El senglar, el llop i la Caputxeta
Durant els més de vint anys que vaig viure a Sarrià, l’endemà d’una de les visites rutinàries al metge de les quals sortia amb el mandat de caminar i beure aigua, m’enfilava pel Parc de Joan Reventós, travessava la Ronda de Dalt i arribava al Parc de l’Oreneta. En aquest darrer tram mai no hi vaig veure cap porc senglar però sí les seves restes: desenes de papereres tombades amb el sòl ple de deixalles que esforçats treballadors municipals miraven de fer desaparèixer. M’imagino que tots els visitants del parc devien experimentar el mateix sentiment d’incredulitat i de fàstic a la vista d’aquest panorama. Però els senglars eren intocables. Així ho havia decidit el moviment ecologista últimament amb tant de pes en les institucions locals, nacionals i internacionals encarregades d’ocupar-se de la felicitat dels ciutadans. Ara, els ecologistes callen. Ignoro quins arguments poden esgrimir per justificar el daltabaix econòmic i social que els seus estimats senglars de Collserola acaben de provocar. Aquest gran savi que és en Ferran Sáez ja ens va advertir fa anys que una de les novetats de les societats actuals és que en els mitjans de comunicació l’opinió d’un especialista pot tenir el mateix valor que el d’un ciutadà agosarat, per dir-ho en una terminologia elegant.
El meu mestre Nèstor Luján es declarava escèptic fins i tot davant dels escèptics, és a dir, d’aquells que de l’escepticisme n’havien fet una nova religió. L’escepticisme és una manera d’entendre el món que no ens hauria de descomprometre de res sinó que ens hauria de servir per mirar-nos tot el que passa al nostre voltant des d’una certa distància i sense por al matís i a la contradicció. No sé en altres països però sospito que en el nostre això de matisar ens fa molta mandra. Hem estat els més catòlics de tota la Història –i no a l’Edat Mitjana sinó en ple segle XX–; i els marxistes més esplendorosos –i sobre aquell que gosava rebatre’ls li queia l’anatema de reaccionari–. Ara hem esdevingut els ecologistes més intransigents i omplim la nostra geografia rural –i urbana!– de senglars, llops i altres animals que la saviesa humana havia anat liquidant amb el pas del temps. I dir això no vol dir no reconèixer la gravetat del procés de canvi climàtic que el mon està experimentant i no ser partidari d’uns acords internacionals que intentin frenar-lo.
I el llop? No he posat el seu nom al títol d’aquest article per cridar l’atenció del lector sinó per compartir amb ell la sorpresa de la notícia que vaig sentir per ràdio. Un locutor va llegir la notícia –no sé si per Catalunya Ràdio o per RAC1 que són les dues emissores que escolto– que el president d’una associació, el nom exacte de la qual no recordo, defensava que una solució per acabar amb l’excés de senglars seria la reintroducció del llop no vaig acabar d’entendre si per fer-los fugir o simplement exterminar-los. Ho vaig sentir només una vegada i encara no sé si es tractava d’una proposta més o menys elaborada o de l’ocurrència d’un redactor de ràdio que ha de treballar en dia de festa.
La Caputxeta va veure el llop i no el va reconèixer perquè anava disfressat; temps ben estranys aquells en què els animals salvatges havien d’amagar-se!
"Amo les faules del filòsofs;