El Blog d'Agustí Pons

Qui escriu els discursos del rei Felip VI?

Des d’un punt de vista estrictament teòric puc pensar que una institució com la monarquia, que entronitza un comandament no basat en una elecció sinó en la successió del poder dins d’una mateixa família, no constitueix un exemple de democràcia. Però si miro la història més recent, la que m’ha tocat viure, em poso les mans al cap al pensar quines persones haurien pogut exercir la presidència d’una hipotètica Tercera República Espanyola, i amb quins condicionants haurien exercit el càrrec. No és el meu propòsit, en aquest article, reivindicar la figura de Joan Carles I. Els seus evidents, i gravíssims, errors –que en determinats casos alguns podrien fer arribar a la consideració de delictes (contra la hisenda pública, per exemple)– han tapat bona part de la seva actuació. Però dues de les obsessions del seu regnat van ser establir una bona relació amb les esquerres moderades de Felipe González i amb el catalanisme de Jordi Pujol. En el cas de Catalunya quan va manar de veritat –és a dir, en els mesos que van des de la seva proclamació com a rei fins a l’aprovació de la Constitució– així ho va demostrar. N’és un exemple el Reial Decret de 26 de setembre del 1976 en el qual “se otorga reconocimiento oficial del “Institut d’Estudis Catalans, corporación académica, científica y cultural, cuyo ámbito de actuación se extenderá a las tierras de lengua y cultura catalanas”. Subratllo això de l’àmbit d’actuació perquè ara seria molt difícil, des de cadascuna de les autonomies consolidades, fer aprovar una resolució semblant.

Alguns il·lusos, entre els quals em compto, havíem tingut l’esperança que Felip VI jugués un paper moderador, públic o privat, durant el període polític que va començar després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya i que va desembocar en els jornades de l’octubre del 2017. Però no va ser així, sinó que el discurs televisat del 3 d’aquell mes va transmetre la imatge d’un rei, d’un Cap d’Estat, amb un nul·la capacitat per entendre el grau de frustració i d’irritació al qual havia arribat la societat catalana des d’aquella sentència que va marcar, ella sí, un punt i apart en les relacions entre Catalunya i Espanya. Des d’aleshores, Felip VI no ha fet cap gest significatiu per redreçar aquest divorci; un gest que li ha estat demanat fins i tot per periodistes que coneixen molt bé els envitricolls de la Casa Reial

Algú podria suposar que la visita del rei, i de la reina, a Montserrat aquest últim cap de setmana obeïa a la voluntat de superació del divorci. Però, en tot cas, es tractaria d’una simple suposició perquè aquesta voluntat no es desprèn de la lectura del discurs que va pronunciar. Jo me l’he llegit de dalt a baix a la “Página Oficial de la casa de Su Majestad el Rey” penjada a internet. El discurs, meitat en català i meitat en castellà, subratlla la importància de Montserrat com un gran punt de trobada de la cultura catalana, de l’espanyola i l’europea, i en això l’encerta tot i que no constitueix cap novetat. En canvi, ja en castellà, el text esdevé més polèmic. En concret quan diu que “seamos constantes en la renuncia a los discursos totalitarios, las identidades excluyentes, los prejuicios, los extremismos y las pretensiones de superioridad moral”. És el paràgraf que, amb raó, han subratllat la majoria de mitjans de comunicació catalans i que jo no he acabat d’entendre. No se m’acut a qui va dirigit. A Putin o a Vox quan parla de discursos totalitarios? A la senyora Ayuso quan es refereix a identidades excluyentes? ¿o la superioridad moral dels magistrats del Suprem que van condemnar a nou anys de presó a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, per haver convocat una manifestació el 20 de setembre del 2017? A la Gran Bretanya, i a d’altres Estats on encara tenen monarquia, els textos del rei o de la reina son responsabilitat del corresponent cap de govern. El Cap d’Estat es limita a llegir-los. A Espanya, quan parla el rei no sabem en nom de qui parla. I si més no pel que fa Catalunya molts dels textos que s’hi refereixen semblen escrits per algú que, en el millor dels casos, té una idea força remota de la realitat del país. Potser seria convenient que Felip VI en parlés algun dia amb el seu pare.

La importància de l’escriptor Francesc Candel

Pensava començar aquest article amb l’afirmació que en Paco Candel ha estat, al meu entendre, un dels personatges catalans més importants del segle XX. Però en arribar a la pàgina 192 del llibre que sobre aquest personatge ha escrit en Genís Sinca m’he adonat que feia tard. “Pujol –escriu Sinca– que pensa que Candel ha estat una de les personalitats més importants de la cultura del segle XX, va creure en l’escriptor i el que deia”. Recapitulem. Després de la mort de Franco no tot estava escrit. Les característiques bàsiques del terreny del post-franquisme venien donades, a l’interior, per la conjura de no repetir els errors que havien portat a la guerra civil i, en el pla internacional, per la convicció que calia ajudar Espanya a instaurar un sistema homologable al de les democràcies occidentals. Però no gaire cosa més.

Com articular políticament i socialment el catalanisme; com fer realitat els drets de les dones; o com assumir la immigració, eren temes decisius a l’hora de marcar el terreny de joc de la vida del país i sobre els quals no hi havia un consens clar. El catalanisme, era de dretes o d’esquerres?; la consecució dels drets de les dones, ¿havia de seguir un camí singular o formava part de les reivindicacions –llibertat d’associació, de sindicació, de premsa– que constituïen el nucli d’una societat democràtica? I els immigrants –si és que és apropiat usar aquest terme tan genèric–, quina relació havien de tenir amb la societat on havien anat a parar? Personatges com Josep Benet, Maria Aurèlia Capmany, Jordi Pujol van ajudar a marcar el terreny de joc. Francesc Candel, a través dels seus llibres i especialment a través d’Els altres catalans, ho va fer en el camp de la cohesió social. Els altres catalans és un encert començant pel títol i ha constituït el llibre de capçalera de la nostra societat per entendre com calia articular i actuar en el camp de la migració. Candel es va inspirar, com en la resta dels seus llibres, en allò que estava veient al barri del Port on vivia, i es va inspirar també en la seva pròpia biografia. La tesi que defensava –que Catalunya és una sola societat– li va ser recollida pels futurs polítics professionals –Pujol, Reventós, López Raimundo– que exercirien una influència decisiva en la configuració de la Catalunya novament democràtica. A l’èxit de la tesi hi van contribuir factors diferents, entre els quals, no és el menor la tradició de matrimonis diguem-ne mixtos i també el fet que durant molts anys l’ascensor social ha funcionat a Catalunya. Però l’èxit no estava escrit enlloc. Només hem de mirar què ha passat en els països on s’han consolidat dues comunitats.

Paco Candel va morir la matinada del 23 de novembre del 2007. Des d’aleshores, el fenomen migratori no només no s’ha estabilitzat sinó que ha adquirit unes proporcions que semblen haver desbordat les capacitats d’actuació dels nostres polítics i de les nostres institucions. I els fràgils fils que fins ara han conformat la idea d’una sola societat estan, en la millor de les hipòtesis, en greu perill d’esfilagarsar-se.

Genís Sinca és el comissari de l’Any Candel, que commemora el centenari del naixement de l’escriptor i acaba de publicar Vida de Paco Candel. La màquina d’escriure (Ed. Comanegra). El llibre està estructurat a partir de les converses que Sinca va mantenir amb Candel. El lector el llegirà amb facilitat i tindrà una visió, i una informació, molt ben estructurada de Candel i el seu mon. I a la vegada potser arribarà a la conclusió que l’èxit d’Els altres catalans –un assaig– potser ha tapat l’autèntica vàlua de Paco Candel com a escriptor. Com a escriptor de novel·les amb uns personatges vius, de carns i ossos que fan que la comparació amb la literatura de Hemingway no resulti descabellada.