El Blog d'Agustí Pons

Aquell matí de novembre al bar Vergés

Al bar Vergés, aquell matí de novembre, a la llarga taula de marbre que ocupaven cada dia els redactors, els administratius i els xofers del Noticiero, esmorzàvem en silenci. Joan Samit, un dels redactors de la casa, militant del PSUC –raó per la qual havia passat una temporada a la Model– i màxim responsable del grup de Comissions Obreres que havia funcionat dins del diari ens havia donat una consigna clara: res de celebracions públiques; Franco havia mort –ho acabava d’oficialitzar Arias Navarro a la Televisió Española amb els ulls plorosos– però el país estava ple de franquistes i no era aconsellable cap gest que pogués ser titllat de provocació.

Esmorzàvem en mig d’un insòlit silenci que devia constituir una sorpresa per als visitants habituals del bar perquè la “nostra” taula solia ser la més sorollosa i moguda. Els primers en arribar-hi ho feien a quarts de deu del matí i els darrers en marxaven passades les onze. Si les discussions s’allargaven, des del diari començaven a arribar signes d’irritació i enuig. Ho sabíem perquè algun manaire de la redacció enviava el grum al bar amb les pàgines que calia revisar i donar-hi el vist-i-plau. Molts dels que seien a la taula es duien l’entrepà de casa i al bar consumien la beguda: cervesa o vi amb gasosa, amb un porró que circulava de mà en mà i, finalment, un cigaló al qual seguien uns quants “esbandits”. Però ho dèiem en castellà: “carajillu” i “enjuage”. L’esbandit consistia en un raig de conyac que el cambrer posava a la mateixa tassa que havies fet servir per prendre el cigaló.

A tres quarts de deu del matí van entrar, a la mateixa hora en què ho feien habitualment, dos oficinistes amb camisa i corbata, molt probablement empleats d’algun banc, i es van asseure a una taula de dues places tocant a la nostra. Menjaven, com cada dia, en silenci. Quan es parlaven l’un a l’altre ho feien amb la mateixa educació de sempre, sense alçar la veu, i la seva mirada semblava tan indiferent al que passava a la resta del mon com ho havia estat cada dia des del primer matí que havien entrat al bar. Nosaltres, però, no els miràvem a ells. Miràvem el que hi havia damunt la taula, i ho fèiem amb una barreja d’incredulitat i emoció. El porró de vi de cada dia, que semblava tan inamovible com la cartera de color negre on guardaven els entrepans, havia desaparegut. Al centre de la taula, recta, erecta, s’alçava, quieta i orgullosa, una ampolla de xampany. Els dos homes menjaven i bevien en silenci i de tant en tant alçaven les copes que els havia servit en Josep Lluís, el cambrer, i bevien amb lentitud com si a cada glop s’empassessin, un general, un ministre, alguns dels molts personatges indesitjables del Règim.

De cop i volta, el silenci es va trencar. De cop i volta, algú de la nostra taula es va posar dret i va cridar en veu alta, perquè l’encàrrec arribés fins a la barra: “Xampany per a tothom”. I a la llarga taula de marbre van començar a arribar copes i ampolles i altres comandes van sortir d’altres taules. A tot el bar Vergés es va instal·lar un xivarri incessant, com si de cop i volta alguna cosa, llargament reprimida, hagués explotat. En Joan Samit s’ho mirava, incrèdul, i allargava també la copa de xampany perquè li omplissin.

El text d’aquest article és una versió reduïda i posada al dia del capítol “La mort del General” que forma part del meu llibre Temps indòcils publicat per Angle Editorial el gener del 2007 i que tracta del despertar generacional dels anys seixanta fins a la formació del primer govern català elegit democràticament. És fàcil de trobar a la xarxa o a les biblioteques.

En un primer moment vaig pensar en posar com a il·lustració un retrat de Franco. Però després m’ho he pensat millor i he decidit que resultava més higiènic recordar l’existència d’aquest llibre meu, que va obtenir molt bones crítiques, i que té l’ambició de ser una de les cròniques possibles d’uns anys decisius de la nostra història.

València, franquisme, desmemòria

El pou de descrèdit en el qual ha anat caient l’activitat política espanyola en aquests darrers anys sembla haver arribat a la seva màxima fondària amb l’adveniment de la dana i les seves tràgiques conseqüències. Com és possible haver aconseguit aquest punt de criminal ineptitud, de cinisme a l’hora de les explicacions, d’indignitat en l’assumpció de responsabilitats? Què és pitjor, ¿el desvergonyiment de Mazón, el president, a l’hora de mentir o la ignorància de Salomé Pradas, la consellera, que desconeixia l’existència d’un sistema d’alertes a través dels mòbils? I quins eren els mèrits d’Emilio Argüeso per ocupar el càrrec de secretari autonòmic de Seguretat i Emergències? Pel que sembla, haver estat, a compte del Partit Popular, un dels màxims responsables de la desaparició de Ciudadanos a Alacant, partit en el qual militava.

El primer aniversari d’aquesta immensa desgràcia coincideix amb l’aparició de dos llibres que no estan dedicats a cap situació relacionada amb la dana però que serveixen per explicar com ha estat possible que personatges com Mazón i companyia arribessin a exercir responsabilitats polítiques tan importants. Francesc Marc Álvaro acaba de treure un llibre d’assaig la tesi del qual es resumeix en el títol: El franquisme en temps de Trump (Pòrtic) i, en efecte, a través d’un text brillant –Àlvaro és un excel·lent escriptor, en la línia de la millor tradició del periodisme català– estableix la connexió entre el franquisme, branca local però amb característiques pròpies del feixisme, i la ideologia de Trump. Entre Franco i Trump, bona part de la dreta espanyola ha trobat la ruta del desacomplexament tant pel que fa a l’anàlisi del passat com a les seves propostes actuals o de futur. “A Madrid el franquisme s’ha normalitzat” declara Àlvaro en una entrevista que l’Andreu Barnils publica a Vilaweb. I un dels capítols del seu llibre es titula ”Vox, el neofranquisme transparent”. L’autor ens adverteix que Feijoo no és Merkel com ho demostra “el seguidisme imitatiu de polítiques ultres per part del PP” en el benentès, a més, que l’estratègia dels dirigents de Vox no és la d’arribar a ser soci preferent del PP sinó esdevenir “el partit gran i determinant a la dreta de l’espectre polític i electoral”.

A Madrid, com diu Àlvaro, el franquisme s’ha normalitzat perquè no s’ha produït cap mena de revisió d’aquell període històric. Després d’uns anys on la part més franquista de la dreta espanyola semblava estar a l’expectativa de les explicacions que se li podien demanar, el neofranquisme va fer-se amb els principals llocs de comandament del PP. No ho oblidem: José Maria Aznar està situat bastant més a la dreta que el seu predecessor Manuel Fraga. Tot això explica que la dreta espanyola sigui tan diferent de la dreta francesa i que personatges com Mazón hi tinguin cabuda. No oblidem que la dreta francesa va ser la primera que es va aixecar contra els nazis i la que, sota el govern de Giscard d’Estaing va fer aprovar la llei d’interrupció de l’embaràs.

La manca d’aquesta revisió del franquisme és també l’objecte del llibre Contra el silenci i la impunitat que recull, amb pròleg d’Assumpció Maresma, els articles publicats sobre aquest tema per Xavier Montanyà a Vilaweb. No es tracta, com en el cas anterior, d’un assaig sinó d’un conjunt de cròniques amb una clara voluntat denunciadora o reivindicativa, vull dir amb noms i cognoms. Jo matisaria el retrat que Montanyà fa de personatges com Fraga Iribarne o Carles Sentís però en conjunt els articles contenen informacions molt valuoses, per poc conegudes, d’alguns dels més tossuts militants antifranquistes. I en el fons coincideix amb la tesi de Francesc Marc Àlvaro: la dreta espanyola consolidada en temps de la democràcia és una dreta empastifada de franquisme i que, per això mateix, constitueix un dels problemes més greus que el conjunt de l’Estat espanyol té plantejats. Les morts de València en són una de les conseqüències més dramàtiques. I el pitjor és que, en aquest context, només Vox sembla tenir les de guanyar.