7
Feb
2023

Josep Maria Espinàs, el domini de l’ofici

El seu ofici, que ha estat el d’escriure, Josep Espinàs l’ha dominat com poques persones ho han fet en la nostra literatura contemporània. Potser el seu registre lingüístic és menys ampli, més urbà, que el de Josep Maria de Sagarra però la diferència radica sobretot en la mirada i l’estil: l’escriptura de Sagarra resulta vigorosa, a voltes dramàtica; la de l’Espinàs, amable, suau, si més no en l’aparença. Em consta que el savi Corominas més d’una vegada s’havia posat en contacte amb ell per preguntar-li o comentar-li determinades paraules que havia usat en els seus textos.

Per a mi va ser un grandíssim honor –i no exagero– compartir amb ell l’última pàgina del diari Avui; i, també, és clar amb Montserrat Roig, i a la mort d’aquesta escriptora, amb Ramon Solsona. La meva admiració cap l’Espinàs era rotunda, sense fissures. Un mestre. Un mestre, sobretot, pel que fa a la seva inigualable habilitat per dir el que volia, i per dir-ho tal com ell volia. L’Espinàs ha dominat fins a tal punt l’ofici d’escriure que si en un dels seus articles hagués dit, o insinuat, que dos i dos fan cinc la meitat dels lectors –entre els quals probablement em comptaria– haurien entrat, si més no, en dubte. Els articles els escrivia a raig, directament a màquina, i pràcticament sense cap correcció, i ho puc verificar perquè durant molts anys vaig ser l’encarregat de rebre els seus articles i editar-los.

L’Espinàs va començar com a escriptor de novel·les. L’any 1957 ja n’havia publicat cinc. A criteri de Pere Gimferrer, en possessió d’un excel·lent criteri, son novel·les que beuen de la novel·la contemporània nord-americana, és a dir, que s’aparten força, o del tot, de l’herència noucentista. Però aquest esforç de modernitat, a la recerca d’un públic el més majoritari possible, topa amb la realitat del país. L’any 1957 els llibres en català continuen essent un producte minoritari no només escapçat per les prohibicions i la censura sinó també per la manca de crítica i, en general, de difusió; i, per tant, amb un nombre de lectors forçosament limitat. És, finalment, en la no ficció on l’Espinàs trobarà el públic majoritari que buscava. Els llibres de viatges, per Catalunya i per diverses contrades de l’Estat espanyol, el faran extremadament popular. I en l’èxit d’aquests llibres hi veiem també aquesta doble o triple lectura que permeten molts dels seus articles: estan escrits de la forma més clara i més entenedora possible; una prosa que mai no espanta al lector. Però si gratem una mica més observarem que rere aquesta senzillesa hi ha un pensament complex, o molt més complex del que pot semblar a primera vista. Posaré l’exemple del viatge per Castella. Mentre l’Espinàs mira a terra i ens descriu les herbes que hi veu en un aparent exercici de prosa miniaturista en realitat ens està elaborant tota una teoria sobre la poesia de Machado.

La seva sèrie “A peu per…” constitueix un magistral model de prosa ben escrita i de capacitat per enganxar al lector des de la primera pàgina. L’Espinàs ha fet llegir a milers de ciutadans i els ha fet llegir textos que parlaven del país; d’un país amable i simpàtic; en definitiva textos que projectaven un sentiment d’autoestima col·lectiva que el lector de seguida feia seu. En una societat, com la nostra, tan sensible a l’opinió dels altres, la demostració aparentment humil de creença en el propi país ha constituït una formidable injecció de moral col·lectiva. Aquesta és també una de les raons per les quals el lector comú s’ha estimat els llibres de Josep Maria Espinàs i la figura de qui els ha escrit.

Com que aquest bloc rep el nom de “Dietari obert” se’m permetrà una reflexió personal. Jo no he tingut sort en les meves relacions amb Josep Maria Espinàs. Suposo que en aquesta falta de sintonia hi ha comptat molt la meva feina com a biògraf. En la presentació d’un llibre coordinat per la recordada Patricia Gabancho, on tots dos hi tenim una col·laboració, ell va manifestar de forma explícita la seva disconformitat amb el gènere biogràfic perquè –deia– l’únic que compta en la relació entre un escriptor i els seus lectors és l’obra; en cap cas, la vida. La meva relació amb Nèstor Luján tampoc devia afavorir la nostra relació. Va intentar condicionar, sense cap resultat, la biografia que li vaig dedicar. I tampoc no va ajudar a aquesta relació la meva sospita que ell no va fer prou perquè tirés endavant el meu propòsit que l’ajuntament de Barcelona dediqués un carrer al seu cunyat –o sigui Nèstor Luján–. Es evident que si l’Espinàs era capaç d’escriure amb tant convenciment sobre tot el que veia –persones i paisatge– també ho era a l’hora de projectar la seva imatge. En tot cas, i com que estem parlant d’un escriptor, aquesta característica no es pot considerar en absolut un desmèrit.