La importància de l’escriptor Francesc Candel
Pensava començar aquest article amb l’afirmació que en Paco Candel ha estat, al meu entendre, un dels personatges catalans més importants del segle XX. Però en arribar a la pàgina 192 del llibre que sobre aquest personatge ha escrit en Genís Sinca m’he adonat que feia tard. “Pujol –escriu Sinca– que pensa que Candel ha estat una de les personalitats més importants de la cultura del segle XX, va creure en l’escriptor i el que deia”. Recapitulem. Després de la mort de Franco no tot estava escrit. Les característiques bàsiques del terreny del post-franquisme venien donades, a l’interior, per la conjura de no repetir els errors que havien portat a la guerra civil i, en el pla internacional, per la convicció que calia ajudar Espanya a instaurar un sistema homologable al de les democràcies occidentals. Però no gaire cosa més.
Com articular políticament i socialment el catalanisme; com fer realitat els drets de les dones; o com assumir la immigració, eren temes decisius a l’hora de marcar el terreny de joc de la vida del país i sobre els quals no hi havia un consens clar. El catalanisme, era de dretes o d’esquerres?; la consecució dels drets de les dones, ¿havia de seguir un camí singular o formava part de les reivindicacions –llibertat d’associació, de sindicació, de premsa– que constituïen el nucli d’una societat democràtica? I els immigrants –si és que és apropiat usar aquest terme tan genèric–, quina relació havien de tenir amb la societat on havien anat a parar? Personatges com Josep Benet, Maria Aurèlia Capmany, Jordi Pujol van ajudar a marcar el terreny de joc. Francesc Candel, a través dels seus llibres i especialment a través d’Els altres catalans, ho va fer en el camp de la cohesió social. Els altres catalans és un encert començant pel títol i ha constituït el llibre de capçalera de la nostra societat per entendre com calia articular i actuar en el camp de la migració. Candel es va inspirar, com en la resta dels seus llibres, en allò que estava veient al barri del Port on vivia, i es va inspirar també en la seva pròpia biografia. La tesi que defensava –que Catalunya és una sola societat– li va ser recollida pels futurs polítics professionals –Pujol, Reventós, López Raimundo– que exercirien una influència decisiva en la configuració de la Catalunya novament democràtica. A l’èxit de la tesi hi van contribuir factors diferents, entre els quals, no és el menor la tradició de matrimonis diguem-ne mixtos i també el fet que durant molts anys l’ascensor social ha funcionat a Catalunya. Però l’èxit no estava escrit enlloc. Només hem de mirar què ha passat en els països on s’han consolidat dues comunitats.
Paco Candel va morir la matinada del 23 de novembre del 2007. Des d’aleshores, el fenomen migratori no només no s’ha estabilitzat sinó que ha adquirit unes proporcions que semblen haver desbordat les capacitats d’actuació dels nostres polítics i de les nostres institucions. I els fràgils fils que fins ara han conformat la idea d’una sola societat estan, en la millor de les hipòtesis, en greu perill d’esfilagarsar-se.
Genís Sinca és el comissari de l’Any Candel, que commemora el centenari del naixement de l’escriptor i acaba de publicar Vida de Paco Candel. La màquina d’escriure (Ed. Comanegra). El llibre està estructurat a partir de les converses que Sinca va mantenir amb Candel. El lector el llegirà amb facilitat i tindrà una visió, i una informació, molt ben estructurada de Candel i el seu mon. I a la vegada potser arribarà a la conclusió que l’èxit d’Els altres catalans –un assaig– potser ha tapat l’autèntica vàlua de Paco Candel com a escriptor. Com a escriptor de novel·les amb uns personatges vius, de carns i ossos que fan que la comparació amb la literatura de Hemingway no resulti descabellada.