El Blog d'Agustí Pons

14. “El mal exemple de TV3″

La meva història a l’Avui

El març del 1989 –és a dir, un mes abans del nomenament d’Albert Viladot com a director de l’Avui– vaig publicar un article a la revista “Convergència, 15” titulat El mal exemple de TV3. Jo mai no he militat en cap partit polític tot i que m’he sentit molt proper al sector més liberal de Convergència Democràtica i guardo un excel·lent record del meu pas pel grup Catalunya Oberta creat per Lluís Prenafeta i Joan Guitart. Hi vaig conèixer personalitats molt interessants –per exemple, el filòsof André Gluksmann o el periodista i escriptor Jean François Revel– i em van donar un ajut per escriure la biografia de Nèstor Luján. Durant tot aquest temps he cregut que aquell article constituïa una crítica radical al model de diari que Jaume Serrats i el seu equip intentaven dur a la pràctica sense estalviar esforços. Ara l’he tornat a llegir i m’he adonat que potser no és tan explícitament crític amb aquell model com jo m’havia imaginat però sí que, en tot cas, constitueix una advertència, feta des de dins de l’Avui, del perill d’emmirallar-nos en l’èxit que en aquells moments ja havia arribat a tenir TV3 creada uns quants anys abans. Entre altres coses, hi dic: “La premsa escrita en català no ha de renunciar a res, però ha de saber quina és l’estratègia més adequada per aconseguir la credibilitat i la influència que la converteixin en un altre pal de paller de la comunicació a Catalunya. Si TV3 ha guanyat la batalla de l’audiència, la premsa escrita hauria de guanyar la batalla de la credibilitat que no té res a veure amb la batalla de la popularitat o del tiratge. I això només es pot aconseguir (…) amb una estratègia destinada a guanyar els lectors que sigui possible guanyar –i no els que, objectivament, se situen fora dels paràmetres del diari– i amb objectius que no siguin mimètics respecte a cap altra realitat comunicativa”.

Nosaltres havíem d’informar amb la màxima puntualitat possible del que passava a Barcelona, a Calcuta o a l’enèsima guerra de l’Orient Mitjà però on podíem presentar batalla –de fet, ja l’havíem presentada– era en el camp de l’articulisme i l’opinió. No escric això per exagerar la importància de l’àrea que jo portava sinó perquè nosaltres disposàvem, en aquest camp, de les millors peces; les que ens feien diferents dels altres diaris: els intel·lectuals i els escriptors que no havien volgut escriure en castellà durant els anys del franquisme o que ho havien fet per pura necessitat de supervivència econòmica (“claudicacions conjunturals” en deia la Maria Aurèlia Capmany). Aquest era un espai important en aquells moments on moltes coses del país estaven per començar o a mig fer. Entre altres raons perquè, tal com passava en altres indrets, alguns escriptors jugaven un paper social que transcendia la seva estricta feina literària. Eren els “influencers” del moment. Penso en Jean Paul Sartre a França o en Salvador Espriu a Catalunya. Nosaltres a l’Avui disposàvem –o podíem disposar– pràcticament de tot el catàleg.

És cert que existia un altre diari en català: el Punt Diari, nascut a Girona l’any 1979. Però jugava a segona divisió. Dit d’una manera menys brusca: era una les mostres més reeixides d’allò que els francesos en deien –i en deuen seguir dient– premsa regional. Jo coneixia força bé aquesta mena de premsa per un doble vincle familiar que em portava sovint a França. La premsa regional s’alimentava de notícies locals: activitats públiques de les diferents associacions de les ciutats i pobles de la zona; ofrenes periòdiques als monuments funeraris que recordaven els morts per França durant les dues guerres mundials; viatges, campionats o concerts dels escolars; necrològiques de les persones més destacades en qualsevol àmbit de la vida local o regional… Aquesta mena de premsa no responia gens a l’esperit fundacional dels cappares de l’Avui. (Un amic a qui he deixat llegir aquests articles em recorda l’existència en català del Diari de Barcelona. És cert però lamentablement va durar pocs anys. ¿No hauria estat millor que l’Avui i el Diari de Barcelona —que comptava amb diners provinents de l’ajuntament- haguessin unit esforços? No. Cadascú com passa sovint a Catalunya, cadascú volia la seva pròpia barqueta mentre els qui realment manen van en transatlàntic).

D’altra banda, en les meves converses amb en Villatoro abans que ell fos nomenat director jo li deia que mentre féssim un diari per a la minoria catalanista no tindríem problemes; un diari que, per entendre’ns, no trenqués l’hegemonia de la premsa “blanca” la qual fins i tot es podria mostrar condescendent envers la minoria de color. A nosaltres ens tocava fer contenta la parròquia nacionalista per tal que ningú no trobés a faltar la manca d’arrelament cultural dels diaris escrits en castellà. Jo sentia una admiració autèntica cap a Lluis Maria Xirinacs, especialment per la seva valenta actuació davant la Model en demanda de l’amnistia, però hauria modulat els seus articles, i mai no els hauria posat a primera pàgina. I el mateix puc dir dels articles de l’Albert Jané, a qui amb tanta justícia se l’ha distingit amb el Premi d’Honor. Durant molt temps, el seu article va sortir publicat a la primera pàgina del diari. Era un reconeixement, de cara al lector, de la nostra no normalitat.

El 23 de març de 1993, Vicenç Villatoro va ser nomenat director de l’Avui i el diari va començar una enèsima nova etapa.

Jo, aquesta vegada, no m’havia quedat quiet. Creia que en Villatoro, que ja exercia de director adjunt, era, de les possibles, la persona més idònia per dirigir-lo. I així ho vaig dir a persones que podien influir en el seu nomenament. Molt probablement sense aquesta gestió en Villatoro també hauria estat escollit director però el cert és que en la reunió on es va decidir el successor d’en Viladot em consta que ell va tenir un contrincant de pes. Pel que fa a les meves ambicions a aquelles alçades de la meva vida professional jo ja m’havia convençut que servia més de segon que no pas de primer i allò que m’importava era que, per fi, el director de l’Avui tingués una idea no equivocada sobre el diari que podíem i calia fer.