Sóc un dels molts ciutadans que fa uns anys (pocs) va decidir deixar Barcelona i anar a viure al Maresme. Ho vaig fer per moltes raons que ara potser no venen al cas. El resum seria dir que a Barcelona m’hi sentia cada vegada més incòmode i que, jubilat de la meva feina com a treballador per compte d’altri, vaig creure que en el trasllat hi guanyaria qualitat de vida. I, de moment, no m’he equivocat. Barcelona ha esdevingut, aquests últims temps, una ciutat inhòspita on s’han dut a terme –s’estan duent a terme– una sèrie de modificacions viàries i d’altra mena que possiblement no estan mancades de raó de fons però que han resultat precipitades, mal executades i, en molts dels casos, contraproduents. Fa la impressió que les reformes s’han fet –s’estan fent– des d’una ideologia dogmàtica sense els coneixements tècnics suficients per assumir la complexitat de la transformació que es proposa. I una ideologia que menysprea la crítica emparant-se en la pretesa justícia de la causa que defensa. Aquest era un comportament propi de la superioritat moral d’una part de l’esquerra dels anys seixanta i setanta i que ara ha reaparegut de la mà d’Ada Colau i del conglomerat de sigles que la sustenten. Colau i els seus no discuteixen en termes professionals les crítiques que reben. En tenen prou a desqualificar els seus adversaris des del punt de vista ideològic com si una ideologia aparentment salvífica pogués justificar les pífies de l’actuació quotidiana. Fa uns dies La Vanguardia publicava la carta d’un lector en elogi de la transformació del carrer Consell de Cent. L’endemà se’n publicava una altra d’un veí del carrer València on explicava com la reforma ha perjudicat la vida i la circulació en aquesta via. Consell de Cent ara està destinat a ser un carrer molt més car que la majoria dels seus veïns. No deixa de ser paradoxal que la igualtat entre tots els carrers de l’Eixample l’hagi trencat el govern municipal que s’ufanejava de ser el més progressista de la Història.
No em resisteixo a posar tres exemples més de mala pràctica urbanística. Una de les primeres mesures del govern d’Ada Colau al barri de Sarrià va ser prohibir l’aparcament a la meitat del sostre que cobreix el túnel de la Via Augusta que va de Passeig de la Bonanova a Dolors Monserdà. Va ser una mesura estrictament ideològica –la ideologia que castiga els cotxes i crea zones verdes– sense tenir en compte que a Sarrià no faltava verd sinó aparcament. Ara, la xurreria del barri presideix un ampli desert d’asfalt i jo me n’alegro perquè ofereix productes de molt bona qualitat. La paradoxa és que l’aparcament suprimit era utilitzat, sobretot, per passavolants que venen a treballar al barri o a fer-hi alguna gestió perquè els sarrianencs que porten anys vivint-hi solen disposar d’aparcament propi o llogat.
L’altre exemple: els vespres que no tinc més remei que tornar al Maresme en cotxe m’adono de com de xais ens hem tornat els barcelonins. Des de la plaça Tetuan a l’entrada del túnel de Glòries, els dos carrils centrals estan col·lapsats pels vehicles particulars que intenten sortir mentre els dos de la dreta, destinats al transport públic, van pràcticament buits. Vull pensar, potser equivocadament, que en anys de ciutadans més activistes els automobilistes haurien exercit la política dels fets consumats i haurien ocupat els dos carrils ara prohibits. I el tercer exemple d ‘aquest urbanisme fallit és al nyap de l’entrada a Barcelona pel túnel de Glòries on un semàfor ens fa adonar cada dia de la maldat intrínseca que suposa voler entrar a Barcelona en cotxe en detriment dels magnífics serveis ferroviaris de què disposem els qui ara vivim al Maresme.
Sé que Barcelona té problemes tan o més greus que aquest. Però molt probablement serien mes fàcils d’encarrilar si l’actual alcalde disposés de la suficient majoria política i de la suficient força moral. No és el cas. L’únic programa comú dels regidors que el van votar va ser impedir l’arribada al poder del candidat que havia guanyat les eleccions. De totes maneres, l’actual alcalde sembla ben conscient de la situació i per això últimament Evita Colau.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Estic llegint La meva vida en fragments de Zygmunt Bauman, en edició d’Isabela Wagner, autora de la biografia diguem-ne canònica de l’assagista polonès. Bauman s’ha fet conegut, més enllà dels cercles dels estudiosos habituals, pel concepte modernitat líquida que va posar en circulació i que constitueix una resposta brillant a la crisi ideològica del segle XX. Ara, aquesta edició traduïda al català per Helena Lamuela, inclou una parcial autobiografia de Bauman que ens fa veure com vivia un nen i un adolescent jueu a la Polònia d’entre guerres. Zygmunt Bauman va néixer el 1925 quan feia ben pocs anys –el 1918– que Polònia havia recobrat la independència després d’haver-la perdut el 1795, repartida entre Rússia, Àustria-Hongria i Prússia. Durant aquest llarg període els polonesos havien canalitzat el seu sentiment nacional a través de la religió (catòlica) i la llengua (el polonès). La identitat jueva no era assumida de la mateixa manera per tots els qui s’hi reconeixen. Fora de Polònia, per exemple, Stefan Zweig va quedar absolutament assimilat a la literatura i la cultura alemanyes i durant molt temps va mirar de reüll els sionistes que predicaven el retorn a Israel. Però en molts barris o pobles sencers d’aquesta Polònia d’entreguerres, els jueus vivien agrupats en determinats barris, parlaven polonès però, en major o menor mesura, també iddish i es trobaven absolutament apartats de les pràctiques religioses catòliques. En aquest context, eren considerats, en el millor dels casos, aliens a l’esforç dels polonesos per preservar els signes que aguantaven el seu sentiment nacional. I sobre aquest escenari es projectava l’odi de molts catòlics als jueus, inclosa la jerarquia, als quals acusaven de la mort de Jesús. La traducció d’aquestes situacions en la vida quotidiana en moltes de les ciutats i pobles de Polònia era l’existència d’un sentiment antisemita de gradació diferent però generalitzat i que en cap cas era qüestionat de manera significativa per la majoria de la població. Aquest antisemitisme afectava no només els nuclis de població jueva més tancats sinó també a persones com l’adolescent Bauman que, en els seus treballs escolars, de seguida havia començat a destacar per l’excel·lència de les seves redaccions en polonès i per l’amplitud de les seves lectures. Quan Alemanya va envair Polònia i es desencadenà la Segona Guerra Mundial, va començar l’exterminació dels jueus; una part significativa de la població va mirar cap a una altra banda.
Zygmunt Bauman
L’Holocaust no pot ser comparable a cap altra tragèdia col·lectiva. Ni pel nombre de víctimes que va provocar, ni per la gratuïtat de les acusacions que el van intentar justificar, ni per la implicació explícita d’un Estat sencer, en aquest cas l’Estat alemany. El mal absolut en va dir Hannah Arendt amb tota la raó. El que està fent Israel a Gaza no és comparable però és igualment condemnable. També ho són, és clar, altres situacions de violència que el mon està patint com ara –ho va remarcar en un dels seus articles el periodista John Carlin– la guerra civil del Sudan. Però criticar amb duresa la política de Netanyahu; demanar un alto-el-foc; protestar per la mort de destrucció i gana que practica l’exèrcit israelià no és fer antisemitisme per més que en aquesta crítica s’hi hagin afegit el antisemites de sempre (i ben a prop que els tenim al nostre país). Alguns dels descendents d’aquelles víctimes de l’antisemitisme actuen ara no com els bàrbars nazis però sí amb una desproporció evident. Cal esperar que la societat israeliana actual no sigui tan permissiva com la polonesa de quan Zygmunt Bauman treia el cap pel món. I els que de veritat estimen –estimem– per múltiples raons Israel no podem, precisament per això, deixar de fer sentir la nostra veu contra la política de mort i devastació que el govern de Netanyahu està aplicant a Gaza.
Primer, vaig ser amic de Joan de Sagarra; després, menyspreat enemic. Vaig ser-hi amic al Noticiero Universal, on vam coincidir una temporada. I em va considerar enemic quan, al cap d’un temps, en el volum de la Enciclopèdia Catalana corresponent a la lletra essa va aparèixer l’entrada relativa al seu cognom que acabava amb una opinió inadequada i injusta sobre la seva obra. No sé per quins set sous es va pensar que l’havia escrita jo, i la relació es va trencar. I és que amb Joan de Sagarra tot passava en grau superlatiu. A hores d’ara ningú no pot dubtar que els seus articles periodístics, sobretot els que va publicar a Tele/eXprés però també a La Vanguardia, constitueixen peces molt brillants pel que diu i per com ho diu. I això no resulta gens fàcil si ets fill de Josep Maria de Sagarra, l’autor, entre altres, de les sèries “Cafè copa i puro” i “L’aperitiu”, autèntiques obres mestres de l’articulisme català. El mateix podria dir-se de molts dels articles de Joan de Sagarra. Mentre aquí paíem els rosegons culturals que generava el franquisme, ell venia de París amb tota la literatura francesa sota el braç. Parlava amb una familiaritat envejable dels personatges que nosaltres només coneixíem a través d’alguns dels llibres que havien publicat, de discos que havien enregistrat o d’obres de teatre de les quals havíem sentit parlar. Alguns d’aquests personatges ell els havia conegut de petit, quan els seus pares encara no havien tornat a Barcelona; d’altres a través de converses, lectures, trobades en bars i restaurants que per nosaltres anaven esdevenint mítics.
Jo, finalment, he admirat Joan de Sagarra a distància. Els seus articles moltes vegades resultaven, sí, enlluernadors. Però en el seu afany de dictar sentència, de situar-se per sobre del bé i del mal, potser en recerca de l’admiració absoluta per part dels seus lectors, sovint es mostrava arbitrari i també injust. Es va inventar dos noms-conceptes que van fer fortuna: “gauche divine” i “cultureta”. Sobre el primer no tinc res a dir. A molts dels meus amics potser no els haurien deixat entrar a Bocaccio –per no ser prou fins– però, en tot cas, ha estat una “gauche” que ha deixat coses molt bones al país, en el camp de la literatura, de l’edició, del cinema, de l’arquitectura… En canvi, això de la “cultureta” ho vaig trobar abusiu. El dia que s’escrigui una història ben feta d’Òmnium Cultural es veurà, per exemple, com els seus dirigents –aquests burgesos representants de la “cultureta”– eren atacats a la vegada per personatges com Mariano Calviño, durant molts anys màxim representant del franquisme a Barcelona, i per les revistes que el PSUC editava des de l’exili. Ser burgès i, a sobre, catalanista resultava doblement sospitós. J.B.Cendrós, per exemple, era un personatge poc simpàtic. Però gràcies a ell vam poder llegir Henry Miller en català el qual, per cert, en una carta dirigida a l’editor es desfogava contra el general Franco.
Amb Joan de Sagarra desapareix una de les figures més brillants de quan el periodisme escrit era hegemònic. Ell va ser una anella fonamental entre el gran periodisme català d’abans de la guerra civil i les noves generacions d’articulistes que van sortir a Catalunya i Espanya després del Desastre.
En els corrents ideològics de fons del país hi trobem carlins reciclats, federalistes frustrats, catòlics emancipats, socialistes il·lustrats, ex-comunistes abraçats al pacifisme, l’ecologisme i altres ismes però ben pocs liberals i Catalunya Oberta era una fundació explícitament liberal. Lluís Prenafeta en va ser el fundador i factòtum. Prenafeta era un personatge molt més subtil i molt més treballat del que ell volia aparentar. Podia citar-te un clàssic entremig d’una frase entremaliada i això volia dir que per a ell la literatura, el pensament, no era un recurs per lluir en una reunió de benpensants sinó un mitjà per intentar entendre millor el què i perquè dels comportaments humans.
Lluís Prenafeta 16.12.2022 Foto: Albert Salamé / VWFoto @Vilaweb
Per Catalunya Oberta, a més de Lluís Prenafeta i Joan Guitart, hi van passar filòsofs com Ferran Sáez; escriptors com Valentí Puig; economistes com Xavier Sala Martín; periodistes com Enric Canals, Josep Puigbó, Francesc Marc Álvaro; empresaris i mecenes com Joan Uriach i Antoni Vila Casas. Es feien reunions a porta tancada per a socis i adherits on es tractaven temes concrets amb algun especialista que venia com a convidat. I periòdicament una sessió a l’Hotel Majestic, amb dinar i debat inclòs, protagonitzada per alguna figura important del mon polític o intel·lectual europeu i nord-americà i que estava oberta a socis i simpatitzants. Recordo, per exemple, la presència del filòsof francès André Glucksmann, un dels pensadors que més m’ha ajudat a entendre com podem seguir actuant en aquest món quan allò que consideràvem el Bé Absolut s’ha enfonsat. I recordo també la figura del periodista Jean François Revel, autor d’un llibre amb títol tan explícit com Ni Marx ni Jesús i que quan escrivia, a mà, a Nèstor Luján, el tractava d’ “ami et maitre”. De la Fundació Catalunya Oberta jo vaig rebre un ajut econòmic que va fer possible que em pogués dedicar escriure la biografia de Nèstor Luján la qual, un cop editada, va tenir la sort de guanyar un dels premis Serra d’Or.
A Catalunya Oberta vaig poder conèixer un grup d’aleshores joves que ja no combregaven amb els molins de vent ideològics propis de la Guerra Freda. No tenien l’obsessió que els poguessin acusar de no ser d’esquerres i aquesta era una novetat absoluta per als qui, de mitjana edat o plenament adults, ens havíem sentit ideològicament asfixiats per intentar pensar amb els mínims apriorismes possibles. Allà hi havia l’Enric Vila, en Jordi Graupera, l’Anna Punsola, en Bernat Dedéu…
Desapareguda la Fundació Catalunya Oberta els liberals catalanistes es van quedar –ens vam quedar– sense aixopluc. Vull dir un lloc on reunir-nos, parlar de la situació del país, conèixer l’opinió d’experts i especialistes. I fer pressió –o intentar-ho– quan convingués. El pensament liberal està ofegat si més no els mitjans de comunicació catalans amb més influència. D’altra manera, no s’entendria la no ampliació de l’aeroport de Barcelona, el menyspreu al voltant de les centrals nuclears o la prepotència ecologista que obliga els governs a introduir el llop, l’os i tota la fauna que la sàvia experiència pagesa havia aconseguit fer desaparèixer. Lluís Prenafeta es va adonar de la necessitat que Catalunya tenia d’una sacsejada liberal. Finalment, ho va haver deixar. Però a alguns ens hauria agradat que allò que amb tanta lucidesa es va inventar hagués tingut continuïtat
"Amo les faules del filòsofs;
