Arxiu de Gener, 2026

19
Gen
2026

El rei emèrit es defensa

La meva visió de la figura de Joan Carles I està molt mediatitzada per allò que el periodista Santiago Nadal ens va explicar als alumnes de la primera promoció de l’Escola del Periodisme de l’Església a Barcelona a la tornada d’una de les reunions, a Estoril, del Consell Privat de Don Joan del qual formava part. El restabliment de la Monarquia a Espanya prendria com a model la Restauració d’Alfons XII on els dos partits majoritaris, dirigits per Cánovas i Sagasta, s’alternaven en el poder. Però per tal que la futura Monarquia pogués consolidar-se caldria que el Rei fos capaç de pactar amb l’esquerra moderada –inclosos els sindicats– i amb els partits “regionalistes” de Catalunya i Euskadi. Amb els anys, m’he adonat que aquest és exactament el model seguit per Joan Carles així que va ser nomenat rei. Ens agradarà o no, però els primers governs del PNB i de CiU a Catalunya i a Euskadi no només son fruit de la voluntat popular –i, per tant, plenament democràtics– sinó d’una diguem-ne raó d’Estat que explica el suport que van tenir per part de la UCD o de les seves versions “regionals”; i que també explica l’excel·lent sintonia del rei amb Felipe González. Per una part important de la societat espanyola, l’arribada del socialistes al poder constitueix la revàlida de la credibilitat política de la Monarquia.

Aquesta reflexió em ve al cap després d’haver llegit el llibre Juan Carlos I. Reconciliación. Memorias. És un text escrit a la defensiva que molt probablement no hauria sortit a la llum si no haguessin aparegut els escàndols financers i els relatius a la seva privada que van enfonsar la seva popularitat fins al punt d’obligar-lo a presentar la dimissió i marxar a l’exili. En el llibre, Joan Carles s’atorga el paper de portador exclusiu –o quasi exclusiu– de la democràcia a Espanya. I això, aquells que ho vam viure, sabem que no va ser així. Ell per les raons que sigui –ètiques o de conveniència — va apostar per la reforma política; empès, però, per les reivindicacions democràtiques des de dins i per les pressions des de fora dels Estats Units, d’Alemanya i, en menor escala, d’altres països. Per al lector comú, entre els quals em compto, el principal problema del llibre és el de saber quan exagera determinats episodis o quan, encara que siguin importants, els omet; en definitiva, quan diu veritat i quan diu mentida. Seria interessant, per exemple, acarar algunes de les afirmacions o explicacions que fa amb allò que diu, sobre les mateixes, Paul Preston en la seva biografia sobre l’ara rei emèrit. Ara bé, Joan Carles no ho va tenir fàcil. Un exemple: quan era príncep i vivia a La Zarzuela va voler enviar un missatge a Santiago Carrillo i va pensar fer-ho a través de Ceaucescu, el dictador comunista de Romania. Però com que se sabia tan vigilat, i no volia Franco tingués notícia d’aquesta iniciativa, l’estratègia que va utilitzar va ser entrar a a La Zarzuela conduint la seva moto i portant de paquet, amb el casc posat, la persona que havia de fer d’intermediària.

La corrupció i la seva vida privada planen, com no podria ser d’altra manera, sobre les pàgines del llibre. Tocant a la corrupció ell diu que ja està en pau amb Hisenda i amb els tribunals estrangers i, en canvi, subratlla el paper benèfic que ha exercit per a l’economia espanyola gràcies a les seves intermediacions internacionals. I posa alguns exemples. Sobre la seva vida privada es desfà en elogis de la reina Sofia però reconeix les infidelitats. Cap dels dos comportaments poden ser considerats exemplars tot i el que el segon pertanyi a l’àmbit privat i que personatges com Clinton, Mitterrand o l’actual rei d’Anglaterra –per no anar més lluny– tampoc no puguin presentar gaires bones credencials. La repressió sexual i la corrupció generalitzada son dues de les característiques essencials del franquisme. Imaginem-nos, en aquest context, com devia ser l’educació del nen Juan Carlos deixat als deu anys pels seus pares al Madrid dels anys cinquanta en mans de capellans i militars. ¿Ens ha d’estranyar que sortís tan o més tarambana que el seu avi, el seu besavi o la pròpia Isabel II? Insisteixo: no tracto de justificar; tracto d’entendre-ho.

A mi, francament, en aquests moments em preocupa molt més la figura de Felip VI. No sé si el seu pare hagués fet el discurs televisiu del 3 d’octubre del 2017 però el que és segur és que no hagués dit allò que va dir el seu fill en el discurs que va pronunciar a Montserrat durant una de les seves últimes visites a Catalunya. “Seamos constantes —referint-se a nosaltres, el catalans-– en la renuncia a los discursos totalitarios, las identidades excluyentes, los prejuicios, los extremismos y las pretensiones de superioridad moral”. La visió que de Catalunya té Felip VI sembla inspirada pel sector més retrògrada dels historiadors espanyols; un sector que existeix, i que té força i influència. Els consells de Don Joan al seu fill Joan Carles han quedat ben lluny.

4
Gen
2026

Màlaga, Picasso i “la desbandá”

Només uns viatgers poc documentats, com era el meu cas, poden imaginar-se que en el trajecte entre Barcelona i Màlaga el tren circularà sense deixar la costa mediterrània gaire lluny. No va ser així. A l’anar, amb l’AVE vam fer parada a Ciudad Real; a la tornada, a Madrid-Almudena Grandes. L’AVE ha deixat de ser un mitjà de transport elitista, si és que ho ha estat alguna vegada. Als seients de darrera, una parella; ell, amb obesitat mòrbida i ella amb un nen petit del qual no semblava saber gaire què fer-ne. Als seients del davant tot el contrari: un matrimoni amb quatre fills, perfectament organitzats, cadascú assumint el paper que li corresponia. Pel viatge m’havia endut les Memòries de Juan Carlos I escrites en col·laboració amb (o escrites per) Laurence Debray. Ella és filla de Regis Debray, polític i escriptor francès que en el seu dia va voler acompanyar el Ché Guevara en la seva aventura insurreccional a Bolívia. Mentre el Ché era executat sense judici, ell, fet presoner, va poder tornar a França sa i estalvi. Jo el vaig conèixer en un sopar semi-privat, a Barcelona, on es va dedicar sobre tot a predicar el culte als àngels –sí, als àngels– .

Catálogo Picasso Memoria y Deseo

El Museu Picasso de Barcelona és fruit, sobretot, de les donacions fetes pel propi Picasso. Com se sap, Picasso havia nascut a Málaga però és a Barcelona on havia descobert tot allò que podia desitjar un jove artista tan radical com ell: bohèmia, sexe –les senyoretes del carrer Avinyó–, amistats més o menys perilloses. I un ambient artístic on sobresortien Casas i Nonell. Volia triomfar com el primer però pintar com el segon. El Museu Picasso de Málaga és fruit de la donació de Christine Ruiz-Picasso, vídua de Paul, el fill gran de Pablo Picasso i d’Olga Kohklova, la seva primera esposa. En total més de dues-centes obres instal·lades al Palacio de Buenavista, construït al segle XV sobre un antic edifici nassarita. El resultat és un museu tan o més important que el de Barcelona. Si el de Barcelona exhibeix peces tan destacables com Las Meninas o bona part de les pintures que Picasso va realitzar abans de marxar definitivament a París, el de Màlaga inclou retrats de Lola, la seva germana, de François Gilot, de Jacqueline i peces de pintura i escultura fetes a París, a Vallauris, a Mougins… Picasso no vol trobar un estil, com la majoria de pintors, sinó que els prova tots, fins a inventar-los i després trencar-los o abandonar-los. Per això, resulta tan difícil trobar un fil conductor per resumir, en unes poques ratlles, una exposició de més de dues-centes obres seves com és el cas. L’únic fil conductor és ell mateix.

Però a Màlaga no hi ha només un esplèndid Museu Picasso sinó un edifici en forma de cub, de construcció moderna, que hostatja una diguem-ne sucursal del Centre Pompidou de París. Aquests dies s’hi pot veure la mostra Miradas de artista que ve a ser la pintura de després de Picasso, de després del procés diguem-ne de destrucció de la pintura tradicional que comença amb l’impressionisme i segueix un llarg procés depuratiu on l’artista, més enllà de la realitat de fora, posa en primer lloc els problemes, sovint insolubles, que la realització del quadre li planteja. Son un conjunt de corrents estètiques que tenen lloc, sobretot als Estats Units, i que, ja amb una llibertat total, enllacen i assumeixen els postulats del feminisme, de l’ecologisme i de les noves realitats tecnològiques que van apareixent, per exemple en el camp de les comunicacions. Un mon per a mi força desconegut perquè, fins que no va aparèixer Miquel Barceló –difícilment oblidaré l’impacte que em va produir l’exposició al Macba del 1998– em semblava que la pintura s’havia acabat amb Malevitx i els seus quadrats i cercles negres.

L’últim dia, mentre espero el taxi que m’ha d’acostar a l’AVE que m’ha de portar de Mediterrani a Mediterrani passant per la Meseta, estic assegut a una de les taules del vestíbul de l’hotel. Sense proposar-m’ho he deixat a la vista un dels llibres que m’he comprat: La desbandá, que és la crònica escrita pel metge canadenc Norman Bethune sobre el bombardeig per part de l’aviació italiana i dels vaixells de guerra alemanys contra la gernació que fugia cap a Almeria després que les tropes franquistes haguessin entrat a Màlaga, a principis de la guerra civil. D’aquest episodi se’n deia i se’n diu La desbandá i està considerat un dels crims més sàdics de la guerra civil i de la història de l’Europa contemporània. Norman Bethune el va veure, el va viure i, després, el va escriure. Un jove cambrer se’m queda mirant i em diu: “La desbandà… Els més vells de Málaga encara se’n recorden sobretot quan han de tractar amb turistes italians”. Mentrestant, al carrer Larios s’encenen els llums de Nadal i la ciutat vella s’omple d’una multitud àvida de cremar el present.