Els meus amics francesos em pregunten si encara sóc independentista. Els dic que sí. Em demanen si crec que jo veuré la independència. Els dic que no; i que, molt probablement, els meus fills, tampoc. Els recordo que l’any 1918, després de la Primera Guerra, l’efervescència nacionalista a Catalunya era igual o més alta que la de Praga. Però com molt bé van saber els emissaris que Romanones va enviar a Clemenceau els bonics principis d’autodeterminació del president Wilson no eren aplicables als territoris que no convenien a França. I la independència de Catalunya no interessava ni interessa a França ni a cap dels altres grans països europeus. ¿Perquè continues essent independentista si saps que no hi ha cap possibilitat d’aconseguir aquest objectiu? Per dignitat, els responc. I com que em miren amb cara d’incredulitat els pregunto si estan informats de la compareixença de Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, Dolores de Cospedal i Alicia Sanchez Camacho a la corresponent comissió del Senat espanyol. No. No en saben res. Jo els intento explicar com tots ells han mentit amb un desvergonyiment que faria envermellir al cínic més trampós. Em pregunten que si això és veritat com és que els mitjans de comunicació de Madrid no ha posat el crit el cel. Tampoc ho han fet els intel·lectuals progressistes; ni els cantants i artistes que s’auto-adjudiquen la distribució de carnets ideològics. Però els dic que aquesta situació no és nova; que els mitjans de comunicació espanyols van jugar un paper decisiu durant l’anomenat procés independentista i que ja fa temps que els estrategues electorals del Partit Popular han descobert que posar una dosi d’anticatalanisme en les seves proclames dona vots; una pràctica, per cert, molt propera a les polítiques excloents seguides contra jueus i moriscos durant un llarg període de la història espanyola.
Els meus amics em diuen que no puc oblidar que la declaració d’independència del 27 d’octubre va ser un cop d’estat. Però jo els dic que, en tot cas, va ser un cop d’estat que no va durar ni un minut perquè aquesta declaració va ser immediatament suspesa pels mateix polítics que l’havien proclamada; i reconec que l’anomenat procés no va ser precisament exemplar sobre tot per les conseqüències que va comportar la pugna constant entre Esquerra i l’antiga Convergència. I que sí, que els polítics capdavanters catalans van dur el país a un carreró sense sortida però que la jornada de l’1 d’octubre va ser una jornada inoblidable amb la potència d’un miratge vist en ple desert. Els dic també, als meus amics, que des del punt de vista jurídic l’únic episodi realment impugnable, des de la perspectiva de l’Estat, va ser l’aprovació de les anomenades lleis de desconnexió aprovades pel Parlament català els 6 i 7 de setembre del 2017. Però que posar deu anys de presó als líders socials que van convocar una concentració pacífica davant d’un Departament de la Generalitat i que després van fer possible que tothom tornés cap a casa és una ignomínia impròpia d’un Estat de dret.
I finalment els dic que l’autèntic cop d’estat el va protagonitzar el Tribunal Constitucional en la seva sentència contra l’Estatut. Era un estatut perfectament acomodable a la Constitució espanyola i que havia estat aprovat per una amplia majoria pels ciutadans de Catalunya. I els dic també, als meus amics francesos, que en els mesos previs a l’1 d’octubre van dimitir o van ser cessats el fiscal general de l’Estat; el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i altres càrrecs fins a situar en els llocs estratègics de l’alta judicatura legisladors de comprovada ideologia conservadora, per dir-ho en termes suaus. Aquesta va ser una operació orquestrada, des de les bambolines, pels cappares del PP amb a connivència, o el silenci, dels alts dirigents del PSOE. Els meus amics francesos fan veure que ho entenen i acabem parlant de la situació del Barça i del París Saint Germain, activitat que ens resulta, a tots plegats, força t més confortable.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Feia temps que buscava una excusa per parlar de l’Antoni Batista, company meu de professió. L’excusa ja l’he trobada perquè acaba de publicar un nou llibre: La veritat del cas Comorera. Una història d’espionatge, persecució i traïcions (Ara, Llibres).
L’Antoni Batista i jo som, si fa no fa, de la mateixa edat. Ell va néixer, segons s’indica a la contraportada del llibre, l’any 1952; jo ho havia fet el 1947. Professionalment ell i jo vam viure de ple els últims anys de la dictadura franquista i tot el que va venir després. En els ambients progressistes del país eren els anys de predomini del PSUC. L’Antoni Batista, en aquest ambient, s’hi va trobar bé. Escrivia a les revistes més o menys vinculades al PSUC i ho feia des d’una perspectiva que durant molts anys en diríem moderna. Recordo un article elogiós sobre Sisa en una de les publicació d’inspiració psuquera en les quals col·laborava. I recordo també, i ho he reflectit en la meva biografia sobre Espriu, l’entrevista que va fer a aquest poeta per al llibre PSUC: per Catalunya, la democràcia i el socialisme, el juny 1977; una entrevista que va provocar un rebombori considerable perquè Espriu es mostrava clarament favorable al bilingüisme.
Més endavant, l’Antoni Batista va treballar a La Vanguardia, a l’Avui i altres publicacions i de més d’una d’elles en va haver de sortir perquè les seves cròniques no eren assimilables pel Sistema. Després d’haver picat pedra durant molts anys –fent periodisme de carrer com aleshores es deia– li va caldre, en certa manera, reinventar-se. I d’aquí ve la meva diguem-ne admiració. Ell ha mantingut una posició propera als intel·lectuals marxistes d’aquest país, que jo he criticat en diversos llibres i articles. Però l’Antoni Batista a meitat de camí de la seva vida s’ha convertit en professor, investigador, consultor sense deixar de publicar articles i llibres. No s’ha instal·lat en la cultura de la queixa –i tindria prou motius per fer-ho– sinó en la del treball rigorós. Per a mi aquesta mena de periodistes –i n’he parlat d’uns quants en aquesta web– haurien de servir de model per a les noves generacions. El periodisme al costat de la història, quin dia ho entendran els cappares de la nostra professió?
I ara parlem del llibre. El personatge central del llibre és, naturalment, Joan Comorera, el dirigent del PSUC defenestrat pels seus companys de partit; que va tornar clandestinament a Barcelona on, finalment, va ser detingut per la policia franquista, empresonat i sentenciat a 30 anys de presó amb gran alegria de Dolores Ibárruri, Gregorio López Raimundo i la resta de dirigents d’aquell moment del PCE i del PSUC (1954). Batista reconstrueix la crònica de la detenció amb el seu detallisme habitual fruit de les investigacions que ha anat fent durant la seva llarga trajectòria –va tenir accés, en el seu moment, a les fitxes de molts detinguts polítics que encara no havien estat amagades o destruïdes– i dels seus contactes. Una reconstrucció excel·lent. Però el personatge del llibre que realment crida l’atenció és el de Antonio Juan Creix, el policia que va interrogar Comorera. Ell i el seu germà Vicente eren els membres més destacats de la temuda Brigada Social. El que explica Batista de Joan Comorera no canvia el perfil del personatge. Aclareix episodis i fixa definitivament molts detalls però la lectura no provoca gaire sorpreses. En canvi, Batista trastoca la imatge que fins ara teníem d’Antonio Juan Creix. Ho fa a partir dels documents familiars als quals ha tingut accés i no tenim cap dret a creure que aquest accés ha desembocat en una síndrome d’Estocolm que es concretaria en l’afirmació que en els interrogatoris de Creix a Comorera no hi va haver tortura. És més, Batista reprodueix els primers paràgrafs del llibre que, en el seu afany per aconseguir la rehabilitació social i poc abans de morir, Creix havia començat a escriure sobre la detenció de Comorera. El dirigent del PSUC es va estar 42 dies a la comissaria de Via Laietana i segons Batista “el tot s’hi val de les comissaries espanyoles que tenien detinguts polítics al seu abast entrava en una primera crisi, que desencadenava un dels policies més emblemàtics, l’enemic número ú dels comunistes que dirigien la lluita antifranquista i que l’havien convertit en el paradigma del torturador”.
Per escriure aquest article m’he comprat i m’he llegit el llibre Torturades. Via Laietana 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941 . 2019) de Gemma Pasqual. Queda clar que els dos germans Creix van torturar molts dels detinguts antifranquistes que van passar per Via Laietana. Ho va fer més en Vicente, el germà petit, que l’Antonio? Aquest, el gran, durant la guerra civil havia passat, i havia patit tortura, a la txeca del carrer Sant Elies acusat, amb raó, de formar part de la Cinquena Columna. Va deixar ell de torturar a partir del seu interrogatori de Comorera? ¿Ho va fer perquè va considerar que Comorera no deixava de ser, com ell mateix es veia, una víctima dels comunistes o per un cert sentit de la història que feia que no volgués passar com el torturador d’una de les figures polítiques més importants de la guerra civil? I ¿quin paper juga Pedro Polo Borreguero, el cap superior de policia, que ja havia format part dels cos durant la Segona República i que Moisés Broggi, per exemple, no deixa malament en les seves memòries? I, ¿no és el germà petit, Vicente Juan Creix, l’objecte d’una denúncia, que naturalment va quedar en no res, posada pel pare de Jordi Pujol com autor de les tortures al seu fill durant el pas d’aquest per la comissaria de Via Laietana? És imaginable que entre els dos germans policies no parlessin mai d’aquests temes? El llibre d’Antoni Batista dona llum a l’episodi de la detenció de Comorera però queden, encara, molts clarobscurs per resoldre.
Amb mitja hora de retard s’apaguen els llums de l’Auditori de Girona i comença la Nit dels Premis Enderrock 2025. De tots els músics que està previst que actuïn no n’he vist mai en cap en directe i només d’alguns em sona el nom. La sala està plena però jo només tinc ulls de cara a l’escenari perquè estic assegut a primera fila al costat de l’Oriol Tramvia, que avui rebrà –juntament amb Antoni “Sicus” Carbonell, el líder de Sabor de Gràcia– el premi a la trajectòria. Estic al seu costat no només perquè sóc un dels seus germans sinó perquè just he acabat d’escriure la seva biografia que en aquests moments està en mans de l’editorial. La biografia m’ha fet descobrir una vida dura, que jo només coneixia en part, i un personatge molt més savi del que aparentment sembla. Ho he descobert jo i he comprovat que ja se n’havien adonat alguns dels periodistes que l’han anat entrevistant durant tots aquests anys.
Els llums s’han apagat, ha començat a sonar la música, s’ha obert el teló i a l’escenari ja estava cantant Lildami acompanyat dels joves components de la Black Music Big Band. Lildami és un raper; ho he sabut perquè així s’indicava al programa de mà i perquè, un cop tornat a casa, abans de començar aquest article he mirat que en deien d’ell a Google. Lildami és el nom artístic de Damià Rodriguez Vila un enginyer de Terrassa convertit en raper. Ara escric aquest text des del meu estudi després d’haver vist i escoltat una i altra vegada –gràcies a TV3– la cançó “A contracorrent”, que forma part del seu nou disc Bentornat. I l’he escoltada una i altra vegada perquè voldria ser capaç de transmetre al lector l’emoció perdurable que m’ha provocat. Suposo que aquesta emoció té molt a veure amb la ignorància que tinc de la música que ara es fa en l’àmbit de la llengua catalana. Jo m’he quedat ancorat bastants anys enrere però potser per això mateix sóc capaç de relligar aquesta primera cançó de la vetllada amb alguns dels espectacles que al llarg d’aquests darrers cinquanta anys més m’han impressionat. Penso en el Marat-Sade, del Poliorama; en el “Hair” que vaig veure dues vegades a París; en l’espectacle “Un pont de mar blava” de Miquel Martí Pol i Lluís Llach; o en “La caiguda” d’Albert Camus, interpretada per Francesc Orella, al Teatre Nacional de Catalunya. A contra-corrent, exacte! “Em defineix el que sóc; no el que diuen de mi”; “Em podràs veure en el fang/però no canviar cap ideal”; “de cada obstacle en faig un trampolí”, “ric en públic i ploro en privat”; “he ignorat consells que valien or”; “tinc somnis molt grans./Ho tinc molt clar/el que ha de venir, vindrà”. (I l’ombra de la vida de l’Oriol se m’ha aparegut amb insistència). Sobre aquest recitat del raper s’alcen les veus del cor acompanyades de les notes contundents dels instruments de vent: “La mala mar em va ensenyar a entendre el vent i navegar”. I per això “La flama no s’apaga mai”. “La flama no s’apaga mai”. Ho canten amb entusiasme, amb la vigorosa i esplèndida ingenuïtat dels joves, els integrants de la Black Music Big Band.
Després han arribat els premis i les actuacions. Tothom semblava civilitzadament exaltat i reivindicatiu i de sobte m’he recordat d’allò que explica l’Oriol en la seva biografia. Quan tenia 12 anys, va assistir amb els pares a la gala del Premi Disc Català que es va celebrar a l’Ametlla del Vallès. Allà va veure actuar l’Espinàs i en Raimon, aquest darrer amb una simbòlica camisa de color vermell i uns quants acords que cridaven al vent. La imatge li va quedar gravada. Això va passar l’agost del 1963. Ara, els músics d’avui no cal que portin camisa vermella. Però al veure cantar als adolescents de Black Music Big Band amb la mateixa saludable confiança en el món amb què nosaltres cantàvem Al Vent m’ha semblat que, en efecte, la flama no s’havia apagat mai. O més ben dit: que d’aquella estantissa realitat artística dels anys seixanta n’ha sortit aquesta riuada impetuosa. I m’ha envaït una onada d’optimisme i d’agraïment cap a tots aquells que ho han fet possible; que ho estan fent possible.
Estic llegint un d’aquells llibres tan brillants que sobre el segle XX saben escriure els catedràtics anglesos d’història. Es tracta, en aquest cas, de Gente de Hitler. Los rostros del Tercer Reich (Ed. Crítica) del professor Richard J. Evans. catedràtic emèrit d’Història a la universitat de Cambridge. Vint-i-dues biografies –encapçalades per la de Hitler– per intentar trobar resposta a una de les grans preguntes que encara no hem sabut contestar: el mal absolut –en definició d’Hannah Arendt– que assumeix com a novetat radical el nazisme, ¿és fruit de la bogeria d’uns quants psicòpates o és una pulsió que tots els ciutadans podem arribar a exercir si banalitzem el nostre sentit moral? Hannah Arendt vol donar resposta a aquesta pregunta que, de cop i volta, amb el triomf de Trump i l’auge de l’extrema dreta a Europa torna a tenir plena actualitat. ¿No va arribar Hitler al poder a través de les urnes –encara que en el seu llibre Evans recorda que el nazis no haurien pogut governar sense el suport de monàrquics i una part de la dreta– de la mateixa manera que ara ho ha fet Trump? Milions d’alemanys van votar a favor del Partit Nazi i milions de nord-americans han votat Trump. En un primer moment pocs son els que van saber veure la perillositat de Hitler: Churchill enfrontat a Chamberlain i Daladier. Josep Pla i Eugeni Xammar el van entrevistar a Munic i el van prendre per un pallasso boig. Pallasso boig? No estem dient el mateix de Trump? Ens resulta inimaginable que Trump organitzi un sistema d’assassinats massius dels immigrants com en el seu dia va fer Hitler amb els jueus, gitanos i dissidents en general. Però l’expulsió sense judici d’immigrants ¿és una fanfarronada que acabarà per diluir-se o aquesta segona vegada va de debò? I pel que fa a les relacions amb Putin o al suport a la defensa d’Ucraïna, què hi ha de compulsió histriònica o de canvi radical d’objectius i estratègies? Aquestes preguntes, de moment sense respostes clares, ens situen en una posició de desconcert i ni en la millor de les hipòtesis se’ns fa difícil no caure en el pessimisme.
L’accés al poder de Trump torna als europeus –als europeus conscients– a una realitat fins ara edulcorada gràcies a la protecció nord-americana. Estats Units i la Unió Soviètica van ser els vencedors de la Segona Guerra Mundial i, després de Ialta, Europa va quedar dividida en dues menes de protectorats. Ara, Trump i Putin actuen com si haguéssim tornat al 1945 i tenen les seves des-raons. L’agressió de Putin a Ucraina ens recorda que la instauració del comunisme als països de l’Europa de l’Est no va sinó una coartada ideològica a l’ambició imperial de Rússia, semblant a la que en determinats moments de la història han practicat, i practiquen o intenten practicar, altres nacions. Ho explica molt bé l’historiador Simon Sebag Montefiore en el seu llibre En la corte del zar rojo dedicat a la figura de Stalin. I què ha fet durant tots aquests anys l’Europa que va quedar a l’altra banda? Construir un espai de llibertat i confort amb polítiques assenyades però sabent que serien els Estats Units els qui posarien els avions quan les coses anessin maldades tal com va passar immediatament després de la Segona Guerra a Berlín o molt més endavant a Sèrbia. Ens agradarà o no però durant els anys de la Guerra Freda els americans posaven els soldats i els europeus de l’Oest els manifestants pacifistes…
La situació actual no és sinó un exemple més del declivi d’Europa com a potència influent en el conjunt del mon. Sé que aquest tema no és nou i que podríem trobar força llibres i articles que en parlen. Jo he preferit no moure’m de casa i anar a buscar un article de Nèstor Luján. El va publicar el 25 de gener de 1984 a La Vanguardia després d’un viatge a Bangkok i Hong Kong. “Los grandes centros de riqueza del mundo –escriu– pueden residir en un futuro próximo en Extremo Oriente: un nuevo mundo está naciendo y Europa, con sus luchas intestinas, con sus problemas irresolubles, con su inmensa fatiga, declina inexorablemente. Porqué si China despierta (…) Europa quedaría relegada a un delicioso, melancólico, desamparado museo”. I poc temps després: “El renacimiento del Islam y la potencialidad del Extremo Oriente cambia una vez más el mapa de la civilización mundial”. Ho va escriure fa quaranta anys.
"Amo les faules del filòsofs;
