A partir de la meva tornada al diari Avui (octubre 1984) a la secció de Cultura hi vam treballar l’Avel·lí Artís, fill del periodista Sempronio que jo coneixia des dels temps de Destino; la Mercè Ibarz, que provenia de la secció d’Espanya; i en Julià Guillamon, que vaig fitxar recent sortit de la Facultat de Filologia Catalana. En Pere Tió s’ocupava de la informació sobre cinema; en Jaume Comellas de teatre i música; i en Santi Riera, de la ràdio i la televisió. Érem una secció plenament competitiva i ho dic amb l’orgull per la feina que entre tots vam fer i en reconeixement a l’autonomia que el director Jaume Serrats ens va donar des del primer moment.
D’esquerra a dreta Pere Tió, jo, Avel·lí Artís i Julià Guillamon. Fotografia gentilesa de Ferran Sendra.
A les pàgines d’informació general de seguida s’hi va afegir el suplement Avui del Diumenge, en color, pagat per la Direcció General de Joventut que només ocupava algunes de les pàgines per informar de les seves actuacions. Gràcies a l’Eudald Solà aquest suplement es va estrenar amb un conte inèdit de Salvador Espriu –Pas i notícia de la Trinquis– amb una il·lustració de Carme Solé. I en aquell mateix número inaugural, un article de Joaquim Sala-Sanahuja des de París sobre l’últim premi Goncourt concedit a Marguerite Duras. Picàvem fort. Recordo la vinguda a Barcelona de Jorge Luís Borges el 1985, un any abans de la seva mort. Era una visita amb aires d’acomiadament. Cec, l’acompanyava Maria Kodama. Els responsables del viatge havien convingut unes poques entrevistes periodístiques a Barcelona. Amb l’Avui no s’hi comptava. No era la primera vegada que passava en un esdeveniment d’aquesta mena. Jo, aquest cop, m’hi vaig resistir. Vaig trucar a l’editorial que havia organitzat la tournée i vaig protestar de forma educada. Finalment, en Julià Guillamón va ser autoritzat a entrevistar-lo. Quan es va acabar, en Borges va dir:
“Es la mejor entrevista que me han hecho. Lástima que sea para un periódico en catalán”.
Des del seu punt de vista tenia raó. A l’Avui del Diumenge jo hi vaig publicar dues entrevistes. Una, a Pierre Vilar, on justificava la invasió soviètica a l’Afganistan; i l’altre, al poeta José Agustín Goytisolo, amb qui mantenia una bona amistat.
A les pàgines diàries i a les del suplement jo procurava donar cabuda a tots aquells intel·lectuals, escriptors i artistes que tinguessin alguna cosa interessant per dir. Si res em reca és no haver-ho fet encara amb més intensitat. Cada setmana publicàvem, entre tots els membres de la secció, i algun col·laborador que s’hi afegia com en Rafael Vallbona, un article signat amb el pseudònim Virgili i Salvat dedicat a les xafarderies del món cultural. Era una manera de trencar la seriositat informativa que jo creia indispensable en un diari com aquell. Això no vol dir que no tinguéssim problemes. Recordo, per exemple, la trucada d’un enfadat Xavier Folch perquè en la informació publicada arran de la mort de Joan Vinyoli –el novembre del 1984– no vam obviar els seus problemes amb l’alcohol. Poc temps després –el febrer del 1985– la mort de Salvador Espriu va merèixer un desplegament informatiu espectacular. Ho hauria de repassar però crec que, en total, li vam dedicar deu pàgines. El dossier estava preparat de feia dies. Aquesta previsió pot semblar escandalosa per al lector ingenu però en realitat era una pràctica habitual que no sé si es continua fent. Jo no vaig poder anar a l’enterrament d’Espriu, com hauria volgut, perquè em vaig haver de quedar a la redacció supervisant tota la informació. A en Jaume Serrats li va agradar molt el títol que li vaig suggerir per a la portada del diari:
“Ha mort Salvador Espriu, poeta nacional de Catalunya”
i especialment quan li vaig advertir que això de “poeta nacional” seria comentat i criticat per les elits benpensants. I així va passar. Però no he cregut mai, i menys després d’haver escrit la biografia d’Espriu, que aquells que van criticar la diguem-ne grandiositat de l’enterrament del poeta –amb ministres i consellers donant-se cops de colze per ser a primera fila– tinguessin raó. Espriu havia sortit personalment humiliat després de la guerra civil. La seva ambició acadèmica era altíssima: potser arribar a rector de la Universitat com el seu mestre Bosch Gimpera. I, en canvi, es va trobar fora de la universitat i fent de passant d’un notari mal educat i grotesc. M’imagino el pam-i-pipa que devia fer al capità general quan aquest es va quadrar davant del seu fèretre al Palau de la Generalitat. L’endemà, l’enterrament a Arenys de Mar va constituir una de les mostres més irrebatibles del triomf de la renascuda consciència catalanista. A Salvador Espriu mai no li havia agradat perdre i, finalment, havia guanyat la partida.
Amb la majoria d’escriptors hi manteníem, tots els integrants de la secció, una relació molt fluida: Marià Manent i Pere Calders s’alternaven al Davantal, l’article que es publicava al peu de la primera pàgina del Suplement. Seguíem amb els col·laboradors de sempre, i també de nous: Maria Aurèlia Capmany, Marta Pessarrodona, Joan Triadú, Joan Rendé, Àlex Broch, Ramon Pla, Isidor Cònsul i un llarg etcètera. Un dels pocs escriptors amb qui no vaig aconseguir mantenir una relació fluïda va ser amb Joan Brossa. Trucava per telèfon a mitja tarda i es presentava: “Sóc Salvador Espriu” em deia. I quan li deia que no m’enredés, que ja sabia qui era, ell replicava: ´”Es que si dic que sóc en Brossa no em fareu cas”. Amb els anys he comprovat que Brossa va jugar a fons el paper de poeta avantguardista del país i que això el portava a adoptar una presència pública teòricament provocativa. Per exemple, vestir-se de pobre per acudir a les recepcions oficials a les quals havia d’anar en la seva condició de convidat o estrella. Brossa ja és festejat a les revistes culturals dels anys cinquanta i seixanta. Al contrari de Joan Vinyoli, aquest sí un autèntic marginat durant molts anys, tot i tractar-se, al meu entendre, de la veu lírica més pura de la poesia catalana contemporània. Per a mi, van ser uns anys especialment feliços. I un dels records més bonics que tinc són els de la meva relació amb la Mercè Ibarz, en Julià Guillamón, l’Avel·lí Artís, en Pere Tió –que aconseguia anar de convidat als grans festivals de cinema que es feien a Europa– i en Santi Riera, d’una fiabilitat professional absoluta.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Pocs dies abans del meu retorn a l’Avui -després dels tres anys que havia passat al Departament de Cultura— vaig anar al Palau de la Generalitat per acomiadar-me del president Pujol. Crec recordar que en l’entrevista també hi havia en Lluís Prenafeta. Fins aleshores el meu tracte directe amb aquests dos personatges havia estat pràcticament inexistent. Recordo que jo havia parlat breument amb el president el dia de la inauguració del Servei Territorial de Cultura que es va crear a Tortosa, trencant l’esquema provincial. Amb en Prenafeta no recordo cap conversa. Jo vaig agrair-los l’oportunitat que m’havien donat de treballar directament amb el govern del meu país i a preguntes seves els vaig dir que me’n tornava a l’Avui. No recordo qui dels dos em va oferir entrar a treballar a TV3.
Però jo em sentia, sobretot, un periodista de diari, que confiava, i així els hi vaig dir, en les possibilitats de l’Avui.
A l’Avui les coses havien canviat molt. Per començar comptava amb un nou director, Jaume Serrats Ollé, procedent d’El Correo Catalán i del vespertí Catalunya Exprés. La direcció del diari es completava amb en Carles Flo com a subdirector i l’Àngela Vinent com a redactora en cap. En contraposició, havien marxat alguns dels periodistes més preparats. Penso, sobretot, en l’Antoni Ribas, que va ser fitxat per El Periódico, diari en el qual es va acabar jubilant; i en la Rosa Pinyol, que es va convertir en el puntal de la secció de Cultura de La Vanguardia i que, per desgràcia, va morir ja fa uns anys. Aquest flux de redactors de l’Avui cap a altres mitjans de comunicació va acabar essent moneda corrent en aquells anys vuitanta quan la premsa escrita encara estava eufòrica i els mitjans audiovisuals naixien o es consolidaven amb força creixent. Els redactors més espavilats de l’Avui, que molt probablement s’havien iniciat en aquest diari en l’ús del català com a eina de treball, sovint rebien ofertes substancioses tant pel que fa a sou com a possibilitats professionals, i “ens” deixaven. En certa manera, l’Avui els pagava un aprenentatge del qual després se n’aprofitaven els mitjans de comunicació més potents. Marxaven, és clar, els millors i la seva substitució no sempre era fàcil i molt sovint significava un nou aprenentatge.
És en aquest context que vaig pensar i dir que el més revolucionari d’un periodista de l’Avui era voler-s’hi jubilar.
Com és veurà al final d’aquesta història, no ho vaig aconseguir.
Jaume Serrats i el seu equip van entrar a l’Avui amb la idea de modernitzar-lo. Al Correo Catalán, en Serrats havia treballat sota les ordres de Manuel Ibáñez Escofet, que continuava essent un periodista de considerable influència sobre Jordi Pujol; i després, a Catalunya Exprés, on havia demostrat les seves capacitats com a director. Allà havia coincidit amb l’Àngela Vinent, una periodista del Poble Nou, que formava part del grup que liderava en Josep Maria Huertas Claveria i que havia col·laborat a la revista Quatre Cantons. En parlar d’en Serrats he de començar per agrair-li la manera com va procurar que el meu reingrés resultes el màxim de beneficiós possible per al diari i per a mi. En un diari que sempre estava faltat de redactors ell es va trobar que havia de mantenir una plaça buida sense poder-la cobrir. Cada any, quan havia de renovar l’excedència, em pressionava perquè tornés. Però un cop retornat al diari no em va fer la vida impossible, o difícil, sinó que va buscar el millor encaix per a mi i per a les aportacions que jo pogués fer. Jo havia sortit del diari amb la qualificació laboral de cap de secció i ara en Serrats m’oferia ser coordinador de les seccions de Cultura i Espectacles, a mig camí entre aquella denominació i la de redactor en cap.
Jaume Serrats i Ollé.
Mentre vaig treballar a la Generalitat, la secció de Cultura de l’Avui havia estat dirigida per en Lluís Bonada. Pensava, i ho segueixo pensant, que una de les missions d’un diari com l’Avui –recordem-ho l’únic que en aquell moment (1984) es publicava en català– era donar visibilitat a la feina dels nostres escriptors, dels nostres intel·lectuals. Parlar d’ells, dels seus llibres, dels seus punts de vista, de la seva trajectòria. En pla positiu. A en Bonada, en canvi, no li feia res criticar àcidament un llibre encara que es tractés d’una novel·leta escrita per un autor d’escassa rellevància i de poques vendes. Cada setmana publicàvem una columna destinada a aquests llibres de caràcter local o comarcal. En Bonada no hi estalviava epítets negatius quan ho creia de justícia fer-ho. Jo li vaig fer veure les meves discrepàncies. Ell, finalment, va deixar la secció.
El gener del 2007 vaig publicar Temps indòcilsque volia ser una crònica –no “la” crònica– des de la Barcelona des dels anys seixanta fins a la formació del primer govern Pujol. En el capítol dedicat al naixement de l’Avui escric que “puc certificar que la redacció de l’Avui es trobava en permanent estat d’excitació ideològica”. En el seu llibre sobre l’Avui, publicat el 2017, Maria Favà afirma que en el meu text dic que la redacció, en aquells moments, era incendiària. Però aquesta paraula en el meu escrit no surt per res. Ara potser matisaria això de l’ ”excitació ideològica” però segueixo pensant –o així ho recordo– que aquesta excitació existia i que es concretava, per exemple, en la profusió d’assemblees a la redacció.
Alguns redactors érem propietaris, des d’abans de la nostra entrada a l’Avui, d’uns quants comptes de participació que era la fórmula que els promotors del diari –crec que a partir d’una idea del notari Puig Salellas– havien ideat per tal de recollir diners.
Un compte de participació vol dir que una persona posa diners en un negoci ideat per una altra persona sense formar part de la societat que aquest ha creat i sense fer-se càrrec dels deutes als creditors si l’empresa no surt bé. I dada molt important: el partícip pot mantenir oculta la seva identitat enfront de tercers. Aquesta clàusula impedia que la policia espanyola tingués accés al nom dels compte-partícips i, per tant, no pogués prendre represàlies contra ells.
No sé exactament quants comptes de participació vaig adquirir. Devien ser pocs perquè la meva economia no era gaire ostentosa. Mentre remenava papers per escriure aquest text, he trobat un d’aquests comptes de participació que és el que reprodueixo aquí.
Però a més, després, el 1978, quan ja s’havia creat l’empresa Premsa Catalana SA, en la negociació d’un dels primers convenis els redactors vam comprar accions –el preu de les quals es va descomptar de l’augment de sou pactat– a canvi que tres representants nostres accedissin al Consell d’Administració. Aquestes accions, una de les quals també reprodueixo, tenien un valor de 5.000 pessetes cadascuna.
No sé quantes me’n van tocar però en tot cas jo n’he guardat quatre. La presència de representants de la redacció a l’òrgan rector de l’empresa constituïa una novetat molt interessant en el panorama de la premsa barcelonina, i espanyola, però no era precisament sinònim d’eficàcia resolutiva.
En una de les moltes assemblees destinades a discutir el conveni col·lectiu, un redactor de la casa va proposar que els augments salarials fossin inversament proporcionals a la categoria laboral. És a dir, que el auxiliars de redacció tinguessin un augment més important que els redactors i així successivament. Jo era cap de secció i els caps de secció, en aquell diari i en aquelles circumstàncies, havíem de tenir dedicació plena i exclusiva a la feina de l’Avui si volíem seguir intentant fer un diari amb cara i ulls. Com diu el tòpic en parlar del periodisme d’aquells anys, no teníem horaris; sobretot, a l’hora de plegar. Quan jo arribava a casa els meus fills ja feia hores que dormien. La proposta d’aquell redactor va ser rebuda amb gran satisfacció per la majoria de la plantilla tant pels qui realment cobraven poc com per aquells que des del seu esquerranisme consideraven progressista això d’igualar salaris. La proposta, finalment, no va tirar endavant. Per cert el redactor que l’havia formulat, al matí exercia de professor a la Universitat Autònoma de Barcelona a la recent creada Facultat de Ciències de la Informació i a la tarda treballava com a redactor de l’Avui. Cobrava, doncs, dos sous. Ben aviat va deixar l’Avui i amb el temps ha arribat a ser un dels catedràtics més prestigiosos d’aquella Facultat. Jo me’n vaig alegrar i hi segueixo mantenint, quan el veig, una relació cordial.
La meva primera estada a l’Avui es va acabar el 30 d’abril del 1981. Una de les decisions de Jordi Pujol després de la seva primera victòria electoral va ser la creació del Departament de Cultura. Max Cahner, editor, professor universitari, promotor de la Gran Enciclopèdia i del diccionari Corominas, va ser nomenat conseller. Dins l’organigrama dibuixat per tirar endavant aquest departament estava prevista la creació de la plaça de cap de gabinet. Suposo que es tractava de trobar un periodista de l’àrea de cultura i catalanista. No van haver de buscar gaire. L’any 1981 a Barcelona els professionals que complíem aquests dos requisits no érem precisament majoria. Quan m’ho van proposar no vaig dubtar a dir que sí. Només vaig posar una condició: al Departament de Cultura tan sols hi volia estar durant una legislatura perquè la meva vocació seguia essent la de periodista i la meva intenció era tornar a l’Avui al cap de quatre anys. Jordi Maluquer, el director de qui depenia la decisió, no hi va posar cap inconvenient i en va deixar constància per escrit en una carta molt amable que em va adreçar i que encara conservo. El dia 1 de maig del 1981 vaig començar a treballar al Departament de Cultura com a cap de premsa. Després de passar unes setmanes de prova vaig ser nomenat cap de gabinet del conseller Max Cahner tal com ja estava previst des del primer moment i vaig exercir aquest càrrec fins al 31 d’agost del 1984, un cop passades les segones eleccions al Parlament de Catalunya.
Sota el comandament de Jordi Maluquer (segon director, 1976-1982) la macro-secció que portava l’Antoni Ribas va quedar subdividida en tres: política, societat i ensenyament i cultura que van passar a ser dirigides per ell, per l’Emili Álvarez Moliné i per mi. En aquell moment les informacions sobre temes d’ensenyament eren especialment importants per a un diari com l’Avui perquè les competències sobre aquesta matèria estaven en vies de traspàs i les negociacions, naturalment, no eren gens fàcils. Els traspassos d’ensenyament –és bo recordar-ho– van estar molt ben portats i es van aconseguir uns acords –sobre nomenament de mestres, edició de llibres de text, inspecció— que ara serien molt difícils d’obtenir. A l’encert d’aquestes negociacions hi devia contribuir el record de la situació que s’havia creat durant la Segona República quan l’Estat va permetre que la Generalitat organitzés la seva pròpia xarxa escolar sempre i quan el govern central pogués continuar amb la seva. Si això s’hagués repetit en aquell moment de la Transició aquesta doble xarxa hauria quedat dividida, a la pràctica, per parlars lingüístics –català i castellà– amb conseqüències probablement catastròfiques pel que fa a la consideració de Catalunya com un sol poble, veritable pedra de toc de la política pujolista. Nosaltres, des de l’Avui, ajudàvem com podíem. Crec recordar un editorial del diari reclamant les plenes competències que el ministre d’Educació –el gallec Otero Novas– anava exhibint, queixós, pel Parlament espanyol. Érem, sí, un diari de províncies i en català però potser se’ns atribuïa, si més no des d’alguns sectors, una representativitat de la qual, nosaltres, els redactors de l’Avui, immersos en els problemes quotidians de supervivència, no n’acabàvem de ser conscients.
Una altra modificació positiva introduïda per Jordi Maluquer va ser la nova compaginació del diari que va fer-se efectiva el dia 1 de febrer del 1981, quasi cinc anys després de la sortida de l’Avui. Era fruit d’una necessitat que l’anterior director, en Josep Faulí, ja havia detectat però que durant el seu curt mandat no havia pogut portar a la pràctica. El nou disseny havia estat encarregat a l’equip Saura-Torrente, que acabaven de crear les Edicions de l’Eixample. Havien començat la seva trajectòria com a compaginadors a El Noticiero Universal. Allà havien estat els meus companys, confidents i amics i ara era jo el qui havia convençut Maluquer de la idoneïtat dels seus serveis a l’hora de modernitzar la fesomia del diari. La seva proposta, àgil i clara, va ser molt ben acceptada pel conjunt de la redacció.
En aquest nou model, el mateix dia 1 de febrer apareixia per primer cop el Suplement Arts i Lletres. En Daniel Giralt-Miracle s’ocupava de les informacions artístiques; jo, dels aspectes literaris i de la coordinació general. Amb els anys aquest suplement s’aniria consolidant i ampliant i jo me’n sento especialment satisfet. Aquest primer suplement s’obria amb una entrevista de Joan Rendé a Montserrat Roig i incloïa articles de Maria Aurèlia Capmany, Joan Triadú, Sebastià Serrano, Núria Ventura i informacions sobre novetats literàries d’Henry Miller i Gil de Biedma, entre altres autors. A la part artística, articles d’en Daniel Giralt Miracle, Enric Jardí i Pilar Parcerisas, entre altres.
Pocs dies després, el 23 de febrer, J.V. Foix havia de rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Per tal de cobrir la informació, vaig arribar a la plaça Sant Jaume deu minuts d’hora. Però les portes de Palau estaven tancades. El tinent coronel Tejero acabava d’entrar al Parlament espanyol amb un grup de guàrdies civils armats amb metralletes. En uns anys en què els telèfons mòbils encara no s’havien inventat –o, si n’hi havia, no havien arribat a Barcelona– vaig pensar que el més convenient era tornar a la redacció del diari. Quan el cap de la secció d’Espanya, Pau Camps, va anunciar, alarmat, amb la ràdio al costat de l’orella, que la Guàrdia Civil havia entrat al Congrés dels Diputats amb les armes a la mà, els redactors de l’Avui estaven reunits en assemblea. Com és lògic, aquesta notícia, l’actuació de Milans del Bosch a València i els rumors de tota mena que circulaven sobre les adhesions, i els dubtes, dels capitans generals havien creat una inevitable sensació d’angoixa. A l’espera dels esdeveniments, en Jordi Maluquer havia escrit un editorial que no contemporitzava amb els revoltats però que no els condemnava amb la rotunditat que calia. Després d’haver-lo pogut llegir, en Toio i jo vam anar a veure en Jordi Maluquer a demanar-li una rectificació. M’imagino que en aquesta reunió també hi devia ser el subdirector Jaume Guillamet però no el tinc present. En tot cas, Maluquer va refer l’editorial i alguns membres de la redacció vam sortir al carrer a veure què passava. Jo em vaig entrevistar amb en Francisco Mora, ex-corresponsal de premsa des de La Garriga, ex-membre de la Guàrdia de Franco, a qui Manuel Tarín, a l’època del Noticiero, havia col·locat molt a prop meu a la secció de Catalunya. Les seves paraules no van resultar gaire tranquil·litzadores. En canvi, les de Jordi Pujol, sí. El “Tranquil, Jordi, tranquil” va ser un encert ideològic i semàntic i el primer gest realment tranquil·litzador d’aquella nit tan atzarosa, on tot semblava penjat d’un fil.
Jordi Maluquer, el segon director de l’Avui, s’havia tret el títol oficial de periodista però no havia treballat mai en una redacció. Això sí, amb el periodisme hi tenia, de feia temps, una relació estreta. I l’obsessió de crear un diari en català li venia de lluny. Ja el 1967 havia constituït l’empresa Premsa Catalana amb l’objectiu de fer possible l’aparició del primer diari en català de la postguerra. Al costat del grup de professionals encapçalat per Josep Espar Ticó, a Jordi Maluquer li correspon el mèrit d’haver aconseguit el seu objectiu després d’una mobilització popular sense precedents quan encara Franco estava ben viu i manant. Poeta, escriptor, excel·lent crític musical, s’emocionava més fàcilment escoltant Lanza del Vasto, deixeble de Gandhi, pacifista, creador de la Comunitat de l’Arca, que llegint Gramsci, aleshores un intel·lectual de cita imprescindible com anys després passaria amb Josep Pla. Abans de ser nomenat director, a l’Avui ja hi publicava un article –crec que setmanal– que es titulava Prepolítica. Escrivia amb un estil gens categòric, a través d’un seguit de meandres sintàctics que sovint posposaven la conclusió a l’última ratlla. És una tècnica que potser ell havia après de Llorenç Gomis, el director d’El Ciervo, revista en la qual col·laborava de forma assídua. Jo, en aquests articles, m’hi fixava molt.
Mentrestant, a la redacció es consolidava la influència de l’Antoni Ribas. En Toio, com li deia tothom, havia entrat a l’Avui com a cap de la secció de Barcelona. Procedia d’El Correo Catalán, havia estat seminarista i, en aquell moment, militava al PSUC. Li agradava manar sense que es notés i a les interminables assemblees aconseguia imposar el seu criteri tant perquè solia ser el més assenyat en les propostes com per l’ajuda que tenia d’altres membres o simpatitzants del PSUC que el seguien a ulls clucs. En certa manera, jo també. De fet, havia passat a ser el seu segon perquè vam proposar, i la direcció va acceptar, que la secció de Països Catalans quedés integrada a la de Barcelona. Teníem llargues converses, i jo solia sortir-ne convençut. No era la primera vegada que em passava ni l’última que em passaria. Crec que he demostrat, al llarg de la meva vida professional, una notable capacitat de treball. Però sóc poc reflexiu i el joc d’estratègies i de tàctiques, de veure venir ambicions i conflictes se m’han escapat de forma sistemàtica o no les he sabut gestionar amb èxit. En canvi, per en Toio Ribas, potser per la seva doble condició de catòlic i comunista, aquest terreny no li resultava gens esquerp.
De dreta a esquerra, l’Emili Álvarez Moliné, el president Tarradellas, en Jordi Maluquer i jo.
La situació financera del diari no ajudava gens a la tranquil·litat de la redacció. Els seixanta milions de què disposaven els promotors en el moment de la sortida de l’Avui, s’havien evaporat o estaven en trànsit de fer-ho. Els problemes amb la distribució entre els subscriptors semblaven insolubles; la rotativa d’El Noticiero imprimia cada vegada pitjor; i els horaris de tancament seguien incompatibles amb la publicació de les notícies més vespertines. En aquest context, la destitució del subdirector Josep Maria Cadena –que des de la marxa de Josep Faulí mantenia una relació tensa amb Maluquer– no va ajudar gens a tranquil·litzar la situació. Per una part dels redactors, Maluquer era considerat un intrús i les seves dificultats a l’hora de prendre les decisions ràpides i quotidianes que un diari exigeix no feien sinó engrandir aquest divorci i perjudicar el procés de producció.
En Maluquer va buscar un subdirector que s’ocupés estrictament del vessant informatiu del diari mentre ell es reservava l’àrea d’opinió. Va fer tractes amb en Jaume Guillamet que va entrar al diari el 1980 i va plegar quan ho va fer dos anys després en Jordi Maluquer. No sé si en Maluquer havia ofert la subdirecció del diari a altres persones. El que sí que puc afirmar és que me la va oferir a mi, i que jo la vaig rebutjar després de pensar-m’ho molt. D’entrada, la proposta em va afalagar. Ara bé, jo admirava en Jordi Maluquer articulista però no li reconeixia l’autoritat professional que li cal a un subdirector en la seva relació amb el seu immediat superior. Finalment una llarga conversa amb l’Antoni Ribas, fins a altes hores de la matinada, va acabar per decantar la balança. Ell tampoc no veia clar que jo acceptés la proposta d’en Maluquer.
Seria injust, però, afirmar que durant l’etapa d’en Jordi Maluquer no es van produir millores importants al diari. Antoni Subirà, professor a l’IESE, consultor de vàries empreses, un dels homes de màxima confiança de Jordi Pujol, de qui era parent directe, ocupava el càrrec de president de Premsa Catalana SA. Era un personatge acostumat a prendre decisions. Pel que fa a la situació de l’Avui en va prendre dues de molt importants: el trasllat de la redacció a l’edifici del carrer Consell de Cent on estava ubicat El Correo Catalán; i la introducció de la fotocomposició informàtica i de processadors de textos, primer pas –un dels primers en tot l’Estat espanyol– de la progressiva digitalització dels diaris.
En aquells primers anys de l’Avui com a responsable de la secció de Països Catalans jo també tenia les meves mancances. Havia exercit, amb notable autonomia, de cap de secció de Catalunya al Noticiero i havia après a prendre decisions sobre el que calia o no publicar, i com fer-ho. Però ara, a l’Avui, la situació era diferent perquè es tractava d’una secció de molta més rellevància. D’una banda, jo només coneixia directament Catalunya de les excursions que havia fet pel territori durant els anys que havia passat dins l’escoltisme i d’alguns llibres que havia llegit. D’una altra, aquella primavera del 1976 jo estava entestat a consolidar la meva dedicació a la poesia i també la meva relació amb Frederica Montseny a qui havia conegut a Tolosa de Llenguadoc i amb la qual estava preparant un llibre-entrevista que es publicaria el 1977. Potser per això quan s’enfadava amb mi, en Faulí em deia “l’anarquista de Sants”.
Amb Frederica Montseny, al seu pis de Tolosa de Llenguadoc preparant el llibre Converses amb Frederica Montseny. Foto: Carlos Pérez de Rozas.
En Faulí era d’una generació anterior a la meva, i a mi em mereixia el respecte de tots aquells que havien aguantat el ciri quan sobre la processó queien llamps i trons, i impediments de tota mena.
Ells, en Faulí i en Cadena, durant els anys cinquanta havien aconseguit viure del periodisme sense perdre la dignitat. I aquest no era un comportament gaire usual entre els periodistes d’aquells temps, receptors de tota mena de corrupteles.
En Faulí tenia un posat seriós i unes maneres brusques. Però era una persona molt honesta. Tenia caràcter i no el dissimulava. El feia servir per prendre decisions que no admetien rèplica. Abans, però, t’escoltava i no li molestava donar-te la raó o acceptar la proposta que li presentaves.
Una de les responsabilitats que em va encomanar en Josep Faulí va ser la de convidar els principals crítics literaris del país a col·laborar a les pàgines del diari. Una de les entrevistes la vaig tenir amb en Joaquim Molas, a qui no coneixia personalment però del qual sí que havia llegit l’”Assaig d’interpretació històrica” que encapçala l’antologia Poesia catalana del segle XX que ell i Josep Maria Castellet havien publicat el 1963. Jo seguia tutejant tothom però de seguida vaig adonar-me que en Joaquim Molas era “el doctor Molas”, en Triadú “el senyor Triadú” i que els havia de tractar de vostè. Amb ells dos vaig arribar a establir una relació de força confiança i al cap d’uns quants anys del Sr. Triadú en vaig escriure la biografia . Una de les missions de l’Avui havia de ser regularitzar la crítica literària del país que fins aleshores havia hagut d’usar la llengua castellana o refugiar-se a Serra d’Or i en publicacions locals o religioses benintencionades però d’escassa circulació.
La meva sorpresa va ser que el doctor Molas va distingir, en la nostra conversa, entre crítica literària en profunditat i crítica militant destinada als diaris i ell va venir a dir-me que només s’ocupava de la primera.
No va acceptar, per tant, la invitació que el director Josep Faulí li feia a través meu. La reacció de Joan Triadú va ser l’oposada. No es va refugiar en cap disquisició teòrica sinó que de seguida vam entrar en les qüestions pràctiques. Ell publicaria un article cada setmana el qual de forma alternativa tractaria d’una novetat literària i de la trajectòria general de la literatura catalana durant la postguerra. Quan jo vaig haver de marxar del diari, a principis del 1996, ell va seguir col·laborant. En aquests vint anys no recordo que fallés gaires vegades i va ser un pacient company de viatge en les múltiples vicissituds per les quals va travessar el diari.
Ell divendres 13 de maig del 1977 el nom de Josep Faulí va aparèixer per última vegada a la capçalera del diari com a director de l’Avui. El seu mandat només havia durat un any. L’endemà el seu nom va ser substituït pel de Jordi Maluquer. A primera pàgina una breu nota del Consell d’Administració de Premsa Catalana SA donava compte del canvi i a l’interior una informació resumia la biografia del nou director. Els redactors que començaven a tenir més influència entre la redacció van arrufar el nas. Jo, també.
La plantilla d’aquell primer Avui no era petita: el director, el subdirector, 27 redactors; 4 auxiliars; 9 correctors; un estudiant en pràctiques i una arxivera. Els dos redactors en cap –l’Andreu Calaf i en Josep M. Orta– eren de l’absoluta confiança del tàndem directiu i la seva missió consistia a fer rutllar la maquinària de la redacció i que es perdessin les mínimes notícies possibles. En Josep M. Orta s’hi va esforçar. Passava moltes hores al diari i la seva capacitat de treball era encomiable. Tres dels quatre caps de secció –l’Antoni Ribas, a Barcelona (que englobava Política); en Josep Playà Montaner a Esports; i jo mateix– havíem exercit anteriorment responsabilitats en altres mitjans i el diari comptava també amb uns quants redactors sòlids i experimentats entre els quals en Jaume Fabre, la Maria Favà i la Rosa Piñol. Però molt probablement aquest no era el cas de la majoria de redactors i això feia que no estiguessin avesats a aquell punt d’excitació habitual entre els periodistes de l’època. Recordo, per exemple, un redactor, futur gran escriptor, que en tornar d’un acte informatiu es posava al mig de la redacció amb unes quartilles subjectades a una fusta de suport on havia apuntat amb tinta verda les principals frases que havia sentit. I reflexionava en veu alta, i no poca ironia, sobre les virtuts i els defectes de l’acte que li havia tocat ressenyar. Mentrestant, el compte enrere cap a l’hora de tancament del diari avançava de forma inexorable.
També hi havia, en aquella redacció, molta ideologia soterrada. Arias Navarro seguiria governant fins l’1 de juliol d’aquell 1976 i la reforma democràtica no començaria fins uns quants mesos després i amb un final absolutament incert. El dia que l’Avui va sortir al carrer, de Josep Tarradellas no se’n podia parlar gaire, i menys encara com a president d’una Generalitat que ningú del règim franquista reconeixia. Però aquell primer dia el director i el subdirector van tenir la valentia d’obrir la nova secció Bústia amb una carta de Josep Tarradellas, signada solament amb el seu nom i cognom.
El president Tarradellas va tornar a Barcelona, en olor de multituds, el 23 d’octubre del 1977. El dia abans, l’Avui li havia dedicat un suplement especial a tot color. Incloïa, una llarga entrevista feta a Saint Martin le Beau per l’Antoni Ribas i en Josep M.Orta amb fotografies d’Antoni Cases. En aquestes declaracions, Tarradellas donava detalls, per primer cop, del contingut de les converses mantingudes amb els representants del govern espanyol i amb els polítics catalans pel que fa al restabliment de la Generalitat i el seu retorn a Catalunya. A mi, la direcció del diari m’havia reservat dues pàgines senceres perquè parlés del rostre humà del president. No em va resultar gaire fàcil perquè Tarradellas —i amb tota la raó— estava més preocupat per saber si el capità general estaria entre les autoritats que l’anirien a saludar quan arribés a l’aeroport de Barcelona que no pas per les meves preguntes sobre Sagarra —es va declarar lector de Vinyes verdes sobre el mar— o qualsevol altre escriptor o músic.
La majoria de redactors simpatitzaven o amb el FNC, o amb l’extrema esquerra independentista –el PSAN, el BEAN i altres sigles semblants–; ETA seguia essent considerada una lícita organització revolucionària i, naturalment, la qualificació de “burgès” o membre de la “burgesia” et situava de forma instantània a les portes de l’infern. Potser això explica que un any després de l’aparició del diari, en concret el 10 de maig del 1977, la notícia de l’assassinat de l’industrial Josep Maria Bultó, perpetrat el dia abans, no obrís el diari a quatre o cinc columnes com hauria estat pertinent sinó que quedés situada de forma més modesta sota la notícia principal –la presentació de 18 candidatures al Parlament espanyol en les primeres eleccions democràtiques que s’havien convocat–. “Rara mort del president de la Cross” deia el titular obviant la paraula “assassinat” i qualsevol referència a la possibilitat que hagués estat obra d’un escamot independentista. En el paràgraf que servia d’entradeta a la informació es deia que “segons versions oficials li explotà una bomba que li havien posat al damunt” –no és sobrer recordar que, en aquells temps, les “versions oficials” no solien resultar gaire creïbles al catalanisme democràtic– i això sí en una de les últimes frases s’afirmava que “la principal característica del seu caràcter [el de Josep Maria Bultó] era la bondat i l’afabilitat”.
Tot va començar el 24 de gener del 1976 a l’Hotel Ritzde Barcelona (si no em falla la memòria). Celebràvem la festivitat de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes. El dinar havia estat força concorregut i Alberto Martín Gamero, un diplomàtic de carrera, en aquell moment ministre d’Informació i Turisme, havia confirmat els rumors que circulaven de feia dies: durant el seu discurs a l’hora de les postres va anunciar, amb una certa solemnitat, la concessió del permís del ministeri per a la sortida del diari Avui.
Acabat l’àpat i els discursos, em vaig apropar a Josep Faulí i Josep Maria Cadena i els vaig dir que m’agradaria que comptessin amb mi. Des que se sabia que el ministeri d’Informació i Turisme donaria el permís imprescindible per a la sortida de l’Avui jo havia pensat apuntar-m’hi.
No m’hi empenyia cap raonament especialment complicat. Simplement, volia exercir la meva professió, la d’escriure en un diari, en la meva llengua habitual. No res que no fessin la majoria de periodistes de la resta del món.
El meu oferiment va tenir resposta perquè al cap d’uns dies, no sé si en Faulí o en Cadena, o tots dos junts, em van proposar ser el cap de la secció de Països Catalans que comprenia, com el seu nom indica, Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i la Catalunya Nord. Al Noticiero jo portava la mateixa secció sinó que limitada al marc estricte de Catalunya. Però el sou que m’oferien era inferior al del Noticiero. La solució per no perdre-hi diners va ser convertir-me en ajudant d’en Faulí a l’àrea d’Opinió que ell portava directament.
A partir d’aquest moment tot van ser corredisses. El Noticiero era un diari de tarda; l’Avui seria un diari de matí. La meva vida familiar quedava capgirada especialment pel que fa als horaris. Els companys del Noticiero em van organitzar un sopar d’acomiadament. Jo hi havia entrat als disset anys bevent Cacaolat i en sortia als vint-i-nou rematant els meus esmorzars a Can Vergés, el bar de la cantonada, amb un recarregat cigaló. El Noticiero era un diari de lerrouxistes emboscats, republicans resignats, falangistes decebuts i alguns periodistes exemplars –l’Antonio Figueruelo, en Ginés Vivancos, en Guillermo Sánchez– però si la competència publicava una notícia que a tu se t’havia escapat l’endemà rebies una bronca que et feia envermellir. A la redacció tothom es tractava de tu, cadascú semblava treballar per a ell mateix, però, en realitat, sota aquesta aparent manca de jerarquia regnava un escalafó laboral inapel·lable on tothom sabia el que havia de fer per tal que el diari tanqués a l’hora estipulada, no es perdés cap correu —és a dir, la tramesa del diari a molts punts de Catalunya a través d’un complicat sistema de trens i autobusos de línia— i pogués ser distribuït per tot el territori amb els mínims entrebancs.
Josep Faulí signant un exemplar del diari Avui el 23 d’abril de 1976. Fotografia publicada per gentilesa de Robert Ramos.
De seguida em vaig adonar que a la redacció de l’Avui les coses no serien ben bé així. Per començar, vaig haver de muntar la xarxa de corresponsals des de casa meva. S’apropava el dia previst per a la sortida del primer exemplar i les línies de telèfon que la redacció necessitava no acabaven d’arribar. Quan finalment va quedar constituïda la redacció de l’Avui va resultar que jo havia canviat d’empresa però no d’edifici: l’Avui havia arribat a un acord amb el Noticiero per instal·lar la redacció del diari dos pisos més amunt de la planta que ocupava a Llúria-Diputació i per compartir la mateixa rotativa. Aquest acord tenia un punt potser inevitable però que tindria conseqüències nefastes en la vida del diari: l’Avui havia de començar el tiratge molt abans del que era habitual en la resta de diaris per tal de no alterar l’horari del Noticiero. Això implicava que les notícies que es produïen a última hora difícilment tenien cabuda a les pàgines de l’Avui.
Per dir-ho amb l’encertada frase d’en Josep Maria Cadena que encapçala aquest article: érem uns “rellogats amb dret a cuina”.
L’altra singularitat d’aquell Avui era la llengua. Naturalment, tots parlàvem i escrivíem català però eren pocs els capaços d’usar-lo amb les paraules pròpies del diguem-ne argot periodístic. Per exemple, redactar una notícia seguint la regla de la piràmide invertida tal com es feia en la tradició del periodisme escrit: què, qui, quan, on, com i perquè. Però fins i tot per als més experimentats la redacció d’una notícia quedava encallada amb moltes de les paraules que havíem d’usar. A hores d’ara, alguns d’aquests problemes lingüístics farien riure però en aquells moments provocaven un autèntic col·lapse com va passar, per exemple, amb la paraula “cumbre”. Es parlava d’una possible reunió entre el líder soviètic i el president nord-americà però la paraula “cumbre”, en el sentit de reunió política, no havia estat mai usada en català. El Sr. Fortuny era l’autoritat absoluta del diari pel que fa a la correcció; un personatge estricte, que havia estat militar republicà durant la guerra civil i que no permetia cap mena d’heterodòxia lingüística. Per la seva banda, el Sr. Bardagí, també corrector de professió i cantant d’òpera, arribava al diari a la tarda amb l’article de l’Espinàs, que vivia a la mateixa escala que ell, sota el braç. Tenia uns criteris lingüístics molt més oberts. Però el qui manava era el Sr. Fortuny sota l’atenta vigilància des de l’Institut d’Estudis Catalans del Sr. Aramon i Serra, cap de la Secció Filològica d’aquesta institució. Mentre el Sr. Fortuny i el Sr. Bardagí discutien amablement la solució nosaltres seguíem amb la màquina d’escriure aturada.
Dissabte vinent penso participar a la manifestació en protesta per la situació ferroviària de Catalunya; la de la tarda, naturalment. Vistos els precedents, crec que serà un gest perfectament inútil. Però si no sonés cursi diria que hi aniré per una qüestió de dignitat personal. Si un Estatut perfectament assumible per a l’Estat, que no posava en perill la unitat territorial i que havia estat majoritàriament aprovat en referèndum per als ciutadans, va ser passat per la pedra per un Tribunal Constitucional de dubtosa legitimitat (no dic legalitat); si les multitudinàries manifestacions a favor de la independència (ho recordeu: ni un paper a terra) no van servir res; si l’1 d’octubre va desembocar en un ball de bastons de caràcter venjatiu; si, finalment, els dirigents del procés van ser condemnats a unes penes absolutament desproporcionades fins i tot des del punt de vista de la legalitat vigent; si tot això va passar i ningú no va moure un dit, ¿podem esperar que del desastre actual de rodalies en surti alguna solució realment eficaç?
Ha plogut sobre mullat en un sentit literal i en un sentit metafòric. En un sentit literal, les conseqüències del canvi climàtic sobre la línia de la costa (la R-1) es veien a venir i els experts ja havien advertit sobre el que podria passar. El primer traçat de ferrocarril –¡una empresa privada!– es va poder posar en marxa justament perquè circulava en paral·lel al mar, i això estalviava costos. Només va caldre construir el túnel de Montgat encara ara en ús. Aquestes darreres setmanes ha plogut al Maresme i a altres punts de Catalunya de forma tan seguida com no ho havia fet mai de manera que fins i tot construccions recents, com el talús de Gelida, han acabat provocant una tragèdia. Però també ha plogut en sentit metafòric; la metàfora del tracte injust que rep Catalunya per part de l’Estat hi mani el PP o el PSOE.
Algunes de les qüestions més decisives per al bon funcionament de l’Estat no formen part del programa explícit de cap partit espanyol però continuaran inamovibles, sense possibilitats de canvi real, mani qui mani al govern espanyol. Penso, per exemple, en el sistema radial del TGV; en la hiper-capitalització pública de Madrid; o en la negativa de l’Estat de traspassar a la Generalitat la gestió de l’aeroport o Adif i la Renfe. En teoria, ara tenim un govern català amb provades capacitats resolutives per part de molts dels seus membres que, amb anterioritat, han estat alcaldes de ciutats importants. O ministres com el mateix president Illa. És a dir polítics que no han pujat gràcies a l’escalafó –o no només gràcies a l’escalafó– del seu partit sinó per la seva experiència en gestionar àrees prou complicades i de les quals se n’han sortit prou bé. I, a més, a Espanya i a Catalunya mana el mateix partit i a tots dos governs els mou el desig i la necessitat de superar la desmoralització col·lectiva que va seguir al procés independentista. Però ja es veu que ni tan sols amb aquesta coincidència serà possible avançar substancialment en temes d’autogovern de Catalunya. Després d’un estira-i-arronsa que ha durat mesos, l’acord sobre finançament ha resultat una filfa que ha unit en la protesta la patronal i els sindicats catalans. El mateix havia passat anteriorment amb el traspàs de rodalies: la resistència (espanyolista) dels conductors de tren va acabar descafeïnant l’acord.
He llegit versos de Machado prop del Duero; m’he emocionat amb la poesia de Garcia Lorca; he procurat viatjar a l’estranger però també per Espanya –i ho fet amb auto-stop, tren, cotxe, avió i TGV– però que l’anticatalanisme s’hagi convertit en una pràctica habitual entre els polítics que volen treure vots al preu que sigui em produeix fàstic i ganes de marxar. L’1 d’octubre del 2017 vam perdre, entre altres batalles, la del respecte d’un segment important de la societat espanyola. Els mitjans de comunicació espanyols, i espanyolistes, en seguiment d’un pla absolutament planificat, van criminalitzar fins a tal punt els desitjos d’una part majoritària de catalans que ara s’ha estès la barra lliure per dir disbarats i mentides contra Catalunya: a Madrid, a Andalusia, a l’Aragó, a qualsevol racó d’Espanya. Podríem dir “que s’ho facin” si no fos que ens tenen agafats pel monyo.
"Amo les faules del filòsofs;
