El Blog d'Agustí Pons

10. Quart director. Santiago Ramentol entra en escena

La meva història a l’Avui

El 21 de desembre del 1985, Jaume Serrats va ser destituït com a director de l’Avui. Causes? Maria Favà, en el seu llibre ja citat, i Àngela Vinent, en una de les entrevistes que ha fet en Saül Gordillo a les pàgines d’El Punt-Avui sobre la història del diari, coincideixen a afirmar que va ser una decisió presa pels dirigents de Convergència després d’un seguit d’informacions publicades pel diari que havien molestat especialment Miquel Roca Junyent, el secretari general d’aquest partit. I citen concretament tres d’aquestes informacions: el relleu donat a les accions de protesta no-violenta dels membres de la Crida; un editorial amb crítiques a la Llei Antiterrorista –que havia comptat amb el vot favorable de Convergència al Congrés de Diputats–; i un article de Lluís Bonada sobre el desè aniversari de la mort de Franco on s’informava que Josep Gomis, militant de Convergència, en aquell moment president de la Diputació de Tarragona, diputat a Corts i un dels polítics més propers a Miquel Roca, el dia de la mort del Dictador havia vetllat el seu cadàver vestit amb l’uniforme de falangista. Roca estava en aquell moment plenament concentrat en l’Operació Reformista i sembla que aquestes tres notícies el van incomodar profundament. Les devia considerar perjudicials per a la imatge de catalanisme renovador però tranquil que volia presentar a la resta d’Espanya. Durant uns dies l’Emili Álvarez Moliné fa de director en funcions i el 14 de gener de 1986 ja apareix el nom de Josep Faulí com a nou director. No cal dir-ho: Faulí era, si més no per als qui treballàvem a l’Avui des del primer dia, un dejà vu. Ell, en aquesta segona ocasió, era perfectament conscient de la seva provisionalitat com a director i si va acceptar de tornar al diari va ser simplement perquè el president Pujol així li havia demanat. Per a mi van ser uns mesos d’una gran diguem-ne placidesa professional incapaç de preveure el terrabastall que estava a punt de caure’m a sobre. Amb motiu del desè aniversari de la sortida del diari, l’anterior equip directiu havia organitzat un seminari de pensadors entre els quals hi havia el filòsof italià Gianni Vattimo que acabava de publicar El fin de la modernidad, un llibre que em va obrir les portes a la comprensió del món que es preveia després del descrèdit de les ideologies redemptores del segle XX. El vaig poder conèixer personalment tot i que no recordo haver-li fet cap entrevista.

Però a la redacció aquest desè aniversari no va ser rebut al so de bombo i platerets. La sensació que no ens n’acabàvem de sortir era generalitzada. En una llarga carta dels treballadors dirigida al Consell d’Administració es deia:

“No veiem que hi hagi un afany col·lectiu per potenciar la premsa escrita en català per dir-ho clar i català, ni la societat civil, ni el mon empresarial, ni la classe política, no es preocupen gens del nostre diari. (…) No podem competir per manca de mitjans”

i es posava l’exemple de la manca d’una rotativa pròpia. Segons les dades que Marçal Sarrats va publicar el 2002 en el seu treball de recerca 25 anys llegint en català. 25 anys del diari Avui. Història del diari Avui (1976-2001) sota la direcció de Serrats la mitjana de difusió del diari havia passat dels 38.053 exemplars de l’època Maluquer als 40.232. Una nota negativa d’aquest segon mandat de Josep Faulí va ser la marxa de Mercè Ibarz cap a un renovat Diari de Barcelona.

El terrabastall general va arribar amb el nomenament de Santiago Ramentol com a director. Aquest nomenament va ser una decisió presa, podríem dir que de forma exclusiva, per Max Cahner que havia estat nomenat editor del diari Avui amb plens poders. Molt probablement aconsellat per J.B. Culla, Cahner –que desconeixia totalment el mitjà periodístic– va nomenar director Santiago Ramentol, un dels redactors en cap d’El Periódico i professor de la Facultat de Ciències de la Informació de l’Autònoma on era company del professor Culla. A la vegada, Ramentol estava molt ben relacionat amb Josep M. Huertas Claveria. Així doncs, arribava a la direcció de l’Avui amb dos sòlids suports: el de Max Cahner i el grup de sobiranistes més o menys joves reunits al voltant d’Acta –Villatoro, Rahola, Viladot, Gifreu, Imma Tubella, Josep Maria Colomer– i el del diguem-ne clan del Poble Nou sota el mestratge de Huertas Claveria. Àngela Vinent va ser nomenada subdirectora i el seu pes dins la redacció va augmentar. En Cahner també va fer venir de València el periodista Juli Esteve perquè s’ocupés del procés de digitalització del diari que havia començat ja amb anteriors directors.

Max Cahner, i desconec si també en Ramentol, s’havia instal·lat en un despatx de l’Acadèmia de Bones Lletres, rere la plaça de Sant Jaume, i d’allà anaven essent cridats els redactors que presumiblement havien de formar part del nou organigrama. Però a mi no em cridava ningú. A la redacció del diari alguns suposaven que jo havia d’ocupar un càrrec destacat tenint en compte la meva anterior vinculació amb Max Cahner i les connexions que jo seguia mantenint amb el mon cultural del país. Però els dies passaven i ningú no em deia res. Se suposava que Cahner i Ramentol estaven tramant una gran revolució que semblava ser l’aspiració secreta dels successius directors que queien com en paracaigudes sobre la redacció de l’Avui. I sempre amb la mateixa obsessió: fer un diari més modern per poder guanyar prestigi i vendre més. Com si la responsabilitat de la situació de l’Avui fos conseqüència d’una redacció plena de carques ideològics i incompetents professionals. Aquesta és la mentalitat amb què Cahner i Ramentol es van fer càrrec del diari. Perquè només així s’entén un dels primers disbarats que van cometre: l’acomiadament d’Emili Álvarez Moliné, un bon redactor, que havia acceptat fer de director en funcions en alguna de les crisis que havia patit el diari i d’una militància catalanista des d’abans de l’arribada de Jordi Pujol al poder, a qui havia de fet de xofer en alguns dels molts viatges que el futur president feia per tot Catalunya. “Jo vaig plorar quan vaig destituir l’Álvarez Moliné” li dirà anys més tard Ramentol a Maria Favà. I aquí, en aquest punt del relat, a mi se’m fa difícil no escriure que devien ser llàgrimes de cocodril.