El Blog d'Agustí Pons

La promesa més difícil de Puigdemont

La promesa més difícil de complir per part del president Carles Puigdemont no serà l’adveniment de la independència de Catalunya sinó la reforma de l’Administració. Perquè la independència –després de l’1 d’octubre ja ho sabem– pot ser un horitzó a llarg termini, un anar-hi anant com aquell viatge cap a la OTAN que semblava fàcil d’esquivar. Però la reforma de l’Administració és un Teseu omnipresent que ens ofega cada dia amb la seva potent maquinària d’ordres i de papers i que ens fa perdre en el laberint de la seva insondable burocràcia. Jo no sé si la majoria de polítics son conscients de la sensació d’impotència que sentim molts ciutadans quan hem de tenir tractes amb aquelles institucions que teòricament estan al nostre servei, pagades per nosaltres; impotència i, també, ràbia i ganes de pensar que la política és un clos tancat on no hi entren els més preparats sinó els més ben situats a l’escalafó dels partits.  L’Administració s’ha convertit en un mur altíssim, infranquejable, per a la superació del qual molts ciutadans necessiten, necessitem, la col·laboració d’experts. Ni la pandèmia ni les noves tecnologies hi han ajudat. Al contrari,  han fet impossible el contacte humà de manera que els ciutadans ens hem acostumat a no saber amb qui parlem, a qui ens hem de dirigir. Aquesta despersonalització desemboca en la convicció d’una des-responsabilització  generalitzada del personal que, teòricament, ens ha d’atendre.  És un personal que no sol prendre cap decisió perquè totes les decisions depenen d’allò  que és competència seva i només és competència seva allò que així consta per escrit. L’objectiu principal  seria no tant solucionar la qüestió plantejada sinó no poder ser acusat d’haver comès cap error per haver pres una iniciativa no reglamentada.  No es tractaria de fer política sinó de complir el reglament a copia de lleis, decrets i ordres per tal d’aparentar  que tot està previst.  I fer-ho des de Barcelona en nom d’unes idees pretesament benèfiques però que no tenen en compte les realitats i les necessitats concretes de cada grup social. En el seu programa electoral, el candidat Artur Mas  afirmava que, si ell manava,  el Parlament català no aprovaria cap  llei si, abans, no se’n derogava una altra. Lamentablement, quan va ser president no va poder complir aquesta promesa.

Ara, el candidat Puigdemont hi torna. Propugna “una reforma profunda de l’Administració”. “Hem de superar –es diu a la web de Junts per Catalunya– aquesta teranyina legal paralitzant que inhibeix l’activitat i crea problemes i obstacles. Hem de passar de la sospita a la confiança” . I, més encara, “hem de reiniciar l’Administració perquè no funciona”. Em semblen les paraules més revolucionaries que he escoltat des de l’1 d’octubre del 1967.