Arxiu de Desembre, 2018

9
Des
2018

Maria Aurèlia Capmany, en el marc ideològic de la Modernitat

Si em preguntessin quina ha estat la novetat intel·lectual més important que he presenciat en aquests darrers cinquanta anys –ara en tinc setanta ú–  diria, sense dubtar-ho gaire, que el pas de la Modernitat a la Post-Modernitat.  Una declaració d’aquesta mena presentaria, però, dos inconvenients.  En primer lloc, la possibilitat que jo confongués la meva pròpia biografia amb un fenomen de caràcter més general. Al cap i a la fi, si passar de la Modernitat a la Postmodernitat és passar d’unes creences absolutes a unes creences relatives  alguns podrien pensar que estic justificant el trànsit de l’adolescència idealista  a la maduresa més o menys escèptica a través d’un joc de mans intel·lectual.  El segon dels inconvenients, que és més suggestiu, perquè no té connotacions personals, és que aquesta afirmació –que el pas de la Modernitat a la Postmodernitat ha estat la novetat intel·lectual més important que he viscut–  potser no seria entesa no ja pels ciutadans comuns sinó per bona part del públic teòricament interessant en aquests temes, perquè a Catalunya, i a l’Estat espanyol, al revés del que ha passat a França o a Itàlia, no ha existit cap mena de debat públic sobre la qüestió. I ara, és clar, aquest no és el lloc ni el moment per enfilar gaires conceptes teòrics ni jo, probablement, seria la persona més indicada per fer-ho.

Posem, però, per tenir un marc versemblant de referències, que la Modernitat consisteix, entre altres coses, en una idea optimista de la Història, que porta a l`home, i a la dona, de la caverna a la perfecció. És una idea que troba el seu suport en el progrés tècnic que va fent més fàcil la vida de les persones; i en el progrés ideològic que l’acompanya i que culminarà en una societat més justa i més feliç. Els enciclopedistes i Hegel hi tenen molt a dir. I un personatge tan decisiu en la història del segle XX com Lenin no l’entendríem sinó no entenem que és ell el qui porta els plantejaments de la Modernitat fins al desenllaç més radical; i al seu espantós fracàs. Entre nosaltres, en canvi, alguns pensadors dels anys anteriors a la guerra civil ja van qüestionar la idea. Penso, sobretot, en Joan Crexell, a qui molt encertadament Xavier Rubert de Ventós qualifica com  a precursor de la Postmodernitat, i en  el seu recull d’articles publicats sota el títol La història a l’inrevés

Com que ningú no ha escrit una història del pensament intel·lectual català des del 1939 fins ara es fa difícil de situar l’activitat concreta dels escriptors, poetes, intel·lectuals, artistes, etc. del nostre país dins els corrents ideològics més importants d’aquest període.  No existeix, per exemple, un llibre com  El siglo de los intelectuales, de Michel Winock, que analitza des de Maurice Barrès a la caiguda del Mur el comportament ideològic dels més importants intel·lectuals i escriptors de França. Potser n’hi hauria prou, al nostre país, començant per estudiar i comparar els catàlegs de les editorials catalanes durant aquest període, acarar-los amb els dels anys republicans i veure quines aparicions i desaparicions d’autors se succeeixen. O veure, per exemple, el fil conductor que uneix el catàleg de Destino amb el de Quaderns Crema abans i després de l’hegemonia d’Edicions 62.

En tot cas,  Maria Aurèlia Capmany va ser –com no podria ser d’altra manera— una intel·lectual moderna, és a dir, una intel·lectual que tenia una visió optimista de la història i que creia que el progrés material i ètic anaven de bracet. Però això no li va impedir, com veurem de seguida, mantenir posicions discrepants no ja enfront a la dictadura franquista sinó amb alguns dels cappares de la Modernitat local. La visió optimista de la història l’havia après, la Maria Aurèlia, a l’Institut-Escola. No podem oblidar els orígens krausistes d’aquesta institució i l’assumpció de la seva escala de valors  per part de la Agrupación Libre de Enseñanza, de Giner de los Ríos, i de la Generació del 27 que n’és, en certa manera,  un dels seus fruits. Enfront de la del 98, la  del 27 és una generació optimista que no es refugia en el lament per les glòries perdudes sinó que vol construir una Espanya nova, que somnia que sigui laica, fraternal i republicana.  Resulta significatiu que sigui Ortega  i Grasset el qui  prologa la versió  espanyola de La decadència de Occidente d’Oswald Spengler i que la traducció vagi a càrrec de Garcia Morente, aleshores un dels seus deixebles, que serà el degà de la Facultat de Filosofia i Lletres en els primers anys de la República,  l’organitzador de la seva autonomia, i també del creuer pel Mediterrani que l’estiu de 1933  reunirà el millor de cada casa. Entre aquests millors, Salvador Espriu, Mercè Muntañola, Amalia Tineo, Jaume Vicens Vives o Guillem Diaz Plaja per citar només noms catalans. L’obra de Spengler, ho sabem tots, és prou discutible però hi ha un punt que per força havia de convenir els interessos d’aquells joves de la Generació del 27. L’obsessió de crear homes i pobles forts, perquè són els únics que sobreviuen.  Una Espanya forta per sortir del marasme del 98.  Espriu, al cap i a la fi company generacional dels del 27, també queda influït per Spengler. Quan a  Indesinenter ens tracta de “gos/envilit pel ventre,/per la por” que “s’ajup sota el fuet” l’ombra d’Spengler hi és ben present.  És un poema –recordem-ho—dedicat a Jordi Rubió un personatge que no s’havia ajupit mai. I quan parlava de l’Institut Escola, la Maria Aurèlia recordava que el senyor  Estalella els deia que no volia sentir que les noies xisclessin al pati; que només podien fer-ho quan el cap ja estigues força més enllà de la resta del cos. També, noies fortes.

Quan la guerra civil acaba la Maria Aurèlia no té ni 21 anys. Però és ja una dona intel·lectualment formada. És cert que encara no ha rebut l’impacte ideològic de l’existencialisme però l’enlluernament que experimenta a les classes de Xavier Zubiri; el seu intent –frustrat—de parlar d’Henry Bergson  en l’examen final de llicenciatura ja l’encaminen, avant la lettre, envers la figura de Jean Paul Sartre i la seva filosofia que començarà a llegir a través d’aquell gran eclèctic, i no per això intel·lectual menys compromès, que va ser Maurici Serrahima. Sartre és el Sant Pare de la Modernitat i per entendre perquè la Modernitat fa fallida hem de llegir tant Vattimo com els llibres memorialistes de Juan Goytisolo que parlen dels seus anys a París, al costat de Monique, la secretària de Gallimard, allà on es coïen  les grans conspiracions intel·lectuals i ideològiques de l’època. Sartre –ho recordeu—va posar de moda el concepte d’intel·lectual engagé. L’intel·lectual compromès.  Una de les peculiaritats d’aquest engagement –una peculiaritat que es fa molt difícil d’entendre pels homes i dones nascuts nats o crescuts després de la caiguda del Mur—és que un intel·lectual havia de donar suport a una causa ideològica o política encara que, en alguns dels seus aspectes, resultés èticament condemnable. L’intel·lectual s’havia d’embrutar les mans per dir-ho amb una expressió que va fer fortuna. “Tu ets com en Jean Paul Sartre, que ens diu: El comunisme és un merda, però hem de menjar merda. Jo no vull menjar merda” va etzibar Gabriel Ferrater a la Maria Aurèlia en un sopar. Ho explica Josep Miquel Servà en el seu llibre Gabriel Ferrater, reportatge en el record. 

Però malgrat el que puguin donar a entendre les paraules de Gabriel Ferrater, la Maria Aurèlia mai no es va deixar entabanar per les seguretats que donava el marxisme –l’expressió és de Tony Judt— però sí que va assumir el punt de vista de Sartre respecte a l’obligació dels intel·lectuals d’embrutar-se els mans.. Això explica, per exemple, que, en un moment donat, concretament el 17 de desembre de 1989, publiqués un article a l’Avui defensant la proposta de l’alcalde Maragall de reduir a dues les barres catalanes de l’escut de Barcelona. La proposta, finalment, va ser tombada per l’Institut d’Estudis Catalans.  Pot semblar un exemple poc important però és il·lustratiu del convenciment, tan característic dels intel·lectuals moderns, de supeditar l’opinió pròpia  a la Causa perquè tant el pare de la Maria Aurèlia com Sebastià Farnés, el seu avi matern, eren una autoritat pel que fa a les tradicions i els símbols de la ciutat de Barcelona i la Maria Aurèlia no podia ignorar que la proposta de Maragall no tenia la més mínima base històrica o científica.  Més difícil resulta escatir el grau de convenciment personal que hi havia en la Maria Aurèlia en la defensa que va fer de l’entrada d’Espanya a l’OTAN. 

Aquesta idea del compromís polític a copia d’embrutar-se les mans la va portar a distanciar-se, en un primer moment, de la figura d’Albert Camus. En trobem una mostra explícita en l’article titulat Albert Camus, testimoni d’un temps i que publica a Serra d’Or l’abril del 1965. En aquest text, Maria Aurèlia demostra un coneixement molt complert de l’obra de Camus i no regateja els seus mèrits personals, especialment pel que fa a la seva actuació durant la II Guerra Mundial. “La veu de Camus, en aquell moment a través dels seus editorials clandestins de Combat,  va ser gairebé la veu de la consciència francesa”, escriu.  Però en la part central de l’article, dedicat a explicar i analitzar l’obra Els justos, la crítica es fa explícita. Recordem que Els justos constitueix una reflexió sobre els diversos activistes que l’any 1905 van perpetrar un atemptat contra el gran duc Sergi, oncle del tsar.  Stépan és el revolucionari per a qui la fi justifica els mitjans.  A aquesta visió  Kaliàiev hi oposa un humanisme actiu: “Jo estimo els qui viuen avui sobre la mateixa terra que jo. És per ells que lluito i accepto morir. I per una ciutat llunyana, de la qual no estic segur, no destrossaré la cara dels meus germans”. Cap utopia no val un crim; tampoc, la utopia comunista. Sartre, i el seu suport, encara que crític a estones, a la Unió Soviètica queda ben lluny. Per a la Maria Aurèlia aquesta renúncia a lluitar pel Bé absolut  no hauria de ser acceptable per a un intel·lectual. I escriu, en aquest article a Serra d’Or: “El llenguatge tibant de Camus que ell heretava amb tota consciència del purità Gide (…) exerceix una certa atracció però ens posa en guàrdia (…). No ens serveix de res que l’home revoltat demani desesperadament la lluna; al nostre voltant els homes necessiten realitats molt més abastables que la lluna i els són negades: la injustícia de l’univers no ens tranquil·litza gens ni mica de la injustícia de les institucions.  Fins i tot sentim una vaga impressió que aquesta denuncia de la injustícia de la creació vol emmascarar-nos l’evident injustícia de l’estructura d’un mon que instal·la una minoria privilegiada en un còmode vagó per fer aquest viatge cap a la mort”. I acaba l’article dient: “La problemàtica se centra, per als homes d’avui, no pas en el fet  de viure sinó en com hem de viure”. 

En una entrevista que li fa Jordi Coca, publicada el setembre del 1981 a Serra d’Or, la Maria Aurèlia rectifica aquest punt de vista i reconeix que havia estat injusta amb Camus. “Era la Guerra freda i havies de prendre partit. Homes que havien estat grans amics durant la Resistència (…) van haver de triar.  Els uns van decidir-se pel liberalisme, per la defensa de la llibertat individual; els altres van considerar que era millor el bé col·lectiu. A mi aleshores em va semblar molt millor el bé col·lectiu, potser perquè també era la meva guerra, en aquell moment. Però a la llarga he pensat que vam ser injustos amb Camus. (….) Hi havia molts marxistes d’escaleta que et deien que el marxisme era el final de la història, que ja no hi hauria més ideologies… Quan tu els confessaves el més petit dubte, o els deies que realment la idea existencial et convencia perquè hi ha una tragèdia consubstancial a l’ésser humà, i que aquest fet defineix la consciència com a projecte amb la constatació que l’home és un ésser per a la mort… això els semblava que ja era fugir d’estudi i de seguida passaven a dir-te dretà”. Recordem el que escriu Joan Triadú en les seves Memòries: “No hi havia alternativa: o eres comunista o eres franquista. Com que Franco feia servir el comunisme per a tota la seva propaganda, els altres havíem de ser pro-comunistes”.

Gide i Camus tenien més d’un punt en comú a part del puritanisme que els retreia la Maria Aurèlia en aquell article de Serra d’Or. Tots dos eren, en certa manera, estrangers en la cort intel·lectual parisenca que els va tocar viure  –cadascú al seu temps–.  L’estrangeria, o l’estranyesa, de Camus és fàcilment perceptible. És un francès educat fora del territori  metropolità, fill de mare immigrant i de pare mort pour la patrie.  Ha estudiat les mateixes assignatures –i a les mateixes hores, segons  que es vantaven els ministres d’Educació de París estant— que la resta d’estudiants metropolitans o habitants a les colònies sempre i quan anessin a escoles franceses. Però ell, en aquell París en el qual vol triomfar, en tot temps serà un estrany; un intrús a la recerca d’ un lloc a Saint Germain de Pres. Per unes altres circumstàncies,  Gide també havia estat un estrany potser menys perceptible que en el cas del seu diguem-ne successor però també amb un sentiment molt profund de ser diferent dels altres. I aquest sentiment és el de la seva homosexualitat, progressivament assumida. Que aquesta característica personal va influir no ja en la seva obra sinó en la seva projecció pública és absolutament constatable. 

L’any 1936 André Gide, en aquell moment, sense dubte, l’intel·lectual més influent d’Europa havia tornat d’una gira aparentment triomfal per la Unió Soviètica. Al costat d’Stalin havia presidit a la plaça Roja de Moscou els funerals de Màxim Gorki, en un d’aquells actes multitudinaris que amb tanta eficàcia sabien organitzar les autoritats soviètiques.  Doncs bé, a la tornada a França, Gide se sent en l’obligació d’escriure i publicar un petit llibre titulat Le retour de l’URSS, n’existeix versió catalana, on denuncia sense embuts la situació d’oprobi i terror que es viu a la Unió Soviètica.  La reacció és fulminant. Els intel·lectuals europeus, manipulats per aquell gran personatge que va ser Willi Munzenbger, se li tiren a sobre, l’ataquen des de tots els punts de vista i no s’obliden d’esmentar, com a prova suprema de depravació, la seva condició d’homosexual. Només cal recordar que el Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes, celebrat a Madrid i València durant la guerra civil espanyola, va ser manipulat pel servei d’agitació i propaganda de la Unió Soviètica per fer front a les “calumnies” –entre cometes— de Gide.  Tot això ho explica molt bé  Stephen Kock   al seu llibre Willy Munzenberg. El fin de la inocencia  També trobareu un retrat fascinant de Munzenberg a Willi Munzenberg. Una biografia política que va escriure, poc abans de morir, Babette Gross, que havia estat la seva companya durant molts anys. De Munzenberg també en parlen, en els seus llibres memorialístics, tant Arthur Koestler com Arthur London els quals, en un moment o altre de la seva vida, i amb més o menys intensitat, van estar-hi en contacte.

No és gens desencaminat que esmentem Gide i Camus, dos dels precursors, sense ells saber-ho, de la postmodernitat, en parlar de la vida i l’obra de Maria Aurèlia Capmany. Ja m’he referit a la seva relació intel·lectual amb Albert Camus.   Pel que fa a Gide,  quan  l’any 1983 la Maria Aurèlia publica Lo color més blau, una de les seves darreres novel·les, aquest escriptor francès hi apareix d’una manera molt simptomàtica. Es tracta d’una novel·la en forma epistolar en la qual surten fins a un total de trenta-vuit corresponsals i que abasta des del dia de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona fins al Maig del 68 a París.  Una novel·la ambiciosa; desordenada, com altres de la Maria Aurèlia, i plena de sentències lúcides, divertides o acusatòries sobre els escriptors catalans que no dormen  prou i per això sempre estan de mal humor o sobre la seva estimada, i criticada per ella mateixa, Generació dels 70. Victòria Oliver, un dels personatges principals de la trama, en una de les primeres cartes escrita  just després de l’entrada dels “nacionals” a Barcelona, explica que Octavi Trullols ha desaparegut.  Al cap d’uns dies, ella decideix anar a casa seva, de fàcil entrada. Però ell no hi és; tampoc el seu nom figura  en cap de les llistes de detinguts que publiquen els diaris. “¿Creus que se’n pot haver anat sense deixar ni una ratlla, sense endur-se’n ni un llibre?” —escriu Victòria Oliver a la seva interlocutora–. I continua:  “Sobre la taula hi havia Le retour de l’URSS de l’André Gide. He agafat el llibre i me l’he endut.”  Més endavant, en una altra de les cartes,  Victòria explica com ha estat  instada a confessar davant d’un tribunal militar  la seva relació amb  Octavi Trullols. “Va ser el meu professor de literatura a l’ Institut” respon Victòria. En la vida real, el professor de literatura de Maria Aurèlia Capmany a l’Institut-Escola  va ser Ramon Esquerra, de qui ella se’n  va enamorar platònicament. Professor i crític literari,  el gener del 1936 Ramon Esquerra havia publicat Lectures europees on parlava de l’obra d’alguns dels grans escriptors del moment:  Maurois, Malraux, Huxley, Spengler i Katherine Mansfield entre d’altres. Cridat a files, Ramon Esquerra va morir, al front,  durant la retirada de l’exèrcit republicà. La referència a Le retour de l’URSS constitueix, doncs, un clar homenatge a la figura del mestre desaparegut.  Però no per això deixa de plantejar interrogants. ¿Havia tingut temps Esquerra de parlar als seus alumnes d’aquest llibre de Gide aparegut justament l’any 1936?  El curs acadèmic 1936-37 encara es va poder donar amb relativa normalitat a l’Institut-Escola. Per tant, és possible que Esquerra, sempre atent a les novetats més importants que es publicaven en llengua francesa i anglesa, en fes una referència més o menys extensa en alguna de les seves classes. És un llibre que va caure com una bomba i, per tant,  idoni   per a ser comentat a l’Institut Escola.  Això voldria dir que, des del 1936 o 37,  la Maria Aurèlia coneixia el pa que s’hi donava, a Rússia, i que d’alguna manera  havia quedat  immunitzada en relació a les preteses realitzacions del poder soviètic.  Però també pot ser que aquesta referència al llibre de Gide constituís un homenatge a posteriori de la Maria Aurèlia a l’estimat professor desaparegut. Si Ramon Esquerra estava al dia de la literatura estrangera constituïa una acte de justícia, o de reparació, col·locar  sobre la seva taula de treball un exemplar del llibre de Gide encara que fos amb cinquanta anys de retard.

En tot cas, en l’obra de la Maria Aurèlia trobem altres al·lusions crítiques al marxisme i a la situació de la Unió Soviètica. Dos exemples. En l’epíleg a la segona edició de La dona a Catalunya, escriu la Maria Aurèlia: “(…) No utilitzo exemples dels països socialistes perquè no en conec prou la vida, dic la vida, per poder-ne fer ni una apologia ni una crítica. La limitada experiència em diu que, a la primera fila de la direcció dels països socialistes, hi veig una nodrida representació masculina i això em fa suposar que les dones hi son a segona fila. No em satisfà prou que a la URSS, Ekaterina Foursteva sigui ministre de Cultura, com tampoc em dona l’índex de l’emancipació de la dona a l’Índia que Indira Gandhi sigui primer ministre”.  I altre cop a Lo color més blau: “La noia –escriu el personatge Isabel Puig parlant d’una ex alumna seva— es diu Emilia Campins, és filla de l’advocat Campins, famós personatge d’una dreta sòlida que, com Sant Pau, ha caigut del cavall i es dedica a fer de laboralista. L’Emilia parla un català aixarnegat, és absolutament marxista-leninista –no li tocava altre remei si volia ser més conversa que son pare- i te aquell aire de “los hijos de las grandes cosas” que diria el Padre Coloma”. I en un altre fragment del llibre: “El salt de la dreta de Hegel a l’esquerra de Hegel, com se sol dir, obliga a definicions acalaratòries, verbigràcia: marxista-leninista. Per tant, s’arriba a la conclusió que l’únic enemic és el burgès reformista-liberal”. 

El que fins ara he explicat es troba en el rerefons de les discrepàncies de la Maria Aurèlia amb tres dels intel·lectuals que d’una manera més clara assumeixen els postulats de la Modernitat a casa nostra, durant els anys seixanta i setanta: Josep Maria Castellet,  Joaquim Molas i Manuel Sacristán. La Maria Aurèlia –nascuda, recordem-ho, el 1918– entén el franquisme com un llarg parèntesi finalitzat el qual la societat catalana, i espanyola, s’haurà d’organitzar al voltant d’aquells valors republicans que ella havia conegut de jove.  Tornarà a la història, per dir-ho amb les paraules de Havel. Aquest punt de vista és compartit pel alguns dels membres de la seva generació que arribaran a exercir una influència social igual o superior. Per exemple,   Salvador Espriu, nascut el 1913,  o  Joan Triadú, que és del 1921. Un cas diferent és el d’aquelles  persones nascudes pocs anys després i que arriben a l’adolescència quan el  teló d’acer del franquisme ja ha caigut sobre l’educació i la cultura del país i de l’Estat. Penso en  els tres personatges que he esmentat: Manuel Sacristán (1925), Josep Maria Castellet (1926)  i Joaquim Molas (1930) que podrien ser considerats tres dels intel·lectuals catalans més diguem-ne moderns i més influents.   Amb cap d’aquests tres personatges la Maria Aurèlia va aconseguir entendre-s’hi.  Les batalles més o menys anecdòtiques que van protagonitzar i de les quals sovint la Maria Aurèlia, i també en Jaume Vidal, en van ser les víctimes, amagaven unes discrepàncies de fons. Sacristán i Castellet van passar, en la seva adolescència, per organitzacions juvenils, o no tan juvenils, lligades al Movimiento Nacional.  No pretenc pas assenyalar-los amb el dit sinó subratllar que, per més d’hora que s’adonessin de la impostura en la qual s’havien ficat –o en la qual els  pares els havien ficat—, el seu punt de partida no era exactament el dels companys més grans de generació. En un moment donat, Sacristán i Castellet, cadascú per la seva banda, inicien un camí de revolta que  portarà al primer, a Sacristán, a abraçar la causa del marxisme i al segon, flirtejant amb el marxisme, la causa de la Modernitat.  Però la Maria Aurèlia ni és marxista ni és moderna a la manera dels tres escriptors esmentats.  Ella, per  exemple, mai  no  va creure que les aportacions de Mc Luhan o Herbert Marcuse –dos dels intel·lectuals, apadrinats i editats a Catalunya per Josep Maria Castellet– fossin realment transcendents. La frase que havia fet famós Mac Luhan — “el medi és el missatge”–  la treia de polleguera perquè la considerava radicalment reaccionària i no entenia com cap esperit modern s’hi podia encaterinar.  I quan Castellet va abandonar els postulats del realisme social i va abraçar la defensa de l’estructuralisme com a nova fórmula d’anàlisi de la literatura la Maria Aurèlia s’inventa, a la novel·la El jaqué de la democràcia (1972) el personatge de Joe Littlemanor que en la traducció catalana podria dir-se Pep Castellpetit. En aquesta novel·la un investigador i crític nord-americà intenta  desxifrar i donar coherència a diversos trossos d’una novel·la inacabada a través d’un mètode absolutament científic com és la classificació de fragments a partir de diversos esquemes previs –és a dir, una mena d’estructuralisme– . Però no se’n surt.  Haurà de ser la pròpia Maria Aurèlia Capmany, en la segona part de la novel·la, la que aconsegueixi reordenar els fragments fins a donar coherència a un relat que acaba resultant molt proper a allò que ella havia explicat  en la seva obra teatral Preguntes i respostes sobre la vida i la mort  de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya. El fons contra la forma, dit d’una manera esquemàtica; o el compromís contra la banalitat.  Amb això no vull dir que Castellet fes malament la seva feina. No.  L’obsessió de Castellet era saltar-se el teló intel·lectual que havia caigut a Catalunya, i a Espanya, el 1939 i connectar el lector d’aquí amb les modes ideològiques i estètiques més contemporànies; les que venien, sobretot, de França i d’Itàlia. En aquest sentit, va ser, en efecte, un editor “modern”.  La modernitat de la Maria Aurèlia compartia, amb Castellet, la visió optimista de la història però venia de més lluny i no quedava enlluernada per idees pretensiosament globals. Respirava el liberalisme i l’eclecticisme que ella havia après a l’Institut-Escola.

També les discrepàncies de la Maria Aurèlia amb la valoració que el catedràtic Joaquim Molas feia de les aportacions crítiques de Georg Luckacs van més enllà de l’anècdota.  Luckacs és el gran teòric del realisme social i, durant uns anys, Joaquim Molas el segueix al peu de la lletra.  L’any 1965, en una de les poques sessions que va celebrar un efímer Congrés de Cultura Catalana, el  catedràtic va presentar una classificació de novel·listes catalans contemporanis a partir dels postulats de Luckacs.  La classificació comprenia quatre corrents. La primera, anomenada “Tècniques de pre-guerra (anàlisis psicològica)” quedava dividida en dues: tradicionals (Benguerel i Sales)  innovadors (Capmany i Rodoreda); la segona es titulava “Evasió místico-poètica” i incloïa Sarsanedas, Calders, Perucho i Blai Bonet; la tercera es deia “Elegia d’un món perdut” i només incloïa dos autors: Villalonga i Espriu. I la quarta corrent abraçava els autors que conreaven el realisme històric: Espinàs, B. Porcel, Riera Llorca i Amat-Piniella.   Maria Aurèlia Capmany dedica unes quantes pàgines de la seva primera Pedra de toc a refutar aquesta classificació que troba reduccionista. No devia agradar gaire al professor Molas que la nostra escriptora es refereix a “l’evangeli segons sant Lukacs”. L’expressió és de Joan Fuster.

En aquest context, no resulta estrany que l’obra de Salvador Espriu no acabés de ser entesa, en la seva complexitat,  per la generació de crítics i estudiosos que estaven a mig fer l’any 1939.  Joaquim Molas i Josep Maria Castellet s’adonen de seguida de l’ambiciosa singularitat de l’obra d’Espriu. I intenten penetrar-hi. Però no se’n surten. O se’n surten a mitges. Recordem que el tàndem Castellet-Molas havia publicat, l’any 1963, l’antologia Poesia catalana del segle XX, amb un llarg estudi introductori, que venia a establir el cànon  del realisme social. Salvador Espriu i Joan Oliver quedaven situats dalt de tot.  Poc temps després, concretament el 1968, apareix, també dins del catàleg d‘Edicions 62, el primer volum, dedicat a la poesia, de les obres completes de Salvador Espriu. Duu un llarg  pròleg  –unes 70 pàgines— en el qual Castellet abandona l’anàlisi marxista de la literatura i s’obra a uns nous camins interpretatius. En una carta escrita poc després,  el catedràtic Antoni Comas comenta a Joan Fuster que aquest pròleg ha estat escrit sota el guiatge de Joan Ferraté a qui Castellet coneixia  de quan tots dos  escrivien a la revista Laye.  Potser perquè ha passat molts anys exercint de catedràtic a Puerto Rico i Canadà, Joan Ferraté té una visió molt més clara dels límits de la Modernitat i de la Guerra Freda. El món intel.lectual anglosaxó no havia quedat gaire enlluernat, al contrari del que havia passat en els ambients francesos i italians, per les aportacions marxistes.  També en relació a la redacció d’aquest pròleg Maurici Serrhima explica, en una entrada del seu dietari, que  Castellet hauria consultat Jaume Lorés sobre determinats aspectes teològics presents en la poesia d’Espriu. Tota aquesta inquietud interpretativa quedarà reflectida en el   treball Iniciació a la poesia de Salvador Espriu que Castellet publicarà l’abril del 1971. És en aquest llibre on es parla, per primera vegada, de la presència de la càbala en l’obra d’Espriu. El gir copernicà que Castellet imprimeix a la seva visió de la poesia de Salvador Espriu, i la literatura en general, és vista com una traïció per aquells que encara creuen en les virtuts del realisme social. És el cas de Manuel Vázquez Montalbán i José Luis L. Aranguren que posen en circulació el concepte “ética de la infidelidad”. Castellet el defensa i es defensa. I afirma  que no està disposat a no canviar d’idea si creu que s’ha equivocat.

 Però son tres estudiosos no pas casualment  nascuts després de la guerra civil els qui acaben per donar  una nova visió  crítica a l’obra de Salvador Espriu i la dimensió de complexitat que li correspon. Em refereixo a Sebastià Bonet (1943), Carles Miralles (1944) i, sobretot, Rosa Delor (1943). Arribats a la maduresa intel·lectual, quan la Guerra Freda i el particular mur català i espanyol ja es troba a les acaballes, no han de fer gaire marrada per connectar amb aquell esperit republicà que venen enarborant Maria Aurèlia Capmany o Joan Triadú (1921).   Joan Triadú ha estat el gran valedor de Salvador Espriu des dels primers números d’Ariel;  Maria Aurèlia n’ha estat la primera biografia. Tots dos han contemplat a una certa distància els esforços dels crítics de la postguerra per situar l’obra d’Espriu en alguna càpsula interpretativa determinada. I veuen amb satisfacció com arriba una nova generació de crítics literaris més atenta a la significació autònoma de cada llibre, i a detectar múltiples i contradictòries influencies en cadascun d’ells, que no pas a dibuixar  plantejaments excessivament ideològics o sociològics.

Mal vista, doncs, pels cappares de la intel·lectualitat “moderna” catalana, però no volent donar el seu braç a tòrcer, la Maria Aurèlia lluita per aconseguir un acomodament adequat en aquells anys de Guerra Freda i de franquisme i antifranquisme, on tot havia de ser blanc o negre.  A finals dels anys seixanta, acabava de viure una experiència alliçonadora. La seva novel·la Un lloc entre els morts, sense dubte, la més reeixida de totes les que va escriure, es va passejar sense èxit per les editorials més importants del país. No va aconseguir publicar-la, per exemple, a Edicions 62, on manaven Molas i Castellet,  i el fet que barregés història i ficció i, en el rerefons, que no s’adeqüés als principis del realisme social –és a dir, del realisme socialista–  hi devia tenir molt a veure, en aquest fracàs. Finalment, la novel·la va ser publicada per Nova Terra, una editorial petita, creada per obrers de corbata cristians, catalanistes i d’esquerres.  La novel·la va tenir un gran èxit de crítica i de públic i va guanyar el premi Sant Jordi del 1968 que aquell any es donava a una obra ja publicada.   Al cap de poc temps, l’editorial va ser assumida per Anton Cañellas, dirigent de la clandestina Unió Democràtica, amb l’objectiu de contrarestar tant les prohibicions franquistes que afectaven de ple els drets de la llengua i la cultura catalanes com la influència creixent dels intel·lectuals i editorials marxistes que Cañellas, lògicament, veia de mal ull.  La idea era crear un holding editorial, una mena de tercera via i per això Cañellas també  es va fer responsable de la revista Oriflama.  Doncs bé, la Maria Aurèlia, que mai no havia amagat la seva condició de dona d’esquerres i d’atea, va col·laborar de forma decisiva en aquestes dues iniciatives. Cañellas la  va fer responsable de les pàgines culturals de la revista –i jo ho puc explicar bé perquè n’era el director— i  li va  oferir la direcció de la col·lecció J.M. de novel·la dins del catàleg de Nova Terra. I ella va acceptar, encantada. Així va aconseguir tenir  veu pròpia dins del concert dels editors catalans. Una veu pròpia d’esquerres però independent tant respecte a Edicions 62, amb qui ja hem vist que no s’entenia, com enfront de Xavier Folch, un editor que la Maria Aurèlia veia amb molt recel. Folch  era el representant del PSUC a l’Assemblea d’Intel·lectuals i editor, per exemple, del primer volum de l’obra completa de Joan Brossa i les cançons de Raimon. Totes dues obres duien un pròleg escrit per  Manuel Sacristán, l’intel·lectual més decisiu en el procés de marxistització del país, i del qual en Xavier Folch no n’era sinó el braç executor.   El recel de la Maria Aurèlia també afectava un personatge aleshores tan llegit com Manuel Vázquez Montalbán.  El mes de febrer de 1974 Vázquez Montalbán va dedicar un dels seus articles a Triunfo  a denunciar l’acomiadament de la periodista Amparo Moreno per part de l’empresa editoria d’El Noticiero Universal i va posar aquest acomiadament al costat del  de l’equip directiu d’Oriflama –Jaume Fabre i Josep Maria Huertas Claveria–  per part d’Anton Cañellas. Obrers periodistes defensors de la llibertat d’expressió víctimes dels interessos dels patrons propietaris i de burgesos catalanistes.  Cañellas es va sentir ofès. Ell, a Oriflama, no hi havia anat a guanyar diners sinó a posar-n’hi. I  els posava empès per una doble causa: salvar per a la cultura catalana una  revista i una editorial que havien entrat en crisi i defensar uns valors democràtics i catalanistes. En aquesta aventura Cañellas hi perdrà molts diners. De la seva butxaca. En posarà tants que acabarà, al cap d’uns anys, tancant la revista i traspassant l’editorial.  La Maria Aurèlia veu arribada l’ocasió de passar comptes amb Vázquez Montalbán. I escriu un article de rèplica que vol que Triunfo publiqui. Però Vázquez demana a la revista que no ho faci. No vol ser desmentit des de l’esquerra. Té raó. No li convé gens. I prefereix escriure ell mateix un article de rectificació que surt unes setmanes després, concretament en el número de Triunfo corresponent al 9 de març de 1974.

Un darrer episodi. El Departament de Cultura de la Generalitat neix amb el primer govern Pujol.  Max Cahner n’és nomenat conseller. A mitjans de legislatura esclata una crisi a propòsit d’una suposada censura a una obra teatral que s’havia d’estrenar, i que finalment es va estrenar: Els Beatles contra els Rolling Stones.  Xavier Folch, diputat president de la comissió de Cultura del Parlament de Catalunya, i Josep Maria Castellet,  frustrat  conseller de Cultura perquè el PSC no ha guanyat les eleccions, aprofiten l’ocasió. En Folch organitza una moció de censura contra el govern Pujol; Castellet mobilitza els intel·lectuals i els  diaris que li son propers.   El govern de Pujol pot  trontollar perquè els diputats de la UCD, de qui depèn la majoria,  s’apunten al carro.  Es produeix, però, una reacció. I un seguit d’intel·lectuals, entre ells pràcticament tots els Premis d’Honor, signen un manifest a favor de Cahner. Entre els primers signants també hi figura Maria Aurèlia Capmany. 

Abans he dit que ens falta una història del pensament intel·lectual català que s’ocupi, si més no, del període franquista. Si algun dia s’escrivís aquesta història caldria dedicar un o més capítols a la relació existent entre els intel·lectuals antifranquistes i la Guerra Freda. Aquest és un tema tabú que la generació d’historiadors que avui dia encara ocupa o segueix tenint influència en càtedres i centres de reflexió intel·lectual, no té gaires ganes de tocar.  Ho comprenc perquè aquest és un país petit on, com ja he dit altres vegades, tots ens acabem trobant a l’ascensor.  Però per això mateix la figura  de Maria Aurèlia Capmany em mereix tan de respecte. Perquè  va ser capaç de lluitar contra les impostures transparents del franquisme però  també contra les impostures, més subtils però igualment presents, d’una certa modernitat que ella sempre es va negar a compartir.

Moltes gràcies!

Simposi Trias sobre Maria Aurèlia Capmany.

Càtedra Ferrater Mora de pensament contemporani. 9 desembre 2018