Aquell matí de novembre al bar Vergés
Al bar Vergés, aquell matí de novembre, a la llarga taula de marbre que ocupaven cada dia els redactors, els administratius i els xofers del Noticiero, esmorzàvem en silenci. Joan Samit, un dels redactors de la casa, militant del PSUC –raó per la qual havia passat una temporada a la Model– i màxim responsable del grup de Comissions Obreres que havia funcionat dins del diari ens havia donat una consigna clara: res de celebracions públiques; Franco havia mort –ho acabava d’oficialitzar Arias Navarro a la Televisió Española amb els ulls plorosos– però el país estava ple de franquistes i no era aconsellable cap gest que pogués ser titllat de provocació.
Esmorzàvem en mig d’un insòlit silenci que devia constituir una sorpresa per als visitants habituals del bar perquè la “nostra” taula solia ser la més sorollosa i moguda. Els primers en arribar-hi ho feien a quarts de deu del matí i els darrers en marxaven passades les onze. Si les discussions s’allargaven, des del diari començaven a arribar signes d’irritació i enuig. Ho sabíem perquè algun manaire de la redacció enviava el grum al bar amb les pàgines que calia revisar i donar-hi el vist-i-plau. Molts dels que seien a la taula es duien l’entrepà de casa i al bar consumien la beguda: cervesa o vi amb gasosa, amb un porró que circulava de mà en mà i, finalment, un cigaló al qual seguien uns quants “esbandits”. Però ho dèiem en castellà: “carajillu” i “enjuage”. L’esbandit consistia en un raig de conyac que el cambrer posava a la mateixa tassa que havies fet servir per prendre el cigaló.
A tres quarts de deu del matí van entrar, a la mateixa hora en què ho feien habitualment, dos oficinistes amb camisa i corbata, molt probablement empleats d’algun banc, i es van asseure a una taula de dues places tocant a la nostra. Menjaven, com cada dia, en silenci. Quan es parlaven l’un a l’altre ho feien amb la mateixa educació de sempre, sense alçar la veu, i la seva mirada semblava tan indiferent al que passava a la resta del mon com ho havia estat cada dia des del primer matí que havien entrat al bar. Nosaltres, però, no els miràvem a ells. Miràvem el que hi havia damunt la taula, i ho fèiem amb una barreja d’incredulitat i emoció. El porró de vi de cada dia, que semblava tan inamovible com la cartera de color negre on guardaven els entrepans, havia desaparegut. Al centre de la taula, recta, erecta, s’alçava, quieta i orgullosa, una ampolla de xampany. Els dos homes menjaven i bevien en silenci i de tant en tant alçaven les copes que els havia servit en Josep Lluís, el cambrer, i bevien amb lentitud com si a cada glop s’empassessin, un general, un ministre, alguns dels molts personatges indesitjables del Règim.
De cop i volta, el silenci es va trencar. De cop i volta, algú de la nostra taula es va posar dret i va cridar en veu alta, perquè l’encàrrec arribés fins a la barra: “Xampany per a tothom”. I a la llarga taula de marbre van començar a arribar copes i ampolles i altres comandes van sortir d’altres taules. A tot el bar Vergés es va instal·lar un xivarri incessant, com si de cop i volta alguna cosa, llargament reprimida, hagués explotat. En Joan Samit s’ho mirava, incrèdul, i allargava també la copa de xampany perquè li omplissin.
El text d’aquest article és una versió reduïda i posada al dia del capítol “La mort del General” que forma part del meu llibre Temps indòcils publicat per Angle Editorial el gener del 2007 i que tracta del despertar generacional dels anys seixanta fins a la formació del primer govern català elegit democràticament. És fàcil de trobar a la xarxa o a les biblioteques.
En un primer moment vaig pensar en posar com a il·lustració un retrat de Franco. Però després m’ho he pensat millor i he decidit que resultava més higiènic recordar l’existència d’aquest llibre meu, que va obtenir molt bones crítiques, i que té l’ambició de ser una de les cròniques possibles d’uns anys decisius de la nostra història.
"Amo les faules del filòsofs;