11. Expulsat del diari?
La meva història a l’Avui
A finals del 1986 o principis del 1987 no vaig rebre cap citació per anar a veure Max Cahner, el nou home fort de l’Avui, a l’ Acadèmia de Bones Lletres on estava organitzant la nova redacció. Sí, en canvi, que en Vicenç Villatoro, que em sembla recordar que encara no formava part de la redacció però que es movia en l’òrbita de Cahner, em va dir d’anar a dinar. No sé amb quina excusa va voler que ens trobéssim fora de Barcelona. Ara penso que devia ser per fer del tot discreta l’entrevista. Què devia voler? A l’arribar al segon plat ja estava sobre avís: Max Cahner havia donat l’ordre de treure’m del diari. No m’ho podia creure. Jo em tenia per un bon professional; la meva secció funcionava bé i treballava amb un equip que, com ja he dit, era d’una competència màxima. No hi havia cap raó professional que justifiqués aquesta mesura. El mon se’m va enfonsar sota els peus. Durant els tres anys que havia treballat al Departament de Cultura jo havia estat l’ombra del conseller com corresponia al càrrec que exercia. A part de la feina diària que m’encomanava, l’acompanyava en els viatges que fèiem per Catalunya cada cap de setmana en un Seat Mirafiore sense aire condicionat cedit per la Diputació. Visitàvem alcaldes, instal·lacions culturals, assistíem a concerts i actes de tota mena –per Setmana Santa, al matí a Olesa; a la tarda, Esparreguera–; si convenia ens quedàvem a menjar o dormir en algun hotel; i durant les llargues estones del viatge ens suportàvem mútuament els humors asseguts als seients del darrere parlant o endormiscats.
Cahner era una mena de locomotora elèctrica en un país que encara funcionava amb màquina de vapor.
Ho vaig escriure al capítol del meu llibre Temps indòcils (2007) dedicat a parlar del meu pas pel Departament de Cultura. I afegia: “Cahner era puntual, metòdic, ordenat, obsessiu i colèric. Tenia la capacitat seductora dels grans polítics, però una irrefrenable habilitat per destruir els equips humans que ell mateix havia creat. No sabia mantenir l’equilibri emocional que els experts consideren imprescindible en totes les persones que duen a terme una funció directiva i la seva tendència a barrejar els afers públics amb les relacions privades el va dur a la ruïna política”. L’Eudald Solà i jo, els dos caps de servei que estàvem directament a les ordres del conseller, vam ser dues de les víctimes d’aquest desequilibri emocional quan Cahner es va deixar endur per les fílies i les fòbies de les persones que tenia més a prop. En vam ser víctimes després d’haver tornat, tots dos, a les nostres feines habituals –ell, professor de grec modern a la Universitat; jo, periodista al diari Avui– sense pensar, en el meu cas, que me’l tornaria a trobar. Poc temps després d’haver reingressat al diari, algú em va dir que en Cahner ens acusava, a l’Eudald i a mi, de no haver fet prou per evitar que el president Pujol deixés de comptar amb ell per a la segona legislatura. No havia paït la seva no continuïtat al govern català. Però jo, en aquell retorn a la meva activitat periodística, tenia prou feina per re-obrir-me pas en un ofici on qualsevol absència temporal es pot convertir en definitiva. I no m’havia preocupat més d’aquesta insídia. Ara, però, en pagava les conseqüències. ¿Com explicar als de casa meva, als quals havia tingut pràcticament abandonats durant els tres anys que havia durat el meu pas pel Departament de Cultura, que Cahner em volia fora del diari? Ho tenia malament per buscar ajuts. Jo no m’havia mogut mai pels despatxos de Presidència de la Generalitat que és on es feien i es desfeien les aliances importants. I si l’Emili Àlvarez Moliné no s’havia pogut salvar de la crema, menys ho podria fer jo. Cahner –ja ho he dit– tenia plens poders i resultava impensable que algú de més a munt el pogués desautoritzar per una decisió que no deixava de ser un afer intern. I tampoc no podia comptar amb l’ajut de l’Àngela Vinent perquè en el clan del Poble Nou jo hi tenia pocs amics per les meves males relacions amb Huertas Claveria arran que jo hagués acceptat, en el seu moment, la direcció de la revista Oriflama que era un dels seus feus.
Finalment vaig aconseguir evitar l’expulsió a canvi de la meva destitució com a cap de Cultura i amb l’obligació de fer de redactor de guàrdia fins a altes hores de la nit en caps de setmana. Des del punt de vista familiar, un desastre. Des del punt de vista professional, no deixava de ser un alleujament tenint en compte la manera com el nou director entenia les pàgines de Cultura. Ramentol volia unes pàgines de Cultura més combatives. I em va posar un exemple que m’ha quedat a la memòria. Va agafar la pàgina d’un diari i em va dir:
“Per escriure la crítica d’un llibre dolent, no cal gastar gaires ratlles. Publiques de dalt a baix de la pàgina una paperera amb un gran No i a sota el títol del llibre”.
Li vaig dir que jo no em veia en cor de seguir aquestes instruccions. Vaig deixar la secció de Cultura i em van donar un despatxet tot sol on va començar la meva etapa com a responsable d’opinió i editorialista. La secció de Cultura va quedar en mans de l’Avel·lí Artís. Després, hi va arribar en Jordi Capdevila, procedent de la secció de Política. I en van formar part, en un moment o altre, Ignasi Aragay, Dolors Palau, Carme Giró i Montse Frisach, entre d’altres. Julià Guillamon va deixar el diari perquè, després d’unes cròniques sobre la Universitat Catalana d’Estiu, no li van renovar el contracte i David Castillo es va fer càrrec del suplement de Cultura. (A l’exposició sobre els 50 anys de l’Avui, que aquests dies es pot veure al Palau Robert, en David Castillo escriu que ell és el creador del suplement de Cultura. El proper dia que el vegi li regalaré unes píndoles d’Omega 3 per evitar-li més pèrdues de memòria i un llum de gas per si n’ha acabat les existències.)
El 23 d’abril de 1986, coincidint amb el desè aniversari de l’Avui estrena rotativa pròpia, a Badalona. I el 24 de juliol el diari surt per primera vegada amb un nou disseny, més espectacular que l’anterior: ”El FBI s’instal·la a Barcelona” i “Ni borsa ni Barça” són dos dels titulars de la portada. I, entre altres novetats, un suplement d’humor on escriu Ramon Barnils, i que acaba per crear problemes, i un equip d’investigació format per Antoni Batista i Josep Playà Maset –dos excel·lents periodistes– que també resulta conflictiu especialment per una entrevista a Josu Ternera dient que els Jocs Olímpics del 92 no seran objectiu d’ETA.
La calma dura poc temps. El 19 de juny del 1987 es produeix el terrible atemptat d’un escamot d’ETA contra el magatzem Hipercor amb el resultat de 21 morts i 45 ferits. Sense tenir-hi art ni part, el diari Avui es troba col·locat en mig del drama. Un membre de la banda terrorista havia trucat a la telefonista del diari per advertir-li de la col·locació de la bomba i de la urgència de procedir a l’evacuació de l’edifici. Immediatament, des del diari es va donar avís a les autoritats policials però elles no van fer prou cas de l’advertència. La jove telefonista del diari s’ho va passar molt malament quan la bomba va explotar i va provocar més de vint morts i desenes de ferits. Ella, i la resta de responsables del diari, havien actuat correctament. A més, després es va saber que els terroristes també havien trucat a Hipercor i que la policia hi havia enviat uns quants agents. Però, finalment, havien arribat a la conclusió que es tractava d’una falsa arma i per això no havien ordenat desallotjar el local. Tot això ho ha explicat molt bé l’Antoni Batista en el seu llibre Atemptat d’Hipercor. Terror i negligència. Hipercor i la construcció periodística d’ETApublicat per La Magrana el 1997.
Mentrestant, començo a escriure un article diari d’opinió a la segona pàgina de l’Avui. Es titula “Angles” i prenc com a model els textos ja esmentats de Llorenç Gomis i de Jordi Maluquer. O sigui, uns articles que no tracten directament de política però que se la miren des de lluny més amb la intenció d’analitzar punts contradictoris –o aparentment contradictoris– que de assumir posicions rotundes. I on parlo també de personatges, de cultura i del panorama polític internacional, temes que han constituït l’eix de la meva activitat periodística.
La situació d’en Ramentol esdevé cada vegada més fràgil perquè sota la seva direcció el diari no només no guanya lectors sinó que en perd –passa del 40.232 als 37.321 sempre segons la font esmentada– i perquè ja no té el suport d’alguns dels amics que aconsellaven Cahner. Un incident objectivament poc important –el canvi en la ubicació de la portada de la notícia de l’aprovació d’un pla d’hotels (pactat per Convergència) per una referència al català a la Comunitat Europea (una informació on els socialistes queden bé)– és l’excusa per a la seva destitució. Aquesta vegada com que l’empresa no pot usar l’Emili Àlvarez li toca assumir el càrrec de director en funcions al subdirector Josep Playà Montaner, una de les persones més crítiques tant respecte a les obsessions de Calcuta d’en Jaume Serrats com als estirabots d’en Ramentol. Periodista culte i assenyat ha estat al peu del canó des del primer dia i l’empresa no sempre ha valorat com mereixia la seva competència i dedicació.
Albert Viladot és nomenat nou director del diari Avui i en Santiago Ramentol se’n torna a la Facultat de Ciències de la Informació.
"Amo les faules del filòsofs;