El Blog d'Agustí Pons

François Gilot: viure amb Picasso; sobreviure a Picasso

Picasso demostra que Déu no és indispensable perquè és la prova que els humans també podem tenir la potestat de la creació infinita. Li vaig sentir aquest raonament a un jove professor de Metafísica a la redacció d’El Noticiero Universal –devia ser a finals dels seixanta o principis del setanta– que després ha estat catedràtic de filosofia a una universitat andalusa durant molts anys. Ell era catòlic practicant i preocupat. S’oposava a la violència exercida per catòlics ultra-dretans contra determinats establiments barcelonins relacionats amb Picasso però tampoc compartia l’admiració que se li professava des dels àmbits de la progressia religiosa. Després, quan al llarg dels anys he anat coneixent millor la vida i l’obra de Picasso m’he adonat que, des del seu punt de vista, aquell jove professor que anava per a filòsof tenia raons de pes per dir el que deia. Picasso és el geni absolut, el creador omnipotent. Palau Fabre explica que a Notre Dame de Vie –l’última residència de Picasso, on va morir– la paraula “mort” estava prohibida. Picasso va morir el 8 d’abril de 1973. Els darrers quadres que havia pintat estaven exposats al Palau dels Papes d’Avinyó. Jo hi vaig viatjar, en el meu sis-cents, aquell estiu. En aquell temps no tenia diners –ni targetes de crèdit– per comprar els catàlegs de les exposicions que visitava però aquesta mostra la tinc gravada a la memòria: rostres pintats sobre un fons negre amb uns ulls esparverats per la presència pressentida de la Mort. L’artista expressava la seva ràbia, la seva impotència, la seva desesperació per l’únic fet de la seva vida que sabia que no podia controlar ni vèncer. La mort com a autobiografia; un recurs coherent amb bona part de l’obra picassiana que no deixa de ser el resultat d’una apropiació de tot el que ha tingut al voltant; i, per tant, en primer lloc de les seves successives parelles.

François Gilot va viure amb Picasso a partir del 1943. Ella anava per a pintora i tenia 21 anys; ell, 60. De la relació van néixer dos fills –Claude i Paloma– i al cap de deu anys va ser ella, i no ell com havia succeït fins aleshores amb les seves altres dones, que el va abandonar. Picasso no s’ho va prendre gens bé i va intentar fer-li va vida impossible. Però ella va marxar als Estats Units on va aconseguir consolidar la seva carrera artística i el seu reconeixement social. Va morir el 2023 als 101 anys. Ara, el Museu Picasso presenta l’exposició “Créixer entre dos artistes” promoguda per Paloma Picasso que n’és també la comissària juntament amb Emmanuel Guigon, el director del Museu. És una ocasió única per apropar-nos al Picasso més familiar a través de l’obra de l’artista –quadres, escultura, ceràmica– i de fotografies de Picasso, François Gilot i els seus fills. Queda clar que Picasso ho fagocita tot; també, les joguines amb què son obsequiats els fills. Un petit cotxe de Claude queda convertit en la cara d’un ximpanzé i una nina de Paloma en la sèrie “Paloma amb la seva nina” formada per dibuixos, gravats i pintura. François Gilot, la mare, no es va voler quedar enrere. I pel Nadal del 1952 escriu un llibre amb els seus fills com a protagonistes amb textos poètics “meravellosament il·lustrats” segons dirà, anys més tard, la mateixa Paloma. El resultat és Paloma Sphynx. Aquesta és una exposició molt apta per ser visitada en família. Els més petits podran començar a entendre en què consisteix ser artista. Entre altres coses en la capacitat de convertir un objecte quotidià en una obra que supera i transforma la seva estricta funcionalitat i que ens apropa a allò que en diem bellesa.

Gaza: Acabar amb la matança

Aquests dies d’agost, de calor insuportable i vacances més o menys generalitzades, pensava escriure sobre algun tema no gaire complicat, d’aquells que, si surten bé, ajuden al lector a refrescar la ment i l’esperit. Però cada migdia i cada vespre, quan obro el televisor per informar-me del que passa pel món, quedo escruixit per les imatges que ens ensenyen de Gaza. Durant la meva feina com a periodista en actiu era capaç de parlar d’una guerra, per més cruel que fos, des d’una certa distància. Segueixo pensant que el treball d’un periodista, ja sigui des dels llocs on passen els fets o des de la taula de redacció on s’analitzen, no ha de ser deixar-se endur per l’emoció o per les ganes de dictar sentència sobre qui son els bons i qui son els dolents. La feina d’un periodista ha de ser la d’explicar al lector, de la manera més freda possible, les causes ideològiques, polítiques, religioses, ètniques, econòmiques, etc. que ajuden a entendre les motivacions del conflicte. Les relacions internacionals, incloses les guerres, son com una inacabable partida d’escacs on l’analista més brillant hauria de ser aquell que és capaç d’explicar el que està passant al tauler des de totes les òptiques possibles.

Però les imatges de bombardejos indiscriminats, de mort i destrucció, de nens ferits i afamats em resulten molt difícils de presenciar. No sé si jurídicament es pot aplicar a l’actuació d’Israel la qualificació de genocida. ¿Hi ha algun acord explícit del govern de Netanyahu per procedir a l’eliminació dels habitants de Gaza com sí que va passar a l’Alemanya nazi en relació als jueus? La discussió no té gaire sentit perquè allò que resulta irrefutable és el caràcter inadmissible del que està succeint. 61.000 morts per la part palestina; més de 1.000 per part israeliana sense comptar els ostatges. Hamas i els seus aliats van llançar l’atac del 7 d’octubre del 2023 amb l’objectiu d’impedir que Israel i els països àrabs arribessin a uns acords polítics que consagrés la seva marginació. Era també una demostració que Israel no és un Estat invulnerable. Però el govern d’Israel ha aprofitat la comprensible indignació dels seus conciutadans per dur a la pràctica els punts de vista de l’extrema dreta de la qual depèn la seva subsistència parlamentària i que ja estava instal·lada al govern.

El món, per desgràcia, ha viscut i està vivint altres conflictes amb un nivell de mort i destrucció potser no tan gran però d’una gravetat semblant. Per exemple, les guerres al Sudan i a la República Democràtica del Congo; la repressió conta els uigurs a la Xina; i, no cal dir-ho, la invasió de Rússia a Ucraïna. En la majoria dels casos es tracta de països que no es regeixen pels principis democràtics que emanen de la Declaració de Drets Humans. Aquest, però, no és el cas que ens ocupa. Israel ha estat, des de la seva creació, l’únic Estat democràtic de l’Orient Mitjà amb igualtat de sexes, llibertat de premsa i majories i minories al Parlament. Però ara es fa difícil no condemnar el govern d’Israel per més complicitat que ens mereixi la causa jueva. I, en aquest sentit, no comparteixo el silenci d’alguns d’aquells que es presenten com els seus amics a Catalunya.

El més urgent és acabar amb l’actual matança. Les diferències ideològiques, polítiques i religioses no poden provocar tanta destrucció. El Mal Absolut? Ho va dir Hannah Arendt. M’hauria agradat sentir la seva veu.

Octavio Alberola, l’anarquista que va intentar matar Franco

Ha mort als 97 anys, a Perpinyà, on residia, Octavio Alberola, històric militant anarquista que va ser un dels organitzadors del grup clandestí DI (Defensa Interior) creat a partir de la celebració del Congrés de la CNT a Limoges, l’any 1961, on es va posar fi, si més no teòricament, a les divisions existents dins del moviment anarquista. DI tenia com a objectiu principal reprendre l’acció directa dins l’Estat espanyol. Però a diferència del que passaria als País Basc, amb ETA, o a la República Federal Alemanya, amb la Fracció de l’Exèrcit Roig, el DI repudiava l’atemptat contra les persones amb l’excepció del cas de Franco. Amb el DI hi van col·laborar des de veterans dirigents anarquistes com Joan García Oliver i Cipriano Mera –aquests sobretot al principi– fins a joves vinculats a les Joventuts Llibertàries. Durant els seus anys d’existència els activistes del DI es van dedicar a col·locar explosius en monuments franquistes i a realitzar segrestos de personalitats rellevants per cridar l’atenció sobre la situació política espanyola. El març del 1966, membres del DI van segrestar monsenyor Marcos Ussía, conseller eclesiàstic de l’ambaixada espanyola al Vaticà; el 1968, ho tenien tot a punt per segrestar Albert Ullastres, en aquell moment ambaixador d’Espanya prop de la Comunitat Europea. Però el pla va ser descobert i Octavio Alberola, detingut. Encara el maig del 1974, i en protesta per l’execució de Salvador Puig Antich, un grup capitanejat per Alberola va segrestar Baltasar Suárez, director del Banc de Bilbao a París.

Atemptar mortalment contra el general Franco va constituir, des de la seva creació, l’objectiu prioritari del DI. Queda clar que no se’n van sortir. Sembla que ho van provar fins a tres vegades –i que d’una manera no tan organitzada altres militants anarquistes ho havien intentat anteriorment–. Per escriure aquest article m’he tornat a llegir el llibre d’Agustín Comotto El peso de las estrelles. Vida del anarquista Octavio Alberola publicat per Rayo Verde el 2019. Es tracta d’una llarga entrevista on Alberola s’explica amb plena llibertat però sense entrar en concrecions de les seves “accions directes” que no devia considerar oportú detallar ja fos per evitar la vanitat pròpia o les possibles represàlies. Segur que Alberola no oblidava que el seu pare, mestre racionalista i destacat llibertari, va ser assassinat el maig del 1967, a l’apartament de Ciutat de Mèxic on vivia, molt probablement a mans de sicaris lligats a la policia política franquista com a represàlia per les activitats del seu fill. En tot cas, alguns mitjans de comunicació parlen de tres intents d’atemptats en els quals hauria intervingut Alberola. Pel llibre de Comotto sabem que el 1957 Alberola va entrar clandestinament a Espanya; va viatjar fins a Santillana de Mar, on Franco havia de passar uns dies i va poder inspeccionar el dormitori on el dictador descansaria. Però finalment ho va deixar estar. Més a punt sembla l’intent de l’estiu del 1962 quan Alberola i els seus van col·locar una bomba a la carretera que portava al Monte Igueldo, a Sant Sebastià, per on estava previst que passaria el Dictador. Però aquest aquell dia no va comparèixer –sembla que va fer el trajecte vint-i-quatre hores després– i Alberola va detonar l’explosiu i va aconseguir tornar a França sa i estalvi.

Octavio Alberola no era un desesperat de la vida sense ofici ni benefici. A Mèxic havia fet estudis d’enginyeria, i com a enginyer es guanyava bé la vida, amb cotxe descapotable inclòs, segons sembla. Després, ja de gran, i aprofitant la situació de semi-llibertat en què es trobava, va estudiar a l’Escola d’Alts Estudis en Ciències Socials de París. A Bèlgica durant molts anys, i també en situació forçada, va treballar com a mestre i educador d’un centre d’adolescents. Va conèixer algunes de les figures polítiques més sobresortints de la seva època, com Fidel Castro; intel·lectuals com Agustín Garcia Calvo; va polemitzar amb Noam Chomski; i va escriure uns quants llibres i articles sobre la situació política del món, l’ètica i el pensament llibertari que intentaven sempre anar més enllà dels tòpics. No va tenir por, al llarg de la seva vida, a tenir i mantenir criteri propi. El lector interessat trobarà a Google àmplies referències sobre aquest personatge i fins i tot la transcripció sencera del llibre Anarquismo español y acción revolucionaria (1961-1974), un dels molts textos que ell havia publicat en vida.