Arxiu de Juliol, 2022

10
Jul
2022

Europa sota tutela

        L’agressió militar de Rússia a Ucraïna ha tornat a posar de manifest la incapacitat de la Unió Europea per dissenyar i dur a terme una política diplomàtica i de defensa comuna.  Com ha passat altres vegades  han estat els Estats Units els qui han decidit què s’ha de fer i com. Només cal recordar com es va posar fi a la guerra dels Balcans, el penúltim conflicte armat que ha tingut Europa per escenari.  Va caldre, primer, que els avions de l’OTAN bombardegessin instal·lacions estratègiques de Sèrbia –i així aconseguir que els dirigents d’aquest país s’adonessin que no podien continuar agredint impunement als seus veïns–. I, després, una negociació de vint dies, a Dayton, una població nord-americana allunyada de qualsevol focus mediàtic. Richard Holbrooke, el negociador, va tancar els màxims dirigents de Sèrbia, Croàcia i Bòsnia i no els va deixar sortir fins que no van arribar a un acord. Al cap d’unes dies, a París, ara sí en presència dels principals líders europeus, es va firmar la pau. Els experts diuen que va ser un mal acord perquè donava legalitat a moltes de les modificacions territorials aconseguides per via militar.  Potser sí que va ser un mal acord però, en tot cas, un acord que des d’aquesta banda de l’Atlàntic   fa de mal criticar perquè la intervenció   d’Europa en la seva consecució  va ser mínima.

         Durant la Guerra Freda, la OTAN era una organització imprescindible per a la defensa de la democràcia en els països de l’Europa dita Occidental. És significatiu observar com en el referèndum convocat per Felipe González el 1983 la major part de polítics i intel·lectuals d’esquerra, de Catalunya i d’Espanya, van votar a favor de la sortida de la OTAN excepte aquells –per exemple, Jorge Semprún i Fernando Claudín-que havien estat alts dirigents del Partit Comunista, que coneixien la URSS per dins i que, per tant, sabien el pa que s’hi donava. Acabada la Guerra Freda, li hauria correspost a la Unió Europea consensuar i exercir una política pròpia en el camp de la diplomàcia i de la defensa que són dos camps d’actuació que òbviament van units. Però això no s’ha fet. En primer lloc, perquè, fins ara,  les armes i els morts –aquests, afortunadament pocs– els han posat els Estats Units, i això –no cal dir-ho— té un preu molt alt. I, en segon lloc, perquè no és segur que les tradicionals disputes geopolítiques entre els diversos països europeus –i que, segurament, els més experts remuntarien a la pau de Westfalia–  hagin  desaparegut del tot. N’hi ha prou en tornar a observar què va passar als Balcans. Grècia donava suport als serbis i trencava el boicot a través del Danubi;  Alemanya no amagava les seves simpaties per Croàcia; França, en contraposició, ho feia amb Sèrbia;  Turquia, amb els bosnis; i Anglaterra s’ho mirava a distància amb la secreta esperança que de la contesa ni França ni Alemanya en sortissin vencedores. I totes aquests països eren membres de l’OTAN.

         Aquests dies he sentit un dirigent de Podemos queixar-se públicament que Pedro Sánchez hagi destinat 1000 milions d’euros a l’increment del pressupost de Defensa per tal de fer cas a l’ordre d’un mandatari estranger. Potser sí que Biden, o qualsevol altres president dels Estats Units son, respecte a Espanya, ciutadans estrangers. Però insistim-hi: fins ara son ells els qui han pagat  les misses.  Si França i Anglaterra haguessin ajudat militarment la Segona República Espanyola com ara ho està fent la OTAN a Ucraïna, probablement el bàndol franquista no hagués guanyat la guerra civil. O ho hauria tingut molt més difícil.  Però si els dirigents de la Unió Europea no tiren endavant una política comuna exterior i militar no és només per manca de voluntat. És, també, o sobretot, perquè saben que per a bona part de l’opinió pública europea, sobretot la més conscienciada, l’actual situació ja va bé. Son “ells”, els Estats Units, els qui paguen i, si convé, posen la vida dels seus soldats en perill. I a canvi, som “nosaltres”, els europeus els qui ens queixem de la intromissió. Per molts aquesta contradicció no deixa de ser un signe més de la lenta decadència  del nostre Continent.