la nació Catalunya. Des d’aquesta concepció nacional la llengua, per exemple, no és un accident sinó el factor més important del sentiment de pertinença.  Ara aquí podria posar-hi alguna cita no pas d’algun autor arrauxat sinó de Pla, Espriu, etcètera, etcètera. Una cultura servida des d’un punt de vista nacional – que ningú es confongui: no he parlat mai de cultura nacional-vol dir  primar l’excel·lència, perquè sense l’excel·lència ja seríem Occitània. Però vol dir, sobretot, fer realitat el somni il·lustrat d’un país culte, on la cultura, en les seves múltiples manifestacions, impregni l’activitat de tota la societat. Això és el que va impressionar Pierre Vilar del catalanisme la primera vegada que va arribar a Barcelona per investigar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Des d’aleshores va ser un marxista -si se’m permet la boutade– nacionalista. Benvingut, conseller  Mascarell!  Es mereix, i ens mereixem, que tingui èxit.

El Punt. 30 de desembre del 2010.

9
Des
2010

Militants comunistes i intel.lectuals marxistes

No tinc per costum escriure articles de rèplica potser perquè no em sento imbuït de cap mena de superioritat moral en la defensa de les meves idees. Les exposo amb el propòsit de despertar la curiositat al voltant de la qüestió que presento; de compartir reflexions sobre determinats temes més o menys polèmics  i la discrepància raonada em sembla una prova d’atenció i d’interès.  Avui, però, faré una excepció i aquest serà en part -i només en part- un article de rèplica.

            Francesc Vilanova i Vila-Abdal ha publicat a L’Avenç un article  a propòsit del llibre de Carme Molinero i Pere Ysàs Els anys del PSUC. El partit de l’antifranquisme (1954-1981).  La segona part de l’article de Francesc Vilanova està destinat a parlar del llibre; la primera, a menysprear els qui no pensen com ell entre els quals, pel que sembla, em compto. A propòsit d’una necrològica que vaig escriure sobre Joan Triadú, Vilanova em posa com exemple, al costat de Ramon Tremosa, dels “tertulians, tutòlegs, telepredicadors i altra gent amb poca feina (…) que han fet de la seva inconsistència intel·lectual una professió més i no tenen cap mania a exposar-la en públic”. Gasta moltes ratlles, Francesc Vilanova, en intentar matar el missatger, perquè en l’article meu que tanta indignació li provoca em  limito a reflectir el pensament del seu oncle Joan Triadú, el qual  per tradició obrera familiar i per convenciment intel·lectual i ideològic mai no es va deixar seduir pels mètodes d’anàlisis  d’origen marxista, predominants a Catalunya durant els anys àlgids de la seva feina com a crític literari  i pedagog. D’altra banda, el punt de vista de Joan Triadú sobre el comunisme no té res d’exòtic. Com que Francesc Vilanova deu ser una persona molt llegida no cal que li recordi què opinen del comunisme alguns dels personatges europeus més importants del segle XX, com ara Winston Churchill i  André Gide; o escriptors de casa nostra, però viatjats, com ara Josep Pla i Eugeni Xammar. I  no em sé d’estar de dir que caldria  llegir l’Arxipèlag Gulag de Soljenitsin abans d’escriure una sola ratlla sobre el comunisme. Soljenitsin, l’escriptor que va ser orquestradament ridiculitzat pels amics de Vilanova arran de la seva visita a Espanya pocs mesos després de la mort de Franco.

            Ara bé, si parlo de l’article de Francesc Vilanova és perquè, més enllà de l’atac personal, planteja un dels problemes més vius amb què ens enfrontem tots aquells que, com a historiadors o periodistes, intentem escriure la crònica de l’antifranquisme; uns  anys que, en el meu cas, formen part de ple de la meva biografia. ¿Com separar el mèrit dels militants comunistes de la impostura dels intel·lectuals marxistes? Aquest és, al meu entendre, el quid de la qüestió.  Quan va morir Cipriano Garcia,  li vaig dedicar un elogi a la columna que cada dia publicava a l’Avui. I, a Temps indòcils, parlo amb respecte i admirativament dels anys de clandestinitat i presó de Gregorio López Raimundo i dels vells militants comunistes  que vaig conèixer als tallers i a l’administració d’El Noticiero Universal, alguns dels quals encara es referien  seriosament de “la madre Rúsia”. Ells van ser uns soldats d’infanteria que no tenien perquè  conèixer tots els objectius de l’Estat Major.

            Els soldats podien no saber que s’hi jugava de veritat, en aquella guerra (la Guerra freda). Però els intel·lectuals no tenien cap excusa.  Ells estaven en condicions de conèixer exactament en quina experiència tan horrible s’havia concretat la teoria o la ciència marxista i no n’hi ha prou en dir que progressivament es van anar allunyant del comunisme soviètic perquè malgrat  aquest distanciament no van deixar de ser peons de la guerra freda. És simptomàtic, en aquest sentit, que quan López Raimundo explica a Santiago Carrillo, a París, que no és veritat que la vaga de tramvies del 1951 l’hagi muntat el Partit Comunista tal com diu la premsa espanyola, Carrillo el faci callar perquè a Stalin aquesta versió ja li va bé.  Franco i Stalin coincidien en la necessitat d’inflar el globus comunista.

 A Catalunya hi va haver intel·lectuals i politics clandestins que als anys quaranta, cinquanta i seixanta van assumir una postura decididament antifeixista  i, alhora, i decididament anticomunista.  La història els ha donat la raó  encara que el seu nom no figuri en el nomenclàtor dels carrers de Barcelona.  Pel que fa al PSUC va ser, en efecte, un partit important però resulta trampós, a l’hora d’intentar escriure’n la crònica, posar tots els seus militants al  mateix sac.

El Punt. 4 de desembre del 2010