9. El pagament dels col·laboradors i el camió de Noruega
La meva història a l’Avui
A mesura que en Jaume Serrats i l’Àngela Vinent aconseguien implantar el seu model a mi em semblava que no anàvem ben encaminats. Són els anys –recordem-ho– de la creació i consolidació, en termes de reconeixement professional i d’audiència, de TV3; un èxit que es deu tant a la perícia dels seus directius i professionals com als mitjans econòmics de què disposa. Els impulsors de TV3 ho tenien clar: no concebien una televisió antropològica –com pretenia José Maria Calviño, el director general de TVE– sinó una televisió diguem-ne total tant des del punt de vista informatiu –penso en les imatges de la detenció del Vaquilla– com en el camp de l’entreteniment –l’emissió de la sèrie Dallas en català–. Hi ha model, talent i mitjans. En Jaume Serrats i el seu equip s’hi emmirallen i el director fa circular una reflexió que ho resumeix:
“L’Avui ha de ser capaç de cobrir a l’instant tot allò d’interès que pugui passar a Calcuta”.
Sí. L’objectiu és indiscutible per a un diari que vulgui jugar a primera divisió, però ¿qui paga les despeses d’un corresponsal o d’un enviat especial tal com fan els diaris realment de primera? No és una pregunta retòrica. L’empresa editora del diari Avui –Premsa Catalana SA– continuava tenint greus problemes de finançament. No és que els seus dirigents fossin uns mals administradors. Simplement, és que com diu la dita “d’on no n’hi ha, no en raja”. I un diari que no neix aixoplugat, més o menys directament, per una empresa, o conjunt d’empreses, o per un govern o partit polític amb capacitat per influir en bancs o entitats similars, ho tenia molt difícil. I a mesura que passaven els anys, la situació empitjorava perquè els mitjans audiovisuals anaven prenent el protagonisme, i la capacitat d’influència, de la premsa escrita.
Explicaré dos episodis perquè s’entengui en quines condicions havíem de treballar els redactors de l’Avui. Com que la majoria de col·laboradors de les “meves” pàgines de Cultura cobraven amb molt retard vaig aconseguir que, a través d’en Jordi Úbeda, l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, de la qual n’era el president, acordés una subvenció periòdica al diari Avui. Seguia sent l’únic diari en català i això justificava la mesura. La meva alegria, però, va durar poc. Els responsables del diari em van dir que els col·laboradors de Cultura no podien gaudir d’un tracte privilegiat i que, en tot cas, aquestes subvencions passarien a disminuir el dèficit global del diari. El segon episodi demostra que la picaresca no és un invent només espanyol. Un dia, a la cantonada de l’edifici on s’imprimia l’Avui, Jaume Vilalta, el gerent, la persona que més miracles feia per impedir que el diari deixés de sortir, esperava amb impaciència no se sap ben bé què. Fins que va arribar un camió mastodòntic procedent de Noruega carregat amb les bobines del paper que l’Avui necessitava per poder ser imprès aquella nit. En Vilalta el va dirigir de seguida cap al xamfrà. Acte seguit, va fer descarregar el camió per uns quants treballadors de la casa que ja havien rebut instruccions. I quan els responsables del transport li van presentar la factura ell els va dir, tranquil·lament: “L’hauríeu de fer arribar a Banca Catalana” els responsables de la qual en realitat no sabien res d’aquest presumpte tracte. Mentre en dies següents es desfeia l’embolic, aquell carregament de paper ja havia fet la seva feina.
"Amo les faules del filòsofs;