El Blog d'Agustí Pons

16. Un balanç agredolç

La meva història a l’Avui

Per commemorar el cinquantenari de la sortida de l’Avui s’ha organitzat una festa grossa: una exposició, un documental i un llibre entre altres iniciatives. En un moment donat anava a titular aquest últim article amb la dita “Quan fou mort el combregaren” però no ho he fet perquè seria injust envers tots aquells que avui encara treballen sota la seva capçalera (o mitja capçalera) gràcies a la tenacitat d’en Joan Vall Clara. Però com que som un país especialistes en enterraments, ja sigui de mossèn Cinto o de Durruti, potser sí que aquesta celebració podria convertir-se en unes exèquies on tots plegats lloéssim la mala sort del difunt. Per què, com hem de jutjar la vida de l’Avui? Com una victòria o com una derrota? Si ens posem en el moment del seu naixement, com una victòria. El diari va ser possible gràcies a les aportacions dineràries de milers de persones –més de 30.000– generalment de condició econòmica modesta. I no ho oblidem: la recapta havia començat quan Franco encara vivia. El país es va mobilitzar de dalt a baix.

Ara bé si com deia el senyor Espar, amb tota la bona voluntat del mon, l’Avui havia de ser com Le Monde no es pot parlar pas de victòria. Recordem una dada: fins a l’agost de 1978 La Vanguardia va ser La Vanguardia Española d’acord amb l’afegitó posat el 1939 després de la victòria franquista. Els promotors de l’Avui creien, per tant, que hi havia lloc per a un diari catalanista i, naturalment, democràtic però també és cert que mai no es van preocupar gaire del model: el seu objectiu era fer aparèixer el diari i, per això, en certa manera la seva missió es va acabar el 23 d’abril del 1976. A partir d’aquell moment podríem dir, simplificant, que el model va anar canviant a mesura que anaven canviant els directors i que això és traslluïa en les successives compaginacions: l’austeritat dels temps de Faulí i Cadena; l’eclecticisme de l’etapa Maluquer; l’esponjament populista de Serrats; l’explosió de la falsa modernitat d’en Ramentol; la continència d’en Viladot; la, al meu entendre, visió equilibrada de Villatoro. El diari anava a batzegades de contingut i de continent segons la idea que en tenia cada director. I l’empresa què feia? Buscar diners com fos i, en última instància, com hem vist, esperar a la cantonada el camió amb el paper que havia de fer possible imprimir el diari aquella nit. I consti que l’Avui va comptar durant molts anys amb dues persones molt preparades i que, si no sonés cursi, diria que s’estimaven de debò el diari: l’Antoni Subirà, que durant molts anys va ser el president o màxim responsable de l’empresa editora; i en Jaume Vilalta, que en va ser el gerent.

I quin va ser el paper de les autoritats polítiques de Catalunya? Al president Pujol li va caure al damunt la situació econòmica de l’Avui sense haver-ho demanat. Els promotors del diari eren amics seus des del punt de vista cultural i polític però, a diferència de TV3 i Catalunya Ràdio, l’aventura de treure l’Avui al carrer constituïa un experiment privat i el govern català prou feina tenia en assumir els diners corresponents als traspassos de competències que anava acordant amb l’Estat. ¿D’on treure d’una manera regular la quantitat substantiva de diners que es necessitaven per muntar una redacció com Déu mana i fer-la funcionar dia rere dia? “Rellogats amb dret a cuina”. El veredicte d’en Cadena s’anava demostrant cada dia més encertat.

La Vanguardia, mentrestant, s’havia espavilat. No només havia esborrat la paraula “española” del títol sinó que l’octubre del 2011 va aparèixer la seva edició en català. Seguia així les passes d’El Periódico que ho havia fet l’octubre del 1997 perquè quedés clar que no era –o no era només– un mitjà de comunicació adreçat als ciutadans castellanoparlants sinó un diari que passava a tenir tants o més drets morals que La Vanguardia a l’hora de parlar de la llengua, la literatura i els escriptors catalans. La tesi de la doctrina Gaziel, exposada pel periodista i catedràtic Josep Maria Casasús, segons la qual La Vanguardia era un diari plenament català circumstancialment escrit en castellà, deixava de tenir sentit. Aquest punt de vista era el que, per exemple, havia fet possible que a l’editorial de La Vanguardia dedicat a Salvador Espriu l’endemà de la seva mort s’hi digués que “la lengua solo se mantiene viva con el esfuerzo de los hombres” . Quina lengua? la de La Vanguardia o la de Salvador Espriu?

Però La Vanguardia no només tenia –i té– una empresa sòlida al darrere i un propietari que s’ocupa cada dia del seu funcionament sinó que comptava –i compta– amb un seguit de complicitats socials que la fan portaveu d’una determinada manera d’entendre la catalanitat. Son unes complicitats àmplies que s’estiren i s’arronsen d’acord amb la situació política de cada moment però que, si més no des de la recuperació de la democràcia, passen per tenir un ull posat al Palau de la Generalitat i un altre a la seu del govern central. És exactament el punt de vista que, si més no fins a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, assumia, d’una forma més o menys explícita, una part majoritària de la societat catalana. Era un catalanisme tranquil, d’aquella “menestrala pervinguda/que tot ho fa per punt” de l’Oda a Barcelona de Joan Maragall; o de la reflexió del president Tarradellas quan deia que els catalans no ens podíem queixar perquè el restabliment de l’autonomia política no ens havia costat ni un home ni una pesseta. Aquest també era, si fa no fa, el tarannà d’una part important de les societats econòmiques i socials de més pes a Catalunya i per això no ha d’estranyar, per exemple, que els llaços entre La Vanguardia i la Caixa fossin, i segueixin sent, estrets.

Tots aquests sectors no estaven interessats en un diari radicalment català que es pogués escapar d’aquesta moderació. Estem parlant dels anys 1994-1995 i no del 2017. En aquell moment, el diari del tàndem Llobet-Villatoro pugnava per jugar a primera divisió i això va fer que davant la nova crisi econòmica de l’empresa editora les entitats que podrien ajudar-la giressin els ulls cap a una altra banda. I una dada que no podem oblidar i que ja he esmentat: el deute de l’Avui havia crescut com una bola de neu i no hauria resultat gaire fàcil eixugar-lo.

Hi ha un detall poc conegut però que a mi em sembla molt significatiu. Pocs dies abans que l’experiment dirigit per en Villatoro s’hagués de donar per acabat el president Pujol havia dit a una persona molt propera que era la primera vegada que li agradava el diari. Lector habitual de Le Monde i el Frankfurter Allgemeneie, no ens ha d’estranyar que l’Avui li quedés petit (diguem-ho així). L’obsessió de Jordi Pujol no era l’Avui, que li costava diners que no sabia d’on treure, sinó La Vanguardia, el diari català de més influència sobre la societat catalana i els manaires de Madrid. D’aquí, la creació d’El Observador.

Les pressions i ingerències de Convergència sobre l’Avui van existir i en el meu relat no les he amagades. Quan jo vaig començar a treballar en aquest ofici les pressions dels polítics o de qui fos sobre els periodistes i els mitjans de comunicació em semblaven intolerables. Ara les considero tan inevitables com l’acció d’un defensa quan pren la pilota a un davanter per evitar que marqui un gol. Des del punt de vista del davanter és injust que no li deixin fer la seva feina però la seva obligació segueix essent intentar que no li prenguin la pilota i avançar cap a la porteria. La llibertat d’expressió d’un periodista no és un punt de partida sinó un punt d’arribada. I està subjecte a un estira i arronsa –anava a escriure “dialèctica” si la paraula no resultés tan pedant– el resultat del qual depèn de molts factors. I no sé què és pitjor: si rebre pressions o no rebre’n. Que jo sàpiga, l’Avui no va rebre mai pressions ni del govern dels Estats Units ni de l’ambaixada soviètica. Era una prova de la seva diguem-ne poca rellevància en el planeta de la comunicació.

Els dirigents de Convergència van pressionar sobre les successives direccions de l’Avui d’una manera maldestra i sovint innecessària per als seus propis interessos. La manca de confiança entre els qui, amb més o menys dificultats, finançaven el diari i els successius directors va abonar aquestes pressions. Només durant el curt mandat de Villatoro la direcció va actuar de paraigua eficient. Ara bé, d’aquí a afirmar que l’Avui va fer fallida perquè s’havia convertit en un diari de Convergència hi ha un abisme. L’Avui va entrar en crisi perquè els seus dirigents no van aconseguir el compromís de les escasses empreses financeres del país que haurien pogut assegurar-li una pervivència més tranquil·la. No el va aconseguir, aquest compromís, perquè aquestes empreses ja havien apostat, i seguirien apostant, per una premsa que els assegurés que, en els diversos àmbits de la informació, no es cauria en cap mena de radicalisme. I els més mal pensats poden arribar a la conclusió que no és casualitat que la crisi del diari esclatés quan estava en el seu millor moment tant pel que fa a acceptació social com a tiratge. Era una manera de demostrar al poder polític catalanista qui manava de veritat a Catalunya. L’Avui va continuar sortint però els somnis d’influir decisivament sobre la majoria blanca s’havia demostrat inabastable. Més encara, un cop posada en marxa la seva edició en català, La Vanguardia va fitxar la majoria de col·laboradors que havien escrit a l’Avui durant la direcció d’en Villatoro.

L’Avui comptava amb una massa fidel de lectors però, passat l’entusiasme dels primers temps, va començar a rebre crítiques de moltes bandes. ¿Com podíem anar bé si alguns professors de la Facultat de Ciències de la Informació arribaven a l’aula amb El País sota el braç; alguns dirigents d’entitats educatives considerades progressistes llegien i exhibien aquest diari, i a determinats centres de secundària de Barcelona l’Avui quedava damunt la taula de la sala de professors sense obrir? La situació podria semblar surrealista si aquest concepte no em mereixés molt respecte: l’Avui era desqualificat per les elits ben pensats per pujolista; Jordi Pujol havia de pagar un diari que no li agradava i La Vanguardia s’ho mirava a l’expectativa intentant no quedar esquitxada per la situació. L’Avui patia greus problemes de funcionament i no cal amagar-los però fins a l’entrada de Xavier Llobet i Villatoro els redactors vam haver de treballar amb un braç embenat. Així i tot la majoria de seccions havien arribat a ser competitives. Però en la cursa per veure qui era el més pur –que Espriu havia caricaturitzat amb magistral ironia– l’Avui es va convertir en l’ase dels cops del progressisme triomfant. A mi m’havia tocat participar en una mena de col·loqui on en Pep Subirós, intel·lectual que va tenir diversos càrrecs polítics amb el Partit Socialista, va dir –jo era al seu costat– que en el conjunt de la premsa espanyola hi havia dos diaris que no seguien els criteris propis de la professió: El Alcázar –en aquells moments, òrgan de l’extrema dreta espanyola– i l’Avui.

Tal com he dit en el primer capítol, vaig demanar d’entrar a l’Avui per poder escriure en la meva llengua, la que m’havien ensenyat els meus pares i, per tant, la que es parlava a casa. Però també perquè ja havia llegit Gaziel. I Gaziel havia escrit que dues de les falles més vistents de Catalunya eren

“la manca d’una premsa i una banca eficients. Poble que no té i domina les que necessita és un poble fatalment intervingut i profundament mediatitzat”.

Els més il·lusos del moment, entre els quals em comptava, pensàvem que d’una manera o altra l’Avui podria contribuir a superar aquesta falla. Cinquanta anys després més que d’una celebració nostàlgica es tractaria d’esbrinar si la reflexió de Gaziel, el millor periodista de tota la nostra història, continua essent vàlida.