El Blog d'Agustí Pons

Enrique Murillo, l’editor entre bastidors

Enrique Murillo ha estat un dels editors més importants d’Espanya en aquests darrers cinquanta anys; això sí, un editor sense editorial pròpia si descomptem l’experiència de Libros del Lince ja a les acaballes de la seva vida professional més intensament activa. Però la seva ha estat una feina decisiva en editorials com Anagrama, Plaza i Janés o Destino; també, en la consolidació d’una nova generació de novel·listes castellans situada més o menys al voltant de la figura de Juan Benet –com, per exemple, Javier Marías– i enfrontada a la novel·la neo-costumista de Cela i al realisme social; i, finalment, també ha realitzat una feina decisiva en la incorporació a la llengua castellana d’autors tan destacats en la literatura del segle XX com John Kennedy Toole (La conjura de los necios) o Salman Rushdie (Los versos satánicos).

Vaig conèixer l’Enric Murillo a Pamplona on ell i jo vam començar a estudiar periodisme l’octubre del 1963. Ell s’hi va graduar; jo només hi vaig estar un any perquè l’octubre del 1964 va començar a funcionar l’Escola de Periodisme de l’Església a Barcelona i jo –que aquell estiu havia començat a treballar a El Noticiero Universal– m’hi vaig apuntar. Des d’aleshores l’he seguit més o menys de lluny. Ara acaba de publicar Personaje secundario. La oscura trastienda de la edición i la lectura d’aquest llibre m’ha permès copsar la importància, la intensitat i la influència de la seva activitat en la vida literària espanyola. És un llibre sòlid de pàgines –538– i de contingut i que haurà de ser de lectura obligada per a tots aquells estudiosos i ciutadans interessats a conèixer l’evolució de la literatura espanyola des la Transició, per no recular més, fins ara.

En la narració de l’Enric conflueixen el retrat literari, l’anàlisi i evolució del món editorial i la seva pròpia biografia. El resultat és un puzle que acaba per encaixar i per situar-lo, a ell, en l’epicentre de tot plegat. Hi ha retrats d’extraordinària solvència com el que dedica a Jorge (de) Herralde, de qui va ser mà dreta durant els anys de consolidació de l’editorial i a qui va proporcionar, amb els seus informes, molts dels escriptors que van fer d’Anagrama l’editorial preferida de la intel·lectualitat i els lectors progressistes d’aquells anys. Fins que l’Enric es va cansar de treballar sense contracte fix. Hi ha altres editors, o potser seria millor dir alts empleats d’editorials, que surten amb noms inventats perquè encara pul·lulen pel món dels llibres. L’Enric, en aquest sentit, no té pèls a la llengua perquè si en alguna cosa destaca és en el coneixement del que es cou literàriament pel món, i en especial pel món anglosaxó, i en la seva honestedat. Especialitzat, sense haver-ho demanat, a ser cridat com a salvador d’editorials en situació crítica, ha conegut ben de prop les ambicions, els desitjos, les frustracions d’escriptors i editors. A alguns d’ells, com per exemple a Terenci Moix, els ha ajudat fins més enllà del que sol ser habitual en aquest ofici d’editor.

I aquest llibre és, també, i en certa manera, la seva biografia; més ben dit, la seva autobiografia: les seves primeres lectures, els inevitables Guillermos; les influències literàries a Pamplona, de la mà, per exemple, de Fèlix de Azúa; l’anada, diríem que salvífica, a Londres on aprèn anglès de debò i acaba presentant un treball de graduació universitària en aquesta llengua; el primer casament, el naixement dels fills i el matrimoni que fa aigües; la seva “topada”, d’Anglaterra estant, amb Fe Blasco, que acabarà per ser la seva companya de vida i a qui farà costat en els moments més difícils i en la seva voluntat d’esdevenir –com així va passar– una pintora amb personalitat pròpia. I els seus canvis de domicili a tenor de les necessitats personals i de parella.

Jo, periodista i escriptor en català, només de resquitllada he conegut els ambients que descriu l’Enric en el seu llibre; alguns, però, m’han tocat ben de prop com la reestructuració que va desembocar en l’oligopoli –potser no buscat– de l’Editorial Planeta en el mon de l’edició en català. I quan he tancat el llibre he pensat si un treball com el que acaba de publicar l’Enric seria possible en relació a la situació de les editorials i a l’edició en català. Potser ens convindria a tots plegats que algú s’hi atrevís. Ara bé: no és per desanimar a cap possible aspirant però a mi em va costar més de dos anys trobar una editorial que publiqués en català i que volgués fer-se càrrec de Catòlics, comunistes i cia que tot i la seva modèstia no deixava de ser una crítica a determinats comportaments intel·lectuals. I és que un dels problemes de les societats literàries petites com la nostra és que, tard o d’hora, tots acabem per trobar-nos a l’ascensor.

Tres episodis de l’11 de setembre.

L’Hotel Duval. Els últims anys de la Dictadura jo era un dels joves que el vespre de l’11 de setembre s’acostava fins a la cruïlla de Ronda de Sant Pau-Ali Bey per veure si passava alguna cosa. Però quan arribava, l’intent de manifestació ja s’havia produït o no arribava a produir-se per falta de quòrum –diguem-ho així–. Allò perceptible era una presència inusual d’homes amb cara de policia i d’uns quants vianants que semblava que anessin a xiular però que estaven a l’espera que algú llancés el primer crit. La nit de l’11 de setembre del 1971 jo no hi era però l’endemà, o al cap d’uns dies, algú m’ho va explicar. A dos quarts de nou i cinc del vespre des d’un dels balcons de l’Hotel Duval del carrer Trafalgar es va sentir la veu d’una dona que començava dient: “Atenció, us parla el Front Nacional de Catalunya”. I després d’un breu discurs va sonar a tot volum l’himne de Catalunya, és a dir, Els Segadors. La policia, encapçalada pel cap de la Brigada Social, va córrer escales amunt de l’hotel per aturar la gravació. Però a la porta de l’habitació d’on sortia la música es va trobar amb dos problemes: un cartell que indicava la presència de dinamita –no era veritat– i la impossibilitat d’obrir el pany perquè havia estat convenientment obstruït. La gravació no va poder ser deturada sinó al cap de vint minuts i la policia no va trobar cap dels responsables. Tot un èxit, naturalment clandestí, del Front Nacional de Catalunya, organització en la qual militaven els implicats en la conxorxa. La proclama que va precedir l’audició de l’Himne havia estat llegida per dos destacats militants d’aquesta organització: Robert Surroca i Anna Esmerats, esposa –aquesta– del doctor Joan Colomines, metge, poeta, activista, polític primer en la clandestinitat i després des del Parlament de Catalunya, que és —segons he llegit— qui s’havia responsabilitzat de llogar l’habitació amb balcó en el qual es va instal·lar l’aparell. I els dos joves que el van muntar eren Joan Ramon Colomines, fill de l’esmentat matrimoni, i Àlvar Valls. “He vist plorar un home vell mentre sonava l’Himne” escriurà Joan Colomines en les seves memòries.

Josep Maria Ainaud de Lasarte. A Josep Maria Ainaud de Lasarte a la secció de Cultura del diari Avui li dèiem l’Arxiu Vivent. En aquells anys, finals dels setanta i principis dels vuitanta tot era o semblava nou. I es produïen disposicions en l’àmbit de la política i la cultura, o s’usaven expressions, o tornaven de l’exili personatges més o menys coneguts sobre els quals nosaltres –els redactors de l’Avui— teníem informació escadussera o potser no en teníem cap. Recordem-ho per si algun jove em llegeix: no hi havia internet ni cap altra font d’informació fora dels teletips i les enciclopèdies. Però les enciclopèdies, excepte la GEC a mig fer, tampoc no eren gaire fiables pel que fa als temes i personatges relacionats amb Catalunya. Aleshores trucàvem, a l’hora que fos, al Sr. Ainaud i ell ens atenia a l’altre banda del fil amb l’amabilitat impròpia d’un savi com ell. (La majoria de savis d’aquells anys quan havien de parlar amb un periodista sovint semblaven haver-se empassat una cadira). No sé si per encàrrec d’alguna autoritat competent, o per iniciativa pròpia, el Sr. Ainaud era, des de la rereguarda, un dels manaies de l’ofrena de flors al monument a Rafael Casanova. Actuava com després ho farien els caps de protocol i tothom semblava fer-li cas. Jo, amb posterioritat, vaig tenir ocasió de tractar-lo assíduament i sempre em va admirar la seva saviesa, la seva honestedat, el seu catalanisme que no per progressivament escèptic li va fer abandonar la seva voluntat de servei.

Les xiulades. Tinc la idea, potser distorsionada pel pas dels anys i la mala memòria, que aquesta mena d’oasi va durar poc temps. Ben aviat van començar les xiulades contra els representants dels partits polítics que no eren catalanistes; o sigui contra la delegació del PP. Aquest comportament em va semblar, des del primer moment, un fatídic error. L’ofrena de flors al monument a Rafael Casanova, més enllà de sigles, ideologies i, fins i tot, goso dir, classes socials, és un exemple irrebatible de la singularitat de la societat catalana; i una societat és singular quan dins d’ella assumeix la pluralitat. Amb la seva ofrena, el PP reconeixia aquesta singularitat i, per tant la xiulada era completament injusta per a ells i perjudicial des del punt de vista del país. Salvador Espriu ja ironitzava sobre aquells que clamaven “Som els millors” i reclamaven per a ells la virtut de la puresa. Sí. Purs, però potser cada vegada més sols. Per aquest camí, no anàvem ni anem bé.