15. Sisè director: Vicenç Villatoro. El miratge i el (meu) final.
La meva història a l’Avui
El nomenament de Vicenç Villatoro com a director de l’Avui el març del 1993 va coincidir amb l’entrada al diari de Xavier Llobet com a nou home fort de l’empresa. El Sr. Llobet venia precedit d’una fama de bon executiu i decidit a girar com un mitjó la filosofia del diari. El seu punt de vista era aquest:
si fins ara els diners no havien arribat a l’Avui perquè els qui podrien invertir-hi havien considerat que era un diari dolent, ara farem un diari bo i els diners arribaran per força.
I, en efecte, es va llançar a fer un bon diari sense mirar gaire prim en la despesa. Però just quan el diari estava guanyant en presència pública i en lectors -les vendes superaven els 42.000 exemplars- l’empresa editora va entrar en crisi. El deute acumulat era massa gran i ningú no va ser capaç de resoldre la situació.
Però no ens precipitem. D’entrada tots els canvis van resultar, al meu entendre, absolutament encertats. En Villatoro va envoltar-se d’un potent equip directiu. Martí Anglada va ser nomenat cap de projectes editorials. Un gran fitxatge. En Martí Anglada és un periodista de merescut prestigi, que ha passat mitja vida com a corresponsal al Pròxim Orient, a les principals capitals europees i als Estats Units i que també ha exercit com a cap d’informació internacional de TV3. Venia a l’Avui amb un encàrrec específic: pilotar un radical canvi del disseny del diari. I va entendre de seguida l’ambició del projecte perquè el va encarregar al nord-americà Roger Black, un nom ja aleshores mític en el camp del disseny de diaris i publicacions i que havia remodelat des de la revista Rolling Stones al Newsweek. Als dos subdirectors ja existents –en Josep Playà Montaner i en Lluís Martínez, que feien rutllar amb una gran professionalitat el dia a dia de l’Avui– m’hi vaig afegir jo en ser nomenat subdirector d’opinió, cultura i espectacles. L’àrea d’opinió va quedar reforçada amb el fitxatge d’en Francesc Marc Álvaro com a cap de secció —aviat va esdevenir el meu ajudant de confiança i un articulista cada vegada més sòlid— i amb la professionalitat i bona harmonia de Marta Sardà, Joan Anton Caracach i Carme Gironès. De tots ells en guardo un record excel·lent.
Entre els escriptors que ja col·laboraven regularment a l’Avui i els que vam fitxar seguint les indicacions d’en Villatoro la llista és llarga. Entre els primers, Josep Maria Espinàs, Teresa Pàmies, Marià Manent, Pere Calders, Marta Pessarrodona. Entre els nous, Nèstor Luján, Oriol Bohigas, Manuel Vázquez Montalbán, Xavier Rubert de Ventós, Ferran Torrent, Xavier Bru de Sala. I periodistes històrics com Carles Sentís. Amb tots ells m’hi vaig entendre molt bé, tal com era la meva obligació. Els fitxatges els fèiem generalment durant un dinar en un restaurant gallec proper al diari. De vegades, m’hi acompanyava en Villatoro; d’altres, en Francesc-Marc Álvaro. Recordo l’àpat amb l’Oriol Bohigas. Crec que va acabar per decidir-se quan l’Àlvaro, vilanoví de pro, li va recordar la seva relació amb Eugeni d’Ors. “Tu ets un noucentista d’esquerres” li va etzibar. En Bohigas va quedar encantat. I els seus articles a l’Avui van consistir en una sèrie de cartes a personalitats polítiques i culturals d’aquí i de fora que després va recollir en un llibre. Jo era partidari de fitxar en Vázquez Montalbán. M’agradés, o no, formava part de la centralitat que buscàvem. Però no vaig participar en la negociació ni vaig voler anar al dinar de confirmació del pacte. La meva absència no va resultar cap problema perquè la llista d’aspirants a compartir-hi taula era infinita. També vaig aconseguir que el doctor Joaquim Molas publiqués a l’Avui algunes entrades del seu dietari. Ho va fer després de dinar amb ell i demanar-li que deixés de malparlar del diari. En canvi, vaig fracassar en el meu intent de fitxar el meu amic Oriol Pi de Cabanyes, en aquell moment director de la Institució de les Lletres Catalanes. Em semblava un contrasentit que el director de la Institució que havia de vetllar pel bon nom de la llengua del país escrivís habitualment en un diari publicat en un altre idioma. No li demanava que deixés de col·laborar a La Vanguardia. Però ell em va dir que no podia escriure a l’Avui perquè li demanaven exclusivitat.
Jo seguia publicant cada dia la meva columna –Figures, paisatges– a l’última pàgina; escrivia un o, segons els dies, dos editorials –l’Àlvaro també en feia uns quants– i supervisava les àrees de cultura i espectacles. No en tinc dades però la meva impressió és que la columna diària era molt seguida. En tot cas, rebia força cartes de lectors –en aquell moment, encara s’escrivien cartes– que comentaven el meu text, generalment en to elogiós. Aquest material, juntament amb els papers i documents que he fet servir per escriure unes quantes biografies, està dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Molta feina. Però la feia content.
No sé tampoc quants editorials vaig arribar a escriure. M’hi devia posar a principis de 1987 i no ho vaig deixar fins a la meva sortida del diari, febrer del 1996; potser, per tant, entre 2500 i 3000. Gràcies a la meva condició d’editorialista vaig poder seguir pas a pas un dels grans esdeveniments del segle XX: l’enfonsament de la Unió Soviètica i la fi del comunisme. Des del punt de vista professional, un autèntic privilegi. Ja he explicat en altres textos la meva passió per la història i la política internacional; especialment, l’europea. Per exemple, en els llibres Per entendre l’Europa del segle XX i Zuric, 1917: Lenin, Joyce i Tzara. La constatació més fascinant va ser adonar-me que els països europeus que sortien del comunisme ho feien seguint cadascú d’ells una via pròpia però que repetia o s’inspirava en comportaments anteriors. A l’aleshores Txecoslovàquia el primer president de la República després de l’anomenada “revolució de vellut” va ser l’escriptor Vaclal Havel; un episodi similar al de 1918 quan l’escriptor i filòsof Tomás Masaryk va ser nomenat primer president de la República Txecoslovaca després de la desarticulació de l’imperi austro-hongarès a conseqüència del Tractat de Versalles. A Romania, en canvi, la fi del comunisme va significar l’execució de Nicolas Ceaucescu i la seva esposa en un gest que per força havia de recordar la també execució del dictador Antonescu després de la Segona Guerra Mundial. Pel que fa a Hongria potser entendrem millor la seva deriva radicalment nacionalista si no oblidem que és el país europeu que té més ciutadans fora de les seves actuals fronteres, també com a conseqüència de les retallades de territori imposades pel Tractat de Versalles. I, finalment, ¿com no deixar de veure en la tragèdia balcànica la repetició dels enfrontaments polítics, religiosos i militars que s’havien anat repetint en aquella zona d’Europa al llarg de la història? Per explicar als lectors allò que estava passant a cadascun dels països que sortien del comunisme era indispensable conèixer el passat d’aquests països.
El periodisme com a història del present.
Mai aquesta reflexió d’Albert Camus m’havia semblat tan encertada.
La nova compaginació, elaborada per Roger Black i posada en pràctica per Martí Anglada, va provocar una autèntica commoció entre els professionals d’altres diaris. Ara resultava que el diari considerat el més antiquat del país exhibia la compaginació més moderna. A cada pàgina, titulars grans i només una o dues informacions amb il·lustració. L’espai central era ocupat per les seccions de Cultura, Opinió i Espectacles –és a dir, la meva àrea– que no estaven escrites sobre paper blanc sinó sobre paper groc. La nova compaginació, i les novetats tant en el camp de la informació general com en el de l’opinió, van començar a despertar recels entre els altres diaris i, en especial, a La Vanguardia que en el tema del català seguia tenint la teulada de vidre. Jo crec que amb molt bon criteri, l’equip d’en Xavier Llobet no mostrava cap signe d’humilitat sinó al contrari: actuava d’una manera desinhibida per tal de fer-se un lloc entre la majoria blanca.
La presentació de la nova maqueta es va fer l’octubre del 1994 al Palau Nacional; l’1 d’abril del 1995, l’Avui va aparèixer a la xarxa com el primer diari d’Espanya a penjar els seus continguts a internet d’una manera íntegra; es va comprar una nova rotativa –que, finalment, no va poder ser utilitzada- i es va llogar un altre dels pisos de l’edifici de Consell de Cent. Però els diners imaginats seguien sense arribar i el deute es disparava. Les dificultats de finançament van fer que la impressió del diari es traslladés a una de les rotatives de La Vanguardia. L’Avui va quedar a les seves mans, entre altres raons, perquè també aquí havia de començar el tiratge més d’hora del que era habitual a la resta de diaris. Poc temps després, La Vanguardia va comunicar que el paper groc anava escàs i, com a conseqüència, aquest color va quedar suprimit de les pàgines que jo coordinava. I un nombre creixent de col·laboradors va començar a deixar d’enviar articles perquè no els cobrava.
Finalment, l’empresa va presentar un expedient de crisi que incloïa, com sol ser usual en aquests casos, una dràstica reducció de personal. En la llista dels periodistes als quals es volia acomiadar jo figurava en un dels primers llocs perquè cobrava el sou de subdirector amb l’antiguitat corresponent però també com a col·laborador extern pel fet de publicar diàriament una columna a l’última pàgina del diari. Per això cotitzava doblement a la Seguretat Social: com a treballador per compte aliè i com a autònom. L’1 de febrer del 1996 Vicent Sanchis es convertia, ara sí, en el nou director de l’Avui. Havien passat vint anys des de l’aparició de l’Avui. La meva idea (revolucionària) de jubilar-m’hi havia fracassat.
"Amo les faules del filòsofs;