El Blog d'Agustí Pons

Joan de Sagarra, en grau superlatiu

Primer, vaig ser amic de Joan de Sagarra; després, menyspreat enemic. Vaig ser-hi amic al Noticiero Universal, on vam coincidir una temporada. I em va considerar enemic quan, al cap d’un temps, en el volum de la Enciclopèdia Catalana corresponent a la lletra essa va aparèixer l’entrada relativa al seu cognom que acabava amb una opinió inadequada i injusta sobre la seva obra. No sé per quins set sous es va pensar que l’havia escrita jo, i la relació es va trencar. I és que amb Joan de Sagarra tot passava en grau superlatiu. A hores d’ara ningú no pot dubtar que els seus articles periodístics, sobretot els que va publicar a Tele/eXprés però també a La Vanguardia, constitueixen peces molt brillants pel que diu i per com ho diu. I això no resulta gens fàcil si ets fill de Josep Maria de Sagarra, l’autor, entre altres, de les sèries “Cafè copa i puro” i “L’aperitiu”, autèntiques obres mestres de l’articulisme català. El mateix podria dir-se de molts dels articles de Joan de Sagarra. Mentre aquí paíem els rosegons culturals que generava el franquisme, ell venia de París amb tota la literatura francesa sota el braç. Parlava amb una familiaritat envejable dels personatges que nosaltres només coneixíem a través d’alguns dels llibres que havien publicat, de discos que havien enregistrat o d’obres de teatre de les quals havíem sentit parlar. Alguns d’aquests personatges ell els havia conegut de petit, quan els seus pares encara no havien tornat a Barcelona; d’altres a través de converses, lectures, trobades en bars i restaurants que per nosaltres anaven esdevenint mítics.

Jo, finalment, he admirat Joan de Sagarra a distància. Els seus articles moltes vegades resultaven, sí, enlluernadors. Però en el seu afany de dictar sentència, de situar-se per sobre del bé i del mal, potser en recerca de l’admiració absoluta per part dels seus lectors, sovint es mostrava arbitrari i també injust. Es va inventar dos noms-conceptes que van fer fortuna: “gauche divine” i “cultureta”. Sobre el primer no tinc res a dir. A molts dels meus amics potser no els haurien deixat entrar a Bocaccio –per no ser prou fins– però, en tot cas, ha estat una “gauche” que ha deixat coses molt bones al país, en el camp de la literatura, de l’edició, del cinema, de l’arquitectura… En canvi, això de la “cultureta” ho vaig trobar abusiu. El dia que s’escrigui una història ben feta d’Òmnium Cultural es veurà, per exemple, com els seus dirigents –aquests burgesos representants de la “cultureta”– eren atacats a la vegada per personatges com Mariano Calviño, durant molts anys màxim representant del franquisme a Barcelona, i per les revistes que el PSUC editava des de l’exili. Ser burgès i, a sobre, catalanista resultava doblement sospitós. J.B.Cendrós, per exemple, era un personatge poc simpàtic. Però gràcies a ell vam poder llegir Henry Miller en català el qual, per cert, en una carta dirigida a l’editor es desfogava contra el general Franco.

Amb Joan de Sagarra desapareix una de les figures més brillants de quan el periodisme escrit era hegemònic. Ell va ser una anella fonamental entre el gran periodisme català d’abans de la guerra civil i les noves generacions d’articulistes que van sortir a Catalunya i Espanya després del Desastre.