Franco i la modernització d’Espanya
Franco va crear un règim polític basat en la repressió i la corrupció on es van dur a terme penes de mort fins al seu penúltim dia. Però a la vegada és sota Franco que l’Estat espanyol entra en el que podíem dir-ne la modernitat econòmica. Espanya surt del franquisme molt millor que Rússia del comunisme. Per a mi, aquest és un dels principals dilemes que el recordatori de la mort del Dictador torna a posar sobre la taula. Quin mèrit correspon al general Franco en la modernització d’Espanya? Paul Preston, en la seva imprescindible biografia, diu que cap. Preston demostra que Franco d’economia no hi entenia ni un borrall i que es va limitar a aplicar l’autarquia i el proteccionisme, dues mesures que, en nom de la plena sobirania, eren molt estimades pels règims feixistes. Aquestes polítiques –i no l’estat del país després de la guerra civil– van comportar la misèria generalitzada de la majoria de la població i van situar l’Estat al caire de la fallida. “El consumo de carne per cápita en España en 1950 –escriu Preston— era la mitad de lo que había sido en 1936 mientras que el consumo de pan en el mismo año equivalía a sólo la mitad que en 1936”. El 1959 Franco es vanegar repetidament a acceptar les propostes de canvi de model econòmic que li proposaven els ministres del ram. No entenia, per exemple, perquè els nord-americans podien comprar més coses amb un dòlar a Espanya que els espanyols als Estats Units. Finalment, va accedir. Preston ho explica així: “Mi general –li va preguntar Navarro Rubio, ministre d’Hisenda— ¿qué pasará si después de volver a establecer la cartilla de racionamiento se nos hiela la naranja? (…) Franco se puso en pie, se encogió de hombros y autorizó la apertura de conversaciones formales con el FMI”
Abans de començar aquest article he volgut comprovar com tractava aquest episodi el catedràtic Julián Casanova en la seva biografia sobre Franco publicada fa poc temps. Alguns lectors podrien pensar que Preston, endut per la lloable voluntat de denunciar la malignitat intrínseca del franquisme, tenia tendència a simplificar les capacitats del dictador. Però també en aquest punt l’historiador anglès ha tingut raó. La biografia de Julián Casanova així ho corrobora: l’entrada d’Espanya a la modernitat econòmica es va fer no gràcies a Franco sinó malgrat Franco. “Franco —escriu Casanova– no entendía nada sobre lo que este plan –[el Pla d’Estabilització proposat pel FMI]– significaba y temía que limitara su propio poder. Lo aceptó finalmente cuando Ullastres y Navarro Rubio, dos ex-combatientes de la “Guerra de Liberación Nacional” le advirtieron que España estaba al borde de la quiebra”.
El “miracle econòmic espanyol” –com la propaganda franquista no es va cansar de repetir– va ser possible per la conjunció dels ministres econòmics que pertanyien a l’Opus Dei i per l’actuació decidida de l’economista català Joan Sardà Dexeus. Havia coincidit amb López Rodó durant la seva estada a Santiago de Compostel·la com a catedràtic d’Economia i a partir de seva etapa a Veneçuela disposava de la confiança dels dirigents del Banc Mundial. Al darrere, el Estats Units “Estados Unidos –escriu Casanova–, siempre preocupado por la estabilidad y continuidad de Franco, siguió de cerca todo el proceso”. Pel que fa a Sardà Dexeus continua essent el gran oblidat. Un dels personatges més decisius en la història d’Espanya del segle XX –ho diuen, entre altres, Vicenç Vives i Josep Pla– no disposa encara ni d’una biografia consistent ni cap carrer de Barcelona duu el seu nom. Republicà i catalanista, de dilluns a divendres modernitzava Espanya i els caps de setmana visitava Josep Pla al seu mas de l’Empordà per desfogar-se. Massa complicat per a un país tantes vegades curt de vista.
"Amo les faules del filòsofs;