El Blog d'Agustí Pons

Qui escriu els discursos del rei Felip VI?

Des d’un punt de vista estrictament teòric puc pensar que una institució com la monarquia, que entronitza un comandament no basat en una elecció sinó en la successió del poder dins d’una mateixa família, no constitueix un exemple de democràcia. Però si miro la història més recent, la que m’ha tocat viure, em poso les mans al cap al pensar quines persones haurien pogut exercir la presidència d’una hipotètica Tercera República Espanyola, i amb quins condicionants haurien exercit el càrrec. No és el meu propòsit, en aquest article, reivindicar la figura de Joan Carles I. Els seus evidents, i gravíssims, errors –que en determinats casos alguns podrien fer arribar a la consideració de delictes (contra la hisenda pública, per exemple)– han tapat bona part de la seva actuació. Però dues de les obsessions del seu regnat van ser establir una bona relació amb les esquerres moderades de Felipe González i amb el catalanisme de Jordi Pujol. En el cas de Catalunya quan va manar de veritat –és a dir, en els mesos que van des de la seva proclamació com a rei fins a l’aprovació de la Constitució– així ho va demostrar. N’és un exemple el Reial Decret de 26 de setembre del 1976 en el qual “se otorga reconocimiento oficial del “Institut d’Estudis Catalans, corporación académica, científica y cultural, cuyo ámbito de actuación se extenderá a las tierras de lengua y cultura catalanas”. Subratllo això de l’àmbit d’actuació perquè ara seria molt difícil, des de cadascuna de les autonomies consolidades, fer aprovar una resolució semblant.

Alguns il·lusos, entre els quals em compto, havíem tingut l’esperança que Felip VI jugués un paper moderador, públic o privat, durant el període polític que va començar després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya i que va desembocar en els jornades de l’octubre del 2017. Però no va ser així, sinó que el discurs televisat del 3 d’aquell mes va transmetre la imatge d’un rei, d’un Cap d’Estat, amb un nul·la capacitat per entendre el grau de frustració i d’irritació al qual havia arribat la societat catalana des d’aquella sentència que va marcar, ella sí, un punt i apart en les relacions entre Catalunya i Espanya. Des d’aleshores, Felip VI no ha fet cap gest significatiu per redreçar aquest divorci; un gest que li ha estat demanat fins i tot per periodistes que coneixen molt bé els envitricolls de la Casa Reial

Algú podria suposar que la visita del rei, i de la reina, a Montserrat aquest últim cap de setmana obeïa a la voluntat de superació del divorci. Però, en tot cas, es tractaria d’una simple suposició perquè aquesta voluntat no es desprèn de la lectura del discurs que va pronunciar. Jo me l’he llegit de dalt a baix a la “Página Oficial de la casa de Su Majestad el Rey” penjada a internet. El discurs, meitat en català i meitat en castellà, subratlla la importància de Montserrat com un gran punt de trobada de la cultura catalana, de l’espanyola i l’europea, i en això l’encerta tot i que no constitueix cap novetat. En canvi, ja en castellà, el text esdevé més polèmic. En concret quan diu que “seamos constantes en la renuncia a los discursos totalitarios, las identidades excluyentes, los prejuicios, los extremismos y las pretensiones de superioridad moral”. És el paràgraf que, amb raó, han subratllat la majoria de mitjans de comunicació catalans i que jo no he acabat d’entendre. No se m’acut a qui va dirigit. A Putin o a Vox quan parla de discursos totalitarios? A la senyora Ayuso quan es refereix a identidades excluyentes? ¿o la superioridad moral dels magistrats del Suprem que van condemnar a nou anys de presó a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, per haver convocat una manifestació el 20 de setembre del 2017? A la Gran Bretanya, i a d’altres Estats on encara tenen monarquia, els textos del rei o de la reina son responsabilitat del corresponent cap de govern. El Cap d’Estat es limita a llegir-los. A Espanya, quan parla el rei no sabem en nom de qui parla. I si més pel que fa Catalunya molts dels escrits que s’hi refereixen semblen escrits per algú que, en el millor dels casos, té una idea força remota de la realitat del país. Potser seria convenient que Felip VI en parlés algun dia amb el seu pare.