El Blog d'Agustí Pons

12. Cinquè director: Albert Viladot i l’entrada del Grup Acta

La meva història a l’Avui

El 2 de maig del 1989 surt per primera vegada a la portada de l’Avui el nom d’Albert Viladot com a nou director. Pocs dies abans, les pàgines de Cultura del diari anuncien la creació dels Premis Avui destinats a la premsa escrita en català. La convocatòria es pot fer gràcies a l’acord establert amb la Caixa de Manresa, aleshores dirigida pel dinàmic Sr. Valentí Roquetas, que és l’entitat que paga la festa. El premi més important és l’Avui d’articles publicats i que en aquesta primera edició guanyarà Teresa Pàmies, col·laboradora habitual del diari des del primer dia. Està dotat amb 400.00 pessetes. Altres premis estan destinats a reportatges publicats a la premsa comarcal, a contes escrits per adolescents, al millor programa de ràdio i televisió, als millors assaigs en el camp de la literatura i la comunicació, a la millor fotografia, i al millor reportatge escrit per menors de 30 anys. Aquest darrer premi porta el nom de Laia González, la companya de redacció morta d’un tumor cerebral aquell mateix any quan només tenia 32 anys. En el jurat hi figuren alguns dels noms més prestigiosos del periodisme català, la majoria col·laboradors del diari entre els quals Carles Sentís, Joaquim Molas, Joan Triadú, Eliseu Climent i Jaume Guillamet. Salvador Cardús, que havia estat nomenat subdirector del diari, i jo, ens vam repartir la secretaria dels diversos premis i ben aviat acabaré de responsable general sempre amb coordinació amb el personal de la Caixa de Manresa i, naturalment, amb la direcció del diari. Jo hi poso els cinc sentits. Per a mi, aquesta iniciativa —amb sopar al Ritz inclòs, si més no en alguna de les edicions— és un exemple de com ocupar espais centrals en el mon de la comunicació a Catalunya.

Max Cahner continua manant i Lluís de Carreras és nomenat gerent de l’Avui. En Lluís de Carreras havia estat el secretari general del Departament de Cultura, és a dir el número dos, durant el mandat de Max Cahner. Personatge d’una educació exquisida, d’un tracte excel·lent, ell i jo havíem mantingut una molt bona relació professional.

Salvador Cardús, el nou subdirector de l’àrea d’opinió, havia passat a ser el meu superior immediat. Fins al moment de posar-me a escriure aquests articles jo em pensava que en Cardús formava part del Grup Acta perquè així consta en diversos textos que he consultat. Però ell, a través d’un correu electrònic on em facilita algunes dades que li he demanat, em diu que mai va ser membre d’aquest Grup. I així ho deixo escrit.

Jo em veia perfectament capaç de portar l’àrea d’opinió sense necessitat de cap subdirector que em manés. N’hi hauria hagut prou amb una conversa amb el director sobre com enfocar la secció i, sobretot, quina mena de col·laboradors prioritzar. Però aquesta conversa no va existir mai perquè l’Albert Viladot no confiava en mi. Suposo que em devia considerar un periodista massa proper a allò que ell i en Ramentol, en deien la vella guàrdia i que servia per desqualificar la vàlua d’un periodista sense entrar a considerar el seu perfil professional concret. Jo ja escrivia els editorials del diari abans que entrés en Salvador Cardús i en seguiria escrivint mentre ell hi va ser i també després. La meva malfiança, per tant, era lògica; o tenia una certa lògica. Va quedar evaporada, però, al cap de ben pocs dies de compartir despatx amb el nou subdirector. Pràcticament no he tornat a coincidir amb en Cardús després del seu pas per l’Avui però en guardo molt bon record. Per fora la seva timidesa el feia aparentar distant. Per dins, les seves fermes conviccions religioses i diguem-ne patriòtiques resultaven amorosides per la seva humilitat intel·lectual que el feien intentar entendre les raons de l’altre. No semblava un estil de pensament gaire usual entre els intel·lectuals que jo freqüentava. Era –i suposo que continua essent– una persona bona. Amb ganes de ser bo. La nostra relació no va tenir cap punt de fricció. Tal com em corresponia, vaig seguir les seves indicacions i el vaig ajudar en el que vaig poder quan em demanava l’opinió sobre continguts o sobre maneres d’escriure un editorial. Jo em sentia proper a les tesis que defensaven els membres d’Acta, sobretot, perquè mai no havia patit el xarampió de marxisme que semblava indispensable per moure’s pels espais de la cultura, la política i l’ensenyament de casa nostra. Fins i tot Jordi Pujol es declarava seguidor de Mounier que predicava que no es podia ser anti-comunista. Però els aires de superioritat que gastaven alguns membres d’aquell col·lectiu; aquella suficiència dels qui es creien els inventors del catalanisme no és que m’irrités però sí que em provocava un cert recel.

El meu catalanisme no provenia de Jordi Pujol, com semblava el cas d’alguns integrants del Grup Acta, sinó del meu pare i de la meva mare. Del meu pare, que ens parlava amb admiració de Cambó i de la meva mare que, en la seva adolescència, en plena entrada en vigor de la reforma fabriana, havia jugat a pagar penyores amb els seus germans quan se’ls escapava algun castellanisme que jutjaven excessiu.

A mi no se m’acudia lligar el sentiment catalanista a una política determinada.

Quan em vaig afiliar a la CNT el 1976 amb un grup de militants vam intentar, en aquell moment sense èxit, ressuscitar la revista Catalunya, naturalment en català, que havia estat dirigida per Joan Peiró durant la guerra civil. I quan vaig escriure un llibre d’entrevistes amb la Frederica Montseny no se’m va acudir redactar-lo en castellà. Durant els anys seixanta jo m’havia emmirallat en la generació anterior a la meva; aquella que, malgrat la marginació política, cultural i econòmica que patia no deixava de lluitar per la defensa de la llengua, la cultura i els drets de Catalunya. Tots ells, per cert, o si més no aquells a qui vaig conèixer i admirar, radicalment pobres. El catalanisme venia de lluny i, amb tots els meus respectes, no l’havia començat Jordi Pujol per molt que alguns membres del Grup Acta es creguessin que amb ell, i amb ells, s’iniciava la Història.

No sé si quan va ser nomenat director de l’Avui, l’Albert Viladot ja estava malalt. En tot cas, la malaltia –una leucèmia– es va anar agreujant fins a provocar-li la mort el 9 de febrer del 1993, tres anys i mig després del seu nomenament. El cubicle amb dues taules de la secció d’Opinió on jo treballava estava situat a l’entrada de l’ampli espai que ocupava la redacció. Només calia passar a l’altra banda del vestíbul per arribar al despatx del director. Jo ho vaig fer tantes vegades com va ser necessari però la relació amb l’Albert Viladot no va resultar gens fluida. Mentre Cahner seguís de màxim responsable del diari jo continuaria essent una mena d’empestat. Ja anava bé algú que escrivís els editorials i potser també perquè jo començava a tenir un cert renom. El meu article diari –“Figures, paisatges”– havia passat a l’última pàgina al costat de la columna de Josep M. Espinàs i sota la de Montserrat Roig. D’aquesta manera, la segona pàgina quedava configurada amb l’editorial, l’acudit d’en Cesc i els articles de Vicenç Villatoro i Pilar Rahola, els companys de viatge de Viladot al Grup Acta. La Rahola entrava al despatxet d’Opinió com si es tractés de casa seva. Em sorprenia la seva habilitat telefònica on cada interlocutor rebia no la Veritat sencera sinó –com explica la càbala– un fragment de veritat. De la Pilar admiro la immensa fe que té –o sembla tenir– en les seves capacitats intel·lectuals i socials i en la seva facilitat per circular pels laberints més difícils fins a trobar-ne la sortida, generalment a favor seu.