La meva relació amb Handel va començar a l’institut Àusias Marc de Barcelona el Nadal del 1962 o del 1963 on vaig cursar cinquè i sisè de batxillerat de la branca de lletres. A l’Institut, com aleshores era norma, podies estudiar francès o anglès. Jo, per tradició familiar, –una de les meves àvies havia nascut a França– vaig triar el francès. De la professora d’anglès, anomenada “la teacher” per tots els alumnes, només sabia que era filla del professor de Ciències, el senyor León, un home alt i corpulent del qui es deia, en veu baixa, que es tractava d’un republicà represaliat després de la guerra civil. Al cap dels anys he sabut que va ser militant d’Izquierda Republicana, el partit d’Azaña, i director del primer institut de Granada inspirat en l’ideari de la Instituición Libre de Enseñanza. Tots els alumnes li teníem molt respecte i la notícia, també transmesa en veu baixa, de la seva baralla en un claustre amb el professor de Formación del Espíritu Nacional –de cognom Muñoz però més conegut com a Medio Metro per la seva escassa alçada– em va fer trontollar algunes de les idees que semblaven inamovibles. ¿Com podia ser que una persona com el Sr. León, tan bondadosa, defensés un comunista com Grimau?
Mentrestant, la seva filla va anunciar que els alumnes que ho desitgessin podien entrar a formar part de la coral que pensava organitzar amb motiu de la festes de Nadal. Es tractava de cantar un fragment del Messies de Handel. Jo m’hi vaig apuntar. El cantant professional va acabar essent el meu germà Oriol però a casa meva hi havia un piano que tocaven la meva mare i les dues germanes grans. M’hi vaig apuntar però, tal com m’havia passat durant l’únic curs que havia fet als Escolapis de Balmes, de seguida vaig quedar descartat no sé si per la meva veu rogallosa o per la meva dificultat per afinar. La meva contribució, al costat del grup de cantants menys dotats, consistia en anar repetint un monosíl·lab –no recordo exactament quin– que servia de fons de les estrofes que entonava el cor: “Gloria al bon Déu/omnipotent regna/ per sempre/per sempre”. No recordo tampoc on vam cantar. Només sé que aquell concert em va portar a entendre en què pot consistir una experiència d’això que n’hem vingut a dir mística. No sé com definir-ho: una incontrolable ascensió espiritual? Unes ànsies, un desig, un sentiment de plenitud? Però aquesta exaltació de la Transcendència queda tallada per als qui, ni que sigui a desgrat nostre, tenim la convicció que aquesta Transcendència no existeix. És una emoció que puja per l’esperit de forma incontrolable i gaudidora que es talla abruptament però, així i tot, difícilment repetible.
El dijous 18 de desembre quan vaig assistir al concert participatiu del Messies participatiu a l’Auditori de Barcelona en dues ocasions vaig treure el mocador de la butxaca –sóc un home antiquat– i em vaig eixugar discretament els ulls. Anava acompanyat de les meves dues netes adolescents i no volia que em veiessin emocionat. Gràcies, moltes gràcies –650 cantants!– a totes les persones que ho van fer possible.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Durant els més de vint anys que vaig viure a Sarrià, l’endemà d’una de les visites rutinàries al metge de les quals sortia amb el mandat de caminar i beure aigua, m’enfilava pel Parc de Joan Reventós, travessava la Ronda de Dalt i arribava al Parc de l’Oreneta. En aquest darrer tram mai no hi vaig veure cap porc senglar però sí les seves restes: desenes de papereres tombades amb el sòl ple de deixalles que esforçats treballadors municipals miraven de fer desaparèixer. M’imagino que tots els visitants del parc devien experimentar el mateix sentiment d’incredulitat i de fàstic a la vista d’aquest panorama. Però els senglars eren intocables. Així ho havia decidit el moviment ecologista últimament amb tant de pes en les institucions locals, nacionals i internacionals encarregades d’ocupar-se de la felicitat dels ciutadans. Ara, els ecologistes callen. Ignoro quins arguments poden esgrimir per justificar el daltabaix econòmic i social que els seus estimats senglars de Collserola acaben de provocar. Aquest gran savi que és en Ferran Sáez ja ens va advertir fa anys que una de les novetats de les societats actuals és que en els mitjans de comunicació l’opinió d’un especialista pot tenir el mateix valor que el d’un ciutadà agosarat, per dir-ho en una terminologia elegant.
El meu mestre Nèstor Luján es declarava escèptic fins i tot davant dels escèptics, és a dir, d’aquells que de l’escepticisme n’havien fet una nova religió. L’escepticisme és una manera d’entendre el món que no ens hauria de descomprometre de res sinó que ens hauria de servir per mirar-nos tot el que passa al nostre voltant des d’una certa distància i sense por al matís i a la contradicció. No sé en altres països però sospito que en el nostre això de matisar ens fa molta mandra. Hem estat els més catòlics de tota la Història –i no a l’Edat Mitjana sinó en ple segle XX–; i els marxistes més esplendorosos –i sobre aquell que gosava rebatre’ls li queia l’anatema de reaccionari–. Ara hem esdevingut els ecologistes més intransigents i omplim la nostra geografia rural –i urbana!– de senglars, llops i altres animals que la saviesa humana havia anat liquidant amb el pas del temps. I dir això no vol dir no reconèixer la gravetat del procés de canvi climàtic que el mon està experimentant i no ser partidari d’uns acords internacionals que intentin frenar-lo.
I el llop? No he posat el seu nom al títol d’aquest article per cridar l’atenció del lector sinó per compartir amb ell la sorpresa de la notícia que vaig sentir per ràdio. Un locutor va llegir la notícia –no sé si per Catalunya Ràdio o per RAC1 que són les dues emissores que escolto– que el president d’una associació, el nom exacte de la qual no recordo, defensava que una solució per acabar amb l’excés de senglars seria la reintroducció del llop no vaig acabar d’entendre si per fer-los fugir o simplement exterminar-los. Ho vaig sentir només una vegada i encara no sé si es tractava d’una proposta més o menys elaborada o de l’ocurrència d’un redactor de ràdio que ha de treballar en dia de festa.
La Caputxeta va veure el llop i no el va reconèixer perquè anava disfressat; temps ben estranys aquells en què els animals salvatges havien d’amagar-se!
Franco va crear un règim polític basat en la repressió i la corrupció on es van dur a terme penes de mort fins al seu penúltim dia. Però a la vegada és sota Franco que l’Estat espanyol entra en el que podíem dir-ne la modernitat econòmica. Espanya surt del franquisme molt millor que Rússia del comunisme. Per a mi, aquest és un dels principals dilemes que el recordatori de la mort del Dictador torna a posar sobre la taula. Quin mèrit correspon al general Franco en la modernització d’Espanya? Paul Preston, en la seva imprescindible biografia, diu que cap. Preston demostra que Franco d’economia no hi entenia ni un borrall i que es va limitar a aplicar l’autarquia i el proteccionisme, dues mesures que, en nom de la plena sobirania, eren molt estimades pels règims feixistes. Aquestes polítiques –i no l’estat del país després de la guerra civil– van comportar la misèria generalitzada de la majoria de la població i van situar l’Estat al caire de la fallida. “El consumo de carne per cápita en España en 1950 –escriu Preston— era la mitad de lo que había sido en 1936 mientras que el consumo de pan en el mismo año equivalía a sólo la mitad que en 1936”. El 1959 Franco es vanegar repetidament a acceptar les propostes de canvi de model econòmic que li proposaven els ministres del ram. No entenia, per exemple, perquè els nord-americans podien comprar més coses amb un dòlar a Espanya que els espanyols als Estats Units. Finalment, va accedir. Preston ho explica així: “Mi general –li va preguntar Navarro Rubio, ministre d’Hisenda— ¿qué pasará si después de volver a establecer la cartilla de racionamiento se nos hiela la naranja? (…) Franco se puso en pie, se encogió de hombros y autorizó la apertura de conversaciones formales con el FMI”
Joan Sardà Dexeus
Abans de començar aquest article he volgut comprovar com tractava aquest episodi el catedràtic Julián Casanova en la seva biografia sobre Franco publicada fa poc temps. Alguns lectors podrien pensar que Preston, endut per la lloable voluntat de denunciar la malignitat intrínseca del franquisme, tenia tendència a simplificar les capacitats del dictador. Però també en aquest punt l’historiador anglès ha tingut raó. La biografia de Julián Casanova així ho corrobora: l’entrada d’Espanya a la modernitat econòmica es va fer no gràcies a Franco sinó malgrat Franco. “Franco —escriu Casanova– no entendía nada sobre lo que este plan –[el Pla d’Estabilització proposat pel FMI]– significaba y temía que limitara su propio poder. Lo aceptó finalmente cuando Ullastres y Navarro Rubio, dos ex-combatientes de la “Guerra de Liberación Nacional” le advirtieron que España estaba al borde de la quiebra”.
El “miracle econòmic espanyol” –com la propaganda franquista no es va cansar de repetir– va ser possible per la conjunció dels ministres econòmics que pertanyien a l’Opus Dei i per l’actuació decidida de l’economista català Joan Sardà Dexeus. Havia coincidit amb López Rodó durant la seva estada a Santiago de Compostel·la com a catedràtic d’Economia i a partir de seva etapa a Veneçuela disposava de la confiança dels dirigents del Banc Mundial. Al darrere, el Estats Units “Estados Unidos –escriu Casanova–, siempre preocupado por la estabilidad y continuidad de Franco, siguió de cerca todo el proceso”. Pel que fa a Sardà Dexeus continua essent el gran oblidat. Un dels personatges més decisius en la història d’Espanya del segle XX –ho diuen, entre altres, Vicenç Vives i Josep Pla– no disposa encara ni d’una biografia consistent ni cap carrer de Barcelona duu el seu nom. Republicà i catalanista, de dilluns a divendres modernitzava Espanya i els caps de setmana visitava Josep Pla al seu mas de l’Empordà per desfogar-se. Massa complicat per a un país tantes vegades curt de vista.
"Amo les faules del filòsofs;
